Ahir, el PP, amb el corró que li dóna la majoria absoluta, va rebutjar totes les esmenes a la totalitat que li ha presentat l’oposició a la primera llei de pressupostos de l’època de Rajoy. Jo també ho faria...
Així es farà palès la manca de “comunió” entre qui, legítimament, van guanyar les eleccions del 20-N i la resta de partits que van sortir-ne perdedors. Però sobre tot, segons sembla, entre els populars i els convergents, en altres temps alguna cosa més que “amants fidels”.
Aquest matí he tingut l’ocasió d’escoltar alguna de les frases que va soltar Montoro. Quan Duran i Lleida li va recriminar la poca inversió prevista per a Catalunya (saltant-se a la torera una llei orgànica com és l’Estatut que va ser aprovada pel propi Congrés amb les “oportunes” modificacions), el Ministre d’Hisenda li va dir que: “Les inversions previstes per a Catalunya estan pensades per a que sigui el motor de la recuperació econòmica” (una cosa així) Ni a mi sé m’acut una frase més brillant i lapidària. Quin motius haurien de tenir els populars per a, de sobte, invertir més a Catalunya que a qualsevol altra autonomia espanyola? Evidentment cap.
Però el gran problema dels populars és que, con diu la dita “ni beuen, ni deixen beure” i només s’excusen amb el dèficit que, suposadament, va deixar l’anterior govern socialista i el de les autonomies.
Rajoy i els seus, després de comprovar que ineficàcia de les seves mesures (he dit incompetència?), recomanades per la tota poderosa Angela Merkel (us en recordeu quan deia que ell no el “manarien” des d’Europa?), hauria de pensar en emprendre altes determinacions. Acceptarien els populars un govern de concentració nacional que pogués donar confiança als mercats financers (borses, primes de risc...)?
Els pressupostos per al 2012, a part
de contemplar mesures restrictives per a contenir del dèficit fiscal, hauria
de contemplar mesures per a reactivar l’economia productiva i incentivar
el consum (no em cansaré de repetir-ho encara que no sigui economista)
Sense creixement no hi haurà sortida de la crisi. Ara bé, si el que pretenen
és limitar-nos l’estat del benestar, llavors sí, llavors van pel camí
correcte.
Ahir m’explicava un graduat social,
expert en temes de contractació de treballadors, que la llei de reforma
laboral contempla la sortida dels treballadors, però no preveu mesures
per a incentivar la contractació que, segueix sent, massa rígida.
Com a sindicalista i de pensament d’esquerres, no puc compartir al 100 % aquesta opinió. Sempre creuré i defensaré que les contractacions haurien de ser indefinides per a garantir una certa estabilitat econòmica dels treballadors.
Ara bé, i dit això, sóc conscient de que moltes treballadores i treballadors, agafarien qualsevol feina per tal d’alleugerar la seva angoixa i poder arribar a final de mes, al menys respecte a cobrir les seves necessitats vitals. Llavors i només llavors, es podria anteposar l’estabilitat a la necessitat.
Però el camí dels pressupostos, em temo, no va per aquí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada