Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris judicial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris judicial. Mostrar tots els missatges

dimarts, 23 de juliol del 2013

ÈTICAMENT REPROVABLE



 
Si us pregunto si sabeu qui és Borja María Zallana de los Acebos, segurament la majoria de vosaltres em direu que no. Si sou assidus del diari digital el Plural, que dirigeix el periodista català Enric Sopena, potser us soni el nom. Al Plural, fins fa poc hi havia un apartat que es deia el Rincón del Neocón que, suposadament, escrivia el tal Borja María Zallana de los Acebos, un nom força castís a la vegada que del tot caspós. Per les raons que siguin (poc importa) van decidir tancar la paradeta i, per tant, el Borjamari ha desaparegut literalment parlant.
Però no crec que el trobem a faltar. El president del Tribunal Constitucional (també l’anomenen con a l’Alt Tribunal) està presidit per Francisco Pérez de los Cobos que, quan vaig escoltar el seu nom quests dies i vaig saber de la seva afiliació política, inconscientment, em va recordar al Borjamari dels Nassos (no vaig poder fer-hi més)  
Per tant, si canviem un nom per l’altre, les similituds seran tan grans que pot arribar a semblar que estem parlant de la mateixa persona. L’estereotip és ben bé igual.
Com que us conec (a tots i cadascú dels qui em llegiu) sé que esteu perfectament informats. Per tan no caldria explicar-vos que el president del TC (Francisco Pérez de los Cobos) era militant i donant del Partit Popular. Quan vaig escoltar per la ràdio que era donat, vaig pensar que a part de pagar la seva quota de militant, a part feia aportacions voluntàries al partit per a sufragar les despeses que ocasionava el PP (el que ignoro és si sabia és que els seus diners, dintre de sobres, anaven a parar a les butxaques dels dirigents populars)
Sembla que legalment és compatible ostentar un alt càrrec dintre de la Judicatura amb la pertinença a un partit com a soldat ras, però a la pràctica és èticament reprovable i l’honorabilitat no només s’ha de suposar, sinó que s’ha de demostrar en els fets dels dia a dia.
L’Alt Tribunal fa temps que està contaminat. M’és ben bé igual si la majoria de torn és conservadora o progressista, el TC no ha d’estar al servei dels interessos de la majoria governant.
Desgraciadament per a Catalunya, estiguin al poder els populars o estiguin els socialistes, quan des del TC s’hagin de emetre sentències sobre algun tema relacionat amb el fet català, aquestes sempre seran contràries als nostres interessos. Es va demostrar amb l’Estatut de Catalunya que, després de veure el que es va veure, millor ens podríem haver quedat amb l’anterior... I ho seguirem veien al futur, temps al temps. Per tant, no és d’estranyar que des de Catalunya es demani la recusació de D. Francisco o directament la seva dimissió.  
Fins que el tercer poder (1r Executiu, 2n Legislatiu i 3r Judicial) no aconsegueixi el que teòricament té reconegut per llei (la separació dels altres dos), la democràcia espanyola mai serà plena, ja que estarà controlada pel govern i el partit (o partits) que li donen suport.
Diuen els qui en saben més que jo, que les espanyols no tenim cultura democràtica. Vaig escolat no fa gaire a la SER que a Espanya hi ha molt antifranquista, però pocs demòcrates. Segurament en som més dels que ens pensem o diuen; el que passa és que els altres fan molt més soroll i aquest comporta que se’n parli molt més quan, a l’igual com passa amb els arbitres de futbol, haurien de passar totalment desapercebuts.
No cal ser protagonista per a fer bé la seva feina en benefici de la comunitat i en alguns casos, millor no ser-ho mai.
Veritat D. Francisco dels Nassos?   

