PREVEURE L'INSTANT DE LA MORT

En Pep era un jove alt i fort, d’aspecte rude i semblant tosc. Segurament la cara no reflectia la seva veritable edat. Venia de família pagesa: son pare era pagès i son iaio també havia estat pagès. No tenia massa estudis, de fet quan als 14 anys va sortir de l’escola primària no havia passat tots els cursos. Per això, segurament, no es va dedicar a una altra cosa i va fer de pagès.

Un dia estava tallant una gruixuda rama d’una olivera just al costat de la carretera que portava al seu poble quan de sobte veu que pujava un jove sobre una cavalleria. Aquell jove, de qui no importa el nom, era més menut, amb ulleres, que en aquella època li donaven un toc intel·lectual. Se’l veia espavilat... Venia cantant i mirant cap els dos costats com si sé li hagués perdut alguna cosa.

Imatge del Centre d'Inperpretació de la Pauma del Mas de Barberans.

Mentre el jove s’anava apropant poc a poc, en Pep no li treia la vista de sobre sense deixar de tallar el gruixut tronc amb el seu surrac (xerrac) Tallava assegut sobre la rama que, de tant gruixuda que era aguantava perfectament el seu pes i ho feia entre ell i el tronc de l’olivera. A poca distància el seu burro, encara amb la sària (alforja) posada menjava herba que creixia a la vorera del marge. (Quan els carros tenen dificultat per a passar perquè l’orografia del terreny és complicada, els animals amb sària solen ser una bona alternativa per a portar-hi tota mena d’estris) 

Quan va passar pel costat d’en Pep, li va dir:

-Bon dia!

-Bon dia farà sinó es destorba...–li va respondre en Pep-.

El jove, al veure que si continuava tallant pel lloc on ho feia, en un moment donat la rama ja no suportaria més el pes d’en Pep i aquest aniria pel terra, li digué:

-Ja sap que vostè d’aquí dal caurà...

-Vol dir? No home, no... –li respongué en Pep-.

El jove s’anava allunyant i en Pep continuava tallant a bon ritme. D’improvís, quan la rama, efectivament, ja no va poder aguantar el pes d’en Pep, caigué ràpidament i ell darrere de la rama. No sé sap ben bé si va arribar abans en Pep o la rama... En tot cas, en Pep es va alçà del terra com esperitat i va començar a córrer en el mateix sentit que anava el jove amb la seva cavalleria. Quan finalment el va atrapar, sé li va dirigir amb aquestes paraules:

-Què vostè és el Nostre Senyor?

El jove sense entendre massa el sentit de la pregunta li respongué:

-Sí...

-Així vostè sabrà quan jo me moriré...

Sorprès per l’interrogatori d’en Pep i sense tenir massa clar que li responia, li digué:

-Sí home... Quan marxeu cap a casa i el vostre burro es doni 3 pets, morireu.

Tant contundent va ser el jove que en Pep se’l va creure sense dubtar un moment. Així, quan es va fer hora de plegar, en Pep va posar els estris que havia usat dintre de la sària i enfilà el camí de casa.

Quan ja arribava al poble, va agafar una drecera força estreta que l’obligava a caminar darrere del burro. De sobte el burro sé dóna un pet i en Pep comença a preocupar-se... Dos... En Pepe ha de reaccionar ràpidament...

En Pep atemorit davant la proximitat de la mort, no sabia com actuar. Havia que impedir per tots els mitjans que el burro se donés el tercer pet. Llavors se’n va recordar que dintre de la sària hi portava una estaca. La va treure i la va clavar al cul del burro tot el fort que va poder per a què li fos impossible donar-se el tercer pet que seria la seva mort...

Al burro li va venir un altre pet i va fer tota la força que tenia per a poder-lo soltar. Llavors l’estaca va sortir virulentament directa cap els morros d’en Pep fent-lo caure al terra estamordit.

Al cap d’una estona pujava per allí un altre jove i en veure en Pep (que ja estava mig refet del cop), li va preguntar:

-Vaig bé per anar al poble?

I Pep li respongué:

-Ai...! (lamentant-se) Quan jo vivia sí, ara que estic mort no ho sé...