ELS PRINCIPIS DE LES CUP

De Ferreres al Periódico. 

Sé li atribueix a Groucho Marx la següent frase: Aquests són els meus principis, sinó li agraden en tinc més...

En canvi les CUP no tenen més principis que els que han expressat públicament, agradin o no a Junts pel Sí, però sobre tot a tots els opinadors, professionals o aficionats que es dediquen a apuntar amb el dit a la formació anticapitalista com l’origen de tots els mals que té en aquests moments Catalunya.

Des de molts àmbits de la política (tan catalana com espanyola), també qualifiquen de ridícul el que està passant, sobre tot després de l’assemblea de les CUP de diumenge amb l’empat a 1.515 en la darrera i definitiva votació i que va fer que quedés a l’aire el suport a la investidura de Mas.  Com dia ahir el periodista i columnista del Periódico Joan Tapia, el ridícul principal no és el de la CUP. Coincideixo amb ell, tal i com he fet en moltes altres vegades.

Ahir també vaig parlar amb Josep Lluís Millan, exalcalde d’Ulldecona i, a part que és més independentista que jo, crec que coincidim en la majoria de coses. A la pregunta de que faria ell, si hauria donat suport a Mas o no, em va respondre:

-Mas es va equivocar a l’hora de convocar eleccions per al 27-S. Ara només faltava la incertesa del panorama polític espanyol per acabar d’embolicar-ho tot.

De les seves paraules he deduït que, tot i ser independentista (com ja he dit abans) és escèptic davant d’un escenari que pugui portar a Catalunya a convertir-se en un país independent.

Aquells que em seguiu sabeu que jo també m’he expressat igual tant en l’oportunitat de fer les eleccions catalanes abans que les espanyoles, com a l’hora de pensar que tenim la independència a tocar.

Tornem al panorama de després de diumenge, de després de l’empat a 1.515 dels delegats de les CUP.

Mentre els cupaires ja han anunciat que acabaran decidint donar suport o no a Mas al comitè polític que es reunirà dissabte dia 2, la majoria dels partits que van obtenir representació al Parlament han demanat que Mas faci un pas enrere, es a dir, que renunciï a ser investit o bé la convocatòria de noves eleccions. Fins i tot veus com la del diputat electe al Congrés Carles Campuzano ha demanat a Junts pel Sí que s’hauria de buscar un nou soci de govern. Però em temo que ara ja és molt tard per a fer-ho i tal com està la situació, no crec que hi hagi cap partit que variï la seva posició i que faci de crossa a Mas. Ara com ara, la majoria de partits catalans estan pensant més en fer unes noves eleccions al març que no donar suport a Mas per a ser investit.

I és que a ningú li agrada ser plat de segona taula. Des de bon començament, la formació de JxS van apostar per les CUP perquè no els hi quedava cap més remei, ja que era l’altra formació independentista que era el que comptava. Recordeu que Mas va plantejar les eleccions com un plebiscit: independència sí o no. I com que JxS no van aconseguir la majoria absoluta que era el seu propòsit quan van arribar a l’acord d’anar plegats CDC i ERC, no els hi quedava més solució que tirar ma del que tenien més prop.

Però a part de la independència, quins altres punts de coincidència hi ha entre Convergència i les CUP. Cap ni un! En ERC possiblement en trobaríem uns quants, però amb la formació que lidera Mas, per moltes voltes que li donem, no en trobarem cap.

Per tant, al menys que fer un govern provisional i de transició, com nassos es pot governar un país amb dos partits que tenen postures totalment contraposades?

Com uns deia jo sóc escèptic amb el procés i penso que en política hi ha molta més feina que fer que estar tot el dia capficat de com aconseguir la independència del país. És una fal·làcia pensar que s’ha d’interposar el concepte d’independència per davant de la resta. Un país ha de tenir un govern que governi, que doni respostes als problemes de la ciutadania i que vetlli pel seu benestar. I si el candidat a president, en tres mesos no ha estat capaç de sortir-se’n i com a única solució només li queda estar a disposició d’un partit que a ulls de la majoria, sembla que el que fan és jugar amb ell, potser només hi ha una solució: marxar cap a casa, convocar eleccions per al març i esperar que en pugui sortir un govern estable que solucioni els problemes de Catalunya. Quins problemes? Tots els que té sobre la taula i que en són molts!    

NI MAS NI MARÇ (o el resultat d'una assemblea manipulada)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

M’han dit fons dignes de tota solvència que el resultat d’ahir de les CUP va estar manipulat. Empatar a 1, a 2 o a 3 és relativament fàcil. Empatar a 1.515 és molt més que una casualitat.

Després de tenir en suspens a tota la gent de Junts pel Sí durant tot el dia, qui, segurament, ja havien preparat els dos discursos possibles (un per si l’assemblea acabava dient sí a Mas facilitat així la seva investidura i l’altre per si deien que no i per tant s’havien de tornar a repetir les eleccions) Però n’havien preparat cap en cas d’empat? Segur que no. Qui s’ho havia d’esperar de fora del partit? Evidentment ningú... Tot i que un cupaire que se’n anava a Andalusia a passar uns dies amb la seva família va piular a Twitter: espero que no vingui d’un vot... Anit va ser l’heroi de molts i fins i tot un diari digital li estava preparant una entrevista.

