Així va qualificar Quico Homs l’estat econòmic de la Generalitat de Catalunya. I el cert és que ha donat que parlar... I el què donarà!
Els qui em coneixeu sabeu que sóc un malfiat de mena i segons de qui prové, encara més. També sabeu que penso d’Arturo. L’altre dia em deia un republicà:
-S’ha ficat en un embolic i no sap con sortir-se’n!
Bé, la primera cosa que em crida l’atenció d’aquesta situació és que l’anunci de que Catalunya no té liquiditat es produís passades les eleccions locals, segurament per a no interferir en els comicis, però també per anar preparant el terreny de cara les previsibles autonòmiques del 27 de setembre.
La segona cosa és que la Generalitat no podrà pagar res, excepte les nòmines. Voleu dir que aquí no hi ha gat amagat? I no és que no trobi bé que es paguin les nòmines, ja que és la primera i principal cosa que és té que pagar, sinó que, normalment, quan no hi ha diners, no hi ha diners per a res o quasi res i la despesa de personal sol ser la més gran del pressupost de qualsevol administració.
Ah! I la culpa de tot plegat torna a ser (com no?) de Madrid que no fa les transferències que li pertocaria fer.
A mi em sembla que tot es tracta d’un muntatge i que la situació de la Generalitat no és pitjor que les què s’han viscut durant els anys precedents. Si Madrid no fa les transferències quan tocaria fer-les, segurament és culpa de les nul·les relacions que hi ha entre totes dos administracions o bé, que algú no ha fet els deures quan tocava. Diuen que Mas Colell està negociant a corre-cuita una ràpida solució. Veure’m com acaba.
És de lògica que el primer que es vulgui pagar són els sous dels milers de treballadors que té la Generalitat en plantilla. Us imagineu tot un col·lectiu indignat de cara el 27-S? Potser molts optarien per no votar o fer-ho per una altra candidatura... No pagar proveïdors, per molts que siguin, numèricament, mai seran tants com els treballadors de la plantilla.
La situació d’ofec econòmic, en més o menys grau, no significa cap novetat. Sinó, ho pregunteu als farmacèutics, col·legis concertats i les entitats i associacions del tercer sector, es a dir, les que gestionen els serveis socials.
Els polítics convergents no són babaus (mai ho han segut, potser sigui una de les poques qualitats que tinguin) i saben que de cara les eleccions autonòmiques de la tardor, com més elements hi hagin al seu favor molt millor.
La tàctica de donar sempre la culpa a Madrid ja l’emprava papa Pujol i els arguments eren si fa o no fa els mateixos d’ara: la manca de finançament.
Si m’ho poguessis dir, segurament em diries que amb la independència aquesta situació és solucionaria. No et diré que no. Però ja saps amic lector que ser independents i tenir a Arturo i companyia de governants no m’atrau gens.
Si Arturo decidís plegar potser llavors em replantejaria moltes de les meves postures, però l’avui President s’aferra al càrrec com un moribund a la vida.
Que voleu que pensi d’algú que ha viscut sempre de la política i vol arribar a jubilar-se ocupant el mateix càrrec que ocupa... Com d’altres tants que han fet de la política la seva professió.
Com em deia l’altre dia un company de treball respecte a Ferré i la resta de regidors de CiU que ara passaran a l’oposició a Amposta:
-Què treballin, home, que treballin...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada