CONTUNDÈNCIA

Fa dècades, recordo que en ple debat sobre els dies festius, vaig llegar una carta al director que deia més o menys això: Què treguin el 15 d’agost ja que quasi tots els espanyols estem de vacances i no afecta pràcticament ningú. Contundent i ple de raó.

Divendres, el Periódico en publicava una altra igualment curta, contundent i carregada de raó:

-Em pregunto si la incapacitat dels nostres polítics de pactar una llei electoral catalana en més de 30 anys és també culpa de Madrid.

Aquesta la signava Maria Garsaball de Barcelona, l’altra, com comprendreu, no me’n recordo.

Però la mateixa incompetència mostrada a l’hora de pactar una llei electoral, també es pot aplicar a la falta d’entesa en confeccionar una llista per part del sector independentista per a concórrer a les eleccions del 27-S.

Afortunadament només són 3 els partits que integren el sector secessionista: CDC, ERC i CUP. No vull ni pensar que passaria si en fossin alguns més. Igual ja faria temps que haurien descartat qualsevol possibilitat d’anar junts.

Divendres per la tarda, el President havia convocat als referits partits a una reunió per mirar d’arribar a un acord i tancar definitivament el tema. Però una cosa és la voluntat de Mas i una molt diferent els interessos dels altres partits.

Tal com deia també divendres Joaquim Coll (columnista del Periódico i destacant dirigent de Societat Civil Catalana) a l’article ‘Somnis tòrrids i fugaços', deia: l’afany de Mas per forçar a Junqueras a sumar-se a una llista única ha segut com un bumerang.

Efectivament Mas no va calibrar tot l’abast de la seva proposta. En cap moment havia pensat en que es pogués conformar una candidatura sense ell. Mas és un estratega que només mira pel seu interès, tal i com ja us he comentat moltes vegades.

Com que la llista única proposada per ERC i les CUP només inclouria membres de la societat civil sense polítics en actiu, Mas va arribar a dir que el 27-S ell no serà un polític en actiu.

En el passat Mas va dir que aquesta seria la darrera vegada que es presentaria. Tampoc m’ho crec i ara us explicaré el perquè.

Imagineu-vos que el grup independentista guanya les autonòmiques i que Mas es investit President. Que proclami o no la independència de Catalunya no és important. Mas miraria d’esgotar la legislatura embolicant la troca i justificant cada una de les seves decisions. Al final, si veu que les coses li han anat mínimament bé, buscaria arguments per a tornar-se a presentar. En tota lògica diria que la ciutadania li demanaria que es tornés a presentar i aquesta seria una bona excusa per tornar-ho a fer.

En aquests moments, el gran inconvenient per a que es pugui arribar a un acord entre les formacions independentistes, només té un nom: Artur Mas i Gabarró. Així de contundent vull ser jo també. Desenganyeu-vos, mentre ells hi sigui pel mig, no veig la més mínima possibilitat d’arribar a un acord per fer una llista única.    

SI UN TÉ RAÓ...

No descobreixo res si dic que, tot i que votaria independent en un referèndum legal i amb garanties, em considero pragmàtic, es a dir, no crec que l’actual situació ens porti en lloc.

Sabeu que mai faré costat a Mas i estic allunyat de la posició de Junqueras. Però tot això no treu que el 27-S (recordeu que encara no està convocat), pugui votar un altra opció que porti al seu programa la independència com un dels seus objectius. Però estic més pel tema social que per l’independentista.

Vaig escoltar divendres a la Cadena SER que en el decurs d’un debat organitzat per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya hi va haver un rifi rafe entre Junqueras i Iceta.

Junqueras va acusar els socialistes de contar contes de fades quan parlen de la reforma constitucional, ja que, segons el líder republicà, aquesta és pràcticament impossible, perquè hi hauria d’haver al Congrés una majoria de forcés progressistes (ja sabeu que cal una majoria de 2/3 de la càmera baixa)

Sembla ser que aquesta afirmació va irritar Iceta que va replicar Junqueras a qui també va acusar d’explicar contes en el tema de la independència i va posar com exemple la consulta del 9-N que no va portar en lloc. Segons la SER, també li va dir que un estat federal no es menys utòpic que assolir la independència per segons quines vies.  

No pretenc amic lector que estiguis d’acord amb mi, però penso que quan una persona té raó, sé li ha de donar i punt i, en aquest cas, el primer secretari del PSC, la té.

Quan faig referència al procés no puc de deixar de pensar en els polítics conversos que l’han vist com una sortida per a poder seguir ocupant els seus càrrecs (electes o no) La imatge que guardo del vestíbul de l’institut Ramon Berenguer IV d’Amposta on els convergents monopolitzaven tot el protagonisme, no se’m esborrarà mai.

Digueu-me a mi quin interès poden tenir Roig i Santiago en que Catalunya esdevingui un estat independent?

Sopars de duro no, per favor!   

Podeu ampliar la notícia a Vilaweb.  

BOI ‘FUIG’

Recordeu d’on li ve l’apel·latiu de Fuig a Felip Puig (Felip Fuig)?

D’un plenari del Consejo General del Agua que havia de votar sobre el Pla Hidrològic Nacional impulsat pel govern d’Aznar i on Felip Fuig no va assistir excusant-se en una indisposició per no haver de votar en contra dels interessos de la gent de l’Ebre.  

Bé, ahir, al Parlament de Catalunya, el Conseller de Sanitat Boi Ruiz tampoc va acudir. Segurament seria un detall sense importància si no fos perquè, justament a la sessió d’ahir, s’havia de debatre una moció d’ICV-EUA sobre la gestió de l’ICS on es demanava també la reprovació del conseller.

No s’ha explicat on estava Boi Ruiz (al menys jo no me’n he assabentat). No sé sap si va ser una indisposició o bé una reunió d’aquelles que surten al darrer moment i de els que no et pots escapar... Però em fa l’efecte de que el primer és el primer i Boi Ruiz hauria d’haver donar la cara i enfrontar-se a l’oposició. Encara que el més ètic seria dimitir d’una vegada sense haver d’esperar les mocions de reprovació.

I els republicans? A què juguen? Primer, amb la seva abstenció, van fer possible que es censurés la gestió del departament de Salut, però més tard, juntament amb CiU van impedir la reprovació del conseller (de Boi Fuig, recordeu?)

I Junqueras? A Què juga Junqueras? Per matí, a les ones de la ràdio del poble on és alcalde (Sant Vicenç dels Horts), va posar en dubte que es celebressin eleccions el 27 de setembre. Després de l’enrabiada de CiU i alguna trucada, ja al Parlament (on va votar la no reprovació del Conseller de Salut –recordeu?-), va dir que no dubtava que s’acabarien celebrant, ja que hi havia massa gent compromesa.

Segurament Junqueras és un polític con cal, però també és possible que pequi de passerell. Sembla ser que encara no se’n ha adonat (o sí i per això va dir el que va dir pel matí...) que de Mas no te’n pots refiar. Recordareu que després de signar protocolàriament i amb tota la pompa el decret de convocatòria de la consulta, es va desdir. I no va ser la primera vegada. També recordo que després de que el ple del Parlament en una sessió solemne el dia 30 de setembre de 2005, va aprovar el nou Estatut de Catalunya promogut pel President Maragall i on CiU hi estava d’acord, Mas es va entrevistar amb Zapatero y van rebaixar considerablement les pretensions catalanes.

Per a que ens vagi demanant que hi confiem... Jo no, Sr. Mas i Gafarró.

MAS I JUNQUERAS ENS VOLEN ENSARRONAR

Mas i Junqueras (per separat) van coincidir a dir que les municipals seran com una espècie de primàries de les autonòmiques que es faran al setembre.

Fins ara, al meu país, les municipals sempre han estat les municipals, on la gent sol votar aquell candidat que més confiança els dóna i a les autonòmiques sempre es vota en clau de país, pensant, normalment que els partits nacionalistes són els que millor podien administrar Catalunya... Encara que jo no pensés el mateix.

De la bona elecció de l’alcalde i del que serà el seu equip de govern per als proper 4 anys depèn en gran mesura el progrés de cada municipi. Imagino que així deuen de pensar la majoria dels ciutadans i, per tant, el 24 de maig votaran en conseqüència.

A priori, sembla que a Amposta CiU i ERC seran les llistes més votades, sobre tot perquè ja ho van ser a les darreres municipals de fa quasi 4 anys. Són els partits (federació en el cas de CiU) de Mas i Junqueras, els màxims exponents de l’independentisme actual de Catalunya. No obstant, tant a Amposta com a la majoria dels municipis de Catalunya, són formacions antagòniques i fins i tot rivals.

L’objectiu dels republicans d’Amposta, com la resta dels partits de l’oposició (tinguin o no representació a l’ajuntament) és fer fora a CiU del govern. Per dir-ho d’una manera suau, la forma de govern de CiU a Amposta està viciada. Es a dir, a anat adquirint tots els vicis que comporta tenir majories absolutes durant moltes legislatures, fins i tot canviant d’alcalde.

L’amiguisme i la prepotència d’una part dels regidors de l’equip de govern, són, sense cap dubte els dos principals vicis. Si un és amic de l’alcalde, l’ajuntament sé li obrirà per a tot allò que necessiti. Si no es així, els regidors es mostraran distants i superbs i, difícilment acabaran atenen a les peticions del ciutadà. S’arriba a un moment que pensen que o estàs amb ells o estàs en contra d’ells, no hi ha terme mig.

Fins i tot, aquesta forma de govern es fa extensiva a les entitats locals, la majoria d’elles controlades per gent de la seva total confiança. Es fa estrany veure que una entitat no té com a president o presidenta algú amb carnet de CDC. Dimarts a la nit, durant una reunió de la regidora de cultura amb representants de les entitats, va dir que, tot i no complir tots els requisits, algunes entitats havien rebut igualment la subvenció atorgada per l’ajuntament, ja que l’equip de govern va respondre per elles. Si que m’agradaria saber quines entitats són i qui està al seu capdavant. Segur que hi hauria poques sorpreses.

Una vegada passades les eleccions municipals serà el moment de canviar les piles i pensar en les properes eleccions que, tal com està anunciat (però no convocat) seran el 27 de setembre. Aquí serà on els ciutadans que ho creguin oportú, votaran només en clau independentista, si pensen que és el millor per a Catalunya.

Encara no ho han fet, però depenent del resultat de les autonòmiques, no m’estranyaria que per a les generals que vindran després es torni a demanar fer-ho en el mateix sentit.

Jo ho faré com sempre ho he fet fins ara sense més influència que la meva manera de pensar. Encara que tots els ciutadans són lliures de fer el que vulguin. Però un consell: no us deixeu ensarronar per ningú!  

Per acabar només dos exemples molt il·lustratius de les divergències entre les bases de ERC i CDC (o CiU). 

Un dirigent d'ERC de la Ribera d'Ebre (no recordo el nom, va dir dies enrere: A la Ribera, CiU i ERC són com oli i aigua... Es a dir, no lliguen.  

L'altra és d'Adam Tomàs, cap de llista d'ERC-EA a Amposta: El millor que pot passar a Amposta és que CiU no guanyi. 

Ha quedat clar? 

   

AI, AI, AI...

Sembla clar que a CDC no li ha fet cap gràcia que, finalment ERC hagi rectificat permetent que Mas hagi de comparèixer a la comissió Pujol al Parlament de Catalunya, tal i com demanaven de forma reiterada la resta de partits de l’oposició.

Si aquesta decisió pot o no tenir conseqüències properament, encara és aviat per saber-ho, però de moment, Quico Homs ja s’ha encarregat de donar-los l’avís.

Ahir, el portaveu del govern va dir que igual es repensaven la data de les eleccions que, com sabeu, està fixada i poca cosa més.

Mas és l’únic que té la potestat de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions. Igual com va rectificar en el tema de la consulta que, després de signar el decret de convocatòria amb tota la cerimònia del món, més tard, va fer marxa enrere convocant en solitari una pseudoconsuta sense cap tipus de valor jurídic.

De totes formes crec que ERC no és conseqüent amb els seus actes. Si es dóna suport incondicional al President, s’ha de fer des de la A a la Z i no només escollir les lletres que millor vagin als seus interessos electorals. I si sé li retira la confiança, a partir d’aquell moment s’està a l’oposició actuant com a tal.

Des del primer dia es va poder observar aquesta bivalència d’ERC, donant suport a CiU la majoria de les vegades, mentre el seu cap de files, l’Oriol Junqueras exercia de cap de l’oposició. Un fet tan inusual com estrafolari.

Aquest fet demostra una vegada més que és molt difícil establir relacions duradores amb els republicans. Es va demostrar en el primer govern Tripartit, quan abans d’acabar la legislatura van abandonar el govern que encapçalava el President Maragall i es va haver de substituir tots els càrrecs per gent del PSC. I tot perquè Maragall va impulsar un Estatut que els grinyolava, fins i tot havent-li donar suport al Parlament de Catalunya.

Durant aquesta legislatura, els republicans tampoc s’han volgut comprometre més del compte. És com aquella parella de nuvis que porten un bon grapar d’anys festejant, però que, un dels dos, no vol donar el pas definitiu, o sigui, casar-se. Relació, sí, però sense cap compromís.

Quan veus que l’únic interès que tenen els republicans és caminar plegats cap a una hipotètica independència, però a la vegada saben que anar de la ma de CiU els pot suposar més d’un contratemps, no acabes d’entendre la fixació que es pot arribar a tenir quan el que pretenen no està tan a l’abast com volen fer creure als seus militants i simpatitzants.

Crec que unes eleccions anticipades són més necessàries que mai. Més si cal, ara que sembla que hi ha municipis on CDC està fent campanya al marge de UDC. O el que és el mateix, després de quasi quaranta anys, la C i la U podrien caminar separades.  

I, si a sobre, els pactes entre CDC i ERC, no són sòlids i, la necessària confiança que hi hauria d’haver, no la hi ha, ja m’explicareu que fan perdent el temps ells i fent-nos perdre’l a nosaltres.

Des del meu record, mai s’havien fixat unes eleccions a tant llarg termini i això no pot ser bo per a ningú, perquè aquest fet produeix que els partits s’obliden dels ciutadans i només estiguin pendents d’engreixar les seves maquinaries electorals.        

COM UN PART…

Com sabeu, la dona, normalment triga 9 mesos en parir. Encara que també hi ha parts de 7 mesos (setmesins), 8 (vuimesins) i alguns que s’avancen uns dies.

El part electoral de Mas serà d’aquests últims, no serà ben bé 9 mesos, però poc se’n faltarà. La data fixada, el 27 de setembre, dia de la Mare de déu de la Mercè, patrona de Barcelona, tal i com recordava el periodista i capellà Jaume Reixach, director del Triangle.

Segons Mas, va escollir aquesta data pel simbolisme que representa ja que tot just farà un any de la signatura del decret de convocatòria del 9-N, aquell que havia de ser i finalment va ser molt menys del que havia...

En canvi, Jaume Reixach el considera una mena de frau, ja que el mes de setembre, encara és un mes on hi sol fer bon temps i mols de barcelonins aprofitaran el cap de setmana de la festa major per allunyar-se una mica de la capital catalana. Uns, els més sensibles electoralment parlant, segurament demanaran votar per correu (encara que no sempre arribi a bon port –ho dic per experiència personal-), però n’hi haurà (no sé si molts o pocs) que decidiran abstenir-se, la qual cosa restarà participació a les eleccions i, fins i tot, es possible que les descafeïni una mica.   

Però deixant a part aquest punt (personalment no m’afectarà), el que si que és molt discutible, és que s’hagin anunciat amb tanta antelació. Si ja de per si els partits sempre estan en precampanya (ja que, de vegades, no sé sap mai quan s’acabarà dissolent un parlament), aquest cop la precampanya se’ns farà llarga i feixuga i ningú ens podrà garantir que l’acció de govern sigui la que hauria de ser en un període normal. De fet, els partits de l’oposició, retreuen precisament a Mas que hagi deixat l’acció de govern en un segon pla i s’hagi dedicat a preparar el camí cap a la independència o allà on finalment ens acabi portant.

De moment, el pacte Mas-Junqueras ja ha donat els primers beneficis a Arturo: veurà com s’acaben aprovant uns pressupostos que, ni de lluny pensava que se’n sortiria i evitarà la comissió d’investigació sobre Pujol que hi ha oberta al Parlament de Catalunya. Vull recordar (hi ho faig perquè m’indigna) que ERC ha evitat fins a 4 vegades la presència de Mas a dita comissió, excusant-se que és el President de Catalunya i com a tal s’ha de salvaguardar la seva persona.

Mireu, de xoriços n’hi ha de moltes classes: de porc, de gall d’indi, picants, sense picar, més gruixuts, més prims... Però a que tots són xoriços? Vull dir amb això que si es demostra que Mas, com Pujol o com tants d’altres, és un delinqüent, ERC es convertirà en el seu còmplice. Ara només són socis (bé, ara mateix, en aquest precís moment no ho sé...), llavors, a més a més, es convertiran en una mena d’encobridors.

Segons algunes opinions, Mas i Junqueras volen acaparar tot el protagonisme fins el 27-S. Sembla ser que pel camí aniran abandonant a la resta de partits que o bé estaven a favor del dret a decidir (com ara ICV-EUA) o bé aquells que, obertament, són partidaris de la independència de Catalunya, com són les CUP (Catalunya o Països Catalans?)

Des del meu punt de vista, l’estratègia de Mas està encaminada, primer, a guanyar temps per a veure si remunta les enquestes i segon, en el cas de que guanyi i acabi governant amb ERC, continuar al capdavant de la Generalitat uns quants anys més.

Sí, he dit Generalitat. Per què? Per què ells (CDC i ERC) diuen que proclamaran la independència si treuen majoria? Bé, està per veure.

Estan per veure moltes coses, com ara que passarà amb les denúncies que tenen obertes per desacatament, prevaricació i alguna cosa més.

De moment, l’única cosa que sembla que hi ha clara és que es convocaran eleccions per al 27-S, però ni això està clar, ja que encara no s’han convocat i d’aquí a aquella data encara falten 8 mesos.

Ni un part es fa tan llarg, ja que voltant i girant, quan la futura mare se’n assabenta ja n’han passat dos i només en queden 7...     

A VEURE SI AL FINAL FAREM RIURE...

O plorar, ja que de vegades els sentiments estan tant prop els uns dels altres, que es poden intercalar fàcilment.

El titular del Periódico d’avui és aquest: CiU i ERC debaten unes altres eleccions el 2016.

El Periódico ha tingut accés a l’acord al que han arribat aquesta setmana les dues formacions i, entre d’altres coses, està tirar pel camí a la CUP i a ICV-EUA. Molt lloable, si senyor.

Les relacions entre CiU i ERC igual s’apropen com es distancien. Un dia sembla que està tot trencat i al dia següent s’arriba a un acord que, en un principi sembla que ha satisfet a totes dues parts. Quan diumenge Lluís Salvadó opinava que hi podia haver acord en dos o tres dies, ho vaig tenir clar: segur que l’hi ha.   

A tots els acords, sempre s’hi arriba cedint una mica totes les parts. Ni els experts es posen d’acord a l’hora d’assegurar qui ha cedit més i qui de les dues formacions ha sortit com a guanyadora. La veritat és que es fa difícil saber-ho.

Llista única com volia Mas, no. Eleccions immediatament com volia Junqueras, tampoc.

Però encara hi altres esculls que s’han de resoldre, com per exemple si, finalment, ERC donarà suport als pressupostos per al 2015 o si algú d’ERC entrarà al nou govern de Mas que, presumiblement farà abans de que s’acabi el seu mandat.

Primer es donava (al menys des d’alguns mitjà de comunicació) que algun membre destacat d’ERC entraria al govern. Recordo que n’hi ha d’actius que van formar part dels diversos governs del Tripartit i per tant ja tindrien experiència. En canvi, dies després o fins i tot unes poques hores més tard, semblava que Mas tancava la porta a aquesta possibilitat.

Vull recordar que les eleccions del 27 de setembre seran les terceres autonòmiques (o a l’àmbit de Catalunya si ho preferiu) que es portaran a terme en menys de 4 anys i, una vegada fetes (i segons quin sigui el resultat), ja es fixarà una data per a fer les properes (o sigui, les quartes en 5 anys) No us sembla molt? I, això, no té un significat?

Els qui com jo som escèptics a tots aquest procés (més d’una vegada m’he definit com a independentista pragmàtic), a part de recelar de Mas i companyia, pensem que ha Catalunya hi ha hagut desgovern. No es pot estar tots els dies parlant d’independència i dels pactes que s’han de fer i dels camins que s’han de seguir i governar per als ciutadans del nostre país.

Sense anar més lluny, ahir llegia que des de la Generalitat encara no es té clar que les Terres de l’Ebre es puguin incloure dintre de les rodalies ferroviàries de Catalunya.

Mireu, ara que per motius de salut he de viatjar sovint a Barcelona, me’n adono que, pràcticament, en ple segle XXI encara disposem de les mateixes infraestructures ferroviàries que als anys 70 o 80. De tos els trens que agafo, el més nou i més ben dotat és el que surt de l’estació de França a les 16:18 i quasi sempre arriba tard a l’Aldea.

Des de Nadal també he hagut d’anar d’hospital en hospital per mon pare. La situació aquí també és força lamentable. Segur que ho heu escoltat a més gent.

El passat dia 12, dimecres, mentre esperava que operessin a mon pare d’una trencada de turmell, vaig tenir el plaer de saludar Ismael Roldan, qui va ser director de l’Hospital Verge de la Cinta a part de delegat de Salut de les Terres de l’Ebre.

-Com han canviat les coses, Ismael.

-Molt, han canviat molt.

Fins i tot a alguns auxiliars sanitaris se’ls hi nota amb el seu comportament. A mon pare no li van posar cullereta de postres i mentre dues auxiliars estaven fent el llit del costat, els hi vaig dir:

-Ja sé que no és feina vostra, però com s’ho ha de menjar sense cullereta? –Pensant que igual me’n podien donar o deixar una-

-Tu ho has dit, no és feina nostra –em va contestar una de les dues-

La gent està cansada, fins i tot tipa diria jo de com estan anat les coses ens els darrers anys.

Independència? Amb matisos (amb molts de matisos, sí) però millor qualitat de vida o el que és el mateix, estat del benestar. Això que ens han robat a les classes mitjanes a canvi d’una paraula: independència.  

I no em val que em diguin que tota la resta ho recuperarem després, j que sovint he vist com el que es perd, normalment no es torna a recuperar. 

LA DARRERA OPORTUNITAT PER A MAS?

Mas sé sap fort. Ha estat marcant els tempos i sap que ho pot seguir fent... Però fins a quan?

Segurament fins que als de ERC se’ls hi esgoti la paciència. Fins ara n’han tingut molta perquè creien en Mas i pensaven que qui millor que ell per a portar-los cap a la terra promesa.  

Però darrerament sembla que comencen a recelar del President. Intueixen que l’única cosa que pretén Mas és seguir aferrat a la seva poltrona mentre mareja la perdiu sense parar... Quina novetat!

Quan ERC tingui constatat que, efectivament, Mas es vol perpetuar en el temps ja sigui sent el president d’una autonomia espanyola o bé d’un nou estat independent només per a satisfer el seu ego persona, tal com apuntava dilluns al diari el Mundo el controvertit Salvador Sostres, el més normal és que el deixen caure.

ERC li acaba de donar la darrera oportunitat a Mas, una espècie d’ultimàtum encobert: No presentaran una esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat per al 2015 a canvi de que fixi en un termini breu la data de les eleccions.

Això significa una mica més de temps per a Mas. Com un mes més. Després dependrà de l’actitud del President que, des del meu punt de vista, ha estat jugant amb els republicans i molts d’altres catalans que creien cegament amb ell.

Mas é com un tafur que juga amb les cartes marcades per a tenir avantatge. Vols ser jutge i parten el procés i desitja que el món volti al seu entorn.

La llista unitària proposada a la conferència del Fòrum era l’intent de continuar sent president al menys 18 mesos més (tal i com ella va dir)... I després? La resposta és molt fàcil. Si de veritat s’acabaven per assolir els objectius, una bona part de la societat (ja s’encarregaria CDC de fer la campanya necessària) li acabaran demanant que continuï. L’excusa perfecta per a desdir-se i mirar de renovar el càrrec.

Però quan un no para de fer trampes, al final, els altres jugadors se’n acaben cansant i això és el que està passant al si d’ERC. Als republicans només els hi falta un pèl per a trencar definitivament. Això i tenir una mica més de valentia.

I què passarà si finalment, en el termini d’aquest proper mes aproximadament, no hi ha acord?

