En economia, quan van mal dades, sempre es pensa en retallar pel lloc més feble: els treballadors assalariats. No es té en compte que qui provoca la crisi és el gran capital (la banca i les multinacionals), l’especulació, etc. En canvi qui no hi tenen res a veure son els treballadors mileuristes, els que treballen a precari, els joves que s’acaben d’incorporar al món laboral... Però per als governs pareix que això no els importa gaire. Si no fos així no s’acabarien d’entendre les declaracions del vice-president primer del govern de Zapatero i Ministre d’Economia, Pedro Solbes quan diu que “repudia les clàusules de revisió salarial”. O sigui, quan hi ha bonança econòmica es demana contenció dels salaris per a que no es dispari l’IPC i quan hi ha CRISI (pareix que aquesta paraula costa molt de dir segons per a qui!) i es dispara l’IPC, es segueix demanant contenció salarial. I mentre els assalariats van perdent poder adquisitiu, n’hi ha mots que, com es diu vulgarment “fan l’agost” a costa de tots els demés”.
En el darrer anys l’IPC ha pujat un 5 % (dades d’ahir mateix) mentre que els sous públics i les pensions no han ascendit més enllà del 3,4 %. Els pensionistes (molts dels quals no arriben ni a mileuristes i això que han treballat tota la vida) encara veuran revisada la pensió el proper mes de gener. Però el gran col•lectiu de funcionaris, als que se’ls hi ha negat sistemàticament la clàusula de revisió salarial veuran com els seu poder adquisitiu minva respecte a l’apujada de preus.
Encara que el govern prengui mesures per aturar la crisi (jo sóc dels que penso que per moltes mesures que es prenguin, si no es fa de forma conjunta amb la resta de països servirà per a ben poc!), no sap com tallar-la de soca-rel. Potser caldria prendre mesures molt més dràstiques i atacar el fons del problema, que, com he dit, es situa al voltant del gran capital. Però els governs depenent massa d’aquestes empreses per anar-hi en contra i és que a més, aquestes multinacionals (dels sector que sigui), a la vegada tenen massa poder i fan por als propis governs.
O sigui que una vegada més qui pagarà els plats trencats de tot plegat seran els treballadors assalariats i, perquè no dir-ho, també les petites empreses familiars i treballadors autònoms que, per a guanyar-se el sou han de matinar cada dia i treballar les hores que calgui. Encara que a partir d’ara, segons planteja la UE, encara en treballarem moltes més...
Si no ens toca la loteria anem apanyats!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada