Periodista
Està en una posició incòmoda però és l'únic partit que pot arbitrar
El PSOE està en una posició incòmoda. No va poder fer un Govern d’esquerres, o de centreesquerra, perquè necessitava el permís de Podem, que no tan sols no els el va donar, sinó que va unir els seus vots als del PP. Pablo Iglesias va indicar que, fos pel que fos, preferia un Govern de Mariano Rajoy a un de Pedro Sánchez.
Sense Podem, el PSOE no pot governar. No suma amb Ciutadans i el PP té un gran avantatge en escons. I les enquestes diuen que en unes noves eleccions el resultat seria similar, encara que amb el risc que –a la tercera– Podem acabés aconseguint el sorpasso. Anar a unes altres eleccions a curt termini seria, doncs, un error. Perquè a Espanya li convé (i molt) tenir estabilitat en un any que pot ser molt complicat a Europa, i perquè hi ha pocs indicis que el mapa polític pogués variar substancialment.
Però malgrat estar en una situació incòmoda i fins i tot lamentable (per la batalla campal del comitè federal de l’octubre), el PSOE té marge polític i capacitat d’arbitratge. El PP no pot governar (la frontissa de Ciutadans no suma) sense el permís de Ferraz. I Podem va demostrar que no vol un Govern d’esquerres, excepte que subscrigui les seves tesis que fins i tot el grec Tsipras ha abandonat, i està perdent gas. No tant per la batalla interna, tot i que això també, sinó perquè va pujar quan la taxa d’atur va saltar del 8% del 2008 al 27% del 2013. Però ara ha caigut al 19% i Units Podem va perdre un milió de vots en les últimes eleccions.
El més assenyat seria, doncs, que el PSOE no facilités a Rajoyl’avançament electoral. Si l’economia creix i es governa amb pactes raonables, Podem perdrà atractiu. I el PSOE necessita temps per recuperar-se. Va perdre molt malament les eleccions del 2011 (sense defensar el que Zapatero havia fet bé) i va perdre –oferint a més un espectacle caïnita– les del 2015 i el 2016. Creure que els espanyols poden oblidar amb rapidesa aquests greus errors és només voluntarisme irreflexiu.
¿Què li convindria, doncs, fer? Primer, que les primàries no repetissin l’espectacle del mes d’octubre. Segon, tenir present que, com diuPedro Sánchez, el PSOE és una aposta de canvi. I que la gran coalició difícilment pot ser una opció a curt termini. Rajoy no ésMerkel ni el PSOE és l’SPD. Tercer, saber que durant el 2017 i possiblement el 2018 el més assenyat és una coexistència pacífica i competitiva amb el PP amb l’objectiu que l’economia segueixi bé, es creï ocupació i el partit es pugui recuperar.
No és una cosa fàcil de portar a la pràctica. Pedro Sánchezencarna l’opció de canvi, però creu que la coexistència competitiva no convé. I tan sols Javier Fernández, que no és candidat, fa un discurs de coexistència basant-se en la preservació de l’Estat del benestar. ¿Els altres? Susana Díaz sembla entossudida en el verbalisme insubstancial i Patxi López apunta en el to però precisa poca cosa.
El PSOE voldria tornar a encarnar l’esperança de l’any 1982, però, igual com va passar llavors, ha de superar la ideologitis fàcil i practicar una cal·ligrafia de consens i responsabilitat. En cas contrari podria derrapar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada