LOS INCOMBUSTIBLES DEL PP

A què sembla el títol d’una pel·lícula? Sí ja sé que l’he posat en castellà, però ho he fet per dues coses: la primera perquè la majoria de les pel·lícules són en castellà i la segona perquè la majoria dels del PP se senten més còmodes amb l’idioma de l’imperi que no el regional que parlem aquí o a qualsevol altra comunitat que tingui idioma propi (valencià, gallec, basc...)

He llegit a l’Aguaita que el PP territorial ha fet públic els caps de llista dels diferents pobles per a les municipals de maig. En parlar del cap de llista de Deltebre (Joan Bertomeu), afegeix: l’incombustible.

Però quan te’ls llegeixes tots, te’n adones que la majoria dels caps de llista repeteixen i, d’aquests quasi tot entren a la categoria d’incombustibles:

-Blanca Duré a la Galera ja porta almenys 3 legislatures presentant-se.

-Francisco Aguiar (un dels pocs amics que tinc del PP) a Godall, un cas molt similar a l’anterior. L’altre dia de broma li vaig dir que es podria presentar amb el PSC ara que l’exalcalde Francesc Miró es presentarà com a cap de llista (del PSC) a Amposta.  

Javier Boqué a Santa Bàrbara, no estic segur però crec que en porta més de 3.

Isabel Salas a Ulldecona (què, què –com diria Xavi Castillo) Quantes legislatures porta presentant-se? Quasi tantes com Celestino Hervas que porta un rècord difícil de superar ja que s’ha presentat des de les primeres eleccions democràtiques de l’any 1979. Primer amb la UCD, després crec que amb el CDS i més tard com a independent. La passada legislatura va veure complit el seu desig de ser alcalde gràcies a un pacte entre el la seva candidatura, el PP i CiU i que fa ver que s’alternessin com alcaldes els caps de llista de les tres formacions.

La manca de recanvis es deu, sense cap mena de dubte, a l’escassa implantació que té el PP a les nostres terres i a Catalunya en General. En un temps on està de moda ser independentista i amb l’ascens (encara que de moment no s’hagi implantat per aquí) de Ciutadans, una força de dreta, però que no ha tingut responsabilitats de govern i, per tant, no han sofert pràcticament desgast, és comprensible que costi trobar gent que agafin el relleu d’aquells que venen posant la cara, sovint, des de fa dècades.

Aquesta situació contrasta amb el que passa al PP de Madrid. Si aquí ja fa dies que venien anunciant, a la capital i cort, fins ahir no es van saber qui seran, en aquest cas les candidates tant a l’ajuntament como a la Comunitat.

Algú pot pensar que no s’han portat de tants de dies, és veritat, però si que s’ha endarrerit molt respecte a d’altres formacions on els partits ja fa mesos que tenen designats els candidats, exceptuant si voleu el relleu de darrera hora d’Àngel Gabilondo per Tomás Gómez com a aspirant a la Comunitat.

Segurament, aquest endarreriment està produït per l’enorme desgast que ha patit el PP de Madrid. Finalment, i com imagino que ja coneixeu, les escollides per Mariano Rajoy han estat la que fins ara era la delegada del Govern, la controvertida Cristina Cifuentes com a candidata a la Comunitat i la no menys polèmica Esperanza Aguirre per a l’alcaldia.

Esperanza Aguirre què, recordem-ho, ha estat Ministra de Cultura, presidenta del Senat i presidenta de la Comunitat de Madrid, càrrec que va abandonar (diuen) per problemes de salut, té tants fidels com detractors.

Davant d’aquest nou repte que significa ser candidata a l’alcaldia de Madrid, no puc deixar de recordar la forma en que va arribar a la presidència regional: gràcies a dos desertors del PSOE que van acceptar diners d’empresaris de la construcció per absentar-se a l’hora de la votació.

Es repetirà la situació on l’esquerra (per molt que es presenti dispersada) serà capaç de donar-li una bona repassada.

Aguirre també és de los incombustibles del PP.