 |
| De Vergara a eldiario.es. |
És cert (i no només perquè ens ho expliquen) que la nostra societat segueix sent masclista... A la política, al treball i a molts d’altres àmbits.
-Quantes dones hi ha que són presidentes de clubs esportius?
-Quantes dones hi ha que són presidentes d’una colla castellera o de qualsevol altra entitat cultural o recreativa?
En tot cas moltes menys que homes... Això és evident. I això és així perquè tradicionalment a la dona sé la relegat a tenir fills, a cuidar-los i ja de passada a fer les tasques domèstiques. Però poc a poc la dona (al principi més per necessitat que per una altra cosa) sé va anar incorporant al món laboral, però sempre ocupant llocs poc determinants.
La conscienciació de que la dona havia de tenir un paper més predominant i similar a l’home va anar sorgint poc a poc, tal com la dona, en gran part gràcies als estudis, es considera preparada per afrontar el repte que té davant seu: La igualtat en tots els àmbits socials i laborals amb l’home.
Però aquí sorgeix una altra pregunta: Està l’home preparat per assumir el nou ordre social? Evidentment no. Una gran part dels homes es resisteix a perdre l’status que ha mantingut al llarg dels segles, fins i tot dels mil·lennis. Per això, allà on és més visible és a la vida pública i laboral, sobre tot als consells d’administració de les grans empreses, les de l’Ibex 35 i tantes d’altres.
-Quantes dones hi ha que són presidentes de les seves respectives nacions o de govern (no és el mateix)?
Quan era jovenet me’n recordo de dues: de la Indira Gandhi (l’Índia) i de la Golda Meir (Israel). Ara també me’n venen al cap dues: Angela Merkel i Theresa Mai. Segur que n’hi ha alguna més, però com que no surten massa als mitjans de comunicació, solen passar totalment desapercebudes.
Sense anar més lluny: Quantes dones han ocupat càrrecs polítics importants a Espanya? Que jo recordi no han passat de ser vicepresidentes (Marí Teresa Fernández de la Vega, Soraya Sáenz de Santamaría...) I a Catalunya? Més o menys el mateix (Joana Ortega) Però la més alta representació de l’Estat o de la Generalitat mai l’ha ostentat cap dona.
Allà pels anys 80, el PSC es va plantejar el debat d’establir quotes de representació femenina tant als òrgans de direcció del propi partit com a l’hora de confeccionar les llistes electorals. En aquell temps hi vaig votar en contra perquè pensava (i segueixo pensant) que si la dona s’ha d’equiparar amb l’home, aquests debats no s’haurien ni de plantejar, simplement són situacions que haurien de caure pel seu propi pes pel fet de que som iguals. La majoria de les companyes del partit pensaven com jo.
Es va acabar establint per llei la quota femenina a les llistes electorals: De cada 5 llocs, al menys dos havien d’estar ocupats per dones. De totes maneres això no garanteix una pluralitat als parlaments, ja que si, anem a suposar els 3 primers llocs de la llista estan ocupats per homes i els dos següents per dones, els primers sempre tenen moltes més possibilitats de sortir. I de totes les combinacions possibles, els homes ocupen quasi sempre els llocs preferents.
Però segurament, de no haver-se aprovat aquesta llei, ara mateix continuaríem tal com estàvem fa 30 anys. És trist haver-ho d’assumir, però és la dura i crua realitat.
Al final t’has d’acabar plantejant el següent dilema (i no és menor): Continuar aferrat a les meves conviccions o renunciar-hi i acceptar que, desgraciadament, per a que hi pugui haver una igualtat entre dones i homes s’ha d’establir per llei.
Quina pena que hagi de ser així...!
I PER ACABAR UN REGAL:
http://www.publico.es/sociedad/mujeres-cambiaron-ciencia-suenen.html
http://www.caninomag.es/todas-a-una-artistas-disenadoras-impresoras-y-revolucionarias-algunas-mujeres-increibles/
http://www.eldiario.es/cultura/tecnologia/programadoras-cambiaron-mundo_0_619788261.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada