Si fos en pessetes serien més de 30 milions, en euros passa de 200.000. Això és el que demana Carlos Dívar, qui va ser president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial com a indemnització per la seva renúncia als càrrecs arran de l’enrenou dels viatges a Marbella, presumptament per “motius particulars”.
Dívar va dimitir (prou li va costar) per les pressions que va patir des de dintre i fora dels òrgans que presidia. Alguns dels seus companys li van demanar reiteradament que se’n anés fins que, finalment, va perdre la confiança de la majoria.
Quan un treballador se’n va (es podria considerar com a que “dimiteix” del seu lloc de treball), no té dret a cap tipus d’indemnització. La liquidació només contemplarà la part proporcional de pagues extraordinàries. I si és funcionari, en els temps que corren, ni això...
I si l’acomiaden de forma improcedent,
segons la reforma de l’Estatut dels Treballadors té dret a una indemnització
de 33 dies per any treballat (una mica més d’un mes per any) Barat, molt
barat li surt a l’empresari que, sovint, aprofita per a contractar un
nou treballador pagant-li un salari més baix.
Queda clar que hi ha un tracte discriminatori
entre Dívar i la majoria dels treballadors (evidentment es podrien exceptuar
als directius de la banca i de les grans empreses, si és que els considerem
treballadors)
Mentre coses així no es solucionin, la sensació d’estafa generalitzada per part dels poderosos seguirà planejant sobre la resta dels ciutadans que, impotents, només podem indignar-nos al comprovar un cop més que la crisi la patim nosaltres, però no ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada