MAS A LA DESESPERADA

Si ens atenem al discurs de Mas ahir al parlament, tot indica que estem a les portes d’unes noves eleccions anticipades.

I és que Mas no ho té clar. O dit d’una altra manera: es troba entre l’espasa i la paret. La paret seria el poder de l’Estat Central que no para d’amenaçar a Catalunya (la penúltima han estat les declaracions del Ministre d’Afers Exteriors García-Margallo dient que no descarta que demà mateix, el Govern de Rajoy pugui suspendre l’autonomia) i l’espasa seria ERC, però també ANC i Òmnium.

A Mas sé li esgoten les alternatives. Sembla ser que només li queden dues: anar de la ma d’ERC i posar les urnes al carrer el 9-N sense la legalitat que, ara com ara defensa, i tornar a convocar eleccions. Ja veuríem si finalment hi haurà candidatura unitària o no. Aquesta serà la nova disjuntiva.

És evident que si Mas convoca eleccions anticipades haurà fracassat una vegada més. L’any 2012, després de la Diada, es va desempallegar del PP per a tirar-se als braços dels republicans i acatar la nova fe independentista que començava a agafar força.

Ara, si finalment ERC no entra al govern (la qual cosa voldrà dir que la consulta no es farà al seu gust) i al menys que es busqui nous socis (el PSC hi estaria disposat, però des del meu punt de vista els socialistes es farien l’harakiri) Per molt que es volguessin disfressar de salvadors de la situació, molts militants i simpatitzants que ens hem vist afectats per les males formes d’alguns membres de Convergència, no ho toleraríem.

El desig de Mas i els seus seria fer una candidatura unitària on l’encara President aniria de número 1. Tal com està la situació, no crec que Junqueras hi posés massa inconvenients per anar de dos (sempre que els relacions entre totes dues formacions no empitjorin) ja que sap que tard o d’hora (sembla), li arribarà la seva oportunitat.

Però també caldrà veure-ho. Els republicans saben que podríem guanyar perfectament unes eleccions autonòmiques de fer-se de forma immediata. Però això voldria dir que dintre d’uns mesos serien ells els que es trobarien en la mateixa situació que ara es troba CiU. I la pregunta és: estan preparats per afrontar aquesta situació, amb el desgast que això comporta.

Però si CiU (o CDC) baixa, altres hauran d’ocupar el seu lloc. És llei de vida. I si guanyes unes eleccions, s’ha d’afrontar el repte i acatar la voluntat dels ciutadans. No s’entendria d’una altra manera.

Sigui quina sigui la situació, està clar que aquestes 7 setmanes i escaig que queden fins el dia 9 de novembre, estarem ben distrets. Tal i com es vagi aproximant el dia, cada vegada hi sortiran novetats (d’un signe o d’un altre) que poden fer variar la situació en qualsevol moment.

Però ahir Mas no només va deixar entreveure la possibilitat d’avançar les eleccions, sinó que també va fer un balança triomfalista del seu mandat (un altre signe de que podem estar arribant al final d’un cicle)

Com sol ser habitual amb els convergents, va donar les culpes a Madrid de tot (ells no accepten mai que s’han equivocat, són perfectes!)

Avui, al Periódico en paper (o digital si en sou subscriptors d’aquest format) podeu llegir un dur article de Joan Tàpia que porta per títol Una certa olor a segona dissolució.

I una senyal més de que estem davant d’una convocatòria electoral: la recuperació de la segona paga extraordinària per part dels treballadors de la Generalitat. He llegit per algun lloc que és una mesura populista que està encaminada a recuperar vots d’entre els seus treballadors (recordeu que una gran part de la plantilla són afins a CiU i que si darrerament els han deixat de votar, en part ha estat per la supressió d’una part del sou)

Sembla ser que la mesura, per molt anunciada que sigui, es poc provable que s’arribi a aplicar, tal i com estan els comptes de la Generalitat... Però ells ja ho han deixat anar. 

Ara tot s'hi val!  La veda s'ha acabat.   

L’IMMOBILISME DEL CENTRALISME

Sembla ser que l’estratègia del tancredisme de Rajoy s’ha encomanat a la majoria dels partits d’àmbit estatal. Allí no hi ha qui es mogui un mil·límetre. Les posicions són les mateixes ara que fa una setmana, que fa un mes, que fa un any... Com si una manifestació amb 1.800.000 persones no hagués existit.

Deia la vicepresidenta del govern, la Soraya Sáenz de Santamaria que no és per capritx, sinó de legalitat.

Si això almenys ho entenen (la qual cosa ja em sembla molt), el pas següent seria moure’s en algun sentit.

Puc entendre que cap partit centralista estigui clarament a favor de la independència, però la consulta és una altra cosa. Quin problema hi hauria d’haver per a que els catalans poguéssim votar? Ni això.

Qualsevol altre govern (tenim l’exemple clar del anglès) faria algun gest per a calmar la multitud. Per a satisfer a una majoria de catalans que desitgen votar i després, ja ho veurem...

Ara ja no tenen l’excusa de la majoria silenciosa a la que va apel·lar Rajoy l’any passat. Aquest any si algú volia manifestar-se en sentit contrari ho va poder fer a Tarragona. Encara que particularment em va sembla més una exaltació de l’espanyolisme català que una jornada reivindicativa alternativa com pretenien que fos.

Rajoy faria bé en escoltar a Pedro Sánchez (que evidentment tampoc està d’acord amb res) i fer algun gest com o bé deixar fer la consulta o bé mirar de canviar les lleis (una llei es canvia amb una altra llei i quan volen bé que les canvien)

De moment estaria bé, com he dit que si fer una consulta com la que es pretén fer és il·legal, fer el possible per a què no ho sigui i després, tot i entenent que ara com ara és molt difícil que accepten la independència, al menys que promoguin un estat federal canviant la llei orgànica que calgui.

No vull dir amb això que estigui a favor d’una Espanya federal per davant de la independència. Estic a favor d’allò que sigui millor per a Catalunya i si el primer pas per assolir un estat independent és passar pel federal, es passa. Però que no ens enganyin més. Si Espanya esdevé federal haurien de canviar moltes coses, com per exemple no dependre tant de les decisions de Madrid. I, evidentment no estar-nos eternament en aquesta posició.

Però mentre Rajoy sigui el president del govern serà molt difícil que la situació canviï. Ni manifestacions ni cap mena d’acte el faran canviar. Per què? Perquè Rajoy, com la majoria dels polítics està atrapat per la voluntat dels seus votants que és el mateix que dir que està agafat pels dellonses...   

Oi què m’enteneu?

    

11 DE SETEMBRE (DIADA NACIONAL DE CATALUNYA)

Motius de salut i familiars m’impedeixen avui participar dels actes que s’han organitzat a Barcelona amb motiu del Tricentenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques de Felip V.

El primer 11 de setembre del que vaig participar va ser l’any 1978 (Recordeu 1976 Sant Boi i 1977 i milió de persones a Barcelona) L’any següent (1979) hi vaig tornar. Segurament molts dels conversos i fanàtics encara votaven a la UCD i va ser més tard quan van veure el resplendor d’aquell del qui ara reneguen en públic mentre que en privat encara segueixen la seva doctrina.

Per les imatges que s’han vist per televisió, un any més la participació a la Diada ha estat un èxit. Segons informa el Periódico, la Guàrdia Urbana xifra l’assistència en 1.800.000 persones, la qual cosa superaria de llarg la xifra oficial de 1.400.000 de la Via Catalana de l’any passat i passaria a ser la manifestació més multitudinària que hi ha hagut mai a Europa.

A partir de demà mateix, tot els esforços es destinaran a poder fer la consulta el 9-N. No serà gens fàcil, ja que el Govern Central utilitzarà tots els mitjans al seu abast (legal i il·legals) per a impedir-ho.

Però imaginem-nos per un moment que el dia 9 s’acaben posant les urnes al carrer. Aquell dia la participació hauria de ser massiva i, a part d’això, s’hauria d’aconseguir un alt percentatge de vots favorables, es a dir sí+sí.

Per assolir aquesta fita cal convèncer els indecisos i fins i tot aquells que com jo ho, tot hi tenir-ho pro clar, la decisió final la prendrem poc temps abans de dipositar la papereta a l’urna.

I per què dic això? Perquè entre els partidaris de la independència hi ha molt de fanàtic que, mentre per una part repudia temps pretèrits (es a dir, la dictadura franquista), així com els diferents governs que ha tingut Espanya des del restabliment de la democràcia, per l’altra part sembla que són partidaris del pensament únic. Què tot hom ha de pensar com ells pensen. No hi ha més alternatives.

Ahir vaig penjar al blog un article de Jaume Reixach, el director del Triangle molt crític amb els organitzadors de la diada. Davant d’un article així es pot estar d’acord o no, però no cal deixar comentaris grollers tal i com m’ho va fer un dels amics que tenia a Facebook (i com que no era la primera vegada que ho feia, l’he bloquejat)

Us el reproduiré:

Gracies per tractar-me practicament d'imbecil per anar dema a la V, potser sere un figurant pero no penso viure de genolls davant del poder español com feu els de la delegacio del psoe a la colonia. A mi qualsevol manifestacio popular que empenyi a lliurar-nos d'escanya m'esta be

La meva resposta va ser la següent:

Jordi, el que passa és que les formes et perden. Interpretes una cosa que no he dit (i d’això se’n diu especular. L’article és del director del Triangle i pots compartir el que diu o no, però no especulis. 
Hauries de llegir tot el que penjo i no només el que té interessa. Potser llavors te’n adonaries que dono pals a tots els costats. No com d’altres que només veuen la palla a l’ull del proïsme. 
Independència? Sí, però no a qualsevol preu així com tampoc de la ma de defraudadors, corruptes i fanàtics. 

Per cert, si avui no vaig a Barcelona és per motius personals i familiars. No vaig anar a la mani del 76 com Jaume Rexach, però si a les del 78 i 79 i també a la del 2012. 
Bona Diada.

No us diré de qui es tracta, però si algú en té curiositat pot visitar el meu Facebook i allí ho podrà veure.

Des de que vaig obrir-me el compte de Facebook ja fa quasi 4 anys, he bloquejat a 4 o 5 persones i, curiosament, totes afiliades o simpatitzants d’ERC. Serà casualitat?

Fa uns mesos vaig escriure un article titulat la ‘M’ del procés independentista on parlava que quan es posa en perill una amistat de molts i molts d’anys per culpa d’unes idees polítiques, malament anem.

No sé si al final se’n adonaran que per a sumar, el primer que cal és no desqualificar a ningú, perquè si no és així Catalunya acabarà sent el que deia abans: la del pensament únic i la de la intolerància.  

S’APROXIMA LA CONSULTA

La vicepresidenta del govern català, Joana Ortega va començar a desvetllar els detalls de la consulta: meses electorals, dotació policial... Però de tot, el més important és la forma de votar.

S’han establert dues formes de votar: presencialment i dipositant el vot al consolat corresponent sempre que es tracti de catalans residents a l’estranger. S’ha descartat però el vot per correu i l’electrònic.

Tot això em dóna que pensar que tant parlar, discutir i fins i tot barallar-se, en lloc de planificar-ho adequadament, s’està improvisant molt.

Puc entendre que no es pugui votar electrònicament. De fet, a l’Estat Espanyol seria una novetat, però no poder fer-ho per correu demostra que no s’ha negociat aquesta possibilitat amb Correus, que, fins ara, és qui en té les competències.

També seria possible (per què no?) que Correus, davant les pressions del govern de Madrid, hagués posat dificultats per a col·laborar en una consulta que cada cop tinc més clar que, en el cas de fer-se, serà molt descafeïnada.

Però encara tinc més dubtes. En referència al vot, dipositat, quins consolats es faran servir? Els espanyols? O les oficines de representació que la Generalitat va obrir a les principals capitals del món? En el primer cas, si pertanyen al govern central, ja estaran d’acord en prestar el servei?

Imagino que poc a poc s’aniran coneixent els detalls de tot plegat, però per una vegada he de donar la raó al PSC quan van acusar el govern d’ improvisació degut a les presses.    

L’ERROR DE RAJOY

Quan un polític és mediocre (i Rajoy ho és) no té solució, per molts bons assessor que tingui (que tampoc els té)

Ahir, a la seva terra natal, acompanyat per Alberto Núñez Feijoo (aquell que anava amb iots de narcotraficants) va donar el tret de sortida del nou curs polític després de les vacances d’estiu.

Es va tornar a mostrar ferm en la seva postura sobre la consulta catalana: no es farà perquè està en contra de les lleis espanyoles. Per a continuar dient que sense lleis no és possible la democràcia. I un be negre, senyor Rajoy!

El principi principal de la democràcia és la sobirania que emana del poble. Sense un poble lliure de poder votar i poder decidir el seu futur, si que no hi ha ni haurà democràcia.

El règim que imposa el govern del PP és, avui en dia, el més paregut que hi pot haver a una dictadura com la que varem viure fa ja unes quantes dècades on també un gallec, com ell i com Núñez Feijoo dirigia amb ma de ferro els destins de la pàtria.

Les lleis no són patrimoni exclusiu de les democràcies, ja que qualsevol forma de govern disposa de lleis. En canvi la sobirania popular sí que és exclusiu de la democràcia.

Però si ens fixem en la democràcia actual veurem que està viciada i tal com diuen alguns dels partits de nova creació, no és una autèntica democràcia. Hi estic totalment d’acord.

Des de Catalunya sé li ha recordat a Rajoy que la consulta és el 100% legal perquè així ho va dictaminar el Consell de Garanties Estatutàries. Tampoc.  

Tan el Consell de Garanties Estatutàries com el Tribunal Constitucional, mentre no siguin el 100% independents, els seus dictàmens tampoc es poden considerar el 100% legals.

Un exemple. ¿És cert que la majoria dels catalans ens varem indignar per la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Miravet que va promoure el President Maragall? Cert perquè la varem considerar injusta i que atemptava en contra dels legítims interessos del poble català.

Però va ser legal, ja que cal considerar al TC com el més alt tribunal de l’Estat i per tant, les seves sentències s’han de complir, o no?

El veredicte del Consell de Garanties Estatutàries va ser legal (no seré jo qui ho posarà en dubte), però cal recordar que només 6 dels 10 magistrats hi van votar a favor (i això en democràcia significa majoria absoluta, com la que té Rajoy a Madrid...)

I perquè va ser així? Perquè els seus membres representen als diferents partits polítics catalans i com que aquests no tenen un criteri comú sobre la consulta del 9-N, tampoc el tenen aquells que els representen.

Acabaré explicant-vos una anècdota. Sabeu que la majoria dels escuts porten una corona a sobre. En canvi el de Catalunya no porta corona, simplement és un camp que conté els 4 barres. I per què el nostre escut no té corona? Per un error d’interpretació. Sembla ser que al restabliment de la democràcia es va considerar la corona com un distintiu reial i Catalunya no va voler estar sotmesa a cap Rei. Bé, això en teoria, perquè a la pràctica tots sabem com va anar...

En canvi, la interpretació que fa de la corona Armand de Fluvià, un dels màxims experts en heràldica d’aquest país, és que la corona sobre un escut significa sobirania.

Evidentment només és una representació i que l’escut de Catalunya no tingui corona no vol dir que el seu poble no sigui sobirà.

Per tant, tard o d’hora, el 9-N o en una data posterior, els catalans haurem de pronunciar-nos sobre el que volem ser. Rajoy (o els que vinguis després no seran eterns), en canvi les nacions (tinguin o no estat) perduraran en el temps. Mal que els pesi a alguns.        

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 28

Marta Ferrusola. Em van dir ahir que la dona de Jordi Pujol va fer inversions a Temps de Terra, l’empresa que Pasqual Franch va fer a l’antiga finca del Cabiscol. El meu interlocutor em va explicar que els veïns, de tant en tant veien passar cotxes de gama alta amb els vidres tintats i es preguntaven qui devia d’anar allí. Finalment van esbrinar que una de les persones era Marta Ferrusola, però no es descarta que altres pesos pesants de la política i de les inversions puguin tenir alguna cosa a veure.

Arbres tallats (o arrancats). Aquesta setmana s’han tallat la majoria d’eucaliptus del pati del col·legi Miquel Granell. Eren uns arbres molt grans i que tenien dècades de vida. Això si, les enormes arrels perjudicaven l’estructura del mur exterior. No sé si serà aquest el motiu (imagino que sí), el que ha provocat que finalment s’hagi pres la decisió de tallar-los.

De totes formes desconec si en lloc de tallar-se els han arrancat per a ser transplantats a un altre lloc (no crec que sigui el millor temps per a fer-ho) El que si que puc assegurar és que al carrer les Palmes, tot just darrere del pati, hi havia un gran contenidor on es podien veure les branques. No, no tic foto; ahir pel matí, quan ho vaig veure, no portava el mòbil.

No tenim sort. Darrerament no tenim sort amb els restaurants. Ahir varem tornar a Barcelona i varem dinar a un restaurant que ens va recomanar un amic. Es diu la Lluna i està al passatge de Sant Bonaventura, al carrer Santa Anna, entre la Rambla i el Portal de l’Àngel. Diuen que fan cuina internacional i de mercat, encara que la persona que et convida a dinar diu que és cuina d’autor. Després d’haver menjat, jo no diria que és cuina d’autor, ja que per a poder gaudir d’aquesta denominació es precisa originalitat, innovació, experimentació...    

De totes formes el dinar en si no va estar malament. Ara bé, el servei va fallar una mica.

Tot just acabàvem de seure’ns, una parella ho va fer a la taula del costat. Varem demanar quasi simultàniament. El cambrer va servir primer la taula del costat. Sembla ser que ella havia demanat el mateix que la meva dona, però l’home havia demanat una amanida diferent a la que jo havia demanat. Evidentment la va fer retornar. Va ser quan ens varem adonar de l’error.

No va trigar gaire en venir el metre a demanar-nos disculpes, ja que, per lògica, ens havien de servir a nosaltres primer. Però sempre els van servir primer a ells, fins al punt que quan ja anaven pels postres a nosaltres encara no ens havien servit el segon plat.

RENFE segueix igual. Darrerament us he parlat de retards, d’urinaris fora de servei... Ahir seguia tot igual.

Pel matí el tren va anar bé, cosa que darrerament no és massa normal. En arribar a l’estació de Sants, vaig poder comprovar que els urinaris del lavabos que no són de pagament seguien fora de servei embolcallats amb el plàstic blau. Però hi havia una novetat. Adif havia posat una tanca blava per a impedir el pas a l’habitacle on es troben els urinaris.

El viatge de tornada ja va ser diferent. Després d’anunciar que el tren de les 14:18 anava a sortir, encara va trigar com a ¼ d’hora en fer-ho. A l’arribar a l’estació de l’Aldea havia acumulat un retard d’uns 30 minuts aproximadament.

No sé si sabeu que a partir dels 16 minuts de retard teniu dret a que us sé compensi amb la devolució de l’import del bitllet o bé us se’n doni un altre que es pot usar en un termini màxim d’un mes. La reclamació s’ha de fer a partir del dia següent. Això sempre que el retard no sigui imputable a a causes alienes a la companyia, com per exemple una accident.

Què passarà el 14-N? Mentre Esquerra no contempla cap altre escenari que la consulta, dintre de Convergència estan sortit molts de dubtes. Si bé Josep Rull, de portes cap a fora, diu quetrauran les urnes, de portes cap a dintre, Mas no ho veu tan fàcil, ja que sembla ser que no vol desacatar una hipotètica sentència desfavorable del Tribunal Constitucional.

Ja fa temps que ho dic. No és el mateix ostentar la màxima representació institucional de Catalunya que ser un diputat ras, com es Junqueras.

Mas es podria veure envoltat de processos judicials inacabables i, tal vegada, per coses pitjors encara.

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 25

Amb la Muixeranga de Vinaròs. Ahir per la tarda, la meva dona i jo varem acompanyar a la Muixeranga de Vinaròs a la població d’Alcalà de Xivert (Baix Maestrat- Castelló-)

Dintre del marc de la seva festa Major, ahir es va batejar un nou gegant local. Un gegant insòlit i diferent als que havia vist fins ara. Era ni més ni menys que una reproducció del famós campanar del poble i, com no, va ser batejat amb el nom de lo Campanar.

A part de la Muixeranga de Vinaròs, també hi eren presentat altes colles geganteres com la d’Ulldecona i Benicàssim, així com un nombrós seguici on hi havia des de timbalers a sevillanes, passant per cavalleries, una colla de dolçainers vestits de festa i tota mena de capgrossos (cabuts com diuen allí)

Després dels actes protocol·laris amb la presència de les autoritats i pubilles, a partir de les 7 de la tarda es feia el pregó de la Festa Major que ve a ser com una cercavila o desfilada on hi van participar tots els grups que he esmentat i uns quants més.

Mentre es donava la volta al poble, els grups anaven amenitzant al nombrós públic assistent amb els més variats números. Així, la Muixeranga va realitzar tota mena de figures que van ser molt aplaudides per un públic desconeixedor de la creació del grup.

Una vegada acabats els actes, al pati del col·legi públic, l’ajuntament va oferir a tots els participants un sopar de germanor.

Nova amenaça de transvasament. Segons informa el diari digital l’Aguaita.cat, el govern de CiU té un informe sobre la taula per a transvasar aigua cap a Barcelona del canals Segarra-Garrigues.

La Plataforma en Defensa de l’Ebre ho havia denunciat reiterades vegades. Normalment,. Els canals de reg estan sobredimensionats, és a dir, portarà més aigua que la que necessiten els regants. I per a què es destinarà aquesta aigua sobrera? A apagar la set de la indústria de la zona metropolitana de Barcelona, ja que sabem que el consum de d’aigua de boca, mica en mica va baixant.

Una vegada més es demostra que els governs de CiU són transvasistes. Quan no des del tram final de l’Ebre, del Roina i sinó, tornem a l’Ebre, aquest cop des del Segre... Però no ens enganyem, al Delta li va el mateix mal o pitjor (l’aigua del Segre és de millor qualitat) si el transvasament es fa a 30 quilòmetres de la desembocadura o de més cap a munt.

Cas Pujol. El Cas Pujol no para de donar notícies. Imagino que hi ha un fotimer de periodistes intentat esbrinar el que encara no ha publicat ningú. Ahir per exemple, el Periódico de Catalunya explicava que la banca andorrana no es refiava e la procedència de la fortuna que els Pujol (en plural) tenien dipositada. I és que quan entren més diners que allò que es pot considerar normal (el barem és diferent per a tothom), cal començar a sospitar de la procedència dels calers. Si un té un sou (o sous) declarats d’una certa quantitat de diners (als que li has de restar els que necessiten per a viure), o et toca la loteria quasi sempre com a Carlos Fabra o els estàs aconseguint il·lícitament. Tu mateix...

I avui, informa el Triangle que ara, qui està sota sospita és la Fundació Pujol. Sembla ser que la família (això sé sembla cada cop més a un relat de la Màfia italiana) podria haver blanquejat diners a través de la fundació.

No és el primer cop que una fundació està sota sospita. Penso que les fundacions vinculades a partits polítics, sindicats o polítics en general o haurien d’estar prohibides o bé supercontrolades pels organismes que tenen aquesta finalitat.

Rajoy tanca la porta. I no precisament la de casa seva perquè sé li hagin acabat les vacances. Tanca la porta definitivament a que a Catalunya es faci un referèndum considerat com a no legal. Ara a mas i els seus tenen per davant la difícil decisió sobre que han de fer. Si fan cas a Esquerra i entitats com l’ANC i tiren pel camí del mig, malament, ja que els hi pot caure tot el pes de la justícia en el cas de que es consideri que han vulnerat les lleis estatals. I si no ho fan, està clar que la ruptura amb ERC (sembla ser que els republicans cada cop tenen més coll avall que serà així) és més que imminent.

Munir. Ja fa anys, quan Messi era un marrec de només 18 anys, li vaig preguntar a mon nebot Silvà (net d’un exiliat republicà a França) si n’havia sentit a parlar. Hem va dir que no. Jo li vaig dir que retingués el nom, ja que seria un gran futbolista. Sembla ser que Munir va pel mateix camí. Pocs jugadors han fet un debut en partit oficial amb el Barça a l’alçada del que va fer ahir el jove d’origen magrebí. Munir podria convertir-se en la gran sensació de la lliga.

Caldrà veure dues coses: el temps que trigarà el club en fer-li una fitxa del primer equip amb una clàusula de rescissió que sigui prohibitiva per als grans clubs i el que trigarà del Bosque en cridar-lo pe a la selecció (al menys per a la sub-219 amb la finalitat de que no pugui jugar amb Marroc, ja que imagino que com passa amb els Alcántara, deu de tenir la doble nacionalitat.     

DIARI DE L’AGOST. DISSABTE 23

La pluja protagonista. Diuen els vells que al nostre país no sap ploure. Igual tenim un estiu extremadament sec i, de cop i volta, cau un xàfec que no el paren ni els valencians... Bé, de fet, els valencians la deixen caure (o això diuen) i sembla ser que ells responen: I vosaltres que feu, la pareu?

A Amposta va començar a ploure sobre les 8 de la tarda i en pocs minuts va caure un xàfec important. Moments abans, Miquel, de Roquetes, havia penjat fotos de l’aiguat que queia a la població del Baix Ebre. De fet, en sortir de casa, la foscor més intensa estava precisament cap al N, mirant en direcció a Tortosa.

Va ser un moment curt, però la quantitat, sense atrevir-me a mesurar-la, va ser important. El Periódico d’avui porta una llista de les poblacions catalanes on hi va caure més aigua. De els Terres de l’Ebre només hi surt Alcanar amb 61 litres. El rànquing l’encapçala Manlleu amb 99, seguida de Roda de Ter amb 88. A Girona en van caure 67, a Lleida 40 a Barcelona 6 i a Tarragona només 1.

Pels pèls. El Consell de Garanties Estatutàries va avalar la llei de consultes del parlament de Catalunya, si bé ho va fer pels pèls: 6 vots a favor i 4 en contra.

Malgrat això, avui, la premsa catalana ho interpreta a la seva manera.

La Vanguardia: La llei de Consultes, avalada per un Consell de Garanties dividit.

El Periódico: Aval per la mínima.

Ara: El Consell de Garanties avala per la mínima la llei de consultes.

El Punt Avui: Cent per cent legal.

Com es pot veure, una majoria de diaris diuen que l’aval ha estat per la mínima, i només el Punt Avui (el diari que més es decanta a favor de la consulta del 9-N) dóna per bo (sense cap però) l’aval obtingut pel Consell de Garanties Estatutàries.

També hi ha qui opina que malgrat aquest aval, la llei de consultes no és aplicable al referèndum que es vol fer el 9-N. En aquest punt, com en la majoria, no hi acaba d’haver un consens clar. Mentre uns opinen que sí, els altres opinen que no... Potser, ara mateix, no és el millor moment per a fer la consulta. I quan dic ara mateix, no em limito a un instant, sinó a una determinada època que inclouria la data que es vol fer el referèndum. Però després de tot el que s’ha dit i el que ha passat, segurament no hi haurà marxa enrere i caldrà esperar esdeveniments propers per a veure que acaba passant.

Madame Pompadour ja no està sola. No sé si coneixeu la llegenda. Sabeu aquelles copes de cava que tenen la boca molt ampla. Es diu que es van inspirar amb la mamella de la il·lustre dama de la cort francesa. O sigui, la copa té la forma d’un pit de Madame Pompadour, per a que ens entenguem. No sé si és o no veritat, simplement em remeto a explicar el que he escoltat moltes vegades.

El que sí que és veritat és que ara s’han inspirat amb un pit de Kate Moss per a dissenyar-ne una. Segurament qui ho ha fet, també havia escoltat la llegenda (o la certesa) i ha volgut actualitzar el temps i fer ara el que es fa ver a la França segle XVII. Algunes informacions van més enllà encara. Quin dels dos pits? Sembla ser que l’esquerre.

Cas Pujol. El cas Pujol segueix estant en boca de tothom. No hi ha dia que a la premsa no hi hagin articles d’opinió parlant del tema. També a les tertúlies de la televisió i de la ràdio...

Per tot el que se’n diu, Pujol demostra tenir més cara que esquena. A hores d’ara encara no està clar que comparegui al Parlament de Catalunya per explicar els fets. Segons sembla, el seu partit, el que ell va crear, Convergència Democràtica de Catalunya li demana que ho faci...

I si CDC fos la primera interessada en que Pujol no acudís al Parlament? De vegades pot dir alguna cosa que no sigui convenient per al partit. Ho heu pensat?         

     

DIARI DE L’AGOST. DIMECRES 20

Qui serà el candidat de CiU? Es diu, es comenta què, a les properes municipals que s’han de celebrar el maig de 2015, Manel Ferré no serà el candidat de CiU.

En tota lògica la candidata (dona) hauria de ser Isabel Ferré, actualment la primera tinent d’alcalde i que està a l’ajuntament des de l’època de Roig.

Però segons les mateixes informacions, no serà Isabel Ferré, sinó una altra dona que actualment no ocupa cap càrrec a l’ajuntament, però si al Parlament de Catalunya. Evidentment estic parlant de Anabel Marcos, la que durant molts d’anys va ser la gerent de la GURSAM i també va presidir CDC a nivell local. Per a més dades, és advocada encara que em penso que no ha exercit mai.

El cert és que d’aquest tema se’n parlarà molt fins que no es faci públic de forma oficial qui serà el candidat o candidata. A estes alçades, personalment a Manel Ferré no el descarto. Però si finalment decideix no encapçalar la llista per motius personals, intueixo que hi haurà una guerra interna per a decidir qui serà la candidata entre les dues més ben col·locades (si és que finalment són la Isabel Ferré i l’Anabel Marco)

Sempre s’ha dit que Ferré i la Ferré no es portaven gaire bé, però que Manel va haver d’acceptar-la perquè així li va manar el seu jefe (Rojo y Gualdo)

Però és evident que la seva candidat de confiança pot ser un altre i, per tant, mentre un en proposa una, l’altre en proposarà una segona.

Ara podria dir que cap de les dues té el carisma suficient, però no ho diré. També podria dir que, segurament, l’any que ve CiU perdrà la majori absoluta i la resta de partits pactaran per a fer-los fora, però tampoc no ho diré. Com diu la dita, encara hi ha molta roba que tallar i d’aquí al maig poden passar moltes coses. Més d’una vegada semblava que CiU perdria la majoria absoluta i sempre va remuntar i aquí els tens: 28 anys (24 de majories absolutes!) I així ens va...

Menys d’un mes. Dimarts faltava un mes per a les eleccions d’Escòcia. Per tant, avui dijous falta un mes menys dos dies.

És evident que les diferències entre el referèndum escocès i els que es farà (o no es farà, o sí) a Catalunya hi ha grans diferències. Sobre tot destaca que el d’allí està pactat amb el govern de britànic i per tant, ningú pot negar la legalitat. Mentre que aquí (si finalment s’acaba fent), ni està pactat ni ho estarà i això crea tota mena de suspicàcies.

Ahir, l’alcalde Trias (que per cert va sortir acompanyat del meu nebot Xavier Tomàs) va dir que si el govern central impedia el referèndum, podria cometre prevaricació, és a dir, fer una cosa sabent que s’està fent malament.

Però segurament si escoltes a l’altra part (al govern d’Espanya) pot, perfectament, esgrimir el mateix argument. Els que cometrà prevaricació serà el govern de Catalunya, perquè, segons la Constitució, no es pot fer.

És el que us deia ahir. S’està fent política teòrica, perquè a la pràctica encara no sabem que passarà. Però molt em temo que si al final el 9-N es vota, el govern d’Espanya impugnarà ràpidament el referèndum. Llavors, els partits i els moviments que avalen la consulta, què faran? Tornaran a treure a la gent al carrer? L’experiència em diu que la gent s’acaba cansant i caldrà veure ja no el suport que tindrien en aquest cas, sinó el que tindran l’11-S per a completar la V. Ja us avanço que per motius personals i de salut jo no hi seré, al contrari de la manifestació de Barcelona del 2012 i de la Via Catalana de 2013.

El món del futbol viu una altra realitat. No sé si vareu escoltar dimarts les declaracions que va fer Cerezo, el president de l’Atlético de Madrid. Bé, sinó les vareu escoltar us les resumiré: Hisenda no hauria de ser tan dura amb els equips de futbol, ja que aquests tenen entretingut el país. No sé si una frase així deu de ser constitutiva d’algun delicte, però si no ho és, ho hauria de ser.

On s’ha vist que el món del futbol hagi de tenir un tracte diferent a la resta dels humans. El gran problema que tenen els clubs de futbol són les enormes nòmines que cobren els jugadors, sobre tot les grans estrelles. Llavors els clubs han de fer mans i mànegues per aconseguir recaptar diners suficients, encara que sigui a costa de fer trampes, com per exemple el que es va fer al cas Neymar.

Personalment em sembla bé que la Lliga Professional de Futbol hagi fet baixar de categoria el Real Murcia. Però una flor no fa maig i si hi ha més clubs en situacions similars, també haurien de baixar.

Els futbolistes viuen una realitat diferent a la nostra. Mentre a la majoria dels treballadors han vist com se’ls ha rebaixat el sou o s’han quedat a l’atur o el que és pitjor, se’ls hi ha acabat les prestacions, els futbolistes demanen més i més. Una autèntica vergonya!!             

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 18

Antiga seu de Banca Catalana a Barcelona. 

Consulta sí o no? L’altre dia vaig llegir a Público que Mas es desdirà de la consulta abans de que acabi setembre. Potser sigui tot molt rocambolesc i, certament, la persona que, en teoria, ho va divulgar, no em mereix la més mínima confiança. Segons Público, la informació l’hauria filtrat Salvador Sostres que, a la vegada li hauria dit la Pilar Rahola i aquesta ho sabria directament de Mas. Com veieu sembla allò de m’han dit que li han dit què...

De totes formes, confiança amb Mas cap ni una. Si fem una mica de memòria recordarem que quan va substituir al seu mentor Jordi Pujol va anar al notari per a que donés fe que ell mai pactaria amb el PP. Després de 2 governs d’Entesa, Mas va haver de pactar amb el PP para aconseguir ser president de la Generalitat. Finalment, quan va veure que per Catalunya bufaven aires d’independència, va trencar amb el PP i va convocar noves eleccions esperant que la gent creuria que s’havia transfigurat en un independentista.

Mentre era a l’oposició, Mas va pactar amb Maragall el nou estatut. El Parlament de Catalunya va aprovar un text de màxims molt difícil d’assumir per Madrid. Llavors, sense encomanar-se a ningú, se’n va anar a parlar amb Zapatero per a rebaixar-lo considerablement a canvi de que el PSC acceptés que fos president el cap de files de la llista més votada. Zapatero va acceptar parlar amb el PSC que va rebutjar l’oferiment, però l’Estatut va patir una retallada considerable abans de que el TC l’acabés per deixar irreconeixible.

Amb aquests antecedents, qui li pot atorgar ara tota la confiança a Mas? Mentre els d’ERC s’ho miren i pressionen des de l’oposició, Mas sap que sé la juga. No sé si pot acabar a la presó, però tampoc és descartable. Per això hi ha qui pensa que la entrevista que van tenir Rajoy i Mas a finals del mes passat hauria establert les bases per a que Mas renunciés a fer la consulta el proper 9-N a canvi de que Rajoy acceptés la majoria de les condicions que li va presentar el president català.

Fa temps que ho dic: hi haurà molts decebuts si no es fa la consulta. Ciutadans que creuen que Mas els portarà a la terra promesa i com ells en el seu dia, també han patit una transfiguració: de no poder veure a CDC ni amb pintura a agafar-se de la maneta dels convergents i repudiar a tots aquells que, com jo, som escèptics amb aquest procés.       

Teoria política. Ja sabeu que en totes les matèries hi ha teoria i pràctica. També en política. En arribar el mes d’agost, a manca de grans notícies, la majoria dels partits teoritzen sobre el que s’ha de fer.

