LA SEGONA, AL SAC!

El Barça ja té el 66% dels títols a la saca! Dissabte contra l’Athlètic Club de Bilbao va guanyar la Copa del Rei, potser el menor dels tres, però imprescindible a l’hora d’assolir la desitjada fita.

Dissabte, Barcelona estava ocupada literalment per les forces bilbaïnes. Segons expliquen les cròniques, allà on anaves veies aficionats del Bilbao, de vegades famílies senceres. La il·lusió per guanyar el reial trofeu era molt gran, però al seu davant es va trobar amb un dels millors equips del món liderats pel millor (ara sí) jugador del planeta.

Tot i el gran partit que va fer Messi (el Periódico de Catalunya li va donar un 10) i el Barça en general, es parla més de la xiulada a l’himne espanyol per part d’una gran majoria dels assistents al camp que no del joc exhibit i mira que hi ha jugades de els que parlar.

Al final del partit, també hi va haver una jugada de Neymar que va encendre els ànims entre els jugadors del Bilbao: amb els dos peus va aixecar la pilota que va fer un recorregut ascendent i del darrere al davant. El jugador bilbaí es va desentendre de la pilota i va empènyer al brasiler i, a partir d’aquí l’enrenou. Tot i que potser criticable l’acció de Neymar, des del meu punt de vista no és menys criticable que el joc brut que van etzibar alguns jugadors bilbaïns.

Però mentre les jugades violentes sembla que formen part del propi joc i estem acostumats a que les hi hagi (i no passa res), fer un túnel o un barret quan sé guanya en claredat, es considera menyspreu a l’equip rival... Inversemblant des del meu punt de vista.

Però anem al partit en si que és el que més interessa i que, com he dit abans, del que menys se’n ha parlat.  

La primera jugada destacable és el gol que sé li anul·la injustament a Neymar. Ja sé que, en alguns casos, es fa difícil veure si un jugador està o no fora de joc i que només la televisió aclareix el dubte, però em sobta que quasi sempre s’equivoquen en contra del Barça. A més, sé suposa que els àrbitres auxiliars (o liniers, com se’ls hi deia abans), deuen d’estar preparats per quan passen aquest tipus de jugades.

https://www.youtube.com/watch?v=rpLDJMc3TjM

La segona va ser una obra mestra. Quan mons fills jugaven a la Play Station, de vegades feien jugades com la que va fer Messi dissabte. El que sembla impossible de fer per a qualsevol jugador, inclosos els millors de la història, Messi ho fa (en aparença) en relativa facilitat. Els tocs subtils, els túnels, els moviments amb el cos i, finalment el xut sec per allà on és més difícil i per on menys sé l’espera el porter rival. La jugada s’ha de veure, ja que explicar com la va fer és difícil. Veure com sortejava els contraris que intentaven aturar-lo com fos, com se’n anava fins a dues o tres vegades del mateix jugador, com va buscar fer el forat necessari per on enviar la pilota cap a barraca... Fixeu-vos si és difícil d’explicar que un locutor d’una televisió argentina que el retransmetia en directe, va dir: per a que ho he d’explicar si vostès ho estan veient... S’ha de veure, només així es pot apreciar tota la magnitud de la jugada. No sé si és millor o pitjor que el gol que va fer el propi Messi fa anys al Getafe, però segur que molt més important, ja que era el que posava per davant al marcador en una final... I això sempre és un fet important.

Després va arribar el gol de Neymar i, posteriorment, el segon de Messi, en una jugada d’espavilat on es va avançar als defenses bilbaïns que es van mostrar un tant passius.

Només després del gol del Bilbao que posava l’1 a 3 al marcador, el Barça va patir certa angunia, ja que, tal com expliquen les cròniques, d’allí fins el final, va ser quan l’Athlètic més va pressionar, encara que en cap moment va comprometre prou la porteria del Barça defensada en aquest per Ter Stegen.

Espero poder escriure el proper dilluns la crònica de la tercera copa... I sinó es guanya, no diré que és igual, però el balanç de la temporada seguirà sent magnífic.

https://www.youtube.com/watch?v=cnjG7AM9oJw

LA PRIMERA, AL SAC!

Després d’empatar el Madrid contra el València l’anterior jornada de futbol, vaig fer una cosa que no acostumo a fer: posar Teledeporte.

Tan tard era, que només posar-ho, ja es va acabar el programa, però vaig tenir temps d’escoltar un darrer comentari. Un dels contertulians va opinar així sobre el resultat:

-És un resultat positiu per al Madrid. El Barça ha d’anar a jugar contra l’Atlético que s’està jugant la tercera plaça i el darrer partit contra el Depor que es jugarà la permanència.

Només des d’una postura fanàtica es pot fer una afirmació així. El Madrid acabava de donar (pràcticament) la lliga al Barça i encara hi havia que ho veia en optimisme.

El Barça tenia al camp de l’Atlético el primer match ball per guanyar la lliga. Els 4 punts d’avantatge sobre els blancs, feia que assolint la victòria, s’asseguraven el títol. Ni el Barça d’aquest any és el de l’any passat, ni el Atlético tampoc. Si la passada temporada el Barça no va poder aconseguir guanyar-los, aquest any no ha perdut contra els matalassers.

Al partit d’ahir el Barça va ser el clar dominador, tret dels primers 10 minuts en que l’Atlético va tenir més el control i les millors oportunitats. Però Bravo ha demostrat que és un porter pràcticament inexpugnable, com ho demostrar haver mantingut la seva porteria a zero en els darrers 6 partits de lliga.

Mentre a Cornellà-El Prat, Cristiano Ronaldo feia un hat-trick que celebrava com si hagués guanyat el campionat dels campionats, al Vicente Calderón, Messi només en feia un, però que donava una lliga.

Fixeu-vos com va ser el comportament del portuguès que els mitjans de comunicació d’aquí se’n han fet  ressò, però per a criticar la seva conducta. Els tres goles, a part d’alimentar el seu ego, de poc van servir al Madrid. Potser podran dir que ha estat l’equip més golejador del campionat, però aquestes estadístiques de res serveixen si no van acompanyades del títol. I parlant de títols, també recordar (ni que sigui de passada), que aquesta mateixa setmana, el Madrid va perdre l’oportunitat de guanyar la Champions, un torneig del qual l’any passat es va proclamar campió. Per tot això, encara es fa més incomprensible l’actitud de Cristiano Ronado (per cert, desaparegut el passat dimecres després de transformar un penal)

Una vegada el Barça ja va tenir assegurat el títol de lliga, vaig escriure això al meu compte de Facebook:

-Canvio Pichichi pel títol de lliga (signat: Cristiano Ronaldo)

Ràpidament em van fer veure l’equivocat que estava. Cristiano només mira per ell, els títols col·lectius l’importen poc si no treu un rèdit personal. En canvi Messi busca el millor per a l’equip, tot i ser el millor jugador de la història del futbol, malgrat no haver guanyat cap Mundial.

Després de la lliga, el Barça encara té dos reptes immediats més que, d’assolir-los, poden fer història com van fer a l’època de Pep Guardiola: la Copa del Rei i la Champions.

Però s’ha d’anar pas a pas, tot i que a priori són els favorits a totes dues competicions, però al futbol (i no és un tòpic) pot passar qualsevol cosa i per tant, fins a que no estiguin al sac...

Però la lliga, sí, la lliga ja està al sac... I encara que no estigui ben lligat, aquesta ja ho s’escapa!    

LA PÁJARA’

A la terminologia ciclista, tenir una pájara és tenia un dia pèssim on s’arribava a perdre força minuts respecte als millors corredors. Això li passava sovint a José Manuel Fuente, segurament el millor escalador que ha donat el ciclisme espanyol. De no haver estat per les pájares, podria haver guanyat moltes més carreres de les que va guanyar al seu dilatat palmarès.

El Barça dissabte va patir una pàjara monumental, com el dia de la Real Societat on, fins dissabte, tothom dia que havia marcat el punt d’inflació en el joc de l’equip. Sembla ser que no ha estat així.

Abans del partit, els periodistes van esmolar els seus llapis per a treure punta de les declaracions que havien fet divendres Messi i Luis Enrique. Jugador i entrenador no havien coincidit a l’hora d’explicar els motius pels quals el Barça havia tingut una gran progressió de joc i resultats. Mentre Messi ho atribuïa a la implicació de la plantilla, Luis Enrique en canvi, deia que es devia a l’evolució del joc al llarg de la temporada. Vist el resultat de dissabte, costa creure que cap dels dos tingués raó.  

Després d’escolar alguns comentaris (més aviat pocs) post-partit, em segueixo reafirmant de que la culpa de la derrota és més atribuïble a l’entrenador que als jugadors. L’entrenador del Málaga li va tornar a guanyar la partida, igual com havia passat a la primera volta al camp de la Rosaleda. Pel que sembla, el Málaga, als dos partits, va teixir una espècie de tela d’aranya que va lligar de mans i peus els jugadors blaugranes. El joc del Barça va ser del tot infructuós i les poques ocasions que van tenir no es van concretar. En canvi el Málaga va treure petroli d’una errada d’Alves, considerat per molts el millor lateral dret del món, però que de tant en tant ja li passen aquestes coses... Al partit de la primera volta el Barça va ser incapaç de xutar ni una sola vegada entre els tres pals, dissabte només quatre. Dissabte va ser pràcticament igual.

Després d’Anoeta, el Barça havia encadenar 12 victòries seguides. Aquesta successió de bons resultats li van valer posar-se a 1 punt del Madrid (després de la pèssima ratxa dels merengues)  i tenir un peu a la final de la Copa del Rei, a manca del partit de tornada contra el Vila-real.

Què passarà ara? Els jugadors es tornaran a confabular per a guanyar demà a Manchester i tornar a redreçar la trajectòria? Difícil saber-ho. Però per a mi és del tot incomprensible que un equip amb la millor davantera del món sigui incapaç de no poder remuntar un resultat advers amb més de 80 minuts pel davant. Un bon entrenador ha de tenir la clau per trencar ferris sistemes defensius, sempre que compti amb els jugadors apropiats i la plantilla del Barça de suficients jugadors i de categoria contrastada, per a obrir els forats necessaris a les defenses contràries i, a partir d’això, marcar els gols que els hi acabin donant la victòria.

I si no són capaços de fer-ho, que s’ho facin mirar tots plegats: jugadors, entrenadors i fins i tot la directiva.

Resultats com el del dissabte contra el Málaga són per a l’afició com poals d’aigua gelada tirats al damunt una nit de fred intens. Es pot entendre que el Barça pugui perdre contra un dels considerats equips grans de la lliga, però és del tot incomprensible que perdi a casa contra el Celta o el Málaga. Aquests punts perduts són els que, al final, es troben a faltar quan s’acaba perdent la lliga.

A veure si en tot el que queda de temporada ja no té cap pájara més i dóna a l’afició les alegries que es mereix.              

EN QUÈ PENSAVA CRISTIANO?

www.risasinmas.com

Em va explicar ma mare que van ensenyar per la tele un saler i dos ous (de gallina, no sigueu malpensats) en referència al joc del Madrid. La solució al jeroglífic era fàcil: Sal con dos huevos(aquesta vegada sí, aquesta vegada es referia a ous humans)

De carència d’atributs masculins va acusar l’afició als jugadors del Madrid després del partit de dissabte contra el seu rival local, l’Atlético. I és que, com recordava aquest matí un aficionatmerengue, el primer xut a porta va ser al minut trenta i tants de la segona part...

Em vaig tenir prou en veure’n les repeticions i alguns comentaris per a fer-me una idea de com va anar el partit. També he de reconèixer que si el resultat hagués estat a favor dels blans, de resums, no n’hauria vist ni un.

I encara una cosa més. Temps enrere, m’hauria decantat cap a l’Atlético, de fet, fins i tot m’hi vaig pensar en fer-me aficionat matalasser quan Van Gaal va retornar al Barça. Però aquest any hauria volgut que haguessin perduts els dos equips. Un empat no em valia. Però dintre del mal, vaig donar com a bona la humiliació blanca. Sí, ho reconec, quan perd el Madrid, sovint, estic més content que quan guanya el Barça.

M’imagino que molts seguidors blancs posaran com excusa que el Madrid jugava sense els dos centrals titulars (Ramos i Pepe)... Vull recordar que quan van fitxar a Coentrao, deien d’ell que era un dels millors centrals del món i de Varane, l’any passat en parlaven meravelles, sobre tot després d’anular un cop a Messi: és un central del segle XXI –vaig sentir dir-.

Però dissabte, començant per Casillas i acabant per Cristiano, el cert és que tot l’equip va jugar malament. Ho va reconèixer el propi Ancellotti: És el pitjor partit que hem jugat des de que jo estic aquí –va dir-.  

Com a curiositat he de dir que a l’Atlético no li va caler jugar com l’Atlético. És a dir, no li va caler donar puntades de peu ni empentes ni usar totes les magarrufes que van utilitzar als dos partits de l’eliminatòria de la Copa del Rei contra el Barça, només per posar dos exemples recents. En canvi, al Madrid, si que li vaig veure emprar en ocasions la violència contra els jugadors del’Atlético que van ser els dominadors absoluts del partit. La diferència de joc del Madrid i el Barçacontra l’Atlético, va ser con la nit i el dia. El Barça si que va comportar-se com ho havia de fer. Igual és perquè, al final, Luis Enrique ha aconseguit inculcar-los la seva filosofia...  

I per acabar-ho d’adobar, diumenge el Barça va i guanya. No va fallar com el dia de la Real Societat. Segons la secció esportiva de Yahoo i TV3, ahir, el Barça va jugar el millor partit de la temporada. Està clar que l’Athlético no és el de temporades passades, però fer 5 gols fora de casa és una fita que no es doni cada jornada.

Per cert, una jornada més, Messi va tornar a demostrar que segueix sent el millor del món. A la jugada del darrer gol demostra una habilitat que pocs tenen (per no dir ningú) I, a sobre, va tornar a marcar (1, 2? És igual)... Si no fos pels gols que Cristiano ha fet de penal, Messi ja l’hauria passat davant a la classificació de golejadors. Intueixo que la lluita pel Pitxitxi d’aquí al final serà molt interessant.

