SINÓ QUEDA MÉS REMEI...

Aniràs a votar el 9-N?

Sinó queda més remei...

Com canvien les coses d’un dia per l’altre. Fa un mes ningú hauria dit que la unitat dels partits pro consulta acabés trencada pel costat Mas i els seus. Bé, potser no han estat ells, però és evident que l’estratègia del President de la Generalitat ha fet empipar a la resta dels partits i també a la societat civil que des el primer dia marca està marcant el full de ruta.

La trencadissa de Mas es va produir unilateralment sense que avui encara no hagi explicat quins van ser els motius per a fer-ho. Jo els intueixo, però ell encara no ha dit ni piu...  

Al fons Mas és un covard. Sap que, com a màxima autoritat de Catalunya, si tira endavant el seu propòsit (caldria dir el propòsit del altres), li pot caure a sobre el pes de la llei espanyola. És per això que demana a Esquerra que entre a formar part del govern. D’aquesta manera les culpes seran compartides i si a les Espanyes prenen alguna mesura, tots aniran al mateix vaixell i es repartirà entre molta més gent. Ara potser seria l’únic cap de turc i això ha fet que abandoni la línea de la il·legalitat i s’inventi una sortida que no convenç ningú.

Quan Mas es queda sol al seu despatx o al saló de casa seva, medita i és conscient que els dies com a polític sé li estan esgotant. Fins ara ha buscat mil i una sortida i quasi totes li han acabat sortint bé, però em temo que la darrera ocurrència ha fet saltar la banca i té tots els números per a quedar-se sol i desemparat, al menys de tota la gent que no són del seu propi partit.

Ahir, la Carme Forcadell, des de la tribuna de l’ANC, ja li va deixar clar: Donaran suport al seu 9-N si convoca plebiscitàries abans de 3 mesos. O caixa o faixa! Ara ell haurà de decidir.

Des d’altres partits com les CUP també creuen que votar el 9-N serà com un mal menor. Sense garanties, segurament només amb la participació de tota la gent més engrescada, tal vegada sense cens electoral, però amb urnes i amb paperetes. Això sí.

I després només una única sortida: eleccions anticipades i plebiscitàries. Fins i tot els partits que no estan al carro, ho tenen clar i fa dies que s’estan preparant. Fa unes setmanes, Iceta ja és va proposar com a cap de cartell del PSC. Segurament no és el millor, però és una solució abans de passar per un procés de primàries que els podria deixar sense marge de maniobra si la convocatòria s’acaba fent, tal i com sembla, aviat.

També sembla prou clar que no hi haurà llista única com voldria Mas que, evidentment, es postula com a cap de llista. Però Junqueras, la Carme Forcadell i la Muriel Casals també ho tenen clar i saben que ara, Mas no guanyaria unes eleccions si no és amb la fórmula que proposa. Amb l’empenta que ha agafat ERC en els darrers temps, fins i tot si la candidatura l’encapçalés una altra persona, es podria guanyar a Mas (bé, potser m’he passat una mica...) Però Junqueras sí o la Carme Forcadell. Qualsevol dels dos és capaç de derrotar per primera vegada a CDC (mireu que no he posat CiU, en unes eleccions autonòmiques.

I que passarà si les properes eleccions les guanya ERC? S’atreviran a proclamar de forma unilateral la independència? Sí, segur que sí, estareu pensant... Bé, jo no ho tinc tan clar. Llavors els papers s’alternaran i el president serà un altre, amb tota la responsabilitat que això significa.

I mentre a Madrid mirant cap a un altre costat, com si a Catalunya no estigués passant res... Colla d’incompetents! Polítics mediocres!

EL POBLE NOU DEL DELTA POC GROC (FOTOS)

Aquest matí he anat fins el Poble Nou per a veure l'impacte que va tenir la pintada de diumenge. El cert és que hi ha més poble blanc que groc. Fins i tot alguna casa amb estelada no estava pintada de groc. Així com els edificis més emblemàtics: església i campanar, ajuntament, escoles i cementiri. Fins i tot he vist una casa que només estava pintada la part inferior.
El que sí estava pintat de groc era el restaurant can Paquita, seu de l'alcaldia.
Jutgeu vosaltres mateixos.

A UN MES DEL 9-N

Mentre avui al País Valencià celebren la seva diada, en teoria, als catalans ens queda un mes per a votar la consulta.

Com més ens aproparem al 9-N més es clarificarà el panorama. Ja sé que molts de vosaltres encara penseu que podreu dipositar el sí+sí  a la urna de cartró que haurà comprat per a l’ocasió la Generalitat de Catalunya. Però cada cop són més (fins i tot gent dels partits proconsulta) que pensen que el que es farà el 9-N serà simplement una pantomima. O si voleu, es pot dir d’una altra manera: una pseudoconsulta.

Diumenge, Vinaròs News em publicarà la meva columna quinzenal que té per títol Quan només érem socialistes. Entre d’altres coses dic que sóc un dels molts socialistes que el 9-N voldria votar. Però també us he de dir que a hores d’ara encara no ho tinc clar. I no és perquè no pensi que el millor per a Catalunya és que fora independent, sinó perquè no vull a anar de la ma de segons qui i dels que estiren del carro hi ha massa gent que no m’agrada.

Dilluns vaig enviar la columna a Emili Fonollosa, el director de Vinaròs News. Si té temps sé les llegeix de seguida i, en tot cas, sempre abans de publicar-les. Dilluns sé la va llegir i llavors em va preguntar, com a socialista que vull votar, que penso sobre la consulta del 9-N.

Li vaig dir que serà molt diferent si la consulta és legal (ja està clar que no ho serà) o si no ho és. Però encara que no sigui legal, les urnes es posaran al carrer (o als col·legis electorals si voleu) per a que tots aquells que vulguin votar que ho puguin fer. Vull recordar que mesos enrere ja es van recollir vots favorables a la consulta en meses improvisades i sense control de cap mena; així, si volies, podies votar a diferents pobles sense cap tipus de problema.

Evidentment, si la consulta no és legal, la majoria dels que no són partidaris de la independència, no hi aniran. Per a què? –Pensaran- Total no servirà per a res. I no els faltarà la raó. Dels que si que aniran a votar, un alt percentatge (segur que més del 90%) votaran sí+sí i la resta sé la repartiran les altres opcions, fins i tot els vots en blanc i nuls. Ara bé, tot i poder votar els que tindran 16 i 17 anys (un dels grups més partidaris de la independència), el percentatge votants sobre el total del cens, difícilment arribarà al 50%.

No li vaig explicar de forma tan detallada, però a grosso modo, li vaig dir el mateix i Emili em va respondre que la teoria era força interessant.

Si tinc o no raó ja es veurà dintre d’un mes, però cada dia sembla més clar que CiU se’n acabarà desmarcant i només ERC i les CUP com a partits i l’ANC i Òmnium com a principals associacions cíviques seguiran fins el final.

Una vegada consolidat el fracàs, Mas convocarà eleccions anticipades on, segurament, ERC i CiU no formaran una candidatura conjunta. Serà l’enèsim fiasco de Mas: les terceres eleccions en menys de 4 anys la qual cosa l’hauria de fer recapacitar molt seriosament sobre el seu futur. Però Mas és un d’aquells personatges típics de la factoria de CDC que difícilment acceptarà errors i s’aferrarà al poder fins el darrer alè.

El dia 9 de novembre (o potser abans) sé sabrà qui són realment es traïdors i ens emportarem alguna sorpresa que serà desagradable per a uns i dolça per a d’altres.

Enrere poden quedar manifestacions multitudinàries i altres expressions de força i unitat i al davant la dura i pura realitat.

Ara bé, la unitat que ha demostrat la societat civil més enllà dels partits polítics no acabarà i caldrà buscar altres maneres d’assolir els objectius que no s’hauran pogut aconseguir de la ma dels polítics.

El poble català és massa gran per a deixar-se vèncer. I si des de Madrid es vol tornar a derrotar-nos per la força (encara que només sigui la de la Llei), tard o d’hora, ens tornarem a aixecar tal i com ho hem fet moltes altres vegades i seguirem endavant amb els nostre propòsit. Peti qui peti.          

NO VOLDRIA ESTAR A LA PELL DE RAJOY...

Però per res del món!

El president del govern tindrà tota la legitimitat que li dóna el Tribunal Constitucional respecte a la situació catalana, però no té el suport que sé li ha mostrat al president català.

Fins i tot jo que sóc un tan escèptic i que, com sabeu, no tinc ni la més mínima simpatia per Arturo, he de reconèixer que el suport que ahir li van donar més de 900 alcaldes de tota Catalunya. En total hi eren representats el 93% dels ajuntament catalans i això és molt de suport.

Mentre, sabeu el que ofereix ara Rajoy? No ho sabeu? Diàleg! Sembla ser que té aquesta paraula com a única solució per a Catalunya. Necessita una idea original, se’n va al calaix de les idees originals i treu la paraula diàleg. Passen els dies i quan té que tornar a moure fitxa, torna a buscar una nova idea i treu del calaix, què?, què? Diàleg!

És tan desconcertant com inútil. I només està a l’alçada d’un personatge tan incompetent com ell. Mariano Don Tancredo l’Immòbil només sap proposar diàleg.  

Però que ha passat quan l’altra part (o sigui Mas) a acudit a la Moncloa amb ganes (o no) de dialogar? Que Rajoy li ha dit:

-O juguem amb la meva baralla de cartes o les estripo. Sóc jo el que poso les condicions perquè tinc la força de la Constitució (una Constitució que, per cert, quan el PP encara era AP no la va votar) i per tant, has d’acceptar les meves condicions. Això senyor meu no és diàleg, és imposició!   

Però Rajoy, si fos un estadista (ja no li demano que sigui un gran estadista, simplement un estadista normalet) faria gests de bona voluntat cap el poble català. De tant en tant ens donaria alguna coseta per mirar d’acontentar-nos per veure si poc a poc deixaven de tenir aquesta dèria independentista (o si ho voleu d’una altra manera, pro consulta) Però ni això. Resulta que té una gran oportunitat: Els Pressupostos Generals per al 2015. I en lloc de donar-nos algun caramelet, resulta ser que les inversions per a Catalunya són tan minses que ni tant sols compleixen el que diu el mutilat Estatut de Catalunya.

I així Sr. Rajoy és com pretén solucionar el problema català. Si tingués una mica de seny (un do molt nostre que igual no sap ni el que significa, però sempre li queda preguntar-li a Aznar) ja faria molt de temps que hauria hagut de dimitir. Entre la setmana passada i aquesta ha dimitit, inusualment, força polítics, començant per un ministre i una consellera autonòmica, igual si hagués aprofitat aquest moment, la seva dimissió hauria passat tan desapercebuda com el seu propi personatge, sinó fos pel malament que ho ha fet tot durant els quasi tres anys que porta de legislatura. Una vergonya Sr. Rajoy, una autèntica vergonya...     

Però és que a sobre, si esperem que des d’Espanya se’ns aporti alguna solució, podem esperar-nos segurs, perquè al pas que anem intueixo que trigaran molt.

Ja sé que alguns de vosaltres direu que el PSOE aporta la solució federalista, però jo pregunto: Realment sé la creuen? O només és un concepte que pot estar més o menys bé, però que a la pràctica seria més del mateix?

A Rajoy no li auguro bons temps. El paper que li tocarà fer durant els propers mesos serà molt complicat. Mentre mas cada vegada sembla que està més fort, Rajoy anirà perdent adeptes. Si més no, per les bases. El conflicte català pot marcar un abans i un després a la seva vida política i segurament també marcarà un abans i un després en les relacions Espanya-Catalunya. 

EL PROJECTE CASTOR O EL QUE ENS HAURÍEM POGUT ESTALVIAR...

Per aquest punt del terme de Sant Rafel del Riu hi passen les canonades.

La primera cosa que haurien d’aprendre els polítics, sobre tot els que tenen responsabilitats de govern, és escolar al poble més enllà dels interessos que puguin tenir en un determinat projecte.

No va saber escoltar el govern de Zapatero i no ha sabut escoltar el govern de Rajoy. I amb aquest precedents es fàcil entendre el que ha passat des de el primer dia a una zona ja coneguda com les Terres del Sénia.

Sembla ser que per recomanacions de la Unió Europea, el govern socialista de Zapatero havia de buscar un lloc per emmagatzemar-hi petroli amb finalitats estratègiques. Va ser llavors quan es va pensar amb la cavitat que havia deixat la prospecció de petroli davant la costa de la Ràpita. Si un dia hi va haver petroli, perquè no es podria tornar a omplir.

Des del principi va tenir un gran rebuig popular. Sobre tot els habitants de la zona, però també d’altres poblacions més allunyades, van convocar tota una sèrie d’accions en contra del magatzem submarí. La resposta del govern socialista va ser tirar-ho endavant sense atendre l’opinió del poble.

L’única cosa que es va aconseguir va ser que n lloc de fer-se les instal·lacions terrestres dintre de la província de Tarragona, es fessin a la de Castelló.

El moment més àlgid de els protestes van arribar ara fa un any quan van començar tota una sèrie de moviments sísmics a la zona. De seguida es va dir que eren per culpa del projecte Castor, ja que s’injectava gas a pressió. La primera reacció dels responsables va ser negar-ho, tal i com sempre es fa en aquests casos. Però la realitat és que, dia si i dia també, s’hi produïen tremolors que van arribar a 4 a l’escala de Richter. En total hi van haver més de 600 petits sismes en pràcticament dues setmanes.

Tor i que jo a Amposta no hi vaig notar res, conec testimonis d’altres poblacions com la Ràpita i fins i tot de més enllà que afirmen que si que ho van notar. Fins i tot hi va haver que va posar pedres a la barana de la terrassa per veure si queien al terra.

Després de més accions de protesta, denúncies i negociacions a nivell d’administracions, finalment es va decidir aturar la injecció de gas i, per si hi havia algun dubte, van acabar els tremolors.

Finalment, divendres en varem tenir una de calenta i una de freda. La calenta és que el govern central va decidir, a la pràctica, tancar definitivament el projecte. I la freda és que això costarà 1.350 milions d’euros que, qui els pagarà? Ah, ah!... Evidentment els consumidors de gas durant els propers 30 anys. En principi serà ENAGAS (l’empresa estatal la que es farà càrrec de pagar la indemnització, però serà com una mena de préstec, no sé si amb interesso o no, aquí està el dubte. Per cert, la indemnització serà per a Florentino Pérez, el president del Madrid.

A mi em queda el consol de com que no tinc gas, no ho pagaré. Però és que els consumidors de llum no ho tenim molt millor. Mecagon tot...  

CONJUNCIÓ D’ESTELS

Aquestes darreres setmanes esta`passant un fet inusual, insòlit, extraordinari... No se’n té precedent en els darrers segles. Segurament hi ha hagut una conjunció d’astres que ho ha fet possible.

Ha dimitit un ministre, una consellera autonòmica i diversos càrrecs polítics i sindicals que havien estat consellers d’una entitat de crèdit que va haver de ser nacionalitzada.

Primer va ser el Ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón (PP) al veure aparcat el seu part: la llei per a regular l’avortament. Posteriorment la Consellera d’Ensenyament del govern de les Illes Balears Joana Maria Camps (encara que per algun lloc diu que va ser cessada) al ser-li tombada pel Tribunal Superior de Justícia de les Balears la reforma de l’educació que pretenia que fos trilingüe, es a dir, en català, en castellà i en anglès, la qual cosa, a la pràctica, suposava una discriminació de l’ensenyament en català. I, finalment, tota una sèrie de consellers de la desapareguda Caja Madrid i Bankia (òrgan resultat de diverses fusions d’entitats financeres per utilitzar targetes de crèdit que no tenien cap tipus de control (negres, segons l’argot de les mateixes entitats) Sembla ser que en aquest cas s’havien posat d’acord tot els consellers fins un total de 86, dels quals, en el moment d’escriure aquest comentari n’havien dimitit 7. Només entre aquests 7 s’havien gastat usant les targetes negres un total de 850.000 euros i en total més de 15 milions entre el 2003 i el 2012... I tot això mentre es demanava austeritat als ciutadans... El cert no sé com agafar-m’ho, si com una broma de mal gust o com un terrible malson que, com sempre, acaba repercutint en la butxaca de tots els espanyols (inclosos els catalans)    

En els cas de les targetes negres, a part de consellers del PP i del PSOE, també n’hi havia d’IU, de la UGT i de CCOO. Personalment em crida molt l’atenció de que companys sindicalistes que han passat abans per una empresa i que saben el que costa guanyar un duro, quan tenen ocasió actuen com la resta. I a sobre, les màxims dirigents sindicals al·leguen un desconeixement total dels fets.

Sovint he reiterat que la majoria dels partits polítics s’haurien de refundar. Opino que els sindicats també ho haurien de fer. Des del meu punt de vista estan massa encarcarats en el passat i no han sabut adaptar-se als nous temps.

Una pregunta: Sense tenir en compte aquests darrers fets i els dels ERO’s d’Andalusia, quan de temps fa que no heu sentit dir res dels anomenats sindicats de classe? Darrerament ni vagues, ni concentracions massives... Una vegada més sembla que només hi ha guerra de guerrilles dels diversos sectors, promoguda pels que, segurament, encara conserven l’esperit sindicalista de sempre. Però de grans mobilitzacions no se’n sent parlar i això és perquè saben que estan condemnades al fracàs.

La ciutadania ha perdut la confiança amb els polítics i els sindicalistes i sembla ser que no se’n vulguin assabentar.

No és que anéssim malament, és que cada cop anem pitjor.     

UN POBLE GROC?

Miro el calendari i veig que avui és 3 d’octubre, per tant, ahir, el dia que es va saber la notícia era 2 d’octubre. Res a veure amb el dia dels innocents que, com tothom sap és el 28 de desembre...

Per tant, no es tracta d’una innocentada... Va de bo? Sí, sembla que sí.

La notícia es pot llegir a la premsa digital comarcal (aguaita.cat, marfanta.com i ebredigital.cat): la ANC vol pintar el Poble Nou del Delta de color groc!! L’acció s’emmarca dintre d’una campanya que portarà a terme l’ANC a diversos indrets de Catalunya i que comptarà amb el suport (per suposat) d’Òmnium Cultural.  

Bé, sembla que ja la tenim muntada... Com sempre hi hauran seguidors i detractors. De moment, sembla ser que l’únic que d’una manera oficial s’hi ha posicionat en contra ha estat el Bisbat de Tortosa, propietari de l’església. I no és poca cosa, ja que el campanar de dita església és el lloc més emblemàtic d’aquet lloc que pertany administrativament al municipi d’Amposta. El campanar del Poble Nou és la millor atalaia per veure el delta de l’Ebre i l’any passat va ser restaurat gràcies a l’aportació econòmica que va fer la Diputació de Tarragona.

Encara que vull imaginar-me el Poble Nou de groc, no ho veig... L’indret és un dels més característics del delta i la seva història es remunta a l’any 1957 quan el dictador Franco va concedir casa i arrossars a un grup de colons. D’aquí que durant molts d’anys portés el nom de Villafranco del Delta.

Si ja va ser una aberració, urbanísticament parlant, l’ampliació del lloc amb diverses cases que res tenien que veure amb les originals, em sembla que ara, pintar-lo de groc torna a ser un altre despropòsit, per molt lloable que sigui la campanya de l’ANC País groc.

No obstant, sembla que una vegada s’hagi filmat l’espot publicitari, que a ben segur, es voldrà que tingui una repercussió internacional, els veïns que vulguin podran demanar que se’ls hi torni el color original, es a dir, el blanc.

Davant mateix de l’església es troba l’edifici conegut com l’Ajuntament del Poble Nou que, com no, en aquest cas des de l’equip de govern de l’Ajuntament d’Amposta ja s’ha donat el vistiplau corresponent.

Al final pot quedar un poble groc o no, ja es veurà, però a Espanya hi ha un poble blau. Ho sabíeu? És el poble malagueny de Júzcar.    

UNA JOVE PAGA 15.000 EUROS PER A POSAR-SE UN TERCER PIT

Imagino que aquesta notícia la podreu escoltar o llegir a diferents llocs. Si tu, a mic lector és la primera vegada que la llegeixes, tranquil encara l’has d’escoltar o llegir moltes vegades més, ja que, segur, se’n parlarà extensament.

A mi m’ha me la fet arribar mon fill Albert enllaçant-me la web de Cuatro.

Bé, dit això, ara el que toca és que us doni la meva opinió.

1er. La jove en qüestió es diu Jasmine Tridevil, té 21 anys i, a part de ser de Florida, és una espavilada que busca fama.