I per quin motiu s’hauria decidit que el resultat fos un empat? Perquè els agrada ser els protagonistes. Ahir mateix anaven a la portada de la majoria de diaris no només de Catalunya, sinó nacionals o eren capçalera dels mitjans d’Internet. Quan abans d’ara s’havia parlat tant de les CUP? Mai!

Del resultat d’ahir (i ara deixem a part de que fos amanyat) es desprèn que els afiliats que van assistir a l’assemblea de Sabadell estaven molt dividits. Tant i que el grup es va dividir (que no trencar) en dos: aquells que per a seguir endavant amb el procés, finalment van transigir per a que s’investís a Mas i els que es van mantenir ferms a l’hora de no donar-li suport.

El canvi de posició per part d’un nombrós grup de cupaires es deu, sense cap mena de dubte a les pressions rebudes per part dels mitjans de comunicació més afins a la coalició de Junts pels Sí i també, intueixo per l’entorn de cadascun d’ells. El missatge que sense Mas el procés no tirarà endavant ha calat a una bona part de la militància que, finalment, han acabat claudicant davant la que és (o serà o seria) l’oportunitat històrica d’assolir la independència de Catalunya. El que voldria saber és quants d’aquests que finalment van votar donar suport a Mas ho van fer tapant-se el nas per a no sentir la pudor dels casos de corrupció que envolten al president en funcions i el seu partit. Ara tot queda a les mans del consell polític del partit que s’ha de reunir el proper dia 2 (a la capital del Baix Maestrat segons informa Vinaròs News) esgotant pràcticament el termini, ja que Mas hauria de ser investit com a molt tard el proper 10.

Avui hi ha molta gent que es fa una pregunta: Està jugant la CUP amb Mas?  

Tornant al resultat de l’assemblea de Sabadell, el Periódico qualifica el resultat com esperpèntic, però de qualificatius se’n poden posar molts més: inversemblant, increïble, il·lògic, sorprenent, al·lucinant, etc.

El Períodico, a l’editorial (que com sabeu es tracta de l’opinió del mitjà), demana directament que per dignitat es convoquen unes noves eleccions. El País en canvi demana que jubilin a Mas.  

Ahir em va sorprendre veure comentaris d’amics de Facebook (a qui tinc per persones molt assenyades) molt propers a Junts pel Sí (per no dir directament que ho són) posant tota mena de comentaris com si els de les CUP fossin els culpables de la situació. Anem a veure. La frustració que estan (o estem) vivint molts de catalans és degut al fracàs de Convergència i Esquerra Republicana que es van unir baix la denominació de Junts pel Sí per a obtenir majoria absoluta i no van aconseguir ni la representació suficient per a poder investir a Mas en segona convocatòria on només hauria fet falta majoria simple amb l’abstenció de dos diputats.

També vaig llegir comentaris de cupaires i d’altres que, tot i no donar suport al partit anticapitalista, s’ho miren de forma diferent. Un d’ells dia alguna cosa així: Estaria bé que ERC fes una assemblea per a veure si les seves bases segueixen donant suport a Mas.  A mi també m’agradaria veure-ho!

Ah!, que això no estava al programa d’ERC? Tampoc estava al programa de les CUP investir a Mas... Tal com diu el costumari castellà: En todas partes cuecen habas... 

Una darrera qüestió i amb això acabo l’entrada d’avui: Creieu que Mas, al març continuarà sent el candidat de CDC? Si és per ell segur que sí!  

No em digueu ara que encara no el coneixeu? Temps heu tingut per a fer-ho des d’aquell remot 1997 en que Pujol el va nomenar conseller d’Economia i Finances (ja ha plogut i això que porta temps sense fer-ho) És la persona més egocentrista que conec. A Polònia el parodien a la perfecció: Guapu!! Gràcies... !!

I abans d’acabar un advertiment: Si alguna cosa de les que he dit penseu que no es veritat, recordeu que avui és el dia dels innocents! Au mano.

QUÈ SÓN LES CUP?

Els mitjans de comunicació les qualifiquen de diverses formes: antisistema, radicals, d’extrema esquerra, anticapitalistes, etc.

En alguns d’aquests qualificatius hi estic d’acord, però en altres no. Penseu que els qualificatius els hi posen els altres, per tant, m’agradaria que ells mateixos es definissin.

Fa unes setmanes, arran d’una de les concentracions per tallar la Nacional 340, li vaig dir al regidor de els CUP de Tortosa Xavier Rodríguez que no m’agradava la definició d’extrema esquerra que havia emprar algú del PP per a referir-se a la seva formació. La resposta de Xavier va ser taxativa: Té més el PP d’extrema dreta que nosaltres d’extrema esquerra. Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació.

Tampoc comparteixo el qualificatiu de radicals. Per què són radicals? Per què no baixen del burro? Per què no es venen a ningú?

En quan a ser antisistema, si que ho són si partim de la premissa que els sistema és la forma de govern que coneixem. Ja sé que alguns diuen que és democràcia i parlen d’estat de dret, però quan legislen ho fan per a taponar totes aquelles escletxes per on podrien entrar hipotètics contaminats. Un dels exemples el tenim amb la llei mordassa aprovada aquest mateix any que limita les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans.  

Entre tots els qualificatius el que més m’agrada és el de anticapitalistes és a dir: què s’oposen al capital. La veritat és que hi ha molt poca diferència entre antisitema i anticapitalista, però que hi farem, és qüestió de gustos.

A un món que predomina el consumisme i el lliure mercat és lògic que la nova aristocràcia són aquells que s’han fet rics a costa del altres i no sempre ha estat legalment. És tan el poder d’aquests aristòcrates que, sovint, agrupats en lobbies tenen una incidència determinant en les polítiques que segueixen els governs, sobre tot les econòmiques. Tot això comporta que, per exemple amb períodes de crisi, són aquests capitalistes qui s’emporten la millor part. I a part ho fan sense cap tipus d’escrúpol. No els importa gens ni mica que per a enriquir-se més ells la població de pobres creixi any rere any.  

Fa anys Joaquín Sebastián, un company de treball ja desaparegut em va dir la què és una de les asseveracions econòmiques: l’economia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, quan algú perd, quan algú es descapitalitza, els diners perduts passen inexorablement a d’altres mans.

En resum això és el capitalisme. Per tant, és lògic de que hi hagi gent que es reveli contra aquetes polítiques i segueixi els dictats del verdader socialisme: el repartiment de la riquesa.

A part d’això també són irònics. I com per a mostra un botó, us explicaré l’anècdota que dimarts va protagonitzar Sergi Saladié, diputat de les CUP per la demarcació de Tarragona  i professor de la Universitat Rovira i Virgili i que va tenir molta repercussió en gran part dels mitjans de comunicació.

Preguntat sobre l’estat de les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP, va respondre:

-Actualment es pot comparar amb un refredat que amb una mica de ‘Frenadol’ es cura... Perdó, no es poden dir marques... Bé, es cura amb unes herbes... Ja sabeu que nosaltres som més d’herbes...

Es van sentir rialles de fons.

COP DE PORTA DE LES CUP A MAS

Ahir, a Manresa, l’assemblea de les CUP va rebutjar per enèsima vegada votar la investidura de Mas al crit de: Alerta Convergència se’ns acaba la paciència.  

A partir d’ara els convergents s’estriparan les vestidures (més encara del que ho han fet!) i diran que ells ja no poden cedir més del que han cedir i que els cupaires són uns intransigents i que s’han mantingut immòbils durant tot aquest temps. Ahir, a les xarxes socials ja van aparèixer els primer missatges, fins i tot els més catastrofistes que anunciaven l’arribada de Ciutadans al govern català.

Però anem a analitzar la situació. Què és el que des del principi ha anat dient la CUP? I que ho ha reiterat i que ho ha tornat a reiterar... Què NO donarien suport a la investidura de Mas. A part d’altres exigències què, en aquest cas sí, Junts pel Sí van acabar acceptant. Però si jo pregunto quines són les altres exigències de les CUP, algú m’ho sabria contestar? Difícil... En canvi crec que tots teniu molt clar el tema de Mas.

Per tant, no sé a què ve ara en criticar a les CUP. Des de les files de JxS no s’ha fet suficient pressió aquets dos darrers mesos i fins i tot xantatge? De no haver estat així, les CUP no haurien fet l’assemblea de diumenge, ja que sembla que els bases tenien coll avall que els diputats electes encapçalats per Antonio Baños no farien president a Mas, tal i com va passar a les dues primeres sessions de investidura.

I ara què passarà? Com ja deia l’altre dia, la Forcadell s’equivocarà si torna a presentar a Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat i es torna a sotmetre a una nova sessió d’investidura. Si ho fa, l’única cosa que pot passar és que Mas torni a fer el tercer ridícul i no sé si els seu cos ho podrà suportar.

Durant aquets temps, les CUP sembla que durant les negociacions (què no estan tancades) han suggerit altres candidats com per exemple Raül Romeva i el darrer Carles Viver Pi-Sunyer  què si us he de dir la veritat, no tenia ni idea de qui era.

No potser que la tan anhelada independència (al menys és el que es pregona des de JxS) es supediti a un nom: el d’Artur Mas i Gabarró, un personatge a qui es relacionarà sempre amb la corrupció de Catalunya com a encobridor de la família Pujol i de la resta de casos que hi ha hagut.  

Si finalment Mas no és investit, què farà? Es tornarà a postular una vegada més per a intentar tornar a ser president de la Generalitat? I del nou partit que es vol crear? Què no se’n adona que és ell qui sobra en tot aquest procés?

Diuen els convergents (quan defensen la candidatura de Mas) que uns pocs no poden imposar-se a la majoria... Però quan parlem de majoria, de qui estem parlant exactament? Es clar, de la majoria dels independentistes... I si ho mirem d’una altra manera? Us heu parat a pensar que a part dels de Junts pel Sí no hi ha al Parlament cap formació més que vulgui que Mas sigui el president? Per tant, hi ha una àmplia majoria que no està disposada a investir-lo. I sinó és així, a veure si ho aconsegueix i si ho fa, a canvi de què! De renunciar a la independència?

Prepareu-se que encara haurem de veure la tragicomèdia més divertida que s’hagi produït mai a Catalunya: Les aventures de Mas el megalòman;  principi i final de Catalunya.

Son moltes les veus (inclosa la meva) que des de fa temps suggerim que Mas hauria d’haver dimitit fa temps. Com més temps trigarà més es deteriorarà la seva imatge i en lloc de passar a la historia com el president que va dirigir el seu poble cap a la independència pot passar com aquell que va obstaculitzar el procés.          

COM EL CONTE DE L’ENFADÓS

Les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP ja comença a semblar-se a aquella juguesca que ens feien de menuts:

-Vols què t’expliqui el conte de l’enfadós?

-Sí.

-Jo no he dit que sí; jo he dit que si vols què t’expliqui el conte de l’enfadós?

-No.

-Jo no he dit que no; jo he dit què si vols que t’expliqui el conte de l’enfadós?  

Normalment no acabava bé...

Aquests dies escolto de tot: què si finalment les CUP investiran a Mas, què si les CUP poden dividir-se per que una part està d’acord i l’altra en contra de la investidura de Mas, què si les CUP mai han canviat el seu discurs i li tornaran a dir que no a Mas...

I mentre, des dels sectors de JxS, de l’ANC i fins i tot el propi Mas, pressionant i fins i tot fent xantatge a les CUP.

Què passarà al final? Difícil fer una previsió. De fet l’última informació que m’ha arribat, sembla que serà un no. Les CUP tornaran a dir no a Mas per tercera i última vegada... Però ves a saber...

Avui mateix llegia al Confidencial que una de les raons de més pes per a no investir a Mas és que des de les CUP sé va demanar a la Generalitat que revertís la privatització d’Aigües del Ter-Llobregat (ATLL) i, per tant, que tornés a ser pública, a la qual cosa, des de la Generalitat es va negar o, al menys, no es van comprometre a fer-ho quan finalment hi hagi un nou govern a Catalunya.

Si les CUP segueixen enrocades, JxS tampoc és que facilitin que el procés continuï endavant o, al menys que es pugui investir un nou president i a partir d’aquí que es formi nou govern.

Hi ha dues solucions. Si són o no viables ja no és cosa meva, en tot cas tot està en mans de Mas i els seus. La primera i la que subscriurien ara mateix des de les CUP és que Mas fes un pas enrere i que des de la formació de JxS es designés un altre candidat.

La segona és que, tal i com va suggerir Iceta, es renunciés al full de ruta i es pactés amb una altra formació que podria ser el PSC o bé amb Catalunya Sí que es Pot que, probablement  només posarien la condició de fer un referèndum pactat amb l’Estat.  

El que des del meu punt de vista seria una gran relliscada és que Mas es tornés a presentar al ple d’investidura sense tenir garantits els suports necessaris i que el Parlament el tornés a rebutjar. Si això passés, quedaria demostrat que, al menys que al mes de març canviés substancialment la constitució del nou Parlament, tampoc assoliria el seu propòsit.

Si Mas no es investit president, una cosa tinc clara: serà ell i només ell qui encapçali la nova formació convergent que concorri a les properes eleccions. I penso que, difícilment, hi tornaria a haver una gran coalició com la que hi va haver per a les eleccions del 27 de setembre.

Al món hi ha una sèrie de gent que es creuen imprescindibles i divinitats (Mas, Florentino Pérez...) No conceben que tot allò que els envolta pugui funcionar sense ells. Insisteixo. Si finalment hi torna a haver eleccions al Març, Mas tornarà a ser el candidat a presidir el govern de Catalunya, vagi de número 1, de 4 o de 44. I també liderarà el nou partit que surti de la refundació de Convergència.

Què t'hi jugues? 

PARTIT NOU. TICS VELLS?

El Consell Nacional de Convergència de diumenge ha aconseguit obrir-se forat entre tanta i tanta informació que s’està generant en aquets dies: que si el procés i la investidura de Mas, que si els atemptats de París, que si la seguretat d’un part dels països europeus...  

I ho va fer per la porta gran amb una noticia d’aquelles que es publiquen a les portades dels diaris i s’anuncien a les capçaleres dels informatius: Mas enterra Convergència.

Si bé fa temps que s’estava especulant, no va ser fins diumenge passat quan es van dissipar tots els dubtes. El president de CDC en nom del procés i per a garantir la independència de Catalunya, a partir de l’any que ve vol crear un nou partit de centre que pugui aglutinar diferents ideologies (lliberal, democratacristians, socialdemòcrates...) amb l’objectiu de ser el primer partit de la nova Catalunya. Vist així no sembla tan dolent oi?

A la pràctica, el que pretén fer Convergència és refundar-se, tal com ho han fet altres partits com per exemple l’Aliança Popular de Fraga convertint-se amb el Partit Popular que tots coneixem. En aquest cas no els hi va anar tant malament ja que amb Fraga i el seu successor Hernández Mancha no acabessin de remuntar el vol. Va ser quan Aznar va arribar a la presidència d’AP quan decideix la refundació.

És evident que una refundació ha de portar implícit un trencament amb el passat. Com diuen els castellans: borrón y cuenta nueva.

Potser només és intuïció meva (digueu-me malpensat), però trobo que el que pretén fer Convergència, més que una refundació és una rentada de cara per a què a la pràctica no canviï pràcticament res. La manera de ser, la identitat individual o col·lectiva és com l’ADN que es porta als gens: en semblem als nostres progenitors i els hi deixarem d’herència als nostres descendents.

