QUAN ‘LA COSA’ NO FUNCIONA...

De Faro a Diari de Tarragona. 

La percepció que tinc és que el govern de la Generalitat no acaba d’arrancar. Fis ara només veig titubejos que no porten en lloc. Fins i tot l’actual President Puigdemont i l’anterior, Mas, discrepen en les formes...

Aquesta setmana el Parlament va fer un monogràfic sobre la pobresa a casa nostra. La coalició de govern (CDC+ERC) van supeditar l’aplicació de mesures pal·liatives a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per aquest any. Més que una petició, a mi em va sonar a xantatge, una manera de comportar-se molt pròpia dels convergents. I a sobre, Puigdemont ho va lligar tot amb la independència de Catalunya: Quan serem independents no hi haurà pobresa –va dir-. Com si la pobresa pogués desaparèixer del mapa en un tres i no res. La pobresa existirà mentre hi hagi injustícia al món i hi haurà injustícia mentre hi hagi capitalisme. I no considero a Convergència com un partit anticapitalista i tampoc a ERC.

Em sembla que és inqüestionable (encara que alguns puguin discrepar) que estem en una fase de marejar la perdiu. De fet elsindepenescèptics com jo mai ens hem cregut que amb CDC pel mig, Catalunya pugi arribar al port independentista.

Al començament us parlava de les discrepàncies sorgides entre Mas i Puidemont. Mentre el primer parla de 16 mesos de preparació, el segon, l’actual president, ho considera com a part del procés. Però els fets ho desmenteixen.

La hisenda pròpia no acaba d’arrancar. Per a poder-ho fer s’haurien de recaptar tots els tributs i ells mateixos diuen que mentre se segueixi tributant a Espanya i desaconsellen cap altra fórmula alternativa. Aquesta situació provoca que Catalunya continuï tenint problemes de tresoreria que només es poden solucionar amb aportacions fetes per l’Estat. I sinó hi ha diners, tampoc hi ha capacitat de gestió.

Mentre això passi, el govern català continuarà culpant a Espanya de tots els mals que pateix el nostre país. Ja ho va dir l’altre dia l’Ignasi Guardans: l’independentisme necessita de confrontació per alimentar-se.  

I si aquests arguments no us han acabat de convèncer, mireu cap a Madrid. Ja sabeu que allí s’està buscant un acord que permeti formar govern i acabi amb aquesta situació d’interinitat. Ara per ara l’únic candidat és Pedro Sánchez que compta amb el suport de C’s. Mentre els grups d’ERC i Democràcia i Lliberta han dit que si s’accepta fer un referèndum a Catalunya sobre la independència, també votaran a favor, amb la qual cosa Sánchez tindria el suport necessari. Referèndum, he dit referèndum... Per tant, com podeu veure, les pretensions inicials s’haurien diluït considerablement.

El rum-rum també ha arribat al si del grup parlamentari de Junts pel Sí. Aquesta setmana el seu cap de llista per Tarragona Germà Bel va fer un conat de dimissió pel funcionament intern de la direcció del grup on, a part de diputats, sembla que també hi assisteixen altres polítics que no tenen escó al Parlament, la qual cosa seria considerada com una intromissió al funcionament del propi grup per part de Bel. Al final tot ha quedat en un no res, ja que s’ha reestructurat aquest equip sense admetre ningú que no sigui diputat.  

I per acabar-ho d’arrodonir, a Girona hi haurà un govern sociovergent...

Algú en dóna més?

LA GRAN COALICIÓ? NO, GRÀCIES!

De Roto al diari el País. 

Siguem sensats... A qui interessa la gran coalició que formarien PP, PSOE i segurament també C’s? A les empreses de l’Ibex 35, així com a la resta de les grans empreses y també classes benestants (per no dir classes dominants)

Amb la gran coalició al govern, la situació actual pràcticament no patiria canvis. Tot seguiria més o menys coma ara: retallades en sanitat, en educació, en cultura, en ciència, en prestacions de tot tipus (dependència, atur...),  etc., etc.  

Després de l’experiència que hem tingut durant 4 anys de govern del PP, és evident que el que cal és un canvi i prou radical. No pot ser una simple operació de maquillatge, el nou govern ha de restablir a la ciutadania tot allò que entre la Troika i el PP li han robat. Pedro Sánchez vol restablir la salut universal... Però no és suficient... No fa gaires dies amb els meus companys parlàvem dels medicaments que han tret de la llista que estan finançats pel sistema de salut pública. Xarops com el Dalsy que es dona als infants quan tenen febre, ha deixat d’estar subvencionat i per tant l’has de pagar en la seva totalitat. El pes de les farmacèutiques és molt gran i potser ja va sent hora de que algú els hi pari els peus.

El PP ha significat el frau més gran que ha patit la democràcia del nostre país; de fet s’han perdut drets de tot tipus (civils i laborals) O és que no teniu present la llei mordassa?  

Però si en política el PP ha incomplert totes les seves promeses electorals, ha estat el tema de la corrupció el que ha provocat que una gran part dels seus votants els hi hagin perdut la confiança. Només dos partits polítics han estat imputats (ara investigats) per la Justícia. Un és el PP i l’altre Convergència.

Què vol dir això? Que la Justícia ha constatat que els casos de corrupció que afecten a alguns dels seus càrrecs, també afecten a tots dos partits que s’han vist beneficiats per les operacions fraudulentes que s’han comés. O dit d’una manera molt més planera: què s’han finançat irregularment.

Entenc que una part dels seus votats, plogui, nevi o faci vent els continuaran votant. El que no entenc és com els ciutadans que van saltant de partit en partit segons creuen convenient, mantinguin el vot després de veure (i viure) el que ha estat passant en els darrers temps, encara que hi ha casos que es remunten a més d’una dècada.

Un partit tacat per la corrupció generalitzada hauria, per llei, d’estar inhabilitat per a governar un país (o una comunitat autònoma) Canviar el nom i el líder només són operacions de maquillatge que no arriben ni de lluny al fons de la qüestió.

Demà, segurament, Pedro Sánchez no serà investit. Rajoy ja ha anunciat que a partir de la setmana que ve li vol parlar per a mirar d’arribar a un pacte. Però com és pot pactar amb la merda? (Perdoneu-me l’expressió, però és el que ara mateix envolta al PP)

Si el PSOE i el PP formalitzen un pacte de govern, implícitament i sempre des del meu punt de vista, serà com si els socialistes perdonessin al PP tot el passat. I un fet així seria inadmissible! I a sobre (evidentment!) Rajoy voldrà la presidència del govern... Ni que al final la cedissin a Pedro Sánchez... No gràcies!! 

El PSOE hauria d’intentar per tots els mitjans un pacte amb els partits de l’esquerra parlamentària i si és possible, atraure a la seva òrbita a d’altres partits (com més millor) Una mena de pacte anti-PP per a trencar amb l’anterior etapa.

Hi ha qui opina que si Sánchez hauria de fer un pas al costat... Per què? En tot cas això ho ha de decidir el seu partit, no els altres. Sánchez mai ha tingut responsabilitats de govern i per tant no se’l pot relacionar en cap tema de corrupció dels que han afectat al seu partit, el més greu, sense cap mena de dubte, el dels ERE’s a Andalusia.  

LA REPETICIÓ DE LES ELECCIONS EL 26 DE JUNY, MÉS PROP

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Després del trencament de les negociacions entre el PSOE i Podem, la repetició de les eleccions el 26 de juny semblen molt més prop. Segurament el PP es deu d’estar fregant les mans.

No voldria ser malastruc però recordeu què va passar a Madrid quan es van haver de repetir les eleccions pel Tamayazo? Si no ho recordeu us ho diré: majoria absoluta del PP!

L’experiència em diu que sinó és  base de garrotades no n’aprenem i molts de votants, el dia 26 acudiran a les urnes pensant més en un govern estable que no amb els casos de corrupció i canviaran el sentit del vot votant al PP. I 4 anys més govern de Rajoy o de qui sigui i los que te rondaré morena...

És evident que Sánchez vol governar com sigui. Sap que és com una aposta a la ruleta: o tot o res. Suposo que el que no diu la lletra menuda del pacte signat amb Ribera és que C’s ha d’intentar l’abstenció del PP i per la seva banda, el PSOE la de Podemos. Massa complicat tot. Tenir negociacions obertes amb diferents fronts quan aquest són, com a poc, irreconciliables, fa que un acord que permeti la investidura de Sánchez sigui pràcticament impossible.

Aquest matí a la SER he escoltat dir-li a Pepa Bueno una d’aquelles coses que et fan pensar: mira, té tota la raó. Ha dit més o menys que tan el PSOE com C’s han hagut de renunciar a punts programàtics per a que hi pogués haver acord, però que 30 minuts més tard no se’ls pot estar acusant de renunciar al seu programa.

Quan dos parts negocien (ja siguin partits polítics, ja siguin empreses i sindicats o qualsevol altres), per arribar a un acord han de cedir les dues parts i, sovint renunciar a punts que, prèviament, han enumerat com a irrenunciables (les famoses línies roges) Evidentment és molt dolorós i sovint difícil de transmetre, però és el que hi ha. No veig a cap part acceptant al 100% l’oferiment de l’altra. Potser aquest aspecte és el que no té en compte Podemos i exigeix més del que està disposat a cedir.

Fixeu-vos per exemple en el que va passar a Catalunya. Els interessos de les CUP està a les antípodes dels de Convergència, exceptuant la independència. En canvi, a darrera hora les CUP van facilitar la investidura de Puigdemont i CDC va haver de renunciar a allò que més li costava: la renuncia de Mas a ser investit.

De Ferreres al Periódico. 

Ara canvieu el concepte de independència pel d’allunyar al PP del govern. Aquesta hauria de ser la finalitat i, per tant, s’haurien de sumar esforços per a que fos possible. Fins i tot havent-hi un pacte entre PSOE, Podemos i C’s (encara que no sigui el que més m’agrada) Si realment C’s el que vol és acabar amb la corrupció, flirtejar amb el PP sembla que indiqui que els pots més el cor que el cap, és a dir, la ideologia política que no la regeneració democràtica que tan prediquen.

Hi ha analistes polítics que creuen que encara hi ha espai pera negociar entre el PSOE i Podemos. De fet, ahir quan el partit de Pablo Iglesias va trencar unilateralment les negociacions, va dir: Estan trencades, de moment... Per tant, sembla, que hi ha possibilitats que es reiniciïn els contactes, potser després del primer ple d’investidura de Sánchez.

Un altre tema que no veig clar és el pacte formalitzat ahir entre socialistes i Ciudadanos. Té data de caducitat? Què passarà si finalment el PSOE acaba per pactar amb Podemos? I en aquest cas, per on quedarà el prestigi de Sánchez?

Potser us heu adonat que no parlo de Democràcia i Llibertat (la marca blanca de Convergència) i d’Esquerra Republicana de Catalunya. I no en parlo perquè el seu vot és del tot intranscendent, com ho són, per exemple, els de Coalició Canària o el de Unitat Popular (la marca blanca de Izquierda Unida) Les dues formacions independentistes han traçat (com no podia ser menys) una línia roja: el referèndum independentista.

Quina manera de marejar la perdiu! Volen trencar amb Espanya o només ho diuen amb la boca menuda? Si realment volguessin trencar, no trobeu que el tema del referèndum no seria transcendent? I una darrera pregunta que els hi faig: Millor un nou govern del PP que no un que estigui molt més obert al diàleg? Si el que pretenen és la primera opció, serà perquè les postures intransigents són el millor argument per a que augmenti la colònia d’independentistes.  

RAJOY AMORTITZAT

O la historia d’un personatge que no hauria d’haver arribat mai al lloc on ha arribat.

Abans d’arribar a la presidència del govern central, Rajoy va estar tan de temps com a cap de l’oposició que vaig tenir prou temps per a criticar-lo. Veient com actuava no em pensava que mai hagués pogut arribar on ha arribat. És increïble!! Però ja coneixeu (suposo) la faula de la tortuga sobre el pal. Ve a dir més o menys això: què no ha pogut pujar sola i que algú l’ha posat allí. Evidentment gràcies als vots dels ciutadans. Primer per ignorància i després per estupidesa, ja que és difícil comprendre com han pogut seguir guanyat amb tot el que els hi ha caigut a sobre!  

El món està ple d’incompetents a qui els ha passat com a la tortuga i per suposat Rajoy és un d’ells. Però a part de ser un incompetent es situa a la part alta de l’escala.

A Espanya, quan el PP ha arribat al govern ha estat per demèrits del PSOE. Així va passar amb Aznar que va arribar a costa de les cendres de Felipe González i així li va passar a Rajoy després d’una segona part de Zapatero per a oblidar. Tot i això encara me’n faig creus com el PP va poder mantenir com a líder a un personatge de les característiques de Rajoy.  

Fixeu-vos si ho va tenir fàcil el PP que va arribar al poder sense programa. Només els hi va calar dir que ho farien millor que els socialistes i que traurien a Espanya de la crisi. Una crisi que era mundial. I tal com va passar a València amb Rus que va prometre als ciutadans de Xàtiva que els hi portaria la platja i s’ho van creure, els espanyols també es van creure que amb el PP al govern tot seria igual que uns anys abans, quan l’economia espanyola havia crescut de forma fictícia gràcies al totxo que va crear una bombolla immobiliària que s’havia de desunflar tard o d’hora.

Però el més greu havia d’arribar. Quan Rajoy va arribar al govern va fer tot el contrari del que havia anunciat que faria: va apujar els impostos quan anys abans havia dit el contrari i fins i tot havia criticar l’anterior govern d’haver-ho fet; va ajudat a la banca espanyola quan també havia criticar el govern socialista pel mateix; va fer una reforma laboral que només beneficiava a les empreses... O sigui, fa afavorir els interessos dels més rics en detriment dels més desafavorits. Potser una frase ho resumeix tot:¡Qué se jodan! Aquesta exclamació la va dir Andre Fabra quan el congrés va aprovar endurir les mesures per a poder cobrar la prestació de l’atur, mentre que el seu pare, Don Carlos Fabra, feia tota mena d’irregularitats i malbarataments als seus dominis castellonencs.

A Rajoy se’l va qualificar amb diversos apel·latius com el de Don Tancredo pel seu immobilisme a l’hora de prendre tota mena de decisions, la més important i transcendental no haver pres cap tipus de mesura contra els membres del seu partit immersos en casos de corrupció. Només aquest punt li desacredita tota la seva trajectòria política.

Tot i que el PP va guanyar les eleccions del 20-D, encara que va patir una autèntica davallada perdent àmpliament la majoria absoluta que havia assolit 4 anys abans, amb tota probabilitat, passarà a l’oposició. L’únic partit que semblava que li podia fer de crossa era Ciutadans/Ciudadanos, però en aquests moments està presoner de les seves pròpies paraules. No es pot demanar una regeneració política i pactar amb el partit, de llarg, més corrupte d’Espanya.

Una de les contradiccions més grans de Rajoy ha arribat després de les eleccions. Tot i que el Rei, en la primera roda de consultes li va proposar formar govern com el cap de la llista més votada, hi va renunciar. Davant de la dificultat que hi havia i que passaven els dies i les setmanes i tot semblava que seria com el conte de mai acabar, finalment el Rei li va encarregar a Pedro Sánchez amb el consegüent enuig de Rajoy.

Rajoy és un personatge que ni menja ni deixa menjar. Ell hauria volgut ser investit dintre del marc del que es va denominar la gran coalició, es a dir, un govern del PP amb el PSOE i que tal vegada sé li podria haver sumat Ciudadanos. Però els socialistes s’hi van negar.

El penúltim gest lleig (molt lleig) de Rajoy cap a Sánchez es v produir el passat divendres. Sánchez havia anunciat una trobada a l’encara president en funcions a un lloc neutral: El Congrés dels Diputats. Quan es van presentar davant els mitjans de comunicació i Sánchez li va donar la ma, Rajoy, tot dissimulant, es va posar a cordar-se l’americana i no li va estrènyer. Un gest que desprestigia a qualsevol i més si té un rang elevat.

Però el pitjor gest que sé li podia fer a Rajoy, li va arribar ahir de la ma de la seva presidenta de Madrid: Esperanza Aguirre. Lalideressa va mig dimitir per sorpresa per a la majoria, es a dir, va anunciar que se’n anava però sense anar-se’n del tot. Això sí, abans, sense esmentar-lo, es va referir a Rajoy: En moments difícils cal fer sacrificis... Pela aquest plàtan, Rajoy!!  

La majoria dels mitjans coincideixen que el gest d’Aguirre dificulta molt la investidura de Rajoy que, fent s’està comportant com sempre ho ha fet: espera que Sánchez no se’n surti per a presentar la seva candidatura, una candidatura que, recordeu-ho, va rebutjar.

Però sembla que li ha sortit el tret per la culata...

GUARDAR I FER GUARDAR ‘LES FORMES’

Del gran Ferreres, al Periódico d'avui. 

En política hi ha conductes bàsiques que s’haurien de respectar, sobre tot aquelles que van de dalt cap a baix. Si els alts càrrecs d’un estat no respecten aquesta norma bàsica, encara que només sigui per cordialitat, des del meu punt de vista, els deixa en una pèssima situació.
Com a ciutadà entenc que la situació catalana respecte a l’Estat espanyol no és un tema agradable. Hi ha qui deu de comparar la hipotètica independència de Catalunya amb el fet de desmembrar un part del cos, com si els hi arranquessin una cama o un braç... Potser sí, però també haurien d’analitzar-ne els motius que han portat a aquesta situació i mirar de conservar els ponts de diàleg que encara estiguin oberts.
Suposo amic lector que ja has deduït per on vaig. Em refereixo a la plantada del Rei Felip VI a la presidenta del Parlament Carme Forcadell. Però no ha estat l’únic gest lleig per part de les autoritats espanyoles.
Mas es va queixar de que al decret de cessament no sé li havia agraït els serveis prestats, tal com s’havia fet amb els seus predecessors. Recordo que el President de la Generalitat és el màxim representant de l’Estat a Catalunya. Potser un dia no ho serà, però ara per ara el càrrec de president pertany a l’estructura de l’Estat.
Per a denunciar-ho públicament, Mas va agrair de paraula els serveis prestats als consellers del seu govern i que no continuaven amb Puigdemont, que eren majoria. Només recordo a Neus Munté i a Santi Vila com els únics consellers que repeteixen, tot i que el segon canviï de conselleria.
Per tant, l’actitud d’ERC de no acudir a les consultes que fa el Rei per a proposar candidat l’entenc perfectament. Un acte de desconsideració a canvi d’un altre.
Acusa Pedro Sánchez a Rajoy de ser el Red Bull de l’independentisme. O sigui de donar-los ales. M’agrada la metàfora. L’efecte rebot de molts catalans és degut a la intransigència espanyola. Però faria bé Pedro Sánchez de fer també ell una mica d’autocrítica. El rebut total i frontal en fer una consulta acordada també li ha pogut passar factura en les passades eleccions. També a l’hora de buscar suports que l’avalin com a candidat a la presidència del govern espanyol sembla que estigui massa fi amb Catalunya anteposant la unitat d’Espanya a qualsevol mesura social o econòmica. Com si l’únic problema que hi hagués en aquests moments es digués Catalunya.
Entenc que el tema de la independència de Catalunya sigui tabú per a la majoria dels espanyols, però potser caldria fer una mica de pedagogia i, sobre tot, com he dit anteriorment, autocrítica, molta autocrítica que permeti analitzar el perquè de la situació actual.
Sobre l’actitud del Rei de no voler rebre a la Presidenta del Parlament, vull dir que, segurament el culpable també sigui Rajoy. El Rei, figura odiosa per a una bona part dels catalans és, senzillament, com una mena d’objecte decoratiu (cobrant un bon sou, això sí) Ja sabeu que diu la Constitució sobre la seva figura: El Rei regna, però no governa. A part de ser inviolable i estar lliure de tota responsabilitat política.
Sabíeu, per exemple, que els discursos del Rei estan supervisats pel govern de torn? Per tant, el Rei no posarà mai en dubte les polítiques governamentals i sempre estarà en sintonia amb el govern que hi hagi en cada moment.
Conseqüentment, has d'esperar dels teus administrats el mateix tracte que tu els dispenses. Si els vols rebre millor, primer practica amb l'exemple.  

ELS MATEIXOS COLLARS AMB DIFERENTS GOSSOS

Com veieu és una adaptació del conegut refrany els mateixos gossos amb diferents collars.  

Ahir va prendre possessió el nou govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Carles Puitdemont. Si bé hi ha cares noves i d’alguna d’elles encara és aviat per a jutjar-les, el cert és que es nota un cert tuf a ranci vinculat amb un passat no molt llunyà de Convergència.

Aquest canviar-ho tot per a que tot segueixi igual, va començar amb el propi President. Quan Mas va dir que va proposar a Puigdemont potser si que deia la veritat. En aquell moment, mentre escoltava les seves paraules, no vaig poder deixar de pensar en veu alta: I un be negre! Te’l han imposat!

Recordareu que els noms que més sonaven en aquells darrers moments, quan tot indicava que podria haver-hi un acord imminent, eren els de Neus Munté i el de Muriel Casals. Tot i això, de sobte un altre nom va entrar en força en el darrer minut de joc i va ser qui finalment es va emportar el gat a l’aigua, segurament perquè va comptar amb el vist i plau del president en funcions.

I per què finalment va ser Puigdemont el tocat amb la vareta màgica? Senzillament perquè era un home molt més de partit, del pinyol de Convergència. La Neus Munté havia crescut professionalment parlant dintre de la UGT d’on era la gerent i la Nues Munté venia de ser la presidenta d’Òmnium Cultural.

Potser per això al president ja sé li coneixen alguns afers que porten a pensar que no és aigua clara (al final d’aquesta entrada podreu trobar-ne alguns)

De seguida que es va saber que Puigdemont era l’escollit, ja es va dir que seria el titella de Mas. Evidentment està per veure, però s’atrevirà l’actual President a fer coses sense consultar-les al cap de files del seu partit.

A part d’això, Mas ha col·locat a l’executiu homes de la seva confiança com ara Josep Rull (amb Quico Homs, Lluís Coromines i Jordi Turull formaven el nucli dur que envoltava Mas), Jordi Janer, que repeteix càrrec (i amb això crec que ja està tot dit) i Jordi Baiget, un conseller criat al si de CDC.

A part de neus Munté i Jordi Janer només Santi Vila repeteix com a conseller, potser per que com a gironí, és conegut de l’actual president i la volgut a l’executiu. Tot i això perd pes, ja de tenir la responsabilitat de Territori i Sostenibilitat, passa a Cultura, cartera que ocupava l’exsocialista Ferran Mascarell.

Tot i la sortida anunciada de Mascarell, al govern hi entra un altre exsocialista i home de confiança de Pasqual Maragall: Antoni Comin.

Qui també guanya pes a l’executiu és la central sindical UGT. Si com he dit abans Nues Munté va ser la gerent del sindicat, ara ha entrat la secretaria general de Girona Dolors Bassa. I és que la UGT ja no és el que era... Va néixer com a sindicat de ideologia socialista i avui en dia ja hi entra tothom... (que consti que faig broma, perquè de no ser així no seria un sindicat plural)

I tal com us he anunciat més amunt, aquí tenia alguns dels afers que afecten al president Puigdemont:

-Les ombres dePuigdemont a Girona. 

-Les fotos de Puigdemont i Laporta a Romania (dime con quien andas...) 

-El nou director de Catalunya Ràdio era soci de Puigdemont (quien a buen árbol se arrima...) 

-El Catalonia Today de Puigdemont va fregar el mig milió en subvencions.

A part d'això també és interessant llegir: 

-Nou president, vella retòrica: Carles Puigdemont oblida esmentar la corrupció en el seu discurs d'investidura.

-Puigdemont encara fa campanya a Facebook per Prenafeta i Alavedra. 

EL PROGRAMA ELECTORAL DEL PSOE

La catalana Meritxell Batet i el basc Patxi López van ser els encarregats de presentar el programa electoral del PSOE que, ràpidament, es va penjar de a la xarxa (mipsoe.es)

Després dels dubtes dels primers moments (sembla ser que apareixien i desapareixien punts programàtics), finalment va quedar penjar per a que la ciutadania hi pugui fer aportacions. Sempre que hi ha aportació ciutadana és positiu, però després caldrà veure si es tenen en compte o no aquestes aportacions. De la meva experiència de quan assistia a congressos del partit, he de dir que, sovint, s’imposava el corró que suposaven les grans agrupacions dels barris de Barcelona, poblacions de l’àrea metropolitana, caps de província, etc. Així va ser, per exemple en el tema OTAN. Mentre la majoria d’agrupacions estaven a favor de no entrar, gràcies al canvi de criteri de la delegació de Tarragona (amb la que es tenia majoria de delegats), es va imposar el criteri que ho decidís el PSOE a nivell de l’Estat. Però tothom sabia quin era el posicionament del PSOE que, recordem-ho, estava al govern.

La premsa s’ha fet ressò d’aquells punts del programa que, a priori, criden més l’atenció: ensenyament obligatori fins als 18 anys, així com també la gratuïtat de les guarderies, l’eliminació de l’assignatura de religió de dintre de l’horari lectiu, fins i tot als col·legis privats (s’ha d’entendre que també religiosos), derogació del concordat amb la Santa Seu, obligació de fer primàries i debats electorals, poder publicar enquestes fins darrera hora (ara està prohibit publicar-les durat la darrera setmana)

De fet, la major part del programa és un calc del que v presentar Rubalcaba ara fa 4 anys. Hi ha qui opina que s’hauria pogut fer uncortar y pegar.  Però que sigui així té tota la lògica dl món. L’ideari d’un partit no pot canviar tant en un període de temps tan curt. Sé suposa que tots els partits socialistes del món tenen la mateixa estructura identitària i després matisos per adaptar-se al lloc o al temps.  

Com a declaració d’intencions no està malament, però es clar, vist el que s’ha vist quan han estat al govern, fa que un ja dubti de tot. Recordava Pepa Bueno a la SER que la laïcitat és un punt que surt a cada programa, però que mai s’ha aplicat.

És evident que el que intenta el PSOE és seduir a nous votants (ja sigui el votant tradicional que ha pogut marxar darrerament o aquells que no l’han votat mai i que creguin que poden ser una bona opció per a derrotar a Rajoy)

Però en la seva contra hi juguen massa coses, sobre tot els incompliments. Quantes vegades m’he sentit dir que la millor virtut dels polítics és la coherència? No l’única, però sí la més important. Si tu portes a les eleccions un programa electoral és per a complir-lo. Si al final no el compleixes, hauràs de buscar excuses i si en poses moltes, al final un se’n adona de que, d’entrada, ja no portaves cap intenció de complir-lo en uns determinats punts. Pitjor encara és fer el contrari del que has dit, tal i com ho ha fet Rajoy en aquests quatre anys: allà on van dir blanc, finalment ha fet negre i qui no se’n hagi adonat, té un greu problema.

Recordo que en l’època de Zapatero es volia aprovar una llei de despenalització total de l’avortament. Evidentment IU hi estava d’acord i amb la suma dels dos n’hi havia prou per a fer-ho. Al final el temps se’ls hi va tirar al damunt i no es va fer.

Per molt que ens sembli impossible, crec que hi hauria d’haver una continuïtat política tot i que hi hagués una alternança de governs. M’explico. No pot ser (o al menys no hauria de ser) que cada vegada que entra un nou govern es passi la major part de la legislatura modificant les lleis que ha fet l’anterior: avortament, ensenyament, sanitat, treball... Entenc que en aquest país la dreta sigui molt dreta i que qualsevol reforma que hagin fet en el passat els socialistes la vegin massa progressista (tot i que de vegades no ho sigui tant), però això comporta incertesa i, també, pèrdua de temps.

LA PAELLA PEL MÀNEC

El gegant automobilístic Volkswagen no està passant pel seu millor moment. L’administració nord-americana el van enxampar cometés irregularitats amb la finalitat de camuflar les emissions reals derivades de la combustió dels motors dels seus vehicles. Per aconseguir-ho es va haver d’instal•lar un dispositiu electrònic a quasi tots els seus motors diesel.
Aquest fet li comportarà a Volkswagen multes multimilionàries, devolució d’incentius obtinguts irregularment, etc. Però la marca alemanya ja ha anunciat que contraatacarà: anul•larà totes les inversions no estratègiques que tenia previs fer en un futur immediat i això, evidentment, repercutirà directament en la seva plantilla de treballadors.
Com suposo que sabeu, SEAT és una de les marques del grup Volkswagen i per tant patirà les conseqüències directes de la retirada de les inversions. Com sempre quan passen aquestes coses, ràpidament les nostres autoritats s’han afanyat a l’hora de demanar que es prioritzin les inversions que s’havien de fer a la fàbrica de Martorell. Bé, és el que s’ha de fer, però sóc molt pessimista sobre que s’obtinguin els resultats desitjats.
I és que una cosa són els interessos dels governs que han de justificar la seva acció davant dels ciutadans, però sobre tot dels seus votants i per l’altra els interessos de els grans empreses que han de passar comptes davant dels seus accionistes. Per tant, interessos totalment contraposats. Poques vegades governs i grans empreses coincideixen a l’hora d’elaborar estratègies conjuntes o al menys coincidents.
Per a que m’entengueu. Si tan collen Volkswagen, és evident, tal i com ha anuncia, que no farà les inversions que tenia previstes i així, poder presentar davant els accionistes les menors pèrdues possibles (pèrdues que, previsiblement ha de tenir si al final es fan efectives les multes anunciades) Això repercutirà directament amb la feina de les seves factories repartides per diversos països i, per tant, aquest fet, farà que s’hagin d’acomiadar milers de treballadors.
Us imagineu amb la taxa d’atur que tenim en aquest país si de sobte uns quants milers més passen a formar part de la llista de l’atur?
És el perill que sempre plana quan es sancionen a les grans empreses. A Volkswagen sé la multat per manipular els seus motors diesel, però a empreses petrolieres o de comunicacions sé les ha sancionat per vulnera les normes de la competència i pactar preus... Algú es creu que, finalment no es repercuteix sobre l’usuari?
Un exemple. Fa mesos que el petroli està assolint els mateixos preus baixos que hi havia fa un bon grapat d’anys. No obstant, els preus dels carburants no han baixa, ni de bon tros, en la mateixa proporció. I no només en una o dos companyies, sinó que en totes... A què és degut.
D’exemples n’hi ha molts més. Un altre. Una determinada empresa comet frau fiscal. Una inspecció li detecta i li liquida una xifra astronòmica que, l’empresa, diu, no pot assumir. O hi ha rebaixa o acomiadament de treballadors. L’administració té la darrera paraula.
Sovint, quan una empresa s’ha d’instal•lar a un lloc concret (també a una ciutat o poble) obté tota una sèrie d’ajuts ja sigui de forma directa (cessió de terrenys)o indirecta (avantatges fiscals) Ara bé, quan els números no li surten, no tenen cap mania en deslocalitzar-les i marxar a un altre lloc on la rebran amb els braços.
Segurament si feu una mica d’exercici mental, us en vindran al cap unes quantes que, després d’instal•lar-se al nostre territori i estar-s’hi durant molts anys, van acabar marxant. En voleu uns exemples? Lear (l’antiga MAI), Nikos Ibérica, Kanasse España, etc. I d’altes com Cemex va pràcticament tancar per a tornar a les activitats amb el mateix personal, això si, pagant-los un preu molt més baix.
I és que com deia un: Tenen la paella pel mànec i el mànec també.

