TANT DIFERENTS SOM?

Mal que ens pesi, el PP tornarà a guanyar per les Espanyes. Tot i la forta davallada que patirà, encarà serà la primera força política a la majoria de les autonomies i de les grans ciutats. Només cal mirar les enquestes sobre la intenció de vot per adonar-se’n.

En canvi, un PSOE força renovat (Àngel Gabilondo a la comunitat autònoma de Madrid, Ximo Puig, a València, Antonio Miguel Carmona a l’ajuntament de la Vila i Cort, etc.) l’única cosa que aconseguiran és aturar la caiguda lliure que pateix el partit arreu del Regne.  

Ho he explicat més d’un cop i ho continuaré fent. Si el PP, tot i baixar, continua guanyant es deu, principalment, a dos factors:

-A l’efecte dels votants fidels, què són aquells que malgrat la corrupció destapada i els casos evidents que encara no han sortit a la llum, continuaran votant-los, per què a qui, sinó?

-La fragmentació del vot de l’esquerra. La creació de nous partits, bona part d’ells sorgits del moviment 15-M o de plataformes ciutadanes com la PAH diversificaran molt el vot de l’esquerra que, encara que conjuntament puguin representar una majoria, a la pràctica serà molt difícil arribar a pactes de govern.

L’exemple d’Andalusia. Quan ja fa quasi dos mesos de la celebració de els eleccions andaluses, Susana Díaz, encara no ha aconseguit que els diputats electes l’elegeixin con la nova presidenta de la comunitat, tot i les aproximacions i les concessions que sembla que ha fet.

Però desgraciadament, en política no sempre prevalen els interessos dels ciutadans. Sovint (per no dir sempre), són els polítics els que marquen les pautes buscant el seu propi benefici. De no arribar aviat a un pacte, igual es tenen que tornar a convocar eleccions... Trist, però possible.

El PP, C’s i prou. En aquest moments només hi ha dos partits que es poden considerar de dreta: PP i C’s. El desgast dels populars beneficia als de Rivera per sobre dels altres partits.

En canvi, els vots perduts pels tradicionals partits de l’esquerra (PSOE i IU o el PSC i ICV-EUA a Catalunya) van a parar principalment a Podemos, però en canvi, a Catalunya, a part de les CUP, a quasi totes les poblacions més grans, ha sortit al menys una alternativa d’esquerres... I si, a més, tenim en compte que ERC també es situa ideològicament a l’esquerra, l’opció de vot es dispersa considerablement.

Arribat a aquest punt és quan formulo la pregunta que he fet al títol de l’entrada: Tant diferents som? Com sabeu sóc socialista per convicció. A part de catalanista i fins i tot, en alguns moments de debilitat, independentista. Normalment he votat al PSC, però no sempre (potser estic revelant un dels meus secrets...) Tampoc descarto en un futur votar a d’altres partits si el PSC no fa un canvi de rumb significatiu.

Permeteu-me que no declari obertament amb quin partits he fet el salt als socialistes, però n’hi ha més d’un. Sempre estic parlant de partits d’esquerres, per tant, si algú havia pensat que podria haver votat mai el PP o CiU, ja ho podeu eliminar del vostre imaginari.

Què vull dir amb això? Què des del meu punt de vista no som tan diferents, sobre tot els que formem part de les bases. Per tant, què ens impedeix pactar per a fer fora a la dreta? Les formes de les cúpules? Si és així, potser el problema és dels que dirigeixen els partits, d’aquells que ocupen durant anys llocs de responsabilitat, ja sigui als ajuntaments, parlaments o de partit.

Llavors, potser el problema són ells i aquells que els hi riuen les gràcies i permeten que es mantinguin. Si és així, la solució és clara: limitar estatutàriament els mandats dels líders (tal i com ho tenen les CUP) i, també, no deixar que vagin alternant càrrecs amb la finalitat de perpetuar-se.

El polític ha de ser vocacional. Quan una persona fa de la política una professió, directa o indirectament, està fent mal a la societat a qui diu representar.