D’HEROI A TRAÏDOR...

El jutge suspès Santiago Vidal s’ha convertit per a molts independentistes de la ceba, d’heroi a malvat en poques hores.

Quan era adolescent i anava a l’Acadèmia Cots de Tortosa, el seu director, Ramón Cinca Piqué ens va dir més d’una vegada: d’heroi a traïdor només hi ha un pas: Guanyar o perdre una guerra.

Santiago Vidal ha passat d’heroi a traïdor per unes declaracions... Unes declaracions que no han caigut gens bé al govern de Catalunya i que molt possiblement acabaran en una gran tempesta política. Santiago Vidal no ha guanyat ni perdut cap guerra, però de moment, per les seves declaracions ha hagut de dimitir de senador per ERC.

¿Què va dir dijous Santiago Vidal per a què des del govern de la Generalitat l’hagin desmentit, grups de l’oposició hagin dit que denunciaran els fets i la Fiscalia General de l’Estat ja hagi anunciat que ho investigarà? Una de molt grossa... Massa grossa per a que es pugui aguantar...  

L’exjutge acusa el govern de JxS de cometre irregularitats, entre les quals estarien l’obtenció de les dades fiscals dels contribuents catalans i la investigació de diversos jutges. Com podeu veure, té més pinta de novel·la negra que no de política.

De ser certes les afirmacions de Santiago Vidal, un es pregunta: Quina colla de pájaros ens guien cap a la independència?

No han passat gaires dies des de que me van arribar els darrers whatsapps que tenien com a protagonistes a Santiago Vidal. Recordo que un parlava d’una conferència que havia donat a Granollers i on s’afirmava que entre el 85 i 90% del procés ja estava fet... El contingut d’aquesta conferència (veraç o no) es va fer viral i, com he dit abans, circulava per les xarxes fins no fa tant... Tot i que va tenir lloc el mes de febrer de 2014!  

El que més crida l’atenció en tot aquest enrenou és que pel que sembla (a Youtube sé poden trobar els vídeos de les conferències que ha fet, que tampoc són tantes) és que aquestes coses les ha anat repetit constantment sense que, aparentment ningú li fes el més mínim cas.

Si tan controlats estan els independentistes com diuen, el més normal és que la unitat de la policia que sé deu d’encarregar de tot això, ho hagués vist fa la tira de temps...

Anit vaig seguir durant una bona estona el debat que hi va haver a 8tv, al programa de Josep Cuní i tots els contertulians (inclòs el propi Cuní) pensaven que el procés ha quedat tocat.

A part, clar estat de Santiago Vidal, a qui van fer atacar més va ser a Junqueras. Com a vicepresident econòmic i president d’ERC (partit amb el que es va presentar Vidal per a senador) hauria hagut de donar la cara i, fins i tot, alguna cosa més.

Però ERC ahir va pensar que amb fer dimitir a Vidal la crisi dels jutges investigats i de les dades fiscals obtingudes de forma irregular, ja ha passa, però només s’ha acabat el primer acte.

El segon la setmana que ve. 

REALMENT NO SÉ QUE PENSAR...

Com analista polític que sóc (això sí, tot i que potser que alguns dels meus anàlisis no siguin del tot encertats...), la veritat és que no sé que pensar. Sovint l’alta política, la que no es fa amb llums i taquígrafs, sinó aquella que es fa entre bastidors, apartada de l’escena política... I creieu-me que en aquests llocs s’hi couen moltes coses que acabaran repercutint en les decisions que s’acabaran prenent.

Estic parlant de dos notícies (tot i que no estic segur que arribin a la categoria de notícia) que s’han conegut aquests darrers dies a casa nostra. Per una mart, des del govern català (JxS) s’està animant als treballadors públics de la Generalitat per a que demanin festa el dia 6 (data prevista per a que Mas declari davant el TSJC) És de suposar que els treballadors públics que així ho facin hauran de demanar un dia de festa a compte dels dies d’assumptes propis o de les vacances, tot i que tampoc descarto que, finalment, se’ls hi acabi donant un dia més de forma camuflada. Ja sabeu allò de Es de bien nacidos ser agradecidos...  

És prompte per a conèixer la incidència que tindrà. Si el dia 6 seran molts, bastants o pocs els treballadors públics que decideixin demanar festa per a recolzar a Mas. A part, tots els que es demanin festa acudiran al TSJC per a victorejar l’expresident de la Generalitat o no? Passaran llista?

Els convergents, després de que Pujol els sortís rana, tenen la necessitat de fer sant a algun dels seus i qui millor que Mas que ha tingut l’habilitat de concentrar entorn de la seva persona tots els valors identitaris del seu partit. Fixeu-vos només en una cosa: En unes poques hores va saber transformar-se de pactista amb l’Alícia Sánchez-Camacho a abraçar la doctrina independentista. Si en lloc de polític, Mas fos jugador de futbol, d’aquesta acció se’n diria tenir cintura.    

Després de tot el que hem vist, no descartaria de que si el PDEcat continua al govern en un futur més o menys immediat, el dia 6 de febrer acabi convertint-se en festa nacional per a commemorar el dia d’Artur Màrtir.

La segona notícia pot tenir encara una rellevància molt més gran, ja que podria ser el principi del trencament definitiu de Junts pel Sí o bé la defenestració del jutge Santiago Vidal. Anem a pams...

Santiago Vidal, senador espanyol i apartat de la carrera judicial per, suposadament, haver redactat una constitució catalana en hores lliures, va dir ahir que el govern de la Generalitat ha obtingut de forma il·legal les dades tributàries dels catalans.

Neus Munté ja ha dit que no s’han obtingut de forma il·legal, però no sembla que hagi desmentit que les tenen... Per tant, pregunto:

-Com les ha obtingut? No crec que Montoro hagi estat tan generós facilitant-los les dades de tots els contribuents catalans.

Com a treballador públic espanyol en plantilla de l’Agència Tributària, no m’estranyaria ni gens ni mica que algú les hagi facilitat. No fa gaires dies vaig dir que no posaria la ma al foc per ningú... I ho segueixo dient, al menys que tingui molta més informació de la que tinc i, ara mateix, no en tinc gens.

El que si que us puc dir és que l’Agència Estatal d’Administració Tributària signa convenis amb molts organismes públics a efectes de facilitar-los dades que són del seus interès. Però és una informació molt específica i restringida que, no crec, que pugui ser de gaire utilitat al nostre govern.

Les declaracions de Santiago Vidal m’han semblat molt fortes i si diu una cosa com aquesta és perquè té la informació necessària que així ho constata.

A partir d’aquí no descarto res. Caldrà esperar a veure com es desenvolupen els esdeveniments durant els propers dies. Políticament pot ser molt interessant...   

PRESOS POLÍTICS

Un pres polític és qualsevol que es mantingui a la presó o detingut d'alguna altra forma, per exemple, sota arrest, perquè les seves idees suposin un desafiament o una amenaça per al sistema polític establert, sigui aquest de la naturalesa que sigui.

Si algú no li posa remei, dintre d’un temps (mesos, anys...) les presons catalanes podrien estar plenes de presos polítics, tal com va passar després de la guerra o com encara passa a les repúbliques bananeres i, en el millor dels casos, sinó a la presó, si inhabilitats per a exercir càrrecs públics. Aquest és un panorama més que provable si res canvia, si tot segueix igual que els darrers anys.

Sabeu que Mas no és sant de la meva devoció, ni Quico Homs, ni tan sols la Carme Forcadell, per més de Xerta que sigui. No comparteixo per a res la seva forma de ser i actuar. Fins i tot hi veig un rerefons d’interessos personals a les antípodes dels veritables problemes de la gent.  

Dit això i com ja he expressat més d’una vegada, no estic per a res d’acord de com actuen els polítics espanyols (majoritàriament del PP, però també d’altres formacions polítiques) ni, evidentment dels tribunals de justícia, sovint massa polititzats i influïts pel propi govern de l’Estat.

Per tant, al menys que algú li posi remei (per això cal que tingui allò que a Catalunya li anomenem seny) anem irremediablement al xoc de trens que des de fa tant de temps que es parla.

El que passa és que si s’arriba a aquest extrem, un dels dos trens és molt més gran i pesant que l’altre i, amb tota seguretat, tots i els danys que es pugui emportar, en sortirà millor lliurat que l’altre.

Espanya ho té quasi tot a favor: la legalitat, el poder, el recolzament de la majoria d’institucions internacionals, etc. Mentre que Catalunya des del meu punt de vista només compta amb la raó (què no és poca cosa)

Fa massa anys que des d’Espanya es menysprea Catalunya. Diu una dita que mucho pormeter hasta joder y después de haber jodido, nada de lo prometido... Aquesta és des del meu punt de vista la situació que s’ha viscut al llarg de molts i molts anys... Segurament dècades senceres que acumulen segles... A la guerra dels Segadors Espanya va guanyar i Catalunya va perdre i aquest estatus l’han fet prevaldre sempre, potser de vegades de forma subtil, però no per això exempta de domini.

Tot i criticar sovint mitjans com TV3 per la seva parcialitat informativa, fa només unes setmanes, al programa Divendres que s’emet per la tarda, algú va comentar amb tota la raó del món (crec recordar que la Terribas) que, a canvi ‘d’oblidar-nos’ de la independència, què ens oferirà Madrid? Un millor finançament, més inversió en infraestructures, revisió de les balances fiscals, més traspassos de competències...? Quantes vegades ens han promès això mateix i no ho han complit? –va sentenciar-.  

Molt semblant a un esqueix que vaig veure fa molts anys per televisió. Recordeu la parella d’humoristes Lussón y Codeso? Un feia de criat de l’altre. Com que no cobrava, volia marxar.

-Si té quedes té pujaré el sou...  I té pagaré les extres... I els punts... I les comes...

-No cal que me paguis res de tot això... Jo només vull cobrar el que me deus ...

Santa raó. De promeses no vivim. Vivim de fets i el que és evident és que Madrid, sistemàticament, incompleix totes i cada una de les seves promeses (algunes d’elles signades i rubricades) Governi el PP o Governi el PSOE, és igual. Per això quan s’arriba a un alt grau d’emprenyamenta, s’ha de pegar un fort cop de puny sobre la taula i plantar-se: fins aquí hem arribat!

COSES QUÈ HE ANAT ESCOLTANT AQUESTS DIES...

Perquè no és el mateix escoltar que sentir...

Sovint es parla de la politització de la justícia, però també de la judiciliació de la política. Són dos conceptes antagònics però que, desgraciadament solen anar estretament lligats.

Des de Catalunya visualitzem aquets dos conceptes amb molta més claredat que a la resta de territoris, al menys a l’actualitat, quan sembla que des de fa uns anys hem recollit el testimoni independentista que un dia va esgrimir el País Basc.

Darrerament, el Govern central sol recórrer totes les lleis que emanen del Parlament de Catalunya què, com totes les cambres legislatives expressa la voluntat del poble, tot i que no agradi a una part d’aquest, aquells a qui representen els grups minoritaris.  

Però encara hi ha una altra manera de judicialitzar la política, què és querellar-se contra tot aquell que s’atreveixi a traspassar la fina línia del que es considera legalitat; la legalitat poder, la legalitat dels intransigents... Recentment heu tingut diversos exemples: Mas, Forcadell, Homs, Rigau, Ortega... Recordareu que sempre dic el mateix, no estic d’acord amb la majoria de coses que han fet aquestes persones, però tampoc estic d’acord que per aturar-los s’hagi de procedir d’aquesta forma.

Si considereu que judicialitzar la justícia és una perversió, des del meu punt de vista encara és més pervers polititzar la justícia.

El sistema judicial espanyol, una gran part dels seus dirigents (potser tots) són escollits per la classe política a proposta, normalment, dels partits. D’aquí que es parli, per exemple de membres del Tribunal Constitucional del sector conservador o del sector progressista, tot i que sovint es confonen, sobretot que es tracta de defensar els grans temes de l’Estat.

Un dels debats més grans d’aquests darrers dies a mesura que ens aproximem al 12 d’octubre, és sobre l’oportunitat o no de celebrar aquesta festa. Mentre que uns la defensen a capa i espasa perquè exalta valors com la unitat de la llengua hispana i enforteix les relacions amb els països de Sudamèrica, els contraris hi veuen la celebració d’un genocidi.