Però mentre, sembla que dissabte Cristiano estava més pendent de la celebració del seu aniversari que no de posar la pilota dintre de la barraca. Les seves fites eren la Pilota d’Or i el Mundial de Clubs i una vegada assolides, vacances... Encara que siguin d’hivern.  

I jo que em pensava que des de que se'n havia anat Guti les festes blanques havien baixat de nivell...  

NO SABEN PERDRE

Atlético de Madrid-2, Barcelona-3. Aquest va ser el resultat que es va donar ahir al camp del Vicente Calderón de la capital espanyola que, sumat a l’1-0 del partit de l’anada, va classificar al Barça per a jugar la semifinal de la Coma del Rei (per cert, la primera de Felip VI)

Aquests resultats són els que passaran a englobar les estadístiques oficials, que, al cap dels anys és el que més se consulta.

Ara perquè tenim Internet i és fàcil consultar cròniques i vídeos, però abans l’única cosa que tenies eren les hemeroteques que no sempre estaven a l’abast de tothom.

I per què explico això? Perquè dintre d’un temps quasi ningú se’n recordarà del joc brut de l’Atlético de Madrid, tant a Barcelona com a Madrid, ni de les excuses de mals perdedors que van esgrimir al final de l’eliminatòria.

Segons els jugadors matalassers, el seu entrenador i una part de l’afició, el seu comportament violent al camp va ser degut a les provocacions de Neymar i, per això, el brasiler es va convertir en l’ase dels cops d’anit.   

Després de veure les imatges i meditar-ho en tranquil·litat, he arribat a la conclusió que, com ja he dit abans, només son excuses per a justificar que, aquest any sí, el Barça els hi va passar per sobre en els dos partits de l’eliminatòria.

Si fos veritat que Neymar els va provocar amb gestos i jugades de filigrana, des del meu punt de vista, no és justificació per a que li donessin les puntades de peu i els cops que li van donar. I, a més, si això fos així, per què també li a Messi i Busquets (per posar dos clars exemples) el hi van donar fins el carnet d’identitat? D’aquest darrers no s’ha dit en cap moment que també provoquessin als jugadors matalassers.

Els que ja tenim una edat i pentinem canes (una expressió un tant castissa) recordem de que quan Simeone jugava amb l’Atlético, no era precisament un santet. Era un jugador que sempre anava al límit del reglament i més d’un com el van expulsar del camp.

Potser alguns d’això en diuen esperit guanyador, però per a mi, per a tenir aquest tipus d’actitud no cal, ni molt menys haver d’estar durant tot el partit donant puntades de peu i provocant faltes amb la finalitat de trencar el ritme del rival i mirar d’obtenir avantatge al joc.

I encara diré més: És que ja ningú se’n recorda del turmell de Neymar ple de sang del partir de l’anada? També va ser fruit de les provocacions del brasiler o simplement una estratègia per a fer-li perdre la paciència i, de passada, intentar que fos expulsat?

Sincerament crec que va ser una argúcia molt ben dissenyada per Simeone per aconseguir, precisament, fer perdre els estreps a Neymar i que l’àrbitre (o els àrbitres l’acabessin expulsant)

I parlant dels àrbitres, que dolent Gil Manzano. On troben àrbitres així?

Mireu, i amb això acabo. L’any passa, possiblement perquè al davant tenia millors jugadors, l’Atlètico, sense caler emprar la violència va fer una gran temporada que el va portar a guanyar la lliga i quasi que la Champions. Però aquest anys, al menys que canvien molt les coses, no serà així. Aquest any per a guanyar als equips punters del futbol espanyol ha de fer us d’armes molt diferents i en això estan.

Què ningú ens vulgui vendre la moto, perquè qui més qui menys ja és peludet i encara tenim criteri per a poder jutjar les coses.

L’Atlético de Madrid ha demostrat que no sap perdre i punt!    

MESSI MILLOR QUE CRISTIANO RONALDO

Sóc del Barça i considero que Messi és molt millor futbolista que Cristiano Ronaldo, d’aquí que l’he posat primer al títol del comentari d’avui.

Al món del futbol (sobre tot a Espanya) hi ha un debat sobre qui és millor, si Messi o Cristiano. Per a mi no hi ha debat. Messi és molt millor i ho demostra constantment.

Només cal mirar els 3 gols que va fer ahir al camp del Riazor de la Corunya. El primer d’un excel·lent remat de cap, el segon d’una filigrana a l’abast de molt pocs i el tercer d’un xut col·locat després de buscar la posició idònia de tir.

És capaç Cristiano de fer el mateix? Evidentment que no! Cristiano és (d’això no n’hi ha cap dubte) millor atleta i, per suposat, un bon jugador de futbol. Normalment, els gols o els fa de penal (7 crec que n’ha fet aquesta temporada), de falta, de fort xut o de rematada a boca de canó. Poques vegades l’heu vist fer un gol de vaselina o fruit d’una jugada trenada dintre de l’àrea.

Estadísticament parlant, Messi ha fet quasi sempre més gols que Cristiano. Fins i tot l’any passat, un anys que no va ser precisament bo per a l’argentí, la diferència de gols a favor del portuguès va ser mínima (Messi, 52 per 54 Cristiano fins el 30 de novembre que era quan acabava el termini de les votacions per a la Pilota d’Or)     http://www.sport.es/es/noticias/barca/messi-sigue-siendo-mejor-que-cr7-3721422

D’acord, Ronaldo acaba de guanyar la seva segona Pilota d’Or, la qual cosa, i a priori, significa que l’any passat va estar millor que Messi. Sí, sí, he dit segona... Ah! Què en té tres? Sí, ja ho sé, però la de l’any passar no la va guanyar, li van regalar que és molt diferent. O és que o recordeu que van prorrogar el període de votació que, precisament va coincidir amb els millors partits del portuguès.

Aquest fet és tan evident com que Messi no va ser el millor jugador del Mundial de Brasil i, en canvi, la FIFA va decidir que sí. Mascherano, sense anar més lluny va completar un millor mundial.

A part d’això, el comportament del lusità, sovint és impropi d’un futbolista on s’emmirallen tants xiquets. L’anterior jornada va insultar el seu company Bale per no passar-li la pilota i sovint mostra tota la seva ràbia quan no li surt el partit que desitjaria. Aquest fet també s’hauria de tenir en compte quan s’atorga la màxima distinció del futbol mundial.

I encara més: a sobre s’ho creu. Quan era jove solíem dir: és que no té iaia!  

TREVA A CAN BARÇA

Ja ho vaig preveure: l’Atlètico de Madrid perdria contra el Barça.

I no només això, el Barça va guanyar amb autoritat, fent, segons els experts, el millor partit de la temporada, sobre tot, a la primera part.

El Barça, que va jugar pràcticament amb el seu 11 de gala (Luis Enrique va deixar de fer experiments amb gasosa) va assolir una victòria contundent contra un dels millors equips de la Lliga i que, a més, venia de guanyar al Madrid per 2-0.

Anit, el trident (o els tres Sudamericanos, com sembla que el hi diuen) es van compaginar a la perfecció i van fer, cada un d’ells, un golet. Més que suficient per a doblegar un equip matalasser que sembla que només va anar al Nou Camp a repartir estopa.

Quan un equip que és el vigent campió de la lliga es centra més en pegar puntades de peu i cops de colze, deixa de ser un equip gran per a convertir-se en un de mediocre.

El joc de l’Atlético va ser vulgar, sobre tot a la primera part. En cap moment va semblar que anessin pel partit, ni quan l’àrbitre els hi va xiular un més que dubtós penal a favor.

Què és un penal? Si home, allò que els hi xiulen sempre a favor als del Madrid i que sovint els hi serveix per desencallar un partit que tenen costa a munt. Si, ja sé que al Barça no li xiulen, però serà que tampoc en deuen de fer. Anit per exemple, l’entrada sobre Neymar que li va fer un trau al turmell, que va haver de sortir del camp en llitera i que va haver de ser atès a la banda, segur que no ho va ser.

Bé, si, d’acord, el segon gol del Barça ve precedit d’un control de Messi amb el braç, però això no treu mèrits a la victòria blaugrana que va ser, en tot moment, superior a un Atlético acomplexat i que va tornar a l’essència de Simeone. Lamentable!

Tal com acostumo a fer, no vaig veure el partit. Ja sabeu que em nego a pagar per veure’l quan mentre jugadors i clubs no baixin del seu cel particular, toquin de peus a terra i deixen de demanar els disbarats econòmics de fitxes, sous, drets, etc. I, a sobre, cometen frau fiscal. Però vaig veure el resum del partit i vaig escoltar els comentaris que va emetre TV3. Per tant, em vaig poder fer una idea bastant aproximada de com va anar. Però el que vull, és contar-vos una anècdota. De fet és un comentari que va fer un dels contertulians. Va dir que els mals àrbitres (i el navarrès Undiano Mallenco va demostrar en escreix que ho és) són els que s’equivoquen dues vegades: la primera segurament de forma involuntària i la segona per compensar el primer error xiulant un dubtós penal, el primer que comet Messi en tota la seva trajectòria. Però no acaben aquí els errorsgarrafals d’Undiano ja que hauria d’haver xiulat penal a la jugada sobre Neymar que abans comentava i, a part haver expulsat a Giménez, que va ser el jugador que va cometre la falta.  

Però sabeu com va adornar el comentarista la frase sobre l’àrbitre dolent?

-A la mitja part li ha degut de trucar la dona i li ha dit que Messi s’havia ajudat amb el braç en el segon gol del Barça i va ser quan va decidir compensar.

Al final del partit, Messi va declarar que tot el que s’havia dit aquests dies (sobre que no estava content, sobre que estava negociant amb altres equips, sobre que va demanar la destitució de Luis Enrique, etc.) era falç i que res d’això havia passat.

De moment sembla que hi ha treva a can Barça, el que ara mateix no sé sap és si durarà molt o poc. Evidentment dependrà dels resultats. Si el Barça guanya i convenç, pot durar fins al final de temporada. Ara bé, si el Barça perd quan no hauria de perdre (com quan ho va fer contra el Celta o la Reial Societat o la mala imatge que va donar al camp del Madrid), pot marcar definitivament el destí del seu entrenador.  

Darrera hora. Durant una entrevista conjunta abans de la gala de la Pilota d'Or, Messi ha tornat a estar enigmàtic i ha dit això: Qui sap on seré la temporada que ve. 

EL CRÈDIT DE LUIS ENRIQUE

Dintre de poques hores el Barça s’enfrontarà al seu estadi a l’Atlético de Madrid en un partit transcendental per a tots dos equips. De guanyar o perdre depèn seguir l’estela d’un Madrid que ahir va guanyar 3-0 a un Espanyol inoperant.  

L’any passat Barça i Atlético es van enfrontar 6 vegades i els blaugranes només van aconseguir fer-los 3 gols. A part, no van guanyar cap dels 6 partits. Avui, continuarà aquesta ratxa negativa o bé es trencarà? Abans de les 11 tindrem la solució.

A part dels anteriors, els al·licients del partit són diversos. Per una part el retorn al Nou Camp del Niño Torres, recentment incorporat a les files del seu club d’origen després d’un periple per diversos equips d’Anglaterra i Itàlia sense massa fortuna, però que, quan jugava amb l’Atlético, semblava que li tenia presa la mida al Barça (8 gols en 11 partits)

Però sense cap dubte qui s’hi juga més és el Barça. Primer que res, perquè juga a casa i sembla (encara que no estigui escrit en lloc) que quan es juga a casa es té l’obligació de guanyar, sigui a qui sigui. Però sobre tot després d’una setmana convulsa amb un cessament, una dimissió i convocatòria d’eleccions.

Abans de que tot això passés, el passat dilluns, vaig fer una entrada al blog amb el títol de Així es perd una lliga on vaig criticar durament Luis Enrique per no saber remuntar el partit contra la Real Societat que en va tenir prou amb un solitari gol de Jordi Alba marcat en pròpia porteria. Quan un equip com el Barça al que sé li suposa un potencial terrible amb el màxim golejador europeu de la temporada passada (Luis Suárez), el màxim golejador històric de la lliga i també màxim golejador europeu dues temporades més (Messi) i el jugador insígnia de la selecció del Brasil, Neymar, no és capaç de marcar cap gol en 90 minuts llargs per, al menys, empatar el partit, és que alguna cosa no va bé.

Unes declaracions del director tècnic Zubizarreta després del partit criticant el president de l’entitat van portar a Bartomeu (la família de la Galera són Bertomeu) a cessar-lo. Van passar poques hores a que Puyol, el segon de la secretaria tècnica presentés la dimissió. La crisi estava servida i, davant l’allau de crítiques, Bartomeu no va tenir més remei que convocar eleccions anticipades per al proper mes de maig.

De quina manera pot agreujar avui l’Atlético la crisi del Barça? Si avui guanya l’equip matalasser (que perdrà, segur) la crisi al can Barça pot agreujar-se molt més i em temo que, o dimiteix l’entrenador (que, recordem-ho, ha perdut la confiança del president a favor de Messi) o, segurament, l’acabaran destituint.

A Luis Enrique sé li està acabant el poc crèdit que li queda i del resultat d’aquesta nit depèn que l’angoixa continuï uns dies més (o tal vegada unes setmanes) o que acabi ràpidament.

Al principi de temporada no m’hauria pogut imaginar mai un final així. Perquè tot plegat té cara de final de cicle, potser no esportiu, però si institucional.

Pot arribar Laporta (a qui com a persona detesto), però personalment m’agradaria Benedito, una persona, a priori, molt més honesta. Encara que després et puguin enganyar, com ens van enganyar Rosell i abans Gaspart.

Si no fos així, possiblement no seríem el Barça.

Visca el Barça!!       

AIXÍ ES PERD UNA LLIGA

Ahir el Barça va fer un mal partit a Anoeta i va acabar perdent. Però no només va perdre el partit, també va perdre la possibilitat de col·locar-se líder (això sí, el Madrid ha jugat un partit menys) i el que és pitjor, jugant així pot perdre la lliga abans d’hora.

Luis Enrique va tornar a sorprendre a l’afició no fent jugar, d’entrada, ni a Messi ni Neymar. Segurament perquè pràcticament no havien entrenat al tenir permís per estar-se uns dies més de vacances... No sé, igual l’any que ve els hi poden donar vacances fins el juny...

A principi de temporada ens va il·lusionar a tots un jove jugador de nom Munir. Va començar el campionat fent un gol i tirant una pilota al pal, a més de ser el màxim golejador de la pretemporada. Què se’n ha fet? Des d’aquell partit no ha tornat a marcar, però Luis Enrique ahir el va posar a l’equip inicial. El seu rendiment va estar a l’alçada de la resta, fins i tot dels que van sortir des de la banqueta: molt dolent.

Des del meu punt de vista, el màxim responsable del que està passant és l’entrenador, és Luis Enrique. Entenc que un jugador (Jordi Alba) pugui fer un gol en pròpia porteria al minut 2 de partit. Un accident. Però és que l’entrenador té més de 90 minuts (comptant l’afegit) per a remuntar i el Barça ahir va ser incapaç de fer-ho.

Hauria estat bé que els jugadors s’haguessin conjurat per donar la volta al partit, però sempre és l’entrenador qui ha de canviar el sistema i els jugadors per a donar a l’equip l’aire nou que necessita en cada instant. I Luis Enrique, pel que sembla no ho sap fer.

I, a sobre, gens d’autocrítica, ni per part de l’entrenador ni tampoc per part dels jugadors.

Així volen guanyar títols aquesta temporada?

Em sembla que en aquest pas quedaran en blanc (i no blanc Madrid precisament) I el que és més preocupant: la temporada que ve poden repetir èxits, ja que si el Barça no pot fitxa fins 2016 i els jugadors del B (per molt que es digui), tampoc són cap garantia (només cal veure els resultats dels darrers partits), ja m’explicaràs!

Sort de que el Madrid va perdre a Mestalla. El València li va pegar una bona repassada i els va fer baixa a la terra després de vint-i-tants partits guanyant de forma consecutiva.

Això sí, el Madrid es va avançar gràcies a un gol de Cristiano Ronaldo fet, com no, de penal. Un penal que per alguns va ser clar i per altres no tant. És veritat que li dóna al braç del jugador valencianista i que desvia la trajectòria de la pilota, però també diu el reglament que hi ha d’haver voluntarietat i l’infractor estava retirant la seva extremitat per a no haver d’impactar amb la pilota. És, si els números no em fallen, el penal número 8 que li xiulen a favor al Madrid. El penalet, és un dels fets més característics de la història del Madrid. Quan té un partit costa amunt, l’àrbitre els hi xiula quasi sempre un penal per a desencallar-lo. Així, qualsevol...

Però aquest argument no em serveix d’excusa (ni molt menys!) per a justificar la irregular temporada del Barça. Els blaugranes estan on estan per mèrits propis (igual que l’equip de bàsquet, que després de guanyar al Madrid amb comoditat, no han tornat a guanyar cap partit més i n’han jugat 3)

Sovint, mentre me’n vaig cap a casa, escolto el Larguero, el programa d’esports en català de la SER. Fa dies que parlen de la sentència del TAS i que si hi hauran o no eleccions anticipades.

Ja sé que molts preferiu Laporta de president. En cap etapa de la història blaugrana s’han assolit tants de títols. Però com a persona, des del meu punt de vista és un indesitjable i jo preferiria veure a un altre de president. Això sí, amb Guardiola a la banqueta.        

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 18

Antiga seu de Banca Catalana a Barcelona. 

Consulta sí o no? L’altre dia vaig llegir a Público que Mas es desdirà de la consulta abans de que acabi setembre. Potser sigui tot molt rocambolesc i, certament, la persona que, en teoria, ho va divulgar, no em mereix la més mínima confiança. Segons Público, la informació l’hauria filtrat Salvador Sostres que, a la vegada li hauria dit la Pilar Rahola i aquesta ho sabria directament de Mas. Com veieu sembla allò de m’han dit que li han dit què...

De totes formes, confiança amb Mas cap ni una. Si fem una mica de memòria recordarem que quan va substituir al seu mentor Jordi Pujol va anar al notari per a que donés fe que ell mai pactaria amb el PP. Després de 2 governs d’Entesa, Mas va haver de pactar amb el PP para aconseguir ser president de la Generalitat. Finalment, quan va veure que per Catalunya bufaven aires d’independència, va trencar amb el PP i va convocar noves eleccions esperant que la gent creuria que s’havia transfigurat en un independentista.

Mentre era a l’oposició, Mas va pactar amb Maragall el nou estatut. El Parlament de Catalunya va aprovar un text de màxims molt difícil d’assumir per Madrid. Llavors, sense encomanar-se a ningú, se’n va anar a parlar amb Zapatero per a rebaixar-lo considerablement a canvi de que el PSC acceptés que fos president el cap de files de la llista més votada. Zapatero va acceptar parlar amb el PSC que va rebutjar l’oferiment, però l’Estatut va patir una retallada considerable abans de que el TC l’acabés per deixar irreconeixible.

Amb aquests antecedents, qui li pot atorgar ara tota la confiança a Mas? Mentre els d’ERC s’ho miren i pressionen des de l’oposició, Mas sap que sé la juga. No sé si pot acabar a la presó, però tampoc és descartable. Per això hi ha qui pensa que la entrevista que van tenir Rajoy i Mas a finals del mes passat hauria establert les bases per a que Mas renunciés a fer la consulta el proper 9-N a canvi de que Rajoy acceptés la majoria de les condicions que li va presentar el president català.

Fa temps que ho dic: hi haurà molts decebuts si no es fa la consulta. Ciutadans que creuen que Mas els portarà a la terra promesa i com ells en el seu dia, també han patit una transfiguració: de no poder veure a CDC ni amb pintura a agafar-se de la maneta dels convergents i repudiar a tots aquells que, com jo, som escèptics amb aquest procés.       

Teoria política. Ja sabeu que en totes les matèries hi ha teoria i pràctica. També en política. En arribar el mes d’agost, a manca de grans notícies, la majoria dels partits teoritzen sobre el que s’ha de fer.

Després de la confessió de Jordi Pujol (per cert, per molt que es confessés no anirà al Cel, ja que no va dir tota la veritat) es va parlar que CDC s’havia de refundar. Per a fer-ho haurà de deixar anar molt de llast, molt més que els que haurien d’haver deixat els socialistes. I ara li ha tocat el torn d’UDC. Avui, un tal Castellà ha declarat que el partit de Manuel Carrasco i Formiguera també hauria de passar per un procés de refundació.

Evidentment del dit al fet hi ha un bon tret (no sé si és així la frase feta en català, però segur que m’enteneu) Si voleu ho puc dic d’una altra manera: una cosa és la teoria i l’altra a la pràctica. Si ens fixem en la teoria, difícilment trobarem cap programa de cap partir, ni cap Estatuts que no puguin ser acceptats per la majoria dels ciutadans. Però quan les idees plasmades en paper es posen a la pràctica, llavors amic meu, la cosa ja canvia. Per tant, caldrà esperar al nou curs polític per a veure so, finalment, hi ha un procés de renovació en positiu i que afecti per a bé als ciutadans o tot queda com fins ara i que tots els ciutadans hi posem el nostre propi qualificatiu... I, per cert, pocs de bons!

