Què els governs (central i català) han actuat malament ho prova que ara, tant el PP com CiU els ataquin. I ho facin per incoherents, per insolidaris, per mentir... Calia?
Els dos governs ho intenten justificar segellant pactes de que no s’extraurà aigua de l’Ebre, què s’aprofitarà la sobrant, que s’optimitzarant els regadius, que només serà temporal encara què... Tants arguments sonen a excuses i a voler preparar el terreny pel que pugui venir després.
Caldrà fer pedagogia, diuen alguns. I ho voldran entendre? L’experiència em demostra que qui no vol, no vol! I els interessats en portar l’aigua a València i Múrcia i els que estan pel transvasament del Roine i que fa uns anys ja parlaven de la interconnexió de xarxes, l’única cosa que veuen és que ara es portarà aigua a Barcelona amb canonades. Si és molta o poca, si és per cas d’emergència nacional o no, si serà temporal o permanent, no els importa gens ni mica!
Els membres del govern valencià amb Francisco Camps, fan tota la demagògia que volen... però és que els hi ha donat peu a fer-ho! I també des de Múrcia, i els del PP de Catalunya… i fins i tot els de CiU ens recorden el que dèiem fa uns anys i el que deien ells!
Insisteixo: Calia tot això? S’ha escoltat la veu del territori abans de prendre les decisions? És que no temin uns delegats del govern que haurien de ser els nostres interlocutors?
Pareix que l’acord entre els dos governs és total. Ens diuen que no s’extraurà aigua del riu i la que vagi a Barcelona, serà de forma temporal i que la connexió entre les dues xarxes no es desmuntarà, però que tan sols es farà servir per a casos d’emergència com aquests. Però, certament serà així? O hi haurà lletra petita, d’aquella que no es llegeix i que sempre hi és per a fer-la servir quan convingui?
No hi ha hagut la coherència suficient a l’hora de governar: No es pot sortir cada dia donant noves solucions al problema. Tampoc s’ha tingut la sensibilitat necessària de cara a les Terres de l’Ebre. I ara, qui ho arreglarà? Si ho volen fer cal que actuïn amb rapidesa i, sobre tot, amb eficàcia. Hi ha que venir al territori, no a explicar-se i dir allò de “ho heu entès malament”, sinó a adoptar mesures urgents que busquin un veritable reequilibri territorial!
dimecres, 16 d’abril del 2008
dimarts, 15 d’abril del 2008
LA NOVA CULTURA DE L'AIGUA: UNA SOLUCIÓ MÉS
Al seu espai diari del Periódico de Catalunya, avui, Alfred Rodríguez Picó parla de l’aprofitament de l’aigua de la pluja a les ciutats. Tots recordarem les imatges de els monumentals col•lapses de Barcelona els dies de grans aiguats. Com l’aigua de pluja, sovint mesclada amb aigües fecals, surt per les boques de les clavegueres i inunda les parts més baixes de la ciutat. Aquesta aigua sí que es perd! Davant de l’amenaça de restriccions, si alguna cosa és certa, és que de forma desesperada s’estan buscant solucions, algunes molt més imaginatives que altres. L’aprofitament d’aigua de pluja mitjançant una xarxa de canonades que acabessin portant l’agua a un col•lector gegantí o als que fes falta, seria una d’aquestes idees imaginatives. És evident que això no es pot fer ni amb una setmana ni en un mes, però tot es posar-s’hi!
La idea no és nova ni molt menys. L’altre dia al “Canal Historia”, un dels canals digitals que es poden veure a qui té televisió de pagament (Digital + o Imagenio), van fer un reportatge del col•lector existent a Paris. Deien que aquest depòsit va ser construït al segle XIII (o XIV, poc importa) i la seva missió era guardar l’aigua de la pluja. Explicaven que el París d’aquella època no tenia problemes d’aigua. El Sena és un riu prou important per abastir una població d’uns centenars de milers d’habitants com tenia el Paris medieval. Però deien que agafar aigua del riu no els resultava còmode i es va crear aquesta xarxa d’abastament d’aigua que, primer, era filtrada per la pròpia terra fins que a l’arribar a una capa argilosa i impermeable, es recollia per un sistema de canalitzacions fins portar-la al col•lector central. Ja llavors, aquella gent, pensaven que si Paris volia esdevenir una gran ciutat, havia que fer una gran xarxa de pluvials.
Cal pensar també en solucionar els greus problemes que significa la pèrdua d’aigua per les canonades de subministrament urbà. Es diu que fins un 30 % de l’aigua que porta es perd per les fuites.
S’han fet deures, però si haguéssim d’avaluar-los, posaríem allò de “necessita progressar”.
Mentre s’ha optat per la solució més fàcil i, possiblement, la que menys oposició ha tingut, com ha estat la inter-connexió de les xarxes del Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i les Aigües del Ter-Llobregat (ATT-LL) Fins i tot, el govern central que s’ha oposat al transvasament del Segre i pareix (només pareix, perquè hi ha versions contradictòries) que no vol sentir a parlar del Roina francès, l’ha vist com la solució més factible.
Si realment es previsible que Barcelona i la seva àrea d’influència, sofreixen greus problemes d’abastament d’aigua domèstica per a dintre de pocs mesos, es evident que se’ls hi ha de donar una solució, però... S’ha pres la millor? I una altra pregunta: No s’han posat a buscar solucions alternatives a qualsevol tipus de transvasament quan ja és massa tard? Segurament les respostes són “no” i “sí”!
La idea no és nova ni molt menys. L’altre dia al “Canal Historia”, un dels canals digitals que es poden veure a qui té televisió de pagament (Digital + o Imagenio), van fer un reportatge del col•lector existent a Paris. Deien que aquest depòsit va ser construït al segle XIII (o XIV, poc importa) i la seva missió era guardar l’aigua de la pluja. Explicaven que el París d’aquella època no tenia problemes d’aigua. El Sena és un riu prou important per abastir una població d’uns centenars de milers d’habitants com tenia el Paris medieval. Però deien que agafar aigua del riu no els resultava còmode i es va crear aquesta xarxa d’abastament d’aigua que, primer, era filtrada per la pròpia terra fins que a l’arribar a una capa argilosa i impermeable, es recollia per un sistema de canalitzacions fins portar-la al col•lector central. Ja llavors, aquella gent, pensaven que si Paris volia esdevenir una gran ciutat, havia que fer una gran xarxa de pluvials.
Cal pensar també en solucionar els greus problemes que significa la pèrdua d’aigua per les canonades de subministrament urbà. Es diu que fins un 30 % de l’aigua que porta es perd per les fuites.
S’han fet deures, però si haguéssim d’avaluar-los, posaríem allò de “necessita progressar”.
Mentre s’ha optat per la solució més fàcil i, possiblement, la que menys oposició ha tingut, com ha estat la inter-connexió de les xarxes del Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i les Aigües del Ter-Llobregat (ATT-LL) Fins i tot, el govern central que s’ha oposat al transvasament del Segre i pareix (només pareix, perquè hi ha versions contradictòries) que no vol sentir a parlar del Roina francès, l’ha vist com la solució més factible.
Si realment es previsible que Barcelona i la seva àrea d’influència, sofreixen greus problemes d’abastament d’aigua domèstica per a dintre de pocs mesos, es evident que se’ls hi ha de donar una solució, però... S’ha pres la millor? I una altra pregunta: No s’han posat a buscar solucions alternatives a qualsevol tipus de transvasament quan ja és massa tard? Segurament les respostes són “no” i “sí”!
dilluns, 14 d’abril del 2008
14 D'ABRIL, DIA DE LA REPÚBLICA. VISCA LA REPÚBLICA!!
El 14 d’abril d’avui fa 77 anys, a Espanya es declarava oficialment la II República. Avui hi ha diversa gent que la commemora, fins i tot algun ajuntament “s’ha atrevit” a posar la bandera tricolor (roja, groga i morada) Li he respost a un amic de Madrid que m’ha enviat una foto de la que hi ha penjada a l’Ajuntament d’Ulldecona (suposo que és la de l’any passat) que hauríem de deixar-nos de commemoracions nostàlgiques i mirar d’aconseguir la III República Espanyola. Però hem sembla que estem molt lluny d’aconseguir-ho! Mentre el PSOE no estigui per la labor, que no hi està, difícilment es podrà plantejar un debat d’aquest tipus. L’altra qüestió és com es faria abdicar el rei de manera no traumàtica per ell i per al poble.