Espanya deu de ser dels pocs països que té dos festes nacionals. Una el 12 d’octubre i l’altra el 6 de desembre, que se celebra la promulgació de la Constitució. Si una és inapropiada per a molts, de l’altra no en parlem... Si tenim en compte que en nom d’una Constitució clarament desfasada se tomba gran part de les lleis del Parlament, difícilment a Catalunya sé pot acceptar com a festiu... Però l’aqüeducte de desembre ja ens va bé...

L’ajuntament de Badalona, amb una alcaldessa propera a Podemos, ha donat llibertat als seus treballadors municipals per anar a treballar demà. No és un fet improvisat, sinó fruït de les negociacions amb els sindicats. Els que decideixin treballar demà podran fer festa el 7 de desembre (veieu com el dia 6 no és tan mal dia...)

Però el millor de tot encara està per vindre. Precisament, sobre l’anterior punt, ha sortit la Delgada del Govern Central a Catalunya la María de los Llanos de Luna i ha dit que la festivitat de demà és d’obligat compliment a tot el territori de les Espanyes i, per tant, també a Badalona. I va presentar una demanda al jutjat, per a que un jutge obligués a tots els treballadors municipals de Badalona a fer festa i, sobre tot, tenir tancades les oficines municipals. I així va ser. Un jutge va sentenciar que els treballadors havien de fer festa... En aquest cas no podríem utilitzar un el terme judicialització del treball? Què ràpida és la Justícia quan vol... La llàstima és que ho vulgui tan poques vegades...

Però no només Badalona tenia previst obrir dimecres. Molts d’altres ajuntaments catalans com per exemple el de Berga governat per les CUP, van obrir ja que, segurament, la Luna n’hi se’n va assabentar (igual devia d'estar a la idem) La qual cosa diu molt poc de la senyora...  

Bé, després de tot, me va agradat molt tornar a saber de la Sra. Delegada del Govern. Quan feia temps que no sabia de la seva existència, resulta que surt per polemitzar sobre un tema que només afecta als treballadors de Badalona...  És què no té millor feina que fer? Per això li paguen? O millor dit: LI PAGUEM?? 

A mi me sembla molt fort que el paper d’una delegada es limiti a ser una comissaria política del govern central. I crec que ho podríem fer extensible a tots els delegats... Sí! He dit a tots... També a Xavier Pallarés.    

‘FUENTEOVEJUNA , SEÑOR’

Torno a reafirmar-me en el que ja vaig dir fa uns dies: tot aquest tema del enjudiciament  de Mas, Ortega i Rigau és un despropòsit. El govern de Madrid convertirà em màrtirs a uns polítics que, des del meu punt de vista, només han fet política, ens agradi o no. Jo mateix vaig anar a votar el 9-N encara que el meu vot va ser nul, ja que, per una part estava disconforme amb la suspensió de la consulta per part del TC i per l’altra, tampoc em semblava correcte que s’acabés fent uns pseudoconsulta sense cap valor jurídic ni polític.

Dit això, del passat dilluns em van sorprendre moltes coses. Primer que res, per ordre cronològic en assabentar-me, va ser que tant Ortega com Rigau van culpar els voluntaris d’organitzar la jornada electoral. Mentre que els voluntaris i una part dels que van acudir a votar, també s’autoinculpen. Què voleu que us digui, em va semblar Fuenteovejuna de Lope de Vega:

-¿Quien mató al comendador?

-¡Fuenteovejuna, Señor!

Dintre de la meva ignorància em sorprèn molt l’extraordinària coordinació que hi va haver i l’alt grau de col·laboració per part de una amplia majoria dels centres educatius. Però bé, si ells ho diuen serà així...

La segona notícia i la primera imatge va ser la dels acompanyants entrant a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Va ser el més paregut a una formació marcial que he vist durant molt de temps. Es van criticar la parada militar de Madrid del dia anterior i a ells només se’l hi acut assistir-hi d’aquella guisa...
Avui amb Más ha estat corregit i augmentat, tal i com era d'esperar. Una vegada dintre el president en funcions ha fet tot un al·legat i ha dit, si fa o no fa el mateix que van dir dimarts les que van ser companyes de govern. 

La imatge (guardant les distàncies) em va recordar a una altra que vaig veure a Tortosa ja fa un bon grapat d’anys. Era la nit del començament d’una campanya electoral. Amb els companys del partit d’Amposta havien anat a Tortosa per assistir a l’enganxada del primer cartell. No recordo quines eleccions eren ni qui era el nostre candidat. Però recordo el lloc: a l’avinguda de la Generalitat, a tocar del parc Teodoro González. De sobte, una música que venia del centre de Tortosa ens va cridar l’atenció. A Aquelles hores de la nit, trànsit més aviat poc i, per tant, s’escoltava perfectament. Tal com s’anaven apropant-se els veiérem amb molta més claredat. Era una formació de CiU, fins i tot molt més marcial que la d’ahir, amb moltes senyeres que també es dirigien cap al lloc on havien de fer l’enganxada del primer cartell. Han passat els anys, però aquella imatge em va impactar molt i mai me l’he esborrat del cap.

Ja al capvespre, tot i la pluja, hi van haver concentracions de suport davant dels edificis consistorials de les principals ciutats i pobles de Catalunya que es van autoinculpar per haver votat el 9-N. No és que em sembli malament, però es clar, ara mateix estic assistint setmanalment a dos tipus de concentracions: la de suport als refugiats de Síria (ja en portem 5) i els talls de la N-340 (3 en total) I el cert és que sempre som els mateixos i més bé pocs, sobre tot a les de suports als refugiats sirians.

No entenc com hi ha gent que faria qualsevol cosa per un líder i, en canvi, no es preocupa per altres coses molt més humanes i socials que, sovint, passen al costat de casa seva.

Estic segur que gent que es va concentrar davant de les cases consistorials tenien familiars, amics o coneguts que van perdre la vida en accidents ocorreguts a la N-340 i, en canvi, sembla que el tema no els preocupa ni gens ni mica.

De vegades una llum llunyana ens cega els ulls i ens impedeix veure les coses que passen al nostre voltant.

