AY PENA, PENITA, PENA...

Pena de mi ‘corassón’...

Mazón, el poca vergonya i mentider de Mazón ha anunciat que se’n va.

Quan? Encara no ho ha dit, però sembla que finalment se n'anirà. I dic finalment perquè ja fa temps que se n'hauria d’haver anat. Només la cobdícia li ha impedit que ho fes abans. 

Ha dit que se’n va amb cara de pena, com aquell que no entén per què la societat valenciana no l’estima si ell ha fet tant pèls valencians i les valencianes... I se’n va sense reconèixer errors. Ha dit que n’ha comès, però no ha dit ni quins ni quants. La veritat és que n’ha comès molts i molt grossos. 

El nombre d’errors comesos són fàcils d’enumerar i difícils de quantificar. Jo no els enumeraré perquè estic segur que me’n deixaria, tot i que n’hi ha dos que destaquen sobre els altres, el no haver estat al lloc que se’l requeria quan era precís i el de ser mentider fins al final. Quantificar-los és molt més fàcil i un número em ve al cap, 229! 

229 són els morts que n’hi hagué aquell fatídic 29 d’octubre de 2024 a València, sobretot a la comarca de l’Horta Sud, però també de les comarques de la Plana d'Utiel, la Ribera Alta, la Ribera Baixa, la Foia de Bunyol que, a partir d’aquell dia les vam situar al mapa. Així com vam situar al mapa els pobles que, fins llavors, només ens sonaven (i no tots) com per exemple Utiel, Algemesí, Torrent, Massanassa, Picassent, Paiporta, Catarroja, Alfafar, Sedaví, Alaquàs, Alcúdia, Benetússer, Bunyol, Carlet, l’Alcúdia i tants d’altres fins a fer una llarga llista de 71 pobles i diverses pedanies. També vam saber que existia el riu Magre i el barranc de Xiva, més conegut com de Poio que per a mi i una gran majoria de la gent ens eren totalment desconeguts. 

Hi ha una frase feta que diu: ‘menteix més que parla’. Aquesta frase se li pot aplicar perfectament a Mazón. Se’n va mentint descaradament i donant la culpa al govern central amb cara d’innocent i de pena. Me’n fa poca de pena!

No és que Mazón hagi estat un mal polític, que també, sinó un miserable sense escrúpols amb gens ni mica d’empatia pels familiars de les víctimes que patiran durant anys les seqüeles d’aquells fets, la majoria d’ells evitables si des d’un bon començament s’hagués fet una bona gestió de la catàstrofe que anava a arribar i que molts ja preveien.

Perquè no només són les 229 víctimes, sinó que també els d’anys materials que va ocasionar la DANA i els danys morals que encara pateixen els seus familiars i amics després d’un any, ja que, moltes d’elles encara necessiten ajuda psicològica.

Hi va haver gent que va perdre la casa, com la meva amiga Isabel veïna d’Alfafar, però hi va haver qui encara va perdre alguna cosa més: part de la seva història.

Del discurs de comiat de Mazón hi trobo a faltar dues coses que exemplifiquen la mesquinesa del personatge: No haver dit que va fer després d’acomiadar-se de Maribel Villaplana al pàrquing després d’un dinar i una llarga sobretaula al Ventorro. On estava Mazón? I què se n'ha fet dels diners aportats solidàriament pels espanyols que nega aclarir en què s’han destinat. Sí finalment s’han destinat per alguna cosa.   

I ara què? Ara tot està en mans de l’extrema dreta. Vox serà qui acabi elegint el candidat a presidir la Generalitat Valenciana, perquè si no és així, s’anirà a eleccions anticipades. Unes eleccions anticipades que sembla que el PP no vol perquè ara com ara sembla no tenir un candidat millor que Mazón i ja heu vist el dolent (en una bona part de les excepcions de la paraula) que és l’encara president...  

ATRAPATS PER LA DANA (CRÒNICA D’UNA JORNADA CATASTRÒFICA)

Tot i que n'hi ha molts que diuen que el 12 d’octubre no tenen res a celebrar, jo, des de sempre celebro una data important, la del meu aniversari.

Com és costum, aquest any també ho vam celebrar en família anant a dinar de restaurant. La reserva l’havia fet amb uns quinze dies d’antelació.

Dissabte 11 van tornar de passar uns dies a Sevilla sense tenir temps d’omplir la nevera. S’anunciava mal temps, però un mai vol creure que serà tant com diuen. De vegades passa que per ‘curar-se en salut’ anuncien més mal temps que el que acaba fent. Aquesta vegada no va ser així, m’atreveixo a dir que potser no van preveure una tempesta com la que ens va caure a sobre, ja que les alertes meteorològiques no van sonar fins ben entrada la tarda del 12.  

