QUI TEM ADA COLAU?

Els resultats electorals del passat 24 de maig a Barcelona van donar guanyadora la formació de l’Ada Colau Barcelona en Comú per un estret marge respecte la llista de CiU encapçalada per Xavier Trias. El repartiment de regidors va ser el següent:

BC... 11 regidors.

CiU... 10 regidors.

C’s... 5 regidors.

ERC... 5 regidors.

PSC... 4 regidors.

PPC... 3 regidors.

CUP... 3 regidors.

Durant els següents dies hi va haver tota una sèrie de contactes encaminats a conformar majories que permetessin un govern amb certa estabilitat.

Trias va ser el primer que es va postular a l’hora de reclamar l’alcaldia amb el suport d’ERC i el PSC. Com veieu, aquí no importava si el PSC és o no un partit sobiranista, aquí l’important era conservar la cadira i els privilegis implícits.

Però ràpidament, Ada Colau el va rectificar al afirmar que, de totes totes, seria alcaldessa de Barcelona amb el suport, precisament, dels mateixos partits.

Però sembla que el passat de la Colau no l’ajuda gens a l’hora de buscar suports, ja no només d’entre la resta de partits polítics, sinó entre els diferents lobbys que pul·lulen per les immediacions de Barcelona, sobre tot els econòmics. Un dels que ràpidament va posar en dubte la capacitat de la líder de Barcelona en Comú va ser el president del Banc de Sabadell que li va retreure el seu passat com activista de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)

L’hipotètic pacte, sembla ser que tampoc agrada gens a Mas que, encara que públicament no s’hagi dit, tot indica que hauria pressionat a Junqueras per a que aquest, per la seva part, posés condicions a la Colau a l’hora d’establir un acord de govern.

Junqueras li demana a la Colau que es posicioni al costat dels independentistes i fins i tot, aquesta pressió la fa extensiva al PSC. Mentre Ada Colau ja ha dit que està a favor del dret a decidir, amb el cas del PSC, intueixo, serà una mica més difícil.

El tema és que si Barcelona en Comú es veu prou forta per a emprendre, pràcticament en solitari el govern de la capital catalana o, finalment, buscarà nous socis de govern a part del PSC que, a priori, sembla l’únic partit que hi pactaria sense condicions prèvies. Tal vegada C’s podria ser la tercera formació en discòrdia, però personalment tinc seriosos dubtes de que sigui així, ja que tot i presentar-se com una formació immaculada (la qual cosa ja li va bé a BC), no deixa de ser un partit representant de la dreta i, per tant, força diferenciat d’allò que representa la formació guanyadora.

Tampoc a Madrid li van millor les coses a Manuela Carmena. A la capital, Ahora Madrid, una formació molt propera a Podemos, ni tant sols va guanyar les eleccions, però seria la formació que més fàcil ho tindria al comptar amb el suport del PSOE. Entre les dues formacions sumarien 29 regidors, la qual cosa representaria majoria absoluta, ja que la suma del PP (21) i C’s (7) es quedaria amb 28, a 1 de la desitjada majoria absoluta.

Esperanza Aguirre ja fa dies que va embolicant la troca reclamant un front comú contra Manuela Carmena, a la que veu com l’origen de tots els mals que passaran en el futur més immediat. Fins i tot, diu, que li donaria l’alcaldia al socialista Carmona per a evitar un govern presidit per la líder aAhora Madrid.

Encara que la Esperanza negui haver tingut res a veure amb l’anomenat Tamayazo, el cop de ma més gran de la democràcia espanyola, es inqüestionable que alguna cosa va tenir a veure, ja que gràcies a això va accedir a la presidència de la Comunitat de Madrid.

Per tant, fins el moment de l’elecció del nou alcalde (o alcaldessa) planarà a l’aire l’ombra d’un altre cop de ma que li permeti a la lideressa fer-se amb l’alcaldia de la capital d’Espanya.

Si l’altra vegada l’escàndol va ser majúscul, imagineu-vos l’enrenou que es formaria aquesta vegada. Potser llavors l’Aguirre hauria de deixar de dissimular i acceptar que ella sí, ha estat l’origen de tots els mals que ha patit Madrid al llarg dels darrers lustres.  

Per cert, jo no tema Ada Colau. Crec que si la deixen pot ser una bona alcaldessa que canviarà moltes coses per a bé dels ciutadans de Barcelona i qui sap si també de tota Catalunya.     

OFEC FINANCER

Així va qualificar Quico Homs l’estat econòmic de la Generalitat de Catalunya. I el cert és que ha donat que parlar... I el què donarà!

Els qui em coneixeu sabeu que sóc un malfiat de mena i segons de qui prové, encara més. També sabeu que penso d’Arturo. L’altre dia em deia un republicà:

-S’ha ficat en un embolic i no sap con sortir-se’n! 

   

Bé, la primera cosa que em crida l’atenció d’aquesta situació és que l’anunci de que Catalunya no té liquiditat es produís passades les eleccions locals, segurament per a no interferir en els comicis, però també per anar preparant el terreny de cara les previsibles autonòmiques del 27 de setembre.

La segona cosa és que la Generalitat no podrà pagar res, excepte les nòmines. Voleu dir que aquí no hi ha gat amagat? I no és que no trobi bé que es paguin les nòmines, ja que és la primera i principal cosa que és té que pagar, sinó que, normalment, quan no hi ha diners, no hi ha diners per a res o quasi res i la despesa de personal sol ser la més gran del pressupost de qualsevol administració.

Ah! I la culpa de tot plegat torna a ser (com no?) de Madrid que no fa les transferències que li pertocaria fer.

A mi em sembla que tot es tracta d’un muntatge i que la situació de la Generalitat no és pitjor que les què s’han viscut durant els anys precedents. Si Madrid no fa les transferències quan tocaria fer-les, segurament és culpa de les nul·les relacions que hi ha entre totes dos administracions o bé, que algú no ha fet els deures quan tocava. Diuen que Mas Colell està negociant a corre-cuita una ràpida solució. Veure’m com acaba.  

És de lògica que el primer que es vulgui pagar són els sous dels milers de treballadors que té la Generalitat en plantilla. Us imagineu tot un col·lectiu indignat de cara el 27-S? Potser molts optarien per no votar o fer-ho per una altra candidatura... No pagar proveïdors, per molts que siguin, numèricament, mai seran tants com els treballadors de la plantilla.    

La situació d’ofec econòmic, en més o menys grau, no significa cap novetat. Sinó, ho pregunteu als farmacèutics, col·legis concertats i les entitats i associacions del tercer sector, es a dir, les que gestionen els serveis socials.

Els polítics convergents no són babaus (mai ho han segut, potser sigui una de les poques qualitats que tinguin) i saben que de cara les eleccions autonòmiques de la tardor, com més elements hi hagin al seu favor molt millor.

La tàctica de donar sempre la culpa a Madrid ja l’emprava papa Pujol i els arguments eren si fa o no fa els mateixos d’ara: la manca de finançament.

Si m’ho poguessis dir, segurament em diries que amb la independència aquesta situació és solucionaria. No et diré que no. Però ja saps amic lector que ser independents i tenir a Arturo i companyia de governants no m’atrau gens.

Si Arturo decidís plegar potser llavors em replantejaria moltes de les meves postures, però l’avui President s’aferra al càrrec com un moribund a la vida.

Que voleu que pensi d’algú que ha viscut sempre de la política i vol arribar a jubilar-se ocupant el mateix càrrec que ocupa... Com d’altres tants que han fet de la política la seva professió.

Com em deia l’altre dia un company de treball respecte a Ferré i la resta de regidors de CiU que ara passaran a l’oposició a Amposta:

-Què treballin, home, que treballin...  

LA SARSUELA DEL PP DE MADRID

Rieu-vos-en del vodevil que van protagonitzar Pedro Sánchez i Tomás Gómez. Rieu-vos-en de la tragicomèdia entre Àngel Ros i Marta Camps...

El primer acte de la sarsuela protagonitzada per Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy preveu fortes emocions.

Feia temps que Rajoy anava amb una margarida a la ma sense atrevir-se a començar a arrancar els pètals. Molt possiblement perquè aquests pe`tals encara no tenien nom. Finalment la setmana passada hi va haver fumata blanca i es van fer públics els noms de les dues candidates (a l’ajuntament i a la comunitat) Finalment, Rajoy (o l’executiva del PP) es van decantar per Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes, respectivament.

Mentre la Cifuentes va ocupar el lloc del defenestrat Ignacio González, ma dreta de Esperanza Aguirre durant molts d’anys i a la que rellevar per malaltia, a darrera hora i quasi per sorpresa, l’elecció de la lideressa com a candidata va ser degut (sembla ser) gràcies als resultats de les enquestes que la donaven que l’única candidata amb opcions de conservar l’alcaldia de la capital del Regne. Ana Botella de Aznar ja feia mesos que havia estat descartada per la seva pèssima gestió (Madrid Arena, candidatura JJ.OO.)

Ahir, de sobte, la lideressa es despenja dient que ella no és una titella i que no admet que a Madrid el PP creï una gestora, la qual cosa significava el seu cessament immediat com a presidenta del PP de la comunitat. Aquest fet va provocar un comunitat tant ràpid com inusual de l’executiva del PP (és molt estrany que es facin comunicats oficials en dia festiu) anunciant que, en tot cas, seria si Aguirre acabava sent nomenada alcaldessa de la Villa y Corte.

Després de tot això un s’ha d’aturar un moment i intentar fer-se una idea de com van passar els fets. Una persona molt propera a mi (dona per a és senyes) em va dir que Rajoy li va imposar la condició a Aguirre que, si volia ser candidata a l’alcaldia de Madrid (i per a la que ella s’havia postulat ja fa mesos) havia de renunciar a la presidència regional. En aquell moment (encara que a contracor) Aguirre va acabar acceptant (o tot o res), però més tard, ja sigui perquè així ho va decidir en aquell moment, ja sigui perquè ho va meditar posteriorment, va acabar fent públic el pacte al que s’havia arribat i la determinació que va prendre més tard.

Aquest matí, a la SER, Pep Bueno ho explicava perfectament. Ho ha comparat a la faula de la granota i l’escorpí.

Un escorpí li va demanar a una granota que l’ajudés a creuar un riu, tot prometent-li que no li picaria. Quan estaven a mig del riu, l’escorpí va treure l’agulló i va picar mortalment a la granota i, mentre s’enfonsaven els dos, l’escorpí li va dir a la granota:

-No m’he pogut aguantar, va amb la meva manera de ser...            

No cal dir-vos que aquest és el final que desitjaria per al cas.

LOS INCOMBUSTIBLES DEL PP

A què sembla el títol d’una pel·lícula? Sí ja sé que l’he posat en castellà, però ho he fet per dues coses: la primera perquè la majoria de les pel·lícules són en castellà i la segona perquè la majoria dels del PP se senten més còmodes amb l’idioma de l’imperi que no el regional que parlem aquí o a qualsevol altra comunitat que tingui idioma propi (valencià, gallec, basc...)

He llegit a l’Aguaita que el PP territorial ha fet públic els caps de llista dels diferents pobles per a les municipals de maig. En parlar del cap de llista de Deltebre (Joan Bertomeu), afegeix: l’incombustible.

Però quan te’ls llegeixes tots, te’n adones que la majoria dels caps de llista repeteixen i, d’aquests quasi tot entren a la categoria d’incombustibles:

-Blanca Duré a la Galera ja porta almenys 3 legislatures presentant-se.

-Francisco Aguiar (un dels pocs amics que tinc del PP) a Godall, un cas molt similar a l’anterior. L’altre dia de broma li vaig dir que es podria presentar amb el PSC ara que l’exalcalde Francesc Miró es presentarà com a cap de llista (del PSC) a Amposta.  

Javier Boqué a Santa Bàrbara, no estic segur però crec que en porta més de 3.

Isabel Salas a Ulldecona (què, què –com diria Xavi Castillo) Quantes legislatures porta presentant-se? Quasi tantes com Celestino Hervas que porta un rècord difícil de superar ja que s’ha presentat des de les primeres eleccions democràtiques de l’any 1979. Primer amb la UCD, després crec que amb el CDS i més tard com a independent. La passada legislatura va veure complit el seu desig de ser alcalde gràcies a un pacte entre el la seva candidatura, el PP i CiU i que fa ver que s’alternessin com alcaldes els caps de llista de les tres formacions.

La manca de recanvis es deu, sense cap mena de dubte, a l’escassa implantació que té el PP a les nostres terres i a Catalunya en General. En un temps on està de moda ser independentista i amb l’ascens (encara que de moment no s’hagi implantat per aquí) de Ciutadans, una força de dreta, però que no ha tingut responsabilitats de govern i, per tant, no han sofert pràcticament desgast, és comprensible que costi trobar gent que agafin el relleu d’aquells que venen posant la cara, sovint, des de fa dècades.

Aquesta situació contrasta amb el que passa al PP de Madrid. Si aquí ja fa dies que venien anunciant, a la capital i cort, fins ahir no es van saber qui seran, en aquest cas les candidates tant a l’ajuntament como a la Comunitat.

Algú pot pensar que no s’han portat de tants de dies, és veritat, però si que s’ha endarrerit molt respecte a d’altres formacions on els partits ja fa mesos que tenen designats els candidats, exceptuant si voleu el relleu de darrera hora d’Àngel Gabilondo per Tomás Gómez com a aspirant a la Comunitat.

Segurament, aquest endarreriment està produït per l’enorme desgast que ha patit el PP de Madrid. Finalment, i com imagino que ja coneixeu, les escollides per Mariano Rajoy han estat la que fins ara era la delegada del Govern, la controvertida Cristina Cifuentes com a candidata a la Comunitat i la no menys polèmica Esperanza Aguirre per a l’alcaldia.

Esperanza Aguirre què, recordem-ho, ha estat Ministra de Cultura, presidenta del Senat i presidenta de la Comunitat de Madrid, càrrec que va abandonar (diuen) per problemes de salut, té tants fidels com detractors.

Davant d’aquest nou repte que significa ser candidata a l’alcaldia de Madrid, no puc deixar de recordar la forma en que va arribar a la presidència regional: gràcies a dos desertors del PSOE que van acceptar diners d’empresaris de la construcció per absentar-se a l’hora de la votació.

Es repetirà la situació on l’esquerra (per molt que es presenti dispersada) serà capaç de donar-li una bona repassada.

Aguirre també és de los incombustibles del PP.       

EL PP EN ESSÈNCIA

Segurament són d’aquelles notícies poc notícies... Es a dir, que no solen sortir a les portades dels diaris, ni a les capçaleres dels informatius... Només se’n fan ressò uns pocs mitjans de comunicació i, com aquell que diu, de passada...

La primera la vaig escoltar (i veure) dimarts a la Sexta. Parlaven de 1.400.000 euros que s’havia gastat la comunitat de Madrid en una campanya sobre la qualitat de la sanitat pública.

Sembla ser que la campanya s’ha fet amb el propòsit de rentar la mala imatge que s’ha guanyat la Comunitat de Madrid. Els usuaris i, sobre tot els malalts, però també els professionals (metges, infermeres i resta de personal) denuncien les retallades en personal i mitjans en general. Sembla ser que les autoritats sanitàries han tret els malalts dels passadissos i els han posat a una grans sala que han habilitat per l’ocasió, allunyada de les mirades curioses. Deuen de pensar que allò que no es veu, no existeix.

Els més emprenyats són els malalts crònics d’hepatitis C. Uns malalts a qui els costa molt rebre el tractament que els facultatius els han prescrits, ja sabeu, el famós retroviral. Per tant, es queixen en raó: no hi ha diners per a pagar els tractaments, però si fer a fer publicitat del bons que són...  

Desgraciadament la propaganda cal·la entre el públic i sempre hi ha qui s’ho creo. Per cert, si diumenge passat vareu veure Salvados, on Jordi Evole va entrevistar a l’Esperanza Aguirre, aquesta, durant l’entrevista també va parlar de l’excel·lent sanitat que tenen a Madrid. M’agafen ganes d’anar-hi...

L’altra informació la vaig escoltar dimecres a la SER, mentre me’n anava a treballar. L’oposició gallega va presentar una moció al Parlament d’aquella comunitat sobre la pobresa energètica. El PP va rebutjar el concepte i el va canviar per consumidors vulnerables, un eufemisme que potser a la pràctica és el mateix, però costarà identificar-ho quan s’escolti.

Parlant de pobresa (en general), els índex que s’elaboren des d’Europa sobre els pobres que hi ha a cada país, indiquen que igual a Catalunya com a Espanya han crescut des forma desorbitada durant 2014.

Això contrasta moltíssim amb els arguments que ens donen des del govern de Madrid on s’assegura que la recuperació de l’economia espanyola és un fet.

El que és un fet és econòmicament parlant la tendència del començament de la crisi és la mateixa que la d’ara: mentre uns (pocs) són cada cop més rics, la majoria (molts) són cada vegada més pobres. Sobre tot la considerada classe mitjana que, pràcticament ha desaparegut del mapa quan abans de la crisi era el puntal que sostenia l’economia d’aquest país.  

CONSULTA SOBIRANISTA: MANQUEN 2 DIES

Barcelona. Seu de la Delegació del Govern d'Espanya a la plaça Pla de Palau. 

El Ministre de Justícia Rafael Català va tornar a remarcar ahir que si el govern de la Generalitat cedeix l’organització de la consulta a la societat civil, el govern de Madrid no hi posarà cap impediment.

Jo entenc que de facto ja era així quan en lloc de president i vocals de mesa sortits d’un sorteig que fa l’administració (en les altres votacions ho fa cada ajuntament) hi haurà voluntaris relacionats amb l’ANC i a Òmnium Cultural.

Ahir qui va voler prendre protagonisme va ser la delegada del govern central Llanos de Luna advertint els directors dels instituts que poden cometre una falta. Imagino que si, finalment, des del govern de Madrid s’acaba tolerant la consulta, els directors dels instituts podran obrir les portes i cedir les instal·lacions per a organitzar la jornada electoral. Certament muntar un col·legi electoral costa molt poc, però que encara existeixi aquesta incertesa dos dies abans, fa pensar que, efectivament, s’ha estat improvisant molt.

L'alcalde de Mas de Barberans ens explicava avui que també ha rebut una carta de la delegada del govern central advertint-lo sobre la sessió de les escoles com a col·legi electoral, ja que al contrari que els instituts, les escoles si que són competència municipal. 

Però abans va rebre un document del delegat territorial de la Generalitat per a que signés la cessió. L'alcalde es va negar a signar-lo al·legant que hi havia d'haver una sol·licitud formal de petició per part de la Generalitat, al que Pallarés, en primera instància s'hi va negar, però davant la negativa de Josep Lleixà (que així es diu l'alcalde) va acabar per enviar-li. Finalment l'alcalde va signar el document després de modificar-lo lleugerament fent constar que atenia a una petició del govern català i després del perceptiu informe del secretari-interventor de l'ajuntament masover.   

A propòsit de la delegada del govern. Quin paper el d’aquesta senyora no? Sembla ser que només està per tocar el que no sona: ara envio cartes als ajuntaments pel tema de les banderes, ara recordo als directors que poden incórrer en falta si desobeeixen... Al menys abans encara anaven a inaugurar les infraestructures que feia el govern central, però en la poca inversió que hi fan darrerament, es deu de passar tot el dia al seu despatx consultant el Facebook i xatejant amb elscolegues del partit que tingui tan poca feina com ella.

Encara ahir em va arribar la propaganda institucional . Una mica més i no m’arriba. Un exemple més de la improvisació que parlava abans.

I parlant d’aquestes cartes i, també, del cens electoral (per dir-ho d’alguna manera), la Societat Civil Catalana ho ha denunciar per ús indegut de els dades personals. Com que l’Institut Nacional d’Estadística, depenent del govern central, es va negar a facilitar les dades (a part de que hauria d’haver refet el cens per a incloure els joves de 16 i 17 anys), les dades electorals, s’han aconseguit a través de l’Idescat (o Institut d’Estadística de Catalunya) Imagino que aquest organisme les haurà obtingut a través dels ajuntaments que són els que elaboren el padró i les haurà cedit a l’organisme català dintre dels acords que s’estableixen entre les diferents administracions. Però sembla clar que usar-les en un referèndum no pactat amb el govern central, podria ser, efectivament, il·legal, ja que, les competències censals para els casos dels comicis electorals.

I ja per acabar, suposo que us heu assabentat que es va poder veure un comboi militar dirigint-se cap a Barcelona. També sembla que hi ha un vaixell de guerra ancorat al port de la Ciutat Comtal. Espero que tot sigui una coincidència, però ¿us imagineu per un moment que els pitjors auguris es fessin realitat? Més de dos haurien de sortir per cames...    

AMB LA MENTIDA PER BANDERA

Aprofitant l’aniversari dels atemptats de l’11-M van ser molts els qui van denunciar el muntatge que pretenia fer el govern de José María Aznar culpant a la banda terrorista ETA d’haver estat l’autora quan ja sé sabia que havia estat una cèdula islàmica establerta a Espanya.

Al programa Divendres de TV3, hi havia l’exdirector del Periódico Antonio Franco i el que en aquella època era el director de l’Avui Vicenç Sanchís. Franco va dir que tenia informacions facilitades per la pròpia policia a la corresponsal del seu diari a Madrid de que es tractava d’un atemptat perpetrat per un grup terrorista d’origen musulmà i així ho van anunciar a l’edició especial que va treure el diari el mateix dia per la tarda. Llavors, va rebre una trucada del propi José María Aznar (que com no era candidat sembla ser que tenia poca feina) advertint a Franco de l’error que estava cometent i li va demanar una rectificació per a la propera edició. Franco va dir que en aquell moment no podia pensar que l’estava mentint i que suposava que com a president del govern disposava d’una informació fiable i contrastada. Però el que realment feia, era donar una informació interessada i manipulada a l’extrem. Vicenç Sanchís va ratificar tal extrem.

Mireu, vaig a ser-vos franc. Quan es va saber del terrible atemptat, a mig matí, imagino, com a regidor que era de l’Ajuntament d’Amposta vaig parlar per telèfon amb diversos companys per avaluar la transcendència dels fets. Recordo que vaig parlar amb Lluïsa Lizárraga número 2 a la candidatura del PSC per aquelles eleccions que s’anaven a fet tots just dos dies després. Lluïsa em va dir: 

 

-Si ha estat ETA, el PP ja ha guanyat... 

 

 El PP sempre havia utilitzat a una bona part de les associacions de víctimes del terrorisme en propi benefici i com escut protector davant les politiques antiterroristes dels governs socialistes. Era evident que un atemptat d’ETA els beneficiava i, pel contrari, si qui l’havia comès eren islamistes, s’entenia que ho feien com a revenja de la participació d’Espanya a la Guerra d’Iraq i de la que Aznar era l’únic responsable. Per això, després del 13-M es va dir que aquelles eleccions les havia perdut Aznar, tot hi no presentar-se.

A la Sexta, el Gran Wyoming també va parlar del tema. Com per la tarda al programa de Xavi Coral a TV3, es va parlar del seguidisme de mitjans com La Razón i el Mundo que, com sabeu, van inventar-se la teoria de la conspiració on, suposadament, hi va haver una conxorxa entre el PSOE, la ETA i la policia per a fer fora el PP del govern. De fet, el PP, mai ha digerit aquella derrota.

Però també van parlar de Federico Quevedo, un dels periodistes que va fomentar la teoria de la conspiració i que posteriorment va reconèixer que tot va ser una mentida per a mirar de beneficiar el PP.

Al llarg dels anys, s’ha comprovat que el PP ha fet de la mentida la seva ensenya d’identitat, la seva bandera. Voleu més mentida que el cas Gürtel i tot el que d’ell se’n deriva? Els papers de Bárcenas, els comptes a Suïssa...

Com bé es va dir a Divendres, a d’altres països, per falsejar la declaració de la renda, han dimitit mandataris i aquí, per coses més grosses, no dimiteix ningú.

Però és que aquí (i perdoneu l’expressió) som tontos del cul i ens agrada estar governats per mentiders, lladres i corruptes.

I TOT VA COMENÇAR AMB UNA FOTO

Tristament, avui es commemora el 10è aniversari dels atemptats de Madrid, els pitjors que hi ha hagut a Europa amb 191 morts i 1.858 ferits.  

Qui no recorda aquell dia de fa 10 anys? Tot just estàvem en vigílies electorals i tot indicava que, malgrat tot (polítiques socials i laborals, guerra de l’Ira, etc.), el PP s’enduria el partit (parlant en termes futbolístics)

A l’hora punta d’aquell matí de 11 de març, els trens de rodalies de la capital de l’estat es dirigien cap a les seves respectives destinacions com qualsevol dia. Hi anaven treballadors, mares amb els seus respectius fills, mestresses de casa que es dirigien cap al centre per a fer les seves compres... Per a molts d’ells la vida se’ls hi va acabar allí mateix, sobre els trens, de sobte, sense haver fet res que meresqués acabar d’aquella manera tan tràgica.  