AL SERVEI DEL PP

Què diversos organismes de l’Estat, als que sé suposa que haurien de ser imparcials (Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, etc.) estan controlats pel govern, és cosa sabuda, però que l’Agència Tributària s’hagi de posar de genolls davant el partit que dóna suport al govern, em sembla, per dir-ho d’una manera planera, és per a començar a començar a córrer i no parar.

Per a canviar-ho, s’haurien de canviar els lleis que ho regulen i que els màxims òrgans judicials de l’Estat fossin escollits directament pels jutges, magistrats i fiscals i, perquè no, pels col·legis d’advocats i per totes aquelles associacions que, d’una manera ho d’altra estiguin vinculades amb la Justícia.

Però el tema de l’Agència Tributària (què sé suposa imparcial), s’hagi de subordinar al poder legislatiu per a servir al partit que li dóna suport, a part de ser molt fort, és un fet inversemblant que no crec que es doni a cap democràcia consolidada. Potser sí a alguna república ‘bananera’, però se’m fa difícil pensar que passi a un país de l’OCDE (potser si exceptuem Turquia) o de la Unió Europea...

Recordem els fets. El jutge Ruz, el que porta els casos que involucren al PP amb l’entramat de laGürtel, va demanar un informe a l’Agència Tributària per a que dictaminés si les donacions il·legals que va rebre el partit de Rajoy havien de portar IVA o no. L’AEAT, en un fet que es podria qualificar d’insòlit, no va respondre a Ruz. Llavors, el jutge, li va donar 5 dies a l’organisme fiscal per a què li envies.

Finalment, l’Agència Tributària va fer l’informe, però algú es va encarregar de sintetitzar-lo a la seva manera per a evitar així que el PP sortís malparat. El resum manipulat de l’informe no porta cap capçalera (membrete en castellà) ni el firma ningú. Però informàticament s’ha rastrejat l’origen i oh! sorpresa, sembla ser que va sortir del germà de Santiago Menéndez, el director general de l’Agència Tributària i que, a la vegada, és assessor del ministre Montoro.

Per acabar-la de fer grossa, el dossier va ser filtrat a la premsa abans de enviar-ho al jutge, la qual cosa infringiria el secret de sumari que va establir el jutge Ruz.

Tot això ho explicava ahir la Sexta i, alguns del col·laboradors habituals del programa Más vale tarde, opinaven que hi pot haver delicte penal i que podria comportar penes de presó per aquells que han volgut manipular, sinó l’informe, sí al menys a l’opinió pública per a suavitzar el contingut de l’informe.

Per cert, us suposo assabentats del que deia la síntesi filtrada als mitjans, no? Era on es comparava el PP amb les oenegés Cáritas i Creu Roja. Si ho qualifico com a vergonyós, segurament hem quedaré molt curt.  

Si com deia abans, situacions com aquestes no són pròpies d’un país considerat dels avançats del món mundial i que té representació a la majoria d’organismes internacionals on estan els països més avançats, no puc deixar de dir que a qualsevol dels altres països que s’asseuen amb Espanya, d’haver passat una situació semblant per la part baixa, el president del país (o en el seu cas, el president del govern o primer ministre), ja faria mesos que hauria dimitit i aquí, Rajoy & Cia, no només no ho han fet, sinó que, a sobre, ens volen donar lliçons d’ètica i moralitat.    

A les pròximes eleccions torna a votar al PP o a quedar-te a casa, que si fa o no fa és el mateix... 

TOT ESTÀ ALS LLIBRES

Lliçó de filosofia. El filòsof clàssic grec Sòcrates va dir: Només sé que no sé res...

Es referia que la vida està plena de coneixement i d’experiències i de que de totes elles se’n pot extreure alguna cosa que podràs aprofitar posteriorment. No obstant, per molt que es visqui mai es podran adquirir tots els coneixements, ni tants sols una petita part dels mateixos. D’aquí que si es compara el que una persona pot arribar a retenir amb la quantitat total de coneixement (filosofia, geografia, història, ciències, literatura, astronomia...), al final arribes a la conclusió de que no saps res...

Lliçó de literatura. Al llibre els Tres Mosqueters, del francès Alexandre Dumas, hi surt un personatge sinistre anomenat My Lady i que fa costat al Cardenal Richelieu. Aquest, amb argúcies, aconsegueix que el rei li signi un salvoconduït que lliurarà a My Lady per a que si l’enxampen fent alguna malifeta, en pugui sortir ben parada. El text d’aquell document era el següent: Per ordre meva i per bé de l'Estat , ha fet el portador de la present el que ha fet.

No trobeu que aquestes dues cites tenen total vigència als nostres dies?

Mireu, després de la excarcelació de Bércenas i, davant les acusacions que fa cap el Partit Popular, surten Rajoy i els altres dirigents del partit i afirmen desconeixença d’una caixa B al seu partit. La Gürtel, de fet, va ser un complot en contra dels populars i els sobres que segons Bárcenas i el jutge Ruz cobraven els càrrecs del PP, burdes especulacions sense cap tipus de fundament...

Neguen saber res de diner negre, de comissions, de sobresous...

L’altra cita la podríem aplicar a un cas molt més proper. Com sabeu, avui han comparegut davant el jutge el pinyol de la família Pujol.

El cas Pujol s’ha convertit en alguna cosa més que una pedra a la sabata de Convergència. El que passa és que no sé la poden treure i continuar caminant com si res, és del tot impossible.

Després de negar-se quatre vegades, finalment el grup parlamentari d’ERC ha demanat la compareixença del President a la comissió d’investigació que té oberta el Parlament sobre el cas Pujol.

El canvi d’actitud es deu a que ahir es va fer públic que entre Oriol Pujol i Mas hi va haver un intercanvi de missatges on l’exsecretari general de CDC li demanava al President de la Generalitat que intervingués en el tema de la deslocalització d’unes empreses multinacionals ubicades a Catalunya.

Mas no ho va negar, però va dir que tot el que va fer, ho va fer per Catalunya i que no podia saber si d’això algú en podia treure profit.

Jo crec que ens prenen per babaus i si els resultats de les properes eleccions els hi són favorables, fàcilment arribaran a la conclusió que són boníssims... Tant els uns com el altres.  

FRANÇA I ESPANYA MOLT DIFERENTS

Aquest dies s’ha conegut que l’expresident de la República Francesa Nicolas Sarkozy ha estat detingut per la gendarmeria per cometre, presumptament, tràfic d’influències i finançament irregular en la seva campanya electoral.

Si Sarkozy hagués estat aforat, una cosa així no li hauria passat mai.

En canvi, a Espanya, el PP s’ha donat pressa a l’hora d’aforar la reialesa, per si de cas.

Encara que com no crec en casualitats, penso que, realment (en aquest cas la paraula en qüestió no és un derivat de rei), el Rei d’Espanya sortint, Joan Carles I, havia estat denunciat per alguns dels afers del seu regnat i fins i tot d’abans.

A part de les diverses demandes de paternitat, l’advocat de Diego Torres, el soci del seu gendre Iñaki Urdangarin, basarà la defensa del seu client en el fet de que la Corona estava al corrent de les activitats de l’Institut Nóos i, no només això, sinó que les supervisava.

Està clar que Joan Carles s’hauria vist implicat (i perquè no, imputat) en el cas. De fet, sembla que les demandes, només podien ser admeses a tràmit en el decurs dels dies que anaven des de l’abdicació fins la coronació del seu fill. Per això calia donar-se pressa a l’hora d’aforar-lo per evitar-les.

França, democràticament parlant, li dona cent voltes a Espanya. La seva trajectòria democràtica és molt més llarga i, per tant, està molt més consolidada que la feble democràcia espanyola basada en una llei de punt i final (ho va ser de facto) per a que cap dels implicats en crims durant la dictadura franquista pogués patir condemna per aquells fets.

De què sinó, Fraga, Ministre de l’Interior durant la dictadura hagués pogut arribar a ser cap de l’oposició i president d’una autonomia Espanyola?

Està clar que a Espanya encara li queda un llarg recorregut per apropar-se una mica als nostres veïns del N. Però de seguir manant la casta (com diu Pablo Iglesias II), segur que ho deixaran lligat i ben lligat per assegurar-se un futur sense massa estrebades.

No sé si tindrà que veure alguna cosa, però mentre a Espanya hi ha una reialesa hereva d'un règim dictatorial, a França van per la cinquena República. Aquí ens varem plantar amb dues.

 

Os deixo amb Campanades a Morts de Lluís Llach, un tema que li solia dedicar a Fraga.   

http://youtu.be/Bd6wYjLbqG8 

Per si vols llegir més... 

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2014/07/detenen-sarkozy-que-declarara-per-trafic-d-infuencies-39231.php

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2014/07/la-defensa-de-torres-apunta-al-rei-joan-carles-39233.php

JOSEP POBLET, JURISTA DE RECONEGUT PRESTIGI?

Josep Poblet, alcalde de Vila-seca i President de la Diputació de Tarragona va ser imputat per 5 delictes en una peça separada derivada del cas Innova de Reus de presumpta corrupció sanitària. Abans ho havia estat la seva dona que ocupava un càrrec dintre del mateix hòlding empresarial.  

Josep Poblet va arribar als jutjats de Reus acompanyats de tot el seguici de regidors del seu grup que, com ell, també estan imputats pel mateix. Ja davant del jutge es va negar a declarar.

Em van sorprendre les seves paraules en sortir de la seu judicial: Aquest jutge de Reus no és competent per a jutjar un cas que afecta l’Ajuntament de Vila-seca.

He buscat a la Viquipèdia si Poblet és advocat, però no, és llicenciat en Geografia i Història (per cert, la ressenya d’aquest diccionari és mol curta i, possiblement impròpia en una persona que ha ocupat càrrecs polítics importants) Per tant, m’estranya la contundència de la seva afirmació, ja que no és un jurista de reconegut prestigi. Ja sé que em direu que té un advocat defensor que ha hagut de dir-li això, però, evidentment, no deixa de ser una interpretació molt lliure sobre el tema que els afecta.  

Amb l’actitud de Poblet veig una manera d’entorpir tot el possible el procés judicial i, a la vegada, dilatar-lo en el temps. Una estratègia més pròpia de delinqüents ben assessorats que de polítics de primera fila.

El càrrec de la President de la Diputació de Tarragona és prou important com per a ser un model de comportament. A part, es diputat al Parlament de Catalunya, ja que va ser el cap de llista de CiU en les dues darreres eleccions autonòmiques.

D’un polític honest caldria esperar una actitud ben diferent: la de col·laboració amb la justícia fins allà on calgués. En canvi, quan algú és culpable, per molt que proclami la seva innocència als quatre vents, posarà tots els pals a les rodes que siguin necessaris mentre mira de trobar una escletxa legal que li permeti una sortida, encara que aquesta no sigui tot el digna que caldria desitjar. Però aquest punt importa ben poc.

Des del meu punt de vista tot aquest afer fa massa pudor. Sé sap que el cas Innova, que van inventar els socialistes de Reus, esquitxa a la majoria dels partits que han format part del consistori de la capital del Baix Camp. Va ser gràcies a un regidor de les CUP que ho va denunciar, que es va descobrir tot l’entramat i les diferents ramificacions al llarg i ample d’una bona part de la província.

L’altre dia em deia un company que no és partidari de judicialitzar la política. Amb aquesta afirmació s’hi pot estar d’acord o no. Segurament, si arribessin al jutjat tots els casos irregulars que passen als ajuntaments (o a qualsevol altra administració), els alcaldes no pararien d’entrar i sortir dels jutjats. De vegades, quan el cas és molt evident, el fiscal decideix actuar d’ofici i és quan el jutge (l’únic que té potestat per a fer-ho) demana un registre.

Sembla ser que el registre per part de la Guardia Civil a la seu de l’Ajuntament de Vila-seca va tenir lloc fa uns 15 o 20 dies. Després d’allò, Josep Poblet hauria estat ingressat a l’hospital de Santa Tecla durant una setmana aproximadament per un atac d’ansietat. Evidentment, abans de la seva participació als actes del centenari de la Mancomunitat de Catalunya.  

QÜESTIÓ POLÍTICA, QÜESTIÓ JURÍDICA

Que digui ara el Tribunal Constitucional que els polítics són els que han de resoldre els temes polítics, em sembla paradoxal, ja que, l’actual situació catalana es deu, en gran mesura, a la sentència que va dictar l’Alt Tribunal el 28 de junt de 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar el President Pasqual Maragall i que es coneix com l’Estatut de Miravet.

L’Estatut de Miravet pretenia una quota més gran d’autogovern a la vegada que una millora substancial en el finançament autonòmic de Catalunya, ja que el de Sau, de l’any 1979 estava completament desfasat (com hi està la Constitució Espanyola d’un any abans) Després de passar els tràmits corresponents i veure com sé li anaven retallant les pretensions inicials, finalment, la sentència del Tribunal Constitucional va eliminar tots aquells apartats considerats polítics i fins i tot, va modificar el mateix preàmbul estatutari que, segons els experts, no comportava cap transcendència jurídica.  

Aquest fet, des del meu entendre, resulta determinant a l’hora de comprendre els esdeveniments que s’han anat succeint durant els darrers dos anys.

Aquell mateix any hi van haver unes eleccions autonòmiques que va guanyar CiU amb molta menys majoria de la que s’esperaven.

No es va trigar ni dos anys en aparèixer l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) una associació que ha estat transcendental a l’hora d’influir en determinats partits que no han fet sinó, seguir les directrius que s’han anat dictant des de l’entitat que presideix la xertolina Carme Forcadell. O dit d’una manera més vulgar i entenedora: CiU i ERC han ballat al so de la música que es tocava des de l’ANC. Primer va ser la convocatòria dels actes de la Diada Nacional de Catalunya del 2012 amb el resultat de la que va ser la gran manifestació de Barcelona. Tan gran va ser el fervor independentista que va emanar de la gran manifestació, que Mas no es va poder resistir a l’encant i, després d’abraçar la nova fe, va dissoldre el Parlament i va convocar unes noves eleccions. Però si l’any 2010 no li va anar tan bé com esperava, el 2012 encara li va anar pitjor.

Per a la Diada de l’11 de setembre de 2013, l’ANC tornava a la càrrega amb la convocatòria d’una cadena humana que unís el territori català de S a N (si atenem la numeració dels trams): La Via Catalana. I es va aconseguir plenament. La borratxera d’èxit va ser tan gran que va captivar a una bona part dels ciutadans, la majoria desencantats en l’esdevenir polític de Catalunya, sobre tot, des de l’arribada de Rajoy al govern de la nació.

El PP i, conseqüentment, el govern d’Espanya presidit per Rajoy té l’obsessió malaltissa de portar al Tribunal Constitucional tots aquells afers que no li agraden i que li resulten feixucs per a donar-los hi una resposta consensuada i d’acord amb els raonaments polítics i jurídics que s’emmarquin dintre de la legalitat vigent.

Però sembla ser que, el nostre país, a part de patir un greu dèficit d’entesa política, també pateix d’una excessiva obstinació per portar al TC els casos que no han sabut resoldre els polítics. Aquest fet crea una animadversió cap a l’Alt Tribunal per part d’una majoria de la ciutadania catalana a part de provocar una confrontació territorial totalment innecessària i evitable.

El TC, amb la sentència emesa sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya sembla que ha volgut establir unes noves regles de joc. Segurament per això s’ha aconseguit una unanimitat a priori impensable i més si tenim en compte els precedents en temes semblants. Fins i tot la va votar la magistrada nomenada a proposta de CiU.

A partir d’ara l’Alt Tribunal hauria de ser coherent i deixar de fer política (tal com ha fet en tantes i tantes vegades) per a centrar-se només en els raonaments jurídics d’aquells casos on, efectivament, la seva intervenció fos del tot necessària.  

EL PP JUGA AMB FOC

Ahir dimarts, al programa el Intermedio, el Gran Wyoming i la Sandra Sabatés van entrevistar a Baltasar Garzón, qui va ser titular de la sala número 5 de l’Audiència Nacional i inhabilitat per prevaricació, per haver ordenat, suposadament, unes escoltes telefòniques entre diversos imputats de la trama de corrupció Gürtel. Segons Garzón, tots els membres del grup Popular que van votar a favor de suprimir la justícia universal que s’aplicava a Espanya, poden haver comés el delicte de prevaricació, el més greu que pot cometre algú que tingui autoritat o poder.

Hores abans, el portaveu del PP Carlos Floriano va qualificar la decisió del jutge Santiago Pedraz d’ideològica. Cal recordar que, fins ara, el jutge Peraz, que porta el cas de José Couso, el càmera espanyol que va morir a l’Iraq, ha estat l’únic que ha manifestat que no acatarà la normativa de les Corts espanyoles.  

Segons Garzón, l’únic que pot decidir tancar un expedient és el propi jutge que porta el cas i considera la nova llei una intromissió del poder legislatiu al poder judicial. Ja sabeu que en un estat de dret hi ha el que s’anomena divisió de poders entre l’executiu (o govern), el legislatiu (o parlaments) i el judicial (o jutjats i tribunals), encara que, com tots sabem, a la pràctica no és ben bé així.

Des del meu punt de vista seria desitjable que tots els jutges considerats progressistes fessin costat a Pedraz a l’hora de d’incomplir la nova legislació.

Segurament amic lector podeu pensar que si un jutge incompleix una normativa, també pot estar cometen prevaricació, però sembla que estarien emparats per legislació internacional com el Tractat de Ginebra promulgat una vegada acabada la Segona Guerra Mundial. Però n’hi ha d’altres...

Garzón va desvetlla que el detonant que va fer encendre totes les alarmes dintre del PP va ser la imputació d’un exlíder xinès. Xina és un país massa poderós per a que qualsevol govern hi pugui tenir relacions tenses. Es pot resumir en una frase: a Xina, ni tocar-la!

Abans dels Jocs Olímpics de Pequín vaig escriure un article que vaig publicar en aquest mateix blog: La Xina l’amic incòmode. Ja sabeu que no tenen cap respecte pels drets humans, un dret massa essencial com per a fer veure que no passa res.

Com a opinador d’esquerres que sóc, tinc el convenciment que el PP, poc a poc, ens va portant al camí per on volen que anéssim. Ja sabeu que si es fa d’una manera gradual, els ciutadans van acceptant amb resignació les mesures, però sense arribar a prendre mesures contundents de repulsa. En canvi, si les mesures es volen prendre totes de cop, la societat sé revolta amb molta més facilitat rebutjant les que es volen instaurar.

Ja sabeu que s’expliquen moltes faules relacionades en aquest tema, com la de la granota bullida.   

ESCALFANT MOTORS

Déu ni do com va l’actualitat política i judicial. Després del parèntesi de Nadal, Cap d’Any i Reis on, difícilment es produïen novetats remarcables, l’actualitat està plena de notícies i totes elles remarcables.

LA FILLA DEL REI. Sense cap dubte la imputació de la infanta Elena va ser la principal notícia del dia d’ahir i, segurament del que va d’any. Els delictes que sé li imputen no són menors, no: blanqueig de capitals i frau fiscal. Si, finalment el jutge Castro se’n surt amb la seva, és a dir, sinó hi ha interferències externes, el tema pot acabar portant a la filla del Rei a la presó. Un cop molt dur per la Corona que hauria de prendre alguna decisió important.

EL PSOE I EL PSC. Després d’un temps en que el PSC li suplicava al PSOE que acceptés la via federal com a millor solució per a laberint en que es va ficar a Catalunya i el PSOE no li feia ni el més mínim cas, ara, sembla ser que tots ho veuen com el millor camí a seguir. No ho tindran gens fàcil, ja que la majora dels catalans, ara mateix, estan més per la independència que per qualsevol altra sortida pactada i els de Madrid, com sempre, ens volen tenir ben controladets.  

EL PP. El partit del govern feia avui la primera executiva, la més dividida des de que Rajoy està al front del partit. I tot per culpa d’una lleia d’avortament que impulsa el progre Alberto Ruiz-Galladón. Qui ho havia de dir que el que estava considerat un dels càrrec més centristes del partit virés tan cap a la dreta per donar el gust a l’Església Catòlica i a l’ala més ultra del partit? Però com he dit, no tothom ho veu així. Celia Villalobos, la controvertida ministra de l’època d’Aznar, ha demanat llibertat de vot dintre del grup. Veurem com acaba tot això.   

ERC. Els republicans s’ho volen seguir mirant des de fora. Ara ja tenen tot el que demanaven: data per a la consulta i pregunta. L’altre gran objectiu d’ERC és guanyar les properes eleccions encara que per això hagi de fer servir l’estratègia del cranc ermità: influir al govern però des de fora. Fa uns dies tot semblava que, finalment Junqueras i companyia podrien entrar a formar part d’un govern de coalició. Una mena de tripartit de dos grups (CiU i ERC), però al final, com quasi sempre, ERC defuig de responsabilitats veient que l’estratègia adoptada des del inici de la legislatura els està donant uns resultats excel·lents: no paren de pujar a les enquestes. Hi ha una dita que diu que com més amunt, més dura serà la caiguda. Caldrà veure que passa al final.

EL PROCÉS SOBIRANISTA. Finalment la Comissió Europea ja s’ha pronunciat sobre la carta que el President Mas els hi va enviar per a explicar-los quines són les intencions del govern català. La resposta no ha estat contundent, però si prou significativa: es tracta d’un tema intern d’un país membres i per tant, s’ha de resoldre aquí. És una resposta que calia esperar, ja que la UE mai es posicionarà en contra dels interessos d’un país membre (Espanya) i, per tant, no donarà un xec en blan a Catalunya. Una cosa molt diferent serà si Catalunya es proclama país independent i li arriben suports d’altres països del món i, fins i tot del membres de la UE. Llavors si que caldrà que es pronunciï en algun sentit.

ELS PRESOS D’ETA. Ja sabem que dissabte passat la majoria d’expresos de la banda terrorista ETA es van reunir per fer-se una foto històrica i van aprofitar l’ocasió per a llegir un comunica on, tot i reconeixent el mal que van fer, no van demanar perdó pel dolor causat a les víctimes (moltes d’elles innocents)

Avui s’ha sabut que potser a partir d’ara ho hauran de fer. No els hi quedarà més remei si és que volen cobrar l’atur.

Una pregunta de consciència: Si fóssiu empresari, donaríeu feina a un exprés d’ETA?

‘CARL’ FABRA, EL CAPO DE CASTELLÓ

Finalment, després d’eludir la Justícia durant anys i anys, a Carl Fabra, el capo de Castelló li han caigut 4 anys de presó i un multa (que ja ha dit que no pensa pagar) per frau fiscal.

Haureu observat que he fet una abreviatura del seu nom com a paral·lelisme amb Al Capone (en aquest cas Al ve d’Alfons), el capo de la màfia de Chicago que, a pesar dels seu historial delictiu, només va poder ser empresonat per frau al fisc dels Estats Units.

A Fabra, tot i estar acusat per tràfic d’influències i suborn, en aquest cas el jutge l’ha absolt per manca de proves. Quants anys li haurien caigut si se’l hagués condemnat per tot. De moment la sentència encara no és fer i Fabra ja ha anunciar que hi presentarà recurs.

Cal recordar que l’any 2008, Rajoy, llavors cap de l’oposició va qualificat a Fabra de polític i ciutadà exemplar... En aquell temps els tripijocs pocs clars de qui va ser President de la diputació de Castelló ja eren de domini públic.

Per aquells que no ho sàpiguen Fabra és net i fill de presidents de la Diputació. Com aquell que diu, el càrrec sembla que sigui hereditari. Potser dintre d’uns anys veiem a sa filla Andrea, ara diputada al Congrés (aquella que va dir que se jodan quan es va parlava de treure prestacions als aturats) ocupant la poltrona de la Diputació.

Hi ha malpensats (com jo) que creuen que quan Fabra sigui condemnat en ferm, demanarà al seu amic Rajoy que li tramiti l’indult. Segur que ell pensa que no ha fet res d’il·legal. Quan un, a casa ha vist fer tota la vida el mateix, ho troba d’allò més normal i, per tant, lícit.

Només per casos com aquest, Rajoy hauria de dimitir. Imagineu-vos si té motius per fer-ho!  Però la dreta d’aquest país té massa gana de poder per a que coses com aquestes, que ells consideren insignificants, el facin renunciar dels seus càrrecs.

Sense anar més lluny, la Maridolo de Cospedal posa en dubte l’acte del jutge Ruf sobre la caixa B del partit i el qualifica d’error.

Cada dia que passa tinc més vergonya de viure en aquest país.  

