Els tres primers llocs on vaig treballa van ser a la província de Castelló: Castelló de la Plana entre el 76 i el 77 i Vinaròs entre 1978 i 1984 (en dues empreses) Com es veu van ser els primers anys de la transició democràtica, anys de moltes eleccions: generals, municipals, autonòmiques, Constitució, Estatut d’Autonomia, una vegada més generals, municipals, autonòmiques... Anys de molta càrrega política i sindical.
Els joves d’aquella època teníem moltes més inquietuds. El que havia estat prohibit durant tant de temps, al final deixava d’estar-hi és convertia per a molts de nosaltres en “quasi una obligació”. A les generals del 77 encara no podia votar, però vaig traslladar-me a la Galera per a viure la jornada ben de prop. I el dia següent de la victòria socialista de 1982, anava per la fàbrica cantant la Intencional...
Va ser a la fàbrica (Juan Chaler, SL, també dita del “Peno”, pel malnom de l’empresari) on vaig conèixer a Joan Antoni Fabregat i Miralles. Antoni era una mica més gran que jo. A ell la mort de Franco l’havia agafat a la Universitat de València o estava estudiant Ciències Empresarials. Em contava que era el delegat de la facultat i que havia corregut davant dels grisos (per aquells que no ho sàpiguen, així es coneixia a la policia armada, dita després nacional) Fins i tot portava una dent postissa per haver perdut la d’ell degut a un cop d’una pilota de goma en una manifestació.
Antoni era tot un personatge: un vell lluitador d’esquerres que havia abandonat els estudis quan ja li faltava molt poc per acabar, entre altres coses, perquè un professor “fatxa” li va dir que mai li aprovaria l’assignatura i, pallasso de vocació.
Ell em va explicar moltes coses de la política valenciana, Dels apel•latius “búnquer barraqueta” dedicat a la dreta més recalcitrant de València, de “Blavència”, paraula composada per “blau” de la senyera i dels “blavers” (els nacionalistes valencians) i València.
Eren els temps en que es discutia l’estatut valencià i la denominació oficial que sé li volia donar a la comunitat. Mentre les esquerres volien País Valencià, la dreta estava per Regne de València. Al final, ni uns ni els altres: Comunitat Valenciana!
Jo portava en una carpeta, entre d’altres enganxines “PV innegociable”, sobra qualsevol tipus d’explicació. El que més gres em va saber és que els socialistes valencians, amb Joan Lerma al capdavant, al final acceptessin a buscar una denominació alternativa. Allí, el País Valencià va a començar a perdre la identitat per un costat i començava a allunyar-se de Catalunya.
Lerma va passar, segurament que amb més pena que glòria per la Generalitat Valenciana i van arribar els “populars”. Primer de ma d’Unió Valenciana de Vicent González Lizondo, que, un blaver que, políticament parlant, estava més a la dreta que el propi PP (o l’AP de l’època) Era un anticatalanista declarat que va fomentar l’animadversió entre dues comunitats veïnes, sobre tot en temes de llengua.
Quan els populars van poder fer la seva política, sobre tot basada amb “l’especulació del totxo”, van omplir el País Valencià (deixeu-me que ho segueixi dient així) d’una il•lusió per un creixement desorbitat i insostenible i actuant molt de cara la galeria (Gran premi de F-1, Copa del món de Vela, visita del Papa, etc.) Per a la classe mitjana alta, aquestes polítiques ja els hi anaven bé. Molts guanyaven força diners amb l’especulació immobiliària i els que no, es sentien orgullosos dels creixements urbanístics i per les noves instal•lacions: Terra Mítica, Ciutat de les Arts i les Ciències, Oceanogràfic, Aeroport de Castelló (a punt de inaugurar-se),etc. L’endeutament progressiu de la Generalitat els preocupava poc!
Ben mirat, socialment no ha canviat tant. I la divisió entre els dos sectors segueix sent molt gran. No sabria dir amb exactitud si més abans o ara. El sector que fa decantar la balança és el sector menys polititzat que ja li va bé veure com la seva comunitat avança (típica reacció d’una persona amb mentalitat de dretes o dit d’una altra manera “apolítica”)
Dissabte vaig assistir a Amposta al partit de handbol de 1ª divisió femenina entre l’equip local i el Castelló. A les de la Plana les patrocinava la Diputació de Castelló “de Carlos Fabra” (mereixeria un capítol a part) i “el Ayuntamiento de Castellón”. Crida l’atenció que les institucions en lloc de potenciar el que ells diuen “valencià”, usen el castellà. Dintre d’uns anys potser denominaran “valencià” a un dialecte del castellà. El valencià-català el seguiran usant els mateixos de sempre... Potser cada cop menys!
I una pregunta: Els passara factura a "tota aquesta gent" el tema de les imputacions per un més que possible finançament il·legal del partit?
