RECTIFICAR NO SEMPRE ÉS DE SAVIS

De Ferreres a l'Ara. 

Fa només uns mesos, tant el PP com Ciudadanos, volien canviar la llei electoral per a que la persona elegida pera a governat (ja sigui un ajuntament, una autonomia o el propi estat) fos la que encapçales la llista més votada. Però en pocs mesos han reculat i allà on van dir blanc, ara diuen negre...

Efectivament, les eleccions andaluses del passat 2 de desembre van trastocar el panorama polític espanyol. Per una part l’entrada de Vox per primera vegada a un parlament i per l’altra la rectificació dels altres dos partits de la dreta espanyola que, pactant entre si han impedit que fos precisament la candidata de la llista més votada presidenta de la Junta d’Andalusia.

Sempre he cregut que qui acabi tenint la responsabilitat de governar ha de ser aquella persona que reuneixi més suports parlamentaris, es a dir, el vot de més electes. Per tant, del pacte assolit no tinc res que dir...  

Amb els acords assolits sobre la taula, properament, Juanma Moreno Bonilla acabarà sent elegit president de la Junta d’Andalusia amb els vots del seu partit (el PP), C’s i Vox i, tot i que el partit de Rivera renegui en públic de Vox, la veritat és que conformaran un tripartit andalús de dreta pura i dura. L’actitud de C’s és de simple postureo.    

Sovint, rectificar no sempre és de savis... I menys en política. 

De Manel Fondevila a eldiario.es.

  

ELS CORSARIS ITALIANS

El dia que s’ha sabut que la justícia italiana ha incauta el vaixell de l’oenegé catalana Open Armas per fomentar la immigració il·legal (quins pebrets!!), el Periódico de Catalunya m’ha publicat a la seva edició en paper la carta al director que vaig escriure fa una setmana i que com és normal, ja vaig publicar en aquest blog.

A saber, aquesta carta al director ha esta publicada a la Vanguardia, l’Ara, Diari de Tarragona (edició en paper), el Periódico de Catalunya (edició digital i paper) i Vinaròs News (tot i que és de casa i Emili Fonollosa me publica tot el que vull)

DE CORSARIS (Carta enviada a diversos diaris)

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Què se’n ha fet de l’Europa dels valors? De l’Europa de la humanitat, de la comprensió, de l’asil, de la fraternitat, de la democràcia... De l’Europa defensora dels drets humans?

Com europeu sento vergonya, ràbia, impotència, consternació, estupefacció i segurament alguna cosa més que no encerto a trobar a l’hora d’expressar-me.

Amb l’actual política sobre migració de la UE sobre les persones que fugen de les guerres, del terrorisme, de la barbàrie o de la gana i que creuen que trobaran a la vella Europa el remei per a tots els seus mals, els nostres polítics no volen donar-los-hi la resposta necessària, preferint fomentar la mort a la Mediterrània.

Les ONGs que treballen a la Mediterrània han estat portant a terme una labor humanitària encomiable. Però amb la detenció i retenció del vaixell Open Arms de la ONG del mateix nom per part de la Guardia Costanera italiana, s’ha acabat. Sembla que Europa hagi concedit patents de cors a les embarcacions de guerra per a que puguin actuar impunement per les aigües del Mare Nostrum. 

 

EN SUPORT AL PERIÓDICO DE CATALUNYA

Tinc per costum comprar i llegir el diari. De jovenet ja me comprava el Dicen.

Quan es va anunciar la sortida al carrer del Periódico de Catalunya el vaig esperar amb il·lusió.

Des d’aquella primera portada tantes vegades reproduïda on s’hi veia al President Josep Tarradellas fent de mestre d’escola fins avui l’he comprat quasi sempre, tret d’alguna etapa com per exemple quan es va tornar a publicar el Brusi (Diari de Barcelona) pel fet d’utilitzar el català.

Ara fa 4 anys el departament de subscripcions del diari se va posar en contacte amb mi per demanar-me si m’hi volia subscriure. No ho vaig dubtar: el diari que llegia cada dia me sortia una mica més barat.

Com a persona rebutjo la intolerància i la injustícia que és, des del meu punt de vista, el que s’està fent darrerament amb el Periódico.

Me pregunto si aquells que diuen que no el compraran o no llegiran més, el compren o el llegeixen habitualment.

Dintre d’unes setmanes quan me vencerà la subscripció, la tornaré a renovar perquè la imparcialitat, el rigor i la manera d’entendre el periodisme que trobo al Periódico no la trobo en altres diaris, tot i la seva imperfecció. 

El castells no són com el toros: no es mata a cap ésser viu

Silvia Muñoz MartínL'Hospitalet de Llobregat

No sé si tot això de l'independentisme català està provocant un genocidi a gran escala de tots els elements patriòtics del país. Els castells són una activitat cultural de gran envergadura i de grans valors socials i morals que caracteritzen els catalans. Per tant, és de difícil comparació amb altres activitats ja que té trets molt particulars i únics.

Arran d'una fotografia del famós Fran Rivera torejant una vaquilla junt a la seva recent nascuda filla que ha estat viral a les xarxes socials amb una pluja de critiques contra l'artista, vaig llegir al crític taurí Antonio Lorcapreguntar-se: "¿Acaso no hay muchos pedres que permiten que sus hijos de corta edad se suban a lo alto de una torre humana --los castells catalanes-- con el riesgo evidente de que sufran algun daño, y nadie polemiza sobre la que es, sin duda, una tradicion arraigada?".

El món taurí és una tradició espanyola on la intencionalitat és assassinar a l'animal sense que aquest tingui el poder de decidir si vol o no vol participar en aquest gran esdeveniment patriòtic. Cal afegir l'aportació d'una regidora de Ciutadans de l'Ajuntament de Reus, Pepa Labrador, sustentada amb la imatge d'una caiguda dels Castellers de la Vil·la de Gràcia: "És com a mínim curiós que qui s'escandalitza per la fotografia de Fran Rivera amb la seva filla, no ho facin per això".

Sembla curiós com la gent es permet el luxe de fer comentaris sense tenir els coneixements suficients per parlar del tema, i més en un tant delicat i especialitzat com és el dels castells. Tant el món taurí com els dels castells són elements patriòtics i molt vocacionals, ambdós es transmeten molts cops de generacions en generacions. Tot i això, tenen moltes més variables diferents e incomparables. Tots dos conceptes són com l'oli i l'aigua, no es poden barrejar.

Els castells són construccions humanes que s'eleven a alçades impensables on l'objectiu és muntar i desmuntar la construcció. Per tant, la intencionalitat no és caure. Sí que és cert que el risc de caure i prendre mal existeix, però hi és en els castells, en el futbol, en el basquet, en el handbol, en la gimnàstica esportiva, en el pati de la escola i en el parc. Si ens regim sota aquesta regla, no deixaríem que els nostres fills sortissin al carrer.Pels taurins, la seva finalitat és matar a l'animal. Els castellers, o millor dit, la nostra intenció no és matar als nens. Els castells ensenyen molts valors de psicomotricitat, morals, socials que difícil és trobar una activitat així els aporti.

Per tant, senyors i senyores d'Espanya, preocupeu-vos de trobar feina, tenir salut i una bona família que nosaltres ja ens preocupem de fer cultura i país.

CARTA OBERTA A L’ALCALDE D’AMPOSTA

Amic Adam,

El passat dimecres vas entrar a casa meva sense el meu consentiment.

Després de passar per la plaça del Mercat i veure’t com des de la tribuna d’oradors t’adreçava als ciutadans que havien acudit a l’acte organitzat per Junts pel Sí, en arribar a casa, dintre de la bústia, em vaig trobar una carta teva que, com alcalde, em demanaves el vot per a la mateixa candidatura (per cert, una carta molt similar a la que va adreçar l’alcalde de Riba-roja d’Ebre als seus conciutadans). Si t’hagués volgut escoltar, m’hauria quedat i, ja saps que si no ho vaig fer no va ser per tu, sinó per la majoria de la gent que t’acompanyava.

T’ho diré francament: la teva carta va ser un despropòsit. Com alcalde t’hauries d'haver mantingut neutral; enguany ja vas gaudir del teu moment durant la campanya de les municipals... La carta que vaig rebre dimecres senzillament sobrava.

Suposo que ets conscient que vas arribar a l’alcaldia per dos motius principals: pel cansament dels ciutadans d’Amposta amb aquells que portaven 28 anys ininterromputs governant la ciutat i perquè vas saber reunir a la teva llista a gent de pensament molt divers. Tan divers com el de la regidora del teu equip Rosabel Recio que ha format de la candidatura de Catalunya Sí que es pot.  

Ni que només hagués segut per respecte cap aquesta regidora, com alcalde t’hauries d’haver inhibit, tot i que, evidentment, com a ciutadà en tenies tot el dret del món. Vull pensar que només es tracta d’un error de principiant que no es tornarà a repetir.

Si no vols perdre la confiança que molts de ciutadans d’Amposta van dipositar amb tu el passat 24 de maig, intenta no cometre més errades com aquesta.   

Salut i molta sort! 

(Aquesta carta ha estat enviada a Diari de Tarragona i a la Revista Amposta) 

¿Desdoblar la N-340? No, ampliar y quitar el peaje de la AP-7 (Carta publicada avui pel Periódico de Catalunya)

Lamentablement, no estava la versió en català...

Jordi Buxonat (El Perelló)

Durante los últimos 17 años he trabajado con una furgoneta, haciendo unos cien kilómetros diarios, la mayoría por la fatídica N-340. Es una vía sin demasiadas dificultades ni curvas pronunciadas, y ahora sin semáforos. He llegado a la conclusión de que con una buena conducción se evitarían la mayoría de accidentes. Y es que viendo algunos comportamientos es extraño que no haya más: casi todos ellos son adelantamientos peligrosos. También hay que decir que algunos de los muertos que se contabilizan son por causas que nada tienen que ver con el estado de la vía, como algún atropello, por ejemplo. Pero es cierto que uno de cada cuatro vehículos son camiones de alto tonelaje, una auténtica desmesura. Ante esta situación, ¿qué se propone? Abertis, concesionaria de la autopista, ya ofreció hace tiempo desviar el tráfico pesado y establecer bonificaciones a la población local, pero Fomento no dijo nada. Algunos todavía reclaman urgentemente construir otra vía rápida junto a la existente, pero precisamente este año ha anunciado el Ministerio que no se renovará la concesión de la AP-7, así que el 2019 será gratuita. Y es que ya están lejos los tiempos en que atábamos los perros con longanizas, y como bien dice el alcalde de Amposta "la falta de planificación del Gobierno previó una autovía y una autopista paralelas y ahora se ha dado cuenta de que no hay recursos". Germà Bel, experto en infraestructuras e hijo de Alcanar, apunta que "desde el punto de vista técnico no hacen falta más carriles". Según los expertos, lo que hace falta (y es mucho más barato) no es desdoblar la nacional, sino ampliar la actual AP-7 con un tercer carril y quitarle el peaje, con el reto de aumentar el transporte de mercancías por tren para alcanzar niveles similares a los europeos. Y es que es irracional añadir otra autopista a la antigua N-340, la actual N-340, la vía de ferrocarril, la línea del TGV y la AP-7.

CENSURA PERIODÍSTICA?

Divendres de la passada setmana vaig enviar una carta a diversos mitjans de comunicació. Dilluns me la va publicar íntegra Diari de Tarragona que, a més, la va qualificar com a carta del dia.

No ha estat fins avui dimecres que ha estat publicada per l’edició digital de la Vanguardia (en un altre temps Española i avui al servei de CDC) i també pel Periódico de Catalunya.

Em sobta que en tots dos casos hagin omès la part final, la que precisament podria ser més polèmica. Potser abans de retallar-la m'ho haurien pogut demanar parer, no? 

Us torno a reproduir la carta tal i com la vaig enviar:

PREPARATS!

Segur què coneixeu l’eslògan. Preparats per fer una Catalunya millor és una campanya institucional de la Generalitat que va començar els passat 25 de maig i que està sortint pels diversos mitjans de comunicació. L’anunci acaba amb un repte: fem-ho!