2n. Diu que ha pagar 15.000 euros. Mentida, si és dels Estat Units haurà pagat en dòlars i per tant, el muntant és una mica superior: 19.275 dòlars al canvi d’avui, la qual cosa em fa pensar que la tercera mamella li ha costat 20.000 dòlars i que han arrodonit la xifra des euros.

3r. Evidentment, la Jasmine espera recuperar en escreix aquesta xifra donant exclusives sortint per la televisió, revistes, etc. D’aquí que digués que era una espavilada.

4t.- No cal dir-ho que el que ha fet és contranatural. Si les dones tinguessin 3 mamelles, els homes naixeríem amb 3 braços.

5è.- Com a conseqüència d’això encara veurem algun home que es fa col·locar un tercer braç, encara que sigui ortopèdic.

6è.- Ja per acabar. Sabeu per què els pollastres no tenen mans? Per què les gallines no tenen mamelles. En definitiva, les mamelles de les dones i les mans del homes estan estretament relacionats. No hi cal donar més voltes.       

L’ENDEMÀ DE L’11 DE SETEMBRE. I ARA QUÈ?

Encara que la Carme Forcadell digui que des de la Diada del 2012 hem avançat, ja que tenim data i text per a la consulta sobiranista, penso que tècnicament estem més o menys o estàvem fa dos anys: una societat civil empenyent per l’acció de l’ANC i Òmnium Cultural i uns polítics posant el fre a una situació que els supera i que els hi ve gran.

La convocatòria d’ahir va ser un èxit sense pal·liatius, però amb precedents. L’èxit de la convocatòria de la manifestació de fa dos ans i la Via Catalana de l’any passat han estat clau per a que aquest anys s’hagi pogut superar en escreix els nombre de participants dels dos anys anteriors. Segurament aquesta dada ens dóna una pista important: a Catalunya hi ha cada vegada més gent decidida a seguir endavant per assolir un objectiu clar: la independència de Catalunya.

Però per què he dit que tècnicament estem on estàvem fa dos anys? Senzillament perquè després de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, l’eufòria per l’èxit acabat d’assolir era tant gran que Mas va decidir trencar lligams amb el PP i anar cap a l’aventura de les urnes, pensant que si feia seu l’esperit d’aquella Diada, el poble de Catalunya el convertiria en un heroi nacional de la talla de Rafael Casanova.

Però Mas va errar els càlculs. Pensava que CiU monopolitzaria l’èxit de la manifestació i va convocar eleccions anticipades pensant guanyar per golejada.

Però com vaig llegir per alguna part, els ciutadans, a l’hora de votar una opció independentista, van preferir l’original (ERC) que la copia (CiU) Encara diria més: que una burda còpia, perquè voler fer creure als ciutadans un dia per l’altre que s’ha abandonat la tradicional centralitat per l’opció independentista, des del meu punt de vista és del tots agosarat.

Els resultats de les urnes van ser clars: CiU va guanyar, però va perdre un bon nombre de diputats i va passar d’estar de les mans del PP a les d’ERC, que des de llavors (i des de fora del govern) li ha marcat les pautes a seguir amb l’eterna amenaça de deixar caure el govern de Mas en qualsevol moment.

Mentre ERC ha anat guanyant temps. Ha estat la força que més bé ha sabut rendibilitzar els èxits de les dos convocatòries anteriors i és previsible que amb la d’ahir passi el mateix.

De totes formes, el futur és incert. Tan incert com ho era el 12 de setembre de 2012. Certament tenim data i pregunta per a la consulta però ningú ens garanteix de forma absoluta que el 9-N es pugui votar. O al menys com desitjarien totes les forces polítiques i socials favorables al procés.

Des del govern central (ja ho han dit) tenen preparats tots els mecanismes per a impedir que es faci. Avui mateix, des de les ones de la Cadena Ser, el fiscal general de l’Estat Torres Dulce avisava que el govern pot incórrer en el delicte de desobediència que és l’esglaó anterior al de sedició i, per tant, s’aplicaria el Codi Penal. Una amenaça més de les tantes que hem sentit durant tot aquest temps. De vegades venen de descerebrats que no reben l’advertiment o càstig que es mereixen, però aquest cop ve d’una persona de pes de dintre de l’organigrama de l’Estat Central i que pot actuar quan ho cregui convenient.

I això mateix és el que tem Mas. A Junqueras, com que està fora del govern, segurament no li passaria res, Però Mas podria anar a la presó per signar una convocatòria sense atendre les lleis i les resolucions espanyoles.

No voldria acabar sense fer menció a la Carmen Chacón. El mes de novembre de 2011 (si la memòria no em falla) va venir a Deltebre a demanar-nos el vot per al PSC davant de l’amenaça real d’una victòria del PP, tal com ja ho havia fet 3 anys i mig abans (aquell cop a Tortosa) esgrimint la derogació d’un PHN que tan amenaçava el nostre territori.

Segurament, la Chacón no tornarà a encapçalar una candidatura del PSC, però si ho tornés a fer, que no vingui a demanar-me el meu vot, ja que no el tindrà.

Ahir va ser l’única socialista rellevant que va acudir a l’acte de Tarragona que va organitzar la Societat Civil Catalana. No li feia cap falta anar, però ho va fer.

Segons els organitzadors van acudir 7.000 persones i la Sánchez Camacho deia que la minoria silenciosa ja comença a sentir-se. Molt hauria de créixer en els propers anys per apropar-se al la xifra de 1.800.000 persones que van assistir a la principal manifestació de Barcelona.

Per cert. Jo els hi diria a tots aquest de la Societat Civil Catalana que caldria que dissimulessin una mica més. La Diada ha estat sempre la gran jornada reivindicativa del poble català i acudir amb banderes espanyoles o mixtes és desvirtuar tot el sentit que sé li dóna a un dia com aquest. Des del meu punt de vista hauria estat molt més encertat escollir la data del 12 d’octubre per a fer escoltar la seva veu.

I ja per acabar. Avui escoltava a un ciutadà anònim per televisió que deia no entendre perquè es xiula a algú que porta una bandera espanyola i no a d’altres que porten la d’Euskadi o l’escocesa.

S’ha de ser una mica beneit per a no comprendre-ho. I si a sobre el que porta la bandera espanyola s’apropa als manifestants ho fa amb la voluntat de provocar i sort té de que els manifestants catalans sempre ens hem caracteritzat per pel gran civisme que hem demostrat en tots els actes.                 

FM (Fem-ho Malament)

Segurament recordareu que l’alcalde de Tortosa es va presentar a les eleccions amb el lema FB (Fem-ho Bé) FB eren les inicials del seu nom: Ferran Bel.

Avui no valoraré si ho ha fet bé o no, ni parlaré de Ferran Bel ni tan sols de Tortosa.

Una vegada més em centraré amb el que passa a la capital del Montsià. Sabeu que l’alcalde d’Amposta es diu Manel Ferré (MF) Si invertim l’ordre de les inicials ens trobarem amb FM. I d’aquí podríem treure un nou lema que, ara com ara reflectiria la realitat de la ciutat: Fem-ho Malament.

