dilluns, 27 de novembre del 2017

El patriota

JORGE BEZARES 

Con esto del follón catalán se ha puesto de moda el tiro al pichón contra los nacionalistas y los populistas.
A propósito de la deriva independentista catalana, existe una especie de barra libre con todo lo que huela a nacionalismo. Así las cosas, hasta el mismísimo presidente de la Comisión Europea, Jean-Claude Junker, posiblemente el peor presidente de la cosa europea desde el Tratado de Roma, la CEE y Euratom, se ha sumado a este pim, pam, pum, fuego y, sin que haya mediado ningún control antidoping, ha declarado a quemarropa que “el nacionalismo es veneno”.  Sin duda, toda una sudada de camiseta en aras de la unidad de España y de la UE.
Alguien le debería explicar a este personaje doctor honoris causa que los nacionalistas en España, desde la muerte de Franco para acá, han sido sustentadores de gobiernos –es decir, sinónimo de estabilidad- y firmantes de pactos nacionales de largo recorrido.
Hasta Aznar, que aprendió en un rato a hablar catalán en la intimidad, se lo puede contar -en catalán, por supuesto- con pelos y señales. Y Felipe y ZP, y el propio Rajoy, que está ahora empachado del veneno que cosecha el PNV en un huerto clandestino de cicuta que maneja personalmente Urkullu en los sótanos de Ajuria Enea.
También tiene premio meterse con Podemos y sus aliados por el tufo populista que desprenden. No digo yo que Pablo Iglesias no merezca algún cosqui cuando se le va la olla con Venezuela o Rusia, ni que Ada Colau haya que pedirle un poquito de por favor cuando se adentra en los mares de la ambigüedad, poniéndole una vela a Lluís Llach, otra a Joan Manuel Serrat y otra a sí misma.
Pero de ahí a que los podemitas sean los responsables del pifostio catalán solo media la burda propaganda que nos inunda y que financia el Ibex 35, la Trilateral y los peones negros.
(Tal como están los medios, está claro que hay que reflotar Mundo Obrero para recuperar la máxima evangélica de veritas liberabit vos (la verdad nos hará libres) aunque sea quincenalmente, ¿no?)
Sin embargo, Albert Rivera, apadrinado por José María Aznar y medio tutelado por Felipe González, parece contar con patente de corso para decir y hacer lo que le viene en gana.
En la crisis catalana, el cuñado de todos los cuñados, el joseantoniano líder de Ciudadanos, se ha puesto la camiseta del 155 y leña al mono que es de goma en vez de templar gaitas.
A por ellos, sin complejos. Más madera que la caldera está forjada en España y lo aguanta todo
Pero esta exhibición de irresponsabilidad y piromanía, de falta absoluta de moderación, no es nacionalismo español del más rancio, ni oportunismo infame, ni burdo populismo descarnado, sino patriotismo con mayúscula. Ortográficamente, PATRIOTISMO.
El último episodio patriótico de Rivera, Riverita lo ha protagonizado al oponerse al Cupo vasco tras pinchar en hueso con Montoro, que tiró de trienios y le puso un par de banderillas en su amor propio y en su escasa experiencia parlamentaria.
El ‘no tienes ni puta idea’ que le dedicó Rivera desde su bancada a otro diputado –creo que fue a Saura, del PSOE-, sonó a derrote propio de manso, y confirmó que le queda aún mucha mili, que está en plena pubertad política, más cerca del niñato insultante que del adolescente equivocado.
Pero vamos a ver, criaturita de Dios, en vez de tanto desbarre y tanta soflama patriotera, en vez de tantas moralinas, en vez de tanto uso y abuso del púlpito, por qué tú y los tuyos no cortáis por lo sano y rompéis por cielo, mar y tierra con el PP.
Así, sin tantas pamplinas, te llevarías por delante el Cupo vasco, y dejarías de camino de ser cómplice del partido más corrupto de Europa occidental desde que se patentó el carterismo presupuestario.
¿Estamos?

BON DIA!