Però, preparats per a què? No es diu en claredat, però entenc que preparats per afrontar els nous desafiaments que ens ha de deparar el futur (digueu-li, si us complau fer-ho, independència)

Està clar que la campanya comporta una despesa que surt, com sempre, dels impostos que paguem la majoria dels ciutadans. No sé en quina quantia, però trobo que seria millor destinar-los per a fer coses molt més útils per als ciutadans del nostre país.

Però el més inversemblant sobre aquest tema és el que em va explicar l’altre dia el director d’una escola:

-El govern ens obliga a posar el lema a tots els escrits del centre.

Els qui com jo ja teniu una edat, segur que recordareu les consignes que escrivia el mestre a la pissarra quan érem petits... Semblant!

La part censurada és a partir de quan parlo del que em va explicar el director d’una escola.  

Efectivament, el passat dimecres em vaig trobar a l’estació de Sants de Barcelona a un conegut, director d’una escola d’Amposta. Com jo és un animal polític i, segurament, situat una mica més a l’esquerra que jo. Per la seva procedència i conviccions no crec que sigui independentista i segur que no és convergent. Per tant, és del tot lògic que mostri la seva disconformitat per l’ordre que va rebre des de la cúpula del departament per la qual s’obligava al centre a posar l’eslògan en qüestió.

Tinc clar que comparar el fet amb altres que considero semblants als que passaven a l’escola franquista pot ferir alguna sensibilitat i em sé pot qüestionar per això. Però no em sembla lògic que a un país que aspira a ser model de democràcia s’exigeixi a posar uns textos polítics que res tenen que veure amb l’educació.

Per cert, la campanya va ser presentada pel Secretari de Comunicació Josep Martí que, per aquells que no ho sàpiguen és de l’Ametlla de Mar. Aquest senyor és el que va venir l’any passat a Amposta a lliurar a la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta el premi Amposta que ens van atorgar els mitjans de comunicació locals.

En aquell temps jo era el president i vaig assistir a l’acte amb la camisa blau delta que portem a les actuacions i a d’altres actes (molt pocs) als que s’assisteix representant a la colla castellera.

En arribar a la plaça de la Vila, vaig apropar-me a l’alcalde per a saludar-lo i, aquest em va presentar al citat Secretari de Comunicació. Com que era hivern, anava cobert per roba d’abric per la qual cosa no es veia la camisa.

-Quin color porteu –em va preguntar-

-Blau...

-Com la Falange? –em va respondre Martí-

-Nosaltres li diem blau delta.  

No em direu que el comentari no va ser totalment desafortunat.  

Diari de Tarragona.

El Periódico (només surt a l'edició digital en castellà)  

La Vanguardia. 

CARTA ENVIADA A DIVERSOS DIARIS

PREPARATS!

Segur què coneixeu l’eslògan. Preparats per fer una Catalunya millor és una campanya institucional de la Generalitat que va començar els passat 25 de maig i que està sortint pels diversos mitjans de comunicació. L’anunci acaba amb un repte: fem-ho!

Però, preparats per a què? No es diu en claredat, però entenc que preparats per afrontar els nous desafiaments que ens ha de deparar el futur (digueu-li, si us complau fer-ho, independència)

Està clar que la campanya comporta una despesa que surt, com sempre, dels impostos que paguem la majoria dels ciutadans. No sé en quina quantia, però trobo que seria millor destinar-los per a fer coses molt més útils per als ciutadans del nostre país.

Però el més inversemblant sobre aquest tema és el que em va explicar l’altre dia el director d’una escola:

-El govern ens obliga a posar el lema a tots els escrits del centre.

Els qui com jo ja teniu una edat, segur que recordareu les consignes que escrivia el mestre a la pissarra quan érem petits... Semblant! 

Llegiu la notícia al Periódico de Catalunya.  

Mireu el vídeo. 

Associacions o societats limitades? (Carta publicada al Punt Avui)

 CAROL MARTÍ GRAU / SITGES (GARRAF)

La nova Llei 27/2014 del govern espanyol que va entrar en vigor al novembre sobre impost de societats és clarament un atac directe al teixit associatiu del país. Jo mateixa formo part d'una associació de pares amb nens amb discapacitat que es veu directament afectada per aquesta nova normativa fiscal. Segons aquesta, totes les associacions, per petites que siguin, tant si generen ingressos com si no, hauran de declarar l'impost, tal com ho fan les societats mercantils. Cada vegada és més complicat gestionar una associació, moltes d'aquestes han estat creades per les mancances que els ciutadans trobem en els nostres municipis, i el cas de la discapacitat és un camp minat; per això destinem les nostres energies a posar en funcionament serveis especialitzats amb què es busca millorar la vida dels nostres fills. És una bona notícia saber que des del mes de febrer moltes associacions catalanes s'estan mobilitzant en contra de l'aplicació d'aquesta llei, demanen al govern espanyol que modifiqui la llei per simplificar els impostos tributaris de les associacions i entitats sense ànim de lucre per recuperar els supòsits d'exempcions que existien. També demanen al Parlament i al govern de la Generalitat que instin el govern de l'Estat a elaborar una nova proposta fiscal per aconseguir que les nostres associacions siguin del tot participatives, transparents i coherents, sense haver de recórrer a gestors externs.

.

CARTA PUBLICADA AL DIARI EL MUNDO ADREÇADA ALS TÈCNICS DE L'AEAT

Sr. Director: 
Hace años, los subinspectores de Hacienda constituyeron su sindicato, el GESTHA, y aprobaron sus objetivos, lo cual es lógico y legítimo. 
El primero de esos objetivos fue el de conseguir que no se les dominase subinspectores sino inspectores técnicos, de forma similar a como los antiguos aparejadores pretendieron y consiguieron que se les llamase ingenieros técnicos en vez de aparejadores. Así, los subinspectores consiguieron hace varios años que les denomine técnicos de Hacienda, lo cual a todos nos parece muy bien, porque el prefijo sub tiene un alcance peyorativo. 
Lo que ya no parece ni legítimo ni justo es la pretensión de 
los técnicos de que se les nombre en inspectores de Hacienda sin 
que se les exija la superior preparación de éstos y sin tener que superar las reñidas oposiciones que tienen que superar. Los técnicos pretenden, a tal fin, que se convoquen oposiciones blandas especialmente diseñadas para que ellos puedan convertirse en inspectores por la puerta de atrás, o sea, sin esfuerzo alguno. 
Afirmar, como en ocasiones ha manifestado algún miembro de 
este colectivo, que el Ministerio les debe este trato de favor, porque ellos «lo hacen todo», es lo mismo que afirmar que en un hospital todo lo hacen las enfermeras y que, por ello, habría que nombrarlas médicos. Pero es menos aceptable que para conseguir este objetivo, los técnicos se alíen con Podemos o con cualquier otra formación política, como ha denunciado recientemente IHE, el sindicato de los inspectores de Hacienda. 

Jesús Peña García. Madrid. 

SOC: Maltractament del sector públic (Carta publicada ahir al Periódico de Catalunya)

Joan Castellano (Amposta)

Sóc un treballador del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC). Treballo en una oficina d'ocupació, formo part d'aquest col·lectiu de treballadors públics que atenem prop de 600.000 conciutadans en atur. Però la veritat, malgrat que fa 14 anys que estic en aquest servei i sense voler fer corporativisme, he de dir que si alguna cosa funciona és gràcies a la voluntat dels treballadors. 

Dubto, i molt, de la voluntat de l'Administració de la Generalitat de tirar endavant aquest servei públic perquè, malgrat les queixes reiterades, no es preocupa de millorar les xarxes de comunicacions ni de dotar de mitjans humans i materials suficients les oficines d'ocupació. Així, en lloc de ser una Administració del segle XXI, es dóna un servei més propi del XIX. Entenc que hi pugui haver motius ocults, com per exemple desprestigiar el sector públic i així reconduir el servei al privat, amb el consegüent benefici per a algú o per a alguns dels seus amics. Encara recordo quan es van arribar a pagar, cap al 2002, uns 30 euros per currículum en un Servei Català de Col·locació.

En definitiva, ¿l'Administració pensa en l'usuari o només són estadístiques? Ja no demano que pensin en els treballadors; nosaltres, malgrat el menyspreu, seguim treballant i ajudant els desocupats, conscients que estem a la primera línia, i entenem la sensibilitat i la problemàtica de les persones que recorren a nosaltres per sol·licitar ajuda, orientació, formació, assessorament i, de vegades, solucions que no tenim.

S’HA D’ESCOLTAR AL POBLE (Carta enviada a diversos diaris)

L’error més gran que es pot cometre en política és no escoltar els ciutadans i pensar, erròniament, que estan equivocats per no compatir les mateixes idees dels seus governants.

Sovint m’agrada recordar una anècdota que va passar a Uruguai de principis dels 80, quan la dictadura d’aquell país estava agonitzant. Els militars van voler fer un referèndum a l’estil del que s’havia fet a Espanya l’any 1976 sobre la reforma política.

Amb més del 90% dels vots, la ciutadania va triar canviar la forma de govern. Els militars, que no volien abandonar el poder, es van adreçar al poble per a dir-li que no ho havien entès i, després d’explicar-los-hi les bondats de continuar amb al règim polític que hi havia, es convocaria una nova consulta. Així ho van fer i després de intentar convèncer la població, es va convocar el nou referèndum. El resultat no va ser el que esperaven: es va incrementar la participació i el percentatge de vots favorables a la reforma va superar el de la primera vegada. Si alguna cosa no accepta la població és que se’ns prengui per babaus.

Rajoy ha de venir a Catalunya ha explicar-nos les avantatges de continuar units a la resta d’Espanya i a oferir-nos alternatives econòmiques. El tòpic de que els catalans només pensem amb la pela, encara deu d’estar ben present a l’imaginari dels espanyols...

Com diu la dita castellana, obras són amores y no buenas razones. Que Rajoy no ens vulgui vendre ara el que se’ns ha estat negant durant tants i tants d’anys.

Tants, que les prioritats dels catalans han tingut temps de canviar i les aspiracions que teníem ha deixat pas a noves quimeres.

DNI 39655582-V

CARTA OBERTA AL SR FERRAN BEL, ALCALDE DE TORTOSA

(Enviada a diversos diaris, setmanaris i revistes) 

Sr Alcalde, 

 

Em van dir que la policia local de Tortosa sancionava els vehicles mal aparcats a la zona de l’Hospital Verge de la Cinta. M’ho va confirmar un veí d’Amposta que va ser multat quan va portar el seu pare vell i malalt a consultes externes de dit hospital.  

Però la meva sorpresa va ser comprovar que, efectivament, s’havien suprimit gran quantitat d’aparcaments al llarg del carrer d’accés (des de la carretera Simpàtica fins la Residència) sense disposar de cap alternativa.

Em dirà vostè que els cotxes s’aparcaven amb una roda sobre la vorera, la qual cosa no està permesa, però, des del meu punt de vista no calia pintar una ratlla groga que impedeix fins i tot aturar-se. Si és com avís, em sembla correcte, però no cal reiterar una norma de transit que ja es coneguda.

Els usuaris de l’Hospital (ja siguin malalts, acompanyants o visitants) esperen, Sr Alcalde, alternatives. Miri, no tothom hi pot arribar en transport públic, en primer lloc perquè es tracta d’una línia urbana i en segon lloc, perquè és insuficient. Si una persona està malalta, com menys trasbals pateix, millor. La conclusió és que el mitjà de transport més pràctic és el cotxe particular  (i més si es viu fora de Tortosa) ja que no tothom té dret a disposar d’una ambulància o taxi.

També li he de dir que hi ha mancança de places reservades a minusvàlids. La passada setmana, tot hi portar la targeta d’un familiar a qui sé li havia de fer una revisió a la vista, no en vaig trobar i em va tocar aparcar a la urbanització que hi ha a l’altre costat, no sense haver-hi donat abans un parell de voltes.  

Vostè, Sr Alcalde, com a bon polític que és, coneix perfectament que la majoria dels que arriben amb cotxe particular venen de fora i no el poden castigar a les urnes. De poder-ho fer, potser s’ho hagués pensat dues vegades abans prendre una mesura tant impopular com la que ha pres el seu equip de govern. 