No faré balanç dels seus dos mandats, encara que la gestió en temes com el nou escorxador i la zona comercial no és que s’hagin fet malament, s’han fet pèssimament. Sovint, des de l’Ajuntament d’Amposta es ven fum als ciutadans i, a sobre, aquest s’ho creuen. Sembla ser exemples anteriors com el de la zona lúdica de Tosses (la discoteca Metro, el darrer local d’oci que quedava va tancar definitivament aquest passat agost) o el polígon de l’Oriola amb el tancament d’empreses que havien de ser la salvació d’Amposta (Lamicat o Antaix) no són prou arguments per a que d’una vegada per totes es deixi de donar la confiança amb el que, durant els darrers 27 anys s’han cregut els amos i senyors de la nostra ciutat.

Després d’aquest preàmbul passo a valorar la roda de premsa que el PSC va fer dimarts passat i que, des de el meu punt de vista, va posar el dit a la nafra en les mancances que ha tingut l’equip de govern municipal presidit per Manel Ferré.

CETECOM (Centre tecnològic del Compòsit) Recordareu que fa unes setmanes i de forma casual me’l vaig trobar a una punta del polígon de l’Oriola. Quan vaig veure per Internet em vaig estranyar que una cosa així pogués existir a Amposta, però si havia de ser el que s’anunciava a la pàgina web, n’hi havia per felicitar a aquells que ho haguessin fet possible. Massa bonic.

Segons la nota de premsa facilitada pel PSC, aquestes instal·lacions que, sembla ser s’havien pensat com a complement de Lamicat (la fàbrica de laminats que va visitar Pujol fa uns anys i que avui es troba tancada i barrada), es troben en concurs de creditors. En el darrer ple, l’equip de govern va aprovar la compra del terreny on s’ubica per a que ningú, després de la inversió que s’ha fet allí, pogués, comprant el solar, fer-se la resta de les instal·lacions. O sigui que es va començar fent un nyap i ara l’única cosa que s’ha fet és corregir l’error inicial.

46 informes negatius. Ni 5, ni 10 ni 20... 46! Em semblen molts informes negatius els que ha fet la intervenció municipal. La qual cosa fa pensar que, evidentment, les coses o s’estan fent bé. Abans de l’arribada de la interventora hi havia una dinàmica que s’ha volgut mantenir i que com es pot veure, les velles argúcies d’anteriors equips de govern, no han pogut tirar endavant.

Una nova màquina de neteja. L’equip de govern s’excusa amb els quilòmetres de carrers que hi ha a Amposta. Però jo, humilment, voldria recordar a l’alcalde i la resta de l’equip que no és més net aquell que neteja més, sinó qui menys embruta.

Arribat a aquest punt, em pregunto: ¿Quines mesures (reals, però sobre tot efectives s’han pres per part de la regidoria corresponent per a mantenir nets els espais públics de la ciutat (carrers, places, parcs...)? Perquè l’evidència ens demostrar que allà per on vagis hi trobes tota mena de brutícia: papers, plàstics, envasos de tota mena, femtes de gos... Ah! Sé m’oblidava... I bolquers de nadó i adult!!

Es podrien estalviar molts diners als ciutadans si no s’embrutés la ciutat, igual com passa a d’altres països on, des de ben menuts, se’ls educa per a que no embrutin. Aquí costaria més, ja que hi ha molts mals hàbits, però sempre s’hi pot aplicar una dràstica solució: la sanció.

Sense bandera blava. Els visitants no voten i deixen pocs diners a les arques municipals. Potser per això l’equip de govern es descuida de tenir unes bones platges aptes per al bany. La manca de serveis bàsics, així com d’altres mesures per a garantir la qualitat de les platges d’Amposta (Eucaliptus i Aluet) fa que des de la Unió Europea no ens atorguin cap bandera blava, la qual cosa dissuadeix sovint el turista.      

LES MATEIXES CARES

No sé si riure o plorar. Potser millor riure, perquè la notícia no deixa de tenir la seva gràcia.

Llegia al Periódico que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC –ho poso amb totes les lletres per a que ningú es confongui-), durant el passat consell nacional de dissabte va decidir refundar-se.

Sembla ser que l’única mesura (si és que pot dir-se així) que van prendre va ser deixar enrere l’etapa Pujol.

Imagineu-vos per un moment que jo vull deixar enrere alguna cosa... Ummmmmmm... Ja està, ja ho he deixat enrere... Trobeu que es pot prendre seriosament?

Trobeu que només amb la voluntat de voler fer una cosa es pot arribar a fer? Bé, imagineu-vos per un moment que sí; que una persona pensi que ha de canviar, que es faci el propòsit de canviar, que tingui les suficients ganes de fer-ho... Imagineu que si, que canvia... Però tot un grup de persones? Totes tenen la mateixa capacitat i ganes) I si parlem de milers de persones? Sembla que es complica oi?

Però no cal que imagineu tant. La solució a l’enigma és molt més fàcil. El consell nacional de CDC van decidir dir que canviaven, però ho van dir amb la boa petita i sense gens de ganes... Però com era el que tocava i ells són tant obedients a les directrius que es marquen des de la direcció, així ho van decidir.

Jo pregunto (encara més): Cóm es pot canviar un dia per l’altre tota una manera de fer i de pensar que els va situar per sobre de tot? Gràcies a les directrius que va establir Pujol, van tenir poder i diners... Cóm es poden canviar les ganes de tenir-ho?

Catalunya és molt gran per a que en un moment ens càpiga dintre del cap. Mireu, us proposo un exercici molt més fàcil. Que cadascú pensi amb el seu poble (si és que té ho ha tingut un govern de CiU) i sinó amb el poble més proper que tingui aquesta característica. Penseu en la forma de ser de l’alcalde, amb els regidors dels que s’ha envoltat, amb tota la gent que els va a pidolar amb més o menys èxit. Penseu en els consells comarcals... Amb quina finalitat es van crear? Amb tots aquells que han col·locat per a treballar a l’ajuntament o les empreses que controlen. En les fidelitats que han tingut gràcies a tot això. Evidentment no diré noms, no acostumo a fer-ho, però quants joves coneixeu que un dia han entrat a treballar a l’ajuntament o al consell i al cap de poc els heu vist en llistes de CiU? Sense pensar gaire jo us en diria uns quants. Aquests llocs són una bona escola per ensenyar als cadells la manera de ser i fer del partit.

A quanta gent han col·locat que mai havien tingut un altre lloc de treball. Que va ser arribar, tenir carnet, pul·lular una mica per allí i com aquell que no vol, de sobte, es trobava amb un lloc de treball prou ben remunerat i sense que li calgués fer grans coses. I ha canvi se’ls hi demanava ben poca cosa: fidelitat al partit, evidentment el seu vot i, per suposat, intentar que tota la família i cercles més propers els votessin sobre tot a les municipals i a les autonòmiques que eren les que més els interessaven, ja que era la forma d’aconseguir el seu propòsit. D’altres eleccions els interessava poc guanyar ja que sabien que el seu marge per a col·locar fidels o gent en vies de ser-ho eren limitades.

Algú pot pensar que exagero, que el que dic no és veritat o que tothom fa el mateix. Bé, penseu el que vulgueu, us obriu un blog i exposeu allí les vostres opinions.

Acabaré amb un exemple molt clarificador i potser així podré convèncer els més escèptics.  

El passat dimecres, només uns dies abans de la refundació del partit, el Consell Audiovisual de Catalunya (evidentment controlat per CiU) va atorgar 22 noves llicències de radio. Potser voldríeu saber ara qui en van ser els agraciats. 9 van anar a parar a mans de Radio Cat XXI, que dit així igual no us diu res... Però si dic que pertany al grup Godó (la Vanguardia), segurament ja us en fareu una idea. I 6 més (9+6=15) a l’empresa Sistema Català de Radiodifusió, empresa de Miquel Calzada (Mikimoto), curiosament el comissari dels actes del Tricentenari i pel qual sembla ser que no cobra res (?)

I ara, si, ja per acabar us emplaço a llegir un article que Jaume Reixach va escriure només fa unes setmanes titulat la Provadel 9 i que, precisament, un dels temes que tractava era el de les emissores de radio.

Difícilment alguna cosa es pot refundar sense canviar-ne l’essència i les cares que és la part que més aprecia la gent i que sàpiga jo (igual estic equivocat) tothom segueix al seu lloc. Lúnica cosa que ha canviat ha estat el logo, que d'això en saben prou i tenen diners per a fer-ho. Au, que aprofiti...

La prova del 9

No vull parlar de l'anunciada consulta del 9-N: queden molts dies i de ben segur que en els pròxims dos mesos passaran mooooooltes coses i moooooolt sonades. Vull parlar de les solemnes promeses de transparència i regeneració democràtica que, davant l'allau de casos de corrupció i l'alarma social que han despertat en la societat catalana, ha fet el president Artur Mas.

L'agenda mediàtica catalana està dominada per l'escàndol de la família Pujol, pels preparatius de la V de la Diada Nacional, per les atzagaiades de la Brunete, per les tensions entre Convergència i Unió, per les especulacions sobre el recurs delTribunal Constitucional a la Llei de consultes no referendàries, per la possible convocatòria d'unes eleccions anticipades... Però tot això és l'"escuma" de cara a la galeria. El "brou" s'està cuinant, com sempre, entre bambolines, en els tortuosos laberints que menen als despatxos del poder.

Ara mateix, el Govern de la Generalitat té sobre la taula l'adopció d'importants decisions on estan en joc milers de milions d'euros:

· La resolució del concurs per l'adjudicació del servei d'ambulàncies, que es va publicar al DOGC el passat 11 de juny. És un contracte per sis anys -prorrogable a deu anys- amb un import que supera els 2.000 milions d'euros. Es tracta d'una de les grans partides externalitzades de la sanitat pública que, com és obvi, atrau totes les empreses locals i multinacionals que operen en aquest sector.

· L'adjudicació del subministrament d'electricitat a la xarxa de metro de Barcelona, amb un període de vigència establert de 40 anys (!)

· El repartiment, per part del CAC, de 23 freqüències de FMprocedents de l'antiga COM Ràdio, xarxa pública d'emissores que ha estat desmantellada per l'actual president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve. El concurs es va convocar fa més d'un any i, de manera sorprenent, encara no ha estat resolt. Aspiren a l'obtenció d'aquestes llicències de ràdio un total de 221 ofertes de 41 empreses mediàtiques.

· L'adjudicació de les sis noves llicències, amb un avantatjós tractament fiscal, per operar casinos al futur Barcelona Worldde Vila-seca i Salou. De moment, s'han validat les ofertes presentades per Veremonte (Enrique Bañuelos), en companyia del grup xinès Melco i de Hard Rock, i pel Grup Perelada(família Suqué).

· La venda de les "joies de la corona" del patrimoni immobiliari de la Generalitat: l'edifici de la Borsa al passeig de Gràcia i l'edifici modernista Casa Burés

· L'anunciada privatització feta pel conseller Santi Vila de les 452 depuradores d'aigua que hi ha a Catalunya, pendent de les controvèrsies jurídiques sobre la seva titularitat

Sobre totes aquestes decisions planegen flaires de corrupció i tràfic d'influències, resultat dels antecedents i de les informacions que circulen:

· La vinculació de l'exconseller Xavier Pomés amb Ambuibérica,una de les empreses que opten al concurs de les ambulàncies, investigada per frau a l'Aragó

· La presidència que ostenta David Madí -exmà dreta d'Artur Mas- del consell assessor d'Endesa a Catalunya

· El "mercadeig" que acostuma a fer CiU amb les freqüències de ràdio, a canvi de favors polítics i de compensacions econòmiques

· El descarat favoritisme que sempre ha rebut la família Suquéde la Generalitat convergent, que va quedar ben en evidència amb el "lottogate" i el cas Casinos

· La intermediació de l'omnipresent despatx de Miquel Roca Junyent en la venda del patrimoni de la Generalitat

· L'escàndol de la privatització de l'empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL) a Acciona, que va provocar el cessament del conseller Lluís Recoder, antecessor de Santi Vila

El president Artur Mas té l'oportunitat de passar la prova del 9 i fer valer la seva autoritat per tal que totes aquestes decisions es prenguin de manera transparent i sense que hi intervingui cap "mà negra", com, malauradament, ha estat habitual durant el règim pujolista.

Demanaria que, de manera preventiva, l'Oficina Antifrausupervisés els processos d'adjudicació que estan en marxa per tal de garantir la seva netedat. Però el departament que dirigeix l'exmagistrat Daniel de Alfonso també està sota sospita. I no només per la seva tèrbola gestió de la valuosa documentació que, fa més d'un any, va aportar Vicky Álvarezsobre els negocis bruts de Jordi Pujol Ferrusola i que va ser menystinguda i amagada al jutge Pablo Ruz.

Jo mateix puc donar testimoni de com funciona l'Oficina Antifrau. El dia 10 de desembre de 2012 hi vaig presentar una denúncia on explicava que, per informacions confidencials que m'havien arribat, el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat (CTTI) havia previst "pastelejar" un concurs públic per tal d'afavorir l'empresa Deloitte, on David Madí, l'exresponsable de Comunicació i Estratègia de CDC, hi ocupa un càrrec directiu. Aquesta informació va quedar confirmada un mes després quan, efectivament, el CTTI va adjudicar un sucós contracte de 33 milions d'euros a l'empresa consultora Deloitte.

Recapitulant: vaig advertir amb antel·lació a l'Oficina Antifrau que estava a punt de consumar-se un frau al CTTI. I què va fer l'Oficina Antifrau? Arxivar la meva denúncia per manca d'indicis.., un cop el frau ja s'havia perpetrat!!!

Més informació: http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2014/09/com-ha-repartit-el-cac-les-22-llicencies-de-radio-39536.php

QUAN NO HI HA RALL

El rall és un art de pesca tradicional per al riu i les llacunes del nostre territori.

Alfredo Valmaña, un gran entrenador de futbol i millor persona, sempre usava aquest símil a l’hora de valorar els equips que entrenava.

-Un equip de futbol és com quan tires el rall... Si tens sort pots tenir una bona pesca.

Ell ho explicava així perquè si a un equip tens 4 o 5 elements molt bons, fan funcionar a la resta de l’equip que, tot i no ser-ho tant.

Jo sempre he pensat que la qualitat surt de la quantitat. És molt difícil que d’entre uns pocs surti gent bona, encara que només sigui per la llei de probabilitats. En canvi, quan el col·lectiu és molt gran, és més fàcil trobar elements que destaquin.

Però que passa quan no hi ha rall o no tens oportunitat de tirar-lo? Que quan surt algú que destaca per sobre de la resta, el mèrit encara és més gran.

Per això cal felicitar al món del bàdminton, un esport molt minoritari a Espanya, pel títol de campiona del món de Carolina Marín.  

DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 31

 Avui s’acaba l’agost i també posaré fi al meu diari. A partir de demà tornaré a la normalitat amb els meus comentaris habituals, normalment polítics.

Els meus més incondicionals seguidors us haureu adonat que cada dia he deixat al menys un diari (a principis de mes hi van ha ver un parell o tres de dies que vaig tenir material per a dos), tot hi haver anar fins a 5 viatges a Barcelona amb el que això implica en quan el temps que tens que emprar... Sense tenir en compte els retards habituals de la RENFE.

Ecografia. Precisament divendres, tornant de Barcelona vaig rebre una trucada de l’Hospital Comarcal d’Amposta per a donar-me hora per a fer-me una ecografia. Feia un mes que l’havia sol·licitat. Els hi vaig de que no calia, que ja me l’havien fet a un altre lloc.

Les retallades no només han comportat el tancament dels quiròfans, sinó també d’altres departaments com és el cas del de diagnòstic per la imatge. Si més no és el que es desprèn per la demora en donar-me hora.

Munir. Recordareu que fa uns dies vaig comentar-vos que l’evolució de la jove promesa blaugrana, aviat despertaria interès i que, amb tota probabilitat el cridarien per anar a la selecció abans de que no ho fes el Marroc. També que el Barça li hauria de pujar el sou i la clàusula de rescissió abans de que vingués un altre equip a emportar-se’l.

Totes les meves premonicions s’han complert. Luis Milla l’ha cridat per anar a la sub-21, pas previ per a debutar a l’absoluta. Mentre, Marroc també pretén que jugui amb la del país dels seus avantpassats. No crec que ho faci, ja que jugant amb Espanya té garantits molts més èxits i diners que si ho fa amb la del Marroc.

I, també s’està parlant d’augmentar-li la fitxa. Sembla ser que avui tornarà a ser titular al Madrigal i això li dóna, evidentment un plus. No diré que pot ser una competència de Messi i Neymar, encara que només sigui per nom, però evidentment serà una bona alternativa i un gran substitut per a quan algun d’aquests jugadors no ho pugui fer, ja sigui per lesió o per sanció.

Un sant transvestit. La notícia, que ahir vaig llegir a Público, té la seva gràcia. Resulta ser que a Sevilla veneraven una suposada imatge de Santa Llúcia quan en realitat es tractava deSant Joan Evangelista.

Sabeu que Santa Llúcia és la patrona dels cecs i per deferència a l’ONCE van voler posar la imatge de la santa patrona, però com no en tenien, van pegar ma del primer que van trobar i com que Sant Joan Evangelista és molt finet i a sobre sembla ser que porta roba de dona, aviat van trobar la solució.

Aquest fet, me’n ha fet recordar un d’una població molt més propera: Vall-de-roures.

Resulta ser que al portal gòtic de l’església de Santa maria la major hi ha 4 figures. A principis de la guerra Civil Espanyola, els milicians la van col·lectivitzar per a usar-la de magatzem. Va ser quan van decapitar les 4 imatges.

En acabar la guerra les van voler restaurar i algun enteradillo va pensar: 4 imatges? Els 4 apòstols. I així es va fer, els hi van posar el 4 dels 4 evangelistes. Però vet-ho aquí que una d’elles té els braços al voltant del ventre. És la Verge Maria, però amb barbeta.

Carlos Fabra. El capitost del PP de Castelló ha d’entrar aquesta propera setmana a la presó per a complir una condemna de 4 anys. Però resulta que no vol entrar i contradient el que va dir fa un temps, ara vol demanar l’indult al govern. Quina cara que té! Lladre, mentider, trampós, defraudador... Qui en dóna mes? Es d’esperar que no li donaran l’indult si tenim en compte que tampoc li van donar a Jaume Matas.   

Cas Pujol. I com no podia ser d’una altra manera, tancarem el diari parlant del Cas Pujol, un cas generador de notícies i que donat de si durant tot el mes.

La penúltima que s’ha sabut ha estat que en 5 anys, el clan Pujol va guanyar 875 milions d’euros? D’on van sortir (si, en aquest cas, no consta que els hi toqués la grossa de la Rifa de Nadal)?

Aquest fet, sumat a molts més, fa que l’elit empresarial catalana es pregunti com és que guanyaven més diners que ells mateixos? La resposta de tot plegat és molt fàcil. Mons pares sempre hem van dir que els diners no es fan treballant... Quan em vaig fer gran vaig assabentar-me de la segona part: ES FANT ROBANT!!      

DIARI DE L’AGOST. DISSABTE 30

 Obstacles a la carretera. Dijous encara hi quedaven carretes i cadafals de la plaça de bous barrant el pas dels vehicles. Després de quinze dies des del final de la festa major és tot un despropòsit i demostra la permissibilitat de l’Ajuntament cap al col·lectiu de les Penyes taurines. A Amposta en ser d’ells pots fer el que et doni la gana sense que et posin cap sanció. I si per error té la posen, sempre pots acudir a l’alcalde per a que té la tregui. Situacions com aquesta demostren el règim de servilisme que es viu a la nostra ciutat (de vegades molt més propera a un poble del que alguns ens pensen)

 ‘L’Entre todos’ de l’ELA. Ara s’ha posat de moda banyar-te per l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica) Però banyar-se és alguna cosa més que tirar-se aigua per sobre, és dona suport a la malaltia en tot el seu significat: econòmicament, moralment, assistèncialment... Quans dels que surten als vídeos tirant-se un poal d’aigua per sobre s’implicaran després amb els que pateixen aquesta malaltia.

El lema de mulla’t ja fa molts d’anys que va. Era per una altra esclerosi: la múltiple. La gent que volia anava a una piscina un dia i una hora predeterminats i es llançava l’aigua. Era un gest, després quedava el més difícil.

Fins la temporada passada, TVE emetia un programa anomenat Entre todos. Era un programa molt controvertir on s’apel·lava a la solidaritat humana per a substituir les mancances de les institucions.

La campanya que s’està fent (de forma gratuïta) de l’ELA la trobo bastant semblant. No sé sap qui la va promoure ni qui la va iniciar, però són molts els que s’han sentit atret de sobte, per les ganes de banyar-se (com el d’Ampuriabrava que va rebre 1.500 litres d’aigua al cap!)

Que cadascú faci el que vulgui i deixem a la gent tranquil·la i si és que tant solidaris som, demostrem-ho cada dia amb els més propers o ajudem els projectes que més ens agraden i no només un cop a l’any per a, qui sap, si netejar les nostres consciències.           

Finalment es van arreglar. Després de més d’una setmana (al menys durant dos dimecres consecutius s’hi trobaven) amb els urinaris de l’estació de Sants de Barcelona avariats, finalment ahir estaven a ple rendiment. Es a dir, funcionaven els 4. Crec que és necessari que quan una cosa, per fi, funciona, també ho tinc que dir. Per cert, els que són de pagament costen 0,5 euros, però et tornen l’import si fas una despesa mínima de 1,5 euros a unes de les botigues de l’estació. Per tant, de pagament sí, però no tant...

Coloms. Abans quan viatjaves a Barcelona, per tot veies coloms, sobre tot a la plaça de Catalunya on fins i tot podies comprar gra per a donar-los-hi. Encara recordo la típica foto de la criatura amb els braços obert i plena de coloms picant el menjar de les seves mans. Però ara ja ho hi ha coloms. Han desaparegut. Recordo que fa anys es deia la que colònia d’aquestes aus havia augmentat molt i que ho embrutaven tot. A grans mals, grans solucions... Ja no en queda ni un...

El cartell per a la Diada. El govern de Catalunya s’ha gastat 350.000 euros (quasi 60 milions de pessetes) amb un cartell per a la Diada de l’11 de setembre. El preu ja el trobo del tot exagerat. En retallen en drets socials però no els hi tremola el pols quan han d’autoritzar un pagament de 350.000 euros per un tros de paper gargotejat.

Però és que a sobre sembla inspirat amb les 4 torres que s’alcen a Madrid allà on es va ubicar fa uns anys la ciutat esportiva del Reial Madrid i que tanta controvèrsia va portar.

Hi ha maneres molt més barates de tenir un cartell per a commemorar la diada: fer un concurs públic i obert amb una dotació per a premis (primer premi i fins i tot accèssit si es vol) molt inferior. Però com els diners no són seus...    

A part, el govern de la Generalitat es gastarà 350.000 euros més en els actes de la diada (80.000 més que l’any passat)

Tot i trobar-ho exagerat, encara m’ho sembla més si el comparem amb el preu del cartell. I ara ve la pregunta: Algú se’n emportarà un bon pessic? Quasi segur que sí.

3% o 5%? Vaig llegir a la publicació digital la Voz libre que qui va ser President d’ERC Josep Lluís Carod-Rovira va dir que un destacat membre de CDC li havia dit que les comissions no eren del 3%, sinó que del 5%.

A mi un arquitecte local em va dir que hi havia casos que eren del 20% i l’altre dia un electricista que aspira a assolir contractes públics, també em va dir que un càrrec públic li va dir que anava un 20% car...

És que després de tot el que ha passat encara avui en dia s’emporten un pessic de tots el contractes que atorguen? És possible.  

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 29

L’heretgia de Peret. El Periódico d’ahir publicava un extracte d’una entrevista que sé li va fer a Peret aviat farà un any. Entre les seves declaracions destaca la següent: La rumba és molt nostra, la sardana no ho sé.

M’imagino que el desaparegut intèrpret va tirar cap a casa i va parlar d’allò que coneixia que és la rumba, en canvi, imagino, de la sardana devia de saber el que jo, o sigui, quasi res, perquè no m’interessa.

Me’n he recordat (ho faig sovint i segurament m’ho heu llegit algun cop) aquella vegada que vaig escriure una carta al director titulada la sardana imposada. Començava dient que no estava en contra de que es ballés la sardana allà on era típic, però que la dansa de els Terres de l’Ebre (i d’altres molts indrets) és la jota.

Amb la recuperació de l’autonomia, però sobre tot, amb l’arribada al govern de CDC, semblava que no érem catalans sinó adoptàvem els costums de la Catalunya vella, entre ells la sardana.

Aquell escrit va provocar una dura (molt dura diria jo) reacció d’un esbart dansaire del Baix Penedès on se’m tractava d’inculte. Molt em temo que a Peret li passarà (si no és que ja li va passar el mateix) Potser l’única cosa que el salvarà és el respecte que sé sol tenir als difunts.

La puta i la ramoneta. Fins que se’n anirà a l’altre barri, Jordi Pujol seguirà jugant a la puta i la ramoneta, una estratègia que sempre li ha funcionat i que l’ha caracteritzat durant la seva dilatada trajectòria política.

A hores d’ara encara es desconeix si, finalment, Pujol compareixerà al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre l’herència del seu pare. Ahir pel matí vaig escoltar a la SER (citant fonts del diari el País) que no ho farà fins que el seu fill gran comparegui davant l’Audiència Nacional.

El proteccionisme que sempre ha mostrat Pujol cap els seus fills és el mateix que ha aplicat Convergència cap a tots els seus. Si algun càrrec o afiliat a CDC ha comés alguna irregularitat (ja no parlo de il·legalitat) se’l a protegit intentant que ningú de fora el pugui perjudicar. La defensa que han aplicat es pot considerar com a numantina i la reacció ha pogut, fins i tot, fregar el límit del permès. I creieu-me que sé el que dic, ja que us parlo per experiència pròpia, a part d’altres històries que he sentit contar.

Montoro donarà explicacions. S’està buscant la fórmula idònia per a que Montoro pugui donar explicacions sobre la família Pujol i la seva relació amb l’erari públic. Una part dels diputats del Congrés demanen que l’Agència Tributària aclareixi la situació dels membres de la família Pujol amb el fisc, es a dir, si en els darrers temps han regularitzat o no les seves situacions tributàries.

Convergència, en un intent de que no s’acabi esbrinant més del necessari, diuen que les declaracions de Montoro poden vulnerar el secret professional de l’AEAT. Però en altres ocasions (cas Bárcenas), Montoro ja va donar explicacions similars.

També s’argumenta que va ser el propi Pujol qui va confessar que havia comés frau fiscal al no declarar durant més de 30 anys l’herència del seu pare... Encara que tot apunta que aquella confessió només era un cortina de fum per amagar d’altres situacions (podríem estar parlant de delictes) molt més greus.

Per cert... Us heu fixat que darrerament Pujol porta una americana com la de Millet? I si Millet és un pillet... Què és Pujol? 

Polítiques neoliberals. No serà una moda, però els governs tendeixen a aplicar polítiques econòmiques neoliberals en aquests anys de rescissió. Els darrers que s’han apuntat al carro són els francesos amb Hollande i Valls al cap davant.

Hollande sap perfectament que no l’electorat francès, difícilment li renovarà la confiança quan sé li acabi el mandat. Vall sona com a possible candidat socialista per a les properes presidencials. Potser pugui atreure vots dels partits de la dreta, però s’arrisca a perdre’n del seu propi partit.

Els socialistes francesos s’equivoquen, tal com va opinar l’altre dia Josep Borrell en un article publicat al Periódico de Catalunya.