MAS ENTONA EL "MEA CULPA"

Encara que sempre m’agrada parlar de temes d’actualitat, a poder ser notícies del mateix dia, de vegades no n’hi ha de prou interessant per a ser comentades i tinc que tirar ma de fet que van passar els dies anteriors. Aquest és un dia així. El tema que he escollit tampoc és tan vell: el congrés de CDC del passat cap de setmana. Vull destacar un titular que em va cridar l’atenció aparegut al diari el Punt. Després del titular principal: “Mas revalida el lideratge a CDC” hi ha un subtitular que diu “Entona el ‘mea culpa’ i assumeix la responsabilitat que CiU estigui a l’oposició tot i haver guanyat les eleccions”.
Em va semblar molt estrany que Mas se’n adoni que ell també és humà i que té errors. Sentin-lo parlar pareix que no pugui equivocar-se mai. És d’aquelles persones que tenen un alt nivell d’autoestima i també de vanitat. O sigui, què la humilitat no és precisament una de les seves millors qualitats! Crec que la imatge que volen donar d’ell al programa humorístic “Polònia” és del tot encertada! Però quan llegeixes la crònica signada per A. Serrano i E. Agullo, d’aquests errors que diu assumir no en trobes cap. L’única cosa notable que diu és quan va pactar l’Estatut Català a Madrid amb Zapatero el 21 de gener de 2006. Però segons ell, la culpa de que fos un mal pacte va ser del PSC “per tenir les mans lligades a Madrid per a negociar”. O sigui: la culpa és dels altres, no d’ell! Així que em quedo una mica com al principi: no veig en lloc l’autocrítica que segons el diari va fer!
Que Arturo no és Pujol, tots ho sabem. Que Pujol va veure amb ell un alumne avantatjat i el va acabar escollint com al seu successor, també, que fins que va tenir un càrrec al govern de la Generalitat Arturo no passava de ser un íntim d’un dels fills de Jordi, segurament que també. On va estar el mèrit? En el seu do de paraula. Però això no és nou. Qui hagi tingut l’ocasió de conèixer de prop algun “convergent” se’n adonarà que és una qualitat que, la majoria, solen aprendre ràpid. A manca d’idees pròpies, s’apropien (i valgui la redundància) de idees i símbols que no els hi són propis, com per exemple la “nació catalana” i fins i tot m’atreviria a dir la pròpia senyera. Mai cap força política ha fet tant d’ús de la senyera con els de CDC! Sempre recordaré una imatge a Tortosa, una nit de l’enganxada del primer cartell electoral davant del parc quan de sobte van aparèixer per sota el pont del tren com si una desfilada militar es tractés. Aquella imatge, més que una imatge del segle XXI em va recordar temps pretèrits i règims totalitaris.
Si Arturo tingués un altre tarannà possiblement ERC hagués pactat amb CiU i hauria deixat el PSC i ICV-EUA a l’oposició. Sempre he pensat que entre ERC i CIU (sobre tot CDC) hi ha més coses que els uneixen que no pas els separen. I ha estat dos cops: amb el govern de Maragall i amb el de Montilla, que, a priori, encara era molt més difícil.
Per cert el lema del congrés, “retorna la il•lusió”, va se emprat per la candidatura d’ICV d’Amposta a les municipals de 2005.

SENTO VERGONYA!

De vegades un sent vergonya de pertànyer a un determinat grup. I el pitjor de tot és que no pot fer res per a “escapar-se”. Els fets que van passar ahir a Amposta va ser un dels casos en que vaig sentir vergonya. I no és el primer cop que em passa. En el passat també s’hi van produir fets prou greus que precisaven una millor resposta dels seus ciutadans... i no va ser així.
Però centrem-nos en els fets d’ahir. Al migdia estava prevista una manifestació contra les festes dels bous tradicionals a les Terres de l’Ebre. L’organitzava el PACMA, el partit anti-tauri que ja havia presentat candidatura a les passades municipals i que, tot sigui dit, van treure una minsa representació que no valoraré, ja que avui, con deia el polític, no toca! A la manifestació hi van acudir unes 200 persones (segons la premsa) vingudes d’arreu de les Terres de l’Ebre, la resta de Catalunya i també del País Valencià (sempre segons la premsa –el diari el Punt per a ser més concrets-) Ignoro si hi van haver assistents d’Amposta. Encara que em vaig assabentar d’algú que hi volia acudir...
L’acció de manifestar-se és un dret legítim tant en un com en l’altre sentit (fa uns tres anys hi va haver una a favor de la tradició dels bous, molt més multitudinària i sense incidents) Però quan un grup d’energúmens increpa els manifestants i fins i tot els llença ous i petards, perden tot tipus de credibilitat (si és que la tenien en anterioritat)
Del que he vist i el que he llegit, el que més m’ha indignat ha estat el que un d’aquest petards impactèssin en un infant de 7 anys i veure com adolescents (als que els hi està prohibit baixar a la plaça en els espectacles tradicionals del bous) formessin part de la comitiva contraria a la manifestació. Sempre he pensat que de la bona educació dels pares depèn molt la forma de ser dels fills (encara que no sigui així sempre) i amb aquesta actitud de la nostra joventut poso en entre dit un bon futur per al dia de demà a la nostra ciutat. Segurament han fet el que tantes vegades han vist fer!
Tot aquest enrenou m’ha fet recordar quan ja fa uns 6 o 7 anys, uns joves també d’Amposta (pareix que vinculats a les JERC) van interrompre a la plaça de bous amb màscares i vestits amb granotes per a protestar contra la festa. Hi van haver insults i fins i tot cops, amb el beneplàcit de molts dels assistents. Els fets van ser tan lamentables que l’oposició municipal va demanar l’equip de govern disculpes públiques. Pot ser pels fets d’ahir també caldria fer-ho!

PAGAR ELS PLATS TRENCATS

En economia, quan van mal dades, sempre es pensa en retallar pel lloc més feble: els treballadors assalariats. No es té en compte que qui provoca la crisi és el gran capital (la banca i les multinacionals), l’especulació, etc. En canvi qui no hi tenen res a veure son els treballadors mileuristes, els que treballen a precari, els joves que s’acaben d’incorporar al món laboral... Però per als governs pareix que això no els importa gaire. Si no fos així no s’acabarien d’entendre les declaracions del vice-president primer del govern de Zapatero i Ministre d’Economia, Pedro Solbes quan diu que “repudia les clàusules de revisió salarial”. O sigui, quan hi ha bonança econòmica es demana contenció dels salaris per a que no es dispari l’IPC i quan hi ha CRISI (pareix que aquesta paraula costa molt de dir segons per a qui!) i es dispara l’IPC, es segueix demanant contenció salarial. I mentre els assalariats van perdent poder adquisitiu, n’hi ha mots que, com es diu vulgarment “fan l’agost” a costa de tots els demés”.
En el darrer anys l’IPC ha pujat un 5 % (dades d’ahir mateix) mentre que els sous públics i les pensions no han ascendit més enllà del 3,4 %. Els pensionistes (molts dels quals no arriben ni a mileuristes i això que han treballat tota la vida) encara veuran revisada la pensió el proper mes de gener. Però el gran col•lectiu de funcionaris, als que se’ls hi ha negat sistemàticament la clàusula de revisió salarial veuran com els seu poder adquisitiu minva respecte a l’apujada de preus.
Encara que el govern prengui mesures per aturar la crisi (jo sóc dels que penso que per moltes mesures que es prenguin, si no es fa de forma conjunta amb la resta de països servirà per a ben poc!), no sap com tallar-la de soca-rel. Potser caldria prendre mesures molt més dràstiques i atacar el fons del problema, que, com he dit, es situa al voltant del gran capital. Però els governs depenent massa d’aquestes empreses per anar-hi en contra i és que a més, aquestes multinacionals (dels sector que sigui), a la vegada tenen massa poder i fan por als propis governs.
O sigui que una vegada més qui pagarà els plats trencats de tot plegat seran els treballadors assalariats i, perquè no dir-ho, també les petites empreses familiars i treballadors autònoms que, per a guanyar-se el sou han de matinar cada dia i treballar les hores que calgui. Encara que a partir d’ara, segons planteja la UE, encara en treballarem moltes més...
Si no ens toca la loteria anem apanyats!!

L'AGRICULTURA DEL FUTUR

Els seus companys de professió consideren a Thomas Robert Malthus com un economista negatiu. La raó és que en el seu llibre “El primer assaig de la població” (1798) va elaborar la teoria de que mentre la població creixia en una proporció geomètrica, els aliments mundials ho feien només en progressió aritmètica.
Davant la crisi alimentaria que està patint el món, potser la teoria de Malthus pren més vigència que mai. I és que, quan hi ha un fort increment dels preus, normalment ve donada per que hi ha escassetat, sobre tot als països més pobres del planeta.
Està clar que davant els conreus tradicionals que seguiran sent imprescindibles, però només rendibles quan es conreïn en grans extensions, s’han de buscar noves solucions que domin resposta als pagesos que volen viure de la terra.
A les nostres comarques els conreus que es produeixen de forma més extensiva (si tenim el compte el nombre d’hectàrees de cultiu), són l’olivera, els arrossars i els cítrics. I cap d’ells té una bona salut. L’olivera i l’arròs es mantenen rendibles gràcies als ajuts en forma de subvencions que arriben de la Unió Europea i els cítrics, clau en la nostra economia duran diverses dècades, ha entrat en rescissió per la competència de les taronges i mandarines que arriben del N de l’Àfrica.
Punt i a part seria parlar del vi que, comarques on abans aspiraven a elaborar cava per aconseguir la supervivència dels pagesos, veuen com avui, l’elaboració d’un excel•lent vi, ha aconseguit una òptima sortida al mercat i fa que s’oblidi l’opció de elaborar escumosos que, per una altra banda, no compten amb el beneplàcit de la denominació d’origen del cava català.
En aquests darrers dies han sortit a la premsa els esforços que s’estan fent per a buscar alternatives a l’agricultura tradicional de les nostres comarques. Així en pocs dies s’ha publicat la possibilitat de conrear tòfona negra, la recerca d’una varietat d’olivera que permetés duplicar la producció i, finalment, avui Diari de Tarragona parla de la fabricació d’un repel•lent contra la mosca negra per evitar-ne les picades fet per la cooperativa SOLDEBRE de Roquetes i que té com a base principal l’oli d’oliva. Està clar que aquest darrer producte, per si sol, està molt lluny de donar una bona resposta al sector olivarer, però també, tot depèn de la quantitat fabricada.
Tampoc cal oblidar la idea que es va llençar des d’aquesta mateixa cooperativa l’any passat que seria incrementar més la producció de garrofa i que jo vaig matisar demanant una política agrària des de la Unió Europea que fomentés el consum d’aquest producte a tres bandes: pinso per als animals, en el camp de la medicina i també en l’alimentació humana.
De moment són petis passos. Ara falta el més important: posar a l’abast els mecanismes suficients (llavors, ajuts, compromís de compra dels excedents, etc) per aconseguir que els pagesos (un sector un tant conservador) canviïn la seva manera de pensar i s’atreveixin a produir les noves varietats o les velles en una escala més gran.