LA POBRESA FARMACÈUTICA

Dilluns passat, des de la primera hora del matí, la programació en català de la Cadena SER, sé va fer ressò del concepte pobresa farmacèutica que, tot i que no es nou, es força desconegut per la majoria dels ciutadans.

Tot i que no me passo el dia enganxat a la ràdio (per raons òbvies), vaig tenir ocasió d’escoltar-ho un parell de vegades: a la desconnexió d’abans de les 8 del matí i al programa el Balcó que s’emet entre les 7 i les 8 de la tarda.

Van parlar professionals sanitaris i voluntaris que porten a terme una tasca digna d’elogi donant suport sobre tot a malalts crònics que no tenen ingressos suficients per a poder comprar els medicaments. Alguns d’aquest malalts, tal com passa a d’altres àmbits, com per exemple els que pateixen pobresa energètica, viuen amb els seus ascendents i de la pensió d’aquests, ja que la prestació o pensió que solen cobrar és molt minsa.

Vaig escoltar també que a Barcelona capital (i només actua a aquest àmbit) s’ha creat una mena de patronat (la veritat, no me vaig quedar amb el nom, però després de buscar-ho per Internet bé podria tractar-se del Fons Social de Medicaments contra la pobresa farmacèutica) per a poder atendre el màxim número de pacients que necessiten l’ajuda. El que passa que tenen un pressupost limitat i estan col·lapsats. Segons van explicar, un dels membres del patronat és el propi Govern de la Generalitat per mig de l’ICS, però que no fa cap aportació dinerària...

Però tal com van explicar, a la resta de Catalunya la situació és molt pitjor, ja que no hi ha cap tipus d’associació que faci aquesta tasca.

El reportatge (per anomenar-lo d’alguna manera) el van centrar al barri del Bon Pastor, on la taxa d’atur és la més alta de Barcelona i l’esperança de vida està pels voltants dels 80 anys (inferior a la resta de Catalunya) Una metge va explicar que sovint quan recepta medicaments als seus pacients té la seguretat que no els compraran i per tant, no seguiran el tractament indicat.

Paral·lelament vaig escoltar un parell de falques publicitàries anunciant la solvència econòmica de Catalunya, de la confiança que ens tenen els inversors estrangers citant fonts d’organismes independents com per exemple Fira de Barcelona.

Quin organisme és el promotor de les falques? Si heu pensant en la Generalitat de Catalunya, heu encertat... Premi!! Tampoc cal ser un linx per a deduir de que es tracta d’una campanya institucional i sí, té tota la pinta de que la finalitat és conscienciar a la ciutadania sobre la viabilitat de ser un estat independent.

Però arribat a aquest punt, pregunto:

-Quins criteris segueix el nostre govern a l’hora de promoure campanyes institucionals?

-Davant de la despesa què comporta una campanya així, hi ha una majoria de catalans que hi estan d’acord?

-No seria més útil destinar els diners que costa la campanya a d’altres finalitats?

I posats a buscar finalitats, segurament heu pensat que vaig a citar-vos-en una: la pobresa farmacèutica, què és el tema del que us he parlat avui.

És curiós que la Generalitat no destini ni un euro al consorci del qual us parlava anteriorment i, en canvi faci campanyes institucionals de dubtosa finalitat.  

JOC DE TRONS A GIRONA I CATALUNYA

De Ferreres a Diari de Tarragona. 

La idea original no és meva. L’he extret del setmanari el Triangle. Sabeu (suposo) que la no sé quin temporada de Joc de Trons es va rodar (o s’està rodant) a Girona, ciutat d’on era alcalde Carles Puigdemont, l’actual president de la Generalitat.

Tal i com va dir ahir Iceta al Parlament, l’actual govern s’ha configurat més tenint en compte els equilibris entre els partits i associacions que van conformar la candidatura de Junts pel Sí, que no pensant em l’interès dels ciutadans de Catalunya.

Per exemple Antoni Comín és el primer president de la Generalitat des de la seva restauració l’any 1980 que no és metge (ni tampoc vinculat al món sanitari) Ja sé que sovint no cal ser un especialista amb el tema si t’envoltes de bons tècnics, però si alguna cosa entens, molt millor. De vegades n’hi ha prou en ser un bon gestor.

Però qui rep més que l’ase dels cops, és Junqueras. Resulta que, per allò dels equilibris, va ser nomenat vicepresident i portarà el tema econòmic. Els darrers anys el responsable de l’àrea va ser Mas Colell, que també va rebre dures crítiques per no ser un especialista en macroeconomia. Però Junaueras ni això, ell és historiador. Ahir vaig llegir un comentari on el defensaven al·legant que era especialista en història de l’economia... Bé, em sembla un argument una mica banal. Saber molta història de l’economia no et fa economista...

Tot i això hi ha que reconèixer que alguna àrea, efectivament ha estat ben coberta, com per exemple la d’afers exteriors amb Raül Romeva o la de Treball amb Dolors Bassa... La resta, com quan acabaves de fer la mili: capacitat? Se’ls hi suposa... Però res més.

Recordareu que la candidatura a darrera hora de Carles Puigdemont va ser una sorpresa ja que, fins aquell moment no havia sortit a cap travessa. Però és més que evident que si Mas havia de fer un pas al costat, a la presidència de la Generalitat no podia posar a qualsevol. Per tant era reticent a les candidatures del propi Romeva, així com la Neus Munté (com aquell que diu una recent arribada al món de la política) o la de Muriel Casals (a qui veig més prop d’ERC que de CDC) I, tot i el gag de Polònia (no sé si el veiéreu –aquell que volia trucar a Puig per a oferir-li el càrrec, però es va equivocar i va trucar al PUIGdemont-), Mas havia de trobar un home de la seva confiança. Un home criat dintre del partit i que tingués ADN convergent. Qualsevol altra opció no era vàlida.

I com ja coneixeu tots (també ho suposo), finalment l’escollit va ser Puigdemont, que era l’alcalde de Girona i que de fet va ser-ho encara uns dies més fins que es va celebrar el ple de la renuncia.

I aquí va tornar a començar una altra polèmica. Tot i que la seva primer tinent d’alcalde Isabel Muradàs era la millor posicionada per a succeir-lo, la maquinària convergent va maniobrà per a que, finalment, fos Albert Ballesta.

Ballesta, tot i que anava a la llista de CiU (de no haver estat així no hauria pogut entrar a l’Ajuntament), fins aquell moment no era ni regidor i anava en un més que discret 19è lloc... Vaja, que ni tan sols tancava llista, un lloc d’honor reservat normalment a persones significatives com exalcaldes, ex caps de llista o personalitats. Un lloc ple de simbolisme.

Tal com informa el setmanari el Triangle, la maniobra convergent a irritat els partits de l’oposició, ja que per a que Ballesta pogués ser nomenat alcalde, van haver de renunciar tots els que anaven davant seu i que no havien tret acta de regidor de l’ajuntament gironí el passat 24 de maig.

El portaveu de les CUP, per exemple, va dir que tot i que la maniobra pot ser legal, no és legítima... I ERC, soci al govern de la Generalitat, ho troba un frau democràtic... La resta de partits van amb la mateixa línia.

Així, CDC, no tan sols es va assegurar la presidència de la Generalitat, sinó també l’alcaldia de Girona i va obtenir un temps preciós per al que ells diuen refundar el partit, encara que des del meu punt de vista no arribarà ni a rentada de cara al menys que d’aquí al juny quan es celebri el congrés canviïn moltes coses.

Per cert, i ja per acabar, a Puigdemont li segueixen sortit draps bruts. Ara s’ha sabut que el propi ajuntament de Girona va anar al seu darrere quan encara no era alcalde per impagament de l’IBI, IAE, impost de circulació i taxes d’escombraries... L’aigua em sembla que la tenien gratis. Al meu poble als que són així el hi diuen morosos.     

ELS MATEIXOS COLLARS AMB DIFERENTS GOSSOS

Com veieu és una adaptació del conegut refrany els mateixos gossos amb diferents collars.  

Ahir va prendre possessió el nou govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Carles Puitdemont. Si bé hi ha cares noves i d’alguna d’elles encara és aviat per a jutjar-les, el cert és que es nota un cert tuf a ranci vinculat amb un passat no molt llunyà de Convergència.

Aquest canviar-ho tot per a que tot segueixi igual, va començar amb el propi President. Quan Mas va dir que va proposar a Puigdemont potser si que deia la veritat. En aquell moment, mentre escoltava les seves paraules, no vaig poder deixar de pensar en veu alta: I un be negre! Te’l han imposat!

Recordareu que els noms que més sonaven en aquells darrers moments, quan tot indicava que podria haver-hi un acord imminent, eren els de Neus Munté i el de Muriel Casals. Tot i això, de sobte un altre nom va entrar en força en el darrer minut de joc i va ser qui finalment es va emportar el gat a l’aigua, segurament perquè va comptar amb el vist i plau del president en funcions.

I per què finalment va ser Puigdemont el tocat amb la vareta màgica? Senzillament perquè era un home molt més de partit, del pinyol de Convergència. La Neus Munté havia crescut professionalment parlant dintre de la UGT d’on era la gerent i la Nues Munté venia de ser la presidenta d’Òmnium Cultural.

Potser per això al president ja sé li coneixen alguns afers que porten a pensar que no és aigua clara (al final d’aquesta entrada podreu trobar-ne alguns)

De seguida que es va saber que Puigdemont era l’escollit, ja es va dir que seria el titella de Mas. Evidentment està per veure, però s’atrevirà l’actual President a fer coses sense consultar-les al cap de files del seu partit.

A part d’això, Mas ha col·locat a l’executiu homes de la seva confiança com ara Josep Rull (amb Quico Homs, Lluís Coromines i Jordi Turull formaven el nucli dur que envoltava Mas), Jordi Janer, que repeteix càrrec (i amb això crec que ja està tot dit) i Jordi Baiget, un conseller criat al si de CDC.

A part de neus Munté i Jordi Janer només Santi Vila repeteix com a conseller, potser per que com a gironí, és conegut de l’actual president i la volgut a l’executiu. Tot i això perd pes, ja de tenir la responsabilitat de Territori i Sostenibilitat, passa a Cultura, cartera que ocupava l’exsocialista Ferran Mascarell.

Tot i la sortida anunciada de Mascarell, al govern hi entra un altre exsocialista i home de confiança de Pasqual Maragall: Antoni Comin.

Qui també guanya pes a l’executiu és la central sindical UGT. Si com he dit abans Nues Munté va ser la gerent del sindicat, ara ha entrat la secretaria general de Girona Dolors Bassa. I és que la UGT ja no és el que era... Va néixer com a sindicat de ideologia socialista i avui en dia ja hi entra tothom... (que consti que faig broma, perquè de no ser així no seria un sindicat plural)

I tal com us he anunciat més amunt, aquí tenia alguns dels afers que afecten al president Puigdemont:

-Les ombres dePuigdemont a Girona. 

-Les fotos de Puigdemont i Laporta a Romania (dime con quien andas...) 

-El nou director de Catalunya Ràdio era soci de Puigdemont (quien a buen árbol se arrima...) 

-El Catalonia Today de Puigdemont va fregar el mig milió en subvencions.

A part d'això també és interessant llegir: 

-Nou president, vella retòrica: Carles Puigdemont oblida esmentar la corrupció en el seu discurs d'investidura.

-Puigdemont encara fa campanya a Facebook per Prenafeta i Alavedra. 

LA COHERÈNCIA ÉS LA MARE DE LA POLÍTICA

D'Alfons López al diari Público. 

Des del meu punt de vista, el d’u observador de la política aficionat, en acabar l’acte d’investidura del 130è president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont i Casamajor, la presidenta del Parlament Carme Forcadell j va cometre la primera incoherència de la nova etapa que s’ha promès, sobre tot als votants de Junts pel Sí i de les CUP. Va dir la xertolina: I ara comunicarem al Rei el resultat de la votació per a que pugui nomenar el nou President… En que quedem? Hi ha fractura amb l’Estat o no la hi ha? Si la hi ha, perquè sé li ha de comunicar res  al Rei? Dit això, a l’hemicicle del Parlament es van escolar xiulets. Pocs, la veritat, però se’n van escoltar… Potser algú va pensa com jo…

Abans d’arribar al punt anterior, cal parlar de l’intens cap de setmana polític. Sense cap mena de dubte d’aquells que recordaran,  ja que del res, es va passar al tot gràcies a un vertiginós gir polític.

Dijous, a la pseudoentrevista que li van fer al ja expresident Mas entre Xavi Coral i Tian Riba que passarà als anals de la història del periodisme com el que no s’ha de fer, ja que va se una entrevista feta a mida i amb el consentiment del propi Mas de totes les preguntes que sé li van fer, aquest va anunciar que no plegava i que les eleccions que convocaria per al març serien un plebiscit sobre la seva persona. El que va passar de veritat entre el final de l’entrevista i la designació del nou president, molts pocs ho saben... Però s’intueix... D’un pressingCUP es va passar a un pressingMAS més que evident.

Quan molts ja donaven per fet que Mas convocaria eleccions avui mateix després que la darrera (i semblava que definitiva reunió entre JxS i les CUP), en el que al món del futbol es denominaria minuts de descompte, de sobte va entrar un nom als que ja s’havien posat sobre la taula (Neus Munté i Muriel Casals): Carles Puigdemont (un altre tapat ja que va anar de número 3 per Girona)

Els seguidors de les xarxes socials van ser testimonis del cavi de tendència d’ERC. En un primer moment, alguns dirigents de la formació republicana demanaven eleccions per al març (possiblement era la formació que més benefici i podria treure) Però Joan Tardà va ser el primer (al menys conegut) que va insinuar que Mas s’hauria d’apartar i, a partir d’aquí, els mateixos dirigents que moments abans demanaven eleccions per al març, van passar a demanar a Mas que deixés pas a un altre candidat. Estratègia de partit? Possiblement sí. Quasi amb tota seguretat a partit de la piulada de Tardà, el mòbil d’algú va començar a treure foc de tant trucar as líders territorials per a que secundessin la petició de que Mas havia de renunciar d’una vegada per totes.

I així va ser. A  contracor, de ben segur, l’expresident va acabar acceptant que un altre membre del seu partit fos el nom proposat per a ser posteriorment acceptat per les CUP. Després va dir que l’havia proposat ell... Bé, potser sí, però a desgana. Hi va haver qui es va preguntar el perquè si sonaven el nom de dues dones, finalment va ser un home (el darrer en arriba) qui va acabar guanyant la partida... És què o estem preparats per a que Catalunya tingui una president?

A partir d’aquell moment els esdeveniments encara es van precipitar més i fins al punt de que no havien passat ni 24 hores des de que es va oficialitzar el nom de Carles Puigdemont quan ja començava el ple de la investidura per a ser elegit amb majoria absoluta (no hi cabia cap possibilitat més)

Segurament voldreu saber que penso del nou president... Bé, és convergent i amb això estaria tot dit... Però no és Mas, la qual cosa, com bé sabeu aquells que em seguiu, de per si és una bona notícia. O sigui, un cert regust agredolç, però no podria ser d’una altra manera.

Junts pel Sí havien pactat que Mas seria el nou president sempre que l’aritmètica parlamentària així ho permetés. Però segurament en cap moment no van pensar que no obtindrien majoria absoluta... Una vegada Mas es va fer a un costat, era lògic que fos un diputat de la mateixa formació qui acabés ocupant el seu lloc.

Alguns diuen que Casademont serà un titella a les mans de Mas. Molt probablement. Penseu que Mas seguirà remenant les cireres dintre del seu partit (ja ho ha anunciat) i ningú s’atrevirà a qüestionar-lo.

A part, Mas, encara que perdi els privilegis que tenia fins ara, segurament serà recompensat amb un sou més elevat i disposarà d’un status especial dintre de l’àmbit dels seus...

Encara recordo aquell any que, governant el tripartit, el sectari alcalde d’Amposta va convidar al president de PIMEC Josep González a inaugurar la fira de mostres. Casualment, metre la comitiva (de la qual en formava part) feien el recorregut habitual entre la seu de l’ajuntament i el recinte firal, Mas ens estava esperant a l’avinguda de la Ràpita i immediatament s’hi va  incorporar. A patir d’aquell moment va acaparar tot el protagonisme...

Qui ens diu que a partir d’ara o serà una cosa així? Els temps i només el temps ens dirà si seran o no coherents i deixaran governar a Puigdemont sense interferències i aquest, amb tot el seguici independentista ens portaran a la República catalana o només haurà estat un miratge.            

COP DE PORTA DE LES CUP A MAS

Ahir, a Manresa, l’assemblea de les CUP va rebutjar per enèsima vegada votar la investidura de Mas al crit de: Alerta Convergència se’ns acaba la paciència.  

A partir d’ara els convergents s’estriparan les vestidures (més encara del que ho han fet!) i diran que ells ja no poden cedir més del que han cedir i que els cupaires són uns intransigents i que s’han mantingut immòbils durant tot aquest temps. Ahir, a les xarxes socials ja van aparèixer els primer missatges, fins i tot els més catastrofistes que anunciaven l’arribada de Ciutadans al govern català.

Però anem a analitzar la situació. Què és el que des del principi ha anat dient la CUP? I que ho ha reiterat i que ho ha tornat a reiterar... Què NO donarien suport a la investidura de Mas. A part d’altres exigències què, en aquest cas sí, Junts pel Sí van acabar acceptant. Però si jo pregunto quines són les altres exigències de les CUP, algú m’ho sabria contestar? Difícil... En canvi crec que tots teniu molt clar el tema de Mas.

Per tant, no sé a què ve ara en criticar a les CUP. Des de les files de JxS no s’ha fet suficient pressió aquets dos darrers mesos i fins i tot xantatge? De no haver estat així, les CUP no haurien fet l’assemblea de diumenge, ja que sembla que els bases tenien coll avall que els diputats electes encapçalats per Antonio Baños no farien president a Mas, tal i com va passar a les dues primeres sessions de investidura.

I ara què passarà? Com ja deia l’altre dia, la Forcadell s’equivocarà si torna a presentar a Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat i es torna a sotmetre a una nova sessió d’investidura. Si ho fa, l’única cosa que pot passar és que Mas torni a fer el tercer ridícul i no sé si els seu cos ho podrà suportar.

Durant aquets temps, les CUP sembla que durant les negociacions (què no estan tancades) han suggerit altres candidats com per exemple Raül Romeva i el darrer Carles Viver Pi-Sunyer  què si us he de dir la veritat, no tenia ni idea de qui era.

No potser que la tan anhelada independència (al menys és el que es pregona des de JxS) es supediti a un nom: el d’Artur Mas i Gabarró, un personatge a qui es relacionarà sempre amb la corrupció de Catalunya com a encobridor de la família Pujol i de la resta de casos que hi ha hagut.  

Si finalment Mas no és investit, què farà? Es tornarà a postular una vegada més per a intentar tornar a ser president de la Generalitat? I del nou partit que es vol crear? Què no se’n adona que és ell qui sobra en tot aquest procés?

Diuen els convergents (quan defensen la candidatura de Mas) que uns pocs no poden imposar-se a la majoria... Però quan parlem de majoria, de qui estem parlant exactament? Es clar, de la majoria dels independentistes... I si ho mirem d’una altra manera? Us heu parat a pensar que a part dels de Junts pel Sí no hi ha al Parlament cap formació més que vulgui que Mas sigui el president? Per tant, hi ha una àmplia majoria que no està disposada a investir-lo. I sinó és així, a veure si ho aconsegueix i si ho fa, a canvi de què! De renunciar a la independència?

Prepareu-se que encara haurem de veure la tragicomèdia més divertida que s’hagi produït mai a Catalunya: Les aventures de Mas el megalòman;  principi i final de Catalunya.

Son moltes les veus (inclosa la meva) que des de fa temps suggerim que Mas hauria d’haver dimitit fa temps. Com més temps trigarà més es deteriorarà la seva imatge i en lloc de passar a la historia com el president que va dirigir el seu poble cap a la independència pot passar com aquell que va obstaculitzar el procés.          

LA FORCADELL

De Faro a Diari de Tarragona. 

Encara que us pugui semblar impossible, la setmana passada vaig estar totalment desconnectat. Per no tenir, no vaig tenir ni telèfon... I encara menys Internet, whatsapp, diaris en paper, etc.

De fet, només quan parlava amb ma mare (des del telèfon de la meva dona) me’n assabentava d’alguna cosa: de la detenció dels Pujol, del terratrèmol de l’Empordar... I poca cosa més.

Com que ens trobàvem a la Catalunya Nord (no confondre amb el N de Catalunya), de tant en tant fullejaven algun diari en francès com l’Independent i allí varem poder aprofundir amb alguns d’aquests temes... Però no us cregueu que coda dia, potser en una setmana el varem fullejar un parell de vegades...

Mentre estàvem pel Conflent (una de les comarques de Catalunya que va passar a dependre de França gràcies al tractat dels Pirineus), el Parlament de Catalunya va escollir a la xertolina Carme Forcadell com presidenta del Parlament que, com sabeu, porta implícit ser la segona autoritat de Catalunya només pel darrere del President de la Generalitat.

Quan ERC va dir que l’escollida per a ocupar el càrrec era la Forcadell, no hi van faltar crítiques d’algun dels partits del considerat bloc unionista. Entre els que li van dir podem destacar la manca d’experiència política i la poca imparcialitat que intuïen que tindria una vegada ocupés el càrrec. Sincerament he de dir que les previsions no eren descabellades i que ho van encertar.

La Forcadell es va donar a conèixer des de la presidència de l’ANC, una associació creada només amb una finalitat: assolir la independència de Catalunya. La qual cosa no és criticable, però si que li servís de catapulta per a ocupar un dels càrrecs amb més responsabilitat i més difícils de gestionar de Catalunya.

Ja sé sap que el President del Parlament difícilment pot comportar-se d’una manera imparcial al 100%, però al menys es podria dissimular i aparentar-ho, cosa que no fa, evidentment la Forcadell.  

Sabeu allò de qui va ser primer l’ou o la gallina? Una situació així de rocambolesca s’està produint aquests dies a l’entorn dels partits polítics que van sortir de les eleccions del 27-S, però que, indirectament afecta el funcionament de la institució. Em refereixo a que, pel que sembla, el PPC no té decidit encara qui serà el portaveu. Ignoro si hi ha un termini per a poder-lo nomenar (suposo que sí) o simplement és una decisió interna del partit que pot prendre quan vulgui. Degut a això, la Forcadell ha convocat als portaveus de la resta de partits per a que proposin el seu candidat a presidir la Generalitat. A tots menys el PP.

També ignoro si, en un cas com aquest, el reglament del Parlament té previst alguna cosa (si no la té, l’hauria de tenir) El que no trobo ètic és que la Forcadell no convoqui al PP que, mal que ens pesi a una majoria de ciutadans, té representació parlamentaria deguda a la voluntat de milers de votants que van escollir aquesta opció.

Des del meu punt de vista la Forcadell no ha obrat bé. No sé si es podia esperar uns dies o és que la independència ens urgeix tant que no hi pot haver cap demora possible.

Després està Jordi Sánchez, qui va substituir la Forcadell al cap davant de l’ANC. Diu Sánchez que l’Assemblea només intervindrà sinó hi ha una entesa per part de les formacions independentistes. O sigui de Junts pel Sí i les CUP. I pel que sembla, difícil serà si finalment, Convergència no accedeix a canviar el seu candidat.

De moment, el que està fent CDC és el que vulgarment es diu abaixar-se els pantalons. El que falta saber és si al final es consumarà l’acte o no.

Si a tot aquest embolic li sumem els disbarats que es diuen ja sigui de Madrid, ja de els formacions unionistes d’aquí, podria dir, sense por a equivocar-me, que sembla que estem jugant al joc dels disbarats.

I parlant de despropòsits, també considero com a tal les fotos que es fan darrerament alguns dirigents del PSC amb els de C’s i el PP.

L’altre dia algú es preguntava al Facebook on va el PSC i algú li responia: el més lluny possible de Convergència. Però a veure si ens apartem del foc per entrar a les llames. Si apartar-se de CDC és apropar-se al PP, no gràcies! Ni els uns ni els altres!

Potser per això cada vegada són més els votants socialistes que han optat per altres formacions. Al menys sembla que les CUP i Catalunya sí que es pot ho tenen bastant més clar.

Per cert, amb l’interinatge de Mas, no hauria de ser, ara per ara, la Forcadell la primera autoritat de Catalunya?

Apaga el llum i anemone a dormir...      

17 DE JUNY DE 2011 I 15 D’OCTUBRE DE 2015: SETGE I CONCENTRACIÓ

De Ferreres, al Periódico de Catalunya

Us proposo un exercici de memòria. Recordeu que va passar el 17 de juny de 2011? El indignats (així els van qualificar) que es van concentrar a la plaça de Catalunya de Barcelona i a d’altres llocs, van manifestar-se davant la seu del Parlament de Catalunya. S’estaven manifestant per les retallades que tot just es començaven a aplicar. Algunes d’elles ordenades des de Madrid i d’altres per pròpia iniciativa del govern català. A Aquella manifestació davant el Parlament la van anomenar setge.

Expliquen les cròniques que alguns dels manifestants van insultar i fins i tot agredir a algun diputat, sense importar-los massa a quin partit representaven. Ses senyories van haver de fer el final del trajecte a peu davant la impossibilitat de poder-ho fer amb cotxe. Aquell dia, el president de la Generalitat Arturo Mas i la presidenta del Parlament Núria de Gispert, ho van fer-ho en helicòpter.

A alguns dels manifestants se’ls va identificar, detenir, jutjar i els hi van caure tres anys de presó...

Ahir, quinze d’octubre, 75è aniversari del afusellament del president Companys, una multitud de gent (diuen que unes 6.000 persones), es van concentrar davant la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, molt prop d’on s’havien concentrat elsindignats 4 anys abans.

Però els concentrats d’ahir, a diferència dels indignats, estaven donant suport a Mas pel greuge que suposa la imputació del màxim càrrec polític de Catalunya així com de qui va ser la seva número 2 Joana Ortega i la consellera d’Ensenyament Irene Rigau.

A diferència del 17 de juny, ahir no va haver setge hi va haver concentració de suport. Tampoc es va intentar coaccionar ningú, tot i que jutges i fiscals van fer uns comunicats denunciant que el que es pretenia atemptar contra la independència de la Justícia. Com si la Justícia fos independent...

Els crits que proferien els manifestants de fora, fora, fora, la Justícia espanyola! , s’han d’entendre de suport a Mas i no com un intent de voler pressionar a la judicatura. Esteu d’acord, veritat?

