FINALMENT FUMATA BLANCA?

Tot indica que sí, que finalment ahir CDC i ERC van arribar a un acord. I con tot acord, tos van cedir per a que no guanyés ningú i que tothom es podés sentir satisfet. Però en aquests casos la satisfacció és relativa i sovint s’exterioritza de portes cap a fora, però internament voldria veure que passa a cada casa (o seu de cada partit)

Una llista de membres de la societat civil amb Mas i Junqueras. Aquesta va ser la proposta finalment acceptada pels dos partits majoritaris, però de la que la CUP ja se’n ha desmarcat. Al final Mas se’n ha sortit en la seva: anirà a la llista. Un argument de pes per a espantar a aquells votants que, com jo, creuen que Mas porta temps sense fer de President i que ni en la seva millor època se’n assabentava (o això diu) del tripijocs que es duien a terme al seu partit.

Junqueras, a qui he escoltat aquest matí i que ha igualat el seu propi rècord al dir 5 vegades independència en 15 paraules, s’ha deixat tornar a ensarronar per Mas. I ja ha de ser un babau per a ensopegar en la mateixa pedra al cap de pocs mesos d’haver-ho fet per primera vegada.

O és que ja no se’n recorda ningú de tota la parafernàlia que va muntar Mas abans del 9-N: solemne signatura del decret de convocatòria envoltat dels polítics més representatius que li donaven suport, fer-se arropar pels la majoria dels alcaldes de Catalunya i, evidentment, sortir a la foto per a quedar per a la posterioritat... I de sobte, tancat al seu despatx es va desdir del que havia fet fins llavors i convoca una consulteta sense cap tipus de garantia legal ni cap transcendència jurídica.

Què es va espantar al veure’s pressionat per Madrid? Segurament que sí, però ningú pot afirmar ara per ara que no pugui passar un fet semblant i que Mas hagi de fer marxa enrere en moltes de els decisions que s’estan prenent, inclosa la data de els eleccions.

Als rivals polítics els hi sols trobar tots els errors, totes les febleses, però si tenen alguna virtut, és de cavaller reconèixer-les. I Mas té al menys dues virtuts: l’habilitat i el do de la paraula. Molt possiblement amb això guanya al seu mentor, el proscrit Jordi Pujol que es va valer del seu passat per accedir al primer pla de la política catalana i fins i tot espanyola amb el seu reconeixement per part de l’ABC com espanyol de l’any.  

Avui els diaris catalans s’han fet ressò del pacte. Després arribaran les valoracions dels seus columnistes i col·laboradors més habituals. Per la forma de donar la notícia, es pot intuir el grau de complicitat de cada uns dels rotatius catalans. Entre tots m’ha cridat l’atenció un subtitular del Punt Avui.

Titular principal: En la bona direcció

Subtitular: La CUP podria presentar-se per separat per guanyar efectivitat el 27-S contra l’esquerra radical espanyolista.

En canvi, a l’edició digital, a part de l notícia de l’acord ha quedat diluïda per la notícia de que Barcelona acollirà el congrés de mòbils (el Mobile World Congress) fins el 2013. Curiosament hi canvien l’enfocament sobre l’actitud de la CUP: La CUP faria una altra llista però tindria una estratègia comuna amb la civil.

Recordo que una vegada vaig parlar de independentisme radical i vaig tenir alguna crítica per part de qui, segurament, el qualificatiu l’afecta directament. Però sembla ser que algun diari pot usar la paraula radical sense que, segur, a cap dels que m’ho van reprotxar els afecti el més mínim.

I es clar, a mi m’agradaria saber qui és aquesta esquerra radical espanyolista. Potser el PSC? (després de veure Sánchez envoltat de la bandera espanyola) o Podem/Podemos (ni els veig tant radicals ni tan espanyols com vol dir el Punt Avui) o Procés Constituent (no sé fins a quin punt una monja potser radical i no la veig enarborant una bandera espanyola)

En fi, es miri per on es miri, no només els polítics ens tracten de manipular, sinó també una determinada premsa, per tant, amic meu, tal com ja t’he aconsellat en més d’una ocasió: informat bé, crea’t la teva pròpia opinió i no et deixis influir per ningú.          

IRONIA FINA I ALTRES CONCEPTES RELACIONATS AMB LA POLÍTICA

Dimecres per la tarda, mentre em desplaçava amb el cotxe vaig agafar començat un debat a la SER. Estaven tocant els temes d’actualitat, ja sabeu, Grècia, el procés independentista...

Segurament sabeu que la darrera proposta que van fer ERC i les CUP a CDC ha estat una llista única formada exclusivament per membres de la societat civil i sense polítics en actiu. No van dir si entre els polítics inactius poden anar persones com Jordi Pujol, una vegada reconvertir de nacionalista a independentista.

Es va preguntar un contertulià sobre que el pensa l’oposició de Mas, si és o no un polític en actiu, ja que, des de fa molts mesos, està molt més implicat en el procés que no amb el càrrec pel que va ser elegit i que no és altre que el de President de la Generalitat. A la vegada també és preguntava si hi havia oposició, ja que el principal partit (ERC) és el principal soci de govern. Ironia fina per part del contertulià i és que no és per a menys: ho t’ho agafes així o pots acabar al psiquiàtric.

Aquests conceptes bàsics en política, com són un president que no governa o una oposició que dóna suport al govern en temes que considera irrellevants per al seu grup (ja que quan vol ja exerceix d’oposició) ja fa temps que en parlo. En un país normal tindríem un president que es preocuparia dels seus conciutadans, sobre tot dels més vulnerables i una oposició que el portaria a ratlla si no complís en els seus deures. Però per a tots dos partits un país normal deu de ser un estat independent i mentre es van deixant al calaix altres temes principals. Potser és aviat per a dir-ho, però ajuntaments com els de Barcelona, amb polítics sortits entre els ciutadans indignats poden fer sortir els colors de la cara als polítics tradicionals i que fa anys que estan ocupant càrrecs en diferents institucions i governs.

