És evident que, en un mes on la vida política desapareix pràcticament de la primera línia de les notícies, el tema estrella ha estat el finançament marcat per l’Estatut.
Per tercer dia consecutiu torno a parlar del tema. Avui ho faré parlant sobre el vice-president segon i Ministre d’Economia Pedro Solbes. Així com, de vegades, he defensat els seus posicionaments i he pensat que la tasca davant del seu ministeri ha estat més que bona (sobre tot en la seva primera etapa de ministre dintre del govern de Felipe González), penso que ara esta fent el paper del “dolent de la pel•lícula” i, potser, està fent unes declaracions que no li caldria fer. Caldrà veure si les seves tesis sobre el finançament de les autonomies són finalment acceptades pel ple del govern de Zapatero o, aquest, davant d’una possible fractura amb alguns dels seus socis (o possibles socis de cara a l’aprovació dels pressupostos generals de l’estat per al 2009), acaba per cedir i acceptar els principis marcats des de Catalunya.
Per dir-ho d’alguna manera, l’actual Ministre d’Economia, podria estar a la “corda fluixa” dintre de poques setmanes. També podria ser una estratègia del propi Solbes per a sortir del govern abans de que les coses vagin pitjor.
I és que no només de finançament viu el ministre, sinó, també, ha de fer front a una crisi econòmica cada cop més accentuada i prendre unes mesures que pel moment no ha pres.
La “penúltima” de Solbes és voler arribar a un acord sobre el finançament amb totes les autonomies espanyoles. La qual cosa em sembla un disbarat de gran magnitud impropi d’un ministre amb l’experiència política de l’actual titular del Ministeri d’Economia.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és una llei orgànica de rang estatal i d’obligat compliment pel govern d’Espanya! Així de clar i català. Però, recordem-ho, altres estatuts aprovats després del català, van posar als seus textos redactats molt similars (Balears, València, Andalusia...); fins i tot, el valencià posava un afegit de que “si Catalunya obtenia més finançament, ells també!”
Per la qual cosa hi ha d’haver uns paràmetres clars que marquin el camí ha seguir per a l’obtenció d’un finançament òptim. I un d’aquest ha de tenir, sense cap mena de dubte, com a base, la població de la comunitat. I quan es parla de població, sé li ha de sumar a l’autòctona els immigrants arribats en aquests darrers anys i que han permès entre altres coses, fer créixer la natalitat, evitar el tancament d’algunes escoles o frenar la caiguda de població de municipis petits i permetre’ls guanyar població.
Tot això vol dir més creació de serveis i places de professionals (professors, metges, infermers, treballadors socials, etc. –i els seus corresponents femenins-), la qual cosa incrementa notablement la despesa pública... Per tant s’han de buscar noves vies de finançament per atendre aquesta demanda i no desatendre les altres: infrastructures, beques d’estudi, subvencions agràries, despesa corrent, etc.)
Caldrà esperar a veure-les venir, però aquests propers dos mesos seran claus...
Ah! I Solbes afirma no haver incomplert l’Estatut (!) Veig el seu futur amb 2 possibles sortides: dimissió o cessament.
divendres, 29 d’agost del 2008
dijous, 28 d’agost del 2008
QUÈ? COM? ON? I QUAN?
Son aquelles preguntes existencials que de vegades es fa l’home (i també la dona, que em poden tractar de masclista) No sé si al final de l’escrit hauré donat una resposta a totes elles, però he pensat que, parlant del finançament (i sant tornem-hi amb el finançament) podien ser un títol adient.
Per començar diré que les declaracions de Montilla no em van agradar gens ni mica: “Catalunya tindrà els recursos necessaris per a créixer”. Què? Veig Montilla molt conformista! El 100 % d’1 són 2 i de 100, 200... Però és evident que no és el mateix anar creixent poc a poc que de la manera que ha ce créixer Catalunya per posar-se al nivell on estava fa uns anys i que només per la manca dels recursos que se’ns han escatimat des de Madrid en aquest període, no ho ha fet!
Com? Sobre el tema de com aconseguir els diners necessaris per a fer front al finançament de les autonomies per part del govern central, hi ha un interessant articles al Periódico de Catalunya d’avui signant per l’insigne professor de la UPF Vicenç Navarro sota el títol de “Frau fiscal i despesa pública”. Segons el professor Navarro, el frau fiscal a Espanya és tan gran que només amb la recaptació d’aquests diners es podria fer front al finançament autonòmic. I fa esment d’un informe elaborat pels sindicat de tècnics de l’Agència Tributària (GESTHA), a qui dóna tota la credibilitat. Només un apunt: els empresaris solen declarar entre 5.646 i 6.346 euros menys de mitjana que els assalariats (els qui tenim una nòmina) Y acaba amb una frase lapidària: “Espanya és l’únic país on les empreses i professionals declaren menys que els treballadors” (!)
També carrega contra la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni, el qual des de fa anys estava traspassat a les comunitats autònomes i són aquestes les que tenen totes les competències de gestió i inspecció. També en aquest impost hi ha un gran frau, així, explica el professor Navarro que només 727 declarants admeten tenir un patrimoni superior als 10 milions d’euros, quan, segons el Ministeri d’Economia i Hisenda, hi ha 3.299 grans fortunes. Una altra de les critiques del professor Navarro va encaminada als pocs recursos que es destinen a lluitar contra el frau. Aquí, Espanya, també està a la cua dels països de l’OCDE...
On? Es evident. Els diners necessaris per aconseguir el suficient finançament, avui per avui, només poden venir de Madrid via transferències. El dia que es posi en marxa l’Agencia Tributària Catalana, amb capacitat de recaptar tots els impostos, les liquidacions sobre les diferències entre el que necessitem i la “quota de solidaritat” cap a les altres autonomies, es faran des de Catalunya i serem nosaltres qui “donarem els diners sobrants”. A més, això tindrà un altre aspecte beneficiari: la disponibilitat dels recursos serà immediata!
Quan? El més aviat possible. No hi ha d’haver demores. De moment ja hi ha hagut un incompliment de l’Estatut per part del govern central en la data màxima fixada per arribar a un acord. 9 d’agost. És evident que la data per aconseguir el finançament desitjat (no el suficient) ha de ser abans de tancar els pressupostos generals de l’Estat per al 2009. Més enllà seria una derrota sense pal•liatius i caldria identificar els responsables i demanar-los comptes sobre els motius que haurien permès tancar un acord tard i malament, perjudicant una vegada més Catalunya i els seus ciutadans.
Per començar diré que les declaracions de Montilla no em van agradar gens ni mica: “Catalunya tindrà els recursos necessaris per a créixer”. Què? Veig Montilla molt conformista! El 100 % d’1 són 2 i de 100, 200... Però és evident que no és el mateix anar creixent poc a poc que de la manera que ha ce créixer Catalunya per posar-se al nivell on estava fa uns anys i que només per la manca dels recursos que se’ns han escatimat des de Madrid en aquest període, no ho ha fet!
Com? Sobre el tema de com aconseguir els diners necessaris per a fer front al finançament de les autonomies per part del govern central, hi ha un interessant articles al Periódico de Catalunya d’avui signant per l’insigne professor de la UPF Vicenç Navarro sota el títol de “Frau fiscal i despesa pública”. Segons el professor Navarro, el frau fiscal a Espanya és tan gran que només amb la recaptació d’aquests diners es podria fer front al finançament autonòmic. I fa esment d’un informe elaborat pels sindicat de tècnics de l’Agència Tributària (GESTHA), a qui dóna tota la credibilitat. Només un apunt: els empresaris solen declarar entre 5.646 i 6.346 euros menys de mitjana que els assalariats (els qui tenim una nòmina) Y acaba amb una frase lapidària: “Espanya és l’únic país on les empreses i professionals declaren menys que els treballadors” (!)
També carrega contra la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni, el qual des de fa anys estava traspassat a les comunitats autònomes i són aquestes les que tenen totes les competències de gestió i inspecció. També en aquest impost hi ha un gran frau, així, explica el professor Navarro que només 727 declarants admeten tenir un patrimoni superior als 10 milions d’euros, quan, segons el Ministeri d’Economia i Hisenda, hi ha 3.299 grans fortunes. Una altra de les critiques del professor Navarro va encaminada als pocs recursos que es destinen a lluitar contra el frau. Aquí, Espanya, també està a la cua dels països de l’OCDE...
On? Es evident. Els diners necessaris per aconseguir el suficient finançament, avui per avui, només poden venir de Madrid via transferències. El dia que es posi en marxa l’Agencia Tributària Catalana, amb capacitat de recaptar tots els impostos, les liquidacions sobre les diferències entre el que necessitem i la “quota de solidaritat” cap a les altres autonomies, es faran des de Catalunya i serem nosaltres qui “donarem els diners sobrants”. A més, això tindrà un altre aspecte beneficiari: la disponibilitat dels recursos serà immediata!
Quan? El més aviat possible. No hi ha d’haver demores. De moment ja hi ha hagut un incompliment de l’Estatut per part del govern central en la data màxima fixada per arribar a un acord. 9 d’agost. És evident que la data per aconseguir el finançament desitjat (no el suficient) ha de ser abans de tancar els pressupostos generals de l’Estat per al 2009. Més enllà seria una derrota sense pal•liatius i caldria identificar els responsables i demanar-los comptes sobre els motius que haurien permès tancar un acord tard i malament, perjudicant una vegada més Catalunya i els seus ciutadans.
dimecres, 27 d’agost del 2008
COM UNA OLLA DE GRILLS
Quan tot pareixia ben encaminat, quan el consens era el denominador comú per a fer front al tema del finançament (fins el PPC hi pareixia estar d’acord!), Celestino Corbacho, el Ministre de Treball del govern central, trenca aquesta bona sintonia dient que “ell votaria els pressupostos de l’estat per al 2009”. Potser sí que Corbacho representa el sector “més PSOE” de dintre dels socialistes de Catalunya, però no per això cal aparcar la bona sintonia i tornar a discutir les estratègies a seguir.
Després de Corbacho va ser Saura, que va pactar no fer acudir al president Rodríguez Zapatero al Congrés dels Diputats per a donar explicacions sobre el finançament que preveu l’Estatut per a Catalunya. Acte segui reconeix que, “pot ser sí” que hauria de haver-ho consultat amb qui representava la màxima autoritat de Catalunya, Carod Rovira, en absència del president Montilla.
Així que torna Montilla de vacances, s’ho torna a trobar com “una olla de grills”. Què cal ara, tornar a començar?
I el carronyer de Mariano Rajoy aprofitant l’avinentesa per erosionar el govern espanyol! Sense fer res de destacable, sobre tot amb Catalunya (més aviat tot el contraria), li estem posant en safata de plata el govern d’Espanya per a dintre de tres anys i mig, sinó abans, perquè tal com estan les coses, possiblement, aquesta legislatura anirem a unes eleccions avançades.
Pareix mentida que els nostres polítics no hagin après de temps passats. El debat de l’Estatut va concloure de forma molt poc satisfactòria, amb pactes unilaterals entre el líder de l’oposició catalana, Arturo Mas i Rodríguez Zapatero, amb una rebaixa de l’Estatut important respecte al ve havia aprovat en sessió plenària i solemne el Parlament de Catalunya i amb la caiguda per sempre més de qui ostentava el càrrec de president de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Anem en camí de repetir errors. O el president Montilla fica una mica d’ordre i reiniciem l’estratègia allí on l’havíem deixat abans de les vacances, es a dir, pressionant al govern central per a que afluixi en la seva estratègia de seguir negant a Catalunya “el pa i la sal”, encara que el preu que es tingui que pagar sigui elevat per als socialistes espanyols o, un altre cop i per enèsima vegada, des de Madrid ens tornaran a imposar el “seu finançament”, que no ens acontentarà gens, però que, ben segur, que algun dels nostres polítics encara exclamarà: “Millor això que res”. Però és que no seria res en cap cas. De no haver-se aprovat l’Estatut (o de ser rebutjat pel Tribunal Constitucional), es tornaria a l’Estatut anterior. I el mateix passaria amb el finançament. Si no hi ha un increment substancial que permeti eixugar el deute històric que té Espanya respecte a Catalunya, millor deixar-ho anar a corre tot i no cal tenir més desgast polític i esgotament dels ciutadans!
Aquest estiu, vaig tenir ocasió de parlar amb el primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Perpinyà. Vàrem estar comentant qüestions com la independència dels Països Catalans. Ell es mostrava conforme, però tenia dubtes sobre com es faria i quin resultat s’assoliria. D’aconseguir un grau d’autonomia respecte als estats de França i Espanya, de qui es dependria... I ell deia “De Madrid, ni parlar-ne; a Madrid no saben fer bé les coses, en canvi Paris, té la peguen igual, però ni te’n adones... i és que a París en saben molt de governar!”
Que els nostres polítics no es posin al nivell dels de Madrid!
Després de Corbacho va ser Saura, que va pactar no fer acudir al president Rodríguez Zapatero al Congrés dels Diputats per a donar explicacions sobre el finançament que preveu l’Estatut per a Catalunya. Acte segui reconeix que, “pot ser sí” que hauria de haver-ho consultat amb qui representava la màxima autoritat de Catalunya, Carod Rovira, en absència del president Montilla.
Així que torna Montilla de vacances, s’ho torna a trobar com “una olla de grills”. Què cal ara, tornar a començar?
I el carronyer de Mariano Rajoy aprofitant l’avinentesa per erosionar el govern espanyol! Sense fer res de destacable, sobre tot amb Catalunya (més aviat tot el contraria), li estem posant en safata de plata el govern d’Espanya per a dintre de tres anys i mig, sinó abans, perquè tal com estan les coses, possiblement, aquesta legislatura anirem a unes eleccions avançades.
Pareix mentida que els nostres polítics no hagin après de temps passats. El debat de l’Estatut va concloure de forma molt poc satisfactòria, amb pactes unilaterals entre el líder de l’oposició catalana, Arturo Mas i Rodríguez Zapatero, amb una rebaixa de l’Estatut important respecte al ve havia aprovat en sessió plenària i solemne el Parlament de Catalunya i amb la caiguda per sempre més de qui ostentava el càrrec de president de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Anem en camí de repetir errors. O el president Montilla fica una mica d’ordre i reiniciem l’estratègia allí on l’havíem deixat abans de les vacances, es a dir, pressionant al govern central per a que afluixi en la seva estratègia de seguir negant a Catalunya “el pa i la sal”, encara que el preu que es tingui que pagar sigui elevat per als socialistes espanyols o, un altre cop i per enèsima vegada, des de Madrid ens tornaran a imposar el “seu finançament”, que no ens acontentarà gens, però que, ben segur, que algun dels nostres polítics encara exclamarà: “Millor això que res”. Però és que no seria res en cap cas. De no haver-se aprovat l’Estatut (o de ser rebutjat pel Tribunal Constitucional), es tornaria a l’Estatut anterior. I el mateix passaria amb el finançament. Si no hi ha un increment substancial que permeti eixugar el deute històric que té Espanya respecte a Catalunya, millor deixar-ho anar a corre tot i no cal tenir més desgast polític i esgotament dels ciutadans!
Aquest estiu, vaig tenir ocasió de parlar amb el primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Perpinyà. Vàrem estar comentant qüestions com la independència dels Països Catalans. Ell es mostrava conforme, però tenia dubtes sobre com es faria i quin resultat s’assoliria. D’aconseguir un grau d’autonomia respecte als estats de França i Espanya, de qui es dependria... I ell deia “De Madrid, ni parlar-ne; a Madrid no saben fer bé les coses, en canvi Paris, té la peguen igual, però ni te’n adones... i és que a París en saben molt de governar!”
Que els nostres polítics no es posin al nivell dels de Madrid!
dimarts, 26 d’agost del 2008
ARTICLE SOBRE CATALUNYA I ELS CATALANS
Artículo aparecido en La Voz de Galicia.
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la Península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearles.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa. El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: "Es igual", contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! "Es igual", volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: "Siéntese, señora". La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudar a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: "No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo".
Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una “lito” a mis hijos. Puso: "Para Manu y Antoine afectuosament". Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: "Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra".
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista. Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno francés.
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la Península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearles.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa. El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: "Es igual", contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! "Es igual", volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: "Siéntese, señora". La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudar a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: "No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo".
Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una “lito” a mis hijos. Puso: "Para Manu y Antoine afectuosament". Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: "Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra".
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista. Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno francés.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)