A diferència del dia del setge (insisteixo) al Parlament en que Mas va entrar en helicòpter, ahir ho va fer sol, pujant l’escalinata del TSJC i una vegada dalt, es va girar de cara els assistents i els va beneir. Una estampa para emmarcar. Suposo que els que varem veure l’escena per la televisió, encara que no fos en directe, també en hem de considerar protegits pel pare tot poderós, encara que terrenal... Em sento complagut de que sigui així!

I després d’una mica de broma, ara seriosament: De veritat hi trobeu tantes diferències entre aquell ja llunyà 17 de juny de 2011 i el dia d’ahir?

L’única diferència que li veig, és que els qui aquell dia van ser increpats, ahir es van convertir en increpadors, aprofitant l’acte de suport a Mas.

O, si voleu, mirem-ho d’una altra manera: no és el mateix que els manifestants siguin un grup de joves que protesten contra la injustícia social que un grup de diputats i alcaldes que es queixin per la injustícia de la Justícia. Però al fons de els protestes és ben bé el mateix.  

OFEC FINANCER

Així va qualificar Quico Homs l’estat econòmic de la Generalitat de Catalunya. I el cert és que ha donat que parlar... I el què donarà!

Els qui em coneixeu sabeu que sóc un malfiat de mena i segons de qui prové, encara més. També sabeu que penso d’Arturo. L’altre dia em deia un republicà:

-S’ha ficat en un embolic i no sap con sortir-se’n! 

   

Bé, la primera cosa que em crida l’atenció d’aquesta situació és que l’anunci de que Catalunya no té liquiditat es produís passades les eleccions locals, segurament per a no interferir en els comicis, però també per anar preparant el terreny de cara les previsibles autonòmiques del 27 de setembre.

La segona cosa és que la Generalitat no podrà pagar res, excepte les nòmines. Voleu dir que aquí no hi ha gat amagat? I no és que no trobi bé que es paguin les nòmines, ja que és la primera i principal cosa que és té que pagar, sinó que, normalment, quan no hi ha diners, no hi ha diners per a res o quasi res i la despesa de personal sol ser la més gran del pressupost de qualsevol administració.

Ah! I la culpa de tot plegat torna a ser (com no?) de Madrid que no fa les transferències que li pertocaria fer.

A mi em sembla que tot es tracta d’un muntatge i que la situació de la Generalitat no és pitjor que les què s’han viscut durant els anys precedents. Si Madrid no fa les transferències quan tocaria fer-les, segurament és culpa de les nul·les relacions que hi ha entre totes dos administracions o bé, que algú no ha fet els deures quan tocava. Diuen que Mas Colell està negociant a corre-cuita una ràpida solució. Veure’m com acaba.  

És de lògica que el primer que es vulgui pagar són els sous dels milers de treballadors que té la Generalitat en plantilla. Us imagineu tot un col·lectiu indignat de cara el 27-S? Potser molts optarien per no votar o fer-ho per una altra candidatura... No pagar proveïdors, per molts que siguin, numèricament, mai seran tants com els treballadors de la plantilla.    

La situació d’ofec econòmic, en més o menys grau, no significa cap novetat. Sinó, ho pregunteu als farmacèutics, col·legis concertats i les entitats i associacions del tercer sector, es a dir, les que gestionen els serveis socials.

Els polítics convergents no són babaus (mai ho han segut, potser sigui una de les poques qualitats que tinguin) i saben que de cara les eleccions autonòmiques de la tardor, com més elements hi hagin al seu favor molt millor.

La tàctica de donar sempre la culpa a Madrid ja l’emprava papa Pujol i els arguments eren si fa o no fa els mateixos d’ara: la manca de finançament.

Si m’ho poguessis dir, segurament em diries que amb la independència aquesta situació és solucionaria. No et diré que no. Però ja saps amic lector que ser independents i tenir a Arturo i companyia de governants no m’atrau gens.

Si Arturo decidís plegar potser llavors em replantejaria moltes de les meves postures, però l’avui President s’aferra al càrrec com un moribund a la vida.

Que voleu que pensi d’algú que ha viscut sempre de la política i vol arribar a jubilar-se ocupant el mateix càrrec que ocupa... Com d’altres tants que han fet de la política la seva professió.

Com em deia l’altre dia un company de treball respecte a Ferré i la resta de regidors de CiU que ara passaran a l’oposició a Amposta:

-Què treballin, home, que treballin...  

APROFITAMENT DE LA FUSTA DELS NOSTRES BOSCOS I INDUSTRIALITZACIÓ

Em van explicar una vegada que van aprofitar els pins del Port per a fusta i amb aquesta fusta es van construir els vaixells de la que s’anomenaria Armada Invencible. Per això, quan mires cap al Port des de les comarques del Montsià i Baix Ebre no s’hi veuen gaire bé arbres.

És una història que mai m’he acabat de creure, perquè els boscos, afortunadament es regeneren i al cap dels anys tornen a lluir amb el mateix esplendor que ho havien fet.

Ara, des del departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya volen que es tornin a reaprofitar els boscos per a produir fusta i activa així l’economia ebrenca.

Que voleu que us digui? Personalment em sembla un disbarat. Primer que res caldria veure si, efectivament hi ha mercat ja que, aquest cop, la fusta no serviria per a fer vaixells, ni tant sols embarcacions de pesca, ja que en el pas del temps, els materials per a construir objectes flotants, també han canviat i ara es fan de fibra de vidre i d’altres materials molt més resistents i duradors.

Per a què més pot servir la fusta de pi? Per a fer mobles. Encara que no tot els mobles es fan de pi massís, ni tant sols de contraxapat de pi. A més, a l’època que estem, el sector del moble és un dels que més està en crisi. Només cal mirar cap a la Sénia. Fins només fa uns anys, segons entraves a la Sénia per la seva entrada natural, es a dir, la carretera que ve de Santa Bàrbara, et torbaves amb una bulliciosa activitat de venda de mobles i altres complements per a la llar, però sobre tot mobles. Ara té l’aspecte d’una ciutat abandonada i només unes poquetes fàbriques i botigues han sobreviscut. Fins i tot la tota poderosa Antaix va haver de tancar portes quedant només unes instal·lacions buides i el cartell que evoca temps passats esplendorosos.

No sé en que es basen els experts del nostre govern per a suggerir una mesura com aquesta. De dir-ho seriosament, tindrien un estudi de viabilitat i, si el tenen, no l’han ensenyat o al menys els mitjans de comunicació del territori no n’han parlat. El que sí que parlen és de pla, encara que des de el meu punt de vista no és el mateix. Un pla és un projecte, una iniciativa que pot sortir bé o no.

El pla també està enfocat a prevenir incendis... Fa anys que també he escoltat que per a prevenir incendis cal mantenir els boscos el més nets possible i això passaria, a part de retirar tots els arbres morts (i per tant secs) i desbrossar el sòl i aquí hi podrien jugar un paper molt important els ramats d’ovelles que n’aprofitarien les pastures.

No dic que una part d’aquesta idea no sigui aprofitable, però la situació industrial de les Terres de l’Ebre canviaria ben poc, ja que la massa forestal només equival a una mínima porció de la que hi ha a Catalunya i no diguem si la comparem amb els grans boscos europeus o mundials.

Què les Terres de l’Ebre necessiten un pla urgent de reindustralització i dinamització econòmica? De ben segur, però un pla seriós que inclogui la instal·lació de noves indústries que mirin cap el futur i no cap el passat.  

Fins ara, l’Institut Català del Sòl només ha desenvolupat polígons industrials amb escassa presència d’indústries foranes.

Durant un temps sembla que els nostres polítics només tenien una idea fixa: impulsar nous polígons industrials, pensant que la instal·lació d’indústries vindria de forma automàtica.

Fins i tot durant el seu comiat, el president de l’EMD de Jesús Pere Panisello va dir que li va quedar per fer un petit polígon a tocar a l’Eix de l’Ebre...     

MÉS INFORMACIÓ: aguaita.cat    

MAS ÉS DE SUCRE

Ser de sucre no vol dir ser dolç. L’expressió ser de sucre s’aplica quan algú queda exclòs d’alguna responsabilitat per tenir alguna condició especial. De menuts qualificàvem així a aquells que estaven exempts de pagar quan jugàvem a determinats jocs on s’havia, per exemple, de perseguir i atrapar als altres. Normalment sempre era algú que tenia uns quants anys menys.  

CDC (o sigui Convergència) ha aprovat que no portarà a les seves llistes corruptes, però en canvi, passi el que passi (cas Pujol, 9-N...), aquest fet no inclou a Mas.

Curiós, no? El President de la Generalitat declarat intouchable, com ho va ser en el passat Pujol o com encara ho seria sinó hagués confessat el seus pecats... Encara que diuen que ho va fer perquè sabia que els draps bruts que havia acumulat al llarg de la seva vida política anaven a sortir a la llum.

Convergència sempre ha donat suport al seus (amb això s’assembla molt al PP) Sempre els ha protegit fins al final, quan ja s’ha demostrat que no hi havia res a fer. I, si aquest ha estat el tradicional comportament de la gent de CDC, què no faran pel seu màxim líder?

Hi ha qui opina que Mas té els dies comptats. Què sap massa coses (encara que ell no ho admetí) per a no estar implicat en cap.

No fa gaires dies, un històric socialista de Tortosa criticava la hipocresia de Francesc Homs quan es queixava de l’actitud d’ERC de permetre que Mas vagi a declarar a la comissió Pujol que té oberta el Parlament català. Després de salvar-li la pell per 4 vegades! Tard o d’hora havia d’accedir ja que hi ha situacions que al final es fan insostenibles. I a sobre fent volen fer xantatge a Esquerra...

Em deia el meu interlocutor que li va dir a Ferran Bel que Convergència havia de fer un servei a Catalunya. Bel, sense intuir per on sortiria, va dir:

-Però... Si ja el fem...

-No home, el favor hauria de ser pegar un pet i desaparèixer del mapa, tal com li va passar a la UCD...

A la meva edat encara en vull veure de molt grosses. Sóc d’aquells que penso que no s’ha acabat. L’esquerra arriba al poder quan té els suficients escons per a arrabassar-li el poder a la dreta. En canvi la dreta en té prou amb el desgast de l’esquerra per a tornar-lo a ocupar, encara que no hagin fet els mèrits suficients.

Convergència, com el del PP, té un vot incondicional. Uns votants que passi el que passi els seguiran votant (a qui em de votar sinó? –sol ser l’excusa-) Però la realitat és que tenen moltes coses que agrair-los i ja sé sap que hi ha favors que es paguen tota la vida. I fins hi tot, n’hi ha que no prescriuen ni amb la mort i els hereten els fills...  

A VEURE SI AL FINAL FAREM RIURE...

O plorar, ja que de vegades els sentiments estan tant prop els uns dels altres, que es poden intercalar fàcilment.

El titular del Periódico d’avui és aquest: CiU i ERC debaten unes altres eleccions el 2016.

El Periódico ha tingut accés a l’acord al que han arribat aquesta setmana les dues formacions i, entre d’altres coses, està tirar pel camí a la CUP i a ICV-EUA. Molt lloable, si senyor.

Les relacions entre CiU i ERC igual s’apropen com es distancien. Un dia sembla que està tot trencat i al dia següent s’arriba a un acord que, en un principi sembla que ha satisfet a totes dues parts. Quan diumenge Lluís Salvadó opinava que hi podia haver acord en dos o tres dies, ho vaig tenir clar: segur que l’hi ha.   

A tots els acords, sempre s’hi arriba cedint una mica totes les parts. Ni els experts es posen d’acord a l’hora d’assegurar qui ha cedit més i qui de les dues formacions ha sortit com a guanyadora. La veritat és que es fa difícil saber-ho.

Llista única com volia Mas, no. Eleccions immediatament com volia Junqueras, tampoc.

Però encara hi altres esculls que s’han de resoldre, com per exemple si, finalment, ERC donarà suport als pressupostos per al 2015 o si algú d’ERC entrarà al nou govern de Mas que, presumiblement farà abans de que s’acabi el seu mandat.

Primer es donava (al menys des d’alguns mitjà de comunicació) que algun membre destacat d’ERC entraria al govern. Recordo que n’hi ha d’actius que van formar part dels diversos governs del Tripartit i per tant ja tindrien experiència. En canvi, dies després o fins i tot unes poques hores més tard, semblava que Mas tancava la porta a aquesta possibilitat.

Vull recordar que les eleccions del 27 de setembre seran les terceres autonòmiques (o a l’àmbit de Catalunya si ho preferiu) que es portaran a terme en menys de 4 anys i, una vegada fetes (i segons quin sigui el resultat), ja es fixarà una data per a fer les properes (o sigui, les quartes en 5 anys) No us sembla molt? I, això, no té un significat?

Els qui com jo som escèptics a tots aquest procés (més d’una vegada m’he definit com a independentista pragmàtic), a part de recelar de Mas i companyia, pensem que ha Catalunya hi ha hagut desgovern. No es pot estar tots els dies parlant d’independència i dels pactes que s’han de fer i dels camins que s’han de seguir i governar per als ciutadans del nostre país.

Sense anar més lluny, ahir llegia que des de la Generalitat encara no es té clar que les Terres de l’Ebre es puguin incloure dintre de les rodalies ferroviàries de Catalunya.

Mireu, ara que per motius de salut he de viatjar sovint a Barcelona, me’n adono que, pràcticament, en ple segle XXI encara disposem de les mateixes infraestructures ferroviàries que als anys 70 o 80. De tos els trens que agafo, el més nou i més ben dotat és el que surt de l’estació de França a les 16:18 i quasi sempre arriba tard a l’Aldea.

Des de Nadal també he hagut d’anar d’hospital en hospital per mon pare. La situació aquí també és força lamentable. Segur que ho heu escoltat a més gent.

El passat dia 12, dimecres, mentre esperava que operessin a mon pare d’una trencada de turmell, vaig tenir el plaer de saludar Ismael Roldan, qui va ser director de l’Hospital Verge de la Cinta a part de delegat de Salut de les Terres de l’Ebre.

-Com han canviat les coses, Ismael.

-Molt, han canviat molt.

Fins i tot a alguns auxiliars sanitaris se’ls hi nota amb el seu comportament. A mon pare no li van posar cullereta de postres i mentre dues auxiliars estaven fent el llit del costat, els hi vaig dir:

-Ja sé que no és feina vostra, però com s’ho ha de menjar sense cullereta? –Pensant que igual me’n podien donar o deixar una-

-Tu ho has dit, no és feina nostra –em va contestar una de les dues-

La gent està cansada, fins i tot tipa diria jo de com estan anat les coses ens els darrers anys.

Independència? Amb matisos (amb molts de matisos, sí) però millor qualitat de vida o el que és el mateix, estat del benestar. Això que ens han robat a les classes mitjanes a canvi d’una paraula: independència.  

I no em val que em diguin que tota la resta ho recuperarem després, j que sovint he vist com el que es perd, normalment no es torna a recuperar. 

ELS DE CASA I LA RESTA

Dissabte passat, un tuit enviat des del compte de Twitter oficial de CiU, va fer encendre les xarxes socials provocant un allau de tuits criticant les formes de la federació nacionalista.

El tuit en qüestió deia això: El repte que ara tenim al davant és que els de casa anem junts.   

A qui es referien amb els de casa?

Expressions com aquesta poden arribar a tenir connotacions racistes, tal com fan els de PxC quan diuen: Primer els de casa.

Hores més tard, quan aquest tuit ja havia estat contestar i retuitejat massivament, CiU va rectificar: que a casa anem junts.   

Sembla ser que es referia a tots els partits proconsulta, a saber, ells mateixos (CDC i UDC), ICV-EUA, les CUP i ERC.

Des de fa mesos sembla ser que ha Catalunya hi ha dos tipus (o més) de catalans: aquells que abracen la fe independentista sense posar objeccions i els que no ho fem.

Vull que quedi clar (si és que encara no ho teniu) que jo de la ma de l’hereu de Pujol no vaig en lloc. No aniria ni a prendre un cafè al bar del costat de casa.

Mas i els convergents volen seguir sent la casta dominant a Catalunya i usaran totes les estratègies al seu abast per a que així sigui.

Catalunya és la seva casa, tal com va expressar la Marta Ferrusola l’any 2003 quan el pacte Tripartit va assolir el govern de Catalunya: Ens han furtat la Generalitat –va dir- Com si la Generalitat fos d’ells i de ningú més. 

Ser nacionalista té aquestes coses. Sovint es creuen els únics veritables representants del fet nacional, com si algú ens hagués dit el que és bo i els que és dolent. Sí, també parlo pels d’ERC. Encara que moltes vegades, uns i els altres busquen complicitats amb grups d’immigrants i miren d’atreure’ls... Cap a ells? No, cap els seus interessos.

No fa gaires dies que recordava que l’any 95 vaig anar de número 2 a la llista d’Amposta d’ICV. Com els altres grups varem anar a gravat una falca publicitària. La nostra candidatura estava formada per molta gent vinguda d’altres pobles: Anselmo Cano de Sant Mateu, Francesca Valldepérez de Tortosa, jo mateix de la Galera... Fins i tot tinguérem que completar la llista amb gent d’Alcanar i la Sénia, ja que no trobàvem prou gent. A la falca d’ERC, a qui Marta Cid posava veu, en un moment donat deia més o menys això: Una llista formada per dones i homes d’Amposta. Posant un especial èmfasi quan deia dones i homes. O al menys això ens semblava.    

Una altra cosa que mai he entès és com un nou vingut pot, ràpidament, abraçar la fe nacionalista. De socialistes, comunistes i capitalistes n’hi ha per tot arreu. També nacionalistes, però cada país té els seus. Si un dia me’n anés a viure a França, mai em convertiria en nacionalista francès, segurament me’n aniria cap el partit socialista, ja que les idees entre els membres d’una mateixa ideologia no canvien tant entre dues nacions.

En canvi, aquí he vist gent que ràpidament s’han convertit com si més que una ideologia fos una religió. En podria donar exemples, però no ho faré.

Abans he dit que no ho entenia, però ho tinc molt clar: per interessos. A Amposta molts nouvinguts s’han fet de convergència perquè ha estat durant quasi 3 dècades el partit hegemònic i saben que si s’apropen, la possibilitat de trobar feina (per exemple) és molt més fàcil que si no ho fan o es decanten cap a un altre partit.    

          

SÚBDITS PER DINERS

Sembla ser que és una costum força arrelada el de repartir bufandes per Nadal. Quan es reparteixen proporcionalment i arriben a tothom, la costum és sana i fins i tot lloable. Ara bé, si es reparteix de forma desproporcionada o simplement arriba a uns quants amb qualsevol excusa, és deplorable.

Aquets darrers dies me’n he assabentat de 3 casos, tots força significatius. L’ordre en que em vaig assabentar és el següent: Ajuntament d’Amposta, Generalitat de Catalunya i Agència Estatal d’Administració Tributària. De fet tots són casos que es repeteixen any rere any i, evidentment no són els únics, ja que, amb tota seguretat n’hi ha d’haver molts més.

El cas de les bufandes a l’Ajuntament d’Amposta, per la seva proximitat, és, possiblement el que més m’indigna (si és que la indignació és quantificable) L’any passat ja va sortir a la llum amb molta força, la qual cosa no ha impedit que, aquest any es tornés a repetir. Però el més vergonyós és quan algú (donant o receptor) surten a justificar el que no és justificable baix cap concepte.

Amb aquesta tàctica, el donant, pretén (i ho aconsegueix) guanyar-se la fidelitat del receptor i així s’aconsegueixen favors mutus: tan em dones, tan et dono.

De vegades, fins i tot, es poden arribar a traspassar les línies roges de la legalitat.

En el cas de la Generalitat de Catalunya, una administració molt vinculada a CiU, no ho hem d’oblidar, el propòsit deu de ser força semblant. Mas, Mas-Colell i companyia agraeixen la submissió d’alguns càrrecs orgànics per així tenir controlat a la majoria del personal.

En el cas de l’AEAT (administració en la que treballo i conec des de dintre), el tema és diferent. de fet, l’AEAT, com a ens autònom depenent del Ministeri d’Hisenda es va crear l’any 1991. El propòsit encobert pel qual es va crear l’ens autònom va ser mirar de reduir la fuga de càrrecs que es passaven a l’empresa privada; la majoria a les consultories d’empreses d’arreu del territori, però preferentment de Madrid i Barcelona què és on es capitalitza l’activitat econòmica del país.

I és que l’administració (qualsevol administració) no pot competir amb els sous que paga l’empresa privada i per això cal buscar fórmules per a tenir el màxim contents als funcionaris de més alt rang o els de grup A1 (inspectors de finances) 

Evidentment, com més alt sigui el càrrec, més gran sol ser la bufanda que perceben. 

Mentre, a la plebe, que sol ser la resta dels personal, fins i tot inclosos els A2 (subinspectors i tècnics), reben les engrunes, proporcionalment descendents segons la categoria: C1 (administratius i agents tributaris), C2 (auxiliars), E (ordenances i personal no qualificat)       

NO, PERÒ SÍ

Iceta va proposar una quitança del deute de els autonomies. La idea va semblar bé al govern de la Generalitat. A qui no li semblaria bé que et perdonessin part del que deutes?

Però no. El govern central va barrar la porta: no es pot fer una quitança sobre el deute de les autonomies...

El meu goig al pou (sembla ser que no té equivalen en català, però les frases que més bé hi podrien anar són: Se n’ha anat tot en orris o bé quedar-se amb un pam de nas) Una vegada més des del govern central es tornava a mostrar nul·la sensibilitat cap a les autonomies i, si voleu, s’ofegava una mica més la seva malmesa economia.

Si em permeteu, la situació és del tot inversemblant. Mentre Rajoy anuncia a Mèxic que Espanya ha sortit de la crisi, els responsables econòmics del seu govern, ho neguen. Per què si Espanya ja va bé, s’hauria de notar en tots els camps i, per tant, caldria fer un gest de cara, sobre tot, a aquelles autonomies que més competències tenen.

Finalment, el govern de l’Estat (suposo que en un intent de no voler donar la raó a Iceta i a aquells que havien fet seva la idea), ha decidit perdonar-los els interessos. Si fa o no fa, a la pràctica resulta una mesura equiparable, ja que mai es va dir quin percentatge del deute s’havia de condonar.

Diuen els experts que la segona és una mesura molt més acceptable per part d’aquelles comunitats que tenen menys deute contret amb l’Estat, ja que els interessos són proporcionals al capital endeutat.

La solució no és que sigui una panacea per ales CC.AA., però si que significa un lleugerament dels seus comptes. Ara només cal que s’usen en necessitats prioritàries dels administrats i no despeses supèrflues de la pròpia Generalitat o de qualsevol altre govern perifèric.

Ah! I no només es condonaran els interessos de les CC.AA., sinó que també els dels ajuntaments. Es nota que el 2015 serà un any electoral i s’ha de tenir contenta a la parròquia.  

Vull acabar recordant un titular de premsa que vaig llegir a l’edició electrònica del setmanari el Triangle: Mas diu que es ven patrimoni per garantir les polítiques socials. La frase es pura demagògia. A l’hora de confeccionar un pressupost hi ha moltes partides que es poden tocar. Per exemple es podria suprimir l’enorme despesa que signifiquen els càrrecs de confiança que tenen totes les administracions i que a la pràctica no sé sap exactament quina tasca porten a terme. És que no hi ha funcionaris qualificats que podrien fer el mateix sense haver de posar diners extra?

Què no ens vulguin vendre una la burra abans de poder comprovar si és coixa.    

LA DARRERA OPORTUNITAT PER A MAS?

Mas sé sap fort. Ha estat marcant els tempos i sap que ho pot seguir fent... Però fins a quan?

Segurament fins que als de ERC se’ls hi esgoti la paciència. Fins ara n’han tingut molta perquè creien en Mas i pensaven que qui millor que ell per a portar-los cap a la terra promesa.  

Però darrerament sembla que comencen a recelar del President. Intueixen que l’única cosa que pretén Mas és seguir aferrat a la seva poltrona mentre mareja la perdiu sense parar... Quina novetat!

Quan ERC tingui constatat que, efectivament, Mas es vol perpetuar en el temps ja sigui sent el president d’una autonomia espanyola o bé d’un nou estat independent només per a satisfer el seu ego persona, tal com apuntava dilluns al diari el Mundo el controvertit Salvador Sostres, el més normal és que el deixen caure.

ERC li acaba de donar la darrera oportunitat a Mas, una espècie d’ultimàtum encobert: No presentaran una esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat per al 2015 a canvi de que fixi en un termini breu la data de les eleccions.

Això significa una mica més de temps per a Mas. Com un mes més. Després dependrà de l’actitud del President que, des del meu punt de vista, ha estat jugant amb els republicans i molts d’altres catalans que creien cegament amb ell.

Mas é com un tafur que juga amb les cartes marcades per a tenir avantatge. Vols ser jutge i parten el procés i desitja que el món volti al seu entorn.

La llista unitària proposada a la conferència del Fòrum era l’intent de continuar sent president al menys 18 mesos més (tal i com ella va dir)... I després? La resposta és molt fàcil. Si de veritat s’acabaven per assolir els objectius, una bona part de la societat (ja s’encarregaria CDC de fer la campanya necessària) li acabaran demanant que continuï. L’excusa perfecta per a desdir-se i mirar de renovar el càrrec.

Però quan un no para de fer trampes, al final, els altres jugadors se’n acaben cansant i això és el que està passant al si d’ERC. Als republicans només els hi falta un pèl per a trencar definitivament. Això i tenir una mica més de valentia.

I què passarà si finalment, en el termini d’aquest proper mes aproximadament, no hi ha acord?

Llavors Mas encara farà un darrer intent d’apropar-se al PSC i mirar de reeditar el pacte que s’ha fet a l’Ajuntament de Barcelona (qui ens ho havia de dir!) per mirar d’esgotar la legislatura... I després ja es veurà.

Una solució per acabar amb aquest període transitori i d’immobilisme polític seria la presentació per part d’ERC d’una moció de censura contra Mas. Però els republicans saben que si bé tots els grups estan, per uns o d’altres motius en contra del President, seria molt difícil aconseguir la majoria necessària que els hi donés l’èxit esperat.

ERC necessita els suports parlamentaris d’altres partits. Però qui? Dels socialistes? En principi descartats. De ICV-EUA? No tindrien la majoria suficient. De les CUP? Més del mateix...

L’única manera d’aconseguir els suports necessaris per a desbloquejar l situació seria renunciant als seus principis, es a dir, a la independència. Llavors, si que seria possible guanyar la moció i segurament, fins i tot votarien a favor els altres partits: PPC i C’s.

Tot plegat, massa embolicat.