Després de la confessió de Jordi Pujol (per cert, per molt que es confessés no anirà al Cel, ja que no va dir tota la veritat) es va parlar que CDC s’havia de refundar. Per a fer-ho haurà de deixar anar molt de llast, molt més que els que haurien d’haver deixat els socialistes. I ara li ha tocat el torn d’UDC. Avui, un tal Castellà ha declarat que el partit de Manuel Carrasco i Formiguera també hauria de passar per un procés de refundació.

Evidentment del dit al fet hi ha un bon tret (no sé si és així la frase feta en català, però segur que m’enteneu) Si voleu ho puc dic d’una altra manera: una cosa és la teoria i l’altra a la pràctica. Si ens fixem en la teoria, difícilment trobarem cap programa de cap partir, ni cap Estatuts que no puguin ser acceptats per la majoria dels ciutadans. Però quan les idees plasmades en paper es posen a la pràctica, llavors amic meu, la cosa ja canvia. Per tant, caldrà esperar al nou curs polític per a veure so, finalment, hi ha un procés de renovació en positiu i que afecti per a bé als ciutadans o tot queda com fins ara i que tots els ciutadans hi posem el nostre propi qualificatiu... I, per cert, pocs de bons!

El nou Barça. Aquesta nit s’estrena oficialment el nou Barça de Luis Enrique. Es diu que uns dels al·licients més grans serà veure jugar per primera vegada junts a Messi, Neymar i Luis Suárez. No us féssiu massa il·lusions que us podeu emportar una gran decepció. Cal esperar que Messi hagi recuperat, sinó el millor estat, si al menys un estat òptic que li permeti marca diferències; de Neymar, després de la greu lesió n’espero ben poc i, finalment, Luís Suárez és com un meló que s’ha d’obrir per veure si està a punt. Per molt que no hagi perdut el seu estat físic, jugar amb la pilota és ben diferent i cal veure com ho fa aquesta nit. També és possible que Luis Enrique no els faci jugar tots junts, igual com va fer l’any passat el Tata Martino amb Messi i Neymar. Hi ha entrenadors que sempre s’amaguen alguna carta per al moment oportú.

Per cert, qui és el León? Molt bé que sigui el club de Márquez, però ho s’hauria pogut portar un club amb molta més solera?

El trofeus de l’estiu ja fa anys que van passar a millor vida i als temps que corren no tenen la importància que van tenir allà pels anys 70 i 80 on guanyar un Teresa Herrera o un Ramón de Carranza era ficar un trofeu important a les vitrines; quasi tant com la Copa del Generalísimo.   

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 14

Treballar a temps parcial. Un amic em va fer arribar la foto que il·lustra aquest escrit. A primera vista no s’hi veu res que pugui cridar l’atenció. Us en donaré detalls. El cartell està enganxat a la seu de les dependències municipals del Poble Nou que, evidentment, no té alcalde, ja que es tracta d’una pedania d’Amposta que, segons per a què, està mol més a prop de la Ràpita que d’Amposta... Bé, ara fixeu-vos en l’horari.

Com podeu comprovar, l’alcalde rep a la ciutadania un total de 6 hores setmanals. Potser millor un condicional pot rebre, ja que sigui l’hora d’atenció a la ciutadania no vol dir, necessàriament, que tingui plena la consulta cada dia.

I que la resta de dies estigui disponible, tampoc vol dir, necessàriament, que la gent que viu al Poble Nou, requereixin de la seva persona per fer-li una consulta o plantejar-li algun problema.

L’Ajuntament d’Amposta li paga al nou alcalde (recordo que només farà uns 3 mesos que ocupa el càrrec) un sou per dedicar-se 20 hores setmanals a la seva funció (o sigui, més de mitja jornada laboral...) A mi no em surten els números. No sé si a vosaltres (que sou més llestos que jo) trobeu una explicació raonable.

Primer idioma. Si aneu de vacances a un país estranger, us en haureu adonat que el primer idioma és el local. Després, si veuen que ets estranger et parlaran en anglès o, si coneixen el teu idioma, miraran de poder entendres amb aquest.

Catalunya, a part de ser un país normal a l’hora de votar, també ho hauria de ser a l’hora d’usar el nostre idioma que no és altre que el català. Ahir a Barcelona varem poder veure que el català, de vegades no és ni el segon i possiblement ni figura a la llista.

Barcelona és una ciutat cosmopolita que rep milions de turistes de tots els continents del món. Aquest fet es nota sobre tot als llocs d’arribada i partida que són els aeroports, ports i estacions de tren i autobús.

Ahir, en arribar a l’estació de Sants, varem anar a buscar el diari. A l’hora de pagar, davant de nosaltres hi havia una família estrangera i la caixera els hi parlava en anglès i mirava de fer-los entendre que un paquet de xiclets costava dos euros, però que si en compraven 2 només els hi costaria 3. En arribar-hi li vaig donar el bon dia en català i em va contestar en castellà. Segurament que català no en sap gens. ¿No seria normal que a part de conèixer el castellà i el anglès, també se’ls exigís un bon nivell de català per a dirigir-se als d’aquí amb el nostre idioma? Sembla ser que per alguns establiments, aquest fet no és ni imprescindible ni tant sols recomanable.

Reminiscències medievals. Dilluns varem assistir a Alcanar a un acte luctuós. En acabar la cerimònia religiosa, me’n vaig adonar que els homes, per la dreta (tot mirant cap a l’altar) anaven a donar el condol als homes de la família, mentre que les dones, per l’esquerre, el donaven a la part femenina. Molt pocs es van saltar el protocol i van fer les dues files.

A Amposta, per exemple, si bé és cert que a l’església, la família també es separa per sexes, a l’hora del condol només es fa una fila i després de passar per la bancada dels homes, es passa per davant del taüt i es va cap a les dones a les que també se’ls acompanya amb el sentiment.

En sortir al carrer varem parlar d’aquest particular amb amics i coneguts i coincidirem que són reminiscències medievals i que en una societat avançada com la nostra no hauria d’existir.

Votarem o no votarem? Sembla que aquesta és la qüestió! Els republicans, des de fora del govern, ho tenen molt clar. En canvi, els de dintre del govern, no ho veuen igual, sobre tot els ce UDC, però també els de CDC.

La vicepresidenta i presidenta en funcions Joana Ortega, va dir fa uns dies que la consulta ha de ser legal. Per tant, amb el consentiment del govern de Madrid. Són de la mateixa opinió Josep Antoni Duran i Lleida, Joan Rigol i d’altres.

Mas insisteix que la consulta es farà passi el que passi, però deixa entreveure que, tal vegada s’hagi d’aplaçar depenent de les circumstàncies.

Mas sap que pot ser detingut per sediciós i anar contra l’ordre establert. Cosa que, en principi, no passarà als dirigents d’ERC que, al no estar al govern, no hauran de firmar cap decret que permeti la consulta fora de la legalitat vigent.

Certament el Parlament haurà d’aprovar una llei de consultes (què han fet que han esperat a darrera hora?) Y si el govern la impugna com és previsible que ho faci davant del Tribunal Constitucional, automàticament quedarà suspesa.

Veure’m llavors qui serà el guapo... 

DIARI DE L’AGOST. DIMECRES 6

Prepotència. No escric gaire de l’alcalde de Tortosa Ferran Bel, però sembla ser que darrerament s’ha volgut convertir en un dels protagonistes d’aquest espai.