Un d’aquests és Quico Homs. De portes cap a fora, amb la sortida del govern de UDC i el relleu en el càrrec de portaveu del govern d’Homs per Neus Munté, tot podria indicar que l’anterior portaveu i un dels homes forts del govern de Mas, podia perdre força. Però sembla que no ha estat així i que Homs, tot i les aparences externes, ha guanyat pes a l’ocupar-se de les negociacions bilaterals entre l’Estat i la Generalitat. Una bona feina, sense cap mena de dubte. Igual és la meva impressió, però em sembla que dites negociacions estan trencades des de fa temps i, per tant,Quico podrà dedicar-se a donar suport a Mas en el tema que més li preocupa. Què quin es aquests tema? Elemental estimat Watson, seguir com a president de la Generalitat passat el 27-S.  

I què em dieu de la Teresa Gomis, la primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Reus i imputada pel cas INNOVA? Tot i la situació en que es troba no ha tingut el més mínim problema per recollir l’acta de diputada al Congrés. Sí, ja sé, la presumpció d’innocència i tot allò què es diu, però encara hi ha una dita molt més antiga que parla sobre la dona del César, ja m’enteneu.

Però de tot això, el més incoherent és l’actitud del seu propi partit. Primer la va pressionar per a que no recollís l’acta (tothom donava per fet que seria Núria Balagué, alcaldessa d’Ulldecona l’anterior legislatura) Després la va amenaçar de que si, finalment, acabava ocupant el càrrec, l’enviarien al grup mixt. Al final, res de res. Pere Macias, al capdavant dels bons, anteposa la presumpció d’innocència i l’acull al si del grup. Entendridor...      

DIFÍCIL SER ORIGINAL

El procés ha arribat a un punt on, sigui quina sigui la decisió que s’acabi prenent, haurà de ser la definitiva.

A hores d’ara sembla gaire bé impossible presentar una proposta que sigui original, diferent a totes les que s’han fet fins ara, ja que m’ensumo que s’han esgotat totes les possibilitats: què si llista unitària encapçalada pel President, què si llistes separades amb un programa comú, què si una llista unitària amb membres de la societat civil, què si una llista unitària exclusivament amb membres de la societat civil... Difícil, molt difícil seguir l’estela dels esdeveniments. I si per a mi és difícil, imagineu-vos per a un persona que es miri la política amb cert distanciament i l’única cosa que fa es agafar la papereta del seu partit i anar a votar el dia que toca. I, a sobre, el dia anterior al 27-S serà la jornada de reflexió... Encara haurem de reflexionar més? Què no portem mesos reflexionant sobre si hem de votar l’opció independentista o no o engegar-los a tots a fregir espàrrecs (locució políticament correcta, ja que no m’atreveixo a transcriure la primera cosa que m’ha passat pel cap)

La darrera, darrera de totes els propostes (al menys fins el que jo sé) va ser la que ahir va presentar la CUP al Parlament: una llista unitària integrada només per persones de la societat civil i, amb posterioritat, llavors sí, es farien unes eleccions plebiscitàries. ERC va acceptar ràpidament la proposta, en canvi, sembla que a Mas el va deixar descol·locat i es va quedar sense resposta (un fet força insòlit per a ell)

Mentre, la part contrària (per dir-ho d’alguna manera), els que no són favorables a un estat independent, també miren d’agrupar-se o al menys això és el que pretén algun dels seus líders. Aquest és el cas d’Albert Ribera de C’s que voldria agrupar al PP i PSC per contrarestar l’altre bàndol. El PSC ja se’n ha desmarcat i veuria amb més bons ulls configurar un bloc on es prioritzi la part social, es a dir, un bloc d’esquerres.  

Aquest bloc que, recordem-ho, el Periódico l’anomenava Catalunya en Comú (per fer-ho d’algun manera) estaria integrat, en principi per Podem i ICV-EUA i tal com es visualitza el panorama, podria ser que tant el PSC, com UDC, es quedessin a peu sense poder integrar-se a cap dels dos grups principals.

Dit tot això, no m’agradaria que la ciutadania acabés anomenant-los bons i dolents segons quina sigui la seva preferència política: independentista o no independentista. Qualsevol opció és legítima i els pensament de la ciutadania lliure.

Però no em digueu que el panorama que s’apropa no és complicat. Sovint és més difícil escollir entre dues formacions que fer-ho entre 25, ja que entre dues opcions és possible que no te’n acabi agradant cap o al menys en un grau suficient com per a que siguin mereixedors del vot. En canvi, entre moltes opcions, és molt més difícil que no en trobis una que representi els teus ideals.

A l’hora de la veritat, el 27-S i després de la reflexió del dia abans, intueixo que encara seran molts els que no tinguin clar el sentit del seu vot. Potser per això, segons les darreres enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO), cada vegada siguin més els que s’escapendel bloc independentista per a incorporar-se al social.

Caldrà veure si la nova fórmula, en el cas de que s’acabi portant a terme, podrà, per un costat, atreure als que han marxat i, a la vegada, incorporar indecisos.

NI molt menys el partit està acabat i encara que els experts creuen que aquesta setmana s’hauria de decidir quasi tot, sospito que les negociacions duraran fins el darrer moment, tal com passa amb les incorporacions dels jugadors de futbol.      

POCA AUTOCRÍTICA

Acudit del Ferreres publicat aquesta setmana al Periódico de Catalunya.

L’alcalde en funcions d’Amposta, Manel Ferré, en una entrevista a la ràdio, va culpar de la derrota patida per CiU després de 28 anys de majories, a, per una part, el registre de la Guardia Civil a les seus de l’Hospital Comarcal i de l’Ajuntament i per l’altra a l’aglutinament de partits que es van presentar sota la denominació d’Esquerra d’Amposta-Acord Municipal.

Segons Ferré, la candidatura d’EA-AM estava integrada per ERC, ICV-EUA, les CUP i fins i tot Podem... La veritat, no sé que hauran pensat els integrants d’aquestes dues formacions després d’escoltar les declaracions de l’exalcalde.

L’assemblea local de les CUP va declarar mesos enrere que, a part de no presentar-se a les eleccions, no donaria suport a cap altra candidatura. Tampoc Podem va recolzar explícitament ningú. De totes formes, això no treu que a títol totalment individual, algun del membres d’aquests partits poguessin recolzar la candidatura d’Adam Tomàs, com per exemple Oriol Fuster, ex membre de les CUP d’Amposta.

He notat molt poca autocrítica per part de Manel Ferré i els seus. De fet, sembla ser que no són responsables de tots els fracassos que hi ha hagut a Amposta durant els seus mandats: la zona lúdica de Tosses, el centre comercial Futuro Ciudad Amposta, l’aparcament soterrat del mercat, el projecte d’Amposta Ciutat Digital i l’escorxador nou serien els més remarcables.

Però a part d’aquests estrepitosos fracassos hi ha hagut altres actuacions urbanístiques que han deixat molt que desitjar: la plaça del Mercat en el seu conjunt, el carrer del Grau, laterals de l’avinguda de Santa Bàrbara, senyalització vertical, etc. En totes aquestes actuacions, bàsicament, no es va tenir en compte l’opinió dels partits de l’oposició. En alguns casos, com la plaça del mercat o l’ascensor de l’edifici de l’ajuntament van tranquil·litzar als regidors de l’oposició dient que quedaria molt bé. L’ascensor havia de ser panoràmic, es a dir, amb els laterals de vidre (actualment el custodien Isabel i Fernando per a dissimular el nyap) i sobre la plaça del mercat es va demanar que la majoria dels seus elements fossin retràctils, es a dir, que es poguessin retirar en cas necessari.

Vull dir amb això, que durant molt de temps, els de CiU s’han cregut amos i senyors d’Amposta i per tant, els que ells fan ho fan bé i no accepten ni consells ni crítiques a la seva gestió. Això és el mateix que dir que s’ha actuat en prepotència i, sovint, amb desconsideració cap a la resta dels regidors, sobre tot per part de Manel Ferré que era qui tenia la veu cantant durant els plens.  

Aquestes actituds no passaven desapercebudes pels pocs assistents que solien acudir als plens (entre els pocs que hi anaven, el president de la Federació d’Associació de Veïns d’Amposta i president de l’Associació de Veïns de l’Acollidora), que després s’encarregaven de divulgar-ho a través de les xarxes socials. Potser per això, els dos exalcaldes de CiU sempre es van negar a que els plens fossin retransmesos per Amposta Ràdio. Per això van posar mil i una excusa, com per exemple que una de les aranyes del saló de plens dificultaven la gravació. Quan s’estava portant a terme el projecte d’Amposta Ciutat Digital, recordo que el regidor de Noves Tecnologies, Sisco Fosch va dir que havia trobat una solució a les dificultats tècniques que impedien la retransmissió radiofònica dels plens... D’això ha fa aproximadament 10 anys. Per cert, també es va demanar que si no podia ser en directe que s’enregistrés i que es passés posteriorment i tampoc.  

Es vulgui o no, aquests comportament no passen desapercebuts a una part dels ciutadans. Es clar que sempre hi haurà que els hi donarà suport incondicionalment com per exemple una família que, segons el meu pare, treballen per a l’ajuntament el matrimoni i els seus dos fills. Però per la resta, es vulgui o no, s’estaven cansant de tanta prepotència i manipulació (com a la Revista Amposta) i, fruit d’aquesta frustració acumulada al llarg dels anys (gota a gota es fa forat) i, sí, també perquè per primera vegada semblava que hi havia una candidatura alternativa que podia aspirar a governar Amposta, una part important de l’electorat va decidir concentrar el vot en EA-AM.

Fa uns dies em comentava un veí que si una part dels tradicionals votats de CiU s’havien abstingut i l’increment del vot d’EA-AM havia estat gràcies als habituals abstencionistes. Ell es mostrava escèptic i jo tampoc hi estic d’acord.

Tot i que la participació es va incrementar en uns pocs punts percentuals, l’increment de vots, de per si, hagués estat insuficient per a fer guanyar a la llista d’EA-AM. Per tant s’havien de donar més factors i un d’ells, sense dubte, va ser el traspàs de vots de CiU a EA-AM.

És més fàcil que es donés aquesta situació que no que una gran part dels abstencionistes decidissin fer una excepció i anar a votar. Normalment, qui s’absté ho fa sempre.      

TANT DIFERENTS SOM?

Mal que ens pesi, el PP tornarà a guanyar per les Espanyes. Tot i la forta davallada que patirà, encarà serà la primera força política a la majoria de les autonomies i de les grans ciutats. Només cal mirar les enquestes sobre la intenció de vot per adonar-se’n.

En canvi, un PSOE força renovat (Àngel Gabilondo a la comunitat autònoma de Madrid, Ximo Puig, a València, Antonio Miguel Carmona a l’ajuntament de la Vila i Cort, etc.) l’única cosa que aconseguiran és aturar la caiguda lliure que pateix el partit arreu del Regne.  

Ho he explicat més d’un cop i ho continuaré fent. Si el PP, tot i baixar, continua guanyant es deu, principalment, a dos factors:

-A l’efecte dels votants fidels, què són aquells que malgrat la corrupció destapada i els casos evidents que encara no han sortit a la llum, continuaran votant-los, per què a qui, sinó?

-La fragmentació del vot de l’esquerra. La creació de nous partits, bona part d’ells sorgits del moviment 15-M o de plataformes ciutadanes com la PAH diversificaran molt el vot de l’esquerra que, encara que conjuntament puguin representar una majoria, a la pràctica serà molt difícil arribar a pactes de govern.

L’exemple d’Andalusia. Quan ja fa quasi dos mesos de la celebració de els eleccions andaluses, Susana Díaz, encara no ha aconseguit que els diputats electes l’elegeixin con la nova presidenta de la comunitat, tot i les aproximacions i les concessions que sembla que ha fet.

Però desgraciadament, en política no sempre prevalen els interessos dels ciutadans. Sovint (per no dir sempre), són els polítics els que marquen les pautes buscant el seu propi benefici. De no arribar aviat a un pacte, igual es tenen que tornar a convocar eleccions... Trist, però possible.

El PP, C’s i prou. En aquest moments només hi ha dos partits que es poden considerar de dreta: PP i C’s. El desgast dels populars beneficia als de Rivera per sobre dels altres partits.

En canvi, els vots perduts pels tradicionals partits de l’esquerra (PSOE i IU o el PSC i ICV-EUA a Catalunya) van a parar principalment a Podemos, però en canvi, a Catalunya, a part de les CUP, a quasi totes les poblacions més grans, ha sortit al menys una alternativa d’esquerres... I si, a més, tenim en compte que ERC també es situa ideològicament a l’esquerra, l’opció de vot es dispersa considerablement.

Arribat a aquest punt és quan formulo la pregunta que he fet al títol de l’entrada: Tant diferents som? Com sabeu sóc socialista per convicció. A part de catalanista i fins i tot, en alguns moments de debilitat, independentista. Normalment he votat al PSC, però no sempre (potser estic revelant un dels meus secrets...) Tampoc descarto en un futur votar a d’altres partits si el PSC no fa un canvi de rumb significatiu.

Permeteu-me que no declari obertament amb quin partits he fet el salt als socialistes, però n’hi ha més d’un. Sempre estic parlant de partits d’esquerres, per tant, si algú havia pensat que podria haver votat mai el PP o CiU, ja ho podeu eliminar del vostre imaginari.

Què vull dir amb això? Què des del meu punt de vista no som tan diferents, sobre tot els que formem part de les bases. Per tant, què ens impedeix pactar per a fer fora a la dreta? Les formes de les cúpules? Si és així, potser el problema és dels que dirigeixen els partits, d’aquells que ocupen durant anys llocs de responsabilitat, ja sigui als ajuntaments, parlaments o de partit.

Llavors, potser el problema són ells i aquells que els hi riuen les gràcies i permeten que es mantinguin. Si és així, la solució és clara: limitar estatutàriament els mandats dels líders (tal i com ho tenen les CUP) i, també, no deixar que vagin alternant càrrecs amb la finalitat de perpetuar-se.

El polític ha de ser vocacional. Quan una persona fa de la política una professió, directa o indirectament, està fent mal a la societat a qui diu representar. 

EPISODIS ELECTORALS AMPOSTINS (II)

La divisió al si de l’agrupació local de les CUP a Amposta ha tingut, al menys dues conseqüències: que el partit no es presentés a les eleccions municipals i que un des seus militants (ja exmilitant) hagi acabat integrant-se a la candidatura d’Esquerra d’Amposta-AM, això sí, en un testimonial 14è lloc.

Per a tots aquells que no coneguin massa l’actualitat política d’Amposta, els hi diré que es tracta d’Oriol Fusté, un jove que, com el van definir fa pocs dies, desperta passions...  

I és que la seva presència a la candidatura que encapçala Adam Tomás, no ha passat desapercebuda per alguns.

Qui són aquests alguns? Normalment, els que li fan el joc brut a CiU a Amposta. Aquells que sempre amagant la seva identitat, deixen missatges als diferents canals que parlen de política municipal, sobre tot, quan s’apropa el període electoral.

De sobte, sembla que a Amposta sinó tothom, eren molts els que votaven a la CUP, ja que li retreuen a Oriol que s’hagi passat a una altra formació política. Li diuen des de que no el votaran a que l’única cosa que busca és una cadira...

Tots aquells que coneixem a Oriol sabem que és un animal polític (com ho puc ser jo) És d’aquelles persones que ha viscut la política de ben a prop i jo diria que des de sempre. Per tant, no és lícit que quan un té vocació política s’hi vulgui dedicar? La política, si no fos pels polítics corruptes o d’aquells que n’acaben fent una professió, és una activitat molt gratificant i que pot arribar a donar moltes satisfaccions personals.

Però els tentacles del poder ampostí poden ser molt llargs i abundants. No és com els pops o els calamars que només en tenen 8, en aquest cas el nombre és indeterminat, però molt coordinat i poderós.

Mireu, us explicaré un exemple que vaig viure de ben a prop fa 8 anys i fins i tot us donaré el nom d’un altre afectat que us ho pot confirmar. Des de fa molts anys, existeix un portal a Internet de contingut exclusivament ampostí. Fins fa 8 anys hi havia un fòrum on els ciutadans podien expressar la seva opinió. Però algunes de les opinions que es podien llegir eren, directament, insults cap a aquelles persones que, com jo, tenim l’atreviment de criticar els dirigents municipals de CiU.

Us he dit que diria qui era l’altra persona: Ismael Piñas (número 20 a la llista actual d’ERC-AM) Ismael era per aquella època (recordeu que estic parlant de 8 anys enrere, es a dir de l’any 2007) director territorial d’Acció Social i Ciutadania. Al fòrum esmentat s’assegurava que Ismael havia dit que si CiU guanyava les eleccions, es traurien els ajuts a al gent gran. La reacció per part de l’exdirector de serveis, va ser adreçar-se a l’administrador de la pàgina i amenaçar-lo en emprendre accions penals.

Jo també m’hi vaig adreçar enviant-li un correu on li deia pràcticament el mateix (encara en guardo còpia) Uns dies més tard es va clausurar per sempre aquell fòrum.

D’haver estat un administrador imparcial (evidentment no ho era), hauria esborrat per pròpia iniciativa qualsevol comentari despectiu i/o injuriós, en canvi, no va actuar fins que no sé li va advertir de prendre accions en contra seva. Evidentment, tots aquells comentaris, com els que ara s’han publicat sobre Oriol Fusté, es van fer de forma anònima.

I jo sempre m’he preguntat: Si manant com manen i amb les majories absolutes que treuen, no s’atreveixen a donar la cara (propi de persones covardes), què faran el dia que perdin el govern municipal i s’hagin d’estar a l’oposició?  

DUPLICITAT

Encara que la notícia sigui el full de ruta que han dissenyat els partits i entitats sobiranistes, jo ho miro des d’un altre punt de vista.

Anem a pams. Dilluns, els partits CDC i ERC i les entitats ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la independència van acordar que 10 mesos després de les eleccions que volen que siguin plebiscitàries, i sempre que hi hagi una majoria suficient, s’ha de tenir redactada una constitució catalana precedida d’un procés participatiu... (I les dues que s’han redactat fins ara? Tan enrenou, per a començar de zero?) Mentre, també es crearien estructures d’estat i es tornaria a fer un referèndum (en aquest cas si que hauria de tenir validesa legal) i, finalment, amb el topall de 18 mesos, s’acabaria proclamant la independència.  

Els signants de l’acord van demanar als altres partits que estan a favor del dret a decidir (diguem-ho així) que s’hi vagin sumant. La crida es va fer, sobre tot, a les CUP, ICV-EUA i també a UDC, tot i que algunes d’aquestes formacions hauran de passar un procés intern per a veure que decideixen finalment.

De moment només les CUP han mostrat certa disposició a integrar-se, però imagino que no signaran un xec en blanc, sinó que posaran les seves condicions. 

Dit així, sona bé, veritat? Fins i tot sembla que hi hagi molta més gent que la que realment hi ha. Però el que passa que hi ha duplicitat o fins i tot triplicitat. M’explico. De moment (i remarco el de moment) només hi ha dos partits (CDC i ERC), la resta són associacions o entitats (ANC, Òmnium i l’Associació de Municipis per la independència), cert? I qui composa, principalment, ANC i Òmnium? Gent afí a ERC i CDC. Cert? I quins municipis conformen l’AMI? Majoritàriament, el governants per CiU i ERC. Per tant, una mateixa persona pot estar a dues i fins i tot a tres llocs diferents... I per què no a 4? També pot ser.

O és que en la seva vida privada una persona no està a diversos llocs? Jo per exemple estic afiliat al PSC i la UGT. També sóc soci de la Lira Ampostina, Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. I com he dit moltes vegades, també sóc soci d’Amnistia Internacional, ACNUR i la Creu Roja. Per tant, no me s’ha de recontar 7 vegades. I estic segur que no sóc l’únic i que són molts els que formen part de diverses organitzacions.

Ja sé que no passa res. Només és per a constatar que per molta gent que s’englobin dintre dels partits i associacions esmentats al començament, en realitat són molt menys que les que semblen.

Amb certesa, només ho sabrem quan es realitzin les eleccions autonòmiques (i s’acabi votant pels partits pro independència) o el referèndum. Llavors sortirem de dubtes.

Per cert, segons el periodista del Triangle Siscu Baiges, CDC i ERC estarien buscant una nova data per a celebrar les autonòmiques. Si és així, què poca seriositat que hi ha!  

XERRADA SOBRE INNOVA-SAGESSA

Mentre el President Arturo Mas inaugurava l’Espai Ebre Km 0 a l’avinguda de Sant Jaume (escorxador vell), al Casal i organitzar per la CUP d’Amposta, es celebrava un acte informatiu sobre les irregularitats de Reus a les Terres de l’Ebre comeses per consorci empresarial Innova del que també forma part Sagessa, l’empresa que gestiona l’Hospital Comarcal d’Amposta.

Potser per aquesta coincidència d'horari no hi havia cap representant de cap partir dels que, com la CUP, integren els diferents consells d'administració d'Innova. 

Després de projectar un vídeo sobre el tema (de fons es podia sentir música siciliana), Xavi Milian, de la CUP de Reus va fer una xerrada davant d’unes 30 persones i que per culpa del poc temps de disposició del local, no va poder explicar tot allò que s’havia preparat.

No us explicaré el contingut de la xerrada, ja que sobre el que es va parlar podeu trobar-ho a Internet, però si algunes de les coses que em van cridar l’atenció.

Ja sabeu, que el cervell de Innova va ser Josep Prat; bé, el Senyor Josep Prat. Va explica Xavi Milian que sa mare treballa a una de les empreses que conformen el consorci i que sempre anomenaven a tothom pel seu nom de pila (alcaldes, regidors responsables de els empreses...) L’únic a qui li deien senyor, era a Josep Prat. I és que qui val, val...

També va explicar que un botiguer de la zona comercial de Reus, va dir que abans de ser conegut, Josep Prat el va estafar en 1 milió de pessetes per la compra d’un ordinador per al seu negoci.

També es va preguntar Milian el perquè tants càrrecs ebrencs al departament de Sanitat de la Generalitat, mentre a d’altres departaments no passa. Recordem que al cartell publicat per la CUP d’Amposta n’hi surten tres: Joan Maria Roig, Manel Joaquim Ferré i Francesc Sancho, Paco per als amics.

Al finalitzar l’acte, una representant de la CUP d’Amposta se’m va apropar per a fer-me un aclariment: A la llista integradora de ERC no hi anava cap militant del seu partit (tal com jo havia posat a l’entrada del dia anterior) De fet no tenia clar si la persona a la que em referia (que hauria deixat la militància), finalment, acabaria per anar a la llista d’Esquerra d’Amposta-Acord Municipal.

Ha quedat clar? 

COM UN PART…

Com sabeu, la dona, normalment triga 9 mesos en parir. Encara que també hi ha parts de 7 mesos (setmesins), 8 (vuimesins) i alguns que s’avancen uns dies.

El part electoral de Mas serà d’aquests últims, no serà ben bé 9 mesos, però poc se’n faltarà. La data fixada, el 27 de setembre, dia de la Mare de déu de la Mercè, patrona de Barcelona, tal i com recordava el periodista i capellà Jaume Reixach, director del Triangle.

Segons Mas, va escollir aquesta data pel simbolisme que representa ja que tot just farà un any de la signatura del decret de convocatòria del 9-N, aquell que havia de ser i finalment va ser molt menys del que havia...

En canvi, Jaume Reixach el considera una mena de frau, ja que el mes de setembre, encara és un mes on hi sol fer bon temps i mols de barcelonins aprofitaran el cap de setmana de la festa major per allunyar-se una mica de la capital catalana. Uns, els més sensibles electoralment parlant, segurament demanaran votar per correu (encara que no sempre arribi a bon port –ho dic per experiència personal-), però n’hi haurà (no sé si molts o pocs) que decidiran abstenir-se, la qual cosa restarà participació a les eleccions i, fins i tot, es possible que les descafeïni una mica.   

Però deixant a part aquest punt (personalment no m’afectarà), el que si que és molt discutible, és que s’hagin anunciat amb tanta antelació. Si ja de per si els partits sempre estan en precampanya (ja que, de vegades, no sé sap mai quan s’acabarà dissolent un parlament), aquest cop la precampanya se’ns farà llarga i feixuga i ningú ens podrà garantir que l’acció de govern sigui la que hauria de ser en un període normal. De fet, els partits de l’oposició, retreuen precisament a Mas que hagi deixat l’acció de govern en un segon pla i s’hagi dedicat a preparar el camí cap a la independència o allà on finalment ens acabi portant.

De moment, el pacte Mas-Junqueras ja ha donat els primers beneficis a Arturo: veurà com s’acaben aprovant uns pressupostos que, ni de lluny pensava que se’n sortiria i evitarà la comissió d’investigació sobre Pujol que hi ha oberta al Parlament de Catalunya. Vull recordar (hi ho faig perquè m’indigna) que ERC ha evitat fins a 4 vegades la presència de Mas a dita comissió, excusant-se que és el President de Catalunya i com a tal s’ha de salvaguardar la seva persona.

Mireu, de xoriços n’hi ha de moltes classes: de porc, de gall d’indi, picants, sense picar, més gruixuts, més prims... Però a que tots són xoriços? Vull dir amb això que si es demostra que Mas, com Pujol o com tants d’altres, és un delinqüent, ERC es convertirà en el seu còmplice. Ara només són socis (bé, ara mateix, en aquest precís moment no ho sé...), llavors, a més a més, es convertiran en una mena d’encobridors.

Segons algunes opinions, Mas i Junqueras volen acaparar tot el protagonisme fins el 27-S. Sembla ser que pel camí aniran abandonant a la resta de partits que o bé estaven a favor del dret a decidir (com ara ICV-EUA) o bé aquells que, obertament, són partidaris de la independència de Catalunya, com són les CUP (Catalunya o Països Catalans?)

Des del meu punt de vista, l’estratègia de Mas està encaminada, primer, a guanyar temps per a veure si remunta les enquestes i segon, en el cas de que guanyi i acabi governant amb ERC, continuar al capdavant de la Generalitat uns quants anys més.

Sí, he dit Generalitat. Per què? Per què ells (CDC i ERC) diuen que proclamaran la independència si treuen majoria? Bé, està per veure.

Estan per veure moltes coses, com ara que passarà amb les denúncies que tenen obertes per desacatament, prevaricació i alguna cosa més.

De moment, l’única cosa que sembla que hi ha clara és que es convocaran eleccions per al 27-S, però ni això està clar, ja que encara no s’han convocat i d’aquí a aquella data encara falten 8 mesos.

Ni un part es fa tan llarg, ja que voltant i girant, quan la futura mare se’n assabenta ja n’han passat dos i només en queden 7...     

ELS DE CASA I LA RESTA

Dissabte passat, un tuit enviat des del compte de Twitter oficial de CiU, va fer encendre les xarxes socials provocant un allau de tuits criticant les formes de la federació nacionalista.

El tuit en qüestió deia això: El repte que ara tenim al davant és que els de casa anem junts.   

A qui es referien amb els de casa?

Expressions com aquesta poden arribar a tenir connotacions racistes, tal com fan els de PxC quan diuen: Primer els de casa.

Hores més tard, quan aquest tuit ja havia estat contestar i retuitejat massivament, CiU va rectificar: que a casa anem junts.   

Sembla ser que es referia a tots els partits proconsulta, a saber, ells mateixos (CDC i UDC), ICV-EUA, les CUP i ERC.

Des de fa mesos sembla ser que ha Catalunya hi ha dos tipus (o més) de catalans: aquells que abracen la fe independentista sense posar objeccions i els que no ho fem.

Vull que quedi clar (si és que encara no ho teniu) que jo de la ma de l’hereu de Pujol no vaig en lloc. No aniria ni a prendre un cafè al bar del costat de casa.

Mas i els convergents volen seguir sent la casta dominant a Catalunya i usaran totes les estratègies al seu abast per a que així sigui.

Catalunya és la seva casa, tal com va expressar la Marta Ferrusola l’any 2003 quan el pacte Tripartit va assolir el govern de Catalunya: Ens han furtat la Generalitat –va dir- Com si la Generalitat fos d’ells i de ningú més. 

Ser nacionalista té aquestes coses. Sovint es creuen els únics veritables representants del fet nacional, com si algú ens hagués dit el que és bo i els que és dolent. Sí, també parlo pels d’ERC. Encara que moltes vegades, uns i els altres busquen complicitats amb grups d’immigrants i miren d’atreure’ls... Cap a ells? No, cap els seus interessos.

No fa gaires dies que recordava que l’any 95 vaig anar de número 2 a la llista d’Amposta d’ICV. Com els altres grups varem anar a gravat una falca publicitària. La nostra candidatura estava formada per molta gent vinguda d’altres pobles: Anselmo Cano de Sant Mateu, Francesca Valldepérez de Tortosa, jo mateix de la Galera... Fins i tot tinguérem que completar la llista amb gent d’Alcanar i la Sénia, ja que no trobàvem prou gent. A la falca d’ERC, a qui Marta Cid posava veu, en un moment donat deia més o menys això: Una llista formada per dones i homes d’Amposta. Posant un especial èmfasi quan deia dones i homes. O al menys això ens semblava.    

Una altra cosa que mai he entès és com un nou vingut pot, ràpidament, abraçar la fe nacionalista. De socialistes, comunistes i capitalistes n’hi ha per tot arreu. També nacionalistes, però cada país té els seus. Si un dia me’n anés a viure a França, mai em convertiria en nacionalista francès, segurament me’n aniria cap el partit socialista, ja que les idees entre els membres d’una mateixa ideologia no canvien tant entre dues nacions.

En canvi, aquí he vist gent que ràpidament s’han convertit com si més que una ideologia fos una religió. En podria donar exemples, però no ho faré.

Abans he dit que no ho entenia, però ho tinc molt clar: per interessos. A Amposta molts nouvinguts s’han fet de convergència perquè ha estat durant quasi 3 dècades el partit hegemònic i saben que si s’apropen, la possibilitat de trobar feina (per exemple) és molt més fàcil que si no ho fan o es decanten cap a un altre partit.    

          

LA DARRERA OPORTUNITAT PER A MAS?

Mas sé sap fort. Ha estat marcant els tempos i sap que ho pot seguir fent... Però fins a quan?

Segurament fins que als de ERC se’ls hi esgoti la paciència. Fins ara n’han tingut molta perquè creien en Mas i pensaven que qui millor que ell per a portar-los cap a la terra promesa.  

Però darrerament sembla que comencen a recelar del President. Intueixen que l’única cosa que pretén Mas és seguir aferrat a la seva poltrona mentre mareja la perdiu sense parar... Quina novetat!

Quan ERC tingui constatat que, efectivament, Mas es vol perpetuar en el temps ja sigui sent el president d’una autonomia espanyola o bé d’un nou estat independent només per a satisfer el seu ego persona, tal com apuntava dilluns al diari el Mundo el controvertit Salvador Sostres, el més normal és que el deixen caure.

ERC li acaba de donar la darrera oportunitat a Mas, una espècie d’ultimàtum encobert: No presentaran una esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat per al 2015 a canvi de que fixi en un termini breu la data de les eleccions.

Això significa una mica més de temps per a Mas. Com un mes més. Després dependrà de l’actitud del President que, des del meu punt de vista, ha estat jugant amb els republicans i molts d’altres catalans que creien cegament amb ell.

Mas é com un tafur que juga amb les cartes marcades per a tenir avantatge. Vols ser jutge i parten el procés i desitja que el món volti al seu entorn.

La llista unitària proposada a la conferència del Fòrum era l’intent de continuar sent president al menys 18 mesos més (tal i com ella va dir)... I després? La resposta és molt fàcil. Si de veritat s’acabaven per assolir els objectius, una bona part de la societat (ja s’encarregaria CDC de fer la campanya necessària) li acabaran demanant que continuï. L’excusa perfecta per a desdir-se i mirar de renovar el càrrec.

Però quan un no para de fer trampes, al final, els altres jugadors se’n acaben cansant i això és el que està passant al si d’ERC. Als republicans només els hi falta un pèl per a trencar definitivament. Això i tenir una mica més de valentia.

I què passarà si finalment, en el termini d’aquest proper mes aproximadament, no hi ha acord?

Llavors Mas encara farà un darrer intent d’apropar-se al PSC i mirar de reeditar el pacte que s’ha fet a l’Ajuntament de Barcelona (qui ens ho havia de dir!) per mirar d’esgotar la legislatura... I després ja es veurà.

Una solució per acabar amb aquest període transitori i d’immobilisme polític seria la presentació per part d’ERC d’una moció de censura contra Mas. Però els republicans saben que si bé tots els grups estan, per uns o d’altres motius en contra del President, seria molt difícil aconseguir la majoria necessària que els hi donés l’èxit esperat.

ERC necessita els suports parlamentaris d’altres partits. Però qui? Dels socialistes? En principi descartats. De ICV-EUA? No tindrien la majoria suficient. De les CUP? Més del mateix...

L’única manera d’aconseguir els suports necessaris per a desbloquejar l situació seria renunciant als seus principis, es a dir, a la independència. Llavors, si que seria possible guanyar la moció i segurament, fins i tot votarien a favor els altres partits: PPC i C’s.

Tot plegat, massa embolicat.      

EL FULL DE RUTA DE JUNQUERAS

Després de l’acte de Mas al Fòrum vaig comentar que Junqueras havia de donar un cop d’efecte si volia recuperar el terreny perdut. Des del meu punt de vista no el va donar, encara que si que va marcar distàncies amb el President de la Generalitat.

Junqueras no acaba de veure el tema de la llista única. Des d’ERC veuen millor fer llistes separades sota un paraigua (l’anomenen així) comú. Això vol dir que els candidatures que estiguessin a favor de la independència, a part del nom i de les sigles del partit, incorporarien una espècie de lema, com per exemple ara és l’hora: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ARA ÉS L’HORA.    

Segons Junqueras amb aquest fórmula s’aconseguiria no perdre cap vot independentista, ja que, intueix, que de presentar-se en una candidatura unitària, hi hauria ciutadans que no la votarien i, al no tenir cap alternativa que els agradés, s’acabarien abstenint.

Junqueras deu de ser conscient de que el seu moment ha passat. Durant uns mesos les enquestes donaven guanyadora a ERC, però en les darreres publicades, CiU va recuperar el desavantatge i es va tornar a col·locar com a favorita en les enquestes.

Els analistes polítics coincideixen que el que pretén Mas és guanyar temps; i quan més temps passi, millor per a ell i la seva formació. L’efecte ERC es desinfla i, de moment, no hi ha ningú que els hi pugui fer ombra i una reedició del Tripartit està més que descartada.

Ara com ara, Mas té la paella pel mànec o dit d’una manera molt més fina: marca els tempos.

Només ell pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions i si s’han de prorrogar els pressuposts, se prorroguen i llestos. Cap problema.

Aquesta inèrcia només es pot trencar d’una manera: presentar una moció de censura. Però fins i tot aquí els republicans jugarien en desavantatge. Primerament per manca de suports dels altres partits. Qui pactaria amb ERC per a formar un nou govern encapçalar per Junqueras? Ningú, ni ICV-EUA, ni les CUP, ni molt menys el PSC.

A sobre, els de CiU es farien les víctimes (d’això en saben prou) i acusarien Junqueras de voler apropiar-se del tron del Palau de la Generalitat.

Mentre Mas té tots els triomfs a la ma, Junqueras només te vuits, nous i cartes que no lliguen...

I amb això no es pot aspirar ni a ser president de la Generalitat ni tant sols caminar cap a la independència.

O és que algú es creu que a Mas li interessa la independència de Catalunya? D’interessar-li, es comportaria diferent i donaria una ma estesa als republicans sense tantes condicions com els hi posa ara.    

EL CIRC DE LA POLÍTICA

A casa fa temps que ho diem: Si riurem fins que arribi el 9-N!

Però de vegades ja no sé si riure o plorar. Si els pallassos fossin bons, sempre riuríem, però com són pèssims, normalment el sentiment que desperten és plorar.

Si de la situació catalana parlem, queda clar que la reunió entre Rajoy y Mas el 30 de juliol no va servir per a res, però per a res!! (vull remarcar-ho)

Escoltes a Rajoy i s’omple la boca dient que, per a parlar, sempre està disposat. Parlar de què? De futbol? Del seu Madrid? De la selecció espanyola? Perquè dels altres temes, ja sigui dels casos de corrupció que impliquen a un bon nombre de càrrecs del seu partit, millor que no... I si s’ha de fer... Com menys soroll millor i com a darrer argument, el de tu més, tal com va passar dimecres al congrés quan va ser interpel·lat per Pedro Sánchez.

Mentre, aquí a Catalunya, Mas a la seva. Avui festejo amb Junqueres, demà em deixo estimar per Iceta i a l’altre he guanyat 3 dies i a veure-les venir...

Unilateralment va canviar el format de la consulta. D’una amb ampli suport i certes garanties (encara que sense el suport legal) es va passar a una pseudoconsulta sense garanties... I arri matxo que ve costa...  

-Aquesta el govern central no la podrà recorre –va dir-

I ara resulta que el govern central, sense esperar el dictamen del consell d’estat, diu que també la impugnarà perquè no s’ha canviat la pregunta. Això sembla de dements... No de boixos, sinó de dements. Es juga al joc dels despropòsits o dels disbarats, ja no ho sé...

