dijous, 16 d’abril del 2015

‘RATOS’ DE CLAVEGUERA

Diu un refrany castellà que de raza de viene al galgo tener el rabo largo.  
S’hauria de remenar per la història dels familiars més propers a Rodrigo Rato per a conèixer tota la veritat.
Sobre Rodrigo sabem que va ser Ministre durant l’etapa del funest Aznar. També que va ser president del Fons Monetari Internacional, una institució de nom altisonant, però que, en realitat, sembla que serveix per a ben poca cosa, a part d’omplir les butxaques dels seus dirigents. I, finalment, se’l recorda per tocar la campaneta el dia que l’entitat bancària que presidia (Bankia) va entrar a cotitzar a la borsa espanyola.
A partir del rescat de Bankia pel govern Rajoy (amb qui sembla que va competir per a dirigir els destins del PP), cau en desgràcia. Com diu una altra dita: si muntés un circ li creixerien els nans.  
No obstant, res feia sospitar que estava investigat per l’Agència Tributària per blanqueig de capitals, tal com va destapar dimarts el diari digital Voz Populi.
Segons les informacions periodístiques, Rodrigo Rato s’hauria acollit a l’amnistia fiscal decretada per Cristobal Montoro, tal com van fer altres milers d’espanyols que tenien diners dipositats en bancs estrangers o, perquè no, baix de la rajola de casa.  
Entre la meva molt desordenada documentació, conservo des de fa anys una pàgina del diari el Punt on hi ha una carta al director explicant els afers del pare i els germans de Rodrigo Rato. Aquesta mateixa informació apareix també a la pàgina los Genoveses, crítica amb el PP.
La casualitat va voler que el Punt publiqués aquesta carta pocs dies després dels atemptats de Nova York de l’11 de setembre de 2001, concretament diumenge 16. La punxa del Jap, il·lustrava l’apartat del lector escriu amb un dibuix de la Terra traspassada per un avió.
El títol de la carta no feia cap referència ni a Rodrigo Rato ni als membres de la seva família. Pel seu títol podia passar perfectament desapercebuda: Hemeroteca 1967. Però el seu contingut parlava (citant el Diario Español de Tarragona –ara Diari de Tarragona) de la multa que el règim de Franco va imposar al pare i a un germà de l’exministre, així com a d’altres socis per evasió de capitals usant com a intermediari el Banc de Siero que ells mateixos havien comprat amb anterioritat. La multa ascendia a 232.630.000 pessetes, una fortuna per a l’època!  
Crec que en aquest país li cal molt més  periodisme d’investigació. Donar notícies o crear opinió ho sé fer fins jo que mai he cursat cap estudi de periodisme.
Davant d’indicis, de qualsevol informació relativa a fets concrets però desconeguts, els periodistes haurien de cercar la veritat per a transmetre-la als ciutadans.
Desgraciadament, periodistes com per exemple Xavier Vinader, traspassat la passada setmana, n’hi ha pocs i els que hi ha, normalment són perseguits pels poders fàctics que controlen (o això pretenen) les societats.