Llavors Mas encara farà un darrer intent d’apropar-se al PSC i mirar de reeditar el pacte que s’ha fet a l’Ajuntament de Barcelona (qui ens ho havia de dir!) per mirar d’esgotar la legislatura... I després ja es veurà.

Una solució per acabar amb aquest període transitori i d’immobilisme polític seria la presentació per part d’ERC d’una moció de censura contra Mas. Però els republicans saben que si bé tots els grups estan, per uns o d’altres motius en contra del President, seria molt difícil aconseguir la majoria necessària que els hi donés l’èxit esperat.

ERC necessita els suports parlamentaris d’altres partits. Però qui? Dels socialistes? En principi descartats. De ICV-EUA? No tindrien la majoria suficient. De les CUP? Més del mateix...

L’única manera d’aconseguir els suports necessaris per a desbloquejar l situació seria renunciant als seus principis, es a dir, a la independència. Llavors, si que seria possible guanyar la moció i segurament, fins i tot votarien a favor els altres partits: PPC i C’s.

Tot plegat, massa embolicat.      

PRESSIÓ SOBRE JUNQUERAS

Considero que els partits polítics han de tenir l’autonomia suficient per a marcar les seves estratègies. Però sovint, des d’altres formacions se’ls insinua el que haurien de fer per al bon funcionament del país.

Hem de partir de la premissa que ningú, absolutament ningú, és posseïdor de la veritat absoluta i, per tant, el que pensa que és bo, pot no ser-ho. Tot això ho dic per les pressions que està reben Junqueras per a que ERC s’integri en una única candidatura de cara a unes hipotètiques eleccions plebiscitàries.

Només va faltar que Junqueras digués que està disposat a tot pel bé de Catalunya. Aquesta frase va ser interpretada per molts com la voluntat del líder republicà per arribar a un acord d’interès nacional. Encara que sembla que, de moment, el líder republicà, encara es farà pregar una mica més.  

Però per un altre costat, UDC, els que fins ara han estat els socis de CDC, li demanen a Mas que esgoti la legislatura i que s’oblidi de les plebiscitàries. També el PSC és de la mateixa opinió, encara que el nivell d’influència sobre Mas és pràcticament nul, al menys que li ofereixi alguna cosa digna de tenir-la en compte.

El passat dimarts, Joan Tapia publicava un article al Periódico amb el títol de l’aposta de Collbonion comparava l’acord que havia arribat el líder municipal de Barcelona amb l’alcalde Trias respecte als pressupostos per al 2015 i l’actitud que adoptaria el primer secretari del partit Miquel Iceta al Parlament.

Opinava el periodista que, difícilment, Mas i Iceta arribaran a cap acord sobre els comptes de la Generalitat després de la conferència que va donar el president a l’auditori del Fòrum.

Per tant, sembla que tota la pressió recau sobre Junqueras. I aquesta insistència no ve només de Mas i el seu partit, sinó de formacions com l’ANC que, fins i tot, s’atreveixen a posar data per a les eleccions: el 8 de març, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

No crec que el líder republicà pugui aguantar massa dies aquesta pressió arribada de diverses parts i, per tant, aviat, hauria d’anunciar de forma ferma si accepta la proposta de Mas o, finalment la rebutja de forma definitiva.

Imagino que al seu propi partit també hi haurà veus a favor i en contra per anar plegats i això no afavoreix gens a l’hora de que Junqueras acabi per prendre la decisió final. I és que no és fàcil, ja prendre una decisió equivocada li pot acabar passant factura i Junqueras ho sap.  

Davant el dubte, la solució més apropiada és deixar-se guiar per la seva intuïció i si aquesta li diu que amb candidatures separades, que sigui així. Més val ser l’amo de te propi destí que no viure condicionat tota la vida.

EL FULL DE RUTA DE JUNQUERAS

Després de l’acte de Mas al Fòrum vaig comentar que Junqueras havia de donar un cop d’efecte si volia recuperar el terreny perdut. Des del meu punt de vista no el va donar, encara que si que va marcar distàncies amb el President de la Generalitat.

Junqueras no acaba de veure el tema de la llista única. Des d’ERC veuen millor fer llistes separades sota un paraigua (l’anomenen així) comú. Això vol dir que els candidatures que estiguessin a favor de la independència, a part del nom i de les sigles del partit, incorporarien una espècie de lema, com per exemple ara és l’hora: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ARA ÉS L’HORA.    

Segons Junqueras amb aquest fórmula s’aconseguiria no perdre cap vot independentista, ja que, intueix, que de presentar-se en una candidatura unitària, hi hauria ciutadans que no la votarien i, al no tenir cap alternativa que els agradés, s’acabarien abstenint.

Junqueras deu de ser conscient de que el seu moment ha passat. Durant uns mesos les enquestes donaven guanyadora a ERC, però en les darreres publicades, CiU va recuperar el desavantatge i es va tornar a col·locar com a favorita en les enquestes.

Els analistes polítics coincideixen que el que pretén Mas és guanyar temps; i quan més temps passi, millor per a ell i la seva formació. L’efecte ERC es desinfla i, de moment, no hi ha ningú que els hi pugui fer ombra i una reedició del Tripartit està més que descartada.

Ara com ara, Mas té la paella pel mànec o dit d’una manera molt més fina: marca els tempos.

Només ell pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions i si s’han de prorrogar els pressuposts, se prorroguen i llestos. Cap problema.

Aquesta inèrcia només es pot trencar d’una manera: presentar una moció de censura. Però fins i tot aquí els republicans jugarien en desavantatge. Primerament per manca de suports dels altres partits. Qui pactaria amb ERC per a formar un nou govern encapçalar per Junqueras? Ningú, ni ICV-EUA, ni les CUP, ni molt menys el PSC.

A sobre, els de CiU es farien les víctimes (d’això en saben prou) i acusarien Junqueras de voler apropiar-se del tron del Palau de la Generalitat.

Mentre Mas té tots els triomfs a la ma, Junqueras només te vuits, nous i cartes que no lliguen...

I amb això no es pot aspirar ni a ser president de la Generalitat ni tant sols caminar cap a la independència.

O és que algú es creu que a Mas li interessa la independència de Catalunya? D’interessar-li, es comportaria diferent i donaria una ma estesa als republicans sense tantes condicions com els hi posa ara.    