Li he de donar la raó a Quico Homs quan va dir que aviat ens impugnaran fins i tot el que pensemo directament ens prohibiran pensar... I a sobre ens ho argumentaran que aquest és el pitjor dels mals, fins i tot més que el de ser independentistes.

Com estic parlant de pallassos, Rajoy és el clown. El que es creu que és l’amo del carxofar perquè va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i això és un aval que dura 4 anys.

Com ja he dit abans, Rajoy va a la seva i només parla d’allò que li interessa i sovint ho fa massa tard i sempre malament. Resulta que el passat dimarts a acudir al Senat i sense que anés a compte, va demanar perdó –sempre a la seva manera- sobre la corrupció del nostre país. Suposo que el darrer, l’operació Púnica, va ser una mena de gota que va fer vessar el got. Això dimarts (torno a remarcar) Mentre dimecres, al Congrés, quan des dels partits de l’oposició sé li va recriminar i fins i tot sé li va demanar la dimissió (Cayo Lara), ell va tornar a treure pit i va tornar a usar la seva arma preferida: el ventilador... O el i tu més...  

Si realment estigués penedit no li importarien els casos de corrupció que impliquen a d’altres partits. Encara que un s’escudi en la corrupció dels altres, la teva no desapareixerà. Deia una vella rumba: Cuando un cristal se empaña se limpia y vuelve a brillar, ni más ni menos, ni más ni menos, la honra de una mozita, se empaña y no brilla más... Així és la corrupció. No se’n va ni amb el millor dels detergents... Potser si passen anys (molts d’anys) sense sortir-ne de nous, només així, tal vegada, la gent comenci a oblidar.

Però dir això ara és una fal·làcia. En un país com aquest on cada dia surten casos nous, qui es creu que això pararà en sec?

L’altre dia, la revista Mongòlia, feia un tuit que deia més o menys això: Felicitats espanyols, portem 6 hores sense imputats...    

Ha arribat el moment de plegar tots i regenerar la política. No és estrany que Podemos segueixi (segons els estudis d’opinió) el seu vertiginós i imparable ascens. Al menys que ho es desinfli.

En honor a la veritat he de dir que Podemos no és l’únic. Afortunadament hi ha altres partits i formacions polítiques que han sabut esquivar la corrupció i fins i tot denunciar-la quan l’han vist, com per exemple les CUP.  

EL REPTE DE CADA DIA

A tots aquells que donem la nostra opinió cada dia, ens trobem davant d’una difícil repte: el de la caducitat de les notícies.

En el meu cas, tinc un compromís personal (no he firmat ni cap contracte ni declaració) de publicar diàriament alguna cosa, quasi sempre en format d’article, encara que sovint les pretensions inicials queden força reduïdes.

Existeixen temes que no perden interès encara que puguin passar algunes setmanes, en canvi, n’hi ha d’altres que poden ser tan canviants com el temps.

La prova la tenim ara mateix amb el procés sobiranista. De fet, mesos enrere, els amors i desamors entre CDC i ERC canviaven quasi a diari. Tant que era difícil saber si en aquell precís moment eren amics o estaven divorciats.    

Para mi que sóc un animal polític, els vaivens de Mas no em venen de nou. Des de que Mas va ser escollit per Pujol per a dirigir el  destí de Convergència, sempre ha tingut el mateix objectiu: ser-ne el President de la Generalitat. Encara que per això hagi hagut de fer pactes contranatura (com Pujol) o marejar la perdiu (con Pujol) o trencar unilateralment la unitat del bloc sobiranista canviant el format de la consulta del 9-N.

A hores d’ara, Mas, sap millor que ningú que el seu càrrec té data de caducitat. Encara que es tracti d’una data incerta i que, en principi, només ell sap quan de temps durarà l’angoixa.

L’any 2012, després de la Diada, va convocar eleccions anticipades quan encara no portava un any de legislatura. Un any abans Mas havia pactat el seu nomenament amb el PP, tot i que l’any 2003 havia acudit al notari per a que donés fe que ell mai hi pactaria.

Però els aires sobiranistes sorgits d’aquella diada el van portar a pensar que si trencava amb el PP i pujava al carro de l’independentisme, guanyaria les eleccions amb una majoria molt més àmplia que l’any anterior. Si la jugada li hagués sortit bé, Mas al front del seu partit, haurien estat enredant la troca els 4 anys següents i si un cop de sort hagués fet que l’economia millorés sensiblement, ho hauria presentant com una fita assolida que li hagués permès optar per una nova reelecció. En definitiva, el que pretenia Mas era guanyar temps, com ara, que l’única cosa que mira és seguir al càrrec mentre li permeti la legalitat. Per tant, a hores d’ara, no descarto que, finalment, acabi pactant amb el PSC si això li garanteix l’estabilitat necessària que li permeti acabar la legislatura l’any 2016.

Dilluns es va produir una situació del tot surrealista. Pel matí, Quico Homs, reinterpretant unes paraules dels líders de les CUP a la seva conveniència. Sembla ser que les CUP van dir que estaven a favor de la consulta del 9-N, però que després ja es veuria (està clar entre les dues formacions no hi ha cap punt de coincidència més enllà de la pròpia consulta)

Hores més tar, des de les CUP es desmentia amb rotunditat les afirmacions d’Homs. És lògic que la CUP no tornaria a donar suport al govern (únicament en aquest punt, remarco) si no ho feien les altres dues formacions que conformaven el bloc unitari (ERC i ICV-EUA)

Ahir el moviment d’escac el van fer les altres formacions que miren com es pot salvar (amb el suport de l’ANC i Òmnium –representants de la societat civil-) la consulta del 9-N.

Fins i tot s’estava parlant que si Mas no s’avé a avançar eleccions, no li quedarà un altra opció al govern que prorrogar els pressupostos ja que ERC (el soci preferent de CiU en aquesta legislatura) no els hi pensa donar suport.

Així, ràpidament, se’m acut una cosa. Si es prorroguen els pressupostos del 2014 per al 2015, la promesa electoralista de CiU de retornar la paga extraordinària als seus treballadors, no es complirà.

Bé, com us he dit al principi, tot això pot canviar en qualsevol moment. El President pot fer un moviment imprevisible que li torni a donar una situació una situació d’avantatge amb l’únic propòsit de guanyar temps. No ho dubteu.