BAÑOS SÉ TIRA A LA PISCINA

Antonio Baños, cap de cartell de les CUP té una solució per a solucionar el problema que va sorgir després del resultat de les eleccions dels 27-S: formalitzar un govern d’esquerres apartant els convergents i acòlits.

Jo crec que aquest cabussó a la piscina de Baños és més una broma que una proposta, ja que per a què es pugui materialitzar han de confluir diverses decisions importants.

Primer que res, s’hauria de desintegrar la candidatura de Junts pel Sí. Tot i que segons les informacions periodístiques hi ha divergències importants entre Mas i Junqueras, de moment no intueixo cap trencament, tot i que de cara les generals del 20-D qualsevol cosa és possible.

La segona part encara és molt més complicada. Un govern d’esquerres hauria de contemplar ERC i els independents afins, les CUP, Catalunya sí que es pot i el PSC. I com es faria això, renunciant no només a la independència sinó que també al dret a decidir? Perquè no veig jo als del PSC (què van celebrar la Hispanitat amb el PP i C’s, sota el paraigua de la Societat Civil Catalana) molt per la labor d’abraçar, ja no dic el sentiment independentista, simplement el dret a decidir o el que és el mateix, acceptar un referèndum legal i amb garanties on els catalans i catalanes ens puguem expressar lliurament sobre el futur del nostre país.

I tal vegada, a Catalunya sí que es pot hi deu d’haver molta diversitat. Hi haurà que opini que sí i en canvi, d’altres, pensaran tot el contrari.

Un govern d’esquerres (o de concentració nacional, si al final es proposés aquest opció) hauria de comptar amb un ampli consens de totes les parts. I per aconseguir-ho, tots els partits haurien de renunciar a el que segurament són, les parts més ideològiques dels seus programes.

El que sembla clar és que ara com ara les negociacions estan en punt mort, al menys en el que respecta a un pacte de governabilitat i, sobre tot, d’investidura del nou president. Tot apunta de que fins passades les generals no hi haurà fumata blanca... I després ja ho veurem. Jo, a hores d’ara, encara no tinc clar de que es pugui arribar a un acord que permeti seguir fent camí... En un sentit o en altre.

Ja vaig dir l’altre dia que segurament Mas no va calibrar bé la data de les autonòmiques. Segurament perquè el va captivar que el primer dia de campanya coincidís amb la Diada i perquè no s’imaginava que els resultat acabessin maltractant tant (perdoneu per l’onomatopeia)

El més immediat però és la formació de la mesa del Parlament que s’haurà de constituir els primers dies de novembre. De moment sé sap que, amb tota probabilitat, la presidenta serà la xertolina Carme Forcadell, ja que, dintre dels acords de JxS, aquest càrrec li correspon a ERC que a la vegada, ha cedit l’honor a la que va ser presidenta de l’ANC i una de les principals persones responsables de tot el procés que ha seguit Catalunya des del 2012.

Però ni aquí hi ha acord. Tal com es planteja, JxS tindrien majoria absoluta a la mesa i, per tant, no reflectiria el resultat de les urnes. La solució que donen els de JxS és que les CUP pugui ocupar un lloc que ara no té perquè no li correspon. De moment les CUP no han dit res, encara que sospito que no voldran formar part del sistema, sinó no es canvia el sistema actual. Es a dir, de formar part de l’estructura d’Espanya a ser Catalunya un estat independent.    

Amb l’actual conjuntura no crec que es pugui arribar a produir, però us imagineu que passi com a l’any 1995? A les eleccions d’aquell any CiU va perdre la majoria absoluta i tota la resta de partits es van posar d’acord per a prendre-li la presidència del Parlament que, com sabeu, hauria recaigut en un diputat d’Unió, fruit dels acords de la coalició nacionalista. L’escollit (contra pronòstic), va ser el fundador i dirigent del PSC Joan Raventós.  

SALVAR ‘EL GENERAL MAS’

Sembla ser que, ara per ara, és la prioritat nacional és salvar el general Mas. I no només del bloc de Junts pel Sí, sinó, fins i tot, des d’algun partit contrari al procés.

Recordo que un dels crits de guerra de la dreta més rància era: ¡España antes rota que roja! Ara es podria dir una cosa així com:Catalunya abans amb Mas que en mans de les CUP!

Entenc perfectament que una gran majoria de Junts pel Sí (imagino que sempre hi haurà que no hi estarà d’acord) volen, de totes, totes, que el general Mas sigui qui dirigeixi el futur més immediat del nostre país. Per una part les pressions que es poden veure i intuir per tot arreu i per l’altra la campanya mediàtica d’enervament de la figura del president en funcions (per cert, no he llegit en lloc que se’l qualifiqui així) Parlen de valor internacional, de necessari per a que continuï el procés, de líder inqüestionable... En fi, que segons el que llegeixis o Mas o la fi del món!

Sorprèn molt més la postura del PSC que s’ofereix per a donar suport a la investidura de Mas abans de que caigui en mans delsdesobedients. Això sí, sempre que renunciï a continuar amb el procés i que marqui un perfil social a l’hora d’elaborar les principals línies del seu govern.

Tot i que Mas per tal de governar deu d’estar disposat a quasi tot, no crec que prefereixi caure en mans dels socialistes que delscupers. Encara que només sigui de cara la galeria, sembla que, ideològicament parlant, estan més propers al partit que ara lidera l’Antonio Baños, amb qui, finalment, no descarto una entesa, però segurament s’haurà de suar la cansalada per aconseguir-ho.

Em costa molt més entendre la ma estesa d’Iceta. A Catalunya, tradicionalment, els socialistes han estat els enemics històrics dels convergents. Fins i tot vaig llegir temps enrere que el partit dels Pujol, Mas i altres implicats amb el 3% haurien estat al darrere del desmembrament del PSC. Quants socialistes i exsocialistes no hauran votat per JxS en aquestes passades eleccions? Per exemple Marina Geli, present al míting de Barcelona, tal i com vaig poder veure en una foto que em va enviar l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs. Però que alguns exdirigents socialistes donessin suport a JxS, no vol dir que tots els que estem en desacord amb algunes formes que han adoptat recentment el partit que va fundar Joan Raventós haguéssim de fer el mateix. Jo als convergents niembolcallats amb paper de regal i un llacet, què voleu que us digui?

Ara mateix, donar suport a JxS és avalar la corrupció generalitzada a Catalunya. Sí, ja sé que dintre de la gran coalició hi ha molta gent honrada d’ERC, però en tot cas, és el seu problema, no el meu. També es diu que entre els d’Esquerra n’hi ha molts que es penedeixen d’haver anat de la ma de Mas, però en tot cas, si és així, ja han fet tard.

No sé si és simple intuïció meva o simplement deixadesa u oblit. Encara aquest matí es podien veure per Amposta cartells electorals de JxS. Dissabte també em vaig veure per Riumar. I no uns pocs, jo diria que tants com se’n van col·locar. Per aquells que no ho sàpiguen, els cartells electorals s’han de retirar en un termini màxim de quinze dies a partir de la data de la votació. Ara com ara, els únics que encara pengen dels fanals son els que porten les cares de Romeva, Forcadell, Casals, Mas i Junqueras. Intueixo que això és així perquè el resultat electoral no va ser el que tenien previst i, tot i guanyar, la no obtenció de la majoria absoluta els va significar com un poal d’aigua gelada. I a sobre, quedar-se en 62... D’haver-ne aconseguit un més, Mas seria president segur a la segona volta... Ara encara està tot en l’aire. Però evidentment, tal com he dit abans, també pot tractar-se d’una qüestió de deixadesa u oblit.

Ja sabeu que, normalment, els cartells els col·loquen empreses especialitzades contractades directament pels partits a Barcelona. Les mateixes empreses són les que els retien dintre del termini establert. Bé, de tant en tan se’n quedava algun. Quan això passava, personal de l’Ajuntament, en trucaven para advertir-nos de l’anomalia. Per una o dues banderoles que s’havien pogut quedar en tota la ciutat! Trobo que ara no s’ha fet el mateix...  

MAS HO TÉ MAGRE

Ahir hi havia una gran expectació per veure que dirien les CUP a una multiconferència que s’havia programat al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Pompeu Fabra .

A partir de les 7 de la tarda, puntualment, alguns dels diputats electes van passar per davant del micròfon i van anar desgranant les grans línies mestres del seu full de ruta, coincidents (m’imagino) al 100% amb els seu programa electoral. Per tant, no s’han mogut ni un mil·límetre de la seva posició inicial.

Si algú s’esperava que parlessin de Mas i sobre si hi ha alguna possibilitat de que es faciliti la seva investidura, no va ser així. Tot i que vaig escoltar bona part de la conferència, no podria afirmar si se’l va esmentar alguna vegada o no, encara que he llegit per algun lloc de que, efectivament, no es va fer cap menció explícita sobre el president de la Generalitat en funcions. Dit això, sembla que si Junts pels Sí, finalment s’avingueren a substituir el seu candidat, les CUP podrien facilitar la investidura del nou candidat, ja que quan Raül Romeva va fer acte de presència al recinte, va ser rebuts amb crits de: President, president!  

L’encarregada d’obrir la conferència va ser l’Ana Gabriel que va dir que l’acte començava allà on va acabar el vídeo de campanya (més de 600.000 visites a YouTube) i el va tancar el cap de llista per Barcelona Antonio Baños.

Personalment em va semblar una conferència molt ideològica i coherent, ja que, com ja he dit, els membres de les CUP, van seguir fil per randa l’estratègia marcada durant la campanya electoral. A partir d’aquí es pot debatre si davant de la situació que tenim en aquests moments  s’hauria de ser més o menys inflexible (i dic inflexible i no flexible, perquè és el posicionament del partit)  

Ja per la nit, al programa de TV3 .Cat, Xavi Coral i Tian Riba van entrevistar al també diputat electe Manuel Busqueta que, aquí sí, es va reafirmar en el que sempre han dit sobre la investidura de Mas: no la facilitaran.  

Tot i que després de la conferència, membres de la candidatura de JxS diguessin que hi veuen possibilitats d’entesa, el cer és que si les CUP no cedeixin una mica, l’entesa (i per tant, la proclamació de Mas com a President de la Generalitat) serà impossible.

Tot i que em guardaré molt i prou de aconsellar a la CUP que ha de fer, trobo que una postura tan inflexible es del tot contraproduent. Si per falta d’enteniment s’han de tornar a anticipar les eleccions per a la propera primavera, la frustració i desànim pot recalar amb una bona part de la ciutadania i, crec, que afectaria molt més el bloc independentista que està vivint més intensament tot aquest procés que no al partidari de continuar com ara estem.

També pot ser que ahir les CUP volguessin marcar territori i començar per una posició de màxims per anar suavitzant-la poc a poc durant les properes setmanes mentre durin les negociacions. Evidentment si ells cedeixen en alguns dels seus plantejaments oficials, a l’altra part no els hi quedarà més remei que cedir també i tot fa pensar que, finalment, haurien d’acceptar el cap de Mas. Per tant, crec, que Mas ho té realment difícil per a encapçalar un nou govern, ja sigui autonòmic o, com voldrien les CUP, un que facilités el procés constituent i caminés cap a la república catalana.

Personalment no em valen els raonaments que s’esgrimeixen des de Convergència de que Mas és el garant del procés i ne realcen la seva figura, ja que tan Junqueras com Romeva (tot i que una part de l’electorat el pugui considerar un traïdor) estan capacitats per a dirigir al poble català cap el futur més immediat.      

LA REALITAT ÉS LA QUE ÉS

Hi ha una dita que diu: res és veritat o mentida; tot és segons el color del cristall amb el que es mira...

Però la realitat només és una, encara que tothom he veurà segons els seus interessos.  Evidentment estic parlant del resultats de les eleccions autonòmiques del passat 27 de setembre.

Quan ja fa 10 dies que es van fer els comicis electorals, si fa o no fa estem igual que en el precís moment que es va acabar l’escrutini.

Junts pel Sí són conscients de que si no arriben a un acord amb les CUP els serà pràcticament impossible investir a Mas, al menys que a la segona volta agafi un mal de panxa a un parell de diputats d’altres formacions i que puguin fer-ho per majoria simple.

Fins l’últim moment JxS intentaran que les CUP votin per Mas, però el partit que va encapçalar l’Antonio Baños sempre ha dit que no votaran per l’actual president. Demà dijous les CUP celebraran una conferència nacional on decidiran assembleàriament quina serà la postura definitiva que adoptaran. Hauran d’escollir entre fer president a Mas per a què es pugui seguir amb el full de ruta o bé no fer-ho i esperar per a una millor ocasió continuar pel sender independentista.  

La defensa aferrissada de la figura de Mas és, comparativament parlant, tan forta o més que la pressió que estan patint els electes de les CUP per a que facilitin la investidura de Mas.

Sense anar més lluny, ahir mateix, la portaveu del govern Neus Munté va qualificar a Mas d’actiu imprescindible per al procés independentista.

Mireu, no políticament, però si laboralment, tinc molt més experiència que Mas i la Munté junts. Encara que la portaveu del govern va treballar durant uns anys com a gerent de la central sindical UGT i, per tant, aquestes coses les hauria de saber. I què és el que hauria de saber? Què imprescindible no hi ha ningú! Con diuen els castellans: a rey muerto, rey puesto. És cert que quan tens una persona de gran vàlua, substituir-lo sempre és més complicat que a qualsevol altre membre de la plantilla, però al final o trobes a algú que t’ho faci o, si cal, en poses dos a fer la mateixa feina. Us podeu imaginar un Barça sense Messi? Ara què està lesionat potser és més fàcil, però arribarà un dia que o penjarà els botes o marxarà traspassat a un altre equip. I la vida continuarà...

Per tan (i em reafirmo), Mas hauria de reconèixer el seu segon fracàs consecutiu, fer un pas enrere i que els membres de la coalició s’encarreguin de buscar-li un substitut que, a més, compti amb el vist i plau de les CUP. En qualsevol altra circumstància no seria difícil, però l’egocentrisme de Mas impedeix (i molt possiblement impedirà) que hi hagi acord. Però també es veritat que CDC sovint es comporta més com una secta que com un partit polític i mantindran a capa i espasa la seva candidatura fins el final.  

Però que passarà si, finalment, no aconsegueixen arribar a cap acord? Imaginem-nos el pitjor dels casos: que el proper any tinguin que tornar-se a fer noves eleccions. També diran que són plebiscitàries? I si ara la candidatura de JxS van tenir com a lema de campanya el Vot de la teva vida, l’any proper serà el Vot de la teva vida (2)?

Em sembla que Mas, Junqueras i companyia (però sobre tot Mas), ja que cremat sinó totes, la majoria de les naus i poc li queda per a oferir políticament parlant.

Qui ho vulgui veure d’una altra manera, ho veurà, però els resultats electoral van ser els que van ser i són inamovibles. I a partir d’aquí tot són especulacions interessades.  

L’ABELLA REINA

Tot indica que ahir es va obrir una escletxa a la CUP per on els de Junts pel Sí els hi va semblar que sortia el Sol.

Tal com deia ahir un dels meus periodistes de capçalera Joan Tapia al Periódico, ni té una bola de vidre per endevinar que passarà ni és ell qui dirà als de les CUP què és el que han de fer. Ho subscric totalment.

Com a simple opinador que sóc de l’activitat política, l’única cosa que puc fer és analitzar el dia a dia i donar la meva opinió i, de vegades, aventurar-me a imaginar el que pot passar, allò que alguns anomenen elucubrar. Una altra cosa molt diferent és el que jo voldria que passés i que suposo que, a aquestes alçades, és prou de domini públic.

Ahir a Catalunya Ràdio, van estar obrint l’informatiu amb la notícia de que Quim Arrufat, un dels tres diputats que tenia les CUP aquesta passada legislatura, havia dir que no descartaven investir a Mas. Finalment un raig de llum en el difícil panorama postelectoral català. En canvi, la diputada electa Anna Gabriel segui insistint que la formació que va encapçalar Antonio Baños no votarien a favor de la investidura de Mas.  

No obstant, les CUP van proposar una fórmula per a desencallar les negociacions i que, al menys, té un nom curió, d’aquelles coses que es guarden al fons d’un calaix, però que una vegada es treuen a la llum, tothom se’n fa ressò (com per exemple la disquisició de Rajoy)  

La solució de els CUP passava per fer una mena de presidència de la Generalitat col·legiada que anomenaven coral. Fins ahir només coneixia dues accepcions de coral (corall en català): les colònies que formen unes determinades espècies marines i els grups de cant, normalment religiosos. Però com sol dir Jordi Hurtado a Saber y Ganar, sempre s’aprèn alguna cosa.

Aquest mateix matí, al programa Hoy por Hoy de la Cadena SER que dirigeix i presenta Pepa Bueno, deia José Maria Izquierdo en el seu microespai el Ojo izquierdo, que no seria el primer cop que hauria una experiència similar, ja que a la URSS n’hi va haver una, què pel que ha dit, he intuït que estava parlant de la dècada dels anys 50. També a l’antiga Roma hi van existir un parell de triumvirats que no van acabar gaire bé.

Però aquesta fórmula suggerida per les CUP sembla no tenir encaix dintre de l’ordenament jurídic català i que per tant, seria impossible, al menys d’entrada. Tampoc agrada a CDC  que, ara com ara encara (al menys en públic) segueixen recolzant a Mas per a que continuï sent l’abella reinadel rusc català.        

Tal com apuntaven diversos comentaristes polítics, si Mas, per un costat sumava (alguns pensaven què sense ell el procés no aniria en lloc), per l’altre costat restava i la prova està en que la candidatura de Junts pel Sí, tot i estar integrada per CDC, ERC i diverses associacions, va obtenir 10 escons menys dels que havien aconseguit l’any 2012 CiU i ERC. Per tant, hi ha un sector important de la societat catalana que no creu que Mas ha de continuar sent l’abella reina.  

Crec recordar que va ser al meu comentari de dilluns que deia que tot i que des d’una setmana abans de les eleccions ja no es podien publicar enquestes electorals, les candidatures amb suficient poder econòmic, segurament en continuaven fent per a veure l’evolució del vot dia a dia. Possiblement per això, divendres (el darrer dia de campanya abans de la jornada de reflexió), JxS van demanar que no es votés a les CUP, perquè sabien que per si sols no arribaven als 168 diputats necessaris per tenir majoria absoluta.

La tarda nit electoral la vaig haver de passar a l’Hospital de Tortosa per un problema de salut de ma mare. La meva dona que també ens acompanyava ens tenia al corrent dels darrers esdeveniments. Minuts abans de tancar els col·legis electorals (i, evidentment abans de l’enquesta que havia fet TV3 a peu d’urna), mon nebot Xavier Tomàs va començar a piular donant alguns resultats que després es confirmarien: el zero de UDC, el gran resultat de C’s, etc.

Com podia saber mon nebot unes dades tan precises si no tenia a ma alguna dada al respecte?

Per aquells que no sàpiguen qui és Xavier Tomàs, els hi diré que és un dels col·laboradors més propers de Xavier Trias (alcalde de Barcelona entre 2011 i 2015)  

ACTIVA I PASSIVA

La pressió mediàtica que recau sobre les CUP és extremadament gran. Anit a la Sexta ho admetia el propi Antoni Baños a una pregunta del Wyoming:

-Què si noto la pressió? Des del moment que m’alço fins que me’n vaig a dormir. Fins i tot per part de les forces de dreta que abans de les eleccions ens menyspreaven i ara ens demanen que no cedim...

El Whatsapp també va ple de suports a Mas i et sé demana compartir en el cas de que hi estigues d’acord. Entre els que em van arribar ahir, un d’al·lucinant. Es demanava poder investir a Mas per a que així, el dia que vagi a declarar ho pugui fer com a president electe de la Generalitat per emular, si cap, encara més Companys.

Dilluns sembla que els de Junts pel Sí havien de pair els resultats no del tot favorables de diumenge i, pràcticament, no vaig rebre missatges. Però després d’imputar a Mas, tot va canviar i el mòbil pateix tal bombardeig que quasi es pot comparar amb el que està fent Rússia sobre Síria aquests dies. També des de les xarxes socials d’Internet es llancen tot tipus de missatges, la majoria, evidentment, demanant suport a Mas i que se’n faciliti la investidura.

Entre tots els missatges un de Toni Manel Muñoz, el Mascarat, d’aquells que toquen. Es preguntava el periodista d’Ulldecona que de tots els que pressionen a les CUP per a que votin la investidura de Mas els havien votat. Di cap, potser és molt contundent, però en tot cas, molt pocs. I seguia dient: Si les CUP van estat tota la campanya dient que no votarien a Mas, per què tanta insistència?

Com sabeu, la coherència és una de les principals virtuts dels polítics. També he de dir que una gran majoria hi estan mancats. Les CUP, fins ara, han demostrat que en tenen i, per tant, si ja fa temps que ho venien anunciat, per què ara aquells que no els van votar demanen precisament que incompleixin el que van dir? De fer-ho, les CUP perdien tota la credibilitat que s’han guanyat a pols. No ho trobeu?

Sembla ser que ahir pel matí Mas va ser entrevistat per la periodista de capçalera de Convergència: Mònica Tarribas. Durant l’entrevista, Mas va demanar generositat a les CUP i va dir que el procés no era qüestió de noms, però que no obstant, ell era el candidat. Olé tu, olé, tu!  Això sí que és generositat.

Quan anava a l’escola i ens ensenyaven a estructurar frases, recordo que ens feien transformar frases d’activa a passiva... Sinó recordo malament, el que en una era subjecte a l’altra passava a ser complement directe i viceversa.

Alguna cosa així haurien de fer els de Junts pel Sí. En lloc de pressionar tant als de les CUP, si per aquests el que sobre és Mas, que sigui ells el que acceptin que Mas està gastat i que busquin un recanvi per a facilitar que les CUP puguin votar la investidura i poder seguir així amb el full de ruta marcat des de fa mesos.

Però ah! Tampoc aquest camí és fàcil. Mas té un ego massa gran com per acceptar que se’l vol amortitzar. El seu somni se’n aniria en orris i això és molt difícil d’acceptar.

Però aquí no acaba el problema. Entre quins pretendents escolliria Mas el substitut de l’actual president en funcions? L’altre dia llegia al Triangle que citava fonts del Confidencial que, internament, Convergència ja estaria pensant amb diferents recanvis i apuntava dos noms: Germà Gordó i Neus Munté.

Però, quina seria l’actitud de les altres forces de la candidatura. Segurament Esquerra diria que si no és Mas, hauria de ser Junqueras que, molt possiblement tindria els suport de la resta d’entitats (això és una opinió persona, ja que no tinc cap tipus d’indici que hagi de ser així) I no crec que Raül Romeva es quedés de braços creuats. Si el van fer anar de número ú i a contracor va haver d’acceptar que el candidat era Mas, si finalment no fos aquest, suposo que ell també presentaria la seva candidatura, encara que, a priori, tingués menys suports que el líder d’ERC.

El coordinador de l’ANC de l’Ebre ha dit en unes declaracions que a ells no és important qui sigui finalment el candidat...

M’ensumo que tindrem culebrot per a dies...        

MAS: MÀRTIR I SANT

Del gran Ferreres al Periódico. 

La imputació d’ahir del president en funcions de la Generalitat de Catalunya va ser tot un despropòsit. Per una part i tot indica que de forma voluntària, es va deixar passar el període electoral, suposadament per a no alterar la campanya. I per l’altra designar el 15 d’octubre com la data en que haurà de comparèixer a declarar al jutjat corresponent del Tribunal de Justícia de Catalunya. Una data carregada de simbolisme ja que precisament aquest dia es commemora el 75è aniversari de l’afusellament de qui fos president de la Generalitat durant la guerra Civil espanyola Lluís Companys.

Si tenim en compte aquests precedents, l’Estat espanyol ha pogut convertir a Mas en un altre màrtir de la causa catalanista; situació que li va de meravella en aquest moments on la incertesa és l’element dominant del panorama polític català.

Dit això, una company de treball que és advocat, ha dit que una vegada van ser denunciats i la Justícia va acceptar a tràmit les denúncies (cal recordar que a part de Mas també van ser denunciades l’anterior vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d’ensenyament Irene Rigau, citades a declarar uns dies abans), ha de seguir el procediment i, el passos següents són,  precisament, imputar-los i citar-los a declarar. El procediment no es pot saltar, el que és discutible és si les dates han estat les més apropiades i si s’ha alterat voluntàriament el calendari com sembla que ha estat el cas. També és possible (i per què no?) que el jutge dictamini el sobreseïment del cas i tot quedi en un no res.  

Hi ha qui diu (i penso que amb raó) que si en lloc d’haver-lo imputat ahir ho haguessin fet durant la campanya electoral, amb tota probabilitat, Junts pel Sí hauria tret la desitjada majoria absoluta que hauria permès investir a Mas com a nou president sense especular si les CUP li donaran o no el suport necessari.

Però sembla ser que els CUP, tot i les pressions que estan tenint i que tindran, no votaran a favor la investidura de Mas. Ho han dit per activa i per passiva i les vegades que ha fet falta. Si després de tot les CUP acabessin sucumbint a la insistència tant per part de la candidatura de Mas com de les entitats i associacions que la conformaven, està clar que perdrien tota al credibilitat que tenen i igual com un dia van aparèixer al panorama polític català i que, gràcies precisament a la coherència que tenen han triplicat el nombre de diputats al Parlament, desapareixerien en un tres i no res. Evidentment i ho vull tornar a remarcar, serà molt difícil, per no dir impossible que les CUP es moguin un mil·límetre de la seva posició inicial.

Si això e produeix està clar que Mas, per a ser investit president, ho té molt, molt difícil. Tal com afirmen els experts, encara que els diputats que encapçala Antonio Baños s’abstinguessin en la segona votació, com els vots negatius (suposadament tota la resta de forces de l’hemicicle hi votaran en contra) superaria els positius, Mas tampoc podria ser investit.

Tot i això sembla que hi ha una solució: que un o dos diputats (no ho tinc clar) de qualsevol dels altres partits, s’abstinguessin i, llavors sí, el vots favorables superarien el contraris. Però quins diputats de quins partits estarien disposats a fer una cosa així? Qui ho fes, immediatament seria assenyalat per l’opinió pública. Dit això, no us ve al cap del Tamayazo que va permetre a l’Esperanza Aguirre ser, contra pronòstic, la presidenta de la Comunitat de Madrid?

Potser l’Estat espanyol acabarà convertint Mas en un màrtir, però segur que no és un sant. Un personatge que per a satisfer el seu propi ego ha convocat 3 eleccions en 5 anys per a mirar d’assolir els seus objectius (majoria absoluta) i tot hi haver-se presentat com un Masies (2012) no ho ha aconseguit, hauria (al menys) de reflexionar i plantejar-se deixar-ho estar tot i marxar cap a casa. Però Mas (segur) esgotarà fins el darrer cartutx de la darrera caixa de municions.

Si ha principis d’any encara no s’ha pogut escollir un nou president (tampoc cal que sigui Mas), en un parell de mesos s’haurien de fer noves eleccions... S’arribarà a aquesta situació? Es tornaria a presentar Mas com a cap de llista o com a quart o al lloc que fos per a intentar-ho un cop més? Com deia ahir, tot és possible...  

EN SOBREN 2

La mateixa nit electoral del 27-S, Romeva va haver d’acceptar una vegada més que havia un acord entre totes les formacions que s’aplegaven a Junts pel Sí de que proposarien a Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat. Però si feu un petit exercici de memòria, segur que recordareu que fa unes setmanes, el mateix Romeva no es descartava per a ser-ne el candidat. Però ràpidament va ser rectificat i sé li va dir: candidat només n’hi ha un i aquest és diu Artur Mas!

Des de les dues candidatures independentistes ja s’han llançat els primers avisos. Des de la CUP han dit per activa i per passiva que els seus vots no faran president a Mas, ja que volen trencar amb la Catalunya de les retallades, de la injustícia social... I que diuen des de Junts pel Sí? Què l’important és el full de ruta traçat i que a les CUP no els hauria d’importar qui serà el president.  

Antoni Baños (que entre els 8 cognoms no en té cap de català), més d’una setmana abans del dia de les eleccions ja va avisar de que, si no s’assolia el 51% dels vots favorables a la independència (Junts pels sí + CUP), no es podria proclamar la DUI (Declaració Unilateral d’Independència) I la nit electoral va tornar-ho a dir. També va dir que, ara, el que s’hauria de fer és desobeir aquelles lleis que siguin injustes per a Catalunya, com per exemple la de la reforma educativa de Wert.

I mentre això passa a Catalunya, què es diu per Madrid? Què diu Rajoy? Rajoy, com sempre, immobilisme total. La nit electoral ni se’l va veure i ahir va dir que està obert, com sempre, a escoltar i dialogar... Això sí, dintre del marc de la llei! O sigui, la seva posició no s’ha mogut ni un mil·límetre respecte al que deia fa un més, dos, tres, quatre... Un any, dos, tres... És al·lucinant que després dels resultats de diumenge no cridi ràpidament a aquell que era per ara, representa Catalunya encara que sigui en funcions i que no és altre que Artur Mas.

De totes maneres està clar que (més que res perquè així ho han vingut demostrant des de fa temps) ni un ni l’altre estan disposats a modificar les seves posicions inicials. Gràficament. Imagineu-vos que dos jugadors d’escacs estan a punt d’iniciar una partida. Que un surt amb el seu peó i l’altre s’ho queda mirant saben que el que pretén és convertir-lo en dama i es queda quiet, immòbil... Si no juga és la millor manera de que el contrincant no porti a terme el seu projecte. A part, li fa l’advertiment que si es salta les normes del joc acudirà al Tribunal Constitucional i que, mentrestant, fa una llei per fer-li complir les sentències que dicti aquell!

No recordo amb exactitud que passa si es sobrepassa el temps per a fer una jugada, si es declara perdedor a aquell que no ha mogut fitxa o taules... Però poc importa, ja que si, en aquest cas, es declarés Rajoy com a perdedor, per això té tots els poders de l’Estat al seu favor i, per tant, no pot perdre mai!

Però que passa quan a algú no se’l convida i es presenta a casa sense avisar? Aquest és Aznar. Normalment Felipe González sol pixar fora de test, però mireu que Aznar... Les declaracions que va fer ahir van ser l’enèsim advertiment als seus: Aquest ha estat el cinquè avis electoral...  En un intent de que Rajoy endureixi la seva postura cap a Catalunya i miri de recuperar el terreny que ha anat perdent el PP durant aquest 4 anys que porta de mandat. Però serà difícil que ho aconsegueixi en menys de 3 mesos. C’s va donar dissabte un seriós avís i si el transvasament de vots des del PP a C’s va al ritme que ha anat a Catalunya, encara haurem de veure a l’Abert/Alberto Rivera com a president de les Espanyes.

De els poques coses que hi ha clares en aquests moments és que al tauler actual de la polítics hi sobren dos actors: Mas y Rajoy (o Rajoy i Mas, tan em dóna)  

Mas perquè porta 3 eleccions intentat governar sense necessitat de suports per a fer i desfer al seu gust i no ho ha assolit. I Rajoy perquè durant tot aquest anys s’ha mostrat totalment inútil a l’hora d’intentar calmar els ànims catalans oferint diàleg obert i sense amenaces. Una llei es canvia amb una altra llei i si s’ha de modificar la Constitució, es modifica.

Però molt em temo que el mal ja està fet des de fa molts anys i de els negatives, els desplantes i les intransigències surten els independentistes. I al final ja no hi ha cap solució més que demanar la lluna o viatjar cap a Ítaca si ho preferiu...  

Per cert, la imputació de Mas pel 9-N tot un despropòsit. Crec molt sincerament que hi ha gent que no hi toca. 

TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE

Col·legi electoral del Soriano Montagut (Amposta)  

Davant de titulars com tot segueix igual o la vida segueix igual, a l’hora de fer les primeres valoracions sobre els resultats electorals d’ahir, jo m’he decantat per una de les frases més repetides durant la campanya: Tot està per fer i tot és possible, però no referit a la construcció de Catalunya, sinó a les possibilitats que, políticament, tenim al davant.

No caure en el tòpic de molts de mitjans, sobre tot els d’àmbit estatal en dir que Junts pel Sí ha fracassat. La candidatura encapçalada per Romeva (i en la que Mas s’amagava al quart lloc), ha guanyat, però no ha complert les expectatives.

Us imagineu una majoria absoluta de diputats (68)? Sessió d’investidura: Mas President de la Generalitat de Catalunya a les primeres de canvi... Però ara tot queda en mans de les CUP i, a hores d’ara no està tan clar que estiguin per investir-lo president. I per què no podria ser una altre de la seva pròpia candidatura? Alternatives n’hi ha: el propi Romeva, Junqueras...

Per tant, més que el fracàs de Junts pel Sí, aquestes eleccions ha estat (un cop més i ja en van uns quants), el fracàs de Mas.

Evidentment, amb els resultats a la ma, Mas no podrà fer el que pretenia fer: posar el comptaquilòmetres a zero i començar de nou. Aquest era el missatge que et donaven els seus seguidors durant tota la campanya: ara toca votar independència i una vegada tinguéssim el nou estat, entre els nosaltres ja ens arreglarem... Res a veure amb el missatge de les CUP que parlaven, per exemple, de desobediència civil.

Ja sabeu que als entenederos amb poques paraules n’hi ha prou. Divendres, aquells que ho varem voler veure, ja ens adonarem de que alguna cosa no anava bé per als interessos de Mas i els seus (cuita, quan dic seus em refereixo a CDC, no a ERC i la resta!) Mas per primera vegada (a part dels quinze dies de campanya n’ha estat fent des del dia següent de les darreres eleccions!) va dir que votar la CUP no era votar a favor del procés... Què no es puguin publicar enquestes la darrera setmana, no vol dir que no se’n puguin fer i, segurament, la candidatura de Junts pel Sí en va fer i coneixien que si no canviava la situació, el dia 27 no tindrien majoria absoluta. De no és així, la veritat, no s’entén l’actitud de Mas.

Qui més va treure pit dels resultats d’anit va ser l’Inés Arrimadas i els C’s de Rivera, perquè no oblidem que tot hi no ser-hi, C’s és el partit de Rivera i, sense ell no haurien arribat allà on són. Tan encoratjats estaven que van demana l dimissió de Mas i l’avançament de les eleccions!

A veure, senyors (i senyores) de C’s... Anem a pams. En democràcia el primer que s’ha de fer és acceptar els resultats electorals i tot i que vostès van augmentar considerablement la seva representació, el que haurien hagut de fer és felicitar  els guanyadors i esperar a veure que passarà els propers dies. No crec que sigui aconsellable (més aviat és un disbarat) voler convocar eleccions el mateix dia que s’han produït.

Una vegada fet aquest advertiment, no descarto que, segons li vagin les coses a Mas, pugui fer un enèsim avançament (ja en porta dos de seguits) per a veure (un cop més), si se’n surt amb la seva i aconsegueix la enyorada majoria absoluta que tot ho pot, fins i tot tapar la corrupció. Però sospito que la d'ahir va ser la seva darrera oportunitat i la va deixar escapar. 

Jo també sóc dels qui penso que Mas hauria de dimitir. Això sí. Però aquells que em seguiu ja sabeu que ho penso des de fa temps, no és cap novetat. Amb Mas no anem en lloc; i tan sols els seus van en lloc... La setmana passada m’ho deia un company de treball: Mas resta més que no suma. No era l’únic en pensar així. De fet, el passat 5 de setembre l’escriptor Xavier Bru de Sala, publicava un article al Periódico titulat: Mas suma, Mas resta. Una visió molt objectiva del paper de mas en tot aquest procés.

I més consideracions. L’any 2012 entre CiU i ERC (50+21) van sumar 71 diputats i l’any 2010, 72 (62+10) Certament pel camí s’ha perdut la U (UDC), però sé li han sumat molts independents o vinguts d’altres partits desencantats de les polítiques que es portaven a terme. Però és evident que també molts han marxar. De no se així, ahir, Juts pel Sí haurien d’haver sumat molts més que els 62 diputats que van treure. Aquí, segurament, l’alta participació també hi va tenir un paper important, ja que va permetre a C’s obtenir els millors resultats històrics. Però aquesta només seria un de les explicacions.

I retrocedim encara una mica més. L’any 1984 els de CiU van obtenir solets 72 diputats (els mateixos que ara sumen el sector independentista: JxS -62- i la CUP -10-) També van obtenir majoria absoluta les anys 1988 (69) i 1992 (70)

Per tant, tot indica que Mas no és el millor líder de la dreta liberal independentista i s’hauria d’anar pensant en buscar un altre líder o, al menys, un altre candidat a la presidència de la Generalitat que comptés amb moltes més aptituds que l’actual president.

Per tant, com tot està en mans de les CUP, espero i desitjo que compleixin la promesa de no fer president a Mas. Si no és així, perdran la credibilitat que han aconseguit guanyar-se durant els darrers anys.    

LES ELECCIONS DELS ‘ALTRES’

No sé si ho heu reparat, però quasi cap dels cap de llista que es presenten a les eleccions de demà és el líder del seu partit.

Junts pel sí, coalició que agrupa CDC, ERC i d’altres té com a candidat a Raül Romeva, mentre que el líder de CDC és Arturo Mas (4t) i el d’ERC Oriol Junqueras (5è) A Girona es presenta com a cap de llista Lluís Llach, més conegut per la seva música, que no per la seva activitat política. I a Tarragona ho fa Germà Bel, un polític de cap a peus, però que fins no fa gaires anys, militava a un altre partit d’ideologia molt diferent.

Catalunya sí que es pot, coalició que agrupa a Podem, ICV, EUA, Equo i d’altres. En aquest cas han triat com a cap de llista per Barcelona a un líder veïnal (va ser president de la federació d’AAVV de Barcelona) Lluís Rabell.

El Partit Popular de Catalunya, moments abans de començar la carrera electoral, va substituir el cotxe que havien usat a les darreres curses per un de motor més nou. A l’Alicia Sánchez-Camacho per Xavier Garcia Albiol. Però l’Alicia sembla que és la que segueix remenant les cireres.  

Ciutadans per la seva part, presentarà a la jove (i segurament inexperta) Inés Arrimadas, mentre que el seu líder fundador Alberto Rivera va preferir anar a provar fortuna a les Espanyes i es presentarà com a cap de cartell a les generals de desembre.

Tampoc Unió tindrà al seu líder històric Duran i Lleida com a cap de llista. Segurament es reserva per a Madrid, ja que sembla que al Palace s’hi està molt bé. El cap de llista per aquestes autonòmiques serà el seu segon Ramon Espadaler que, segons em va dir fa unes setmanes un exmilitant del partit i regidor, abans d’entrar en política era el seu secretari personal.

A la CUP, per la seva banda, David Fernández ha passat el testimoni a Antonio Baños. Ja sabeu que es tracta d’un partit assembleari i per tant, no té un líder definit.  

L’únic partit que presenta el seu cap de files és el PSC: Miquel Iceta. No obstant, he de dir que és un líder ocasional. Segurament, si els seus dirigents històrics no haguessin fet un pas enrere, Iceta no seria ara mateix el primer secretari del partit. He de reconèixer però (i no és el primer cop que ho faig), la valentia d’Iceta per agafar les regnes del partit en un moment en que el PSC està en caiguda lliure. A principis de setmana, l’exalcalde socialista de Roquetes Mariano Gil em deia: tranquil que ja ho remuntarem... Potser sí, però la travessia pel desert serà llarga... O al menys això sembla.

I parlant del PSC, una darrera qüestió. No crec que ajudi gens al partit treure una bandera espanyola de 12 m2 en presència del líder nacional del PSOE Pedro Sánchez. La van mostrar com a resposta al desafiament del PP i, després, Iceta, ho va justificar dient que era l’únic símbol que ens unia a tots els espanyols, passant tot seguit a explicar els detalls de l’escut que, com sabeu, també forma part de l’ensenya.

Quan veig coses així, comprenc perfectament el motiu de la marxa de reconeguts militants com Ernest Maragall, Geli, Castells, Ventura, Elena i d’altres... Encara que, en alguns casos, també els hagi de criticar per donar suport a Mas. No trobo cap justificació donar suport a un partit /encara que es presenti en coalició) que ha estat el rival del teu i que ha sobre, t’ha intentat fer mal sempre que han pogut. Cap!  

EL PAPEROT DE ROMEVA

Diumenge per la nit, les televisions (al menys aquells canals que acostumo a mirar) estaven sensiblement polititzats: a la Sexta parlaven de les eleccions gregues i a TV3 hi havia un debat de candidats (7)

Vaig mirar de posar una altra cadena, però cap em va fer el pes. La meva dona em va dir que posés TV3 per veure que deien aquells que aspiren governar-nos. Així va ser com vaig veure part del debat (ja sabeu que quasi mai en miro cap)  

Els debats serveixen als telespectadors per a reafirmar postures o fer decidir indecisos. Per aquells que tenim un vot definit, ens ha de decebre molt el nostre candidat com per a canviar el vot a darrera hora.

Tots els candidats van estar en la seva línia. De sorpreses poques. Potser els que suscitaven més expectació van ser la candidata de C’s (Inés Arrimadas) i el de la CUP (Antonio Baños), més pel desconeguts que són que per una altra cosa.

L’Arrimadas, tot i que als mítings no sol ser la protagonista (està sempre supeditada a la intervenció del seu cap de files Albert Rivera) la vaig veure força desimbolta i traient el geni quan calia. De Baños em limitaré a dir el que avui dia d’ell el Periódico: Còmode. Com si estigués veien el debat recolzat en la barra d’un bar... I és que no hi ha res com ser coherent i no tenirmorts a l’armari.

Precisament d’això no pot presumir el candidat de JxS Raül Romeva. Romeva va ser diumenge l’ase de la majoria dels cops, però ho deu de fer gustós, ja que ell solet s’ho ha buscat.

A diferència de la majoria de debats, no hi va haver blocs, es a dir, tothom va poder parlar del que va voler quan va voler. Així, el debat va ser molt més àgil, encara que els interrupcions eren constants, fins i tot de la moderadora, la Tarribas. Tot i això, en un moment donat, l’Arrimadas va treure el tema de la corrupció i, ràpidament, tothom va voler dir de la seva. Per tant. La Tarribas va haver d’acceptar que es parlés de la corrupció durant una estona.

Va ser llavors quan més és va trobar a faltar a Mas. Alguns candidats es van referir a ell com el número 4 de la seva candidatura... Romeva es va limitar a dir que quan Catalunya serà independent, hi haurà tolerància zero amb la corrupció i que si algun membre de la seva candidatura es veu esquitxat per algun cas de corrupció, serà inflexible i el farà dimitir ràpidament.

No sé si és conscient Romeva de que en aquella candidatura pot arribar a estar més sol que la una. Si tot va bé no passarà res: el Parlament investirà a Mas com a President i... (bé, ja ho veurem a partir de l’endemà de la investidura) Però si hi ha discrepàncies i el Romeva té l’atreviment d’aixecar una mica la veu, es pot trobar amb una bona puntada de peu al cul, al menys que hagi blindat el seu status.    

El que va dir Romeva diumenge els ho he sentit a dir a molts votants de JxC: primer anem per la independència i després ja ens aclarirem entre nosaltres... Reafirmant que a partir d’aquell moment es serà inflexible amb la corrupció.

Aquell que no combreguem amb la candidatura de Mas ens ho mirem de forma diferent. L’objectiu de Mas és ser independents per a posar el comptador de la corrupció a zero i d’aquesta manera esborrar com si mai haguessin existit els casos de corrupció que afecten al seu partit.

Una bona estratègia que, pel que es veu, li pot arribar a donar el resultat esperat.

TELEDIRIGITS

Quan l’ANC va organitzar la Via Catalana de 2013, la veritat és que la idea no em va sembla malament. Fins i tot vaig comprar la samarreta de la via... Res més (si ho recordeu podies comprar in kit que incloïa una banderola i no recordo si alguna cosa més) Per cert, la samarreta, tot i comprar la talla més gran, em va quedar molt justa; tant que ja no me l’he posat més.

Per primera vegada podia manifestar-me a casa. L’anar de Nord a Sud em va semblar una idea extraordinària i fins i tot em vaig notar les mans de mon cosí Miquel que era un dels que començava la cadena a la Catalunya Nord, concretament davant de la farmàcia que regenta a el Pertús.

A part d’això, la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, encara en camisa blanca (no batejats) fèiem un pilar de 4 damunt del pont penjant que va ser recollit per molts mitjans de comunicació i va ser portada de l’endemà del diari Ara.

Per aquella època, l’ANC encara no tenia la capacitat d’influència que ha anat adquirint en els 3 anys que porta de vida.

Precisament, aprofitant la seva força l’any passat va organitzar una gran V al centre de Barcelona, entra la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes. Un cop més es tornava als orígens, es a dir, a Barcelona. La resposta va ser tant contundent com la de l’any anterior, con la de 2012... L’acte va acabar amb un simulacre de vot d’una jove que havia de fer els anys el dia 9 de novembre, el dia que s’havia de fer la consulta secessionista. Per a l’ocasió, l’ANC també va vendre samarretes. Unes roges i les altres grogues, amb una V al pit. Tot molt plàstic.

L’any passat no vaig comprar res, ja que per problemes de salut (m’havien operat uns dies abans), no hi vaig poder assistir. Però la colla castellera si que ho va fer i va portar el nostre blau delta fins a Barcelona per primera vegada.

Finalment arribem a la Diada d’aquest any, la de 2015. Per evitar suspicàcies de que si els arbres de les avingudes no van deixar contar molts dels assistents, la van portar fins la Meridiana, una via molt ampla i on arbres només n’hi ha a les voreres. Es van inventar el punter que senyalaria la Via lliure cap a la república catalana i es va demanar  cada un dels assistents que en portés un de mides molt més reduïdes (tot i que n’hi havia d’altres de més grans) A les indicacions que et donaven quan t’apuntaves, també s’indicava com te’l podies fer tu mateix. En vaig veure algun (un parell, no recordo que fossin més)

Les samarretes eren blanques i tot i que portaven inscripcions pel davant i pel darrere, des de l’aire només es devia de veure blanc. Però no totes eren les oficials, també hi va haver gent que va agafar la primera samarreta blanca que va trobar a casa. Amb l’excusa que la colla també anàvem a fer un pilar i que, per suposat, havíem de portar la nostra blau delta, no me’n vaig comprar cap. De no haver anat amb la camisa castellera, segurament tampoc me’n hauria comprat cap.

Al pas del punter major, tots els assistents havien d’apuntar amb el seu cap el Parlament, lloc on s’acabava la concentració. Personalment (i no sóc l’únic en pensar així), em va semblar tot massa dirigit i a la manifestació li va faltar color. Res a veure amb tota la gamma de samarretes que es van veure a la Diada de 2012. Era un plaer veure tanta diversitat i, sovint tant d’enginy, sobre tot a l’hora de confeccionar pancartes.

L’ANC per tercer any consecutiu es va apropiar de la manifestació de la Diada que, abans convocaven els partits polítics. La força, però sobre tot la capacitat d’influència de l’ANC en tres anys ha estat notable i contrastable.

Però les situacions sempre es poden superar. Degut a una sentència (tal vegada arbitrària) de la Junta Electoral Central, s’obligava a TV3 a retransmetre en directe la Festa de la Rosa del PSC i altres actes dels partits no independentistes i que, per tant, no van estar presentats a la Diada, com a compensació al gran desplegament mediàtic que va fer la televisió pública de l’acte de la Meridiana i, que segons la JEC, a l’estar dintre de la campanya electoral, afavoria a Junts pels Sí i segurament en menor mesura a la CUP.

Llavors va sortir Jordi Sánchez, l’actual president de l’ANC i va demanar que diumenge per la tarda no sintonitzéssim TV3...

A casa nostra, la tarda de diumenge no es va mirar TV3 i no perquè ens ho demanés Jordi Sánchez, simplement perquè la televisió ni es va obrir... De totes formes les seves paraules no em van condicionar, més bé em van fer emprenyar. Qui és Jordi Sánchez o qui és ningú de l’AMC o d’Òmnium per a dir-me a mi que he de fer i que no?

Realment la situació ha arribat a un patetisme bestial. Hi ha gent que es creu (i això també va per la candidatura de Junts pel Sí) guardians de la veritat i que la resta hem de ballar al so de la música que toquin en cada moment. Qui són ells per a teledirigir-nos?  

Per aquest motiu i per d’altres, jo diumenge no votaré JxS. No sé si finalment el vot meu serà o no el de la meva vida, però no serà per a ells. No votaré mai una llista que inclogui presumptes corruptes i aprofitats. I això, evidentment va per Mas i per molts d’altres.         

JUNTS I CADA VEGADA MÉS REVOLTS

Començaré amb una anècdota. Dilluns passat, en arribar a treballar em va preguntar una companya:

-Vas anar ahir al parc?

-A què, a veure les mones? –li vaig contestar-.

Tot i que sabia que Junts pel Sí havien estat mítingnejant a Tortosa, no sabia que l’acte s’havia fet al parc Teodor González...

Els més joves potser no ho sabeu, però quan jo era menut, anàvem al parc a veure les mones, el nom popular per a referir-nos al zoo... Per tant, ben pensat, encara que ho vaig dir d’una manera inconscient, trobo que em va quedar bé i tot.

Dimecres li va tocar el torn a Amposta. Ningú em va preguntar si aniria a la plaça del mercat a escoltar als de Junts pel Sí i, per suposat, tampoc vaig haver d’usar l’expressió d’uns dies abans, però, casualment, hi vaig passar.

Encara no eren les 8 i ja es podien veure als primers adeptes i alguns candidats; altres anaven arribant. Entre ells Adam Tomàs, Ramon Bel, Anabel Marco, Lluís Salvadó i Germà Bel, a qui Manel Ramon li estava fent una entrevista. Cal dir que tots junts feien patxoca. Només fa uns mesos es tiraven els trastos al cap i ara van de la maneta... Preciosa estampa!

En canvi, nosaltres anàvem cap a la plaça de la Vila per assistir a la tercera concentració en suport als refugiats sirians i que promou l’oenegé Pallassos sense fronteres. Si a la primera en fórem 50, a la segona la xifra va baixar a 20 i ahir en seríem 10 malcontats. Segurament alguns ja no varen passar de la plaça del mercat... De fet, els polítics només hi van assistir a la primera concentració.  

L’acte és molt curt. Júlia Montardit és limita a explicar-nos que s’ha decidit (o no) durant la setmana sobre els refugiats (evidentment) i guardar un minut de silenci. Després cadascú ja pot anar on vulgui.

Al tornar a passar per la plaça del Mercat ja hi havia una mica més de públic. Al darrere, vaig veure a Rojo y Gualdo parlant distesament amb algú (no vaig reparar amb qui)

-Mira, el més independentista de tots ja ha arribat –vaig pensar-.

Ens varem posar a parlar amb unes amigues que estaven assegudes a la bacallaneria i tot seguit va començar l’acte cridant els candidats que hi eren present. El primer en prendre la paraula l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs i com que jo tenia cap intenció d’escoltar-los, vaig marxar. Tenia altres coses que fer...

Però hi va haver qui s’hi va quedar... Entre qui ho va fer, una jove de 21 anys que després de parlar el tercer, va dir:

-Ja n’han parlat 3 i fins ara només han parlat de la independència... És què no hi ha res més?

Immediatament va rebre una resposta:

-De moment fa temps que ningú ens governa i sembla ser que després del 27-S tot continuarà igual... I què passa amb aquella gent que s’ho estan passant més malament?

En un moment donat, la persona que m’ho va explicar va marxar. No tenia el més mínim interès en continuar escoltant els oradors.

A l’arribar a casa vaig trobar una carta del Sr. Alcalde demanant-me el vot per a Junts pel Sí. No considero que sigui oportú que Adam Tomàs, com alcalde, entri a casa meva a demanar-me el vot. Si fos candidat (i no em val que em digui que és un dels 100.000 candidats, ja que a la llista no hi va) ho entendria que ho fes com a tal, però mai com alcalde. Aquesta mena d’errors, a la llarga es paguen.

Segons informa la Marfanta, l’alcalde de Riba-roja d’Ebre va fer el mateix i el PSC el va denunciar davant la Junta Electoral de zona. Per cert, el text és molt semblant, sinó fos que es tracta de la mateixa candidatura, l’alcalde de ribarojenc podria denunciar al d’Amposta per plagi. Una relliscada monumental!

Però no tots els alcaldes ho han fet. El de Tortosa per exemple, no i això que la seva número 2 és candidata.

Aquesta setmana algú em recordava que ja va 100 dies que està al govern... Ha arribat el moment d’anar marcant-lo de prop?