MAS I LA MÀXIMA EXPRESSIÓ DEL POPULISME

L’acte que va fer Mas ahir a l’auditori del Fòrum estava encaminat a augmentar l’autoestima d’aquells que han cregut amb ell en els darrers temps, sobre tot, el dia 9-N.

Va ser un acte populista on Mas es va alçar com la gran estrella mediàtica que es proposa salvarCatalunya a qualsevol preu, encara que per assolir-ho s’hagi de sacrificar ell mateix.

Ho va deixar ben clar:

-Finalment, us diré una cosa que potser us sorprendrà: puc encapçalar la candidatura, però també la puc tancar.

Els que estem en política coneixem el simbolisme que té tancar una candidatura. Aquest lloc sol estar reservat a persones que han ocupat llocs rellevants o s’han significat dintre del partit.

Però abans, Mas va dir que, evidentment, estava disposat a encapçalar la llista. El Mas d’ahir va tornar a tenir la imatge de Messies que va reflectir als cartells electorals de 2012 i esperava ser victorejat per la multitud que s’havia reunit per escoltar-lo. Junqueras, a la fila 0 com la majoria de persones rellevants (polítics i societat civil) s’ho mirava amb tanta incredulitat com expectació. Jo crec que fins i tot, en algun moment, va arribar a pensar: Què faig aquí!

I és que a Mas no sé li pot negar l’habilitat que té per a adaptar-se a qualsevol circumstància i, fins i tot fer-la girar a favor seu per adversa que sigui aquesta.

Com diu la dita, després de l’acte d’anit, la pilota es troba al terrat d’ERC. En aquest moments Junqueras es troba afeblit davant d’un Mas que va sortir reforçat del 9-N. Qui li discuteix ara el lideratge? I més després de l’acte d’ahir...

Seguint amb les dites, ara Junqueras, haurà de triar entre caixa o faixa, es a dir, llista única o la defunció política. ERC hauria de fer un cop d’efecte per a remuntar posicions que, tal i com es va poder constatar de l’enquesta que va publicar dilluns el Periódico, va a la baixa mentre que CiU ha capgirat la tendència a la baixa que havia patit en els darrers mesos.  

L’estratègia de Mas és clara. Si ERC s’avé a formar una candidatura unitària, seguirà acaparant tot el protagonisme, ja que sé li demanarà (que això quedi clar) que l’encapçali. Qui sinó ell estarà més legitimat? I si Junqueras i els seus decideixen concórrer en llistes separades, Mas haurà guanyat, per una part, temps i per l’altra remuntar molt més a les enquestes fins estar en disposició de vèncer, sinó amb majoria absoluta, si al menys, amb unes resultats incontestables que els permetessin governar amb acords puntuals amb les altres formacions.

Quina serà ara la resposta d’ERC? Difícilment s’atrevirà a presentar una moció de censura. Amb quins arguments ho faria? Mas ja ha explicat el seu full de ruta que, agradi o no als republicans, inclou una consulta per a declarar la independència de Catalunya.

Sí, ja sé que Mas també va dir que una vegada hagi complert els seus compromisos polítics no es tornaria a presentar, però, de veritat, tu t’ho creu?

Jo, no. Però el que jo cregui té molt poqueta importància. Aquest matí he llegit un comentari al Facebook que deia més o menys això:

-Així sí, president. Així amb tu fins el final.    

De frases així n’escoltarà moltes. És el que pretenia amb l’acte d’ahir: guanyar popularitat.       

SINÓ QUEDA MÉS REMEI...

Aniràs a votar el 9-N?

Sinó queda més remei...

Com canvien les coses d’un dia per l’altre. Fa un mes ningú hauria dit que la unitat dels partits pro consulta acabés trencada pel costat Mas i els seus. Bé, potser no han estat ells, però és evident que l’estratègia del President de la Generalitat ha fet empipar a la resta dels partits i també a la societat civil que des el primer dia marca està marcant el full de ruta.

La trencadissa de Mas es va produir unilateralment sense que avui encara no hagi explicat quins van ser els motius per a fer-ho. Jo els intueixo, però ell encara no ha dit ni piu...  

Al fons Mas és un covard. Sap que, com a màxima autoritat de Catalunya, si tira endavant el seu propòsit (caldria dir el propòsit del altres), li pot caure a sobre el pes de la llei espanyola. És per això que demana a Esquerra que entre a formar part del govern. D’aquesta manera les culpes seran compartides i si a les Espanyes prenen alguna mesura, tots aniran al mateix vaixell i es repartirà entre molta més gent. Ara potser seria l’únic cap de turc i això ha fet que abandoni la línea de la il·legalitat i s’inventi una sortida que no convenç ningú.

Quan Mas es queda sol al seu despatx o al saló de casa seva, medita i és conscient que els dies com a polític sé li estan esgotant. Fins ara ha buscat mil i una sortida i quasi totes li han acabat sortint bé, però em temo que la darrera ocurrència ha fet saltar la banca i té tots els números per a quedar-se sol i desemparat, al menys de tota la gent que no són del seu propi partit.

Ahir, la Carme Forcadell, des de la tribuna de l’ANC, ja li va deixar clar: Donaran suport al seu 9-N si convoca plebiscitàries abans de 3 mesos. O caixa o faixa! Ara ell haurà de decidir.

Des d’altres partits com les CUP també creuen que votar el 9-N serà com un mal menor. Sense garanties, segurament només amb la participació de tota la gent més engrescada, tal vegada sense cens electoral, però amb urnes i amb paperetes. Això sí.

I després només una única sortida: eleccions anticipades i plebiscitàries. Fins i tot els partits que no estan al carro, ho tenen clar i fa dies que s’estan preparant. Fa unes setmanes, Iceta ja és va proposar com a cap de cartell del PSC. Segurament no és el millor, però és una solució abans de passar per un procés de primàries que els podria deixar sense marge de maniobra si la convocatòria s’acaba fent, tal i com sembla, aviat.

També sembla prou clar que no hi haurà llista única com voldria Mas que, evidentment, es postula com a cap de llista. Però Junqueras, la Carme Forcadell i la Muriel Casals també ho tenen clar i saben que ara, Mas no guanyaria unes eleccions si no és amb la fórmula que proposa. Amb l’empenta que ha agafat ERC en els darrers temps, fins i tot si la candidatura l’encapçalés una altra persona, es podria guanyar a Mas (bé, potser m’he passat una mica...) Però Junqueras sí o la Carme Forcadell. Qualsevol dels dos és capaç de derrotar per primera vegada a CDC (mireu que no he posat CiU, en unes eleccions autonòmiques.