La II República Espanyola va tenir un fatal desenllaç. El 18 de juliol de 1936, el derrotats a les urnes, encapçalats pels militars (Mola i Franco al capdavant de tots) va “alçar-se” amb armes en contra del règim legalment establert. Va ser el principi de la Guerra Civil Espanyola que durà quasi 3 anys i que va tenir, precisament a les Terres de l’Ebre uns dels seus capítols més sagnats. Avui llegia que a Figueres es va fer el que seria el darrer consell de ministres dintre del territori espanyol.
Segurament que els països que, amb posterioritat van participar a la guerra europea contra els règims dictatorials d’Alemanya i Itàlia, no és van prendre de forma seriosa la possibilitat que a Europa s’establís la ultradreta. Després ja hi van arribar tard i a Espanya, amb l’aixopluc dels Estats Units, va seguir perdurant al llarg dels anys la dictadura militar del General Franco fins quasi quaranta anys després (1975), passant llavors a un període de transició política de quasi dos anys al que se li va donar el nom de la transició, fins el 15 de juliol de 1977 on, finalment es van fer unes eleccions lliures i amb la participació de la quasi totalitat dels parits de l’època, encara que ERC va participar amb el nom d’Esquerra Catalana.
La II República va significar per al poble d’Espanya una època d’esplendor, sobre tot en l’Educació i la Cultura. I si hi va haver certa inestabilitat, sense cap mena de dubte, va estar produït per aquella dreta, precursora de l’actual que, com va passar ara fa quatre anys amb el PP, no va pair mai la derrota a les urnes.
La Guerra Civil va fer molt mal als vençuts i a les seves famílies. Franco va represaliar a la majoria que s’hi van quedar. I molts, van optar per immigrar a altres països: França sobre tot per proximitat, però també Mèxic i Argentina. Això va fer que famílies es separessin i que només la mort del dictador va donar les garanties suficients per a que molts d’ells tornessin cap el seu país, però només de visita, ja que les seves vides ja les havien refet lluny d’Espanya.
Avui commemorem el 14 d’abril, dia de la República, amb la nostàlgia d’aquella època de llibertat, però amb la il•lusió d’aconseguir la fita de la que seria la III República Espanyola! VISCA LA REPÚBLICA!!!
La II República Espanyola va tenir un fatal desenllaç. El 18 de juliol de 1936, el derrotats a les urnes, encapçalats pels militars (Mola i Franco al capdavant de tots) va “alçar-se” amb armes en contra del règim legalment establert. Va ser el principi de la Guerra Civil Espanyola que durà quasi 3 anys i que va tenir, precisament a les Terres de l’Ebre uns dels seus capítols més sagnats. Avui llegia que a Figueres es va fer el que seria el darrer consell de ministres dintre del territori espanyol.
Segurament que els països que, amb posterioritat van participar a la guerra europea contra els règims dictatorials d’Alemanya i Itàlia, no és van prendre de forma seriosa la possibilitat que a Europa s’establís la ultradreta. Després ja hi van arribar tard i a Espanya, amb l’aixopluc dels Estats Units, va seguir perdurant al llarg dels anys la dictadura militar del General Franco fins quasi quaranta anys després (1975), passant llavors a un període de transició política de quasi dos anys al que se li va donar el nom de la transició, fins el 15 de juliol de 1977 on, finalment es van fer unes eleccions lliures i amb la participació de la quasi totalitat dels parits de l’època, encara que ERC va participar amb el nom d’Esquerra Catalana.
La II República va significar per al poble d’Espanya una època d’esplendor, sobre tot en l’Educació i la Cultura. I si hi va haver certa inestabilitat, sense cap mena de dubte, va estar produït per aquella dreta, precursora de l’actual que, com va passar ara fa quatre anys amb el PP, no va pair mai la derrota a les urnes.