No us enganyaré si us dic que vaig està a punt de cancel·lar el dinar que havia encarregat al restaurant Marisol dels Valentins, un establiment que d'aquí a dos anys serà centenari i que a principis de la dècada dels setanta ja hi havia anat alguna vegada. Finalment, no ho vaig cancel·lar, principalment perquè part de la família havia vingut expressament de Banyoles.

El dia no començava bé. El taxi adaptat que llogo per a portar a ma mare que té prop de 94 anys i necessita cadira de rodes, no la va passar a buscar a l’hora indicada. En veure que feia tard, li vaig haver de trucar per a recordar-los-hi. 

Aquí vam perdre uns 30 minuts que, com veureu més endavant van ser transcendents en els esdeveniments que ens van acabar passant.

En arribar al restaurant, la major part de la família ja eren asseguts a la taula, mentre que la resta de comensals ja dinaven. Així que ens vam haver d’esperar encara una mica perquè comencessin a servir-nos. Al principi, el servei anava a poc a poc, fins que, tal com anaven acabant ‘les altres taules’, el servei es va anar normalitzant.

Però entre unes coses i altres, es va fer molt tard. Tant que poc després que marxes el nostre fill Albert amb la seva família (els que havien vingut de Banyoles), ja es començava a parlar de talls de carretera en diferents punts de la xarxa viària. A ells per exemple, els van aturar a la Galera i a la família de l’altre fill Oriol que viuen a la Ràpita van poder arribar a les Cases d’Alcanar on van ser aturats.  

En veure que la situació s’agreujava cada moment que passava, Paco, el propietari del restaurant juntament amb la seva esposa Marisol, va suggerir-nos la possibilitat de llogar el taxi adaptat que tenen als Valentins. Finalment, i en veure que si venia a buscar-nos el taxi d’Amposta encara trigaríem més a marxar, van decidir fer-ho. Alberto, el taxista, va arribar en pocs minuts.

Les notícies que rebíem cada vegada eren més descoratjadores. Després de veure que no podíem circular per la carretera d’Ulldecona a Santa Bàrbara, Alberto va pensar que si d’alguna manera podíem arribar a Amposta seria per l’AP-7, via que, en aquells moments encara no estava talla segons Google Maps.

Vam entrar a l’autopista per Vinaròs, però a pocs quilòmetres, quan tot just havíem passat Ulldecona i després de circular molt lentament durant uns pocs centenars de metres, vam acabar aturant-nos. En aquells moments l’autopista ja estava tallada al trànsit i pel WhatsApp arribaven les primeres imatges de Godall i la Ràpita que et feien encongir el cor en veure la força de l’aigua que ho arrossegava tot per allí on passava.

Al cap d’una estona, la Guardia Civil que, com nosaltres havia entrat per Vinaròs ens va indicar que havíem de girar cua i tornar per on havíem vingut. Ja no podré dir mai que no he circulat en sentit contrari per autopista...

En aquells moments la nostra intenció era arribar a Ulldecona on l’hotel Bon Lloc ja estava ple. La Guardia Civil que ens barrava el pas a la sortida de l’AP-7 ens va dir que no hi podíem accedir tot i que els diguérem que portàvem a una persona gran i dependent. En aquell moment la meva dona va suggerir mirar d’arribar per Sant Rafel del Riu i llavors a Alberto se li va encendre la llum. Miraríem d’anar-hi pel camí del Molí de Toni i el camí de l’Olivar. A l’entrada a Ulldecona les regidores Cati Brusca i Mònica Fabra avisaven els conductors que la carretera de Santa Bàrbara estava tallada. 

Finalment, vam fer nit a un pis que Alberto té a Ulldecona: la família d’Albert a la Galera i la família d’Oriol a l’hotel R H Vinaròs Playa.

Dilluns sobre ¼ d’11, finalment vam poder marxar a casa per la carretera de Santa Bàrbara. L’autopista estava tallada parcialment i l'N-340 encara continuava tallada. Al cap d’unes hores érem tots a casa sans i estalvis. 

HOMENATGE A LES VÍCTIMES DE LA DANA DEL PAÍS VALENCIÀ

La colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta van voler retre un petit homenatge als damnificats per la DANA del País Valencià.

Les diades castelleres solen començar amb una ronda de pilars de benvinguda. Xiqüelos i Xiqüeles del Delta va aprofitar el seu pd4 per a recordar a les víctimes i damnificats del País Valencià. En completar el pilar, l’enxaneta va desplegar una senyera valenciana que va acabar volant per l’aire.