A mig matí ens van donar la fatal notícia. Les primeres impressions apuntaven a ETA. Qui sinó? Recordo que vaig trucar al telèfon de la secció sindical de la UGT de Madrid per a preguntar sobre l’abast de l’atemptat, ja que durant les primeres hores hi havia una gran confusió. Van despenjar i penjar immediatament. No estaven per a res. Ho comprenc perfectament... Vaig optar per enviar-los un fax on els hi transmetia el meu sentit condol i els hi demanava que el fessin extensiu als seus familiars i persones més properes.

Però qui va ser el màxim culpable d’aquells atemptats? Evidentment els terroristes que el van perpetrar, però segurament no hagués passat si abans no hi hagués hagut el detonant que ho va desencadenar tot.

Tot va començar amb una foto. A les illes portugueses de les Açores, es van reunir tres mandataris: George Bush, Tony Blair i José María Aznar. Els dos primers del grup de mandataris que tallen el bacallà; el tercer buscant un protagonisme que sovint sé li havia negat. Els tres mandataris mundials van acordar declarar la guerra a l’Iraq sense el consentiment de l’ONU. 

Els EE.UU. culpaven l’Iraq d’amagar els màxims responsables dels atemptats de les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001 al seu territori. La Gran Bretanya, aliada històrica, els hi donava suport, però... Què hi pintava allí Espanya? Només la megalomania i el complex d’inferioritat d’Aznar donen resposta a la pregunta.

Aznar va posar a Espanya en una guerra il·legal que no comptava (tal com he dit abans) amb l’autorització de l’ONU i tampoc del Congrés dels Diputats. Per tant, no es d’estranyar que els terroristes de Al Qaeda busquessin revenjar-se d’Espanya, com ho van fer després amb la Gran Bretanya, concretament el 7 de juliol de 2005 a Londres.    

Des d’una plataforma ciutadana es va portar a terme una campanya per a que Aznar pagués per la seva responsabilitat tan en la guerra de l’Iraq (on hi van morir diversos soldats espanyols), com pels atemptats de Madrid. Però al final, sembla, que tot ha quedat en un no res i Aznar segueix fent el gallet des de la presidència de la FAES i es deixa ensabonar per aquells que el veuen com un ferm candidat a la presidència de la III República espanyola.

Si a les eleccions del 13 de març de 2004 es va aconseguir donar la volta a les enquestes i finalment el PSOE va aconseguir la victòria contra pronòstic, espero i desitjo que Aznar acabi relegat a un ostracisme total per voluntat dels ciutadans d’aquest país i sense haver-hi de lamentar morts.  

EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES.   

QUATRE DE QUATRE

Si estiguéssim parlant d’encerts o de vots favorables, la notícia seria del tot positiva, però si, en canvi, han estat 4 fracassos de 4 intents, imagineu-vos el fiasco. Això és el que li ha passat a Madrid en les quatre vegades que ha presentat candidatura per albergar uns Jocs Olímpics d’Estiu i, a sobre, les 3 darreres de forma consecutiva.

Diuen els analistes que n’entenen , que Madrid se’n va refiar massa i que anaven de guanyadors molt abans de que votessin els membres del COI. També diuen que Madrid tenia massa condicionants en contra seva, com ara la precarietat econòmica del país i el dopatge. Però jo també afegiria la generalitzada corrupció institucional i la voràgine dels banquers.

Si comparem aquest quarta vegada amb les precedents, ens en adonarem que, fina ara, Madrid sempre havia arribar a la final, mentre que aquest cop va ser eliminada a la primera votació.  Pérez de Rozas, periodista del diari el Periódico, deia en un article publicat dimarts dia 10, que a la candidatura de Madrid 2020 li va passar com li passa al Real Madrid des de fa un bon grapat d’anys: que sempre somien amb la décima i no acaba arribant mai.

Aquesta nova derrota significa un nou fracàs de les polítiques del PP. Durant el darrer govern socialista, el PP, responsabilitzava a Zapatero i la seva política exterior per les seves derrotes, però una vegada derrotats els socialistes i amb govern dels salvadors de la Pàtria, els culpables els han de buscar dintre de la seva pròpia casa. Alguns sectors del PP ja donen a Ana Botella com amortitzada; potser per que és la part més feble de tot l’organigrama, però, en tot cas, no és, ni molt menys, l’única responsable.  

Salvant les distàncies, la designació de seu olímpica es pot comparar amb els festival d’Eurovisió. Espanya fa 40 anys que no guanya i des de que Salomé ho va fer per segona i darrera vegada fins l’edició d’aquest anys, molt poques vegades ha optat a la victòria final. És més fàcil que quedi pels darrers llocs que no entre les primeres classificades. I és que a l’hora de votar, Espanya no compta amb els suports necessaris, a diferència d’altres països que aconsegueixen, gràcies a les seves estratègies, un gran nombre de complicitats.