El nou Barça. Aquesta nit s’estrena oficialment el nou Barça de Luis Enrique. Es diu que uns dels al·licients més grans serà veure jugar per primera vegada junts a Messi, Neymar i Luis Suárez. No us féssiu massa il·lusions que us podeu emportar una gran decepció. Cal esperar que Messi hagi recuperat, sinó el millor estat, si al menys un estat òptic que li permeti marca diferències; de Neymar, després de la greu lesió n’espero ben poc i, finalment, Luís Suárez és com un meló que s’ha d’obrir per veure si està a punt. Per molt que no hagi perdut el seu estat físic, jugar amb la pilota és ben diferent i cal veure com ho fa aquesta nit. També és possible que Luis Enrique no els faci jugar tots junts, igual com va fer l’any passat el Tata Martino amb Messi i Neymar. Hi ha entrenadors que sempre s’amaguen alguna carta per al moment oportú.

Per cert, qui és el León? Molt bé que sigui el club de Márquez, però ho s’hauria pogut portar un club amb molta més solera?

El trofeus de l’estiu ja fa anys que van passar a millor vida i als temps que corren no tenen la importància que van tenir allà pels anys 70 i 80 on guanyar un Teresa Herrera o un Ramón de Carranza era ficar un trofeu important a les vitrines; quasi tant com la Copa del Generalísimo.   

7 GOLS NOMÉS SÓN 3 PUNTS

Les temporades en les que el Barça no va del tot bé, la moral dels socis i aficionats dibuixa una espècie de gràfica coincidint els pics més alts amb les victòries contundents o de prestigi i els més baixos amb les derrotes i partits menys convincents.

Després d’una primera volta pràcticament immaculada i on es va assolir el títol honorífic de campions d’hivern (un títol que no serveix per a res), la segona volta ha estat, fins ara, un desastre. Què podria haver estat pitjor? Segur, però perdre contra el València a casa, contra la Reial Societat i el Valladolid (un equip en situació de descens) i, tractant-se com és tracta del Barça, no es pot qualificar d’una altra manera.

El partit contra el Manchester City va ser prou acceptable, però està clar que el joc del Barça està lluny d’aquell futbol que ens va enlluernar durant uns anys. Ara bé, recordem el que dèiem llavors: gaudim ara que això no pot durar sempre.

Ahir el Barça va guanyar de forma contundent a l’Osasuna de Pamplona. Un 7-0 és un d’aquells resultats que només es dóna 1 cop o dos durant la temporada (i hi ha anys que ni això) Però no ens enganyem, era l’Osasuna. No era ni el Madrid ni l’Atlético, ni cap dels equips punters del futbol. Per tant, pensar ara que diumenge contra el Madrid s’anirà amb molta moral i que es podrà retallar la diferència que ara és de 4 punts, és com explicar el conte de la lletera.

Les lligues es guanyen o es perden als camps petits, contra rivals que, sovint es juguen els descens. Fixeu-vos sinó en la situació actual. El Madrid, tot i perdre al camp del Barça i a casa contra l’Atlètico a la primera volta, està líder i, sense mostrar un joc convincent, ara mateix, és el màxim favorit per a guanyar la lliga actual, ja que s’ha mostrat l’equip més regular.

Al partit de diumenge s’hi juga molt més el Barça que el Madrid. Si el Barça perd, es situaria a 7 punts molt difícils de remuntar, en canvi, si guanya, el Madrid encara aniria per davant i tal vegada líder en funció del resultat del seu rival de la capital.

A hores d’ara no estic gens convençut de que el Barça pugui guanyar al Santiago Bernabeu. La defensa del Barça s’ha mostrat, fins ara, com una de les línies més febles de l’equip (tot i ser un dels equips menys golejats) Aquí el mèrit sé li hauria d’atorgar a Víctor Valdes, un porter que se’n anirà del club al final de la temporada. La defensa no dóna la tranquil·litat suficient que et faci pensar que Ronaldo, Benzema i companyia topin en un mur infranquejable i molt difícil de superar, perquè fins ara no ha estat així. Les freqüents badades a l’àrea, sobre tot a pilota parada (corners i faltes) no presagien un partit plàcid. Evidentment voldria equivocar-me, però em decanto que tinc moltes més possibilitats d’encertar-ho que d’errar-ho.

Què cal confiar amb Messi? Sí, es clar... Però per unes circumstàncies o per altres, l’argentí tampoc està al nivell dels anys precedents. És cert que ahir va marcar un triple que l’ha convertit en el màxim golejador del Barça de tots els temps superant a Alcántara, un jugador de la dècada dels anys 20. Però això només queda per a l’estadística.

Els 7 gols marcats, el triple de Messi, al final només són 3 punts, els mateixos que va obtenir el Madrid al camp del Màlaga dissabte on va guanyar per un raquític 0-1 o els que va aconseguir l’Atlético guanyant a l’Espanyol per 1-0.

CRISTIANO RONALDO CAP A LA PILOTA D’OR

De sorprenent es pot qualificar la decisió de la FIFA d’allargar el termini de les votacions per a la pilota d’or una setmana. L’excusa que dóna el màxim responsable del futbol mundial és que, aquest any, la votació havia estat inusualment baixa i que ara requeririen als que poden votar (capitans d’equips, capitans de seleccions, entrenadors i seleccionadors) i, a sobre, es permet canviar el sentit del vot emès.

No cal ni dir-ho que des de la premsa catalana, però també de l’argentina, s’ha criticat molt aquesta decisió que, fins i tot, consideren arbitrària, ja que no hi havia cap precedent en anys anteriors. De fet, la FIFA fa molt pocs anys que organitza aquest trofeu, ja que si ho recordeu, era la revista France Football qui havia inventat i organitzat la Pilota d’Or, si bé és cert, que ara, durant la gala, es lliuren molts més trofeus als guanyadors de les diferents categories que s’han creat a part del millor futbolista del món.

De retrets se’n han dit molts però n’hi ha un que, per a mi, és el que més rebat l’estratègia de la FIFA. Segons aquest organisme, la pròrroga es va anunciar moments abans del partit de tornada de la repesca de les seleccions que encara aspiraven a jugar el mundial de Brasil de l’any que ve. Difícilment sé sabrà amb exactitud si va ser abans o bé quan alguns d’aquells partits ja s’havien acabat, sobre tot, el Suècia-Portugal. Com sabeu, en aquest partit, Cristiano va fer els 3 gols que van contrarestar els dos de l’Ibra i que van donar el passi a Portugal. Però que hauria passat si Portugal s’hagués guanyat el bitllet mundialista abans? Efectivament, que Cristiano no podria haver fet l’extraordinari partit que sembla que va fer. Llavors es plantegen: Si un jugador (com per exemple Messi) ja havia acabat de jugar els partits oficials, perquè l’Argentina ja portava temps classificada i, d’altres (com Cristiano) no va fer els deures quan tocava, sinó que va haver d’acudir a la recuperació... Per quin motiu es penalitzen els primers en detriment dels segons? Si la pregunta l’he de respondre jo, dic el següent: No tinc resposta.

També vaig escoltar una opinió sobre que a la FIFA, el tema de la Pilota d’Or els hi ve gran. Van ser ells qui van voler organitzar un trofeu consolidat i que funcionava perfectament i, com he dit abans, organitzava el diari esportiu francès France Football. Per tant, si ara hi ha problemes i els hi toca fer el paperot que estan fent, només vol dir una cosa: què són una colla d’incompetents.    

I una opinió més. Si l’excusa és la poca participació que hi havia hagut fins la data límit (abans d’allargar-lo), s’hauria pogut trucar (o enviar un correu electrònic) o posar-se en contacte de la manera que fos, amb els qui podien votar i recordar-los-hi que encara no ho havien fet. Evidentment respectant la decisió de cadascú d’ells. Personalment no crec que a la seu central de la FIFA no hi hagi personal per a poder realitzar aquesta tasca i, als temps que corren, el que no trobaria lògic és que no tinguessin la forma de contactar amb els que tenen dret a vot.

El simple fet de poder rectificar el vot emès dies abans indica, indica la voluntat de la FIFA de incidir amb el resultat final. No sé si és que Blatter està penedit de les paraules i gestos que havia dedicat a Cristiano fa unes setmanes i és una bona maner d’aconseguir el perdó.

Des del meu punt de vista, Cristiano Ronaldo no hauria de guanyar mai la Pilota d’Or. I que consti que no dic que sigui un mal jugador, ja que per les seves dots de futbolista, bé que s’ho podria merèixer; però les seves formes el perden. No és un bon exemple per als seus companys, aficions i sobre tot, per als xiquets que tenen els futbolistes com els seus ídols i que un dia els agradaria imitar.

A part d'això, què va guanyyr Cristiano Ronaldo la temporada passada? No ho recordeu: Res!  

A MESSI SE’L POT PERDONAR

Varem poder veure a Messi acompanyat pel president del Comitè Olímpic Espanyol que, a la vegada també és el president de la candidatura de Madrid, lluint la samarreta de la candidatura i també aguantant una bandera (òbviament de la candidatura Madrid 2020)

Sé li ha de tenir en compte a Messi què hagi donat suport a la candidatura de la capital i cort de l’imperi?

Des del meu punt de vista, no. No es pot dir que es tracta d’un pecat de joventut perquè Lionel ja té 25 anys i fins i tot és pare, per tant, sap molt bé on es fica. Per una altra banda cal recordar que estem parlant del millor jugador del món en l’actualitat i, possiblement, de tota la història del futbol. Fins i tot per davant de Pelé. Per tant, quan un jugador assoleix aquest nivell, a part de les seves obligacions que són la de jugar al futbol i atendre els compromisos que té com a jugador, però també amb els seus patrocinadors, també ha de cedir la seva imatge per a d’altres causes com per exemple la de donar suport a la candidatura de Madrid que mira d’aconseguir la olimpíada de 2020.

Per tant, mentre Messi segueixi donant dies de glòria al Barça, aconseguint títols per a la entitat i fent-nos gaudir del seu talent, opino que sé li ha de perdonar si en un moment puntual donar suport a la candidatura d’una ciutat que representa l’antítesi dels nostres valors.    

LA PÍFIA DEL DIA 2-09-2013

Els diaris cometen sovint tot tipus d’errades. Moltes de ben segur que se’ns passen per alt i n’hi ens en adonem, però alguna pot arribar a clamar el cel de monumental que és.

De fet, les cartes al director van néixer per a advertir al diari de tota mena de pífies o comentaris erronis o fora de lloc que s’hi podien llegir. En l’actualitat són petits articles escrits amb més o menys traça.

També, si us en heu adonat, molts diaris tenen un apartat anomenat fe d’errates on hi surten rectificacions sobre temes tractats durant els dies anteriors.

Avui, sense anar més lluny m’he trobat en una d’aquestes errades. Ha estat dintre de l’apartat d’esports del Periódico. Quan surt la classificació de màxims golejadors de la Lliga espanyola, en primer lloc figura Messi amb 5 gols (3 contra el Llevant i 2 contra el València) Però és que perdut entre la resta de jugadors torna a sortir Messi (Barcelona) amb 2 gols...

Igual es tracta d’un germà i caldria anomenar-lo Messi II, tal i com es feia fa unes dècades. Per exemple amb el jugador del Barça Gonzalvo III.  

ANIRÀ MESSI A LA GARJOLA?

El fiscal del Jutjat de Gavà li imputa a Messi un delicte fiscal per presumpte frau d’uns 4 milions d’euros. A partir de 120.000 euros (20 milions de les antigues pessetes) defraudats, al defraudador li pot comportar pena de presó. Per tant, no és difícil imaginar que a l’astre argentí del futbol pot anar a parar a la garjola.

Ahir, Messi, al seu compte de Facebook, deia que desconeixia el tema... Les paraules em sonen a excusa. Mireu.

El fiscal actua perquè ordre d’algú i aquest algú és l’autoritat competent en la matèria, es a dir, l’Agència Tributària. Abans d’arribar a aquest punt l’Agència Tributària va haver d’iniciar un procediment d’inspecció, es a dir, citació, compareixences amb aportació de documents (llibres de comptabilitat, factures...), elaboració d’actes, etc. Cal suposar que si s’ha seguir el camí correcte (es de suposar que sí, perquè sinó el procediment seria nul) la citació la va haver de signar Messi o algú del seu entorn al domicili fiscal del futbolista. Que a la inspecció va acudir un representant degudament acreditat... I així successivament. Per tant, si Messi ignora tot això, només sé m’acut una cosa: l’han volgut mantenir al marge de l’enrenou.

En èpoques com l’actual, els qui més guanyen haurien de ser els primer de donar exemple. Certament els diners són molt llaminers i l’empresa Messi dóna de menjar a mont gent: família, representant, assessors legals, etc. Però això no és motiu per a defraudar al fisc. Fa temps que dic que els futbolistes (com molts esportistes d'elit) viuen una altra realitat i pensen que tota la gent va sobrada perquè els estadis i els pavellons s'omplen sempre. 

Però si finalment es demostra que Messi ha defraudat i és culpable, ha de pagar pel que ha fet, més enllà del seu nom. Penseu que, de ben segur, no és, ni molt menys, l’únic futbolista que juga la lliga espanyola que fa tripijocs per a eludir les seves responsabilitats fiscals. Avui mateix un diari esportiu de Madrid ja apuntava que hi ha d’altres jugadors del Barça i del Madrid que també estarien al punt de mira de l’Agència Tributària. Això sí, no donava noms.

Avui he trobat opinions per a tots els gustos. Alguns (la majoria pensen com jo), mentre que d'altres creuen que si Messi jugués amb el Madrid o la Roja, mai l'haurien inspeccionat. 

EL GOL DEL COIX

S’explica als almanacs de la història del futbol que un futbolista jugava coix i, no obstant, va marcar un gol. Com no podia ser d’una altra manera, a partir d’aquell moment, aquell gol es va conèixer com el gol del coix.  

Anit, durant el partit de la Champions entre el Barça i el París Saint Germain, el gol del coix no es va produir, però hauria pogut ser.

El 2 a 2 del partit de l’anada jugat al Parc dels Prínceps de París no va reflectir el que va passar al camp. Un gol dels francesos en fora de joc i una altre a les acaballes del partit, van posar unes taules al marcador que mai s’haurien d’haver produït. Però el pitjor d’aquell partit va ser la lesió muscular de Messi. El resultat, uns 10 dies de baixa.

En un principi, el Barça era favorit i hauria de passar sense gaires complicacions a les semifinals del campionat. Però com sol passar, de vegades, quan un partit, a priori, sembla fàcil, la manca de tensió fa que tot es torci. Qualsevol víctòria (ni que fos per la mínima) o un empat 0 a 0 o 1 a 1, classificava els blaugranes; un 2 a 2 hauria portat el partit a la pròrroga.  

El Barça d’anit, amb problemes a la defensa i, sense Messi havia d’afrontar el partit més important de la temporada (fins ahir) Aviat es va veure que el París Saint Germain no ho posaria gens fàcil. Menys mal d’un providencial Valdés que va aturar quasi tot el que li va arribar. Però tant va el càntir a la font que, al final es trenca. Els francesos van posar el 0-1 al marcador.

Messi que, fins llavors, s’havia mirat amb nervis des de la banqueta, va haver de sortir. Imagino que Tito i els serveis mèdics li van recomanar que no forcés. La sola presència de l’astre argentí al camp fa transfigurar el Barça. Fins llavors un inoperant equip va començar a rutllar fins que Pedro va posar l’1 a 1 al marcador que donava el passi a semis.

Havia de ser Pedro, un jugador que sovint he criticat perquè em sembla que el seu rendiment baixa quan juga amb el Barça a quan ho fa amb la selecció espanyola, ahir va ser el salvador.

Mentre, Messi, només jugava quan li arribava la pilota. La resta del temps se’l passava acotxat al terra amb les mans a sobre de les cuixes. Però a injecció de moral era molt gran.

A partir de l’1 a 1, patiment. Els parisencs pressionant de valen, desitjaven tenir la mateixa sort que van tenir a casa seva, però en aquest cas no va poder ser...  

Messi no va marcar, però va la sola presència seva sobre el camp va esperonar tant els seus companys que el gol bé sé li podria haver atribuït a ell.

Per sisè any consecutiu, el Barça jugarà les semifinals de la màxima competició europea, una fita que, fins ara mai ho havia aconseguit ningú. Que el Madrid va guanyar 5 Copes d’Europa seguides? Bé, ja coneixeu la teoria que ho explica (no?) Potser un altre dia la tornaré a explicar...

I ara Messi, a seguir recuperant-se per a poder estar en condicions quan ens enfrontem amb el Madrid a semifinals. Què millor que no ens toqui el Madrid? El Bayern encara serà molt més difícil i el Dortmund tampoc seria un rival fàcil a l’espera de trobar-nos amb un dels anteriors a la final.

Messi: posa’t bo i recupera el teu millor nivell; tots els barcelonistes et necessitem ara més que mai!  

I EN VAN 46!

El Barça suma i segueix… Ahir, davant l’Atlético de Madrid, el que a priori és el seu màxim rival d’aquesta lliga, el Barça va aconseguir una victòria de mèrit. El 4-1 final potser no reflecteix el que va passar al terreny de joc, sobre tot a la primera part, però demostra que quan la màquina de fer futbol que és el Barça, s’hi posa, qualsevol rival sembla molt més feble del que és. I, al capdavant de tots, com sempre, l’indiscutible número 1, Leo Messi.

L’Atlético de Madrid, que contra el seu rival de la capital es va mostrar com un equip de segona fila, ahir contra el Barça, a la primera part, li va plantar cara i el va fer patir en més d’una ocasió. El Barça, tot i tenir la possessió de la pilota, no trobava com arribar a la porteria rival, mentre que l’Atlético, per mediació de la seva figura Falcao, hi arribava amb certa facilitat. Fins a dos cops va avisar abans de fer el gol que avançava els matalassers. El Barça encara no havia xutat a porta.

Sembla ser que el gol va despertar els jugadors del Barça que no van tardar en donar la rèplica. Adriano es va inventar una jugada i d’un fort i col·locat tret, va aconseguir l’empat només uns minuts més tard. El gol de Busquets (crec que és el primer que marca aquesta temporada) va fer que els jugadors se’n anessin als vestidors amb un 2-1 esperançador.

La segona part va ser molt diferent. El segon gol del Barça va significar un dur cop que l’Atlético ja no va saber superar. El Barça va passar a controlar més el partit, però encara l’havia de tancar. Un 2 a 1 sempre és perillós (fixeu-vos amb l’Espanyol que va empatar al darrer sospir al camp del Madrid -2 a 2-)

En una jugada molt trenada (a l’estil Barça), Messi va acabar xutant abans d’entrar a l’àrea i establia el 3-1. El gol donava tranquil·litat i posava al Barça a l’abast d’una nova victòria. Però encara n’havia d’arribar un altre. Com tothom sap, aquesta lliga, quan Messi marca un gol, n’acaba fet un altre. Per tant, imagino, tothom el devia d’estar esperant. I va ser així com va arribar el gol del més llest. D’aquells que només poden fer jugadors de la categoria i classe de Messi. Un jugador de l’Atlético va bada amb la pilota als peus i, sense veure’l arribar, Mesi li va prendre i va afusellar al porter rival. Menys mal que no va ser el gol que va donar la victòria al Barça, perquè sinó, el defensa matalasser no hauria pogut dormir en tota la nit somiant amb la Pulga.

La nova victòria, la número 16 del que va de temporada (i un empat), posen al Barça en xifres estratosfèriques. 46 punts de 48 possibles és, i permeteu-me l’expressió, una animalada! Ara mateix el Barça té al segon, l’Atlético a 9 punts (o el que és el mateix, a 3 derrotes) i el Madrid, amb l’empat d’ahir, a 13 punts (més de 4 partits) Aquesta lliga només la pot perdre el Barça i, si no passa un daltabaix, sembla ser que no sé li escaparà.

Amb els dos gols d’ahir Messi col·loca el seu particular marcador en 90 en un mateix any natural. Quan va batre el rècord de gols l’alemany Müller, ja va dir que en volia fer més per a posar-ho més difícil als que vinguessin després. Certament ho està posat molt difícil, al menys per a jugadors de les grans lligues (ja sabeu que tenen un coeficient de dificultat per a equiparar-les amb les menors a l’hora de concedir-los la Bota d’Or) Si l’any passat en va fer 50 (encara recordo un any que el trofeu Pichihi el van guanyar Reixach i Gárate (jugador de l’Atlético de Madrid) amb 17 gols, aquest any, quan encara no s’ha arribat a l’equador de la lliga, ja en porta 25. Algú en dóna més?