‘LA SÉNIA, EL PARADÍS PERDUT’

L'antic camp d'aviació de la Sénia. 

Amb aquest títol, TV3 va emetre anit un reportatge sobre la crisi que pateix el sector del moble de la Sénia, dintre del programaSense ficció.

La situació és sobradament coneguda a les nostres comarques que, tal i com es va dir, la majoria dels pobles (per no dir la seva totalitat) aportaven ma d’obra a la constant demanda existent a les fàbriques de la Sénia, però també a les Cases del Riu (Rossell)

Aquest matí he llegit algun comentari al respecte fet per seniencs i coincideixo amb ells de que es va voler mostrar una imatge molt desoladora del poble i el que encara és pitjor, sense massa possibilitats de recuperació.

La Sénia durant molts i molts anys va ser la població més industrial de Catalunya (tenint en compte el seu número d’habitants), però patia un problema endèmic que anit es va explicar: la seva activitat no estava diversificada. És cert que també hi havia d’altres tipus d’indústria com la de pinzells (tradicional a la localitat), la d’embalatges de cartró o les derivades del sector primari, però tenien molt poc pes específic dintre del conjunt.

Paral·lelament a la indústria del moble es va crear el comerç. La gent anava a la Sénia a comprar mobles i, de passada altres complements per a la casa, com ara articles d’il·luminació. Tot estava lligat.

Anit es va dir que la principal causa de la davallada de les vendes va ser la crisi del sector de la construcció i, en menor mesura, la competència de l’incipient comerç vingut de les terres del Nord. Voldria matisar-ho, ja que no hi estic completament d’acord.

Els empresaris seniencs coincideixen que la crisi va començar a afectar-los l’any 2007. Segons l’amic Lluís Forné, a ell concretament a partir del 30 de novembre. També es va dir que a la Sénia s’hi venien mobles de qualitat a diferència d’altres llocs.

Durant els anys del boom de la construcció es van vendre molts de pisos, però també molts es van quedar buits. A Amposta s’hi poden veure blocs sencers on no hi viu ningú. Del pisos que es venien una gran majoria eren inversions (pensats per a llogar-se) o segones residències i, per tant, en cas de moblar-se, tampoc calia fer-ho amb mobles de qualitat.

El que va passar a partir de l’any 2007 és que tothom d’alguna manera o d’una altra vàrem començar a patir la crisi. Uns perquè és van quedar sense feina, a d’altres perquè ens van abaixar el sou... La incertesa econòmica era molt gran i per tant, qui tenia diners se’ls guardava i qui no en tenia, evidentment no els podia gastar.

En canvi si que estic d’acord amb aquells que van opinar que un dels errors comesos va ser fitxar tècnics de fora per a mirar de redreçar la situació. Quan un empresari es fa a si mateix, té la suficient habilitat com per a tirar endavant el seu negoci, el que no pot fer, en cap cas, és adormir-se en la glòria i deixar que siguin uns altres els facin la seva feina, mentre ell se dedica a fer d’altres activitats que, possiblement, li reportin més satisfaccions personals. No és el mateix que un negoci estigui en crisi que hi estigui tot un sector. En el segon cas no hi ha cap expert que tingui una vareta màgica per a canviar-ho tot. Des del meu punt de vista aquets anys de crisi ha significat el gran fracàs de tot un col·lectiu: els economistes. Els únics d’aquest sector que hi ha tret profit són els gurus que han escrit llibres, han fet conferències sobre el tema i han participat constantment en col·loquis sobre el tema.  

Aquest matí he penjat un escrit que vaig fer a l’agost de 2013 al que li vaig posar l’original nom de la Sénia el país del moble. Llavors ja vaig donar la meva opinió sobre la situació que es va crear. No obstant uniria la meva veu a aquells que pensen que el poble de la Sénia so s’ha de resignar. No es pot viure dels bons records del passat i oblidar que darrere d’aquells empresaris està pujant molta gent.

Sé de primera ma que s’hi estan fent coses i estic completament segur que més prompte que tard a la Sénia s’hi tornaran a fer sopars i festes d’empresa, tal com ho recordaven ahir algunes des les protagonistes del programa. Potser no seran tan multitudinaris i tal vegada no hi assistiran forasters...Però és que la Sénia no pot remar tota sola. Cal més implicació per part de les administracions i han de ser tots els pobles de la zona (d’un i d’altre costat del riu), del primer fins a l’últim, encapçalats pels més grans, els que tirin del carro sense defallir un sol moment. Només així es podrà apropar a la plena ocupació.  

EL QUE DIU EL DIARI I LA REALITAT

Eneko.

Dissabte passat un titular me va cridar l’atenció (ja sabeu que sovint no me quedo amb el titular, ni tan sols amb la informació que donen, sinó que vaig més enllà i miro de donar-los-hi  la volta: Tots els joves haurien de tenir plans d’estalvi.

És cert que el vaig trobar a les pàgines especials del  Periódico, però a mi coses com aquesta me van venir mal de panxa...

Aquest suggeriment el va fer Silvia Ávila subdirectora general i directora de Bancassegurances del Banc de Sabadell, tot i que qui ho hagi dit m’importa un rave, perquè ho hauria pogut dir qualsevol dels treballadors de la banca que hi ha a l’actualitat, més pendents d’arribar als objectius marcats per l’empresa que no de conèixer les veritables necessitats dels clients, a qui, a diferència del que passava abans, pràcticament no coneixen.

Eneko.

La senyora Ávila opina: Disfrutar d’una jubilació adequada requereix un esforça d’estalvi, i aquest esforç serà més petit com més aviat comencem.

La realitat és molt diferent. La taxa d’atur entre els joves és superior al 50% i molts d’ells no cobren cap prestació perquè o bé no han treballat mai o les condicions de la feina que han trobat és tan minsa que no tenen dret a cobrar l’atur o l’esgoten en pocs mesos.

Hi ha parelles que han de passar amb 500€ al més que just els ve per a cobrir les necessitats bàsiques i, encara sort, que reben l’ajuda dels seus familiars, com per exemple el pis on viuen. Ni vivint al domicili familiar governats pels progenitors o fins i tot iaios tenen capacitat d’estalvi.  

A part d’això, quan un és jove el que menys pensa és amb la jubilació que la veu a anys llum... Primer que res, quan es té una feina més o menys estable, la primera cosa que un es compra és un cotxe per a gaudir de certa autonomia de moviments, com per exemple anar a treballar ja que els horaris dels transports públics no solen coincidir quasi mai amb els horaris laborals de l’individu. I això havent-hi sort de que hi hagi transport públic... Després ve la casa... Això sí, endeutant-te fins el coll per a pràcticament tota la vida. Amb sort, ja que els bancs, els mateixos que té diuen que estalvies, tampoc no faciliten préstecs a segons quins perfils econòmics.

Continuo? Crec que no fa falta perquè qui més qui menys sap els que passarà després perquè o bé ho ha viscut com a pare o com a fill i tots sabem que, ara com ara, sinó som una família acomodada la capacitat d’estalvi al llarg de la nostra vida és pràcticament nul·la.
El que s'ha de fer és lluitar per les pensions públiques i exigir als nostres governants que prenguin les mesures que calgin per a garantir unes prestacions dignes. No potser que un treballador que hagi estat 40 anys donant el callo quan arribi l'hora de jubiar-se temi no poder cobrar o cobrar una quantitat tan minsa que no li permeti cubrir les seves necessitats.  

Eneko. 

Avui un altre titular: Nova bombolla financera. I continua: Ignacio de la Torre, expert que va predir la sortida d’Espanya de la crisi, avisa dels perills de liquiditat del BCE.  

És difícil per a un no entès com jo comprendre la magnitud de les dades macroeconòmiques que sovint hi trobem als diaris. En canvi si que puc comprendre que si algú va predi la sortida d’Espanya de la crisi o bé s’ho va inventar (així, tal com sona) o no coneix la realitat que l’envolta, una situació similar a l’anteriorment exposada.

Si Espanya amb un 20% de taxa d’atur, amb més del 50% d’atur entre els joves, amb una quantitat no especificada de gent que tot i treballar guanya un salari de misèria i que no arriben a final de més... Per cert, una altra dada macroeconòmica: Espanya és un dels països d’Europa amb més percentatge de pobres i, la xifra, lluny de disminuir va en augment dia darrere dia...

No hi ha ningú que conegui més la situació per la que estem passant que aquells que difícilment poden arribar a final de mes o els que van recorrent les administracions per veure si troben una nova prestació per família nombrosa, fills discapacitats o potser alguna que encara no s’ha creat però que algú els hi ha parlat de que no sé on ja la donen... 

LA CRUA REALITAT DE LA SITUACIÓ LABORAL

Més enllà de les estadístiques oficials, la realitat del mercat laboral és ben diferent. No tot és tan bonic com quan ens diuen que l’atur baixa o que les cotitzacions a la Seguretat Social pugen... Primer caldria veure com són els llocs de treball que s’ocupen, temps, condicions, sou... Un estudi exhaustiu arribaria a la conclusió que la majoria d’aquests llocs de treball (assalariats o autònoms) són temporals, precaris i mal retribuïts.

Com sempre faig en casos com aquests, millor posar un exemples per a que us pugueu fer una idea de quina és la crua realitat (tot i que, evidentment, no tots els casos seran com aquests)

L’altre dia una amiga ens explicava que des de fa 4 mesos treballa a un escorxador d’aus (no cal que us digui el nom, veritat?) Treballa per mig d’una empresa de treball temporal, o sigui, l’empresa sé desentén de la contractació directa, li renoven el contracte de mes en mes i no l’avisen fins el darrer dia.

-El matí del dia que s’acaba el contracte penso que tal vegada el dia següent ja no treballaré.

Aquesta amiga té més de 50 anys... Com sé pot tenir en una situació així a una persona?

I encara està agraïda de poder treballar baix d’un sostre, ja que normalment ha treballat al camp i allí les condicions són molt més dures:

-Ens feien treballar amb pluja i fang... A Campredó, quan plovia, ens posàvem l’impermeable i a treballar...  

Al cap d’uns dies vaig trobar a un jove amb formació universitària de 30 anys. Després de les salutacions habituals (hola, hola, com estàs...? Bé i tu...?) Me va dir que estava content perquè havia trobat feina a Telepizza.

-De repartidor? –Li vaig preguntar-

-Sí, de repartidor... No és molta cosa, però pitjor és res...Al menys tindré uns ingressos...

Per la meva experiència laboral us puc dir que una part dels treballadors autònoms no té unes millors condicions. N’hi ha qui es dóna d’alta només quan té feina seguida... HI ha un que quan ve a donar-se de baixa ens diu:

-Amb el que m’estalvio aquest mes d’autònoms ja tinc per al carro del súper.

D’altres són (haurien de ser) treballadors per compte aliè a qui els fan donar d’alta com a treballadors per conte propi. En alguns casos els ingressos són tan baixos que la Tresoreria General de la Seguretat Social els hi diu que no s’han de donar d’alta al Règim Especial de Treballadors Autònoms.

Tenim clients que tenen un historial d’altes i baixes d’activitat extensíssim: quan troben feina es donen d’alta i quan se’ls hi acaba presenten la baixa i si acaben el dia 15 diuen que els hi dones a partir del darrer del mes anterior i així s’estalvien cotitzar un mes (no es prorrateja) Tan els hi dóna que tinguin un mes menys cotitzat...

Si continua governant el PP i segueix pegant ma de la guardiola de les pensions, igual el dia que es jubilen se trobaran que no tenen dret a cobrar...

Quin sistema què tenim! No penseu que s’hauria de canviar? Per si sol segur que no canviarà. No penses fer res?

ELS PROTAGONISTES DE LA CRISI

De Faro a Diari de Tarragona. 

Recentment s’ha fet públic que un jutge ha demanat al PP que dipositi 1,2 milions d’euros de fiança sota l’amenaça de que si no ho fan, els hi embargarà la seu del carrer Gènova. Tot indica que el PP té el coixí suficient per a pagar-la.

A partir de l’any 2008 quan de forma oficiosa va començar la crisi fins l’actualitat, quan encara no mon hem sortit, han sigut molts els personatges que per unes coses u altres s’han convertit en protagonistes. Però també ho han segut dos partits: el PP i CDC. Tots dos partits han estat declarats per la Justícia com beneficiaris a títol lucratiu de tots els tripijocs que feien alguns dels seus dirigents. Feien o deixaven ver que bé a ser el mateix, perquè tan és aquell que ho fa com el que ho consent o fins i tot, mana fer-ho. Per ètica, per decència, per honradesa, tots aquells polítics que s’han vist esquitxat (per activa o per passiva) en algun cas de corrupció haurien de dimitir i retirar-se a meditar a una muntanya allunyada de la civilització. No, no estic pensant en cap en concret, però si insistiu us donaré noms: Mas, Rajoy, Aguirre, Camps, Barberà, Fabra (Quin Fabra? Qualsevol Fabra), Matas, Pujol (aquest ho té més fàcil), Chávez, Griñán, Urdangarín, Gómez de la Serna, Gonzalo de Arístegui, Martínez Pujalte, Juan Cotino, Ricardo Costa, Ignacio González, Francisco Granados, Rus, Sonia Castedo i un llarg etcètera que evidentment no es pot reproduir.

Tots aquest protagonistes amb l’ajuda inestimable de personatges com Correa o Álvaro Pérez, el Bigotes i innumerables empreses normalment relacionades amb la promoció i construcció d’habitatges i obra pública van saquejar descaradament diner públic d’aquelles administracions i banca que controlaven. Recordeu que una gran part de les Caixes d’Estalvis pertanyien a les diputacions provincials. A València de les 3 grans entitats financeres que hi havia no en queca cap. Banc de València va ser absorbit per la Caixa, Bancaja es va integrar a Bankia i la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (la CAM) per la seva part al Banc de Sabadell. Aquestes entitats financeres, com Caja de Castilla la Mancha i tantes d’altres van ser desballestades pels polítics que les controlaven directa o indirectament. I a sobre l’Estat va haver d’injectar 40 mil milions de diner públic. D’això se’n diu: No vols caldo? Pren-ne dues tasses! O una frase molt més vulgar: cornut i paga el beure! Vull dia amb això que els ciutadans d’aquest país hem estat saquejats dues vegades: per aquells que han robat sense immutar-se el més mínim i pel govern de l’Estat que diners que hauria pogut destinar a construir infraestructures necessàries, a la sanitat, a l’educació, a la seguretat ciutadana o a polítiques actives d’ocupació ho va haver de fer per a tapar l’enorme esvoranc financer que es va produir al llarg d’aquests darrers anys.

Tota aquesta situació segur que a tu, com a mi, t’indigna. En canvi sembla que n’hi ha molts que lluny d’indignar-se segueixen votant a aquells que han fet esforços enormes per a que el país es trobe allà on està. Recordo que el passat 20-N el partit més votat va ser el PP i totes les enquestes indiquen que ho tornarà a ser el 26-J. Després de les darreres generals algú va dir que si fóssim dinosaures votaríem al meteorit que els va extingir. Una de les frases més encertades que he escoltat mai.

Però de tota aquesta situació, sabeu què és el que més m’indigna? Dues coses són les que més m’indignen: què diguessin que vivíem per sobre de les nostres possibilitats quan ells gràcies al que robaven vivien com mai havien somiat fer-ho i que sortissin pels mitjans de comunicació a donar-nos lliçons de moral i explicar-nos els honrats que eren i el molt que treballaven pel nostre benestar.

Per mi, tots aquests personatges que he esmentat (i molts d’altres que no ho he fet per manca de memòria, espai o temps), se’n poden anar tots a fer punyetes (o alguna cosa molt més grossa!)      

ADÉU AL VELL SINDICALISME?

D'Eneko. 

Aquests dies s’està celebrant a Madrid el 42è Congrés Federal de la Unió General de Treballadors, un congrés que haurà d’escollir el successor de Cándido Méndez que ha estat al front del sindicat durant els darrers 22 anys. O sigui, s’ha convertit en un professional del sindicalisme. I després es critica als polítics...

Hi ha tres candidats a succeir-lo: Josep Maria (Pepe) Álvarez, el secretari general de Catalunya en els darrers 25 anys (un altre professional del sindicalisme que encara vol continuar-ho sent), Miguel Ángel Cilleros, el candidat favorit del secretari general sortint i Gustavo Santana el secretari general de Canàries i els més jove dels candidats.

En el seu adéu, Cándido Méndez reconeix episodis opacs durant la seva gestió, però l’opinió pública li retreu d’altres coses, com per exemple el cas dels ERE’s fraudulents d’Andalusia o no haver plantat cara al govern de Mariano Rajoy que ha estat el que més ha perjudicat els treballadors. Es clar que això no només sé pot qüestionar a la UGT, sinó que també als altres sindicats. Potser per això, en els darrers 4 anys, la UGT ha perdut mes de 275.000 afiliats. No he estat un d’ells, però si que es veritat que m’ho he plantejat més d’una vegada.

¿Sabeu el motiu pel qual els sindicats no han convocat més mobilitzacions en contra del govern del PP en els darrers 4 anys? Molt fàcil: perquè no tenen la independència suficient.

Uns sindicats que en gran mesura viuen del finançament de l’Estat via Pressupostos Generals, estan massa condicionats, encara que segurament no ho reconeixeran, a acatar les directrius que se’ls hi marca des del govern de la nació.

A part d’afiliats, durant aquest anys també han perdut molts alliberats que estaven treballant per als sindicats però cobrant de les empreses (també de els administracions) degut a les normes restrictives que s’han aplicat en nom de la crisi econòmica. I calla o encara t’ho posarem pitjor...    

Pepe Álvarez va accedir a la Secretaria General de Catalunya en una època en que precisament tenia alguna responsabilitat al sindicat. En aquell temps s’havia suprimit la federació de l’Ebre i Tarragona havia assumit totes les competències. Sense entrar en detall, el tracte cap a les nostres comarques no era equitatiu i a part de tallar l’abadejo pretenien menjar-se’l tot. Em vaig enfrontar al secretari general de la meva federació (la de Serveis Públics) i fins i tot el vaig portar a la comissió de conflictes del sindicat. També li vaig enviar una carta explicant tot el que havia passat a Pepe Álvarez que acabava d’estrenar el càrrec. Ni me va contestar...

D'Eneko.

Aquest fet el coneixen molt poques persones i, per suposat, no va erosionar gens la trajectòria de l’ara candidat. En canvi, després si que va tenir un episodi fosc: el de facilitar a familiars i amics l’accés a uns habitatges promoguts pel propi sindicat a Barcelona. El que es coneix com a tràfic d’influències.

Per a bé del sindicat, espero que aquest congrés marqui un abans i un després. Gustavo Santana és partidari de limitar el mandat dels càrrecs a 8 anys, la qual cosa veig correcta. Però des del meu punt de vista encara s’hauria d’assolir una fita més important: reformar el sindicat per la base, es a dir, aconseguir l’afiliació dels joves que s’incorporen al mercat laboral per a que les renovacions dels càrrecs es puguin fer amb més normalitat. De no se així, la limitació dels mandats o bé no es podrà produir o bé, al final, entrarà gent que no estarà capacitada per a liderar-lo.  

Ara mateix fa anys que no he passat per la seu del meu sindicat, però sempre que hi anaves veies les mateixes cares que s’anaven envellint al mateix ritme que ho feia jo.

No sé que s'ha de fer i com ha de canviar, però és evident que el sindicalisme, com tot a la vida, necessita fer un canvi qualificatiu i deixar enrere la forma com s'ha fet durant les darreres dècades d'ençà de la seva legalització després de la mort del dictador.     

DESPROVEÏMENT DE MEDICAMENTS

Fa unes setmanes vaig anar a la farmàcia a reposar medicaments. Entre ells, un antihistamínic que em prenc habitualment quan pateixo episodis d’esternuts.  

-No en tinc... Ni tampoc puc oferir-te el genèric –em va dir l’empleada-

Altres vegades, quan no tenien un determinat medicament em deien que el tindrien el dia següent. Aquesta vegada ni això.

-Potser és perquè no portava la recepta –vaig pensar-

No obstant, tampoc crec que hi hagués massa problema, ja que el que sol fer la farmàcia en aquests casos és posar-te un segell a la capça i et reintegra el que has pagat de més quan els hi portes la recepta i, si no els hi portes, pitjor per a tu perquè has pagat l’import total.

Al cap d’uns dies vaig acudir al facultatiu a ensenyar-li les característiques de l’autovacuna que em recepta per al refredat i, de passada, per a que em fes receptes de tot el pinso que em prenc normalment, entre elles, la de l’antihistamínic. Li vaig explicar el que m’havia passat feia uns dies a la farmàcia i em va dir:

-Els que passa és que com que les farmàcies no cobren de la Generalitat, no poden pagar proveïdors i aquests prefereixen vendre a l’estranger. Això pot crear un greu problema d’abastament a les farmàcies d’aquí.  

De fet no era el primer cop que em passava un cas semblant. Degut a la meva malaltia vaig tenir que fer un tractament al llarg de 10 mesos. Aquest tractament me’l podien fer amb dues substàncies diferents: bacil de Koch i mitomicina. Me’l van fer amb mitomicina, ja que segons la clínica els cultius dels ceps de bacil de Koch no va acabar d’arrelar i això va produir dèficit a nivell mundial. Evidentment m’ho vaig creure. En principi no tenia motius per a no fer-ho.

Fins que un dia vaig parlar amb un metge que conec i em va dir que segurament no era ben bé així.

-Potser sí que n’hi ha menys que d’altres vegades, però el poc que hi ha se’n va tot cap a d’altres països que el paguen millor i per això el mercat nacional queda desabastit.

El que us he explicat podria qualificar-se com a danys col·laterals produïts per la crisi econòmica d’aquests darrers anys. Potser no se’n parla tant, però és una situació real i que, directa o indirectament ens afecta o ens pot afectar en un futur no massa llunyà.  

SAINETS DE FINAL DE LEGISLATURA

Té certa gràcia que quan només queden uns mesos per a liquidar les legislatures (l’espanyola, segur i la catalana molt probablement) es parli de remodelar els governs.

Per una part, el PP obligat pels resultats electorals del passat 24 de maig es veu en la necessitat (?) de fer una petita remodelació. Un del noms que més sona que perdrà pes al govern de Rajoy és precisament la seva vicepresidenta primera, la Soraya Sáenz de Santamaría.

Sembla que Rajoy li ha vist la cua al dimoni i pensa que retocant el seu govern, podrà aturar la tendència baixista i remuntar uns resultats que, en aquests moments li són adversos.

M’agrada com pensa Rajoy. Tal i com fan la majoria del polítics quan pateixen una gran patacada política, en lloc de fer autocrítica i analitzar els detalls de la derrota, creuen que movent uns peques peces del puzle i explicant millor a la ciutadania el que han fet i el que encara poden fer, adreçaran la situació. Com si la ciutadania fóssim babaus! Per això dic que m’agrada, perquè tinc clar que l’origen dels mals del PP és un altre i, normalment, quan un vaixell pateix una via d’aigua, quan més tardes en taponar-la, pitjor.

Ja ho vaig explicar fa uns dies. L’any 2011 el PP es va trobar en una conjuntura política, social i econòmica immillorable per als seus interessos i per això el poble li va atorgar tant de poder. Però en 4 anys (i encara en dic massa) l’han dilapidat totalment: per una part li han explotat a la cara els casos de corrupció que, segons el papers de Bárcenas, fins i tot involucren a Rajoy i per l’altra, el poble sen ha adonat la presa de pèl que han significat totes i cadascuna de les seves polítiques; en tots els camps. No vull fer balanç de tots els aspectes més negatius del seu govern, però potser recordar-ne uns quants: taxes per accedir a la Justícia, enduriment de les condicions de l’avortament, llei mordassa que limita drets fonamentals dels ciutadans com el de manifestació, limitacions a la llei de dependència, a les prestacions d’atur, continuisme en les polítiques ferroviàries (poca inversió en rodalies y molta en les línies d’alta velocitat), IVA cultural, retallades en sanitat, educació, cultura i sous públics, etc., etc.

Però si pels Madriles la cosa està moguda, a Catalunya no ens quedem endarrerits. Ja sabeu, després de 37 anys junts (que no vol dir necessàriament revolts), es trenca la federació de CiU. A hores d’ara tot sembla indicar que, si finalment hi ha eleccions el 24-S, les sigles C (CDC) i U (UDC) aniran per separat. Duran i Lleida, amagant-se més que donant la cara, ha dit finalment prou després de molts mesos de tenses relacions. Segons diuen els que li fan costat, CDC els hi va donar un ultimàtum per a què signessin el full de ruta independentista, encara que des del partit de Mas neguen que fossin tan contundents. Sigui com sigui, no deixa de ser la política delpensament únic: tots cap a la independència agafadets de la ma fent el trenet amb Mas i Jonqueres de màquines.

A partir d’ara tot és incertesa: que si la federació no té perquè trencar-se (al menys de moment), que si els consellers d’UDC se’n van del govern, però d’altres membres que estan per la independència, si finalment aniran per separat a les eleccions...

Qui plega (però plega, plega) és la vicepresidenta Joana Ortega. Va aparèixer de sobte (només la coneixien al seu partit) i se’n va com va arribar després de passar per la Festa del Mercat a la Plaça d’Amposta. I a sobre (no sé si m’havíeu entès abans) plega del tot, se’n va cap a casa (tampoc cal agafar-ho en el sentit més literal)

I pregunto jo (tornant al principi de l’escrit): és normal que això es faci a pocs mesos de les eleccions? Si s’anomenen nous ministres i consellers, tindran temps de prendre possessió dels nous càrrecs. Un consell d’amic (si és que al final acaben remodelant els respectius governs): que posin al càrrec al número 2 de cada departament que ja saben com funciona tot, igual com es va fer amb el Ministre de Justícia.  

Però vist des de fora, un sainet, de veritat!

UN GLOBUS SONDA DE NOM DE ‘MENTIDA’

La passada setmana el president del Govern d’Espanya D. Mariano Rajoy Brey, va anunciar a Mèxic en el decurs de la cimera Iberoamericana de mandataris que Espanya ja ha deixat enrere la crisi. Al·leluia!!  

Segurament, si feu una mica de memòria, aquells que porteu més temps seguint-me, recordareu que vaig predir que la crisi acabaria quan algú digués que ja havia acabat. Sembla ser que ja ha arribat el moment. Serà per què l’any que ve és any electoral? No sigueu malpensats, per això no serà... Serà, per què com totes les coses, sempre hi ha un principi i un final... Serà o no serà...

Evidentment es tracta d’una mentida més de Rajoy i el seu govern. Heu vist el vídeo on dos joves (presumptament de Madrid) enumeren les 15 mentides del PP? Bé, per aquells que encara no l’heu vist, l’annexo. És molt entenedor i segur que més d’un el compartirà si és que encara no ho ha fet.

Bé, suposant que el PP hagi mentit en 15 temes importants, d’aquells que tenen abast estatal, l’anunci de la sortida de la crisi seria la setzena mentida. Què ens faria pensar el contrari?

Evidentment es tracta d’un globus sonda llançat interessadament pel PP davant l’any electoral que ens espera. Segur, segur, tenim eleccions municipals al maig i generals, previsiblement a la tardor. A sobre, ja sabeu, amb les municipals coincideixen diverses  autonòmiques, com les del País Valencià. Els globus sonda tenen una finalitat: de tant i tant repetir-se, la gent s’ho acaba creient.  

Mireu, de macroeconomia no n’entenc. Els diferents indicadors, qualificacions, índex, etc. que s’elaboren o atorguen els organismes supranacionals, són sovint interessats i es mouen més per interessos econòmics que no per una altra cosa.

En canvi de microeconomia n’entenc una mica, si més no de la meva particular. Però no cal ser un linx per adonar-se’n de que la situació al carrer ha canviat molt poc respecte a l’any 2011 quan segons el PP es va estar a punt d’acabar el món.

Semblava que ells ho havien d’arreglar tot, però la majoria de les mesures que van activar d’ençà que van arribar al govern, avui, pràcticament segueixen intactes, tret de la reducció dels tipus d’IRPF per a l’any 2015. Però no us feu il·lusions, ja que si tu ets un espanyolet mitjà, l’estalvi a l’hora de fer la renda serà insignificant. A veure què us penseu!

Mentre la xifra d’aturats continuï als nivells actuals, mentre els joves i els científics hagin d’emigrar per a buscar-se la vida, mentre les urgències sanitàries continuïn despatxant als pacients amb la mateixa alegria que ho han estat fent els darrers anys, mentre no tornen a incloure els medicaments que van ser retirats de la protecció sanitària, mentre no es retorni als jubilats el mètode anterior per a calcular l’increment de la pensió, mentre als funcionaris no se’ls tregui delcongelador, mentre l’ocupació que es creï no deixi de ser temporal i precària per a passar a ser de qualitat i indefinida, etc., etc. no es podrà afirmar que hem deixat enrere la crisi.

És una vergonya i un insult a la intel·ligència dels ciutadans afirmar el que va dir Rajoy a Mèxic i que ara, com a cotorres, repetiran tota al resta de membres del govern i els dirigents del PP.

RAJOY DIMISSIÓ!!!    

POTSER NO ANEM TAN BÉ…

S’ha elaborat un document per ampliar el copagament a la majoria dels servis que presta el sistema públic de salut: per no assistir a les cites programades, per acudir a urgències, per col·locar pròtesis, per ver avortaments (dintre del marc que establirà la llei Gallardón) etc.

Però l’estudi va molt més allà i contempla altres mesures com: la venda de determinats fàrmacs fora de les farmàcies, reducció del marge comercial, limitació dels productes farmacèutics amb finançament públic, i un llarg etcètera.  En total més de 200 mesures entre les que s’inclouen l’aplicació de diversos Reials Decrets ja aprovats.

Des del ministeri de Salut es van afanyar a dir que mentre l’Ana Pastor sigui la ministra, les mesures estudiades no entraran en vigor. Però ja sabem que ningú és etern i fins i tot els que semblen imprescindibles acaben per no ser-ho.

Què penseu davant de l’anunci que s’ha fet? Què no anem tan bé, oi?

Si l’economia espanyola fos molt més bollant, no faria falta aplicar cap mesura restrictiva.

Però el que passa és que mentre es rescaten bancs i després es malvenen. Recordo que quan es van rescatar es va dir que quan es vendrien es recuperarien els diners. De moment s’estan perdent més de 34.000 milions d’euros. Quina vergonya!  

Un govern mai serà un bon govern mentre deixi morir de gana al poble i, en canvi, destini mils de milions en sanejar uns bancs que han patit una mala gestió per part dels seus directius.

Qui són els responsables? Els banquers i el govern corresponsable.

Per tant, lluny de parlar d’un bon govern, s’ha de parlar d’un pèssim govern.

EL BBVA ES QUEDA AMB CATALUNYA CAIXA (II PART)

Abans de les darreres fusions, Catalunya Caixa que, recordem-ho, va annexionar-se tota la xarxa d’oficines de Caixa Tarragona, la més gran de la província i que, pràcticament, tenia oficines a tots els pobles de la demarcació. Com segur que recordareu, a principis d’any es van tancar les oficines de les poblacions inferiors als 1.000 habitants (entre elles les de Godall i la Galera)

Es de suposar que quan els nous propietaris se’n facin càrrec, i si tenim en compte els precedents, encara se’n tancaran més.    

Ara mateix a Amposta hi ha dues oficines de Catalunya Banc: la que va ser la central de Caixa Tarragona, que dóna als carrers Alcalde Palau i Sant Josep i la que hi ha a l’avinguda de la Ràpita, quasi que en front de l’actual oficina del BBVA.

Fent números una mic ràpids, Amposta passarà de tenir més de 20 sucursals de diferents entitats obertes, a tenir-ne unes de 10, o sigui una reducció de més del 50%. L’únic banc que ha obert una nova oficina ha estat el Banc de Sabadell amb la de la plaça Berenguer IV. Però la realitat tampoc seria aquesta, ja que el Banc de Sabadell es va quedar amb Caixa Penedès i l’oficina d’Amposta es va tancar.

Evidentment això repercutirà negativament amb els clients, sobre tot la gent gran que no estan acostumats a operar per Internet ni tant sols utilitzar els caixers automàtics.

Em poso a la pell de mons pares. Cada vegada que ma mare vagi a treure diners, haurà de fer una cua immensa. Ja sé que, segurament aquell matí no tindrà més feina que fer, però estem parlant d’una dona de més de 80 anys que té molta menys capacitat de resistència que una persona jove i, per tant, pot acabar cansada.

Ma mare, con tu i com jo, ens podríem considerar accionistes d’aquestes entitats que van ser rescatades i sanejades amb diner públic i que ara s’han venut per un cost molt inferior al que valien. Però és evident que no ho som i, a sobre, molts de nosaltres hem estat estafats per les preferents (una pràctica molt generalitzada durant un bon grapat d’anys) o enganxats a una hipoteca que no podem pagar amb l’amenaça constant de desnonament.

Com vaig dir ahir, pel camí s’han perdut (només en aquest operació 11.600 milions d’euros) que han sortit de totes i cada una de les butxaques dels ciutadans i que, d’alguna manera ens han acabat perjudicant a tots. Si l’Estat destina mils de milions en rescatar la banca, és evident que ha de retallar d’altres partides, com per exemple la sanitat, l’educació, els serveis socials, etc.  

És intolerable que diners públics hagin acabat en mans d’entitats privades per acabar perjudicant els ciutadans.

Als banquers els hi demano una mica de benevolència, ja que una altra cosa no ens la donaran.

De l’Estat no n’espero res. Amb que no ens segueixin robant me’n donaria per satisfet.

I és que els pobres ens conformem amb ben poca cosa, mentre que el ric, amb molt, en tenen poc.

EL PRINCIPI I FINAL DE TOTS ELS MALS

Què els del PP i els de la premsa de la caverna acusen a Rodríguez Zapatero de ser el causant de tots els mals d’Espanya, és una cosa sabuda.

Cap a finals de la passada setmana es va saber que la Comunitat Valenciana guardava als calaixos factures pendents de pagar per valor d’uns 1.800 milions d’euros per serveis sanitaris.

El tema és molt important, ja que era una forma de camuflar el dèficit de la comunitat i complir així les exigències de la Troica primer i del govern espanyol després.

