Qui ens havia de dir als sociates com jo que vàrem donar suport als governs Tripartits què les CUP acabarien lloant els pressupostos que es feien en aquella època?
Per què? A veure, estem per la desconnexió o no? Estem per la feina o no? Els de les CUP ho tenen clar, els republicans sí, però no i els convergents al seu rotllo, es a dir, parlar molt per acabar fent els que els interessa. És la política amic!
Fa uns mesos el souffle de l’independentisme estava més crescut que mai. La desconnexió havia d’arribar a partir del 20-S, després de celebrar les eleccions de la nostra vida. Mas va apostar fort i va perdre una vegada més. Segurament pel seu orgull no ho admetrà mai, però des de que va recuperar la Generalitat, els resultats de CiU primer i de CDC més tard han anat de mal en pitjor.
Després d’aconseguir pactar amb ERC per a presentar-se en llistes conjuntes a les que també hi van sumar a gent que més que pes polític van aportar pes folklòric (tot s’hi valia a l’hora de mirar d’esgarrapar vots d’aquí i d’allà), Mas no s’hauria pensat mai que, finalment, hagués de donar un pas al costat... Qualsevol altre hauria donat un pas enrere de forma definitiva, però la vanitat de Mas és la seva qualitat més negativa. Un ha de ser conscient quan sobra i quan se’n ha d’anar, però no és el cas d’Arturo.
La pressió de les CUP, finalment va tenir el seu fruit i Arturo va haver d’apartar-se i posar el seu substitut Puigdemont per a salvar in extremis la formació del nou govern. Però aviat van sortir les primeres veus que posaven en dubte els 18 mesos que s’havien fixat per arribar a Ítaca. Per a viatjar cap a la independència es necessiten unes sé necessiten unes sàrries molts més grans i resistents que les que havien previst.
Per a les CUP aquestes sàrries (pressupostos) haurien de ser els de la desconnexió definitiva. Però per a ser així primer s’han d’aconseguir recursos suficients i no s’ha d’improvisar res. Mentre els ingressos pressupostats segueixin depenent de les transferències econòmiques de Madrid, difícilment Catalunya tindrà l’autonomia financera suficient per a afrontar el viatge. Tal com ens apropem als teòrics 18 mesos, els terminis es van ampliant, fins al punt de que ja no es parla de temps.
Érem molts els escèptics o pragmàtics que ens miràvem incrèduls la nova situació, mentre molts d’altres més que amb optimisme s’ho miraven amb complaença i fe cega amb el líder i convençuts que els guiava pel camí adequat.
La vida avança irremediablement i mai s’atura. Ara ja són molts els que veuen esvair la seva il·lusió i se’n adonen que encara que sigui el camí correcte està ple d’entrebancs (sentències del TC) que faran retardar el viatge. Fins i tot gent de dintre del govern i que ja havien estat amb Mas, anuncien el cataclisme.
Em refereixo a l'ara Coneller de Cultura Santi Vila que havia estat resposable de Territori i Sostenibilitat en el govern anterior. Vila accepta que el full de ruta es va fer per amagar les retallades que estava aplicant el govern de Mas...
Quan un mal govern està al front d'un país, per a seguir endavant i tenir ocupats els seus ciutadans necessita reforçar i ampliar les campanyes de propaganda. La propaganda amaga la realitat i enganya al poble. Els convergents amb això sempre han estat uns mestres. Des de la Generalitat al més petits dels ajuntaments. Què demana el poble? Donem-li! No importa si ens demanen la lluna o dos dies més de bous, l'important és tenir-lo content.
Però la realitat (o sigui els números), són els que són i acaben donant la raó a qui la té, al mateix temps que posa al descobert les mentides d'aquells que volen mantenir-se al poder a qualsevol preu.