És cert que Barcelona va organitzar el JJ.OO. de 1992, però en aquells moments la candidatura olímpica comptava amb el millor aval que es podia tenir: el barceloní Joan Antoni Samaranch, era president del COI gràcies a una estratègia perfectament preparada des de feia un bon grapat d’anys. Cal recordar que el govern espanyol va enviar a Samaranch d’ambaixador a Moscou, ciutat que tenia que albergar al Jocs de 1980. Això li va permetre al diplomàtic espanyol establir tota una sèrie de relacions amb d’altres mandataris olímpics que, al cap d’uns anys, el nomenarien president de l’organisme olímpic. D’aquí a aconseguir la majoria de suports per a la candidatura de Barcelona, només hi quedava un petit pas.

Tornant a la candidatura de Madrid 2020, hi ha qui diu amb certa sorna que mai podien guanyar. Només cal mirar el seu logotip: Madrid 20020. Fins arribar a aquell any, encara s’hi poden presentar unes quantes vegades més.

Què al no ser Madrid candidata per als JJ.OO de 2020 pot beneficiar la candidatura Barcelona-Pirineus 2022? Està per veure. Potser sí o potser al COE li agafa un atac d'espanyolisme i decideix no avalar-la. Temps al temps.      

A MESSI SE’L POT PERDONAR

Varem poder veure a Messi acompanyat pel president del Comitè Olímpic Espanyol que, a la vegada també és el president de la candidatura de Madrid, lluint la samarreta de la candidatura i també aguantant una bandera (òbviament de la candidatura Madrid 2020)

Sé li ha de tenir en compte a Messi què hagi donat suport a la candidatura de la capital i cort de l’imperi?

Des del meu punt de vista, no. No es pot dir que es tracta d’un pecat de joventut perquè Lionel ja té 25 anys i fins i tot és pare, per tant, sap molt bé on es fica. Per una altra banda cal recordar que estem parlant del millor jugador del món en l’actualitat i, possiblement, de tota la història del futbol. Fins i tot per davant de Pelé. Per tant, quan un jugador assoleix aquest nivell, a part de les seves obligacions que són la de jugar al futbol i atendre els compromisos que té com a jugador, però també amb els seus patrocinadors, també ha de cedir la seva imatge per a d’altres causes com per exemple la de donar suport a la candidatura de Madrid que mira d’aconseguir la olimpíada de 2020.

Per tant, mentre Messi segueixi donant dies de glòria al Barça, aconseguint títols per a la entitat i fent-nos gaudir del seu talent, opino que sé li ha de perdonar si en un moment puntual donar suport a la candidatura d’una ciutat que representa l’antítesi dels nostres valors.    

FACIN JOC, SENYORS…

Més enllà de la política, Madrid i Catalunya, Catalunya i Madrid competeixen per veure qui serà el primer en construir el complex lúdic on s’ubicaran diversos casinos. És una prova més d’allò que tan agrada els polítics: a veure qui la té més llarga...

Espanya sempre ha estat un país eminentment turístic. El quart sector ha estat sovint la locomotora que ha tirar de l’economia del país. És l’excusa per a justificar la creació de Eurovegas (Madrid) i Barcelona Word (Tarragona) és l’arribada de turistes d’alt poder adquisitiu. Sembla ser que el turisme del golf ja està saturat.

Però l’empresa del magnat Shelton Adelson no arribarà a Madrid a qualsevol preu. Les exigències de l’empresari són directament proporcionals a la inversió que farà. A part dels beneficis fiscals que espera obtenir, també vol que es pugui fumar als casinos, encara que per això s’hagi de canviar la llei. Poderoso don dinero...  

Com la ministra del ram no està per canviar-la, s’està buscant un fórmula imaginativa per a que el vici pugui estar present a les sales de joc. La solució que s’apunta seria transferir les competències de la prohibició de fumar a les comunitats autònomes, així, la de Madrid, podria autoritzar pels seu compte poder fumar als casinos, la qual cosa no deixaria de ser un greuge comparatiu per a d’altres empreses del sector no vinculades amb Eurovegas.

Però posats a autoritzar, em venen al cap d’altres prohibicions o limitacions que també es podrien adaptar a les especials característiques que sembla que té un complex així: es podria fer els ulls grossos amb les senyoretes de companyia; la taxa d’alcohol en sang es podria augmentar per a que així és pogués beure més als locals; la limitació de velocitat a les autopistes i autovies també es podria elevar per a permetre els conductors cotxes de gama alta poder gaudir de totes les prestacions dels seu vehicle...

Com segur que sabrà el lector, fa uns dies que el Comitè Olímpic Internacional ha donat el vist i plau al projecte de Madrid (capital i cort) per a que pugui ser aspirant a organitzar els Jocs Olímpics del 2020. Entre les candidates (les altres dos són Istanbul i Tokio), és la que millor nota va obtenir. La tempera a la capital es va desbordar. Només és comparable als desitjos anuals per guanyar la décima després de l’enèsim projecte de Florentino.

Com els JJ.OO. són un esdeveniment mundial sense punt de comparació amb qualsevol altre, sé m’acut que també aquí podrien ser permissius i deixar fer tot allò que abans sé li haurà permès a Eurovegas. Si es deixés fumar i veure alcohol sense mesura i fins i tot el consum d’altres substàncies prohibides. Així es garantiria un èxit que, encara que es doni per segur, sempre es pot arribar a millorar.

Serien els millors jocs de la història, al menys en disbauxa i desenfrenament.      

DIARI DE L’AGOST. DIA 29 (dimecres)

DEL 23-F (de 1981) AL 25-S (de 2012)
Des de fa més d’un mes circula per Internet una convocatòria per anar a Madrid i assetjar el Congrés dels Diputats. L’acte pretén, entre d’altres coses, fer dimitir els diputats per a que es convoquin noves eleccions i reestablir el poder al poble.
Abans d’ahir en parlava el Periódico de Catalunya que, deia que semblava que la iniciativa havia sortit de l’extrema dreta encara que des d’aquells sectors es negava.
Les primeres notícies que vaig tenir sobre aquest acte va ser per mig de la meva dona. Em va explicar que va rebre un correu electrònic d’una companya de treball i, efectivament, els termes amb els que estava redactat l’escrit li van semblar feixista. Cal dir que la companya de treball de la meva dona és de tendència política més aviat ultradretana.
No va trigar gaires dies en arribar-me a mi per un altre canal i, efectivament, vaig arribar a les mateixes conclusions que la meva dona.
Mal que ens pesi, el parlament ha estat escollit pel poble que, sobirana i democràticament va decidir per una àmplia majoria que ens governés el Partit Popular. Segur que molts dels qui ara pretenen derrocar el Congrés van escollir aquesta opció a l’hora de dipositar la seva papereta de sufragi dintre de l’urna. En canvi, ara, de forma pacífica es pretén que els diputats dimiteixin en bloc per a provocar un avançament electoral.
Evidentment l’acció no és tan pacífica com volen dir, perquè rodejant el Congrés el que es vol, és coaccionar els diputats per a fer-los fer una cosa que, de forma lliure, no ho farien.
Si comparem l’acció amb una manifestació o una vaga general, pot sembla, a priori, el mateix, però mentre les manifestacions i vagues estan estretament lligades amb els sindicats i demanades utilitzant els conductes legals i dintre del marc legal, la marxa sobre Madrid del 25-S, no.
Des del meu punt de vista hi veig força semblances entre del 23-F del 81 al 25-S d’aquest any (si es que, finalment, s’arriba a produir) Tret del factor sorpresa, en totes dues accions hi ha la mateixa finalitat que és la de fer dimitir als membres que ostenten la representació de la sobirania popular.
Qui ens garanteix que, d’aconseguir els seus propòsits, després hi haurà una convocatòria electoral amb la garantia de que els ciutadans conservarem tots els drets democràtics? 
 
UNA ACTITUD GÈLIDA
Un dels temes que, aquests dies obre els informatius és el cas de la desaparició dels germans Ruth i José Bretón, arran del tomb que ha donat la investigació. El que, per als científics de la policia eren restes d’ossos de rosegadors, un estudi posterior realitzat per un expert forense contractat per a l’ocasió per la família materna, va concloure que eren humans i, concretament de la mateixa edat que tenia la nena a l’hora de desaparèixer. Posteriorment, un antropòleg d’Atapuerca requerit per la policia va arribar a les mateixes conclusions.
Ahir, la policia, va portar al pare de les criatures al lloc on se’ls va veure per darrera vegada i que no és altre que una finca familiar propietat dels avis paterns.
Em va cridar especialment l’atenció en veure que l’home, si de veritat va escanyar els seus fills, no es vingués a baix i acabés confessant el macabre crim.
En comentar-ho amb la meva dona em va dir que era un psicòpata i que els qui tenen aquesta patologia actuen amb una fredor gèlida, sense immutar-se i em va recordar el cas de José Laso, un veí d’Amposta que va matar a la seva dona primer, perquè no volia separar-se d’ell (tenia una amant) i després a un dels seus fills perquè, suposadament, va ser testimoni dels fets.
Després de sortir de la presó, suposadament, va matar a la seva parella i al seu cunyat, perquè mantenia relacions amb la dona d’aquell.
Després de molt de temps desapareguts i d’haver fet, per part de la policia, diverses recerques dels cossos, aquests no han aparegut mai. Ell assegura que van marxar junts. 
 

UN RESCAT “SENSE CONDICIONS”

Finalment Catalunya demanarà un rescat a l’Estat Espanyol en torn als 5.000 milions d’euros. Davant l greu situació financera de la Generalitat, estic a favor que sigui així per garantir els pagaments de les nòmines dels seus treballadors, les factures dels proveïdors, els interessos dels préstecs, etc.
No obstant, dir sense condicions, pot comportar una doble lectura. Per un part que la Generalitat no hi posarà condicions, que és com dir “una rendició incondicional” i per tant, els guanyadors són els que posen les condicions que solen ser dures i denigrants per als perdedors. I per l’altre costa que el govern de la generalitat demana que l’Estat no posi condicions polítiques per accedir al fons de rescat, referint-se a una hipotètica pèrdua de competències i, per tant d’autonomia.
Imagino que serà un mix entre totes dues possibilitats. Ni la postura de força per part del nostre govern serà tan contundent com ahir va insinuar Quico Homs, ni el govern central es mostrarà impassible davant la nova situació.