SI SUSANA GUANYA... EL SOCIALISME PERD

Foto: Agencia EFE.

El concepte socialisme és massa ampli com per a que algú el vulgui monopolitzar. Socialisme és la ideologia dels Comuns i socialisme també és l’ideari de les CUP.

M’agradaria pensar que socialisme també és la doctrina del PSOE, tot i que cada vegada el color roig que l’identifica està més descolorit, tirant a socialdemocràcia... I ja sabeu que penso de la socialdemocràcia... Què no és ni chicha ni limoná...

La imatge de la Presidenta d’Andalusia Susana Díaz envoltada per la vella guàrdia del PSOE, impressiona. Però no per a bé, sinó per a mal... Veure allí seguts a Felipe, Guerra i fins i tot a Zapatero no suposen cap bon presagi per al futur d’Espanya. Ja sé que alguns dels meus lectors pensareu: I a mi que m’importa Espanya? Bé, permeteu-me que parli amb clau espanyola, tot respectant els vostres sentiments.

Quantes vegades no hauré criticat a Felipe, Guerra, Zapatero i fins i tot a Rubalcaba, que també hi era present, juntament amb Ximo Puig i d’altres barons territorials. I la representació del PSC estava encapçalada per la Chacón i Balmon, l'alcalde de Corenella... O sigui, la part més espanyolista del partit...

Diuen avui els diaris que Susana Díaz, diumenge va exhibir poder, però també (i aquí li dono la raó a Pedro Sánchez) va exhibir passat. Al PSOE actual li passa com a l’Església Catòlica: Va endarrerida respecte als seus fidels.

De Vergara a eldiario.es.

És veritat que els govern de Felipe González van suposar modernitzar el país i donar un pas ferm cap el seu desenvolupament. Però també va tenir contradiccions i episodis foscos, sobre alguns dels quals ens vam assabentar passats els anys. L’aureola de ser un gran president la anat perdent per demèrits propis al pas dels anys. Felipe, com el PSOE, s’ha anat devaluant poc a poc fins a ser una ombra patètica dels seus inicis. Durant els primers anys de govern me vaig declarar un felipista convençut. En canvi ja fa molt de temps que penso que el millor servei que hauria pogut fer Felipe González hauria segut marxar i deixar-nos tranquils.  

Alfonso Guerra va caminar de la ma de Felipe González des de ben jove. Eren com el Yin i el Yang: Diferents, però a la vegada complementaris.  Durant molts anys vaig dir que si me proposaven passar tot un dia amb un personatge, hauria triat Alfonso. El trobava culte, enginyós, divertit... M’agradava escolar-lo i aprendre. Però com li va passar a Felipe, també li va arribar el seu declivi.

Zapatero, en contra dels que diuen seus detractors (que són molts), va tenir una primera legislatura molt brillant on va complir bona part dels seus compromisos electorals: retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq, equiparació de determinats drets dels homosexuals als de la resta de ciutadans, protecció a les persones dependents, etc. Però a la seva segona legislatura, la va cagar (perdoneu-me l’expressió, però és així mateix): No va voler reconèixer que estàvem entrant a un període de crisi econòmica i, quan des d’Europa li van ordenar, va aplicar les primeres mesures per a mitigar l’efecte. Per a entendre’ns: Les primeres retallades de sous als treballadors públics. Tal com he dit moltes vegades, Zapatero hauria hagut de dimitir abans d’aplicar-les.

Rubalcaba va ser, molt possiblement un pedaç d’emergència. Tenia acumulada una gran experiència fruit dels seus pas per diversos ministeris, tant en Felipe com amb Zapatero. Però l’oposició ho va tenir molt fàcil: I com és què això no ho vàreu fer quan governàveu? Tota l’eloqüència verbal de la que havia fet gala durant anys, de cop es va esvair deixant-lo sovint sense paraules.

Pedro Sánchez va heretat un PSOE molt deteriorat i per tant, remuntar la situació era missió impossible. L’aparició de nous partits tampoc van ajudar a que pogués reflotar una nau que s’enfonsava a eleccions rere eleccions. El gran error del PSOE ha estat no refundar-se i començar de zero. En lloc d’això l’aparell del partit ha optat per jugar-se-la a una carta: Susana Díaz. No és estrany que els darrers dies, les xarxes socials s’hagin mofat tot el que han volgut de l’acte que va entronar a la lideressa andalusa.  

Si el futur d’Espanya passa per pactar amb el PP per a contenir Catalunya, significa que es té molt poca amplitud de mires... Per tant, quan se parla de futur, cal pensar més bé en un futur imperfecte, tal com ho ha estat el seu passat.        

UNA GESTORA (LA DEL PSOE) QUE COMENÇA A CANSAR

Eneko.

Tal com diuen els crítics (fins l’octubre ho eren els seguidors de la Susana Díaz i haurà ho són els demés) la gestora hauria d’estar el temps estrictament necessari per a poder convocar un congrés. No és així. M’ensumo que el que vol la gestora i aquells que li donen suport és que vagi passant el temps per a veure si la figura de Pedro Sánchez (a qui, recordeu, no vaig votar) es vagi diluint paulatinament fins a l’ostracisme polític.

A part d’això, els membres de la gestora sembla que actuïn com a veritables dirigents del partit donant opinions d’aquelles que quan les escoltes penses: millor calladet!

Durant els darrers dies n’han donat dues que mereixen la meva atenció com a opinador polític que sóc.

La primera es refereix al suggeriment de concórrer al proper congrés amb una sola llista. Segons el portaveu de la gestora el partit ja està molt dividit i dues o més candidatures encara el dividirien més. Visca la democràcia! Chapeau!!  Quina idea més brillant!! Suposo que per a tenir idees així has de pertànyer a la gestora del PSOE. La resta dels humans (siguin o no socialistes) no poden arribar a tenir idees tan brillants...

Mireu, l’any 2000, quan ZP va ser elegit secretari general del partit, els delegats del congrés van estar tan, tan dividits que només uns pocs vots van relegar a José Bono de la secretaria general. Er cert, el PSC va donar suport a Zapatero. Tot i això el PSOE va ser capaç de vèncer a les generals que es van fer l’any 2004 i van revalidar amb molts més suports l’any 2008.

Penso que en democràcia és molt sa que els membres d’un col·lectiu puguin decidir entre dos o més candidats. Després, el perdedor, ha d’assumir ràpidament la derrota i s’ha de posar baix a les ordres del guanyador. I mai està de més que el guanyador compti amb el perdedor i aquells que li han donat suport, precisament per a cohesionar el col·lectiu, ja sigui un partit polític o un club de bàsquet local.  

La segona és la que es va fer en referència al PSC, del que es va arribar a dir que era la marca del PSOE a Catalunya. També van dir que qualsevol pacte que faci el PSC hauria de comptar amb el beneplàcit del PSOE. Cal recordar que si això, en el passat hagués estat així, José Montilla no hauria estat president de la Generalitat i si Arturo Mas que va rebaixar davant Zapatero el sostre de l’Estatut per tal d’aconseguir la benedicció del llavors President del Govern.

El PSC, com sé sap (i com tantes vegades he comentat) és un partit diferenciat del PSOE. Es a dir, té els seus propis estatuts que es van retocant a cada congrés i, a part tenen un NIF diferent (que és una mena de DNI de les entitats) Per tant hauria de gaudir de l’autonomia suficient per a decidir en cada moment quines polítiques li són més convenients sempre pensant amb els seus afiliats, simpatitzants i electorat en general. S’ha de dir no a les intromissions externes encara que vinguin d’un partit germà.

Una altra cosa és que una majoria de militants (que donaran la representació als delegats del congrés), opini que no, que el PSC s’ha de supeditar al PSOE i, per tant, les decisions seran les que arribin de Madrid. Llavors, aquells que pensen com jo (o de una forma pareguda), només tenint dues alternatives: acatar el que ha dit la majoria o plegar veles.

De totes formes sembla que l’actitud que ha adoptat la gestora no agrada a molts i que a Astúries ja està a punt de passar-li factura a Javier Fernández, que a part de president de la gestora també ho és el Principat.  

SOLTANT LLAST

Al PSOE l’incomoda la posició del PSC. El no és no de les dones i homes d’Iceta al Parlament està contraposat al que va aprovar el darrer Comitè Federal dels socialistes espanyols i, per aquest motiu, la gestora que es va crear després del com de ma contra Pedro Sánchez, demana als socialistes catalans que acatin la resolució.

Personalment se’m fa molt difícil entendre com una gestora (creada sempre quan hi ha un buit de poder) es mostri tan intransigent si el que va passar només fa unes setmanes al si del PSOE es pot qualificar de qualsevol cosa menys de democràtic. Forçar a un Secretari General escollit per la militància a dimitir perquè no s’està d’acord amb els seus postulats sense voler esperar un congrés federal com pretenia fer Pedro Sánchez és una maniobra orquestrada per alguns per aconseguir el poder dintre del partir. Un poder que, tal vegada sabien, un congrés no els hi hauria donat mai.

Tot i que ho he dit moltes vegades i és prou sabut, no me cansaré de dir que, encara que s’hi assemblin prou, el PSOE i el PSC són dos partits diferents. O dir d’una altra manera, el PSC no és una federació del PSOE tal com passa a la resta d’Espanya. És per això que al començament de la democràcia una vegada mort el dictador, el dos partits van signar un protocol de col·laboració mútua. És també per això que abans de l’arribada al poder de Felipe González el PSC tenia grup parlamentari propi al Congrés de Diputats i al Senat. En aquell moment al PSOE ja els hi anava be: sempre és millor tenir dues veus crítiques dintre d’un parlament que no una.

Després de la victòria socialista a les generals de 1982 es va decidir eliminar el grup parlamentari del PSC. Un fet que no va agradar a molts que entenien que els socialistes catalans perdien part de la seva personalitat i es supeditaven massa a l’autoritat del PSOE.

Tot i que algunes veus van reclamar durant molts anys el restabliment del grup parlamentari, mai es va tornar a aconseguir.

Des del meu humil punt de vista, si finalment, el PSOE aparta els membres del PSC dels seus òrgans de direcció (que a la pràctica significaria un trencament total), només vol dir una cosa. Què els socialistes espanyols renunciïn durant molts anys a ser alternativa de govern.

Sempre s’ha dit que el PSOE no pot governar Espanya sense obtenir uns bons resultats a Catalunya. L'any 20’7 el PSC va aportar 25 diputats, una xifra mai assolida fins aquell moment que va permetre a Rodríguez Zapatero revalidar la presidència amb uns resultats més que acceptables.

Imagino que si això passa, el PSOE voldrà crear una federació del partit a Catalunya. De fet no seria la primera vegada que s’intentaria. La setmana passada, mentre estava de viatge, vaig poder seguir algun programa de les cadenes estatals que, normalment, no miro quasi que mai. Un dels contertulians d’aquell dia (vaig entendre que era periodista de la Razón i català) va explicar que hi havia hagut dos intents seriosos de crear la federació catalana del PSOE. El darrer després que Mas anés a Madrid a negociar la seva presidència a canvi de la rebaixa de l’Estatut. Llavor Montilla li va dir a Zapatero alguna cosa com: Per damunt del meu cadàver.

El periodista en qüestió va explicar que aquell dia sortia acompanyant Montilla quan aquest va respondre al telèfon i li van explicar que Corbacho (alcalde de l’Hospitalet de Llobregat), Bustos (alcalde de Sabadell) i de Madre (exalcaldessa de Santa Coloma de Gramenet) volien mirar de crear la federació del PSOE. Com sabeu, finalment, això no va passar...

És evident que tal com estan les coses el que es pretén es soltar llast... Ara bé, qui serà el que el soltarà? El PSOE o el PSC?

Pe a molts socialistes catalans el veritable llast per al partit ha estat el PSOE ja que no sempre l’hem tingut al nostre costat.

-Apoyaré el Estatuto de Autonomia que salga del Parlamento de Cataluña... Sabeu qui ho va dir, veritat? Zapatero l’any 2003... I després, com ja he dit més amunt i com és sabut per tothom (o quasi tothom) va pretendre fer president a Mas...

Fa uns anys el PSC estava pel dret a decidir... Més tard per una reforma constitucional que permetés convertir Espanya en un estat federal... Des del PSOE se’ls hi va donar suport... En el primer dels casos, no i en el segon tard i malament...

Si finalment hi ha trencament i es crea una federació del PSOE a Catalunya, molts militants se’n aniran del PSC. Bon viatge companys!!  

MENTIDERS COMPULSIUS

Deia fa algunes setmanes que el tema de la llengua sé sol utilitzar per a esgarrapar un grapat de vots (de vegades molts) I sinó que els hi pregunten al del PP valencià que van utilitzar aquesta argúcia heretada d’Unió Valenciana.

Tradicionalment sempre han estat els partits de dretes els qui l’han fet servir. A part dels dos esmentats, també podríem esmentar els del Partido Aragonés Regionalista que voldria esborrar del mapa d’Aragó tots els vestigis del català (i si de passada els esborrava de Catalunya, millor que millor) Per a reforçar les seves tesis parlaven de llengua d’imposició, quan resulta que gràcies al castellà, l’aragonès (que existeix com a llengua) s’ha convertit en residual.

Aquests temes solen agafar força durant les campanyes electorals. El demagog Alberto Rivera no se’n va poder estar i va dir a Sevilla que a Catalunya t’has de partir el pit per a poder parlar el castellà... Aquesta frase està dirigida als ignorants, a aquelles persones que, en el cas dels sevillans, no s’han separat del Guadalquivir, perquè tots aquells que han visitat Catalunya saben perfectament que als establiments turístics el castellà, en alguns casos, fins i tot s’anteposa al català. Així no és difícil trobar una carta de restaurant que usi el castellà o un catàleg de museu o exposició que contempli la llengua castellana.

Fa uns anys, un d’aquests amics virtuals que tens pel Facebook, me va dir que, una vegada, ell havia estat a Lloret de Mar i que no va torbar res escrit en castellà. No m’ho crec. Ho no ho va mirar bé o no ho va voler veure. Lloret és una població amb una gran importància turística i són els propis propietaris dels establiments hotelers i restauradors els primers interessats en posar la informació en diversos idiomes, a part d’atendre als clients amb el màxim possible. El castellà, l’anglès i el francès solen ser els més utilitzats, però fa uns anys a la Costa Daurada, el rus era pràcticament imprescindible.

En contraposició, hi ha d’altres patits i plataformes per la llengua que demanen que davant d’un resident a Catalunya, sigui de la nacionalitat que sigui, li hem de parlar en català, ja que normalment l’entén i que així l’ajudem a integrar-se. Possiblement tenen raó, però a mi em consta i puc afirmar (per pròpia experiència) que no sóc l’únic, ja que, en general, tendim a parlar-los en castellà, al menys que ells té demanin que no ho facis.

Per tan, Alberto Rivera és un mentider compulsiu, perquè sembla que de mentides ja n’ha dit unes quantes... I es queda més ample que llarg... Però no és l’únic. Desgraciadament, durant les campanyes electorals es diuen moltes coses que no s’acaben complint. Recordeu per exemple les paraules de Zapatero en parlar de l’Estatut: defenderé el Estatuto de Autonomía de Catalunya que salga del Parlamento Catalán. I després va rebre la visita d’un tal Arturo Mas que li va oferir rebaixar les pretensions si intercedia amb els socialistes catalans per a que pogués ser president de la Generalitat com a líder de la força més votada.

Quin gran error no haver-ho fet! Si l’any 2007 Arturo ja hagués estat proclamat president de la Generalitat, igual a hores d’ara ja seríem independents. Ara mateix aniríem 5 anys avançats respecte al punt que ens trobem en l’actualitat. Fins i tot podria ser que ja fóssim independents: Us ho imagineu?  

Una frase similar a la que va dir Zapatero allà per l’any 2007, la va dir fa pocs dies Pablo Iglesias durant el míting que va fer a Barcelona juntament amb la plana major d’En Comú Podem.

Què creieu, que Iglesias també serà un mentider compulsiu o no?                    

REMINISCÈNCIES FRANQUISTES

Església de Cinctorres (els Ports) 

Quan ja està a punt de complir-se el 80è aniversari del començament de la guerra Civil espanyola i ja fa més de 40 anys des de la mort del dictador, de tant en tant, per qualsevol indret del nostre país, encara s’hi poden trobar reminiscències d’aquella fosca etapa per a la història d’Espanya, però molt concretament per a Catalunya que va ser una de les regions més represaliades.  

El Periódico de diumenge passat porta un extens reportatge sobre la situació actual de l’aplicació de la Memòria Històrica aprovada en temps de Zapatero. Evidentment, el govern del PP què, tot i que diguin el contrari són els hereus del franquisme (només cal veure qui van ser el fundadors d’Alianza Popular que es com es deia abans de la refundació del partit per part d’Aznar)

Us explicaré una anècdota. Devien de ser les segones eleccions generals després del restabliment democràtic (1979) Ma tia Paca al Capitana, germanastra de ma iaia Cinta per part de pare, em va demanar si podia anar a casa seva per a que li arreglés les paperetes per anar a votar. Ma tia Paca, de jove, havia segut de les joventuts tradicionalistes, és a dir, requetera. Encara me’n recordo que quan hi havia processó posava a un balcó que tenia a peu de carrer un damàs amb l’aspa requetera.

Com podia explicar-li a ma tia qui eren uns o qui els altres. Bé, hi havia casos que l’explicació era fàcil. Per a què m’entengués, quan li havia d’explicar qui eren els d’AP, li vaig dir:

-Aquests tia són els que manaven amb Franco.

Va tenir clar que havia de votar per aquells.

Un dels monuments més controvertits del nostre territori és el que hi ha al bell mig de l’Ebre al seu pas per Tortosa. Aquest monument es va fer per a commemorar els 25 anys de pau i va ser inaugurat pel propi dictador. Tot i que se’l va despullar de la parafernàlia feixista, els orígens del mateix són el que són i això no ho pot canviar ningú. Darrerament han aparegut altres símbols pertanyents també en aquella època que els actuals governs municipals volen retirar, com el Sagrat Cor de la Ràpita.

Les grans ciutats tampoc estan exemptes de polèmica. A Madrid per exemple s’ha canviat el nom d’uns 30 carrers que portaven noms com Arriba España Caidos, División Azul y Caudillo amb l’oposició del PP. I a Barcelona el que es vol, és acabar amb d’altres que honren a la nissaga que regna en aquests moments a Espanya, com el de la Plaça Joan Carles I o l’avinguda Maria Cristina. El nom proposat per a la plaça que porta el nom de l’anterior cap de l’Estat és la de Cinc d’Oros què és la que portava antigament.

Però sense cap mena de dubte, el monument més vergonyós és el Valle de los Caidos, aixecat en honor de l’exèrcit feixista que es va revoltar contra el règim legal de la II República Espanyola. Aquest gran monument on, recordeu-ho, està enterrat el propi Franco, va ser construït per presoners republicans, molts dels quals hi van deixar la seva vida durant la construcció del mateix.

Ara, l’equip de govern d’Ahora Madrid, presidit per l’alcaldessa Manuela Carmena, vol canviar-li el nom per Valle de la Paz. Però un canvi de nom, per molt significatiu que pugui ser, no pot significar un simple passar pàgina. Tal i com es diu en aquests casos: Perdonem, però no oblidem.  

El partit valencià Compromís ha denunciat que a tota Espanya encara hi ha 1.200 vestigis franquistes. Durant molts anys he pogut comprovar personalment que, efectivament, a alguns pobles que he visitat se’n hi poden trobar, sobre tot a les façanes de les esglésies amb aquella inscripció de: Muertos por Dios y Por España ¡Presentes! El darrer no fa gaires dies que el vaig veure a l’església de Cinctorres.

El que trobo insòlit és com polítics que solen treure pit pregonant les seves qualitats democràtiques, no respectin les lleis que els obliguen a retirar la simbologia feixista del seu poble.

RETORN AL PASSAT

De Faro a Diari de Tarragona. 

A la vida sempre s’ha de mirar cap endavant... De tant en tant, això sí, es pot mirar cap enrere per a recordar i, a poder ser aprendre dels errors comesos. El que no es pot fer és voler retornar a temps passat que ni van ser millors ni signifiquen cap exemple positiu per a prendre’l com a model.

Va dir Zapatero la setmana passada que s’havia de retornar a l’Estatut de 2006! QUINA BAJANADA MÉS GORSSA! (deixeu-m’ho dir així, en majúscules) Sembla mentida que un personatge que suposo que internament es considera un estadista (home d’estat) digui un disbarat com aquest. Què no se’n recorda de com va anar la tramitació de l’Estatut que va promoure l’estimat Pasqual Maragall? Què no se’n recorda del desgast polític que va ocasionar? Què no se’n recorda del que va dir: Recolzaré l’Estat de Catalunya que surti del Parlament de Catalunya... MENTIDA!!!

Amb la millor intenció, Pasqual Maragall va promoure l’Estatut que posats a donar-li un nom es va voler anomenar Estatut de Miravet (els anteriors eren els de Núria -1932- i de Sau -1979-) ja que va ser al poble de la Ribera d’Ebre on es van acabar de tancar el pacte entre els partits que li donaven suport, entre ells la federació de CiU. Una vegada enllestit el text, el Parlament el va aprovar amb tots els honors el dia 30 de setembre de 2005 per un ampli suport (120 dels 135 diputats) Però el procés encara no s’havia acabat. Com que les pretensions catalanes eren altes, les forces centralistes de Madrid el van voler rebaixar (Alfonso Guerra: li haurem de passar el ribot...)

Zapatero, tot i haver mostrat en públic el seu suport incondicional, va cedir a les primeres de canvi quan Mas li va demanar suport per a ser president de la Generalitat a canvi de renunciar a diversos punts que es consideraven bàsics. Mentre, el PP, recollia signatures arreu d’Espanya en contra de l’Estatut, mentre a diverses comunitats autònomes es redactaven estatuts que contemplaven algunes de les aspiracions del català, com per exemple el nou Estatut de València: i si ho donen a Catalunya, nosaltres també ho volem... Una vegada més sé li negava a Catalunya el reconeixement d’una identitat pròpia diferenciada de les altres comunitats i regions d’Espanya. Una vegada més es pretenia servit cafè per a tothom...   

De Faro a Diari de Tarragona 

  

El tràmit de les Corts Generals (Congrés i Senat) va ser molt diferent a com havia estat al Parlament. El text final poc tenia que veure amb l’inicial i tret de la part econòmica (quan a Madrid es desesperen amb nosaltres sempre ens acaben oferint una millora del finançament...

Tant irreconeixible estava el nou Estatut que ERC es va negar en donar-li suport i això, més les guerres internes dintre del PSC per a substituir Maragall, van provocar la caiguda anticipada del seu govern i el consegüent avançament de les eleccions. Tot i ser aprovat per àmplia majoria, el percentatge de participació no va arribar al 50%.

Però el viacrucis del pobre Estatut no va acabar aquí. A al dreta espanyola, el text que va sortir de les Corts encara els hi semblava massa permissiu amb els interessos catalans i van decidir recórrer al Tribunal Constitucional aquells punts més polèmics. I el Tribunal Constitucional, com és un tribunal molt polititzat i quasi sempre partidari del govern de torn, el va deixar tan  irreconeixible que sempre he pensat que no calia tants d’anys d’esforços i sacrificis per acabar tenint un Estatut que en molts d’apartats era inferior al del 79. Què va guanyar Catalunya amb l’Estatut de Miravet? Si algú ho sap que m’ho digui, perquè jo no li trobo cap avantatge.  

Els analistes polítics en general, solen coincidir que la desafecció d’una gran part dels catalans respecte a Espanya va derivar, precisament, de la frustració que va provocar la tramitació de l’Estatut, tal i com va advertir el seu dia el President Montilla que va ser el primer d’advertir sobre el que podia passar... I què finalment ha passat.

És això el que vol Zapatero? Tornar a un passat que no ha estat ni de bon tros millor?  

ALLÒ QUE LA VERITAT AMAGA

Divendres 29 de gener un titular del Periódico me va cridar l’atenció. En principi era un titular més, d’aquells que complimenten la portada dels diaris i poca cosa més: L'atur baixa als nivells de 2010.

Tinc la completa seguretat que el titular és cert, però cal mirar més enllà per a descobrir que la situació laboral espanyola és molt diferent a la que hi havia el 2010.

Retrocedim en el temps fins el 2010. Com aquella que diu va ser el darrer any de Zapatero, si més no, el darrer complert ja que un any més tard el PP guanyava les eleccions després d’uns anys de govern socialista nefastos. Quan el 2008 Zapatero sortia reelegit president amb un còmode avantatge respecte Rajoy, la situació econòmica espanyola ja no era bona. Però els socialistes havien de maquillar el panorama per tal d’esgarrapar uns quants vots. Uns mals resultats econòmics solen tenir com a conseqüència uns mals resultats polítics. D’aquí que Rajoy s’aferrés tant a les fites econòmiques aconseguides durant el seu govern a manca d’altres dades positives que tot sigui dit, brillaven per la seva absència.  

Si s’escolta el dirigents del PP, en 4 anys de govern s’han aconseguit uns resultats magnífics: s’ha contingut el dèficit públic i s’ha rebaixat la taxa d’atur (tot i que encara s’està per sobre del 20%, una situació insostenible de no existir un alt percentatge d’economia submergida respecte al PIB nacional)

Si heu llegit atentament aquest darrer paràgraf n’he pogut treure alguna conclusió clara. ¿Com es pot reduir l’atur (en un 5 punts percentuals) i (tornant al titular del Periódico) tenir el mateix nombre d’aturats que 4 anys enrere? Molt fàcil, perquè un gran nombre de treballadors en actiu han hagut de marxar fora.

Per tan, és cert que el nombre d’aturats de finals de 2015 era el mateix que el de 2011, però el nombre de la població activa (que són aquells que es troben treballant o en situació de treballa), s’ha reduït considerablement fruit del retorn de milers d’immigrants al seu país d’origen per un costat i la immigració de molts espanyols, la majoria joves, que no troben feina aquí tot i les seves titulacions acadèmiques i màsters universitaris.  

Quan un país és demandant de ma d’obra i Espanya ho va ser durant bona part de la primera dècada del segle, atrau milions d’immigrants vingut de tots els confins del planeta. Eren els anys de la bombolla immobiliària on la riquesa era més aparent que real, ja que la majoria dels llocs de treball no eren fixes, sinó que es feien mentre durava l’obra. Molts d’immigrants també es van fer autònoms sense que coneguessin amb exactitud les obligacions tributàries que comportava ser-ho.

Un altre titular del Periódico, en aquest cas de dimarts 2 de febrer: el deute de les famílies es tan baix com en la precrisi. Com l’anterior també és un titular enganyós. Per què es dóna aquesta situació? En gran part per la reticència de la banca en donar crèdits. Al principi de la crisi, la banca espanyola, en lloc de facilitar el crèdit amb els diners que els hi arribaven del Banc Central Europeu a un baix interès, l’empraven per a invertir i amb els beneficis es capitalitzaven després del fiasco de les preferents.

Darrerament la situació ha canviat una mica, però el préstec encara no flueix amb la intensitat que ho va fer quan la taxa d’atur es situava sobre el 10% i ser mileurista estava mal vist perquè la majoria dels que treballaven a la construcció s’emportaven entre 2.000 i 3.000 euros cada més.

Un bon exemple del canvi de situació és el descens considerable de les oficines bancàries, però sobre tot de les immobiliàries que es van obrir pretenent menjar-se tot el pastís que es generava. Fa una dècada deien que a la Ràpita hi havia més immobiliàries que bars. Actualment només en queden unes poques.

LA CONVENCIÓ DEL PSOE A VALÈNCIA

Per a tots els partits politics, ha arribat l’hora d’enllestir les estratègies per a un any que serà dens: municipals, autonòmiques a bona part de les comunitats i generals.

Si abans ja necessitaven fer un esforç extra, ara, amb la irrupció de Podemos i d’altres nous partits com Guanyem, Procés Constituent, etc. els hi caldrà superar-se per mirar de no perdre pistonada. La qual cosa, a priori, sembla difícil que no passi, ja que els partits tradicionals, per un o d’altre motiu, estan patint un fort desgast.  

Amb un PSC en hores baixes, moltes de les possibilitats del PSOE d’obtenir un resultats acceptables, passen per València. Segurament per això s’ha vet a la ciutat del Túria la convenció del partit que lidera (al menys en teoria) Pedro Sánchez.

A diferència de la convenció del PP que es va fer el cap de setmana anterior, les referències del líders socialistes cap a Podemos, van ser mínimes. Un dels pocs que ho va fer (per no dir l’únic) va ser el president d’Astúries Javier Fernández. Per a la resta, el rival a batre és el PP.

El PSOE es va presentar a si mateix com l’única alternativa seriosa d’esquerres davant del que consideren actituds demagògiques de la resta dels partits que pretenen ocupar l’espai on, històricament, ha estat el partit que va fundar Pablo Iglesias a finals del segle XIX.

Però difícil ho tenen. La majoria d’aquells que van votar l’opció socialista l’any 2011 estan molt dolguts amb les decisions que va prendre Zapatero en les darreries del seu mandat.

Va ser Zapatero que atenen les consignes de la Troika va apujar l’IVA i l’IRPF, va rebaixar el sou als treballadors públics i va començar amb les primeres retallades. Després va arribar el PP i ho ha fer molt pitjor, però el mal ja estava fet.

Tot i això, els més fidels, encara que estiguin en desacord amb el paper que ha fet el PSOE d’aquest darrers 4 anys, el seguiran votant, però no tots. Com tampoc no votaran al PP tots aquells que van confiar que el partit de Rajoy trauria Espanya de la crisi.

I tots aquests milers de vots (segurament milions), hauran d’anar a parar a algun lloc, seran pocs els que se’n aniran a l’abstenció. Anirien a l’abstenció sinó hi hagués alternativa, però, demagògica o no, d’alternativa n’hi ha.

Des les imatges de la concentració de Podemos dissabte a la Puerta del Sol (allà on van començar les concentracions del 15-m), vull destacar el clam majoritari que demanava un canvi. Ni més ni menys que el lema del PSOE per a les generals de 1982: Pel canvi.  

Llavors es va canviar en molts d’aspectes. Només en recordaré un però de prou important: gràcies a Ernest Lluch, la sanitat va passar a ser universal, es a dir, per a tots aquells que visquessin a Espanya. Darrerament la sanitat tendeix, cada cop més cap a la privatització o dit si ho voleu d’una manera molt més forta: la mercantilització del pacient.

A hores d’ara tot són especulacions i res es concretarà fins coneixes els primers resultats. Però que la política espanyola pot patir un tomb important, sembla més que provable. Però com diu el PSOE, el rival a batre (al menys ara) és el PP.        

LES ALTRES RETALLADES

Des que el govern de Zapatero va reduir el sou als funcionaris, s’han patit 3 congelacions salarials. Això, si no és de domini públic, si que és una cosa que ho saben la majoria dels ciutadans del país. Ja sé que altres col·lectius han patit o estan patint situacions semblants, però el tema del que us vull parlar només afecta a un determinat col·lectiu de funcionaris (no tots ni molt menys)

Franco, a part de crear la Seguretat Social, també va crear diverses mútues de funcionaris com per exemple la Mutualitat de Funcionaris de l’Administració de l’Estat (MUFACE) on encara hi ha molts de mestres, perquè estan considerats cossos nacionals, l’Institut Social de les Forces Armades (ISFAS), la Mutualidad General Judicial (MUGEJU) o la ja desapareguda MUNPAL on s’afiliaven els funcionaris de l’administració local.  

Aquestes mútues, que en principi poden significar una prebenda dels funcionaris, a la pràctica també té els seus inconvenients, com per exemple continuar pagant el 30% del cost dels medicaments quan estàs jubilat que és l’etapa on més en necessites.

Fet aquest preàmbul he de dir que des de fa anys es parla de liquidar aquestes mútues i englobar a tothom al Règim General de la Seguretat Social.

De facto, el govern de l’Estat està liquidant la mutualitat sense fer gaire soroll. I cóm ho fa? Fàcil: congelant el cost dels servei que prestes les mútues sanitàries.

Recordo que allà pels anys 80, quan preparava les oposicions per a entrar a treballar a l’Administració de l’Estat, només hi havia 3 mútues que donaven aquest servei: Asisa, Sanitas i Adeslas. Al cap dels anys se’n van anar incorporant més com Mapfre o DKV. Fins i tot algunes han anat entrant i sortint de la carta de serveis de MUFACE.

L’any passat, Adeslas, la mútua assistencial de la Caixa, per a donar el mateix servei al col·lectiu de funcionaris als que atenia, va decidir fer-los pagar un complement. Això va produir una espantada massiva cap a d’altres mútues, entre elles la meva. La majoria varem marxar a DKV.

Després d’un any tranquil, només alterat quan des del sindicats se’ns avisava de que poc a poc estan fent desaparèixer MUFACE, en plantem a principis de 2015 i, llavors, el gran sobresalt: les mútues sanitàries han dit prou i han anunciat que, a partir del mes de febrer (durant el gener es pot fer el canvi de mútua) deixaran de prestar alguns dels serveis que estan donant fins ara.

O sigui, si la mútua que ara tinc concertada (a cost zero) no vol donar-me més el tractament contra la meva malaltia, ho farà o bé, tal com va fer l’any passat Adeslas, ens farà pagar un complement que, evidentment, haurem de sufragar de les nostres butxaques i què, a la pràctica, vol dir que disposarem de menys diners que, si fa o no fa, vol dir que ens retallen.

Son les retallades que no es veuen, de les que quasi ningú parla, però que a la pràctica poden suposar una disminució substancial del nostre poder adquisitiu.

Montoro fa mesos que anuncia a bombo i platerets l’abaixada de l’IRPF i com afectarà això de positivament la butxaca dels treballadors (també dels funcionaris) Però per l’altre costat, De Guindos (MUFACE pertany al Ministeri d’Economia) ha congelat l’assignació a les mútues de salut en detriment (molt possiblement) als sous dels funcionaris.

Jo no hi veig la gràcia per cap costat.  

DONO LES GRÀCIES AL GOVERN DEL PP

Gràcies Rajoy, gràcies Montoro, gràcies de Guindos, gràcies a tota la resta de membres del govern inclosos subsecretaris, directors generals, etc. Fins i tot faig extensibles les meves gràcies al grup parlamentari del PP que, amb el seus vots farà possible que el mes de gener recuperi el 25% de la paga extraordinària de Nadal que van deixar de pagar-me l’any 2012...

NO, SI A SOBRE ELS HI HAUREM DE DONAR LES GRÀCIES... GRÀCIES DE QUÈ? PER HABER-NOS ROBAT DESCARADAMENT?

Evidentment que el primer paràgraf l’he escrit amb tot el sarcasme del món. Com els hi he d’agrair tot el que ens han fet.

Encara que algú pugui pensar que sóc un egoista per dir el que diré, em dóna el mateix. El que em seguiu ja sabeu que em reboto per qualsevol injustícia i crec que estic en tot el dret de, per una vegada (o dos o tres, o les que calgui) defensar els meus interessos.

Mireu. Com a funcionari de l’Estat, el govern de Zapatero ens va retallar el sou. En el meu cas sobre el 7,5%. Posteriorment se’ns va suprimir la paga extraordinària de Nadal de 2012 (ja sé que els treballadors de la Generalitat ja en porten 2 i tampoc cobraran la d’aquest any), se’ns ha congelat el sou (reduït –us ho recordo-) per als anys 2013 i 2014; i se’ns el tornarà a congelar per al 2015.

I això no és tot. Durant el govern socialista es va signar un acord de carrera professional. A manca de concurso per a poder pujar de categoria dintre de la pròpia administració, finalment, els sindicats i l’administració van signar un conveni on se’ns requalificava automàticament en el decurs dels anys. Així s’acabava amb la discriminació que patíem els que portàvem molts d’anys a l’administració respecte als que en portaven molts menys. El govern del PP no va reconèixer aquest acord que, com la resta de retribucions, va quedar congelat.

Però el que més ens va sorprendre va ser la reducció dels dies de vacances i els d’assumptes propis o moscosos (sempre condicionats a les necessitats del servei), ja que no s’entén que et treguin uns beneficis aconseguits mitjançant negociació col·lectiva, sovint a canvi de no augmentar la retribució salarial. A diferència d’altres administracions, la AEAT, no contracta personal per a suplir les baixes. Per tant, si al cap de l’any faltes 30 o 40 dies, la resta dels companys de la secció han de fer la teva feina o bé, segons els casos, s’acumula per a quan arribes. L’estalvi econòmic és zero.

En el cas dels més que som més veterans, el nombre de dies (vacances i lliure disposició) que ens han tret és més que als més novells. Són els que s’anomenaven vulgarment canosos, guanyats a costa d’anys treballant a l’administració. Per tant, entenc, és un greuge comparatiu que, d’alguna manera, també significa reducció de sou.

I ara és quan ve la gran pregunta: A tots els grups de funcionaris ens han tractat de la mateixa manera? Evidentment que no. Al grup A1, el d’Inspector de la Hisenda Pública, se’ls hi ha recompensat amb productivitat, una forma poc clara de incentivar al personal.

Durant les darreres setmanes hi ha hagut un tema que ha indignat a una gran part del personal. El col·lectiu dels A1 de Galícia van estar fent un curset al balneari de Sanxenxo. Com a justificació, la direcció de l’empresa va dir que el cost estava no va sobrepassar l’import de les dietes que poden percebre els membres del grup i que el curset els havia estat de gran utilitat.

La resta dels grups els cursets (que no serveixen per a res) els fem on-line, o sigui des del nostre lloc de treball o, en alguns casos per videoconferència.

Si la situació no canvia, en menys de 3 anys em jubilaré. Si cada any se’ns retorna el 25% de la paga extra del 2012 (2015, 2016, 2017 i 2018), el darrer termini el cobraré (si es que me’l paguen) quan ja estaré jubilat.

Puc estar agraït al govern del PP? Evidentment que no. A mi no em compren retornant-me un part dels que ens han robat durant aquests anys (també ens han retornar un parell de dies d’assumptes propis)

Difícilment el dany moral que m’han causat a mi i a la majoria del meus companys es pot compensar amb petits gestos.            

PLOU SOBRE MULLAT

En el decurs dels dies, la indignació ciutadana va in crescendo. Es fa estrany trobar un dia que no passi cap fet excepcional que vagi en detriment de l’administrat. La revista satírica Mongolia, fa unes setmanes, va fer un tuit que deia més o menys així: Felicitats espanyols, portem 6 hores sense nous imputats.  

Avui podria parlar-vos de Chávez i Griñán que, ahir els va citar el jutge per a declarar encara que, de moment, no estan imputats, però no ho faré. Vull parlar-vos del tema que avui està indignant a la majoria dels habitats de les Terres de l’Ebre i Baix Maestrat, sobre tot de les poblacions de Vinaròs, Alcanar, la Ràpita, etc. Les més properes a la plataforma Castor que havia de reconvertir el subsòl que hi ha enfront de la costa de les citades poblacions amb un magatzem per a combustible en un pla estratègic promogut pel govern de Zapatero.

La pregunta que avui tothom es fa, és la següent: Cóm es pot pagar una indemnització de 1.350 milions d’euros duna manera tan ràpida?

Tots coneixem (o em conegut) a gent que estan esperant durant mesos i tal vegada anys per a cobrar una indemnització, ja sigui per haver patit un accident, per haver segut acomiadats del seu treball, etc. Molts d’aquests han estat passant penúries durant els mesos d’espera.

I ara de sobte, ACS, l’empresa del president del Madrid Florentino Pérez, en un temps que segurament ha estat rècord, ha cobrat per haver-li estat clausurada la instal·lació que estava fent.

I una pregunta més: ¿No tenen dret les poblacions de les Terres de l’Ebre que, durant dies de l’octubre de l’any passat, es van veure afectades pels terratrèmols que, tal i com es va demostrar, va ocasionar el Castor? Al menys per danys morals a la població també haurien de rebre una indemnització.

Segurament, el govern del PP s’excusarà per la rapidesa de l’operació en que els diners els han avançat diversos bancs. Damunt! Si la primera notícia indigna, la segona multiplica la indignació!

Uns bancs que, tal vegada han estat rescatats amb diner públic, es a dir, amb diners de tots els ciutadans que paguem impostos, també els de la zona afectada... Uns bancs que en lloc d’ajudar als emprenedors, als autònoms, a les petites empreses, als que no poden pagar la hipoteca del pis, ajuden als poderosos. La indignació em va creixen per moments! Quina vergonya de sistema que tenim! I el govern impassible el ademán... (ja m’enteneu, oi?) No és estrany que cada cop hi hagi més gent que tenen la intenció de votar a Podemos per veure si pot remoure les estructures de l’Estat i donar-li la vota com si fos un mitjó.

L’altre dia vaig escoltar una notícia, que segurament ha passat desapercebuda per a la majoria de vosaltres i que seria el cas contrari.

Recordareu que anys enrere, el govern valencià del PP va fer clausurar els repetidors de TV3 i Catalunya ràdio que hi havia al País Valencia i que eren propietat d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) El govern valencià va posar quantioses multes per no voler atendre els requeriments de tancament que els hi havia fet prèviament. Després de presentar recurs al Ministeri de Foment, aquest, els hi ha donat la raó, ja que és el ministeri qui té les competències en radiofreqüències i, per tant, anul·la les sancions del govern valencià. No obstant, ara és el propi ministeri qui els sanciona.

ACPV al·lega que no té diners per a pagar la nova multa i, el seu desig seria que es compensés el pagat amb el que els hi toca pagar. Veureu com no serà possible, la qual cosa significarà la mort de l’entitat procatalanista.

Per si voleu llegir més sobre la indemnització pel Castor, accediu a la pàgina del Triangle.               

EL PROJECTE CASTOR O EL QUE ENS HAURÍEM POGUT ESTALVIAR...

Per aquest punt del terme de Sant Rafel del Riu hi passen les canonades.

La primera cosa que haurien d’aprendre els polítics, sobre tot els que tenen responsabilitats de govern, és escolar al poble més enllà dels interessos que puguin tenir en un determinat projecte.

No va saber escoltar el govern de Zapatero i no ha sabut escoltar el govern de Rajoy. I amb aquest precedents es fàcil entendre el que ha passat des de el primer dia a una zona ja coneguda com les Terres del Sénia.

Sembla ser que per recomanacions de la Unió Europea, el govern socialista de Zapatero havia de buscar un lloc per emmagatzemar-hi petroli amb finalitats estratègiques. Va ser llavors quan es va pensar amb la cavitat que havia deixat la prospecció de petroli davant la costa de la Ràpita. Si un dia hi va haver petroli, perquè no es podria tornar a omplir.

Des del principi va tenir un gran rebuig popular. Sobre tot els habitants de la zona, però també d’altres poblacions més allunyades, van convocar tota una sèrie d’accions en contra del magatzem submarí. La resposta del govern socialista va ser tirar-ho endavant sense atendre l’opinió del poble.

L’única cosa que es va aconseguir va ser que n lloc de fer-se les instal·lacions terrestres dintre de la província de Tarragona, es fessin a la de Castelló.

El moment més àlgid de els protestes van arribar ara fa un any quan van començar tota una sèrie de moviments sísmics a la zona. De seguida es va dir que eren per culpa del projecte Castor, ja que s’injectava gas a pressió. La primera reacció dels responsables va ser negar-ho, tal i com sempre es fa en aquests casos. Però la realitat és que, dia si i dia també, s’hi produïen tremolors que van arribar a 4 a l’escala de Richter. En total hi van haver més de 600 petits sismes en pràcticament dues setmanes.

Tor i que jo a Amposta no hi vaig notar res, conec testimonis d’altres poblacions com la Ràpita i fins i tot de més enllà que afirmen que si que ho van notar. Fins i tot hi va haver que va posar pedres a la barana de la terrassa per veure si queien al terra.

Després de més accions de protesta, denúncies i negociacions a nivell d’administracions, finalment es va decidir aturar la injecció de gas i, per si hi havia algun dubte, van acabar els tremolors.

Finalment, divendres en varem tenir una de calenta i una de freda. La calenta és que el govern central va decidir, a la pràctica, tancar definitivament el projecte. I la freda és que això costarà 1.350 milions d’euros que, qui els pagarà? Ah, ah!... Evidentment els consumidors de gas durant els propers 30 anys. En principi serà ENAGAS (l’empresa estatal la que es farà càrrec de pagar la indemnització, però serà com una mena de préstec, no sé si amb interesso o no, aquí està el dubte. Per cert, la indemnització serà per a Florentino Pérez, el president del Madrid.

A mi em queda el consol de com que no tinc gas, no ho pagaré. Però és que els consumidors de llum no ho tenim molt millor. Mecagon tot...  

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 19

Central de grues. Si us trobeu tirats per la carretera, en lloc de trucar al telèfon d’emergències de la vostra companyia d’assistència, potser millor ho feu al bar que hi baix de casa nostra. Sembla ser que els treballadors de l’empresa Delta Garci tenen allí el seu centre d’operacions. Darrerament, les dues grues s’han afegit a la resta de cotxes que solen aparcar com els hi dóna la gana.

Sembla ser que la nacionalitat des conductors és un romanès i l’altre pakistanès, curiosament les mateixes de les dues persones que porten el bar.

Em permeteu un acudit? Abans us he dit que l’empresa es diu Delta Garci. Coneixeu a les germanes Garci? Sembla ser (recordeu que és un acudit) que eren trapezistes. Els seus noms eren Rosa Garci, Júlia Garci, Carme Garci i Paca Garci...   

Balanç del Gamper. Tot i ser contra el Club León de Mèxic, el debut d’anit del Barça va ser força prometedors. Si ho recordeu, vaig dir que, difícilment veuríeu jugar junts a Messi, Neymar i Luis Suárez. Efectivament no van coincidir al terreny de joc. És una al·licient que, molt probablement haurà d’esperar fins que Suárez acabi la seva sanció per la mossegada durant el mundial. Estaria bé veure’ls en el primer Madrid-Barça de la temporada.

