Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actualitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actualitat. Mostrar tots els missatges
divendres, 19 de juny del 2015
divendres, 17 d’abril del 2015
UNA FLOR NO FA MAIG... PERÒ...
O un jazmín no hace jardín, una forma molt més poètica que es va inventar un amic de la l’adolescència. Però també es veritat que una maçana podrida pot arribar a podrir a totes les que hi ha al cistell.
Sabeu que durant els darrers dies s’ha creat certa controvèrsia sobre la fundació Nous Catalans vinculada a Convergència i presidida per l’Àngel Colom i la hipotètica relació amb el gihaidisme.
Primer va ser el Ministre de l’Interior Fernández Díaz i més tard el d’Afers Exteriors Garcia Margallo els qui van fer aquesta acusació, mentre que des de l’altre bàndol, ho neguen i fins i tot demanen que es vagi al jutjat si es tenen proves concloents.
La darrera picabaralla va passar dimecres al Parlament de Catalunya. El portaveu de Ciutadans (per molts la marca blanca del PP) va preguntar a Mas si un càrrec de la Generalitat s’havia entrevistat l’any passat amb un clergue radical al Marroc que, prèviament, havia estat expulsat d’Espanya i Bèlgica i que també hauria format part de Nous Catalans.
Citant paraules textuals de la Cadena SER, Mas va tirar pilotes fora... Per tant, seria certa l’acusació que han fet dos membres del govern espanyol? És molt possible que sí.
Convergència, am el seu afany de guanyar les eleccions (qualsevol) sempre ha estat capdavantera a l’hora de buscar nous votants. Segurament no serà res de franc i alguna compensació deuen de tenir a canvi, com per exemple feina.
El PSC, de la ma de Josep Maria Sala, també va crear una fundació amb els mateixos propòsits, però penso que van molt pel darrera de la de CDC.
L’any 2008 vaig assistir al míting de Zapatero del palau Sant Jordi quan optava a la reelecció com a president del govern. Des d’una graderia alta, però prop d’on estava amb els meus companys d’Amposta, hi havia un grup de paquistanesos que no paraven de cridar: Zapatero, Zapatero... Aquella escena no em va sobtar gaire, ja que el govern de Zapatero havia aprovat una reforma de la Llei d’Estrangeria que havia permès regularitzar a molts emigrants i, vaig pensar que, li estaven donant suport com agraïment per aquell fet. Ara penso que igual eren membres de la fundació del PSC.
De totes formes em sembla més normal i lògic que un estranger es vulgui vincular a una organització prosocialista que no a una nacionalista. Pel simple fet de que el socialisme és internacional. N’hi ha a tots els països, encara que sovint està (o ha estat prohibit) En canvi el nacionalisme català que predica CDC, és local, es a dir, només existeix a Catalunya.
I ara el meu gran dubte: Per molt que algú és vulgui integrar a Catalunya, em consta molt entendre com pot convertir-se a un ideologia que li és totalment aliena. I si això ja és difícil en una persona, encara és molt més difícil que passi a moltes persones a la vegada.
Ho he dit abans: potser per treball I diners? És el que penso.
dijous, 16 d’abril del 2015
‘RATOS’ DE CLAVEGUERA
Diu un refrany castellà que de raza de viene al galgo tener el rabo largo.
S’hauria de remenar per la història dels familiars més propers a Rodrigo Rato per a conèixer tota la veritat.
Sobre Rodrigo sabem que va ser Ministre durant l’etapa del funest Aznar. També que va ser president del Fons Monetari Internacional, una institució de nom altisonant, però que, en realitat, sembla que serveix per a ben poca cosa, a part d’omplir les butxaques dels seus dirigents. I, finalment, se’l recorda per tocar la campaneta el dia que l’entitat bancària que presidia (Bankia) va entrar a cotitzar a la borsa espanyola.
A partir del rescat de Bankia pel govern Rajoy (amb qui sembla que va competir per a dirigir els destins del PP), cau en desgràcia. Com diu una altra dita: si muntés un circ li creixerien els nans.
No obstant, res feia sospitar que estava investigat per l’Agència Tributària per blanqueig de capitals, tal com va destapar dimarts el diari digital Voz Populi.
Segons les informacions periodístiques, Rodrigo Rato s’hauria acollit a l’amnistia fiscal decretada per Cristobal Montoro, tal com van fer altres milers d’espanyols que tenien diners dipositats en bancs estrangers o, perquè no, baix de la rajola de casa.
Entre la meva molt desordenada documentació, conservo des de fa anys una pàgina del diari el Punt on hi ha una carta al director explicant els afers del pare i els germans de Rodrigo Rato. Aquesta mateixa informació apareix també a la pàgina los Genoveses, crítica amb el PP.
La casualitat va voler que el Punt publiqués aquesta carta pocs dies després dels atemptats de Nova York de l’11 de setembre de 2001, concretament diumenge 16. La punxa del Jap, il·lustrava l’apartat del lector escriu amb un dibuix de la Terra traspassada per un avió.
El títol de la carta no feia cap referència ni a Rodrigo Rato ni als membres de la seva família. Pel seu títol podia passar perfectament desapercebuda: Hemeroteca 1967. Però el seu contingut parlava (citant el Diario Español de Tarragona –ara Diari de Tarragona) de la multa que el règim de Franco va imposar al pare i a un germà de l’exministre, així com a d’altres socis per evasió de capitals usant com a intermediari el Banc de Siero que ells mateixos havien comprat amb anterioritat. La multa ascendia a 232.630.000 pessetes, una fortuna per a l’època!
Crec que en aquest país li cal molt més periodisme d’investigació. Donar notícies o crear opinió ho sé fer fins jo que mai he cursat cap estudi de periodisme.
Davant d’indicis, de qualsevol informació relativa a fets concrets però desconeguts, els periodistes haurien de cercar la veritat per a transmetre-la als ciutadans.
Desgraciadament, periodistes com per exemple Xavier Vinader, traspassat la passada setmana, n’hi ha pocs i els que hi ha, normalment són perseguits pels poders fàctics que controlen (o això pretenen) les societats.
EL CEL DEL DIA D'AVUI
Segons es mirava cap al N, el S, l'E o l'O, els núvols eren més o menys amenaçadors.
Les primeres estan fetes prop de Vinallop i les altres a Amposta.
Els núvols més negres estaven sobre el Port i Tortosa, en canvi, les primeres gotes m'han caigut tot arribant a Amposta.
dimecres, 1 d’abril del 2015
NIGÈRIA I ANDORRA
Dos notícies relacionades amb aquests dos països m’han cridat especialment l’atenció. Tan, que vull comentar-les.
Segurament sabreu que Nigèria, el país econòmicament més potent de l’Àfrica, ha celebrat eleccions presidencials. El cert és que no m’interessa si el president escollit va ser un excolpista o si ha guanyat allà on la presencia musulmana és més gran. El que m’ha cridat l’atenció és que en aquell país que, a priori, consideraríem del tercer món, es pot votar telemàticament. Ahí va la ostia...
Resulta que Espanya, on cada dia t’obliguen a fer més coses per Internet (presentar tot tipus de declaracions, demanar subvencions, cites prèvies, pagaments, etc., etc.) i tot hi existir certificats digitals i altres formes d’acreditació electrònica emesos per diverses autoritats (FNMT, CC.AA., diputacions provincials) i DNI electrònics, no es pot votar utilitzant mitjans electrònics. Cagati lorito...
Els nostres governants diuen que si s’utilitzen mitjans telemàtics, no es pot granit l’autenticitat del vot o dit d’una altra manera, que algú pot robar la teva identitat si aconsegueix fer-se amb l’acreditació d’un altre.
Com si fer-se amb la voluntat d’un altre no s’hagués fet mai. Voleu exemples? Quans de pares no han influït amb els seus fills quan aquests encara no tenen clar a qui han de votar? O a l’inrevés, quants de fills no han posat la papereta de la seva opció al sobre del pare que han acompanyat fins el col·legi electoral? Com apoderat que he estat durant molts d’anys, situacions així estic cansat de veure-les.
I encara un de pitjor: A qui voten els iaios que estan en residències. Preval la seva voluntat o voten per la candidatura que els hi posen les cuidadores dintre del sobre?
Per tant, que es busquin una altra excusa que aquesta no em val.
Anem a Andorra. Ahir Antoni Martí, cap del Partit Demòcrata i guanyador de les eleccions fetes només fa unes setmanes, va prendre possessió del càrrec. Per tant, des d’avui mateix, el govern es posarà a treballar. Sinó la primera, una de els primeres lleis que volen promulgar és que quan el govern hagi de liquidat algun banc, com ha passat amb la Banca Privada Andorrana, seran els accionistes de l’entitat els que hauran de fer front als milions que comporti la liquidació. Però jo encara aniria ho acotaria més: els principals responsables i, per tant, els que més haurien de gratar-se la butxaca, hauria de ser (per aquest ordre) el consell d’administració i la junta d’accionistes.
Si heu estat mai membres d’un consell d’administració (jo si, durant 1 anys i ½ aproximadament vaig formar part del de la GURSAM), sabríeu que entre unes poques persones controlen el cotarroi la resta es deixen guiar i, la majoria de les vegades voten els que els hi diuen (o manen) Per tant, no es d’estranyar el que va passar a Caja Madrid amb les targetes black o a Catalunya Caixa on tot el consell està imputat.
Potser llavors, abans de votar o signar un document s’ho pensarien dues vegades. Només eximiria de la responsabilitat a aquells que poguessin acreditar fefaentment que han expressat la seva disconformitat votant no.
Segur que m’heu entès perfectament.
dijous, 26 de març del 2015
QUAN EL MÓN S’ATURA
Durant aquests darrers dies, no us dóna la sensació que el món s’ha aturat?
Quan mires la televisió o escoltes la ràdio, només es parla de l’avió tipus Airbus A320 sinistrat als Alps francesos. La notícia ha monopolitzat els informatius i quasi ja ni es parla de Gràcia ni dels jighadistes d’Estat Islàmic.
Tot i que el transport aeri sigui el més segur, quan passa un accident, són tants els morts, que s’arriba amb facilitat a la categoria de catàstrofe. I no és per a menys! Accidents com el de la jove de Rossell que va caure al riu Sénia quan pretenia rescatar el gos o el trànsit que hi va haver a la N-340 prop de Camarles, passen ràpidament a un segon pla. Com aquell que diu, no són ni notícia, tret que per als cercles més íntims de familiars i amics.
A l’accident dels Alps hi van haver 150 morts, 51 dels quals catalans, però també d’alemanys, com el grup d’estudiants i els seus monitors que havien estat a Llinars del Vallès en un intercanvi. Massa consternació junta com per a que els mitjans informatius no es bolquin a l’hora de mirar de donar puntualment qualsevol novetat que es produeixi i si és in situ, millor que millor. Així, la majoria de canals informatius espanyols i catalans han desplaçat fins el lloc dels fets tota mena de recursos humans i tècnics per tal de no perdre detall del que estar passant.
No obstant, sempre hi ha qui posa en dubte la manera de procedir d’alguns d’aquests mitjans. Per exemple s’han criticat algunes de les fotos aparegudes on es veu a la gent plorant pels familiars o amics morts al tràgic accident.
Només fa unes poques hores, sembla que s'ha aclarit tot el misteri, però mentre hi ha hagut diverses hipòtesis. Des d'un primer moment, un atemptat terrorista va quedat descartat, com també una explosió en ple vol. Les caixes negres no aportaven la informació necessària. La primera d’elles va ser trobada de forma pràcticament immediata i la segona ahir. Igual una com l’altra estan danyades. Sempre s’ha dit que són pràcticament indestructibles... Fins que es veu que no és així, això que estan fetes de titani i van col·locades al lloc, en teoria més segur de l’avió. Misteris per a resoldre...
En un primer moment es va apuntar com la causa més provable la despressurització de la cabina, encara que darrerament s’ha apuntat també a una possible errada informàtica i que els sensors (que són els encarregats de donar informació com velocitat i altura de l’aparell) es congelessin i donessin dades errònies.
De fet, la informació s’estva donant a comptagotes. Un fet curiós és que un diari, en principi aliè, com és el The New York Times, informés que del contingut d’una de les caixes negres (que es trobessin en mal estat no vol dir que no es puguin recuperar les dades) desvetllaria que un dels pilots va sortir de la cabina i ja no va poder entrar, tot i la seva insistència i després, fins i tot de donar cops per mirar d’obrir-la. Aquesta informació l'haurien sabut per mig de la intel·ligència militar dels EE.UU què, com no, estaven al dia (què dic al dia, al segon!) de tot allò que s'anava esbrinant.
En el cas de que el problema hagués estat la despressurització (una d’aquelles paraules noves que a partir d’ara entraran a formar part del lèxic popular), la tripulació s’ha de col·locar màscares d’oxigen per a no perdre el coneixement, operació que no triga més de 3 o 4 segons en fer-se.
Ara bé, si a la cabina només hi havia un dels pilots (la qual cosa és inusual) i a aquest va tenir algun tipus de pèrdua de coneixement, mentre el seu company mirava d’entrar sense aconseguir-ho, llavors sí que, irremediablement s’hauria produït l’accident. Però tot eren especulacions...
Finalment s'ha desvetllat el misteri: el copilot, un jove alemanya de 28 anys hauria fet estavellar l'avió de forma voluntària. Però encara no sé sap el motiu.
A partir d’ara ens diran que s’accentuarà la seguritat als vols. És possible que s’abaixi l’edat útil dels avions que ara és de 25 anys (l’Airbus en tenia més de 24), però per moltes mesures addicionals que es prenguin, res evitarà que de tan en tant es produeixi algun infortuni imprevisible.
La vida és així i el món es tornarà a aturar per uns dies preguntant-se els motius i lamentant els fets. Després tot continuarà igual.
divendres, 16 de gener del 2015
ALLÀ ON CONFLUEIXEN LA INCOHERÈNCIA I LA INCONTINENCIA
No em cansaré de repetir-ho: el polític ha de
tenir coherència. I la majoria de polítics no la tenen, tal i com demostraré a continuació.
Resulta ser que CDC, com el govern, con l’ANC,
con altres partits i formacions, es passen mesos demanant votar ‘pel dret a
decidir’. Deien que votar era la màxima expressió de la democràcia i coses
semblants.
Però sembla ser que no és sempre així. Dilluns
passat, al ple ordinari de l’Ajuntament de Tortosa, el grup d’Iniciativa per Catalunya-Verds,
porta a l’aprovació del ple una moció reclamant poder votar sobre què fer amb
el monument franquista que hi ha al bell mig de l’Ebre, mirant cap el pont de l’Estat
i aprofitant una antiga pilastra d’una passarel·la que hi havia només uns
metres més enllà.
Resulta ser que, tal com va denunciar Jordi
Jordan, la dreta s’uneix i hi voten en contra. El vot del PP i el PxC, és fàcil
d’entendre, però per què CiU s’hi va oposar?
¿És que voler votar pel dret a decidit de
Catalunya és diferent a voler votar pel dret a decidir sobre què fer amb un
monument franquista?
Per molt que ho miri la diferència no la veig
en lloc.
I, a partir d’aquest moment, la incontinència,
verbal si voleu, però incontinència a la fi.
La concentració d’excuses que van donar per a
justificar el seu vot negatiu va ser tan gran que, evidentment, s’han de tenir
preparades de forma anticipada: què si el tema surt cada quatre anys quan s’apropen
les eleccions municipals, què si ja s’havia fet una recollida de signatures amb
escassa participació, què si el monument està catalogat i van ser ells mateixos
qui el van catalogar, què si els ciutadans de tortosa ja el consideren part del
paisatge de la ciutat i els turistes s’hi paren per a fer-li fotos, què s’hauria
de fer amb el monument si es tragués d’allí, què si ja sé li havia tret tota la
simbologia franquista, què si a Alemanya també s’hauria de treure el camp d’extermini
de Mauthausen, ...
