LA COMUNIÓ ENTRE CiU I ERC

Mai millor que en època de comunions per a parlar de la existent entre CiU i ERC.

Evidentment res té que veure la comunió que en forma d’hòstia consagrada reben els fills de les famílies cristianes que la comunió entre els dos partits polítics.

La primera comunió es defineix com: A l’Església Catòlica, sacrament de l’Eucaristia i acte de rebre’l o administrar-lo.  

Mentre que la definició de la segona és: Circumstància de tenir alguna cosa en comú.  

Entre CiU i ERC sempre han tingut coses en comú, això és obvi. L’època en la que ERC va pactar amb el PSC i ICV-EUA va ser un miratge. L’excepció que compleix la regla.

L’any 1980, quan CiU va guanyar les primeres eleccions autonòmiques sense obtenir majoria absoluta, a ERC, presidida per Heribert Barrera li va poder més la vesant nacionalista que no l’esquerra del nom i van fer president a Jordi Pujol  en el que va ser l’inici del pujolisme, un període de temps que va durar 23 anys.

A partir d’aquella època, ERC va viure la seva peculiar travessia pel desert fins l’arribada d’un personatge clau en la història del partit: Josep Lluís Carod-Rovira.  

Per què ERC va decidir formar govern l’any 2003 amb les considerats partits d’esquerra i als que havia rebutjat l’any 1980?

La lluita contra el transvasament de l’Ebre que es va portar a terme a les comarques del Sud de Catalunya hi va tenir molt que veure. En aquella època, CiU, al govern, havia abandonat a la seva sort a la gent de l’Ebre. Pujol estava més interessat en acabar la seva vida política com a President de la Generalitat que donar suport a un territori que veia amenaçat el seu futur.

Malgrat tot, la resposta no va ser immediata. Van trigar uns dies abans de donar el sí vull. Finalment, Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura van signar el Pacte del Tinell que seria el començament d’un govern catalanista i d’esquerres, però no exempt de desavinences. La més gran de totes va ser l’Estatut que va promoure el President Maragall i del que ERC se’n va desmarcar; en canvi va rebre el suport de CiU, en aquell temps molt menys independentista que ara.

A contracor de molts militants d’ERC (algun d’ells m’ho va expressar personalment), van repetir un segon govern tripartit fent així president al xarnego José Montilla.

Al final d’aquest segon mandat el record del Pla Hidrològic Nacional ja quedava lluny i, encara que s’hagués sumat, difícilment ERC hauria entrat en un tercer govern amb el PSC i ICV-EUA.

Però Mas, cansat de que ERC li hagués donat carabasses, es va oblidar del notari i va aconseguir el suport del PPC, un partit que sempre sé li havia mostrat fidel a canvi de suports al Congrés.

Però aquell 11 de setembre de 2012 ho va canviar tot. CiU (a partir d’aquí hauríem de parlar de CDC) de sobte, com per art de màgia va transformar-se en independentista i d’aquí a estretir llaços amb ERC, només hi havia un pas... I curt.

Alfred Bosch (ERC) va dir no fa gaires dies: Mas es un personatge clau per a la independència de Catalunya. Sembla ser que ni se’n recorden de quan estaven d’acord en transvasar l’Ebre ni de que CDC es va decantant segons bufa el vent.

Pujol (i la resta) van fundar CDC per tocar poder. Sense poder no són res. Després de Pujol, les noves generacions de convergents han heretat aquesta propietat i fins i tot la porten als gens.

Però al final de tot, tinc un dubte: ERC només dóna suport al govern de Mas perquè a l’horitzó hi veuen una Catalunya independent o perquè aspiren a succeir-los amb totes les avantatges que això suposa? O totes dues coses, es clar.
Per a concloure una darrera consideració: Cada vegada CDC es sembla més a ERC i, a la vegada, ERC s’aproxima més al tarannà de CDC. Tal per a qual.