Dit això ara em referiré a la tertúlia de la Sexta noche del passat dissabte. Arenales Serrano, la representant del PP, a part d’exaltar totes les bondats de les polítiques que està aplicant el seu partit i d’assegurar (tal i com ho fan tots els peperos) que els resultats es veuran al final de la legislatura, quan sé li va retreure el tema de els factures amagades, sabeu a qui va donar la culpa? Efectivament, l’has encertat amic: a Zapatero!

La meva dona seguia la tertúlia a través dels comentaris que deixaven a Twitter altres telespectadors. Entre tots, n’hi va haver un que li va agradar especialment: Els hi haurien de prendre la petaca –demanava un twittero...    

I és que els contertulians que defensen a la dreta que ens governa, si no beuen, sembla que ho fan. Perquè per a dir tot el que diuen sense immutar-se cal estar ben col·locats.  

A manca de Pablo Iglesias II, dissabte teníem a Mònica Oltra, la diputada valenciana de Compromís que va ser expulsada fa poc de les Corts Valencianes en un acte de desconsideració, prepotència i autoritarisme dels diputats populars (uns quants d’ells –cal recordar-ho- imputats per alguna trama corrupta de les diverses que hi ha hagut al País Valencià) Ella que ha patit en primera persona l’escarni del PP, va carregar amb duresa contra les polítiques del govern de Rajoy que, com tots sabem, anteposa els interessos del gran capital als de les famílies (moltes amb fills petits) que no arriben ni al dia 15 de cada mes.

Amb Rubalcaba dimitit (per cert, mai el PP l’havia lloat tant com quan va anunciar que marxava), dissabte per la nit encara no tenien cap referent al PSOE per a convertir-lo amb l’ase dels cops i, per tant, van haver de retornar al passat quan, segons els peperos, Zapatero era el principi i final de tots els mals.

A partir de diumenge, imagino que el blanc de totes les crítiques passarà a ser el flamant nou secretari general del PSOE Pedro Sánchez (a manca de ser ratificat pel Congrés del partit)

A partir d’ara, potser Zapatero  començarà a respirar més alleugerat i, i fins i tot és possible que dintre de poc també sé li reconeguin les virtuts que va tenir mentre governava i que, des del meu humil punt de vista, en va tenir moltes més que defectes.    


(Aquest article es va publicar a Pulso Digital el passat dimarts. Veieu com tenia jo raó: http://www.elplural.com/2014/07/16/todos-contra-sanchez-losantos-marhuenda-rubido-y-el-pais/    

MIRAR DE REMUNTAR EL VOL

El propietari de la Sala Metro, va tenir la brillant idea de canviar d’ubicació la discoteca que té a la zona lúdica de Tosses a la encara zona comercial del costat del cementiri, al mateix lloc on va estar el centre comercial Carrefour. De totes maneres, no està clar que, finalment, s’acabi traslladant. No perquè l’ajuntament ampostí no accedeixi al canvi, sinó perquè, segons sembla, ara, el propietari de la Metro ha decidit tancar-la definitivament.

Tot indica que l’equip de govern veu en bons ulls la reconversió de la fallida zona comercial en la nova zona d’oci de referència. Alguns comerços que han anat tancat en aquests 3 anys i mig que fa des de que es va inaugurar, ja s’hi ha instal·lat bars i restaurants; alguns d’ells esperant atreure al sector de públic més jove, la qual cosa indicaria que, efectivament, s’està esperant un nou impuls per aquella zona.

Mentre això passa, les darreres botigues estan tancant. Cada cop són menys les que queden obertes i, segurament, al final, tancaran totes. Què queda de les promeses que es feien quan s’havien de vendre o llogar els locals? Què queda de les il·lusions dipositades d’un bon nombre de petits empresaris locals i fins i tot d’algun foraster?

Tots no van ser com el meu amic Enrique (conegut a Ulldecona com el Gato) A Enrique li van oferir un local però, abans de res, va voler saber en quan de temps podria amortitzar la inversió. Li van dir que no es podia saber i, per tant, Enrique va negar-se rotundament a fer qualsevol canvi d’ubicació. Però fins i tot a ell, que sempre tenia gent a la botiga de davant del Mercat d’Amposta, la crisi el va dur a tancar.  

Però la gent no para d’obrir nous comerços. Quasi amb la mateixa rapidesa com se’n tanquen. En alguns locals es posa el mateix negoci que ja hi havia, per mirar de que la inversió sigui molt més petita. En canvi, d’altres es reinventen cada vegada mirant de trobar alguna cosa que funcioni. Però normalment està tot inventat. És difícil trobar una cosa nova que doni resposta a la demanda d’un sector determinat de públic.

Els negocis més comuns són els bars i les botigues de roba. La majoria dels qui obren un bar es creuen que amb saber servir cerveses ja en tenen prou. Davant la competència, majoritàriament d’aquells establiments més consolidats, s’hauria de buscar un plus que els diferenciés de la resta. Tot i això, l’èxit no el tenen assegurat.

Pel centre d’Amposta, on tradicionalment s’ha ubicat l’àrea comercial més important, es veuen molts de locals tancats. No vull portar mala astrugància, però el lògic és que encara se’n tanquin més. I és que digui el que digui el govern o el que afirmen les dades estadístiques que ens mostren, sempre interpretades segons la seva conveniència, l’economia del país està lluny de remuntar el vol.

La normalitat no retornarà fins que ens podem permetre de tant en tant un extra sense haver de mirar el preu dues vegades abans de decidir-se.          

CRIA CORBS...

Abans que res, el meu condol a la família de la presidenta del PP de Lleó Isabel Carrasco. Una mor sempre és lamentable i quan s’ha produït de forma violenta, condemnable.

Dit això, recullo l’opinió de les persones que m’envolten i que coincideix al 100% amb la meva: Entre la societat hi ha una gran crispació i encara sort de que actes com aquest no passen més sovint.

Encara que ràpidament els mitjans de comunicació van informar que una (la filla) de les presumptes homicides (mare i filla), enginyera de professió va treballar fins fa poc a la Diputació de Lleó d’on va ser acomiadada, les causes que van induir a cometre el crim, encara són molt fosques.

Primer que res crida l’atenció que hagin estat dues persones. Una, pot al·legar trastorn mental transitori, però dues ja és molt més difícil.

Sembla evident que hi havia causes personals més que laborals i que entre la mare i la filla ja feia temps que ho anaven coent.

Una de les informacions que es van donar sobre el cas és que sembla que portaven un joc de matrícules de cotxe falses, la qual cosa reforçaria la teoria de que va ser un crim molt meditat i no un impuls sobtat.

Un altre enigma és la pistola que es va utilitzar. Diuen que la policia la està buscant per esbrinar quina de les dues dones va ser la que va ser l’autora material dels fets. Com que el marit i pare, respectivament, és el comissari de la policia d’Astorga, una ciutat de la província de Lleó, podria ser que s’usés l’arma reglamentaria d’aquest, però sembla ser que la policia ho descarta. Això vol dir que el comissari ha pogut justificar que té al seu poder l’arma.

No obstant, cal dir que els policies solen tenir més d’una pistola a part de la reglamentaria i no puc afirmar que les altres estiguin totalment controlades per la Guardia Civil que és el cos que en té les competències. També seria possible que alguna de les dues dones gaudís de permís d’arma, però sembla molt més difícil, ja que al menys que siguis tirador esportiu, és molt difícil que a un particular que no pugui justificar-ne la necessitat, sé li acabi concedint.

També sorprèn que l’autora material sabés disparar una pistola. Em sembla que no deu de ser tan fàcil (per això els cossos policials fan pràctiques) Primer que res cal tenir sang freda i després saber-la utilitzar i tenir punteria.

L’actual situació de crisi té situacions molt paradoxal: mentre a Espanya hi ha més de 5 milions d’aturats, n’hi ha qui acumula diversos càrrecs i sous. Diuen que la difunta n’acumulava fins a 13. Això vol dir que mentre hi ha gent que passa gana, n’hi ha que viuen molt bé i rodejats de luxes i capritxos.

Cria corbs i t’acabaran traient els ulls.        

RIDÍCUL

De les manifestacions que hi van haver durant el 1r de maig a les diferents capitals de la geografia espanyola, poques conseqüències noves se’n poden extreure.

De la desitjada unió sindical, al menys de les grans centrals sindicals, sembla ser que ningú en va parlar. De moment, l’única unitat serà la d’acció. Això sí, caldrà esperar que l’acció es porti finalment a terme, perquè de moment només es veu una espècie de guerra de guerrilles centrada bàsicament a les empreses que passin dificultats, com la Panrico o més recentment la Paperera Torras. Fora d’aquí, les grans mobilitzacions segueixen sent exclusiva dels moviments ciutadans més que dels sindicals.

De totes formes, encara que jo faci anys que no hi participo, l’1 de maig és una festa que s’ha de continuar celebrant i fomentant-ne la participació a partir de la recuperació de la confiança perduda en els sindicats.

Si es pogués resumir amb un sol adjectiu la situació laboral espanyola, aquest seria ridícul, ja que, si atenem a les xifres que ens donen i les opinions al respecte d’experts i polítics, fins d’aquí a uns anys no s’abaixarà del 20% d’atur i, encara que s’abaixi d’aquest percentatge, no estarem ni molt menys en una xifra raonable que permeti assegurar que l’economia espanyola millora adequadament. Més bé tot el contrari.

A un país que viu la pitjor crisi econòmica i social que es recorda i on els estaments governamentals i socio-econòmics no hagin estat capaços d’arribar a acords que beneficiïn la nostra societat, és un país trencat i pràcticament mort i enterrat.

Qui va qualificar la situació de ridícul va ser un líder sindical (ara mateix no sabria dir qui) i crec que també va ser ell el qui va dir que ha Espanya ha de tornar la indústria.

Tinc poques nocions d’economia, molt poques, però les recuperacions econòmiques sempre han vingut per aquí, per enfortir les indústries i augmentar el consum intern. El 4 sector, el de serveis, propi d’una societat desenvolupada, està bé quan tot funciona correctament, però per si sol no crea riquesa.    

Si tots els estaments que he citat amb anterioritat s’asseguessin a parlar, podrien arribar a acords que, a priori, semblen ser bàsics per a crear ocupació i, per extensió, per a millorar l’economia.

El primer acord hauria de ser invertir més en i+d per aconseguir que els empreses espanyoles poguessin competir de tu a tu amb les punteres de cada sector. Aquest fet, per si mateix, crearia ocupació i a més demanda, major ocupació. Quan això passa, els llocs de treball que es creen solen ser estables i de qualitat.

La Universitat i els centres de formació professional s’haurien d’adaptar a les noves exigències laborals i preparar els alumnes para que estiguessin en consonància amb el mercat laboral. Ara poden sortir professionals perfectament formats però que es trobin amb que no hi ha demanda de la seva especialitat.

El empresaris per la seva part, haurien de col·laborar amb les administracions a l’hora d’invertir en noves tecnologies i formació dels seus treballadors per a tenir una plantilla preparada per afrontar la nova situació.

Arribat a aquest punt, si tot l’anterior funcionés com hauria de funcionar, sindicats i treballadors no haurien de ser reticents a l’hora de flexibilitzar les seves postures quan fos estrictament necessari i justificat.

Però ara, l’ase dels cops és sempre el treballador, mentre que la majoria d’empresaris segueixen utilitzant els mateixos mètodes laborals que van usar els seus pares i fins i tot els seus iaios i el govern està més preocupat pels mercats i les xifres macroeconòmiques que de mirat pel benestar dels seus ciutadans.

Per acabar dir que sobre els sindicats ja vaig opinar no fa gaires dies i, per tant, us emplaço a llegir-ho a tots aquells que no ho van fer (i que vulguin fer-ho, evidentment)