Dilluns passat sé va celebrar el darrer ple abans de que els regidors de la capital del Baix Ebre marxessin de vacances. Els grups de l’oposició van presentar diverses mocions que, segons sembla pel que he llegit a la Marfanta, el corró de la majoria absoluta de CiU les va rebutjar totes. Però si amb aquest gest tant democràtics el senyor Bel no en va tenir prou, va acusar els membres de l’oposició de tenir pobresa intel·lectual. Aquest fet és per a mi, un acte de prepotència digne d’un cacic pueblerino que, per un altra banda, és l’estereotip de la majoria dels líders convergents. Pocs se’n escapen.

Si tota l’oposició s’uneix (PSC, ERC, ICV i PP) en contra de l’alcalde, des del meu punt de vista no pot estar equivocada, en tot cas l’equivocar serà ell.   

En la meva època de regidor socialista a l’ajuntament d’Amposta vaig tenir dos alcaldes, Roig i Ferré. El primer tenia actituds prepotents, xulesques, caciquils. Sovint menyspreava als membres de l’oposició i presumia del seu domini de la situació. El seu substitut, sense arribar a les quotes del seu mentor, intentava apropar-se, però amb menys estil o dit d’una altra manera, d’una forma molt més barroera.

De cacics convergents en conec uns quants més. No els citaré per temor de deixar-me’n algun, però ara mateix me venen uns quants noms, fins i tot un que va dir que als 40 anys no es podia ser cacic quan el van acusa de ser-ho. Dubto que a la Terra Alta n’hi hagi hagut cap com ell.       

Espiat. Començaré per explicar-vos una anècdota. Una vegada vaig visitar Maçanet de Cabrenys (l’acudit fàcil és Masçalimpio de Cabritos) amb el meu cosí i després d’haver dinat ens va portar a fer un cafè al centre cívic del poble, antiga seu d’una mútua agrària. Com era el mes de juliol, a aquella hora de la tarda, per la televisió hi feien el Tour de França. Després de saludar a un senyor que l’estava mirant, li vaig dir a mode de trencar el gel: Què fem? La seva resposta la vaig haver de meditar: espiant el Tour.

Normalment el verb espiar vol dir observar sense que et vegin.

Ahir pel matí, mentre me’n anava a treballar a Tortosa he escoltat per la ràdio que els Mossos d’Esquadra fan tasques de protecció a Mas per evitar que l’espiïn. Si els Mossos veuen que hi ha algú amb actitud sospitosa prop de Mas, poden avisar a la seva escorta personal o demanar-li que s’identifiqui. Sembla ser que és vol preservar la vida privada del President fins que es faci la consulta 8o no) el poper 9-N. No volen que, fins llavors, sé li pugui treure cap drap brut que pugui arribar afectant la cita amb les urnes.

Final de curs. Si bé la majoria d’estudiants van acabar el curs el passat mes de juny, el President Mas va tancar ahir amb un missatge clar: la consulta es farà sí o sí i ha demanat al govern de Rajoy que no la impedeixi. Mas va apel·lar a la Llei, al diàleg, però també a la democràcia, ja que segons el mandatari català, en democràcia és factible fer qualsevol consulta.

Mas vol fer la consulta al empara de la Llei de consultes que aprovarà el Parlament de Catalunya a principis del curs vinent (setembre o màxim octubre) La pretensió del govern del PP és recorre-la davant el Tribunal Constitucional i demanar que quedi en suspens automàticament fins que hi hagi un dictamen definitiu.

Ja hem dit que democràcia no n’hi ha (o al menys és limitada), diàleg més ben poc i quan el hi ha és més semblant a un diàleg de besucs que a una altra cosa i Llei tota la que vulguis, sobre tot amb l’ajut inestimable del TC.    

UN GALLEC, UN CATALÀ I D’ALTRES ESPÈCIES EN VIES D’EXTINCIÓ (espero)

Un gallec i un català s’asseuen a negociar i al final no arriben a cap acord. La reunió acaba amb un: tornarem a seure’ns, no tanquem cap porta (bé, això en català, en gallec es deu de dir d’una altra manera)

Aquest seria el resum de la reunió de Rajoy i Mas. Tot i que Mas li va lliurar a Rajoy un escrit amb 23 propostes (+ IVA), de la reunió de dimecres poca cosa més se’n pot extreure.

Mentre Mas corria cap a la llibreria Blanquerna, per a donar una roda de premsa davant els mitjans acreditats (això sempre queda bé) i abans de que Rajoy sortís a explicar el seu punt de vista, la Alicia Sánchez-Camacho va sortir a donar compte dels detalls de la reunió. Jo crec que estava amagada entre bambolines per a no perdre’s res del que estaven parlant els altres dos. O això o va posar micros per a gravar la conversa. Recordo que l’Alicia, en això dels micros té la ma trencada (reunió al restaurant la Camarga de Barcelona amb María Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola el 7 de juliol de 2010)

Del tema més important de la trobada (al menys ho havia de ser a priori), pràcticament ni se’n va parlar. Però és que no hi havia res que parlar. Si un té una idea clara i l’altre també i, a sobre són contraposades, expliqueu-me a mi a quins acords poden arribar. A cap, evidentment!

Suposo que Mas ja té la lliçó ben apresa. Corria l’any del Senyor de 2006 quan Mas va acudir a la Moncloa a reunir-se amb el President del Govern Rodríguez Zapatero. Mas ostentava els títols d’hereu de Pujol i de cap de l’oposició. No obstant es va atrevir a rebaixar el sostre competencial del nou Estatut d’Autonomia impulsat per Pasqual Maragall de forma unilateral. A Zapatero ja li va anar bé. A canvi li va arrancar la promesa de que incidiria davant del PSC per a que no posessin entrebancs en la seva proclamació com a president de la Generalitat si, com tot feia preveure, CiU era la llista més votada. Però Montilla i els seus li van respondre a Zapatero: Puja aquí dalt que veuràs a ta iaia.  

Us imagineu que Mas hagués acordat amb Rajoy un nou full de ruta? Si ho arriba a fer, ja s’hauria pogut buscar un altre lloc per viure més enllà del riu Ebre... Però com al Montsià, la Terra Alta i la part del Baix Ebre que es troba a la riba dreta del riu tampoc l’haurien volgut, l’hauria hagut de fixar més enllà del Sénia i mirar de passar desapercebut, perquè el valencians tampoc el tenen en molta estima.

De tornar a Barcelona, Junqueras i els seus, el maten directament, amb el vist i plau de la Forcadell i de la Casals.

Per tant, millor tal i com va quedar que és el mateix de dir que estem on estàvem. I de les altres 23 propostes? Rajoy sé les ha d’estudiar... I amb l’agilitat que té Rajoy, amb una mica de sort, sobre aquests temes li passarà al pilota al seu successor. O sigui, com molt aviat l’any 2016... Tindrà tanta paciència Junqueras?

Em temo que, ara mateix, Mas està en desavantatge davant de Rajoy. Molt possiblement no és l’interlocutor vàlid, perquè el seu partit, al menys a les enquestes, està en franca baixada.

Quina és la solució? Difícil fer un pronòstic. I si escoltes als líders de cada formació política, de segur que cadascú d’ells donaria una opinió diferent.