El llast convergent és la corrupció. El famós 3% de els comissions que es cobraven per tot. No només de constructores i empreses de serveis, sinó d’altre tipus d’empreses. Avui mateix llegia al Confidencial que l’empresa italiana de roba esportiva Kappa va lliurar a la família Pujol 390.000 euros (o el seu equivalent en pessetes) el mateix any que va signar el contracte amb el Barça per a equipar totes les seves seccions.

Si no hi ha un trencament real amb el passat, difícilment el nou projecte convergent tindrà credibilitat. Amb canviar les seves formes catalanistes per unes de independentistes, no n’hi ha prou. Com deia Laporta, qué no nos embauquen, qué no nos engañen... Un nou partit amb Arturo Mas al cap davant, ni serà nou partit ni res que s’hi assembli.

Veritat, què Mas no ha dit en cap moment que vol marxar? A més, va ser ell qui ho va anunciar, no? Algú pot arribar a pensar que amb els mateixos al capdavant d’un partit pot arribar a canviar alguna cosa?  

Es va dir que Baños va exigir a Mas a canvi de l’abstenció de els CUP a la votació de la seva investidura que renegués de Pujol i sembla que la resposta de Mas va ser: fins aquí podríem arribar!

Si Mas no està disposat a fer aquest gest, com podem esperar que el nou partit sigui de debò diferent a la Convergència que coneixem?

Un partit nou el crea gent nova, que no estigui vinculada amb el passat, amb idees i formes noves i amb una clara voluntat de no repetir vells tics del passat.  

POCA TRANSPARÈNCIA

Fa alguns anys, les CUP d’Amposta van iniciar una campanya per a denunciar irregularitats dintre del món sanitari. La campanya va continuar amb uns cartells on destacava una pregunta: Quans sous té l’alcalde d’Amposta? Evidentment feia referència a Manel Ferré, alcalde entre el 2007 i el 2015.

Segons aquell cartell, Manel Ferré ocupava càrrecs directius a diversos consells d’administració, alguns d’ells força inversemblants, ja que res tenien que veure amb les Terres de l’Ebre.

Entre aquests càrrecs cap destacar la presidència del Consorci de Salut i Social de Catalunya, de facto la patronal dels centres hospitalaris de Catalunya, la presidència del consell d’administració de l’Hospital Comarcal d’Amposta i una vicepresidència del grup SAGESSA que, com sabeu, està al punt de mira de la justícia amb diversos càrrecs, excàrrecs i propietaris d’empreses de serveis contractades imputats, entre els quals no figura l’exalcalde d’Amposta.

Fa un temps, va sortir una normativa a nivell nacional que obligava a les diferents administracions a obrir portals de transparència on hi constés tot allò que la ciutadania devia saber sobre els càrrecs públics.

Quan el curiós ciutadà recerca alguna d’aquestes pàgines (suposo), espera trobar tota mena de informació relacionada amb la part pública del personatge en qüestió. Per exemple, de Manolito un s’esperaria trobar el que cobrava com alcalde i, a part, tota la resta de càrrecs que ocupava i les remuneracions que cobrava en el cas de que fos així, fins i tot si no tenia un sou però cobrava per assistències, desplaçaments, etc. Res més lluny...

Fixeu-vos que hi posa a la pàgina de l’Ajuntament d’Amposta sobre l’exalcalde Manel Ferré:    

Currículum de Manel Ferré Montañés (Alcalde 2007-2015)

Manel Ferré i Montañés, va néixer el dia 16 d’agost de 1958 a Amposta. Està casat i té dos fills.

Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Central de Barcelona, Hospital Clínic Provincial. (1982)

Diplomat en gestió gerencial hospitalària per EADA de Barcelona. (1988-89)

Regidor de sanitat i serveis socials de l’Ajuntament d’Amposta des de juny 1987 fins l’any 2007.

President de la Junta Comarcal del Montsià del Col·legi de Metges de Tarragona  de 1988 fins 1996.

President del Consell Administració de l’Hospital Comarcal d’Amposta SAM des del mes de novembre de l’any 1989 fins l’actualitat.

Primer tinent d’Alcalde de l’Ajuntament d’Amposta des de juny de 1991 fins juny 2007.

Membre de la Comissió Executiva de l’ACM. 2007

President de la Comissió de Salut de l’ACM. 2007

Alcalde d’Amposta entre el 2007 i el 2015.

I punt! No hi diu res més.

Tornant als cartells que van editar les CUP (i que com veieu reprodueixo), hi consten molts més càrrecs i, en alguns casos fins i tot el sou... Però no a tots.

Si s’ocupen càrrecs públics, escollits i pagats pels ciutadans, no seria més lògic i normal (si realment és un portal de transparència) que també hi figuressin les retribucions que es cobren?

I sinó, quina transparència és? De fet, del que es diu de l’exalcalde, com es diu vulgarment, m’importa un rave. De fet, la informació que es dóna d’ell bé podria trobar-se a la Viquipèdia o qualsevol altra pàgina semblant.

Tot aquell que no ho diu tot sobre la seva activitat pública és perquè alguna coses que amagar...

No ho veieu així?    

EL PROCÉS ENCALLAT

En els darrers dies m’ha sobtat escoltar a Junqueras defensant Mas. Es va sotmetre a un interrogatori dels periodistes i va tornar a batre un nou rècord. Si fa uns mesos va ser capaç de dir 23 vegades independència en 20 paraules (rècord del món), dimecres va dir 5 vegades Mas en 10 paraules (rècord d’un militant d’ERC, ja que el mundial l’ostenta Quico Homs quan va esmentar a Mas 10 vegades amb 15 paraules...)