Diari de Tarragona.  

El preu abusiu de tenir feina (carta al director llegida al Periódico)

Cada dia que passa es confirma més: allò que anomenem crisi és en realitat una ESTAFA!

La setmana passada es va fer públic que la majoria dels considerats com els més rics del món havien vist com s’incrementaven les seves fortunes durant l’any 2013. En canvi, dels que passen penúries per arribar a final de més, no hi ha xifres oficials, però n’hi ha molts, molts més que rics surten a la llista.

Segur que coneixeu un gran nombre de persones que estan a l’atur, fins i tot famílies senceres. Segur que coneixeu gent que estant treballant a precari i encara donen gràcies de poder-ho fer. Fins i tot, possiblement, coneixereu empresaris que s’aprofiten de la crisi i contracten treballadors a sous irrisoris i sense assegurar-los.

Avui, a la secció de cartes al director del Periódico de Catalunya, m’ha cridat l’atenció veure una cara coneguda. La seva carta (entre les destacades del dia) és un fidel reflex de les actituds que tenen alguns empresaris de cara als més necessitats. El seu nom no sortirà a les notícies com els lladres i criminals més destacats, però hi haurien de sortir per a que tothom se’n assabentés del que estant fent.

El preu abusiu de tenir feina

Rafel T. Duran Pino (L'Aldea)

Tinc un familiar que està en una situació desesperada: a l'atur sense subsidi, sobrevivint gràcies a la pensió de viudetat de la seva mare i de la petita ajuda que dóna el Govern a gent com ell, que ja ha esgotat l'atur. A més, està passant pensió alimentària a la seva exdona pel fill que tenen en comú. A mitjans del novembre passat, ens va anunciar que havia trobat feina en una empresa d'esdeveniments que té la seu en un viver d'empreses en una població del Montsià: 15 dies a prova i després contracte de sis mesos, un sou de gairebé 1.000 euros més comissions... Després dels primers 15 dies (sense contracte), el 30 de novembre li van proposar fer-li un contracte. Aquest familiar meu va acceptar perquè tenia una gran necessitat de treballar, guanyar un sou i sentir-se útil. Però s'acostava Nadal, seguia treballant i el contracte no apareixia per enlloc. Va pactar amb l'empresa que el dia 20 del desembre passat cobraria la nòmina, podria singar el contracte i tindria festa fins després de Reis, per compensar els 15 dies de novembre. Ell , content es va presentar el dia 20 i es va trobar que el cap era a Madrid, se n'havia anat uns dies i sense previsió de tornar aviat. A les repetides trucades telefòniques del meu familiar, només respon que no té diners i que no pot pagar, i que si no està content, que deixi la feina. ¿Quant duraran aquests abusos a gent que necessita treballar? Aquests dies, el meu parent ha vist a internet que el seu cap busca un altre comercial, aquesta vegada per a la Terra Alta.

DIARI DE TARRAGONA M'HA PUBLICAT LA CARTA QUE ELS HI VAIG ENVIAR AHIR

Pintades aparegudes a diversos indrets d'Amposta.

http://www.diaridetarragona.com/noticia.php?id=14822

UN BOSC FRONDÓS (Carta enviada a diversos diaris)

Si heu estat atents als mitjans de comunicació d’aquests darrers dies, heu pogut observar un canvi de tendència. Els índex macroeconòmics estan tornant als nivells de fa uns anys, tot just quan començava la crisi. Fins i tot Fitch, una de les agències de qualificació, ha retornat a Espanya la BBB, o sigui, una economia estable.

Totes aquestes bones perspectives han comportat que, des dels organismes internacionals com per exemple el Banc Central Europeu, hagin felicitat el govern espanyol per l’efectivitat de les mesures adoptades.

Dit això, vull recordar-vos que fa temps ja vaig advertir que la crisi acabaria quan algú diria que ja s’havia acabat. Així, de sobte. Si fa o no fa, és la situació que se’ns presenta en l’actualitat. Els brots verds que semblava que sortien de tant en tant, estan donant pas a un bosc frondós...

Però, la realitat del dia a dia, la que percep el ciutadà de peu, és la mateixa?

Evidentment que no. I sinó que els hi preguntin a la majoria dels treballadors de la Generalitat de Catalunya que, segons l’avantprojecte de pressupostos generals de Catalunya per al 2014 tornaran a perdre una de les dues pagues extraordinàries. Tampoc milloraran totes aquelles àrees (Sanitat, Ensenyament, Serveis Socials, Cultura...) que s’han vist afectades per les retallades constants d’aquests darrers anys.

Digueu-me llavors què ha millorat? Abans us parlava de xifres macroeconòmiques, aquelles que només saben interpretar els experts, però l’ama de casa o el treballador tan sols entenen de les apujades de la cistella de la compra, dels diners que entren a casa a final de mes o de la quota de la hipoteca que no poden pagar.

DECEPCIÓ (Carta enviada al Periódico)

El Periódico de Catalunya portava dies anunciant per a diumenge la possibilitat d’adquirir, juntament amb el diari, el llibre sobre Neus Català, la supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück, Un Cel de Plom, de l’escriptora Carme Martí.

Juntament amb el llibre s’oferia una rosa i un bombó.

La meva sorpresa ha estat quan la quiosquera m’ha dit que no en tenia. De fet només n’hi ha arribat quatre i que els havia reservat per als clients habituals.

Des de fa 3 anys sóc subscriptor del Periódico, un diari que he comprat assíduament des del seu naixement l’any 1978. De dilluns a divendres, normalment, el compro a Tortosa, ciutat on treballo i, els caps de setmana a Amposta, el lloc on resideixo.

Per la gran publicitat que ha fet el rotatiu, ha estat una gran decepció la poca quantitat de llibres que han arribat al quiosc, al menys, al que jo vaig. Una mica desproporcionada, no?   

CARTA PUBLICADA AL PERIÓDICO

Ja sabeu que el Periódico tenen costum de retocar les cartes que els envies, això si és que les acaben publicant. Així ha quedat la carta que els hi vaig enviar el passat cap de setmana. 

Llei de punt final

Dimecres, 6 de març del 2013 Joan Ferré Verge (Amposta)

Temo que des del Govern català s'està intentant fer una llei de punt final per eximir de responsabilitats alguns dels seus membres (inclòs el president), tal com va passar en països com l'Argentina i, de forma implícita, també a Espanya. El cas Palau podria acabar esquitxant Artur Mas, i els seus socis de govern (i a la vegada partit de l'oposició), es neguen a fer que comparegui al Parlament per donar explicacions sobre una més que probable finançament irregular de Convergència. Raons com les que va donar Marta Rovira, secretària general d'ERC, em sonen a excusa. Quan Millet va buidar les arques del Palau de la Música, Mas no era el president de la Generalitat. Tothom hauria de ser igual davant la justícia, però els poderosos es tapen entre ells.

Per si voleu llegir la carta original. 

 

PUNT I FINAL (Carta enviada a diferents mitjans de comunicació)

Molt em temo que des del govern català s’està intentant fer una llei de punt i final per eximir  de responsabilitats a alguns dels seus membres (inclòs el President), tal i com va passar a països com l’Argentina i, de forma implícita també a Espanya per evitar així que ningú hagués de passar comptes pels delictes comesos durant les dictadures respectives.  

El cas Palau de la Música podria acabar esquitxant a Artur Mas, per això, els seus socis de govern (i a la vegada principal partit de l’oposició), es neguen sistemàticament que pugui comparèixer al Parlament per a donar explicacions sobre un, més que provable, finançament irregular de Convergència. Raons com les que va donar Marta Rovira, Secretaria General d’ERC (No jugarem a qüestionar les institucions catalanes), em sonen a una excusa sense justificació possible. Quan Millet va desmantellar les arques del Palau de la Música, Mas no era el President de la Generalitat i que hagi acabat ocupant aquest càrrec és nomes un fet casual i efímer.

Tothom hauria de ser igual davant la Justícia: prínceps, ducs, presidents, ministres i ciutadans del carrer. Però els poderosos es tapen entre ells i els únics culpables som els qui no ostentem cap títol ni càrrec.