Anécdota

En cierta ocasión José Solís Ruiz, ministro de Trabajo durante el régimen franquista y natural de Cabra (Córdoba), le discutía al político y rector de la Universidad Complutense, profesor Muñoz Alonso, para qué servía el latín.
El profesor le respondió:
Por de pronto, señor ministro, para que a Su Señoría, que ha nacido en Cabra, le llamen egabrense y no otra cosa.
Vamos a servirnos de la etimología, y el latín, para explicar por qué cualquiera puede ser ministro pero no maestro.
El término maestro deriva de magister y este, a su vez, del adjetivo magis que significa máso más que. El magister lo podríamos definir como el que destaca o está por encima del resto por sus conocimientos y habilidades. Por ejemplo, Magister equitum (jefe de caballería en la Antigua Roma) o Magister militum (jefe militar).
El término ministro deriva de minister y este, a su vez, del adjetivo minus que significamenos o menos que. El minister era el sirviente o el subordinado que apenas tenía habilidades o conocimientos. 

10 ANYS ESPERANT LA “DÉCIMA”

Mourinho va tornar a fracassar de forma estrepitosa. Aquest any guanyaran la Lliga que sempre és més que la Copa del Rei que van guanyar la passada temporada. Però la desitjada “décima”, haurà d’esperar. Per a un club que portava monts d’anys sense guanyar pràcticament res i que només ha fitxats jugadors a base de talonari per a configurar la plantilla més imponent del futbol mundial.

Per a Mouriho és, sense cap mena de dubte un cop molt dur que, segurament, el seu ego no acabarà de pair. I el més dur és que no podrà donar la culpa al Barça, ni a Platini, ni a Villar i tampoc a UNICEF. La culpa de l’eliminació del Madrid ahir en mans del Bayern de Munic (l’equip que sense cap mena de dubte és la seva bèstia negra) no és de ningú més que del seu entrenador. D’acord que Cristiano Ronaldo va fallar un penal després d’haver marcar en els darrers 10. Passi que Sergio Ramos llancés la pilota als núvols (la quan cosa és avui la mofa d’Internet després d’haver “trencat” l’any passat la Copa del Rei)

Però la culpa d’haver perdut el partit només és de Mourinho. Les tàctiques les fa l’entrenador i, el portuguès, un cop més es va equivocar mostrant-se massa poruc. Amb un 2-0 al minut 15 i amb tot el poder ofensiu que té l’equip blanc, hauria hagut, com es diu ara, de “tancar el partit”, cosa que no va fer...
Només per no aguantar-los i haver d’escoltar els comentaris irònics que se’ls hi sol escapar als aficionats blancs, la derrota d’ahir té un doble valor... I la nostra derrota no és tan amarga.
Continuarà intentant-ho el Madrid amb Mourinho? Seguiran invertint més diners amb un altre projecte nou?
De moment està clar que el canvi de cicle, pel que respecta al Madrid, haurà d’esperar. La temporada que ve es previsible que hi hagi projectes nous amb canvi de cares. Molt probablement a les banquetes, però també de jugadors. Pel Madrid sembla ser que ni Higuain ni Kaka continuaran i qui sap que passarà amb els portuguesos si l’entrenador se’n acaba anat.
Mourinho ha tingut ocasió d’entrenar al “millor equip del segle XX”, el que té un palmarès més brillant i a penes haurà guanyat títols: una copa del Rei i una lliga.
Un bagatge massa curt per a tanta arrogància i prepotència.  
I Florentino? Perquè, tal per a qual...  

PRESSUPOSTOS I MESURES PER A FOMENTAR EL CREIXEMENT ECONÒMIC

Ahir, el PP, amb el corró que li dóna la majoria absoluta, va rebutjar totes les esmenes a la totalitat que li ha presentat l’oposició a la primera llei de pressupostos de l’època de Rajoy. Jo també ho faria...
Així es farà palès la manca de “comunió” entre qui, legítimament, van guanyar les eleccions del 20-N i la resta de partits que van sortir-ne perdedors. Però sobre tot, segons sembla, entre els populars i els convergents, en altres temps alguna cosa més que “amants fidels”.
Aquest matí he tingut l’ocasió d’escoltar alguna de les frases que va soltar Montoro. Quan Duran i Lleida li va recriminar la poca inversió prevista per a Catalunya (saltant-se a la torera una llei orgànica com és l’Estatut que va ser aprovada pel propi Congrés amb les “oportunes” modificacions), el Ministre d’Hisenda li va dir que: “Les inversions previstes per a Catalunya estan pensades per a que sigui el motor de la recuperació econòmica” (una cosa així) Ni a mi sé m’acut una frase més brillant i lapidària. Quin motius haurien de tenir els populars per a, de sobte, invertir més a Catalunya que a qualsevol altra autonomia espanyola? Evidentment cap.
Però el gran problema dels populars és que, con diu la dita “ni beuen, ni deixen beure” i només s’excusen amb el dèficit que, suposadament, va deixar l’anterior govern socialista i el de les autonomies.
Rajoy i els seus, després de comprovar que ineficàcia de les seves mesures (he dit incompetència?), recomanades per la tota poderosa Angela Merkel (us en recordeu quan deia que ell no el “manarien” des d’Europa?), hauria de pensar en emprendre altes determinacions. Acceptarien els populars un govern de concentració nacional que pogués donar confiança als mercats financers (borses, primes de risc...)?

Els pressupostos per al 2012, a part de contemplar mesures restrictives per a contenir del dèficit fiscal, hauria de contemplar mesures per a reactivar l’economia productiva i incentivar el consum (no em cansaré de repetir-ho encara que no sigui economista) Sense creixement no hi haurà sortida de la crisi. Ara bé, si el que pretenen és limitar-nos l’estat del benestar, llavors sí, llavors van pel camí correcte.  

Ahir m’explicava un graduat social, expert en temes de contractació de treballadors, que la llei de reforma laboral contempla la sortida dels treballadors, però no preveu mesures per a incentivar la contractació que, segueix sent, massa rígida.
Com a sindicalista i de pensament d’esquerres, no puc compartir al 100 % aquesta opinió. Sempre creuré i defensaré que les contractacions haurien de ser indefinides per a garantir una certa estabilitat econòmica dels treballadors.
Ara bé, i dit això, sóc conscient de que moltes treballadores i treballadors, agafarien qualsevol feina per tal d’alleugerar la seva angoixa i poder arribar a final de mes, al menys respecte a cobrir les seves necessitats vitals. Llavors i només llavors, es podria anteposar l’estabilitat a la necessitat.
Però el camí dels pressupostos, em temo, no va per aquí...  

MIERES (la Garrotxa) II