Bon dia! 

diumenge, 26 de novembre del 2017

PREVEURE L'INSTANT DE LA MORT

En Pep era un jove alt i fort, d’aspecte rude i semblant tosc. Segurament la cara no reflectia la seva veritable edat. Venia de família pagesa: son pare era pagès i son iaio també havia estat pagès. No tenia massa estudis, de fet quan als 14 anys va sortir de l’escola primària no havia passat tots els cursos. Per això, segurament, no es va dedicar a una altra cosa i va fer de pagès.
Un dia estava tallant una gruixuda rama d’una olivera just al costat de la carretera que portava al seu poble quan de sobte veu que pujava un jove sobre una cavalleria. Aquell jove, de qui no importa el nom, era més menut, amb ulleres, que en aquella època li donaven un toc intel·lectual. Se’l veia espavilat... Venia cantant i mirant cap els dos costats com si sé li hagués perdut alguna cosa.
Imatge del Centre d'Inperpretació de la Pauma del Mas de Barberans.

Mentre el jove s’anava apropant poc a poc, en Pep no li treia la vista de sobre sense deixar de tallar el gruixut tronc amb el seu surrac (xerrac) Tallava assegut sobre la rama que, de tant gruixuda que era aguantava perfectament el seu pes i ho feia entre ell i el tronc de l’olivera. A poca distància el seu burro, encara amb la sària (alforja) posada menjava herba que creixia a la vorera del marge. (Quan els carros tenen dificultat per a passar perquè l’orografia del terreny és complicada, els animals amb sària solen ser una bona alternativa per a portar-hi tota mena d’estris) 
Quan va passar pel costat d’en Pep, li va dir:

-Bon dia!

-Bon dia farà sinó es destorba...–li va respondre en Pep-.

El jove, al veure que si continuava tallant pel lloc on ho feia, en un moment donat la rama ja no suportaria més el pes d’en Pep i aquest aniria pel terra, li digué:

-Ja sap que vostè d’aquí dal caurà...

-Vol dir? No home, no... –li respongué en Pep-.

El jove s’anava allunyant i en Pep continuava tallant a bon ritme. D’improvís, quan la rama, efectivament, ja no va poder aguantar el pes d’en Pep, caigué ràpidament i ell darrere de la rama. No sé sap ben bé si va arribar abans en Pep o la rama... En tot cas, en Pep es va alçà del terra com esperitat i va començar a córrer en el mateix sentit que anava el jove amb la seva cavalleria. Quan finalment el va atrapar, sé li va dirigir amb aquestes paraules:

-Què vostè és el Nostre Senyor?

El jove sense entendre massa el sentit de la pregunta li respongué:

-Sí...

-Així vostè sabrà quan jo me moriré...

Sorprès per l’interrogatori d’en Pep i sense tenir massa clar que li responia, li digué:

-Sí home... Quan marxeu cap a casa i el vostre burro es doni 3 pets, morireu.

Tant contundent va ser el jove que en Pep se’l va creure sense dubtar un moment. Així, quan es va fer hora de plegar, en Pep va posar els estris que havia usat dintre de la sària i enfilà el camí de casa.
Quan ja arribava al poble, va agafar una drecera força estreta que l’obligava a caminar darrere del burro. De sobte el burro sé dóna un pet i en Pep comença a preocupar-se... Dos... En Pepe ha de reaccionar ràpidament...
En Pep atemorit davant la proximitat de la mort, no sabia com actuar. Havia que impedir per tots els mitjans que el burro se donés el tercer pet. Llavors se’n va recordar que dintre de la sària hi portava una estaca. La va treure i la va clavar al cul del burro tot el fort que va poder per a què li fos impossible donar-se el tercer pet que seria la seva mort...
Al burro li va venir un altre pet i va fer tota la força que tenia per a poder-lo soltar. Llavors l’estaca va sortir virulentament directa cap els morros d’en Pep fent-lo caure al terra estamordit.
Al cap d’una estona pujava per allí un altre jove i en veure en Pep (que ja estava mig refet del cop), li va preguntar:

-Vaig bé per anar al poble?

I Pep li respongué:


-Ai...! (lamentant-se) Quan jo vivia sí, ara que estic mort no ho sé...  

LES FOTOS APLAUDIMENT DEL DIA 26-11-2017

Des de divendres ha entrat en funcionament la nova il·luminació del carrer Isabel la Catòlica. Si hi passeu per la nit us en donareu compte ràpidament ja que ha millorat considerablement. 
Segons mons pares que viuen en aquell carrer, s'han incrementat els punts de llum, però el més significatiu ha estat canviar les antigues fanals per uns de led que com sabeu consumeixen menys. 
Mon pari m'ha dit que segur que hi haurà detractors que es queixaran perquè hi ha massa llum que segur que consumeix més. Li he respost que si hi ha algú que pensa així és perquè és molt curt.