En canvi em vaig equivoca respecte a Neymar. Vaig dir que, segurament, estava mancat de forma i va demostrar estar preparat per a començar la lliga. També a Messi se’l va veure bé: ràpid i intuïtiu, com el de les millors ocasions.

Però possiblement el millor del partit va ser un noi del filial que encara no ha fet 19 anys: Munir. Aquest noi ja va destacar l’any passat amb el juvenil del Barça amb qui va guanyar la Champions de la seva categoria. Ahir va fer dos gols (com Neymar) que sumats amb els dos que va marcar a Helsinki, el van convertir en el màxim golejador de la pretemporada amb 4 gols.

La polèmica del Gamper. El popular tema Paquito el Chocolatero (tradicional d’Alacant, per aquell que no ho sàpiga) va ser motiu de polèmica durant el Gamper d’ahir.

Sembla ser que la penya barcelonista de la Rapita fa 15 anys que el toca durant el partit que serveix de presentació de l’equip blaugrana de cara la propera temporada i mai havia causat cap controvèrsia.

Però sembla que aquest any l’independentisme de la ceba està molt més sensible que d’altres anys i ahir no els va agradar que s’interpretés un tema que no és propi de Catalunya. Fins i tot es preguntaven si no hi havia altres temes catalans que es poguessin tocar.

Ara mateix li preguntaria a la xertolina Carme Forcadell què en pensa? Si no ha perdut les arrels ebrenques (cosa que dubto) segurament hi trauria ferro al tema. Però ves a saber.

També preguntaria què en pensen aquells que estan per la unió dels PP.CC. El que de veritat reconeixen aquestes sigles, segurament pensarien com jo i que si el tema és popular alacantí, no té perquè crear la més mínima polèmica. Quants alacantins hi haurà que són del Barça? Potser ens sorprendríem si es comparés amb els seguidors del València que hi ha a la millor terreta del món.

La culpa segueix sent de Zapatero. Si algú es pensava que per al PP, Zapatero ja era aigua passada, s’equivoca. La senadora del PP per Cèuta Luz Elena Sanín creu que la culpa del dèficit d’Espanya són les subvencions que Zapatero va atorgar als col·lectius de gais, lesbianes i transsexuals. Ja dic jo que abans d’ocupar un càrrec públic, haurien de passar una espècie de test per a veure si són o no aptes. Quina vergonya de polítics.

La família Pujol. Avui s’ha de fer efectiva la denúncia de la família Pujol (que a l’hora de presentar-la ha d’estar al complet, segons ordena la llei andorrana) contra dos entitats bancàries del Principat d’Andorra. Tal com llegia avui al Periódico, el penediment de Pujol li ha durat 25 dies.

Perquè si de veritat estigués penedit i afectat, segurament no pensaria com sortir-se’n d’aquesta. Però la seva declaració va ser fruit de les filtracions que anaven sortint a la premsa i es va avançar al diari el Mundo que anava a treure tota la informació sobre els capitals que movia la família Pujol d’aquí cap allà i d’allà cap allà i que també guardaven a paradisos fiscals con Andorra i Suïssa.

Sembla ser que una de les argúcies que empraran els Pujols serà la de que Espanya va en contra d’ells (es a dir, en contra de Catalunya), tal com sembla que ja ho van fer en el cas Banca Catalana.

L’altra seria intentar que s’anul·lessin les proves que té el jutge Ruz en contra de la família per obtenció il·legal. Ja sabeu que es diu que si un empleat de la banca andorrana les va filtrar.

Si al final tot aquest cas queda en un no res, segurament la majoria els convergents l’absoldrà, però no per això Pujol i els seus deixaran de ser una colla de mangantes.  

EL PRINCIPI I FINAL DE TOTS ELS MALS

Què els del PP i els de la premsa de la caverna acusen a Rodríguez Zapatero de ser el causant de tots els mals d’Espanya, és una cosa sabuda.

Cap a finals de la passada setmana es va saber que la Comunitat Valenciana guardava als calaixos factures pendents de pagar per valor d’uns 1.800 milions d’euros per serveis sanitaris.

El tema és molt important, ja que era una forma de camuflar el dèficit de la comunitat i complir així les exigències de la Troica primer i del govern espanyol després.

Dit això ara em referiré a la tertúlia de la Sexta noche del passat dissabte. Arenales Serrano, la representant del PP, a part d’exaltar totes les bondats de les polítiques que està aplicant el seu partit i d’assegurar (tal i com ho fan tots els peperos) que els resultats es veuran al final de la legislatura, quan sé li va retreure el tema de els factures amagades, sabeu a qui va donar la culpa? Efectivament, l’has encertat amic: a Zapatero!

La meva dona seguia la tertúlia a través dels comentaris que deixaven a Twitter altres telespectadors. Entre tots, n’hi va haver un que li va agradar especialment: Els hi haurien de prendre la petaca –demanava un twittero...    

I és que els contertulians que defensen a la dreta que ens governa, si no beuen, sembla que ho fan. Perquè per a dir tot el que diuen sense immutar-se cal estar ben col·locats.  

A manca de Pablo Iglesias II, dissabte teníem a Mònica Oltra, la diputada valenciana de Compromís que va ser expulsada fa poc de les Corts Valencianes en un acte de desconsideració, prepotència i autoritarisme dels diputats populars (uns quants d’ells –cal recordar-ho- imputats per alguna trama corrupta de les diverses que hi ha hagut al País Valencià) Ella que ha patit en primera persona l’escarni del PP, va carregar amb duresa contra les polítiques del govern de Rajoy que, com tots sabem, anteposa els interessos del gran capital als de les famílies (moltes amb fills petits) que no arriben ni al dia 15 de cada mes.

Amb Rubalcaba dimitit (per cert, mai el PP l’havia lloat tant com quan va anunciar que marxava), dissabte per la nit encara no tenien cap referent al PSOE per a convertir-lo amb l’ase dels cops i, per tant, van haver de retornar al passat quan, segons els peperos, Zapatero era el principi i final de tots els mals.

A partir de diumenge, imagino que el blanc de totes les crítiques passarà a ser el flamant nou secretari general del PSOE Pedro Sánchez (a manca de ser ratificat pel Congrés del partit)

A partir d’ara, potser Zapatero  començarà a respirar més alleugerat i, i fins i tot és possible que dintre de poc també sé li reconeguin les virtuts que va tenir mentre governava i que, des del meu humil punt de vista, en va tenir moltes més que defectes.    


(Aquest article es va publicar a Pulso Digital el passat dimarts. Veieu com tenia jo raó: http://www.elplural.com/2014/07/16/todos-contra-sanchez-losantos-marhuenda-rubido-y-el-pais/