LA SARSUELA DEL PP DE MADRID

Rieu-vos-en del vodevil que van protagonitzar Pedro Sánchez i Tomás Gómez. Rieu-vos-en de la tragicomèdia entre Àngel Ros i Marta Camps...

El primer acte de la sarsuela protagonitzada per Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy preveu fortes emocions.

Feia temps que Rajoy anava amb una margarida a la ma sense atrevir-se a començar a arrancar els pètals. Molt possiblement perquè aquests pe`tals encara no tenien nom. Finalment la setmana passada hi va haver fumata blanca i es van fer públics els noms de les dues candidates (a l’ajuntament i a la comunitat) Finalment, Rajoy (o l’executiva del PP) es van decantar per Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes, respectivament.

Mentre la Cifuentes va ocupar el lloc del defenestrat Ignacio González, ma dreta de Esperanza Aguirre durant molts d’anys i a la que rellevar per malaltia, a darrera hora i quasi per sorpresa, l’elecció de la lideressa com a candidata va ser degut (sembla ser) gràcies als resultats de les enquestes que la donaven que l’única candidata amb opcions de conservar l’alcaldia de la capital del Regne. Ana Botella de Aznar ja feia mesos que havia estat descartada per la seva pèssima gestió (Madrid Arena, candidatura JJ.OO.)

Ahir, de sobte, la lideressa es despenja dient que ella no és una titella i que no admet que a Madrid el PP creï una gestora, la qual cosa significava el seu cessament immediat com a presidenta del PP de la comunitat. Aquest fet va provocar un comunitat tant ràpid com inusual de l’executiva del PP (és molt estrany que es facin comunicats oficials en dia festiu) anunciant que, en tot cas, seria si Aguirre acabava sent nomenada alcaldessa de la Villa y Corte.

Després de tot això un s’ha d’aturar un moment i intentar fer-se una idea de com van passar els fets. Una persona molt propera a mi (dona per a és senyes) em va dir que Rajoy li va imposar la condició a Aguirre que, si volia ser candidata a l’alcaldia de Madrid (i per a la que ella s’havia postulat ja fa mesos) havia de renunciar a la presidència regional. En aquell moment (encara que a contracor) Aguirre va acabar acceptant (o tot o res), però més tard, ja sigui perquè així ho va decidir en aquell moment, ja sigui perquè ho va meditar posteriorment, va acabar fent públic el pacte al que s’havia arribat i la determinació que va prendre més tard.

Aquest matí, a la SER, Pep Bueno ho explicava perfectament. Ho ha comparat a la faula de la granota i l’escorpí.

Un escorpí li va demanar a una granota que l’ajudés a creuar un riu, tot prometent-li que no li picaria. Quan estaven a mig del riu, l’escorpí va treure l’agulló i va picar mortalment a la granota i, mentre s’enfonsaven els dos, l’escorpí li va dir a la granota:

-No m’he pogut aguantar, va amb la meva manera de ser...            

No cal dir-vos que aquest és el final que desitjaria per al cas.