dijous, 20 de juny del 2013

I ARA QUE VINGUEN I M’HO EXPLIQUIN

Després d’anunciar que la infanta Cristina havia venut 13 finques per un valor total d’1,4 milions d’euros, segons un informe emès per l’Agència Tributària, ara ens diuen que no, que tot s’ha tractat d’un error. Només 4 dies després de fer-se pública la notícia, les autoritats fiscals han esmenat la totalitat de l’informe. Al·lucinant!
I sabeu quina excusa posen? Que quan des de l’Agència Tributària es va emetre l’informe al jutjat corresponent, no es va comprovar prou. Algú es pot creure que l’Agència Tributària emetrà un informe sobre una infanta d’Espanya sense prendre tota mena de precaucions?
El programa Hoy por hoy de la Cadena Ser es va posar en contacte amb notaris i registradors de la propietat i la resposta que va obtenir sempre va ser la mateixa: Un error és possible, tretze, no. A més, segons sembla, cada escriptura es va fer en una notaria diferent i va ser registrada en un registre de la propietat diferent. Si a tot això sé li suma que la reialesa espanyolaté un número de DNI especial (van dir que la infanta té el número 14), un cúmul d’errors sembla força inversemblant.
A tot això sé li ha de sumar l’opinió d’un tècnic de l’Agència Tributaria que va afirmar que qualsevol informe emès per aquest organisme té el rigor necessari ja que la informació que conté ha estat contrastada fefaentment. I insisteixo, si a part d’això s’emet un informe d’una persona important (sigui una infanta, sigui una persona de reconegut prestigi), imagino que a l’hora d’elaborar-lo encara s’esmeraran més si cal.
Però aquest fet tan important no ha estat l’únic que ha donat que parlar aquests darrers dies, encara que, segurament, l’altra, ha passat més desapercebuda.
Crec recordar que dijous dia 13 de juny, un company de treball i de sindicat de València, em va enviar una notícia que havia publicat el diari las Provincias de la seva regió sobre la detenció de 3 càrrecs (alts càrrecs titulava el diari) de l’Agència Tributària de la província de València, per un presumpte delicte de suborn a l’haver aturat un requeriment d’una persona influent.  
Aquesta detenció va ser ordenada per un jutge de Tortosa i estaria relacionada amb el cas d’una autoescola que, també presumptament,  facilitava el permís de conduir a immigrants que pràcticament desconeixien l’idioma. Alguns d’aquest immigrants arribaven en autocar des del País Valencià.
Com el primer cas, també en aquest s’ha dit que tot va ser fruit d’un error i des de la Delegació Especial de València (màxima autoritat fiscal de la regió) s’ha censurat la desproporció en que va actuar la policia.
Va dir el borbó durant el seu missatge de Nadal, que tot els espanyols som iguals davant la llei (tampoc calia que ho digués, perquè això és una garantia constitucional), però com ho va dir, sé li pot replicar. NO ÉS CERT! No tots els espanyols son iguals davant la llei. Mentre en alguns casos hi ha un acarnissament injustificat, en altres, se’ls eximeix de culpa fins i tot abans d’arribar al jutjat.
Em deia una companya de treball: I ja veuràs com si, finalment es condemna a Miguel Blesa, el govern l’indultarà; i dic Blesa com podria dir Oriol Pujol o d’altres.
Per molt que vinguin i m’expliquin (ja poden tenir raons i fonaments per a fer-ho) que tot s’ha tractat d’un error, no m’ho creure. I tu?   
Per cert, les explicacions que han donat fins ara no em convencen, encara que s'hagi buscat una persona que diu ser la que va vendre els terrenys.  

dijous, 13 de juny del 2013

ANIRÀ MESSI A LA GARJOLA?

El fiscal del Jutjat de Gavà li imputa a Messi un delicte fiscal per presumpte frau d’uns 4 milions d’euros. A partir de 120.000 euros (20 milions de les antigues pessetes) defraudats, al defraudador li pot comportar pena de presó. Per tant, no és difícil imaginar que a l’astre argentí del futbol pot anar a parar a la garjola.
Ahir, Messi, al seu compte de Facebook, deia que desconeixia el tema... Les paraules em sonen a excusa. Mireu.
El fiscal actua perquè ordre d’algú i aquest algú és l’autoritat competent en la matèria, es a dir, l’Agència Tributària. Abans d’arribar a aquest punt l’Agència Tributària va haver d’iniciar un procediment d’inspecció, es a dir, citació, compareixences amb aportació de documents (llibres de comptabilitat, factures...), elaboració d’actes, etc. Cal suposar que si s’ha seguir el camí correcte (es de suposar que sí, perquè sinó el procediment seria nul) la citació la va haver de signar Messi o algú del seu entorn al domicili fiscal del futbolista. Que a la inspecció va acudir un representant degudament acreditat... I així successivament. Per tant, si Messi ignora tot això, només sé m’acut una cosa: l’han volgut mantenir al marge de l’enrenou.
En èpoques com l’actual, els qui més guanyen haurien de ser els primer de donar exemple. Certament els diners són molt llaminers i l’empresa Messi dóna de menjar a mont gent: família, representant, assessors legals, etc. Però això no és motiu per a defraudar al fisc. Fa temps que dic que els futbolistes (com molts esportistes d'elit) viuen una altra realitat i pensen que tota la gent va sobrada perquè els estadis i els pavellons s'omplen sempre. 
Però si finalment es demostra que Messi ha defraudat i és culpable, ha de pagar pel que ha fet, més enllà del seu nom. Penseu que, de ben segur, no és, ni molt menys, l’únic futbolista que juga la lliga espanyola que fa tripijocs per a eludir les seves responsabilitats fiscals. Avui mateix un diari esportiu de Madrid ja apuntava que hi ha d’altres jugadors del Barça i del Madrid que també estarien al punt de mira de l’Agència Tributària. Això sí, no donava noms.
Avui he trobat opinions per a tots els gustos. Alguns (la majoria pensen com jo), mentre que d'altres creuen que si Messi jugués amb el Madrid o la Roja, mai l'haurien inspeccionat. 

divendres, 15 de març del 2013

ME’N DONO VERGONYA DE VIURE EN AQUEST PAÍS

http://www.e-faro.info/CATALA/CAcudit/ACUDITS-2013.html


Un país al que, l’alt tribunal de la Unió Europea, ens ha d’obligar a complir una llei per a evitar els desnonaments indiscriminats  ordenats per les entitats financeres i avalats pels jutges i tribunals.
Un país on ha de ser gràcies a una Iniciativa Legislatura Popular (ILP) que el seu parlament aprovi modificar la llei que permet els desnonaments en contra del que diu la Constitució: Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes público (artícle 47)
I a pesar que es van recollir 1.400.000 signatures, el PP encara hi volia votar en contra, però finalment va canviar d’actitud i hi va votar a favor, però... Quina mesura havia pres des de llavors? Cap ni una.
Un país on és Alemanya la que ens mana en els aspectes econòmics. Ens diu que s’ha de reduir el dèficit públic si ens en volem sortir, encara que el país se’n vagi al desastre total. Per cert, us explico la penúltima del govern del PP. Per a mantenir els límits d’endeutament, el passat desembre es van quedar per a retornar milers de rendes, encara que això suposés pagar interessos de demora.  
Un país on els polítics diuen una cosa quan estan a l’oposició i una molt diferent quan estan al govern. Desgraciadament aquesta actitud l’han tingut els dos grans partits de l’estat (el PP i el PSOE) El PSOE està reclamant ara, coses a les que s’oposava quan estava al govern, mentre que el PP deia (fins i tot al seu programa) el que no s’havia de fer respecte a apujar impostos i perdre qualitat de vida i és el que van fer una vegada van guanyar les eleccions.
Un país on alguns dirigents polítics com l’Oriol Junqueras (president d’ERC) pot canviar d’opinió en una setmana. Mentre la setmana passada davant dels micròfons dia que estava en contra de que s’abaixés el sou als treballadors públics de la Generalitat i amenaçava a CiU en votar en contra dels pressupostos per al 2013 i, al final, gràcies al seu suport, el Parlament va aprovar la mesura.
Un país on es vol justificar el que no té justificació. Tornant a l’actitud d’ERC, després van excusar-se dient que havien introduït millores al text i que no es suprimiria la paga als treballadors que guanyessin menys de 1.000 euros/mes. Bruts o nets? Amb paga inclosa o sense incloure? A quans afecta aquesta mesura?
Un país on la gent no es mobilitza per quasi res. Bona prova la varem tenir la setmana passada. Com em va dir un conegut: al final, sempre som els mateixos. On està la resta. És que no els afecten les retallades i la pèrdua de drets? Què cal que els facin per a que reaccionen? On estaven els 6 milions d’aturats, treballant?
I això que no he parlat ni de corrupció ni de lladres...
Per cert, heu escoltat l’acudit del Papa Benet XVI. Es diu que vol venir a morir a Espanya. Per què? Per imitar així a Crist que va morir entre lladres...

dijous, 8 de novembre del 2012

MAI, TARD I MALAMENT




Va d’adverbis...
El millor elogi que es pot dir d’un àrbitre de futbol és que la seva labor ha passat desapercebuda. En el tema judicial passa el mateix: millor que mai els jutjats i tribunals haguessin de ser notícia, però afortunada o desgraciadament, moltes vegades han de dirimir conflictes entre dues parts totalment oposades i els veredictes mai són a gust de tothom. Què hi farem...
El PP mai hagués tingut que interposar recurs de inconstitucionalitat contra els matrimonis gais. Mai. Com tampoc ho hauria hagut de fer contra l’Estatut de Catalunya. Mai. Però, com sempre sol passar quan s’arriba a una alta instància, la sentència es demora durant temps i temps (millor dir anys i anys...) I de vegades, des de fora, creiem que sense motiu aparent. Tard.  
Era necessari demorar durant 7 anys el veredicte dels matrimonis gais? (com també va passar amb l’Estatut de Catalunya) La incertesa que es va crear durant tot aquest temps  entre els col·lectius de gais i lesbianes va ser gran. Malament.
Què hauria passat si el veredicte hagués estat contrari i s’haguessin de separar les parelles? Haurien d’haver tornat els fills aquelles parelles que mentre han adoptat alguna criatura? Millor ni plantejar-ho. La sentència ha estat favorable i punt. Felicitacions!

Finalment, les associacions en contra dels desnonaments se’n han sortit amb la seva. Els dos grans partits a nivell nacional (PP i PSOE) volen unir esforços per a canviar la llei i impedir així els desnonaments abusius i indiscriminats per part dels bancs. Per a mi aquesta solució arriba tard i malament. Pràcticament igual que la justícia d’aquest país.
De fet, la promulgació d’aquest llei,  també serà un acte de justícia. Sembla que, finalment, amb la dació, les famílies saldaran el deute que tenien contret amb les financeres.
No és lògic que, un país, que té mils de milers d’habitatges buits i que trigaran anys i panys en ocupar-se, faci fora de les seves llars milers de famílies amb els corresponents xiquets i iaios. Això sí que és una injustícia. Més malament.  
I jo pregunto: Fins que aquesta llei no passi els corresponents tràmits (parlamentaris, publicació al BOE, etc.), no es podrien suspendre cautelarment tots els desnonaments i acabar així amb el patiment de moltes famílies?
Ho aplaudiríem tots... O quasi.  

Mireu, una notícia vergonyosa de darrera hora. 

I mireu aquesta altra.  

dilluns, 8 d’octubre del 2012

ESCÈPTICS (Vulgarment descreguts)



Els escèptics són aquells als qual els hi costa creure en alguna cosa o fet, encara que quan es tracta de l’existència d’un ser superior (anomeneu-lo Déu si voleu) es diuen agnòstics.  
Sovint trobem a gent que no creuen, per exemple, que l’home hagi posat mai el peu a la Lluna. I si busquem fets més actuals i propers, també podríem parlar d’escèptics a tots aquells que no creuen que Espanya pugui acabar acceptant la independència de Catalunya o que puguem sortir de la crisi en un termini més o menys breu.
Però l’altre dia em va cridar l’atenció una notícia que vaig llegir al Periódico de Catalunya (concretament dissabte 5  d’octubre) El títol era el següent: Superpoders amb premi.  
I de què anava la notícia? La primera cosa sorprenent és que existeixi una associació d’escèptics europeus (imagino que res que veure en ser euroescèptic, perquè llavors entrarien en contradicció) Aquesta associació gratificarà amb un milió d’euros a aquella persona que demostri que té superpoders; els diners el ha donat un magnat belga i ja estarien dipositats a un banc.
I de què es tracta? De veure si, realment, aquells que diuen que parlen amb els morts o contacten amb els extraterrestres, és cert.
Segurament que sense ser escèptic del tot, som molts els que no ens creiem que aquells visionaris que surten per les televisions, puguin realment endevinar coses d’una persona a la que ni tant sols han vist mai. Sense temor d’equivocar-me, es poden qualificar més de farsants que endevins.
Però no són els únics escèptics. Galicia i el País Basc afronten el proper 21 d’octubre unes noves eleccions autonòmiques, mentre que Catalunya les farà un mes més tard (el 25 de novembre) Seran molts que, de forma voluntària, no exerciran el seu dret a vot simplement perquè estan desencantats amb la classe política, simplement perquè governin uns, governin els altres, la situació en lloc de millorar, empitjora; es classes dominants (incloses les polítiques) cada vegada tenen més poder en detriment del poble ras.
No sé si heu tingut coneixement de l’auto que va dictar el jutge Santiago Pedraz al desestimar una denúncia feta per la policia arran de la manifestació del 25 de setembre a les immediacions del Congrés dels Diputats. Pedraz va qualificar a la classe política de decadent.  
Aquest adjectiu no els hi va agradar gens al del PP que, en boca del portaveu adjunt del Congrés Rafael Hernando,va anomenar al jutge de pijo àcrata.
Certament a la classe política els hi manca una regeneració. No és possible que la majoria de càrrecs es vagin perpetuant fins al punt de convertir la política en la seva professió. Alguns dels actuals membres del govern no han treballat mai a l’empresa privada i sempre han ocupat càrrecs de confiança en governs del seu partit. Des del meu punt de vista això és intolerable i hauria d’estar regulat per llei. Però quin polític promourà una llei que pugui lesionar els seus propis interessos?
A què sou escèptics? Veieu com, finalment, hem arribat a la mateixa conclusió!  

A les notícies de Yahoo, avui mateix es parla d'un frau d'aquest,   

divendres, 27 de juliol del 2012

IMDEMNITZACIONS MILIONÀRIES




Si fos en pessetes serien més de 30 milions, en euros passa de 200.000. Això és el que demana Carlos Dívar, qui va ser president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial com a indemnització per la seva renúncia als càrrecs arran de l’enrenou dels viatges a Marbella, presumptament per “motius particulars”.
Dívar va dimitir (prou li va costar) per les pressions que va patir des de dintre i fora dels òrgans que presidia. Alguns dels seus companys li van demanar reiteradament que se’n anés fins que, finalment, va perdre la confiança de la majoria.
Quan un treballador se’n va (es podria considerar com a que “dimiteix” del seu lloc de treball), no té dret a cap tipus d’indemnització. La liquidació només contemplarà la part proporcional de pagues extraordinàries. I si és funcionari, en els temps que corren, ni això...
I si l’acomiaden de forma improcedent, segons la reforma de l’Estatut dels Treballadors té dret a una indemnització de 33 dies per any treballat (una mica més d’un mes per any) Barat, molt barat li surt a l’empresari que, sovint, aprofita per a contractar un nou treballador pagant-li un salari més baix.
Queda clar que hi ha un tracte discriminatori entre Dívar i la majoria dels treballadors (evidentment es podrien exceptuar als directius de la banca i de les grans empreses, si és que els considerem treballadors)
Mentre coses així no es solucionin, la sensació d’estafa generalitzada per part dels poderosos seguirà planejant sobre la resta dels ciutadans que, impotents, només podem indignar-nos al comprovar un cop més que la crisi la patim nosaltres, però no ells.  

dijous, 22 de març del 2012

“PÍO, PÍO, YO NO HE SIDO…”




Ahir es va fer públic el veredicte que condemnava a l’expresident balear Jaume Matas per diversos càrrecs com el de suborn, malversació de fons públics, etc. El jutge que porta el cas de “Palma Arena” el va condemnar a 6 anys de presó i 9 de inhabilitació per exercir càrrecs públics.
Mentre els socialistes demanen que es vagi més enllà, el PP renega de qui va ser ministre de Medi Ambient en l’època d’Aznar i un dels artífex del Pla Hidrològic Nacional. Ara diuen que “ja no està afiliat al PP”.
Personalment m’importa poc si ara té o no té el carnet del PP, el que es realment rellevant és que quan ho va fer el tenia i, a part, ocupava un càrrec de govern, del qual se’n deriven responsabilitats polítiques per la gestió que va fer al front del mateix. I, evidentment judicials si els jutges, com ha passat en aquest cas, el troben culpable per delictes comesos.
Aquest matí, a la SER, en Carles Francino ha volgut comparar els casos de Camps i Matas. Però no ho ha fet des del punt de vista judicial ni polític, ho ha fet des de l’opinió que en el seu dia va donar el màxim càrrec del partit Mariano Rajoy. Mentre de Camps opinava que “era una persona honrada i que no creia que s’hagués deixat ‘comprar’ per uns vestits”, sobre Matas només balbucejava i soltava paraules intangibles. 
 
Sembla ser que Matas per al PP és com una rèmora de la que no volen ni sentir-ne a parlar. Quan s’imputa a algun membre del partit que sigui, sembla ser que de sobte es converteixen en tinyosos i se’ls intenta apartar, quan en realitat, en molts de cops, el que s’està fent és servir al partit fent les funcions de “recaptador”.
Però a l’hora de la veritat, quan la Justícia els demana comptes, ho neguen tot i ningú accepta les seves responsabilitats.
“Pío, pío...”.

(L'acudit el publica el Periódico d'avui i és del mestre Ferreres)  

dissabte, 25 de febrer del 2012

EL "COLMO" DELS DESPROPÒSITS



De jovenet sempre explicàvem que el porter del Pere Mata, quan tancava la porta per la nit, deia: “se’n queden més fora que dins”.
I és que no tots dels boixos ni deficients psíquics estan interns en psiquiàtrics. Ni ha qui aparentment fan vida normal, però que de tant en tant els surt el rampell i treuen el que porten amagat a dintre seu.
El jutge que va ordenar embargar els mobles d’un col·legi de Madrid quan els alumnes estaven jugant al pati, potser no està boig, però el seu acte no és precisament de molta lucidesa mental. Són coses d’aquelles que s’haurien d’evitar, ja que alternatives n’hi ha.
Evidentment m’estic referint a l’embargament dels mobles del col·legi Santa Illa de Madrid, per ordre d’un jutge per deutes a la Segureta Social.
Recordo un cas que va passar ja deu de fer uns 15 anys a Santa Bàrbara. Prop de l’estació hi havia un bar i el seu amo, que era (i és) un “deixat”, devia quotes a la Seguretat Social i també a Hisenda. Finalment la Tresoreria de la SS va ordenar-li l’embargament d’un R-11. El van precintar davant de casa seva i el van deixar allí que es podrís.
Amb els mobles del col·legi s’hauria pogut fer el mateix. Una vegada presentats els agents judicials, fan inventari dels mobles i aixequen acta, però en lloc d’emportar-s’ho per a retornar-ho al dia següent, no calia haver-ho tocat. M’imagino la cara dels alumnes quan van tornar a les aules i s’ho van veure tot buit...
De totes maneres, caldria depurar responsabilitats, ja que el col·legi no devia quotes dels darrers mesos o dels darrers anys. De fet feia uns 20 anys que no les pagaven i això és una greu negligència per part dels seus directius.
Sembla ser que, darrerament, el col·legi costava 400 euros per alumne, la qual cosa no deixa de ser una xifra important.
Què passarà ara? El temps ho ha d’aclarir. Ara bé, als responsables que han permès aquesta situació se’ls hauria d’obrir un expedient i deixar-los sense feina i sou durant molts anys, el màxim permès per la llei. I, evidentment, a partir d’aquí, la Conselleria d’Ensenyament de la Comunitat de Madrid, fer-se’n càrrec del col·legi per a que pogués seguir impartit classes com a centre públic depenent de la pròpia conselleria.

divendres, 10 de febrer del 2012

SOBRE EL CAS CAMPIÓ I LA JUSTÍCIA


Ahir, perdut entre les pàgines interiors del Periódico (pàgina 20), sense ocupar un lloc rellevant, s’hi podia llegir el següent titular: “Un jutjat d’Andorra corregeix la denúncia de Dorribo contra Blanco”.
Com sabeu, el cas Campió relaciona a l’exministre José Blanco en una tema d’un presumpte suborn i tràfic d’influències entre empresaris del món farmacèutic i l’Institut Gallec de Promoció Econòmica, previ pagament a un cosí de Blanco de 200.000 euros per part de Dorriblo per a que el ministre fes de mitjancer en uns negocis del sector”. Evidentment el que va ser número 2 del PSOE ho va negar i quan va cessar de ministre va acudir a declarar davant del jutge per petició pròpia.
Ara, segon el jutge d’Andorra, els 150.000 euros (no serien 200.000) que presumptament hauria cobrar Blanco i que l’empresari diu que havia dipositat a una entitat financera del principat andorrà, l’esmentat empresari hauria destinat els diners per pagar uns deutes que habien generat els seus negocis.
Cóm actuarà ara la Justícia davant d’una denúncia falsa? Arxivarà el cas o es seguirà endavant amb la denúncia? Imagino que voldreu que us doni la meva opinió. Com resulta que el jutge que ha descobert la mentida del empresari no és de l’estat Espanyol, sinó que és andorrà, la Justícia espanyola, sempre tant “equànime”, seguirà el seu procés fins fer seure a Blanco al banc dels acusats.
Després de totes les injustícies que estem veient durant les darreres setmanes: declaració de no culpabilitat de Camps i Costa declarades per un jutge de València en relació als cas dels vestits de la trama Gürtel, pena d’11 anys d’inhabilitació al jutge Garzón per haver vulnerat el dret dels acusats pel mateix cas al haver ordenat escoltes telefòniques a la policia, per part del Tribunal Suprem i també (aprofito par a referir-m’hi) el cas del rentacotxes de Montgat, en aquest cas empresonat a Itàlia sense tenir (ara) gaire sentit, ja que hi ha un bon grapat de proves per a demostrar que no era cap capo de la droga.
I és que arriba el moment en que un deixa de creure amb la Justícia (o al menys amb qui l’aplica) Imagino que recordareu quan parlava que ara la dreta espanyola controla tots els poders: executiu (govern), legislatiu (Congrés i Senat) i judicial (jutjats i tribunals de justícia)
Pe això, després de saber-se la condemna del jutge Garzón no és d’estranya escoltar frases com la que va pronunciar la “lideressa” de Madrid què va dir que “Es un triunfo del Estado de Derecho”... No, senyora Aguirre, rotundament no, si de cas, ÉS LA PROSTITUCIÓ DE L’ESTAT DE DRET, que és molt diferent.
Com s’ha pogut comprovar la Justícia no és igual per a tots; mentre a alguns els tracta en benevolència, amb d’altres s’ensenya. I si tens poder, influències i diners, ho tens molt més fàcil que aquells que no tenen res d'això. 
Desgraciadament la Justícia ha deixat de ser cega per a mirar amb un ull: el dret.

dijous, 14 de juliol del 2011

RUBALCABA Y EL CAS FAISÀ

Sembla mentida que el ministre d’Espanya que ha tingut més èxits en la lluita antiterrorista es vegi esquitxat per un cas que va passar ja fa uns anys justament al cap de pocs dies d’haver-lo escollit com a candidat del PSOE a les properes generals.
El cas “Faisà” (que així s’anomena) es tracta d’un suposat avís al propietari del bar d'Irun del mateix nom per part d’uns membres de la policia espanyola para que advertís a uns membres de la ETA que estaven com a clients d’un escorcoll de la pròpia policia.
El primer jutge instructor del cas, Baltasar Garzon va sobreseure per manca de proves. Mentre, el PP, va estar parlant del cas cada vegada que en va tenir l’oportunitat: tertúlies, debats, entrevistes, etc. El tema es va revifar quan Rubalcaba va sonar amb força que podria ser el candidat socialista.
Ara, amb un altre jutge instructor i quan Rubalcaba només portava 4 dies de candidat oficial, s’ha tornat a reobrir el cas amb la inculpació de diversos càrrecs policial, donant així més “munició” als “peperos” que no van tardar ni un minut en demanar la dimissió de l’exministre de l’Interior.
La meva opinió és que la Justícia no és “cega”. I crec que amb aquest cas es demostra prou clarament que mentre el primer jutge va sobreseure el cas, el segon, Pablo Ruz, va acabar imputant a caps policials.
No conec l’adscripció del jutges instructors del cas (hi ha cinc associacions -jo pensava que tres-, la conservadora Francisco de Vitoria, la progressista Jutges per a la Democràcia i les de “no definits” (o al menys a mi no em consta) l’Associació Nacional de Jutges i l’Associació Professional de la Magistratura), però en quasi tota seguretat el primer pertanyia a Jutges per a la Democràcia i el segon a la Francisco de Vitoria.
Per tant, la Justícia es destapa l’ull dret o l’ull esquerre segons li convingui al jutge de torn. Normalment més cap a la dreta que cap a l’esquerra.

dijous, 30 de desembre del 2010

AMPOSTA INAUGURA EL QUART JUTJAT

Sense tanta pompositat com la inauguració d’una instal·lació (per exemple quan es va inaugurar la seu judicial amb la presència del llavors conseller Josep Maria Vallès), avui a Amposta s’hi inaugurat el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 amb la presència del director dels Serveis Territorials de Justícia a les Terres de l’Ebre, Frederic Espuny, l’alcalde d’Amposta i bona part dels regidors de la ciutat.
El 4t jutjat neix amb la vocació de descongestionar la feina que ara tenen els altres tres.
Durant la inauguració d’avui s’ha fet una “carta als Reis Mags”, demanant-los que s’atorgui a Amposta una plaça de Fiscal de forma permanent, ja que, fina ara, només 2 fiscals de Tortosa baixen a Amposta un cop per setmana.
El consistori ampostí, a principis d’aquest any, ja va aprovar una moció presentada pel PSC per a que es crees una plaça de fiscal. Fins ara, el Ministeri de Justícia de Madrid, l’organisme competent per a crear-la encara no ho ha fet. Ara, aprofitant la posada en marxa d’aquest nou jutjat, amb més motiu, es tornarà a demanar. 

diumenge, 12 de desembre del 2010

EL PROGRAMA DE PxC, A LA FISCALIA


El Departament d’Acció social i Ciutadania, que encara té com a consellera en funcions a la Carme Capdevila (ERC), ha portat a la fiscalia el programa que el partit Plataforma per Catalunya (PxC) que encapçala en xenòfob i abans militant de Falange Española Josep Anglada, va presentar-se a les passades eleccions al Parlament de Catalunya el passat 28 de novembre.
El programa del partit d’Anglada pràcticament només té un sol punt (o al menys un punt rellevant): l’odi cap els emigrants com si aquets fossin “el mal de tots els mals”.
Als fullets que no només van escampar, sinó que, al menys a Amposta, van enganxar a tanques d’obres i mobiliari urbà, entre d’altres llocs, la majoria força concorreguts pels estrangers que viuen a la nostra ciutat, es podia veure una foto del líder nacional i una frase: “Controlem la immigració”. No és el primer cop que un programa (o part d’ell) es porta a la fiscalia per si és constitutiu d’un delicte de racisme i xenofòbia.
Recordem que els fulls que va repartir el PP per Badalona, també anaven en aquest mateix sentit. El líder local Xavier Garcia Albiol i la mateixa Alicia Sánchez Camacho els van repartir entre la població autòctona de la població.
És cert que en períodes com el que estem vivint, on el denominador comú és la crisi i on hi ha moltes famílies d’aquí i també de nouvingudes que s’ho passen molt malament, l’odi cap a aquestes darreres creix de forma desmesurada.
En situacions paregudes i amb programes similars als de PxC i, fins i tot com el del PP, en altres èpoques, han propiciat l’ascens al poder, de forma democràtica, líders de trist record per a la humanitat.
Davant d’aquestes situacions, des dels partits d’esquerra i, sobre tot, des de les institucions governades per partits progressistes, només es pot fer pedagogia i demostrar que l’emigració no és l’origen de tos els mals. De delinqüència i atur, abans de l’arribada d’immigrants també n’hi havia. Les xarxes mafioses establertes a molts de llocs del país, sobre tot a la Costa del Sol estan integrades per estrangers, però no immigrants en el sentit estricte de la paraula. I fa dècades ja existien, no és una cosa recent.
Penso que el que està fent l’Ajuntament de Barcelona de repartir fullets on es desmenteixen els tòpics de la immigració és una idea encertada que ha d’ajudar a la convivència pacífica de tos els ciutadans.
Esperem que serveixin d’alguna cosa.    

divendres, 22 d’octubre del 2010

UNA TORTUGA ANOMENADA “JUSTÍCIA”

Em van dir un cop que hi ha una maledicció gitana que diu: “Pleitos tengas y los ganes”. Perquè tot hi guanyant-los, l’allargament del procés, els maldecaps, diners invertits, etc. acaben sent un veritable calvari.
No fa gaire ens queixàvem per la lentitud del TC a l’hora de dictar sentència sobre l’Estatut: 4 anys. Ahir, el setmanari el Triangle, en la seva versió digital, informava d’una sentència del mateix TC que s’ha produït després d’un litigi de 15 anys!
Però el greu d’això és que tant el querellant com el querellat, ja són difunts.
Els fets es remunten a 1995. La “caverna” de l’època, de la ma de Antonio Herrero (COPE) carregava contra el llavors president Felipe Gónzalez pel tema dels GAL. L’emissora “amiga”, la SER, va sortir-ne al “rescat” i, el director de Hora 25, Carlos Llamas va treure a la llum una entrevista que havia fet el para del locutor de la COPE a un dels personatges imputats pel cop d’estat del 23-F. El tema sé va anar embolicant fins que Antonio Herrero va presentar una querella a Carlos Llamas per tot allò del “dret a l’honor”. Cada vegada que hi va haver una sentència favorable a Herrero, Llamas en va presentar recurs davant una instància superior, fins arribar al TC.
Antonio Herrero va morir en un accident marítim l’any 1998 i Carlos Llamas (a qui sempre recordaré, ja que l’escoltava sovint), de càncer l’any 2007.
Ara, al 2010, finalment, el TC ha donat la raó a Carlos Llamas ja que, per ells, prevalen els drets a la informació i d’opinió.
Cap dels dos s’han pogut assabentar de la notícia i, Carlos Llamas, qui finalment n’ha estat el guanyador, no ha pogut assaborir la “mel de la victòria” contra un dels seus rivals professionals i, vistos els fets, alguna cosa més...       

dijous, 23 de setembre del 2010

JUTGES AMICS


No es d’estranyar que el “ciutadà del carrer” pugui preguntar-se (amb raó) si la justícia s’aplica igual per a tothom.
Un des casos que més va cridar l’atenció va ser el cas Palau de la Música on, després de molts de mesos, el jutge que porta el cas encara ha d’arribar a empresonar a Millet i Montull. És cert que, finalment, van entrar a la presó, però per un cas diferent: el cas l’hotel que s’hi volia fer davant mateix del Palau de la Música.
Ahir, un altre jutge, Juli Solanz, va decidir allargar el termini per declarar dels mateixos dos personatges. La fiscalia li demanava que ho fessin pel més que provable finançament il•legal de CDC.
El suport implícit que el jutge Solanz presta a CDC és inestimable. Damunt d’unes eleccions transcendentals com són les catalanes, la imputació sense pal•liatius de CDC podria haver suposat un revés electoral important. Sense les declaracions dels màxims imputats del cas Palau no hi haurà imputacions i, per tant, tampoc desgast de la formació nacionalista.
De totes maneres, encara que s’ajorni el cas “sine die”, els altres partits intentaran treure-hi partit. És el cas d’ERC que ja va anunciar que faria un vídeo explicant la trama financera de Convergència i el cicle de conferències que farien arreu del territori per a explicar també con van anar a parar uns sèrie de milions des d’empreses constructores a la tresoreria de CDC passant pels comptes del Palau mentre Millet se’n quedava una “petita” comissió.
HI ha qui ja veu un paral•lelisme entre el cas que ens ocupa i el de Banca Catalana, una de les principals entitats financeres de Catalunya als anys 70 i principis dels 80.
El cas banca catalana esquitxava a Jordi Pujol, que en va ser directiu de l’entitat. Amb l’arribada a la presidència de la Generalitat, els jutges “van passar de puntetes” pel cas i es va tancar sense fer massa soroll. Jordi Pujol hi va quedar absolt.
Ara es tem que passi el mateix amb la imputació de CDC. Si, finalment, el 28 de novembre CiU guanya les eleccions i governen a Catalunya, es tem que la part del cas palau que els vincula directament amb un delicte de finançament il•legal quedi en un “no res”.
I és que no hi ha res millor que tenir “jutges” amics. “Ahir em vas fer un favor tu, avui te’l torno jo!”