I que passarà si les properes eleccions les guanya ERC? S’atreviran a proclamar de forma unilateral la independència? Sí, segur que sí, estareu pensant... Bé, jo no ho tinc tan clar. Llavors els papers s’alternaran i el president serà un altre, amb tota la responsabilitat que això significa.

I mentre a Madrid mirant cap a un altre costat, com si a Catalunya no estigués passant res... Colla d’incompetents! Polítics mediocres!

MAS A LA DESESPERADA

Si ens atenem al discurs de Mas ahir al parlament, tot indica que estem a les portes d’unes noves eleccions anticipades.

I és que Mas no ho té clar. O dit d’una altra manera: es troba entre l’espasa i la paret. La paret seria el poder de l’Estat Central que no para d’amenaçar a Catalunya (la penúltima han estat les declaracions del Ministre d’Afers Exteriors García-Margallo dient que no descarta que demà mateix, el Govern de Rajoy pugui suspendre l’autonomia) i l’espasa seria ERC, però també ANC i Òmnium.

A Mas sé li esgoten les alternatives. Sembla ser que només li queden dues: anar de la ma d’ERC i posar les urnes al carrer el 9-N sense la legalitat que, ara com ara defensa, i tornar a convocar eleccions. Ja veuríem si finalment hi haurà candidatura unitària o no. Aquesta serà la nova disjuntiva.

És evident que si Mas convoca eleccions anticipades haurà fracassat una vegada més. L’any 2012, després de la Diada, es va desempallegar del PP per a tirar-se als braços dels republicans i acatar la nova fe independentista que començava a agafar força.

Ara, si finalment ERC no entra al govern (la qual cosa voldrà dir que la consulta no es farà al seu gust) i al menys que es busqui nous socis (el PSC hi estaria disposat, però des del meu punt de vista els socialistes es farien l’harakiri) Per molt que es volguessin disfressar de salvadors de la situació, molts militants i simpatitzants que ens hem vist afectats per les males formes d’alguns membres de Convergència, no ho toleraríem.

El desig de Mas i els seus seria fer una candidatura unitària on l’encara President aniria de número 1. Tal com està la situació, no crec que Junqueras hi posés massa inconvenients per anar de dos (sempre que els relacions entre totes dues formacions no empitjorin) ja que sap que tard o d’hora (sembla), li arribarà la seva oportunitat.

Però també caldrà veure-ho. Els republicans saben que podríem guanyar perfectament unes eleccions autonòmiques de fer-se de forma immediata. Però això voldria dir que dintre d’uns mesos serien ells els que es trobarien en la mateixa situació que ara es troba CiU. I la pregunta és: estan preparats per afrontar aquesta situació, amb el desgast que això comporta.

Però si CiU (o CDC) baixa, altres hauran d’ocupar el seu lloc. És llei de vida. I si guanyes unes eleccions, s’ha d’afrontar el repte i acatar la voluntat dels ciutadans. No s’entendria d’una altra manera.

Sigui quina sigui la situació, està clar que aquestes 7 setmanes i escaig que queden fins el dia 9 de novembre, estarem ben distrets. Tal i com es vagi aproximant el dia, cada vegada hi sortiran novetats (d’un signe o d’un altre) que poden fer variar la situació en qualsevol moment.

Però ahir Mas no només va deixar entreveure la possibilitat d’avançar les eleccions, sinó que també va fer un balança triomfalista del seu mandat (un altre signe de que podem estar arribant al final d’un cicle)

Com sol ser habitual amb els convergents, va donar les culpes a Madrid de tot (ells no accepten mai que s’han equivocat, són perfectes!)

Avui, al Periódico en paper (o digital si en sou subscriptors d’aquest format) podeu llegir un dur article de Joan Tàpia que porta per títol Una certa olor a segona dissolució.

I una senyal més de que estem davant d’una convocatòria electoral: la recuperació de la segona paga extraordinària per part dels treballadors de la Generalitat. He llegit per algun lloc que és una mesura populista que està encaminada a recuperar vots d’entre els seus treballadors (recordeu que una gran part de la plantilla són afins a CiU i que si darrerament els han deixat de votar, en part ha estat per la supressió d’una part del sou)

Sembla ser que la mesura, per molt anunciada que sigui, es poc provable que s’arribi a aplicar, tal i com estan els comptes de la Generalitat... Però ells ja ho han deixat anar. 

Ara tot s'hi val!  La veda s'ha acabat.   

UN ADÉU ANUNCIAT

Durant i Lleida se’n va, però se’n va a mitges. Tal com va anunciar fa unes setmanes, deixa la secretaria general de CiU, però no altres prebendes com són ser diputat i portaveu de CiU al Congrés i president de UDC.

Diu que no, però és que sí. Les desavinences amb Mas pel tema de la independència de Catalunya (no per la consulta pel dret a decidir) ha estat la gota que ha vet besar el got.

A ningú sé li escapa que Duran mantenia millors relacions amb Pujol que amb Mas. Eren uns altres temps. Llavors Pujol no deia que desitjava veure una Catalunya independent. Fins i tot acceptava que l’ABC el nomenés Español del Año.

Amb Mas les relacions sempre han estat més complicades. Del to paternalista de Pujol, s’ha passat al de la prepotència de Mas, sobre tot quan les coses li han anat bé i ha pogut treure pit.

Durant mirava a Pujol de tu a tu. Pràcticament no hi havia diferències. En canvi Mas sempre ha mirat Duran per damunt de l’espatlla.

Una desconsideració de un jovenet a una persona adulta i amb força bagatge polític.

DESFULLANT LA MARGARIDA...

Diumenge va anunciar Mas que ERC podria entrar al govern de la Generalitat per a reforçar-lo.  

Quantes vegades s’ha anunciat una possible entrada d’ERC al govern de la Generalitat?

Però unes vegades per naps i les altres per cols, després de quasi dos anys des de les darreres eleccions al Parlament, ERC encara no ha donat el pas, si bé, quan ha estat necessari, ha donat suport als projectes de CiU des de fora. Em fa molta gràcia (ja ho he dit més d’una vegada) que Junqueras sigui el cap de l’oposició a la vegada que el màxim aliat del govern. Des del meu punt de vista, un contrasentit.

Quan els republicans entrin al govern, es vendrà com un moment d’emergència nacional. A ningú sé li escapa que la propera tardor serà calenta. De moment ni el govern de Catalunya ni el d’Espanya s’han mogut un mil·límetre de les seves posicions. I tot fa pensar que no s’hi mouran, al menys, de forma voluntària.  

Cap de les dues parts acceptarà una posició intermèdia, com seria per exemple el federalisme.

Rajoy, que no es cansa de repetir que estan oberts a un diàleg sense límits, sap perfectament que en cas d’haver-lo serà amb les seves condicions, és a dir, que abandonin la idea de voler segregar-se. Mentre, Mas & Junqueras, massa escaldats pel tracte rebut de Madrid, no consideren cap possibilitat més que no sigui un estat català desvinculat administrativament d’Espanya.

Es diu que l’abdicació de Joan Carles va estar causada (entre d’altres moltes coses) per la situació catalana. Hi ha qui pensa que el nou monarca Felip VI podria fer de mediador entre tots dos governs, com a cap de l’estat que és però, al meu parer, el paper del nou monarca serà intranscendent, perquè és impossible que pugui fer d’àrbitre en un tema tan controvertit com aquest. Com a molt, el nou Rei es podria comprometre a iniciar una ronda de consultes per mirar de reformar la Constitució per reconvertir l’actual estat de les autonomies en un estat federal, la qual cosa, però, tal com he dit i tal com sap tothom, no serà acceptada per l’entorn independentista (ERC, CiU, ANC, Òmnium, CUP, etc.)

Imagino que abans d’iniciar res, caldrà que passi l’estiu. Ara mateix els socialistes (PSOE i PSC)estan immersos en un període congressual de gran transcendència de cara el futur. Després vindran les vacances de ses senyories i, per tant, penso que serà ja el mes de setembre (i quan ja sé li vegin les orelles al llop) quan l’Estat engegarà tota la seva maquinària per a impedir, al preu que sigui, que es pugui celebrar el referèndum el 9-N.

Encara hi ha un altre aspecte a tenir en compte i que avala la meva tesi. Ja s’ha anunciat que Felip VI ha de viatjar properament a França i Marroc (no recordo si també a Portugal) com prova d’amistat i bon enteniment per a seguir mantenint les bones relacions de veïnatge.

LA COMUNIÓ ENTRE CiU I ERC

Mai millor que en època de comunions per a parlar de la existent entre CiU i ERC.

Evidentment res té que veure la comunió que en forma d’hòstia consagrada reben els fills de les famílies cristianes que la comunió entre els dos partits polítics.

La primera comunió es defineix com: A l’Església Catòlica, sacrament de l’Eucaristia i acte de rebre’l o administrar-lo.  

Mentre que la definició de la segona és: Circumstància de tenir alguna cosa en comú.  

Entre CiU i ERC sempre han tingut coses en comú, això és obvi. L’època en la que ERC va pactar amb el PSC i ICV-EUA va ser un miratge. L’excepció que compleix la regla.

L’any 1980, quan CiU va guanyar les primeres eleccions autonòmiques sense obtenir majoria absoluta, a ERC, presidida per Heribert Barrera li va poder més la vesant nacionalista que no l’esquerra del nom i van fer president a Jordi Pujol  en el que va ser l’inici del pujolisme, un període de temps que va durar 23 anys.

A partir d’aquella època, ERC va viure la seva peculiar travessia pel desert fins l’arribada d’un personatge clau en la història del partit: Josep Lluís Carod-Rovira.  

Per què ERC va decidir formar govern l’any 2003 amb les considerats partits d’esquerra i als que havia rebutjat l’any 1980?

La lluita contra el transvasament de l’Ebre que es va portar a terme a les comarques del Sud de Catalunya hi va tenir molt que veure. En aquella època, CiU, al govern, havia abandonat a la seva sort a la gent de l’Ebre. Pujol estava més interessat en acabar la seva vida política com a President de la Generalitat que donar suport a un territori que veia amenaçat el seu futur.

Malgrat tot, la resposta no va ser immediata. Van trigar uns dies abans de donar el sí vull. Finalment, Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura van signar el Pacte del Tinell que seria el començament d’un govern catalanista i d’esquerres, però no exempt de desavinences. La més gran de totes va ser l’Estatut que va promoure el President Maragall i del que ERC se’n va desmarcar; en canvi va rebre el suport de CiU, en aquell temps molt menys independentista que ara.

A contracor de molts militants d’ERC (algun d’ells m’ho va expressar personalment), van repetir un segon govern tripartit fent així president al xarnego José Montilla.

Al final d’aquest segon mandat el record del Pla Hidrològic Nacional ja quedava lluny i, encara que s’hagués sumat, difícilment ERC hauria entrat en un tercer govern amb el PSC i ICV-EUA.

Però Mas, cansat de que ERC li hagués donat carabasses, es va oblidar del notari i va aconseguir el suport del PPC, un partit que sempre sé li havia mostrat fidel a canvi de suports al Congrés.

Però aquell 11 de setembre de 2012 ho va canviar tot. CiU (a partir d’aquí hauríem de parlar de CDC) de sobte, com per art de màgia va transformar-se en independentista i d’aquí a estretir llaços amb ERC, només hi havia un pas... I curt.

Alfred Bosch (ERC) va dir no fa gaires dies: Mas es un personatge clau per a la independència de Catalunya. Sembla ser que ni se’n recorden de quan estaven d’acord en transvasar l’Ebre ni de que CDC es va decantant segons bufa el vent.

Pujol (i la resta) van fundar CDC per tocar poder. Sense poder no són res. Després de Pujol, les noves generacions de convergents han heretat aquesta propietat i fins i tot la porten als gens.

Però al final de tot, tinc un dubte: ERC només dóna suport al govern de Mas perquè a l’horitzó hi veuen una Catalunya independent o perquè aspiren a succeir-los amb totes les avantatges que això suposa? O totes dues coses, es clar.
Per a concloure una darrera consideració: Cada vegada CDC es sembla més a ERC i, a la vegada, ERC s’aproxima més al tarannà de CDC. Tal per a qual.