Una nova reunió ho acabarà arreglant. No. Rajoy mai ha estat un gran negociador i està massa condicionat per la part més dura del seu partit. I Mas, ara com ara, està lligat de mans i peus i pel voltant del coll i té una corda amb una pedra grossa a l’altre costat i està apunt de ser tirat al riu... No a l’Ebre, no! No volem més espècies invasores!   Amb el caragol massana, el musclo zebrat, el silur i d’altres.

REUNIÓ RAJOY-SÁNCHEZ: UN ÚNIC PUNT DE COINCIDÈNCIA

El cert és que tampoc m’esperava molt més, però la reunió entre el President del govern d’Espanya Mariano Rajoy i el Secretari General del PSOE Pedro Sánchez bé podria qualificar-se de patètica, ja que, segons les declaracions del propi Sánchez, només van trobar un punt de coincidència: la consulta catalana.

És què Espanya no té problemes per a resoldre? Evidentment molts i molt grossos : atur, pobresa, sanitat i ensenyament públics, corrupció, justícia, etc. La resposta que ens donarien ells seria un no rotund. El primer problema per al PP i el PSOE es diu salvaguardar la unitat d’Espanya a qualsevol preu.

La reunió mantinguda entre Rajoy i Sánchez s’hauria d’emmarcar dintre del marc de la cordialitat institucional entre el President del govern i el que serà, a partir d’ara cap de l’oposició. Més enllà d’aquesta cordialitat, poca cosa més, ja que temps hi ha hagut fins ara per poder seure a una taula, ja no el PP i el PSOE, sinó tots els partits amb representació parlamentaria (indistintament de la institució on estiguin) per mirar de trobar solucions consensuades al greu deteriorament dels drets i les llibertats tan individuals com col·lectives.

No esperava que Sánchez es comprometés a donar suport al govern del PP a partir d’ara. I a més de fer-ho de forma gratuïta. Qui alguna cosa vol, alguna cosa ha d’oferir a canvi.

Rajoy, una vegada més, em va decebre. Tenia l’oportunitat d’accedir a la petició de Sánchez de reformar la Constitució i donar així una alternativa a Mas que no passés per la consulta d’autodeterminació i les pretensions independentistes de Catalunya. Però no va ser així. Vaig apuntar que podia passa, però és evident que em vaig equivocar.

Per tant, estem allà on érem. No ens em mogut ni un mil·límetre: els dos grans partits contraris a la consulta catalana. Aquesta situació també és la més comentada pels diaris que s’editen a Madrid (el País, el Mundo, ABC...)

Davant dels escassos resultats, potser millor haver-se trobat a un altre lloc, com per exemple a una cafeteria fent un solo...    

ELS QUE NO VOLEN BAIXAR DEL BURRO

Quan ja estem arribant al final del curs polític i les vacances s’apropen per a una majoria de ciutadans d’aquest país (inclosos diputats, senadors i altres espècies protegides) sembla ser que hi ha interès (o no) per tancar temes pendents.

Serà per això que el govern ha tret a corre-cuita una sèrie de reformes legislatives que afecten 26 lleis de 9 ministeris. El que es coneix com una llei òmnibus. Tant ràpid es va voler anar que es van d’haver de fer una sèrie de modificacions prèvies amb la consegüent publicació al BOE. No cal ni dir-ho que l’oposició, de forma unànime, van protestar per la manca de debat parlamentari. Però Alfonso Alonso els ho va deixar clar: Com diuen a l’Aragó, jo sóc igual que vos, però tots junts som molt més que vos... O sigui que tenen majoria absoluta i fan els que les hi dóna la gana. Queda clar?

Mentre a Madrid passa això, a Catalunya es parla dels llits dels hospitals, Com cada any en arribar a l’estiu, els hospitals tanquen plantes senceres. Des de la Conselleria de Salut es diu que això és normal i que passa sempre, però segons els facultatius, quan arriba setembre ja no se’n reobren tantes.

Ahir el Triangle publicava la prova contundent de la derivació de pacients des de la salut pública a la privada. A la foto s’hi veia una nota interna de la direcció de l’Hospital de Bellvitge on es demanava derivar a d’altres centres hospitalaris a determinats pacients en llista d’espera. Per als malalts no els suposarà cap contratemps, però els propietaris dels centres privats s’estaran fregant les mans i agraint al Conseller Boi Ruiz el regalet.

Els meus lectors més fidels, imagino que recordareu que el mes passat vaig dir que fins setembre no hauria cap tipus de novetat respecte a la consulta del 9-N. Què si era el nou Rei que havia de fer de mitjancer entre el govern de l’Estat i Catalunya, els contactes s’endarreririen molt perquè primer hauria d’atendre una sèrie de compromisos internacionals i en arribar a l’agost les vacances.

De moment sembla que les meves previsions s’estan complit, encara que sembla que des d’alguns sectors  hi ha pressa per dissipar dubtes (ja sabeu, hi ha qui diu que es farà i d’altres que no) Anit mateix, a la tertúlia del programa de Cuní a 8TV es debatia sobre aquest tema. Un tema que el Periódico qualifica com a vodevil, ja que sembla que hi hagi voluntat de diàleg per les dues parts, però a l’hora de la veritat resulta que Rajoy i Mas (Mas i Rajoy) no s’han reunit des del passat mes d’agost (o sigui, des de fa quasi un any) Opinaven els contertulians de Cuní que qui demani ara una reunió, serà rebaixar-se davant l’altre.

Segons el govern català, Mas va demanar a Rajoy reunir-se el dia de la presa de possessió de Felip VI (V+I), però segons el govern central no va passar d’una frase col·loquial tipus: ja ens veurem...  

Si Rajoy i Mas (o Mas i Rajoy) anessin amb burro, cap dels dos voldria baixar. Però ja sé sap que de tant d’anar en burro, al final te fa mal el cul, però d’altres en canvi poden arribar a perdre la paciència, ja que no només s’ha d’anar en burro, cal fer d’altres coses que em sembla, ara, s’estan passat per alt.  

Finalment fumata blanca.De moment no sé sap de qui ha estat la iniciativa, però avui s'han parlat pe telèfon. Han quedat per a reunir-se un dia, per la Santamaria no ha concretat si serà abans o després de les vacances d'agost. Ho veieu?   

MAS VOL VOTAR SIGUI EL QUE SIGUI

Llegia al Periódico de diumenge que, segons Mas, la tercera via també s’hauria de votar. No hi estic d’acord.

La denominada tercera via requereix d’una reforma constitucional que, en tot cas, s’hauria de votar al Congrés dels Diputats i no mitjançant un referèndum. La reforma constitucional permetria un estat federal, tal com volen els socialistes i el seu soci de govern, Duran i Lleida.

Diu una dita ebrenca que qui no està acostumada a portar ‘bragues’, les ‘puntilles’ li fan ‘llagues’.    

Cal recordar que Mas no està acostumat a portar bragues, de fet en porta des de l’11 de setembre de 2012 després de veure l’’èxit de la manifestació de Barcelona convocada per l’ANC amb motiu de la Diada. Mas, com Lutter King, aquell dia va tenir un somni: volia ser lliure. Però a part de voler-ho ser, volia ser el president del nou estat independent. Des de llavors, les coses li van con li van: de vegades bé, d’altres no tant (a les eleccions autonòmiques perd diputats) Ho diré amb una frase feta: una de calç i una d’arena.