SENSE PRESIDENTS QUE GOVERNIN

Bé, presidents en tenim (Rajoy i Mas), però em sembla que no es dediquen el que s’haurien de dedicar a exercir com a tals.

Després de la darrera executiva nacional on Rajoy va ajustar algunes peces (el que semblava un ajust important va quedar reduït, pràcticament a la mínima expressió), va anunciar que seria ell personalment qui es dedicaria en cos i ànima al partit...

O ets un súper heroi o difícilment pots tenir una dedicació exclusiva al partit i a la vegada atendrel’agenda de cap de govern. O això o és evident que a algun lloc no hi pots arribar... Al menys que el sector més catòlic del PP hagi invocat Déu i que aquest atenent la seves súpliques hagi allargat el dia a més de les 24 hores que hem conegut sempre. De moment només sé que el passat diumenge va entrar l’estiu meteorològic i que a partir d’un dia d’aquest, les hores de sol minvaran... Però ni tan sols això he notat.

Per tant, m’ensumo, que si el que pretén Rajoy és guanyar les eleccions de la tardor, deixarà (o delegarà) part de les seves funcions com a President del Govern para dedicar-se en cos i ànima al seu partit. Però una cosa us avanço, si és per capacitat, segur que no ha aconseguirà. Com a president del govern Rajoy ha demostrat que és nul i com a dirigent del partit intueixo que serà més del mateix.

Sort tenim que només queden uns mesos per acabar la legislatura. Igual si les passades municipals en lloc de ser el 24 de maig haguessin estat l’any passat, Rajoy hauria pres abans aquest decisió amb l’agreujant que hauria comportat la situació.

Però si Rajoy només fa uns dies que ha pres la decisió i només s’hi estarà uns mesos, el que passa a Catalunya és molt pitjor. Aquí Mas no surt d’un embolic que es fica en un altre. Només li faltava el trencament amb Unió, per molt que alguns convergents de la seva convertits a independentistes després de que Mas els hi digués que així ho havien de fer.

La fractura amb Unió fa molt més mal del que sembla i del que ells mateixos estan disposats a acceptar. Ja sabem que sovint Unió ha estat un llast per a Convergència, però la ruptura és un fracàs personal de Mas que no ha sabut controlar el sector més hooligan de Convergència.

Des de fa quasi 3 anys, Mas està immers en la idea de com pot assegurar-se el futur. Li dóna el mateix si aquest futur és com a President de la Generalitat o bé com a President de una Catalunya independent. No descarto que fins i tot hi hagi un xantatge de l’Estat que l’obligui (o bescanviï) a abandonar la idea independentista.

Fins i tot des d’Esquerra s’admet que Mas s’ha posat en un bon embolic. I podríem continuar: I ara no sap com sortir-se’n. Per això va donant pals de cec.  

Sovint, a la SER posen un tall de veu de Rajoy que diu que no es poden celebrar 3 eleccions autonòmiques en 5 anys... En aquest cas no li manca raó.

Com en el primer cas, mentre Mas gasta les seves energies en arribar a acords amb un i els altes per mirar de concórrer plegats a les eleccions del 27-S, evidentment, no està fent de cap de l’executiu català. I Mas porta massa temps treballant per al partit i per tant, desatenent els problemes dels ciutadans de Catalunya.

És que no hi ha ningú més que se’n pugui ocupar dels temes de partit? Potser la solució seria que el càrrec de president (o secretari general) fos incompatible amb el de president del govern respectiu.

Una vergonya més a afegir a tantes altres que ens estem adonant que passen.

EL PORTAL DE LA TRANSPARÈNCIA I EL GRAN DESCOBRIMENT

Sembla que els del PP amb una ma ens ensenyen el menjar i amb l’altra ens foten garrotada.

Metre un dia aproven la llei de la transparència, l’altre la llei mordassa. I així anem...

Una de les fites més destacades de la llei de transparència és el Portal de la Transparencia del Gobierno de España on es reflecteixen els sous que cobren des del president i els ministres del govern, fins als alts càrrecs de l’administració.

Quina novetat!! I a sobre és tema de conversa i surt als diaris com si fos el gran descobriment!

Però si tot això era públic i notori. Només cal que tots els anys es miri la Llei de Pressupostos de l’Estat i la Llei d’acompanyament (que van de la ma) cap els darrers dies de l’any i allí va tot això i més. No sé el motiu pel qual ara tan de rebombori per una cosa que ja sé sabia o al menys sabíem aquells que treballem a l’administració o que estan posats en lleis. Però, repeteixo, és públic i es pot consultar a qualsevol hemeroteca que contingui els BOE.

Una de les qüestions més debatudes és el sou del president i dels ministres respecte als alts càrrecs de l’Administració: Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, etc. Efectivament la diferència de remuneracions és gran, però d’aquí a que calgui pujar els sous als polítics hi ha un abisme.

No, no estic a favor ni molt menys que s’apugin els sous els governants d’aquest país. Hi ha molts de motius per a no fer-ho. Mireu:

-Primerament serveix de tap. Si ara ja hi ha presidents de comunitats autònomes i fins i tot alcaldes que cobren més que Rajoy i companyia, si s’apugessin els sous seria com obrir la veda i la majoria de politiquets del tres al quatre estarien temptats en apujar-se’l.

-Els membres del govern tenen unes prebendes que no tenen els alts càrrecs: despeses de representació força més elevades, residència oficial amb totes les despeses pagades i una jubilació daurada encara que no estiguis molts anys ocupant el càrrec.  

-Els polítics estan en política unes vegades per que volen, perquè és vocacional i d’altres perquè tal vegada no saben fer una altra cosa. Per tant, i com deia la vicepresidenta, estan ben pagats. En canvi quan s’arriba a ocupar un alt càrrec de l’administració, has de tenir uns mèrits reconeguts, encara que la darrera paraula la tingui el partit del govern. Després, si no se’ls hi pagués bé, una bona part marxarien cap a algunes empreses privades que pagarien sous desorbitats (de fet els paguen) per a tenir a la seva plantilla persones de renom.

El que s’hauria de fer és apujar els salari mínim interprofesional (SMI), la merda (perdoneu) de prestació que tenen els aturats de llarga durada que són sobre els 425 euros al mes durant 6 mesos, no abusar dels contractes temporals, sobre tot als joves que són el futur del país i que necessiten una estabilitat econòmica per poder afrontar el futur (i valgui la redundància) amb més optimisme. En definitiva crear ocupació estable i de qualitat.

La resta del debat són romanços que s’allunyen del que hauria de ser el debat real d’aquest país.

A veure si ens ho anem ficant al cap... 

L’EBOLA, EL PRESTIGE, EL PP I LA CORTINA DE FUM

El govern del PP ha tornat a gestionar malament un nou cas mediàtic, d’aquells dels que la premsa en parla i dels que la societat, també. Ens pregunten fa un mes si sabíem que era l’evola i un gran percentatge de gent no haurien tingut resposta. Ara qualsevol podria escriure una tesi.

Històricament, els governs del PP han demostrat ser uns incompetents totals a l’hora d’afrontar una crisi seriosa. Volia posar inútils però la paraula m’ha semblat massa forta... O no.

Si fem memòria retrospectiva, segur que recordarem el cas del Prestige, el petroler que va embarrancar prop de la costa gallega i que va causar una de les catàstrofes ecològiques més importants del món. Per a que els gallecs tornessin a votar el PP (allà sempre el voten), van haver d’abocar molts bitllets.

Però el cas el Prestige na ha estat, ni molt menys l’únic. El de l’avió rus que portava militars espanyols a l’Afganistan, el Iak 43 també va causar un cúmul de despropòsits o sinó que els hi pregunten als familiars.

I què em dieu de la guerra de l’Iraq? Aznar va voler estar a l’alçada dels principals mandataris mundials (Bush, Blair i ell mateix) i com que Espanya es caracteritza per ser una potència mundial, ens va ficar de peus en una guerra declarada il·legal per l’ONU.

I tot i això, a les eleccions de 2014 hauria tornat a guanyar (les enquestes així ho anunciaven) si no hagués estat pel criminal atemptat de Madrid de l’11 de març, dos dies abans de les eleccions.

Una vegada més la incompetència del PP va sortir a la llum. I no només la incompetència, sinó també l’engany per a mirar de capgirar la situació cap el seu terreny. Tan evident era que el PP intentava ensarrona al poble que sé li va girar la truita i es va capgirar la situació: de tenir les eleccions guanyades a patir una catastròfica derrota que mai van acabar de pair.

I si ens remuntem al govern de Rajoy, també ens trobarem en un altre cas: el de l’accident del tren Alvia de Santiago de Compostel·la. La culpa no va ser ni de RENFE, ni d’Adif. No es va produir per manca de mesures de seguretat actives, ni tampoc perquè no va fallar res... Com passa sempre, la culpa, en aquell cas va ser del conductor del comboi.

Igual que ara en l’evola: la culpa de l’auxiliar d’infermeria per tocar-se la cara després de treure’s el guant. I de l’Excàlibur, no ho oblidem... Segurament la víctima més innocent de tot aquest cúmul de despropòsits.

I postats a no oblidar, cal recordar l’origen de tot: la repatriació dels dos missioners espanyols. A part de costar una burrada les despeses de repatriació, van arribar a un país, on desgraciadament, sempre ens em caracteritzat més per semblar-nos a Pepe Gotera i Otílio que no per ser un prodigi de bona gestió. O dit d’una altra manera: normalment, ho deixem tot a la improvisació i anem torejant la situació i resolvent els problemes que surten sobre la marxa.

Però quan passa alguna cosa greu, tal com ja he explicat durant aquest escrit, la culpa sempre és dels altres. El PP mai assumeix errors i mai accepta crítiques. Però el bo de tot és que, malgrat comportar-se de manera prepotent i fins i tot xulesca, molts dels seus votants, si demà mateix es fessin eleccions els tornarien a votar.

Som ximplets i encara ens ajudem per a superar-nos.

Però mentre parlem dels casos d’evola (per cert, cada dia en surten de nous) la gent ha deixat de parlar de les targetes black de Caja Madrid i Bankia.  

L’evola ha servit al PP de cortina de fum, de salvavides de situacions, segurament molt més compromeses.

Espero i desitjo que dintre d’un any i escaig aquesta situació canviï i que la ciutadania, massivament, boti el PP. Però també demano que tinguin memòria i que tardin en oblidar com es s’han comportat allà on han tingut responsabilitats de govern.

                  

EL GOVERN DE L'ESTAT, EL TC, LA CONSULTA I MAS

Entre l’octubre de 1976 i l’octubre de 1977 vaig treballar a Castelló. Era el primer cop que treballava assalariat. Menjava i dormia a la pensió Zaragoza, dita així perquè estava al carrer Saragossa de la capital de la Plana, a poca distància de la Farola i del parc Ribalta.

El propietari de la pensió, que també era qui servia les taules del menjador, crec recordar que de cognom es deia Antolí, però no me’n acabo de recordar del nom. De jove (quan el vaig conèixer deuria de tenir una mica més de 40 anys) havia jugat a futbol amb el Castelló i el Tortosa entre d’altres equips. La seva posició al camp era d’extrem esquerrà. Li recordo repetir sovint la següent frase: Només dues coses són més ràpides que jo: la llum i Gento (extrem esquerrà del Madrid dels anys 60)

Durant aquests darrers dies hem pogut veure que, a part de la llum i de Gento hi ha una cosa també molt, molt ràpida: la maquinària de l’Estat per a suspendre cautelarment la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9-N.

Segurament, els juristes més vells, els que més posats estan en aquesta matèria, no se’n recordaran de cap cas similar: dissabte es publica al DOGC la Llei de consultes no referendaries, dissabte Mas signa la convocatòria de la consulta del 9-N i es publica en un annex al diari oficial, diumenge es reuneix el Consell d’Estat, dilluns el Consell de Ministres de forma extraordinària i ho recorre davant el Tribunal Constitucional i després d’una curta deliberació, l’alt tribunal decideix suspendre’l cautelarment fins un pronunciament definitiu que pot ser per a dintre de 5 mesos.

Si fóssim malpensats, que no ho som, pensaríem que el Consell d’Estat ja tenia el dictamen sobre la taula abans de diumenge i el TC també tenia redactada la resolució de la interrupció cautelar de la llei i el decret. Només així es podria haver anat tan ràpid. Però segur que no va ser així, que totes les altes personalitats dels diferents organigrames de l’Estat, abans de pronunciar-s’hi, van passar deliberant moltes hores i prendre una decisió consensuada també els hi va costar el seu... Segur que aquell dia ni van dinar, ni van sopar ni van cagar... (perdó per l’expressió)

Ara, la pilota està al costat català. És a Mas i el seu govern, és ERC i els seus partidaris (militants simpatitzants, ANC i Òmnium) els que han de moure fitxa. De fet, per aquesta tarda a les 7 (dintre d’una hora aproximadament) hi ha convocades concentracions davant els ajuntaments catalans)

Però Mas i el seu govern ja han dit que acaten la sentència del TC. Difícilment poden fer una altra cosa si no volen que se’l acusi de desacatar la resolució. No és el mateix governar que mantenir-se a una segona fila empenyent els de davant...

Malgrat tot, trobo a faltar el pla B de Mas. Si no vaig errat, el president va donar dues entrevistes en poques hores: a la Mònica Terribas a TV3 i a Ana Pastor la Sexta. I en totes dues va dir que, en el cas de que el TC suspengués cautelarment la normativa catalana, sabia el que tenia que fer... Ho estic esperant.

Segur que no ha estat casualitat que el diari el Mundo publiqués ahir que Mas havia mantingut negocis amb els Pujol per mig d’una societat domiciliada a Liechtenstein. Fins i tot va anunciar que avui publicaria el document que, suposadament, van enviar les autoritats monetàries d’aquell paradís fiscal centreeuropeu. Avui he vist la portada al kiosco.net i no fei cap menció del document. Tampoc he trobat res a la seva web. Va ser un farol?

Però si feu memòria, ja fa anys que es va dir que el pare de Mas tenia diners a Liechtenstein, per tant, alguna cosa de cert hi pot haver i tal vegada Mas, emulant Pujol, dintre d’una anys ens dirà que aquells diners formaven part de l’herència del seu pare...    

Per cert, quan Ana Pastor li va preguntar a Mas si havia mantingut negocis amb la família Pujol va respondre: No, crec que no.

Aquesta tàctica la feia sevir jo quan passava la duana d’Andorra.

-¿Algo que declarar?

-No, creo que no...

Així si t’enxampaven amb alguna cosa, sempre podies fer-te cara de babau i dir:

-¡Ah! ¿Pero eso había que declararse? 

UN CAMÍ SENSE MARXA ENRERE

Amb la publicació dissabte de la Llei de consultes no referendàries i, posteriorment, del decret de convocatòria de la consulta del 9-N, tot fa indicar que el procés ja no té marxa enrere.

Pel que s’ha dit, sembla ser que tant la llei con el decret tenen un redactat impecable. Els qui els han redactat han tingut molta cura de que, en cap moment, pogués anar contra la Constitució Espanyola, la llei magna a la que s’empara Rajoy per a dir que la consulta catalana és il·legal.

No obstant això, el govern d’Espanya ja ha posat en marxa els mecanismes per a portar-les davant el Tribunal Constitucional i que, aquest, els suspengui de forma cautelar i, posteriorment, a ser possible, que els declari inconstitucionals.

El posicionament seguit pel govern de Rajoy és més polític que legislatiu, ja que, com és sabut, la Constitució Espanyola és interpretable en diversos punts i, tal com ha dit algun dels seus pares (els polítics que la van redactar l’any 1978), la llei de consultes, en cap cas contradiu cap dels articles de la Carta Magna.

Per tant, estaríem davant d’un no de tossuderia, davant de posar pals a les rodes per posar-les, davant d’entorpir un procés sense cap tipus de lògica.

Quan el TC hagi de dictaminar el contingut de la normativa catalana ho tindrà molt difícil per no dir impossible. Fa uns mesos, quan el TC va haver de pronunciar-se sobre la declaració de sobirania del Parlament, ja va emetre un dictamen pel que considerava que el motiu pel qual s’havia presentat recurs era polític i demanava que aquestes qüestions les havien de resoldre els polítics no els tribunals.

Dit això (i comprenen perfectament l’actitud del PP –no s’ha d’esperar una altra cosa d’un partit que representa a la dreta més rància d’aquest país-) no entenc l’actitud del PSOE donant suport al govern. Ara bé, si el que pretenen és seguir perdent vots de l’ala més moderada, la que se’n està anant cap a Podemos, llavors sí, van pel bon camí

El cert és que se’m farà molt difícil votar socialista quan l’any que ve siguem convocats a les urnes per a votar els nostres representants al Congrés del Diputats i Senat.

Amb el guapos que estarien calladets i parlant només de federalisme...

El que està clar és que la situació política actual de Catalunya ha anat molt més enllà de l’anomenat pla Ibarretxe i que, en el seu moment, ja va sacsejar les velles i antiquades estructures de l’estat. La situació política catalana no farà marxa enrere. És que no l’ha pot fer. S’ha fet massa recorregut com per a què un govern centralista i ultranacionalista o un TC del tot polititzat i al servei dels dos grans partits, emparant-se amb un recull de lleis vulgui tombar la voluntat d’una gran majoria del poble català.

Potser, de moment, ens aturaran els peus, però al cap de poc, algú, que tal vegada ara mateix ni coneixem, tornarà a engegar el procés i cada cop seran més els catalans que hi aniran al darrere.

És un camí sense marxa enrere.  

L’IMMOBILISME DEL CENTRALISME

Sembla ser que l’estratègia del tancredisme de Rajoy s’ha encomanat a la majoria dels partits d’àmbit estatal. Allí no hi ha qui es mogui un mil·límetre. Les posicions són les mateixes ara que fa una setmana, que fa un mes, que fa un any... Com si una manifestació amb 1.800.000 persones no hagués existit.

Deia la vicepresidenta del govern, la Soraya Sáenz de Santamaria que no és per capritx, sinó de legalitat.

Si això almenys ho entenen (la qual cosa ja em sembla molt), el pas següent seria moure’s en algun sentit.

Puc entendre que cap partit centralista estigui clarament a favor de la independència, però la consulta és una altra cosa. Quin problema hi hauria d’haver per a que els catalans poguéssim votar? Ni això.

Qualsevol altre govern (tenim l’exemple clar del anglès) faria algun gest per a calmar la multitud. Per a satisfer a una majoria de catalans que desitgen votar i després, ja ho veurem...

Ara ja no tenen l’excusa de la majoria silenciosa a la que va apel·lar Rajoy l’any passat. Aquest any si algú volia manifestar-se en sentit contrari ho va poder fer a Tarragona. Encara que particularment em va sembla més una exaltació de l’espanyolisme català que una jornada reivindicativa alternativa com pretenien que fos.

Rajoy faria bé en escoltar a Pedro Sánchez (que evidentment tampoc està d’acord amb res) i fer algun gest com o bé deixar fer la consulta o bé mirar de canviar les lleis (una llei es canvia amb una altra llei i quan volen bé que les canvien)

De moment estaria bé, com he dit que si fer una consulta com la que es pretén fer és il·legal, fer el possible per a què no ho sigui i després, tot i entenent que ara com ara és molt difícil que accepten la independència, al menys que promoguin un estat federal canviant la llei orgànica que calgui.

No vull dir amb això que estigui a favor d’una Espanya federal per davant de la independència. Estic a favor d’allò que sigui millor per a Catalunya i si el primer pas per assolir un estat independent és passar pel federal, es passa. Però que no ens enganyin més. Si Espanya esdevé federal haurien de canviar moltes coses, com per exemple no dependre tant de les decisions de Madrid. I, evidentment no estar-nos eternament en aquesta posició.

Però mentre Rajoy sigui el president del govern serà molt difícil que la situació canviï. Ni manifestacions ni cap mena d’acte el faran canviar. Per què? Perquè Rajoy, com la majoria dels polítics està atrapat per la voluntat dels seus votants que és el mateix que dir que està agafat pels dellonses...   

Oi què m’enteneu?

    

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 26

Dimissió en bloc. De França podem criticar el seu centralisme, però de democràcia ens poden donar lliçons. Com sabeu, ahir va dimitir el govern en bloc. Algú recorda quan va dimitir el darrer ministre? Només un. Allí tots.

I que va portar a aquesta situació? La política econòmica que estava portant a terme l’equip de Manuel Valls, el primer ministre de França encara que tingui nom espanyol.

Del seu equip, el ministre d’economia es va mostrar díscol. Qui havia sentit a parlar de  Arnaud Montebourg? Molts pocs per no dir que ningú. Montebourg, que així es deia el Ministre d’Economia sembla que és dels pocs dirigents que tenen clar per on ha d’anar l’economia europea actualment. Ell opina que amb l’actual política d’austeritat no es va en lloc i des del meu punt de vista té tota la raó. La política que va impulsar la Merkel, però també el Sarkozy va contra les classes populars i només beneficia el capital. Ja sé que el meu discurs pot sonar una mica esquerranós, però és el que sóc i és el que penso. Els socialistes europeus s’haurien de desmarcar d’aquesta línia si no volen seguir patint davallades electorals.

Manuel Valls forma part de l’ala més dretana dels socialistes francesos i encara que sigui català de naixement, em sembla que no ens està fent gens de bé. Hollande li ha tornat a encarregar que formi govern, la qual cosa demostra que els socialistes francesos han perdut el nord. Veuen com l’extrema dreta els hi està menjant el terreny amb discursos populistes que només porten a l’odi i a la xenofòbia, però que atreuen a molta gent, sobre tot als joves i als aturats.

Sempre he dit que a la vida s’ha de ser coherent i no es pot anar improvisant segons siguin els resultats de les eleccions o el que encara és pitjor, dels sondejos.

A part del Ministre d’Economia, qui també és segur que no seguiran al proper govern, són els d’Educació i Sanitat, curiosament dues de les àrees més maltractades per les retallades que s’apliquen.   

Vídeo. Núria Queralt, dolçainera de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta ha fet un vídeo animant a la gent a assistir als assajos de la colla. A ningú sé li escapa que després de tenir un ascens notable, després del bateig (el proper 5 d’octubre farà un any), la colla ha patit un lleuger estancament. Si bé és cert que ha seguit entrant gent nova, alguns dels veterans també s’ho han deixat per motius diversos, la qual cosa fa que sempre s’hagi d’estar ensenyant i això impedeix progressar adequadament.

Diaris digitals com l’Aguaita.cat se’n fan ressò, la qual cosa sempre és d’agrair.

https://www.youtube.com/watch?v=kERkVk1vUVU&feature=youtu.be

Dificultats logístiques. Sembla ser que el govern de la Generalitat té coll avall que una consulta legal serà impossible i ara argumenta dificultats logístiques per anar preparant la ciutadania de que el 9-N serà pràcticament impossible poder celebrar la consulta.

Per la seva banda, ERC no cedirà i no només això, sinó que seguirà pressionant fins el final per a que faci vent o plogui, la consulta s’haurà de fer a la data prevista.

Cada cop sembla més clar que anem cap a unes eleccions plebiscitàries. El que encara no sé sap és la data, però em temo que sobre aquest tema els republicans també tenen molt que dir.

El govern de Mas trontollarà inevitablement si la consulta no es fa. Llavors només té dues opcions, buscar nous suports parlamentaris que l’ajudin a tirar endavant mesures concretes en benefici dels ciutadans de Catalunya (cosa que no s’han prodigat durant aquestes darreres legislatures) o dissoldre el Parlament i convocar les eleccions el més aviat possible.

Segurament molts pensaran que Mas es va començar a fer l’haraquiri el dia que per a perpetuar-se al poder va decidir fer-se independentista. La jugada li va sortir molt malament i la seva sort va quedar ens mans d’ERC que, des de llavors ha estat flirtejant amb CDC però mai hi ha hagut un compromís de boda. A ells ja els hi va bé aquesta situació.

Sanció federativa. Mentre a Simeone li han caigut 8 partits de sanció per donar-li un parell de clatellades al quart àrbitre, aplaudir quan el van expulsar, incitar a l’afició i quedar-se a la grada quan ho tenia prohibit, Cristiano ha sortit indemne d’haver pegat cops de puny a Godín. El Comitè de Competició de vegades actua d’ofici, però no recordo que ho hagi fet mai contra el Madrid. Si més no curiós.       

DIARI DE L'AGOST. DIVENDRES 8 (Segona part)

Calatrava. Si busquem a l’enciclopèdia aquesta paraula ens trobarem amb diverses accepcions. La primera (Campo de Calatrava) fa referència a una comarca de Castella la Manxa, concretament de la província de Ciudad Real. La segona a una ordre religiosa-militar de l’Edat Mitjana que va lluitar contra els àrabs a la coneguda com a guerra de la Reconquesta. I, finalment, Santiago Calatrava, l’arquitecte valencià ficat en mil enrenous.

D’aquest personatge és del que us vull parlar. Segurament sabeu que està imputat per obres fetes primer a València i després a Castelló. La darrera polèmica però sé situa a Madrid.

Durant els bons anys, Caja Madrid va regalar un obelisc a la ciutat de Madrid, el conegut com l’obelisc de la Caja o de Calatrava. Encara que sembla ser que l’ajuntament de la capital i cort va acabar posant una part important.

De fet, aquesta escultura no es va acabar mai i resulta que és caríssima de mantenir. Tant que a l’ajuntament li costa uns 300.000 euros anuals. A part, l’obra d’art s’ha depreciat considerablement i tal com es pot llegir a la web de la Cadena SER, ara mateix és un munt de ferralla.  

Polèmica. El pare Miguel Pajares s’ha fet tristament famós per haver estat repatriat des de l’Àfrica per haver contret la malaltia de l’èbola. Les despeses que ha costat el viatge d’anada i tornada d’un avió de l’exèrcit, que s’ha hagut de medicalitzar a part de prendre les mesures preventives adients, ha estat de 400.000 euros. Això sí, s’ha aprofitat per a portar també a una religiosa, per tant, les despeses s’hauran de dividir per dos.

Primer es va dir que el govern passaria el càrrec a l’ordre religiosa a la que pertany el capella (la de Sant Joan de Déu) Però ràpidament van sortir veus contràries, con la d’algun destacat membre del PP. Finalment sembla ser que no es cobrarà ni cinc cèntims.

Anem a pams. És difícil entendre que es mobilitzi tot aquest dispositiu per una sola persona. Perquè el fet obre la porta a futures repatriacions de persones en situacions similars. I mireu que no estic dient que per raons humanitàries no s’hauria d’haver fet, simplement dic que el cost em sembla desorbitat quan al nostre país hi ha greus problemes de desnutrició infantil o d’hospitalització de determinades persones perquè s’han hagut de tancar plantes per culpa de la crisi...        

Sempre he dit que és fonamental ser conseqüent i si ho ets, ser-ho fins el final. I molt em temo que el govern ha fet una excepció, molt cara per cert.

Desconsideració. Ahir va reaparèixer Jordi Pujol el proscrit. Ho va fer a Girona i sembla ser que ho va fer de forma molt distesa, com si res hagués passat. Això de per si ja és sorprenent, perquè si tingués una mica de vergonya, s’hauria d’amagar a un cau i només sortir en contades ocasions i quan ho fes, caldria que fos de la manera més humil. Un gran estafador no pot anar pel carrer amb la cara ben alta.

Però el pitjor no és el que va fer, sinó el que va dir. Pujol va insinuar que igual no compareix davant el Parlament de Catalunya. I aquest home va ser durant 23 anys President de la Generalitat? Personalment considero que seria una gran desconsideració no acudir a donar comptes davant els diputats i diputades del Parlament. Són ells qui representen la sobirania popular del poble de Catalunya, es a dir, de tots els ciutadans. I la majoria (ja sabeu que mai estic d’acord en empre el terme tots) volem que Pujol s’expliqui i que ens digui perquè ens va robar. I una cosa encara més important què ha fet els diners i si els pensa retornar.