La Guerra Civil va fer molt mal als vençuts i a les seves famílies. Franco va represaliar a la majoria que s’hi van quedar. I molts, van optar per immigrar a altres països: França sobre tot per proximitat, però també Mèxic i Argentina. Això va fer que famílies es separessin i que només la mort del dictador va donar les garanties suficients per a que molts d’ells tornessin cap el seu país, però només de visita, ja que les seves vides ja les havien refet lluny d’Espanya.
Avui commemorem el 14 d’abril, dia de la República, amb la nostàlgia d’aquella època de llibertat, però amb la il•lusió d’aconseguir la fita de la que seria la III República Espanyola! VISCA LA REPÚBLICA!!!
diumenge, 13 d’abril del 2008
APARCAMENTS PER ZONES VERDES
Caldria remuntar-nos al segle passat per a trobar-ne els antecedents. A Amposta, el que va començar sent la Clínica Arrossera on es prestava servei sanitari a tots els seus afiliats, majoritàriament productors d’arròs, va acabar per convertir-se en una clínica pública de gestió privada del grup SAGESA i amb possibilitats d’ampliar instal•lacions i serveis en els anys futurs. Aquest creixement va suposar tallar dos carrers de la ciutat. Un, el carrer Jardí, per a construir el vestíbul i a la vegada la comunicació entre els dos edificis principals i l’altre, el carrer Jacint Verdaguer per a construir-hi l’entrada d’urgències de la clínica. Però és que a més a més, la zona compta amb altres instal•lacions i serveis que ajuden a col•lapsar aquell espai: residència i centre de dia per a la gent gran, museu comarcal, la unitat polivalent per a malalts mentals i, properament, el centre d’arts visuals a tocar del museu del Montsià. I entre el museu, ubicat a l’edifici modernista de les antigues escoles i la clínica, avui hospital comarcal, s’hi troba el fins fa molt poc, l’únic parc que tenia el poble. Amb el govern de Roig, el parc, ja fa sofrir una primera remodelació, canviant una mica l’estructura i amb la pèrdua de diversos pins de més de mig segle de vida.
No calia ser un expert per a deduir que tard o d’hora s’hauria de pensar en fer una zona d’aparcaments per a donar resposta a la creixent demanda del parc automobilístic. A la ja col•lapsada zona, els serveis que s’han anat ubicant en aquests darrers anys i el que falten, només fan que agreujar la deficiència natural de places d’aparcament. I havia que trobar-hi una solució urgent: aixecar el parc i construir-hi un aparcament soterrat!
La idea no era cap novetat. L’any 1999, a Amposta començava la quarta legislatura de la “era Roig”. Després de haver fet un pla de circulació que no agradava ningú, el “renovat” equip de govern es disposava a elaborar-ne un altre (encara que ells ho anomenaven revisió) A mi no se’m va ocorre un altra cosa que enviar un escrit a la Revista Amposta (ja ús en vaig parlar el passat més d’octubre), de l’alcalde és el director, on em queixava dels problemes circulatoris de la nostra ciutat i li proposava una sèrie de mesures a prendre, per tal de millorar-la. Però també li criticava els aspectes que no m’agradaven... Una de les coses que deia era que s’acabaria aixecant el parc municipal, a sota se’n faria un aparcament i a sobre una plaça dura. Aquest escrit, sintetitzat a petició de Diari de Tarragona, va ser publicat el 2 de novembre de 1999; mentre que la Revista Amposta me’l publicava 9 mesos després d’haver-lo enviat, no sense queixar-me reiterades vegades al propi director. Fins i tot vaig fer arribar les meves queixes al Tribunal Constitucional, pel que pensava que era un atemptat a la llibertat d’expressió i, posteriorment, a suggeriment del l’alt tribunal, al Defensor del Poble. Ignoro si finalment hi va haver o no intervenció d’aquest organisme (sempre he pensat que encara que la seva resposta va ser que no hi veient indicis i el varen acabar arxivant, si que hi va haver algun “toc d’atenció” a l’alcalde que també era Senador i per tant, disposava d’immunitat parlamentària) Però aquell mes de novembre, l’alcalde em citava al seu despatx i, entre altres coses em va dir que “Mentre ell fos l’Alcalde d’Amposta, d’aparcament soterrat al parc municipal no se’n faria cap!” I efectivament, al menys per una vegada, l’alcalde va complir amb la seva paraula, però al sis mesos escassos d’haver pres possessió el nou alcalde, el que havia estat durant 4 legislatures la seva ma dreta de Roig, ja parlava del projecte de la construcció de l’aparcament al parc! També deia que hi havia dues solucions: deixar el parc com està ara (molt més cara) o la construcció d’una plaça dura a sobre amb una mica de verd! No cal ni dir que els dos grups de l’oposició (PSC i ERC) s’han oposat frontalment a la idea. Però CiU té majoria absoluta i ja sabem com es sol actuar en aquests casos... Així que calia buscar complicitats amb la ciutadania i les associacions de veïns. Fins i tot, els més agosarats han penjat pancartes de rebuig a l’aparcament.
A hores d’ara el tema pareix que està en un punt més o menys mort. El motiu potser és evitar que se’n parli massa pel poble, cosa que faria que l’oposició anés en augment o que, finalment, els hi hagi entrat el seny i acabin abandonant la idea.
No calia ser un expert per a deduir que tard o d’hora s’hauria de pensar en fer una zona d’aparcaments per a donar resposta a la creixent demanda del parc automobilístic. A la ja col•lapsada zona, els serveis que s’han anat ubicant en aquests darrers anys i el que falten, només fan que agreujar la deficiència natural de places d’aparcament. I havia que trobar-hi una solució urgent: aixecar el parc i construir-hi un aparcament soterrat!
La idea no era cap novetat. L’any 1999, a Amposta començava la quarta legislatura de la “era Roig”. Després de haver fet un pla de circulació que no agradava ningú, el “renovat” equip de govern es disposava a elaborar-ne un altre (encara que ells ho anomenaven revisió) A mi no se’m va ocorre un altra cosa que enviar un escrit a la Revista Amposta (ja ús en vaig parlar el passat més d’octubre), de l’alcalde és el director, on em queixava dels problemes circulatoris de la nostra ciutat i li proposava una sèrie de mesures a prendre, per tal de millorar-la. Però també li criticava els aspectes que no m’agradaven... Una de les coses que deia era que s’acabaria aixecant el parc municipal, a sota se’n faria un aparcament i a sobre una plaça dura. Aquest escrit, sintetitzat a petició de Diari de Tarragona, va ser publicat el 2 de novembre de 1999; mentre que la Revista Amposta me’l publicava 9 mesos després d’haver-lo enviat, no sense queixar-me reiterades vegades al propi director. Fins i tot vaig fer arribar les meves queixes al Tribunal Constitucional, pel que pensava que era un atemptat a la llibertat d’expressió i, posteriorment, a suggeriment del l’alt tribunal, al Defensor del Poble. Ignoro si finalment hi va haver o no intervenció d’aquest organisme (sempre he pensat que encara que la seva resposta va ser que no hi veient indicis i el varen acabar arxivant, si que hi va haver algun “toc d’atenció” a l’alcalde que també era Senador i per tant, disposava d’immunitat parlamentària) Però aquell mes de novembre, l’alcalde em citava al seu despatx i, entre altres coses em va dir que “Mentre ell fos l’Alcalde d’Amposta, d’aparcament soterrat al parc municipal no se’n faria cap!” I efectivament, al menys per una vegada, l’alcalde va complir amb la seva paraula, però al sis mesos escassos d’haver pres possessió el nou alcalde, el que havia estat durant 4 legislatures la seva ma dreta de Roig, ja parlava del projecte de la construcció de l’aparcament al parc! També deia que hi havia dues solucions: deixar el parc com està ara (molt més cara) o la construcció d’una plaça dura a sobre amb una mica de verd! No cal ni dir que els dos grups de l’oposició (PSC i ERC) s’han oposat frontalment a la idea. Però CiU té majoria absoluta i ja sabem com es sol actuar en aquests casos... Així que calia buscar complicitats amb la ciutadania i les associacions de veïns. Fins i tot, els més agosarats han penjat pancartes de rebuig a l’aparcament.
A hores d’ara el tema pareix que està en un punt més o menys mort. El motiu potser és evitar que se’n parli massa pel poble, cosa que faria que l’oposició anés en augment o que, finalment, els hi hagi entrat el seny i acabin abandonant la idea.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)