O la historia d’un personatge que no hauria d’haver arribat mai al lloc on ha arribat.
Abans d’arribar a la presidència del govern central, Rajoy va estar tan de temps com a cap de l’oposició que vaig tenir prou temps per a criticar-lo. Veient com actuava no em pensava que mai hagués pogut arribar on ha arribat. És increïble!! Però ja coneixeu (suposo) la faula de la tortuga sobre el pal. Ve a dir més o menys això: què no ha pogut pujar sola i que algú l’ha posat allí. Evidentment gràcies als vots dels ciutadans. Primer per ignorància i després per estupidesa, ja que és difícil comprendre com han pogut seguir guanyat amb tot el que els hi ha caigut a sobre!
El món està ple d’incompetents a qui els ha passat com a la tortuga i per suposat Rajoy és un d’ells. Però a part de ser un incompetent es situa a la part alta de l’escala.
A Espanya, quan el PP ha arribat al govern ha estat per demèrits del PSOE. Així va passar amb Aznar que va arribar a costa de les cendres de Felipe González i així li va passar a Rajoy després d’una segona part de Zapatero per a oblidar. Tot i això encara me’n faig creus com el PP va poder mantenir com a líder a un personatge de les característiques de Rajoy.
Fixeu-vos si ho va tenir fàcil el PP que va arribar al poder sense programa. Només els hi va calar dir que ho farien millor que els socialistes i que traurien a Espanya de la crisi. Una crisi que era mundial. I tal com va passar a València amb Rus que va prometre als ciutadans de Xàtiva que els hi portaria la platja i s’ho van creure, els espanyols també es van creure que amb el PP al govern tot seria igual que uns anys abans, quan l’economia espanyola havia crescut de forma fictícia gràcies al totxo que va crear una bombolla immobiliària que s’havia de desunflar tard o d’hora.
Però el més greu havia d’arribar. Quan Rajoy va arribar al govern va fer tot el contrari del que havia anunciat que faria: va apujar els impostos quan anys abans havia dit el contrari i fins i tot havia criticar l’anterior govern d’haver-ho fet; va ajudat a la banca espanyola quan també havia criticar el govern socialista pel mateix; va fer una reforma laboral que només beneficiava a les empreses... O sigui, fa afavorir els interessos dels més rics en detriment dels més desafavorits. Potser una frase ho resumeix tot:¡Qué se jodan! Aquesta exclamació la va dir Andre Fabra quan el congrés va aprovar endurir les mesures per a poder cobrar la prestació de l’atur, mentre que el seu pare, Don Carlos Fabra, feia tota mena d’irregularitats i malbarataments als seus dominis castellonencs.
A Rajoy se’l va qualificar amb diversos apel·latius com el de Don Tancredo pel seu immobilisme a l’hora de prendre tota mena de decisions, la més important i transcendental no haver pres cap tipus de mesura contra els membres del seu partit immersos en casos de corrupció. Només aquest punt li desacredita tota la seva trajectòria política.
Tot i que el PP va guanyar les eleccions del 20-D, encara que va patir una autèntica davallada perdent àmpliament la majoria absoluta que havia assolit 4 anys abans, amb tota probabilitat, passarà a l’oposició. L’únic partit que semblava que li podia fer de crossa era Ciutadans/Ciudadanos, però en aquests moments està presoner de les seves pròpies paraules. No es pot demanar una regeneració política i pactar amb el partit, de llarg, més corrupte d’Espanya.
Una de les contradiccions més grans de Rajoy ha arribat després de les eleccions. Tot i que el Rei, en la primera roda de consultes li va proposar formar govern com el cap de la llista més votada, hi va renunciar. Davant de la dificultat que hi havia i que passaven els dies i les setmanes i tot semblava que seria com el conte de mai acabar, finalment el Rei li va encarregar a Pedro Sánchez amb el consegüent enuig de Rajoy.
Rajoy és un personatge que ni menja ni deixa menjar. Ell hauria volgut ser investit dintre del marc del que es va denominar la gran coalició, es a dir, un govern del PP amb el PSOE i que tal vegada sé li podria haver sumat Ciudadanos. Però els socialistes s’hi van negar.
El penúltim gest lleig (molt lleig) de Rajoy cap a Sánchez es v produir el passat divendres. Sánchez havia anunciat una trobada a l’encara president en funcions a un lloc neutral: El Congrés dels Diputats. Quan es van presentar davant els mitjans de comunicació i Sánchez li va donar la ma, Rajoy, tot dissimulant, es va posar a cordar-se l’americana i no li va estrènyer. Un gest que desprestigia a qualsevol i més si té un rang elevat.
Però el pitjor gest que sé li podia fer a Rajoy, li va arribar ahir de la ma de la seva presidenta de Madrid: Esperanza Aguirre. Lalideressa va mig dimitir per sorpresa per a la majoria, es a dir, va anunciar que se’n anava però sense anar-se’n del tot. Això sí, abans, sense esmentar-lo, es va referir a Rajoy: En moments difícils cal fer sacrificis... Pela aquest plàtan, Rajoy!!
La majoria dels mitjans coincideixen que el gest d’Aguirre dificulta molt la investidura de Rajoy que, fent s’està comportant com sempre ho ha fet: espera que Sánchez no se’n surti per a presentar la seva candidatura, una candidatura que, recordeu-ho, va rebutjar.
Però sembla que li ha sortit el tret per la culata...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada