dissabte, 24 de maig del 2014
EL REFUGI DELS POLÍTICS
La casa o refugi dels polítics són els
parlaments corresponents o sales de plens per aquells que tenen menys
categoria.
Quan un polític s’atreveix a sortir
al carrer, normalment durant la campanya electoral (on fins i tot si és
home se’l pot arribar a veure sense corbata), sap que envaeix un terreny
que no és seu i on es pot trobar amb algun ciutadà envalentint que li retregui
que governin d’esquena a la ciutadania.
Això li va passar a la cap de llista
socialista Elena Valenciano el passat dimecres durant una visita a un mercat
d’una localitat propera a Madrid mentre intentava fer un míting exprés.
La candidata va ser increpada i li van dir que no s’hauria de votar a
cap polític degut a la fama que s’han guanyat darrerament.
Sóc dels que penso que no tots els polítics
es mereixen aquesta consideració, però per l’altra part, penso que és
normal que alguns ciutadans també tinguin aquests tipus de reaccions.
Per a un polític (per a una àmplia majoria
d’ells) sortir al carrer s’ha convertit en un fet excepcional. Es deixen
veure molt poc i son sabedors que el seu medi natural la seu parlamentària.
Quan vaig ser polític sempre anava per
Amposta caminant. Des de casa a l’ajuntament hi ha quasi ¼ d’hora (que
no es gaire) Durant el recorregut, sovint em trobava a gent que m’aturaven
i em feien arribar les seves queixes, normalment insignificants per a mi,
però no per aquella persona que m’explicava el problema que tenia. Recordo
que una vegada un policia municipal em va dir:
-Joan, tu no deus de guanyar per a
sabates, perquè sempre veig que vas a peu... No com d’altres (referint-se
a l’alcalde de l’època) que sempre van am el seu Mercedes...
L’alcalde d’ara ha seguit la mateixa
costum. Les dues darreres vegades que l’he vist pel carrer ens hem trobat
al mateix lloc: al quiosc comprant el diari. Mentre jo hi vaig a peu (faltaria
més!), ja que està a uns 50 metres de casa, ell deixa el cotxe (i
remarco el deixa) prop del quiosc. De casa seva al quiosc hi deuen
d’haver uns 100 metres.
Sempre m’ha quedat el dubte de si va
o ve i si es necessari que vagi amb cotxe. Però, per què hauria d’anar
a peu? Si a mi em paraven pel carrer, imagineu-vos a ell! I si ara acostuma
a arribar tard, encara hi arribaria més...
ELS CARRERS D'AMPOSTA AMB NOMS D'UNA ALTRA ÈPOCA: CÁNOVAS
Antonio Cánovas del Castillo (Màlaga, 8 de febrer de 1828 - Arrasate, Guipúscoa, 8 d'agost de 1897) fou un polític i historiador espanyol. Va ser President del Govern espanyol (1874-1875), (1875-1879), (1879-1881), (1884-1885), (1890-1892) i (1895-1897) i la seva actuació, sovint fonamentada sobre la repressió, va ser bastant polèmica.[1]
Taula de continguts
Carrera política
Membre de la Unión Liberal, va ser ministre de Governació el 1864 i d'Ultramar el 1865 durant el regnat d'Isabel II, abans de proclamar-se la Primera República Espanyola.
Després de la Revolució Gloriosa i la fi de la monarquia borbònica, s'encarregà de preparar la tornada del que seria Alfons XII, fill d'Isabel II. El 1874, després del pronunciament a Sagunt del general Martínez Campos i la proclamació d'Alfons XII com a rei, hagué cura d'idear el sistema de la Restauració. Aquest es basava en els fraus electorals periòdics, recolzats en el caciquisme, que feien possible l'alternança en el poder, com a mitjà per a dissipar tensions. Així va accedir diverses vegades al càrrec de primer president del consell de ministres d'Alfons XII.
És autor de la Constitució de 1876 i va assumir funcions de cap de l'Estat durant la regència de Maria Cristina d'Habsburg-Lorena.
A Catalunya no era un personatge gaire apreciat - se l'anomenava popularment «El Monstruo» - ja que la seva política es caracteritzà per una repressió molt dura contra els anarcosindicalistes. El periodista Cels Gomis el descrigué com a "lo més acérrim enemich que Catalunya ha tingut en lo sigle actual".
El seu govern va desenvolupar una política colonial basada en la repressió dels partidaris d'una Cuba lliure. Aquesta política va fomentar i estimular el nacionalisme cubà, que acabaria duent a Espanya a perdre la guerra contra els Estats Units. Igualment, va exercir una forta repressió contra la dissidència política a l'interior d'Espanya.
Carrera literària
Al mateix temps que exercia la seva activitat política, Cánovas demostrà que era una persona lletraferida. Les seves obres sobre la història espanyola li feu guanyar una fama considerable, sobretot la seva Història de la Decadència d'Espanya (Historia de la decadencia de España) que consta de 18 volums. Aquesta producció contribuí al seu ingrés quan només tenia 32 anys a la Real Academia de la Historia el 1860. Després també fou membre de diverses entitats literàries, com ara la Real Academia Española el 1867, l'Academia de Ciencias Morales y Políticas el 1871 i finalment la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando el 1887. També va ocupar la direcció de l'Ateneu de Madrid (entre 1870 i 1874, 1882 i 18884 i entre 1888 i 1889).Mort i herència
Posteriorment Cánovas va pagar molt car la seva política repressiva. El 1897, fou tirotejat i mort per l'anarquista italià Michele Angiolillo, al balneari de Santa Àgueda, a Arrasate (Guipúscoa) com a revenja pels afusellaments d'alguns dels condemnats al consell de guerra del procés de Montjuïc per l'Atemptat del carrer dels Canvis Nous.[2] Així doncs no visqué prou temps per a presenciar la pèrdua de les darreres colònies d'Espanya després de la Guerra hispano-estatunidenca. El seu mausoleu és al Panteó dels Homes Il·lustres a Madrid i fou esculpit per l'escultor català Agustí Querol.
La política de repressió i de manipulació policial que Cánovas havia establert com a columna vertebral del seu govern va ajudar en gran part a fomentar els moviments nacionalistes alhora a Catalunya i al País Basc i preparà el terreny per als aldarulls laborals durant les dues primeres dècades del segle XX. El desastre de la política colonial a més de comportar la pèrdua de les darreres colònies d'Espanya al Pacífic i al Carib, va afeblir considerablement el govern espanyol. Generà així un cop d'estat que va fallar de Camilo García de Polavieja i portà a un llarg període d'inestabilitat política que va acabar finalment amb la caiguda de la monarquia i la dissolució de la constitució feta pel mateix Cánovas.
http://amposta.callejero.net/calle-de-canovas.html
divendres, 23 de maig del 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)