‘MAIS’ INDIGNAT

Sentències com la del Prestige indignen a ma majoria dels ciutadans amb l’excepció dels que són del PP o els voten.

Abans de la sentència vaig llegir que, de condemnar al govern d’Espanya, Rajoy (que quan va passar era el portaveu del govern), sortiria molt mal parat. No sé si el jutge ho va tenir en compte o no, però el cert és que amb la sentència absolutòria, va deixar molt bé el govern d’Aznar; fins i tot va avalar la seva actuació. NEFASTA ACTUACIÓ, tal com sembla que va quedar demostrat per a la majoria de l’opinió pública de l’època. I ara, com no podia ser d’altra manera, els del PP treuen pit de la gestió de l’accident naval.

Tal com ens recordava l’amic Manolo Fernández al Facebook, són massa els casos de catàstrofes i accidents que han acabat sense culpables:

-L’accident del metro en València.

-La nit de Tots sants del 2012 del Madrid Arena.  

-L’accident ferroviari de Santiago d’aquest mateix any.

I, en canvi, altres accions poden acabar en una multa important i, fins i tot, penes de presó.  Per exemple, el PP val canviar el Codi Penal per a poder condemnar als que fan escrache als polític a multes de 40.000 euros. Inaudit!

Diu la constitució que la Corona és inviolable. Sembla ser que els polítics s’estan blindant per a ser-ho també ells. Sinó directament, aliant-se amb la Justícia per a que així sigui.

Ni el govern, ni les asseguradors ni la naviliera hauran de pagar res pels d’anys ocasionats a la costa gallega. Per tant qui ho haurà de pagar? Tal com recordava Pepa Bueno a la SER, ja ho varem pagar tots els espanyols via impostos. I si sé li suma les enormes inversions que va fer el govern de l’època per callar les boques dels afectats, conclourem que ho hem pagat dues vegades!

No sé que en pensareu vosaltres, però jo, si abans estava indignat, ara encara hi estic més. Me’n dono vergonya de viure en un país on hi ha gent que tenen molt fàcil marxar de rositas.

Però la vergonya no és l’únic sentiment que tint. També tinc indignació de veure com els poderosos dominen el país mentre que els més humils ens sentim impotents davant d’aquesta situació.      

DIARI DE L’AGOST. DIA 1, DIJOUS

ELS PRIMERS! I després ens queixarem! Ahir vaig escoltar que a la N-340 entre la Ràpita i Amposta, serà el primer on es col·locarà un radar que calcularà la velocitat mitjana del tram i no la velocitat que es porta en un punt concret. Desconec els criteris que ha tingut el Servei Català de Trànsit a l’hora de escollir-nos i no tinc criteri per a dir si serà o no bo. Imagino que dependrà de cada conductor. Si normalment respectes els senyals i circules a la velocitat que s’estableix per cada carretera, no cal que ens preocupem massa; en canvi, si t’agrada trepitjar l’accelerador, potser si que hauràs de modificar la teva conducta al volant... I si no ho fas per pròpia voluntat, ho faràs a base de multes.

CÒMPLICES. Mas va comparèixer ahir al Parlament per a donar explicacions sobre el finançament il·legal del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya a través del Palau de la Músic. Ho va fer un dia abans de que Rajoy fes el mateix a Madrid per explicar el cas Bárcenasi, de retruc, el cas Gürtel.

Les explicacions de Mas no em van sorprendre, com tampoc espero res de la compareixença de Rajoy. En aquests casos es nega tot en espera de que un cop de sort acabi per liquidar el procés de la millor forma possible per als seus interessos. Mentre l’oposició li demanava a Mas que adoptes responsabilitats (sense dir-ho expressament li demanaven la dimissió), Mas els reptava a presentar una moció de censura, amb la seguretat de que no la guanyarien perquè dóna per segura la complicitat d’ERC.  

Està clar que els republicans han passat per un procés de renovació que ha apartat a quasi tots els seus anteriors dirigents, però malgrat tot, la filosofia del partit hauria de continuar inalterable. Però no és així, els fets ens ho demostren.

Mentre a Maragall el van abandonar abans d’acabar la legislatura pel tema de l’Estatut, a Mas li continuen donant suport a pesar de que pot veure’s esquitxat pel cas Palau. Amb el vot en contra dels diputats d’ERC, ja van evitar que Mas hagués de comparèixer anteriorment al menys en dues vegades amb l’excusa que s’havia de preservar la institució que representa. Quan finalment ho ha hagut de fer, el seu interrogatori ha estat de complicitat en lloc de furgar a la ferida convergent que és el que van fer la resta de partits. Però ERC sap que, de moment, la seva estratègia els fa créixer les expectatives de vot i Junqueras deu d’aspirar a ser el primer president de la Catalunya independent. No s’entén d’una altra manera.

De la intervenció de Jordi Turull, l’actual secretari general de CDC després de la dimissió de l’Oriol Pujol, em va cridar l’atenció quan va acusar a l’oposició de no tenir proves per a inculpar al seu partit de finançament il·legal. A veure senyor secretari general, les proves les han de tenir el jutge instructor i el fiscal i no els partits polítics. Si aquest tinguessin documentació del cas Palau seria que algú les hauria filtrat i això seria, al menys, irregular, no?

RECUSAT. El Govern  i el Parlament de Catalunya han recusat el president del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos i dels Dallonses, per la seva antiga afiliació al PP. Pensen els qui el recusen que no pot ser imparcial a l’hora de decidir sobre temes que afecten Catalunya. La recusació es basa en la doctrina que un dia va aplicar el mateix Tribunal Constitucional quan va recusar el seu membre Pablo Pérez Temps per haver assessorat el govern de la Generalitat en el tema de l’Estatut quan precisament, s’havia de debatre sobre la constitucionalitat del mateix.

El que s’hauria de fer d’una vegada és canviar la forma d’elecció de l’alt tribunal. Ara són escollits pel Congrés i el Senat i cada partit tira cap a casa. Penso que seria molt més correcte que fossin els mateixos jutges qui escollissin entre el seu col·lectiu, els de més prestigi per a formar part del Tribunal Constitucional. Sinó és així, sempre estaran sota sospita i hauran d’escolar opinions com la de Miquel Roca, un dels pares de la Carta Magna que va opinar que el TC no té cap credibilitat. Jo no el desmentiré.