Des del meu punt de vista només són excuses
per a deixar-lo allà on és per a glòria d’uns (els menys) i la vergonya dels
altres (segurament el grup més nombrós) Encara què, també ho he de reconèixer,
per a molts els hi serà del tot indiferent i no sabran que nassos significa.
Aquí és on jo demanaria a l’equip de govern de
Tortosa que si tant l’aprecien, podrien posar un cartell ben visible on s’expliqués
el motiu del monument, així com sé li han anat traient la simbologia i
defensant el trencador que va ser l’artista quan el va dissenyar i construir.
I ara la gran pregunta: On conflueixen incoherència
i incontinència? És evident, conflueixen al mateix lloc on convergeixen: a
Convergència!
Si amics meus, a Convergència hi conflueixen
una gran part de les paraules que acaben en ència.
A part de les dues que he citat anteriorment, també herència (el legat polític
de Pujol i segurament que alguna cosa més), independència (bé, d’un temps cap
aquí –ara resulta que fins i tot Joan maria Roig és independentista-)
Però en canvi n’hi ha d’altres que no, com per
exemple transparència. CDC mai ha estat un model de transparència política i,
per aconseguir-ho hauria de renunciar a la majoria dels seus principis, havent
de renuncia novament a la coherència.
I ja per acabar, que us semblaria si es
tragués el qüestionat monument si al seu lloc s’hi posés una estàtua de mida
natural de Ferran Bel? No donaria el pego?
dimarts, 13 de gener del 2015
EL PIROPO
Durant molts d’anys (segles diria jo) el piropo era una forma d’expressió, normalment dels homes cap a les dones.
En català, la paraula piropo no estava acceptada, aquí es deia floreta. Ara bé, després del reportatge del Periódico del passat diumenge, on només surt la paraula piropo, igual, finalment, s’ha acabat acceptant.
Bé, que es digui piropo o es digui floreta és el de menys. L’important és el fet, l’acte. Ara resulta que s’ha iniciat una campanya en contra del piropo per considerar-ho, sovint, un acte masclista i, fins i tot, vexatori cap a les dones. Encara que a no totes les dones els hi sembla malament si elpiropo serveix per afalagar alguna virtut, qualitat o característica.
És un debat que intueixo que pot arribar a interessant i que igual els defensors com els detractors tindran arguments per defensar les seves postures.
La meva opinió és que si el piropo només s’utilitza de forma positiva i sense que la persona que el receptor pugui considerar-se ofès (mireu que igual pot tractar-se d’una dona com d’un home), s’hauria d’acceptar com a part de la cultura tradicional, sobre tot, en aquells països on, històricament ha estat més habitual, com ara els països de la Mediterrània.
Però he de reconèixer el piropo pot estar groller. De fet fins no fa tants anys, ho era la majoria de les vegades. Però també pot ser simpàtic. També vull recordar que el piropo no consistia sempre en unes poques paraules més o menys simpàtiques, sinó que fins i tot es podria tractar d’una simple xiulada. És difícil (per no dir impossible) reproduir-la gràficament, però xiulant d’una determinada forma (sempre es feia igual) estaves exaltant la bellesa física de la dona que, normalment, passava en aquells moments prop d’on erets.
Si hem arribat a la situació actual iniciant aquest debat, és degut als passos que s’estan fent per a que la societat sigui cada vegada igualitària, cosa bastant impensable només fa unes dècades.
Per acabar vull explicar-vos una anècdota personal. Devia de ser l’any 1975 o 76. En aquell temps encara no tenia cotxe i, sovint, els amics, anàvem amb el Renault 4L de mon cosí Jaume.
Era un dissabte per la nit i baixàvem pel carrer Major de Santa Bàrbara, que en aquell temps era de doble sentit. Segurament anàvem cap a Amposta a veure alguna pel·lícula al cine Oscar Palace de l’empresa Sabaté.
De sobte veiérem una silueta que ens va resultar familiar. Era Maria José, una noia una mica més jove que nosaltres i prou atractiva. Dintre del cotxe animàvem al conductor a parar i tirar-li un piropo. Tot dient la seva menys jo que estava callat. Finalment, al passar pel seu costat i amb la marxa del cotxe molt minorada, des del darrere, vaig obrir la finestra corredissa i li vaig dir:
-Más buena que un jamón en tiempo de guerra.
Més enllà del grollera que pot semblar-nos ara la frase, no em digueu que no tenia la seva gràcia, sobre tot, si es pensa en les connotacions que té: amb la fam que es passa durant els períodes de guerra, us imagineu el bo que estaria?
dissabte, 27 de desembre del 2014
EL TITULAR DEL DIA 27-12-2014
La recuperació de Rajoy: 2€ per als jubilats.
I subtitula.
Les pensions i l'SMI registren la pujada més baixa des de l'inici de la crisi.
(SMI: Salari Mínim Interprofessional)
Altres titulars de les pàgines interiors del diari.
Rajoy augura un gran 2015 amb 'arrencada' econòmica.
El president, que no es veu triomfalista, reitera que pensa optar a la reelecció.
Sánchez troba 'indecent' donar per acabada la crisi.
Duran critica el 'triomfalisme' del líder de l'Executiu i li demana més autocrítica.
No faré cap valoració. Que cadascú de vosaltres tregui les seves pròpies conclusions.
diumenge, 30 de novembre del 2014
TREBALL DE CAMP. LES BARRANCADES D'AVUI
Però en arribar a la Galera, com dirien els castellans, mi gozo en un pozo, ja que la quantitat d'aigua que baixava era insignificant.
Llavors he pensat que si per Masdenverge hi baixava aigua, aquesta devia de venir del que a la Galera anomenem barranc de Godall, encara que als mapes t'ho trobes amb el nom de rambla de la Galera.
Efectivament, el cabal d'aigua que hi baixava era impressionant, tal i com podeu veure a les fotos.
 |
| Per la zona del camí Vell de Godall. |
 |
| Prop del camí de l'Arboç. |
 |
| Al final del camí del Terrer (el que porta al camp de futbol) |
 |
| Pel pont de Masdenverge. |
EL BAGATGE DEL PETIT NICOLÁS
Diuen els experts que Francisco (Fran) Nicolás, més conegut com el Petit Nicolás, té un perfil psicològic paregut al de l’Enric Marco, el que fora secretari general de la CNT de Catalunya i president d’Amical Mauthausen: a partir de vivències reals es creen la seva pròpia fantasia i, finalment, sé l’acaben creient.
Però desgraciadament, la història recent d’Espanya està plena de personatges singulars que han fet córrer rius de tinta al voltant de la seva figura. Algun d’ells, com Manuel Prado y Colón de Carvajal va arribar a ser senador per designació reial l’any 1977 abans d’ingressar a la presó.
Altres personatges que també han donat que parlar, com per exemple Francisco Paesa (espia o suposat espia) o Dionisio Rodríguez Martín, alies el Dioni, lladre.
A la llista hi podríem incloure, encara que en un altre nivell, els polítics i persones vinculades que han estat implicats en casos de corrupció i tota mena de tripijocs. Molts d’ells populistes als qui no els han caigut les anells a l’hora d’inaugurar un aeroport on mai ha aterrat cap avió (tret dels de paper) i no content amb això, va fer construir una gran escultura. Evidentment estic parlant de Carlos Fabra, conegut com al País Valencià com a Don Carlo.
Altres, com Camps o el seu antecessor al càrrec Zaplana, van voler convertir València en una referència mundial. No en van tenir prou en construir monumentals infraestructures, sinó que, a sobre, val organitzar esdeveniments de primer ordre per al seu lluïment personal: curses de Fórmula 1, visita del Papa.
La llista és tan llarga que seria impossible no deixar-te’n a cap. Gent sense escrúpols, que han volgut viure per sobre de les seves possibilitats, sovint acusant als ciutadans precisament d’això (de viure per sobre de les seves possibilitats) per a culpar-los de la pèssima situació econòmica del país. Pujol & fills, Rodrigo Rato, Blesa, Macià Alavedra, Manuel Bustos i un llarg etcètera...
Amb aquests antecedents no es estrany que personatges com el Petit Nicolás, amb una gran fantasia, puguin aspirar a tenir una vida plena de relacions amb gent important per assolir l’objectiu final que no és un altre que viure en l’opulència.
dimecres, 26 de novembre del 2014
D’AQUÍ I D’ALLÍ
Manipulació a Real Madrid TV.
Ahir vaig llegir que Real Madrid TV ha elaborat una classificació del màxim golejador històric de la Lliga a partir del percentatge de gols per partir. Aquesta classificació sui generis, està encapçalada, com no, per un jugador del Madrid: Cristiano Ronaldo. El segon és Zarra i el tercer Messi.
Això evidencia que als madridistes no els ha agradat gens que sigui un jugador del Barça qui lideri aquesta classificació (purament honorífica)
Si mireu les estadístiques de la Lliga, veureu que el Madrid domina quasi totes les classificacions: rècord de punts en una temporada (ex aequo amb el Barça), rècord de gols en una temporada, rècord històric de partits guanyats i gols macats... I la que més compta: els títols de lliga. Tot i això, sembla que encara en volen més...
Mireu, aquesta manera de fer la classificació és tant surrealista com si es donés guanyador d’un partit a l’equip que més vegades ha xutat a porteria o al que més possessió de pilota hagués tingut durant el partit. El que val és el nombre de gols marcats, la resta és simplement, una fal·làcia.
Però vull aportar un argument nou en favor de Messi. El jugador argentí va començar a jugar amb el primer equip de molt jove. Crec recordar que tenia 17 anys. Per tant, és normal que l’explosió com a futbolista li arribés amb el temps. En canvi quan el Madrid va fitxar a Cristiano, ja era un jugador consagrat que havia destacat com a golejador amb el Manchester United, per això el Madrid va pagar la milionada que va pagar.
Per cert, segurament la classificació de penals a favor també l'encapçala el Madrid.
La banda dels Romanones.
M’he pres la llibertat d’anomenar banda al grup que formaven capellans i seglars a Granada i que van adoptar el nom de Romanones pel seu cap: el pare Román.
Una banda és un grup d’individus (difícilment se’ls pot qualificar d’una altra manera) amb finalitats delictives. I, no és delicte abusar sexualment d’infants? Ho és, i un dels més grossos. O dit en termes eclesiàstics, pecat mortal.
Del que s’ha explicat d’aquesta trama, he arribat a una conclusió (potser equivocada): tret del pare Román, la resta de capellans i seglars que conformen la banda, no haurien patit també abusos per part del mateix cap? Després, atrets pel desig sexual que els suposaven les relacions homosexuals i l’adoctrinament que els hi infligia el pare Roman, els hauria fet encaminar cap de la carrera sacerdotal com una via per a continuar practicant la mateixa degeneració.
O sigui, cap i adeptes (sembla ser que tenia estructura de secta) ja havien mantingut relacions consentides des de fa molts d’anys.
Precisament, els que fins ara ho han denunciat, van ser nens a qui no els va atreure la sexualitat que allí es practicava i que, al cap dels anys, se’n han adonat de l’atrocitat que suposaven els actes realitzats.
dilluns, 17 de novembre del 2014
MANCA DE RIGOR INFORMATIU A LA RA
La primera es va publicar en portada al número del mes de setembre quan s'anunciava l'arribada de una nova cadena de supermercats a la nostra ciutat. Una més? -us preguntareu- sí una més!
I la segona es va publicar a les pàgines interiors del número del mes d'octubre. Ah! I amb foto inclosa de la presència del Sinyor Ancalde. La veritat, amb la vida social que porta aquest home, no sé com li queda temps per atendre les seves obligacions familiars. I qui diu familiars diu d'amistat... O d'altres...
En el primer cas, s'entén perfectament que la direcció del nou súper no sabés encara quants treballadors acabaria contractant.
La segona, en canvi, trobo que ja ho podrien saber, no?
El més fàcil és que l'encarregat de cobrir la notícia, no se'n recordés de preguntar quants treballadors, finalment, serien contractats. Després, durant la redacció, algú va dir:
-Posem, el mateix, segur que ningú se'n adonarà...
Ah! Però aquí estic jo per a treure punta al llapis...
dimarts, 4 de novembre del 2014
FINS EL ‘MÉS AMUNT’
No és casualitat que Podemos es situï com a la primera opció en intenció de vot per part dels ciutadans espanyols, ni que, per primera vegada el PP quedi pel darrere del PSOE.
Aquestes dades es reflecteixen a una enquesta que va fer l’empresa Metroscopia per al diari el País. Així, mentre la formació de Pablo Iglesias II obtindria el 27,7% dels vots (recordo que és en intenció directa), el PSOE es quedaria en un 26,2 i el PP recularia fins un 20,7. Segons els resultats del sondeig, tant IU com UPyD baixarien considerablement en detriment de Podemos (3,8 i 3,4 respectivament)
Sembla prou clar que el que demana la societat és un canvi de manera de fer política, farts de tants de casos de corrupció com hi ha agut, sobre tot, en els darrers anys. Encara que molt possiblement hauria de dir que s’han destapat ens els darrers anys, ja que molts d’ells fa anys que van començar sense que ningú se’n volgués assabentar.
Dissabte al programa de la Sexta, la Sexta Noche, Javier Nart (UPyD) va preguntar una cosa als representants del PP i el PSOE: Si aquests partits mai havien denunciat un cas de corrupció.
És fa molt difícil creure que ningú dels dirigents dels partits (PP, PSOE, però també Convergència, per exemple), no sabessin res de finançament irregular, ni de caixes B, ni de coses paregudes. El PP es va gastar quasi dos milions d’euros en reformar la seva seu central del carrer Gènova de Madrid... I ningú va preguntar d’on sortirien? A part d’espavilats, deuen de pensar que la resta dels ciutadans som babaus.
A sobre (he dit sobre?) ahir va sortir la Dolores de Cospedal, secretaria general del PP, dient que el seu partit ha fet tot el que ha pogut en el tema dels casos de corrupció que els han esquitxat...Vamos hombre! (o mujer, en aquest cas) Un cop més ens intenten enganyar. Però sempre hi ha(sobre tot els seus votants més incondicionals) qui se’ls creu!
Evidentment que no ho han fet tot! D’haver-ho fet, en aquell partit només quedarien els militants de base (i potser no tots)
D’haver fet tot el que està a les seves mans, l’exsecretari general Javier Arenas, hauria estat cessat, com l’alcaldessa d’Alacant Sonia Castedo, a qui només sé li exigeix que no repeteixi l’any que ve.
Però a part dels declarats culpables (Jaume Matas i Carlos Fabra, per exemple), i la llarga llista d’imputats, després venen els que ho sabien i callaven. Ja sabeu que és poc pecar per acció o per omissió. Si un roba per a un altre i aquest n’és conscient i no diu res, el segon és tan culpable com el primer. Aquesta tercera llista seria tan llarga com la segona i hauria d’incloure a Rajoy i Cospedal com a mínim.
Han estat moltes les vegades que he demanat la dimissió de Rajoy. És incomprensible que tot el que ha passat dintre del seu partit, a part d’incomplir sistemàticament el programa electoral amb el que va concórrer a les eleccions de 2011, encara no ho hagi fet.
Certament va demanar perdó amb la boca petita, però tal i com li van recordar els portaveus de l’oposició, amb això no n’hi ha prou. Però un podria pensar que això només sé li diu des de l’oposició i que té la casa controlada. Sembla que no és així. Segons expliquen a l’Intermedio de la Sexta, diaris afins com ABC i la Razón també li demanen que plegui. Fins i tot Aznar (el seu mentor) li deu de demanar en privat, tal i com a ell li agrada fer les coses...
Però no voldria acabar sense parlar de l’Esperanza Aguirre. És difícil trobar una persona amb tot el país que tingui la cara tan dura com té la lideressa. També en vol fer creure que ella no sabia res del que estava passant al seu costat. Va nomenar a Granados y a López Viejo, a part del Güemes (espòs de la Andreita Fabra, la filla de D. Carlo di Castilloni)i ens vol fer creure que ella està immaculada...
Potser no se’n vulgui recordar de com va accedir a la presidència de la Comunitat de Madrid, aquell dia que Tamayo i Sáenz es van absentar de l’hemicilce i després es va saber que estaven confinats a l’habitació d’un hotel pagada per un empresari de l’entramat de la Gürtel. Però així va ser.
Només entenc que si una persona diu que és aliena a la corrupció tot i que n’està envoltada és perquè, de fet, ella és la corrupció. Esperanza Aguirre és la corrupció! Real com la vida mateixa.
diumenge, 2 de novembre del 2014
FOC AL TERME DE L'ALDEA
S'està cremant un canyar de la part de l'Aldea, sembla ser que dintre de la finca de FADESA, la qual cosa ha provocat que els bombers triguessin més del compte, ja que l'accés està tancat.
Des d'Amposta es veu perfectament des del carrer Buenos Aires.
Segons un dels veïns que ha trucat als 112, el foc s'ha ocasionat al trencar-se un cable de la torreta d'electricitat que hi ha allí mateix. Això ha provocat una petita interrupció de la llum a les cases, tal com han manifestat els veïns de la zona que han acudit a veure-ho.
Una parella que han arribat passejant ens han dit que per l'avinguda de la Ràpita, la llum també se'n ha anat per uns moments.
dimecres, 29 d’octubre del 2014
EL CANVI D’HORA
 |
| Antiga central d'Electrica del Ebro a Amposta. |
El canvi d'hora és una d’aquelles coses excepcionals que no
passen desapercebudes per a ningú, ja que tothom l'ha de canviar, al menys, del seu
rellotge.
Diuen que ho fan per estalviar electricitat...
I jo em pregunto: No hi ha d’altres maneres per estalviar electricitat que no
sigui canviant l’hora dues vegades a l’any?
I tant que sí! Una bona manera d’estalviar
seria abaixar el preu de la llum. Ja sé que els empresaris del sector hi
posarien mil i una excuses i parlarien de costos, de canons, de tarifes i no sé
quantes coses més... Però no penseu que el cost que acaba pagant l’usuari està
sobredimensionat? I si les empreses energètiques es conformessin en guanyar la
meitat del que ara estan guanyant o ¼ part... Què passaria? Automàticament es
podrien abaixar els costos de quasi tot, ja que d’una manera o d’una altra, la
llum afecta a totes les indústries, a tots els comerços, a tot el sector
serveis, a totes les llars...
Que la llum s’apugi constantment i res es
pugui fer per evitar-ho li cal agrair a José Maria Aznar que va privatitzar
ENDESA l’any 1998. No obstant, això no vol dir que de no haver-ho fet ell,
abans o després no ho hauria fet un altre govern. Però va ser ell.
Recordareu que a la major part de Catalunya
FECSA era l’encarregada de subministrar l’electricitat, però aquesta companyia
va ser absorbida per ENDESA en dues vegades els anys 1991 y 1996 (o sigui, només
dos anys abans de privatitzar-se)
A part dels pilotassos que es donen quan es privatitza alguna empresa de les
dimensions d’ENDESA, on es paguen molts diners en comissions i s’obtenen
beneficis extraordinaris, encara hi ha altres formes d’estalvi.
Mireu, no cal anar molt lluny. Només cal que
doneu un cop d’ull a la premsa i segur que veure-ho que parla de l’operació Púnica
que va esclatar dilluns principalment al radi de Madrid i on el principal
detingut va ser Francisco Granados, exnúmero 2 d’Esperanza Aguirre.
Una vegada es va acabar el negoci del totxo,
els més espavilats van veure negoci en el sector elèctric. Així, per a que els
ajuntament poguessin estalviar de la seva despesa corrent, van promoure estudis
d’eficiència energètica. Mentre les empreses encarregades feien els estudis, n’hi
havia que s’omplien les butxaques a la vegada que també omplien les dels
alcaldes i altres càrrecs municipals. Potser per una part s’ha estalviat en el
cost de la factura de la llum, però per l’altra s’ha hagut de pagar una
milionada per aconseguir-ho.
No sé si el vostre ajuntament ha pres alguna
mesura per estalviar energia, però el meu sí. A Amposta es va contractar a una
empresa d’enginyeria i estudies mediambientals per tal de que fes un estudi al
respecte. Suposo que va apuntar més d’una solució, però la més visible és l’apagada
de pràcticament la meitat dels focus dels carrers i places. Imagino que arribar
a una solució així no deu de ser massa difícil...
I què em dieu de les renovables? Per què el
govern de Rajoy els hi ha tret les ajudes en detriment de potenciar el sector
de l’energia hidroelèctrica i nuclear? Bé, la resposta podria ser complexa, però
es pot resumir en poques paraules: per la pressió de les grans empreses del
sector davant d’una amenaça ascendent de l’eòlica i la solar.
Espanya és un país de sol i també hi ha zones,
com per exemple la vall de l’Ebre on el vent hi sol bufar amb força. Una vegada
feta la inversió inicial, el cost de l’obtenció de les energies renovables, és
molt més barata que el de les tradicionals. Per tant, s’han de descartar i
potenciar les altres que són les que donen més negoci als poderosos.
Finalment us vull parlar de Eduardo Montes.
Potser la majoria de vosaltres es preguntareu qui és aquest senyor. Bé, és el
president de l’associació d’empreses d’electricitat del nostre país. Avui és l’únic
que suspèn al Periódico (jo en suspendria molts més, però imagino que aquests
sortirien cada dia i tampoc és això) A Montes sé li va preguntar ahir que en
pensava de la pobresa energètica i la
seva resposta és que això no és un
problema important. Des les seves paraules es dedueix que no seran les elèctriques
les que acabin pagant el rebut de les famílies més pobres. És igual que las
hiverns passin fred i que això pugui ser caus de que es morin les persones més
vulnerables (ancians, malalts)... Ells van al que van, o sigui, a fer-se cada
dia més rics en detriment de la majoria de la societat.
dimecres, 22 d’octubre del 2014
A AMPOSTA HA TANCAT L'ESPAI SOCIAL
El motiu pel qual s'ha tancat? Per no pagar la llum i l'aigua. Davant la meva incredulitat ho vaig preguntar i així m'ho va confirmar un regidor del PSC.
Sembla ser que s'hauria d'haver fet el canvi de nom dels contractes amb les subministradores de llum i aigua i no es va fer.
Avui, una veïna de l'edifici, a part d'assegurar-me que va ser per això, també m'ha dit que tampoc s'havia pagat el telèfon.
Qui n'és el responsable? Si és un polític, dimitirà? Veurem...
EL REPTE DE CADA DIA
A tots aquells que donem la nostra opinió cada dia, ens trobem davant d’una difícil repte: el de la caducitat de les notícies.
En el meu cas, tinc un compromís personal (no he firmat ni cap contracte ni declaració) de publicar diàriament alguna cosa, quasi sempre en format d’article, encara que sovint les pretensions inicials queden força reduïdes.
Existeixen temes que no perden interès encara que puguin passar algunes setmanes, en canvi, n’hi ha d’altres que poden ser tan canviants com el temps.
La prova la tenim ara mateix amb el procés sobiranista. De fet, mesos enrere, els amors i desamors entre CDC i ERC canviaven quasi a diari. Tant que era difícil saber si en aquell precís moment eren amics o estaven divorciats.
Para mi que sóc un animal polític, els vaivens de Mas no em venen de nou. Des de que Mas va ser escollit per Pujol per a dirigir el destí de Convergència, sempre ha tingut el mateix objectiu: ser-ne el President de la Generalitat. Encara que per això hagi hagut de fer pactes contranatura (com Pujol) o marejar la perdiu (con Pujol) o trencar unilateralment la unitat del bloc sobiranista canviant el format de la consulta del 9-N.
A hores d’ara, Mas, sap millor que ningú que el seu càrrec té data de caducitat. Encara que es tracti d’una data incerta i que, en principi, només ell sap quan de temps durarà l’angoixa.
L’any 2012, després de la Diada, va convocar eleccions anticipades quan encara no portava un any de legislatura. Un any abans Mas havia pactat el seu nomenament amb el PP, tot i que l’any 2003 havia acudit al notari per a que donés fe que ell mai hi pactaria.
Però els aires sobiranistes sorgits d’aquella diada el van portar a pensar que si trencava amb el PP i pujava al carro de l’independentisme, guanyaria les eleccions amb una majoria molt més àmplia que l’any anterior. Si la jugada li hagués sortit bé, Mas al front del seu partit, haurien estat enredant la troca els 4 anys següents i si un cop de sort hagués fet que l’economia millorés sensiblement, ho hauria presentant com una fita assolida que li hagués permès optar per una nova reelecció. En definitiva, el que pretenia Mas era guanyar temps, com ara, que l’única cosa que mira és seguir al càrrec mentre li permeti la legalitat. Per tant, a hores d’ara, no descarto que, finalment, acabi pactant amb el PSC si això li garanteix l’estabilitat necessària que li permeti acabar la legislatura l’any 2016.
Dilluns es va produir una situació del tot surrealista. Pel matí, Quico Homs, reinterpretant unes paraules dels líders de les CUP a la seva conveniència. Sembla ser que les CUP van dir que estaven a favor de la consulta del 9-N, però que després ja es veuria (està clar entre les dues formacions no hi ha cap punt de coincidència més enllà de la pròpia consulta)
Hores més tar, des de les CUP es desmentia amb rotunditat les afirmacions d’Homs. És lògic que la CUP no tornaria a donar suport al govern (únicament en aquest punt, remarco) si no ho feien les altres dues formacions que conformaven el bloc unitari (ERC i ICV-EUA)
Ahir el moviment d’escac el van fer les altres formacions que miren com es pot salvar (amb el suport de l’ANC i Òmnium –representants de la societat civil-) la consulta del 9-N.
Fins i tot s’estava parlant que si Mas no s’avé a avançar eleccions, no li quedarà un altra opció al govern que prorrogar els pressupostos ja que ERC (el soci preferent de CiU en aquesta legislatura) no els hi pensa donar suport.
Així, ràpidament, se’m acut una cosa. Si es prorroguen els pressupostos del 2014 per al 2015, la promesa electoralista de CiU de retornar la paga extraordinària als seus treballadors, no es complirà.
Bé, com us he dit al principi, tot això pot canviar en qualsevol moment. El President pot fer un moviment imprevisible que li torni a donar una situació una situació d’avantatge amb l’únic propòsit de guanyar temps. No ho dubteu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)