Segons Junqueras, el candidat d’ERC és, serà i seguirà sent Mas (fins que es digui el contrari) Tan fort deu de ser el pacte subscrit dintre de la coalició de Junts pel Sí, que, de moment, no hi ha ningú que s’atreveixi ni tan sols a insinuar que per a desencallar les negociacions amb les CUP potser millor anar pensant en un altre nom...

Tot i que oficialment es diu que les negociacions entre les dues formacions independentistes segueixen i que van per bon camí, cada vegada són més les veus de dintre de CDC que adverteixen a Mas que s’ha abaixat massa els pantalons i que ara que ve una onada de fred, es pot arribar a refredar.

Primer va ser la rebel·lió dels consellers, aquella que es va voler silenciar però que va transcendir, però cada vegada són més les veus crítiques, sobre tot des de que Mas va insinuar que a part dels pantalons també es podria abaixar els calçotets i sotmetre’s a una moció de confiança abans de l’estiu de l’any que ve.  

Sembla ser que aquest va ser el fet que va encendre totes les alarmes entre els dirigents del seu partit, fins el punt de que alguns (Mas Colell i Homs) van sortir al rescat del President en funcions i li van advertir que a Mas sé li està ajuntant la gana amb les ganes de menjar.

Mentre Homs deia dimarts que anava a Madrid (serà el cap de llista de Democràcia i Llibertat –la marca blanca de CDC-) a negociar amb l’Estat i que el procés s’havia iniciat, però donades les circumstàncies no podria acabar..., Fernández Teixidó membre de la família més liberal del partit (va militar amb al Centre Democràtic i Social d’Adolfo Suárez), va renunciar a tots els seus càrrecs orgànics en discrepància amb la línia traçada per Mas.

I què és el que no faria Mas per a ser President? I sembla que encara hi ha gent que no se’n adona... És cert que qualsevol persona pot arribar a canviar (fixeu-vos per exemple Jorge Verstrynge que ha fet el camí en sentit contrari del que sé sol fer), però la transfiguració política de Mas (a part de suposar un altre rècord mundial) és de els que s’estudiarà als llibres de text i es compararà amb la metamorfosi del cuc de seda.

Mas va néixer políticament dintre de la família convergent i va tenir el millor padrí que es podria tenir en aquella època: Jordi Pujol. Catalanista i lliberal de tota la vida, va fer-se independentista en veure el gran èxit de la manifestació de la Diada de 2003. A partir d’aquí es va convertir amb el referent independentista per excel·lència, fins el punt de renegar del seu passat (bé, menys del seu padrí) i abraçar les noves tendències. Va pensar que si la gent s’ho empassava, trauria majoria absoluta i així allargaria el seu mandat fent i desfent al seu criteri. La jugada no la va sortir bé ni a la primera, ni a la segona... Ara aspira a una tercera oportunitat (serà per allò de a la tercera va la vençuda...)

Per aconseguir-ho en aquesta segona, Mas va acceptar tot allò que li van demanar els radicals de l’extrema esquerra... Tot? No, tot no! Perquè també van demanar el seu cap. De fet li van estar demanant des de molt abans de les eleccions, però Mas pensava que com Junts pel Sí trauria (ara sí) majoria absoluta, les CUP quedarien relegades als ostracisme total.

Però Mas una vegada més no va calibrar bé les seves forces i aquest cop la rebolcada (fora del llit) va ser majúscula.

Si finalment Mas no surt President, encara aspirarà a una nova oportunitat. Ja no serà el vot de la teva vida... La maquinaria electoral convergent s’haurà d’inventar un altre enginyós lema...

Digueu-li com vulgueu, però l’egocentrisme de Mas sembla no tenir límits.      

LES CUP NO CREUEN EN MIRACLES

L'acudit és d'Eneko. 

Només un miracle pot fer que no s’hagin de tornar a fer eleccions el proper març!

Després d’un cap de setmana convuls on els atemptats de París van acaparar la major part dels espais  informatius i on pràcticament no es va parlar de política local, el dia d’ahir es va tornar a la càrrega en una mena de guerra de guerrilles i amb diversos fronts oberts.

Pel matí era el conseller Mas Colell que en un article publicat al diari Ara carregava contra les CUP i per la tarda va ser el fins fa poc Conseller de Governació i portaveu del Govern Quico Homs. Tots dos qualificaven les exigències de les CUP com inadmissibles i evidentment, coincidien a l’hora d’afirmar l’enorme distància existent entre els diverses polítiques dels uns i dels altres.

Però possiblement, l’acusació més forta va arribar d’Homs que va afirmar que la declaració independentista de desconnexió amb l’Estat espanyol està morta per culpa de les CUP al no facilitar la investidura de Mas.  

Però com sabeu, a part dels convergents, a Junts pel Sí hi ha molta més gent. Entre ells els d’ERC que diuen ben poc i quan parlen tampoc és que facin una defensa aferrissada dels encara president en funcions. Des del meu punt de vista s’ho miren com si el problema no anés amb ells i amb la perspectiva de que si finalment es fan eleccions els mes de març, milloraran resultats.

Des de l’ANC (que havien convocat una manifestació per al passat diumenge i que va ser suspesa pels atemptats de París), diuen ara que volen fer pressió sobre els 72 diputats independentistes i no només als de les CUP... No m’ho acabo de creure.  

Els més callats, segurament són els de les CUP. Potser perquè pensen que es contraproduent parlar i prefereixen continuar ferms en les seves conviccions esperant la darrera reacció de JxS: o cedeixen o es tornen a convocar eleccions. Acabar investint a Mas (que seria la tercera opció) no la deuen ni contemplar quan ja van dir, van seguir dient, van reiterar i es van reafirmar que no l’investiran president.

Jo ja comprenc que des de les posicions més convergents costi d’entendre que el seu estima líder no pugui repetir al capdavant del govern català en aquests moments tan transcendentals per al nostre país, però tal com van dir fa uns dies a TV3, la lògica delscupers no té res a veure amb la de la resta dels partits. Ells van al que van i si fruit d’aquesta postura pateixen un desgast considerable, no passa res.

Dilluns vaig llegir al Triangle que citava fonts de la Razón que les CUP van exigir a Mas que renegués de Jordi Pujol i Mas, evidentment, no ho va acceptar.

La Razón té la credibilitat que té i més quan parla del procés català, però és lògic que en un moment donat sé li exigís a Mas que renegués de Pujol pel que aquest significa.

Si un dia els conceptes de Pujol i Catalunya van anar totalment lligat (hi havia un lema que deia precisament Pujol-Catalunya) ara el cognom Pujol està estretament lligat amb la corrupció (Pujol-corrupció) Si Mas accedís renegar de Pujol seria el mateix que renegar de la corrupció que s’ha acabat enquistant a Catalunya.

Però Mas no ho pot fer, primer pel que representa per a ell Pujol i segon perquè seria admetre l’evidencia que, de passada l’acabaria esquitxant a ell mateix.

Des de la creació de Convergència Democràtica de Catalunya allà per l’any 1974 només ha tingut dos presidents: Pujol i Mas.

A part d’això tots dos han arribat a ocupar el càrrec més alt al que es pot aspirar al nostre país: la Presidència de la Generalitat. Fins i tot hi va haver un moment que es van solapar i tos dos van ocupar els càrrecs de màxima responsabilitat tan dintre del propi partit con del Govern.

Amb aquests antecedents, algú pot afirmar taxativament de que Mas no sabés res del 3%?

Tal com es diu al carrer, com pot aspirar a ser President algú que sabia que el seu partit s’estava finançant irregularment i ho consentia... I sinó ho sabia, encara pitjor, ja que demostraria la seva nul·la capacitat per a dirigir el país.

Estic convençut de que els cupers no creuen en miracles perquè no creuen en Déu i, per tant, l’actual disjuntiva ho solucionen els humans o no ho soluciona ningú.    

PROPOSTA POC IMAGINATIVA

De Ricardo, al Mundo d'ahir. 

Al finalitzat la primera sessió d’investidura, una vegada Mas va ser rebutjat per a ser el nou President de la Generalitat de Catalunya pel plenari del Parlament, el candidat va dir que tronaria dijous amb una proposta imaginativa.  

Dijous Mas va sorprendre els diputats amb la següent proposta: un govern encapçalat per ell mateix amb 3 vicepresidències que tindrien més pes específic i sotmetre’s a una moció de confiança 10 mesos més tard.

Certament no veig la imaginació per en lloc. La de la presidència coral o col·legiada ja la van proposar fa setmanes les CUP i es va titllar de disbarat. Això sí, la presidència per a Mas i només per a Mas.

Ja sé que l’actitud de les CUP causa indignació a una bona part de l’electorat de Junts pel Sí. Ahir, a les xarxes socials es podia notar perfectament aquests cabreig i, fins i tot les bromes que es feien al respecte eren mal rebudes.

El principal argument dels de JxS és: Ha de prevaldre el procés abans de qui ha de ser el nou president. També consideren que ja han cedit prou i, per suposat (al menys fins ahir), no contemplaven de cap manera substituir a Mas per un altre candidat.

Però Mas i els seus ahir van perdre. De fet van començar a perdre el passat 27 de setembre quan no van treure els diputats necessaris que els hi hauria permès investir a Mas i formar govern. El lema el vot de la teva vida no va fer l'efecte que esperaven. I quan algú perd la primera cosa que ha de fer és acceptar-ho, analitzar-ne els motius i mirar de no tornar-los a cometre.

Històricament Convergència ho ha fet. Era el 2003 quan per primer cop va perdre el govern de Catalunya a mans del Tripartit, en part per no oposar-se al Pla Hidrològic Nacional del PP i, per tant, per anar en contra d’una part del territori de Catalunya (les Terres de l’Ebre) on, recordem-ho, hi va haver una gran oposició agrupats en la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Més recentment, se’n van adonar de que corrien nous aires independentistes i van deixar enrere la seva històrica reivindicació de pacte fiscal i abraçar sense fissures l’ideari independentista.

Durant tot aquest període de temps, CDC mai es va plantejar substituir el seu líder, tot i els errors estratègics que van anar cometent. Fixeu-vos que tan el 2003 com el 2007, CiU, amb Mas al capdavant, va ser la formació que més vots i diputats va treure a les eleccions autonòmiques i tot i això, no van governar.

I és que CiU (darrerament CDC amb la sortida D’UDC) no ho trobat fàcilment socis de legislatura. Tret de la primera quan va pactar contra pronòstic amb l’ERC d’Heribet Barrera, després si van voler formar un govern estable van haver de pactar amb el PP, tot i que Mas l’any 2003 va signar un document davant d’un notari de que no pactaria amb els populars... Recordeu? No obstant això, l’any 2010, després de ser investit gràcies a l’abstenció del PSC, hi va pactar per a poder governar.

Potser degut a aquesta trajectòria de pactar amb qui més li convé en cada moment, les CUP no se’n acaben de refiar. Ahir al programa Divendres de TV3, el comentaristes polítics ho ven deixar ben clar:

-Tot i que ha dit Mas que es sotmetria a una moció de confiança, una vegada investit president, no té cap obligació de fer-ho.        

El que és segur és que a partir d’ara, la Carme Forcadell haurà d’iniciar una nova sèrie de consultes per a tornar a proposar un noucandidat. Encara que aquest nou candidat pot tornar a ser Artur Mas!  

Si és així, la Forcadell haurà de tenir molt clar que, aquest cop sí, les CUP facilitaran la seva investidura, perquè si no ho té clar, Mas s’exposa a un altre ridícul i aquesta vegada molt més espantós.

AL FINAL TINDRAN (TINDREM) RAÓ

Els malastrucs (què sempre els hi ha) van pronosticar fa temps que després de les eleccions del 27-S hi hauria un govern d’ERC (es trencaria així la gran coalició –de fet ja s’ha trencat de cara les generals-), les CUP i Catalunya sí que es pot.

Com sabeu ahir, va ser el primer dia de debat d’investidura de Mas i es va difondre la notícia de que les CUP haurien proposat a Raül Romeva com a candidat a la presidència. El tema és que no tinc clar si es va fer protocol·làriament o bé, tal com em van explicar, en una entrevista a una emissora de ràdio, sé li va preguntar a un diputat de les CUP què els hi semblaria Romeva com a president. Evidentment, el diputat va dir que els hi semblaria bé. De fet ja fa dies que diuen que qualsevol abans de Mas.  

Durant la seva intervenció (per cert, carregada de cites), Antonio Baños li va tornar a dir a Mas que no el votarien en primera sessió i que tornés dijous... Dit així sembla que les CUP van deixar oberta la porta a que podrien facilitar la investidura de Mas en la segona sessió que es produirà demà. Però en aquest punt Mas va voler fer trampes (quines coses, no?) Li va proposar a Baños fer una reunió conjunta (una mena d’assemblea) dels 72 diputats del bloc independentista per a escollir el candidat. Mas era i és conscient de que, de produir-se, seria ell l’elegit, ja que mentre JxS tenen 62 diputats, les CUP només en tenen 10... No obstant, Baños s’ho va agafar amb ironia i li va dir que, de fer-se, el vot hauria de ser secret i potser s’ho arribarien a passar bé i tot, en referència a les veus crítiques que, en privat, qüestionen al president en funcions.

En contra del que sol ser habitual en mi (ja sabeu que sempre dic que no solc seguir debats ni entrevistes ni res que s’hi assembli), aquests dies si que estic expectant a tot el que passa i ho segueixo amb interès. Dissortadament no puc seguir totes les intervencions, però si les que més m’interessen entre les que puc veure per compatibilitats d’horaris.  

No entenc perquè el godallenc Garcia Albiol s’entesta a qualificar a les CUP de radicals i antisistema. La intervenció de Baños em va sembla molt coherent i realista davant la situació que estem vivint. Una altra cosa és que no agradi a aquells que han fet de la política la seva professió i que estan a favor, per exemple, de les portes giratòries. Des del meu punt de vista veig als de les CUP com els regeneradors de la política. Que falta li fa.  

Demà hi tornarà a haver sessió d’investidura. Tot i les paraules d’ahir de Baños, dubto que els diputats de les CUP acabin facilitant la investidura de Mas, tot hi reconèixer que, efectivament, sense capità, el vaixell no pot salpar del port.

Però abans de que arribi el demà, encara hem d’acabar el avui. I avui, a la premsa, he llegit el que m’han semblat amenaces a les CUP per part de CDC. I sinó, fixeu-vos amb aquest titular que apareix a l’edició digital del Periódico: CDC avisa: ‘A mort contra la CUP si no hi ha investidura’.

Per tant, entenc que si finalment demà Mas no és investit president, la reacció convergent serà contundent. Difícilment es tornarà a a aquell bon rotllo que hi havia abans de els eleccions:

-Es igual si votes a les CUP, el que interessa és sumar per aconseguir la independència...

I quan els hi deies que no volies veure a Mas ni en pintura, ja que era un representant del període mes corrupte de Convergència, et responien:

-Després, una vegada siguem independents, ja ho solucionarem...  

Potser els malastrucs al final l’encertaran i JxS claudicaran i presentaran la candidatura de Romeva (tot i que ell es va descartar –ara, ja que al principi aspirava a tot-), però els crítics amb Mas i a tot el que envolta el món convergent, fa temps que l’estem encertat:

-L’única cosa que pretén Convergència  amb el procés és seguir manant a Catalunya per a poder tapar les seves vergonyes (casos de corrupció) i mirar de passar pàgina sense haver de penedir-se de res.