Aquestes darreres setmanes esta`passant un fet
inusual, insòlit, extraordinari... No se’n té precedent en els darrers segles.
Segurament hi ha hagut una conjunció d’astres que ho ha fet possible.
Ha dimitit un ministre, una consellera autonòmica
i diversos càrrecs polítics i sindicals que havien estat consellers d’una
entitat de crèdit que va haver de ser nacionalitzada.
Primer va ser el Ministre de Justícia Alberto
Ruiz-Gallardón (PP) al veure aparcat el
seu part: la llei per a regular l’avortament. Posteriorment la Consellera d’Ensenyament
del govern de les Illes Balears Joana Maria Camps (encara que per algun lloc
diu que va ser cessada) al ser-li tombada pel Tribunal Superior de Justícia de
les Balears la reforma de l’educació que pretenia que fos trilingüe, es a dir, en català, en castellà i en anglès, la qual
cosa, a la pràctica, suposava una discriminació de l’ensenyament en català. I,
finalment, tota una sèrie de consellers de la desapareguda Caja Madrid i Bankia
(òrgan resultat de diverses fusions d’entitats financeres per utilitzar
targetes de crèdit que no tenien cap tipus de control (negres, segons l’argot
de les mateixes entitats) Sembla ser que en aquest cas s’havien posat d’acord
tot els consellers fins un total de 86, dels quals, en el moment d’escriure
aquest comentari n’havien dimitit 7. Només entre aquests 7 s’havien gastat
usant les targetes negres un total de
850.000 euros i en total més de 15 milions entre el 2003 i el 2012... I tot això
mentre es demanava austeritat als ciutadans... El cert no sé com agafar-m’ho,
si com una broma de mal gust o com un terrible malson que, com sempre, acaba
repercutint en la butxaca de tots els espanyols (inclosos els catalans)
En els cas de les targetes negres, a part de consellers del PP i
del PSOE, també n’hi havia d’IU, de la UGT i de CCOO. Personalment em crida
molt l’atenció de que companys sindicalistes que han passat abans per una
empresa i que saben el que costa guanyar un duro,
quan tenen ocasió actuen com la resta. I a sobre, les màxims dirigents
sindicals al·leguen un desconeixement total dels fets.
Sovint he reiterat que la majoria dels partits
polítics s’haurien de refundar. Opino que els sindicats també ho haurien de
fer. Des del meu punt de vista estan massa encarcarats en el passat i no han
sabut adaptar-se als nous temps.
Una pregunta: Sense tenir en compte aquests
darrers fets i els dels ERO’s d’Andalusia, quan de temps fa que no heu sentit
dir res dels anomenats sindicats de classe? Darrerament ni vagues, ni
concentracions massives... Una vegada més sembla que només hi ha guerra de
guerrilles dels diversos sectors, promoguda pels que, segurament, encara
conserven l’esperit sindicalista de sempre. Però de grans mobilitzacions no se’n
sent parlar i això és perquè saben que estan condemnades al fracàs.
La ciutadania ha perdut la confiança amb els
polítics i els sindicalistes i sembla ser que no se’n vulguin assabentar.
No és que anéssim malament, és que cada cop
anem pitjor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada