És propi dels territoris fronterers (entre diferents països o comunitats autònomes) tenir parles de transició amb trets i matisos diferenciats de la parla comuna del territori. Així, a les Terres de l’Ebre, tot i parlar català, és evident que hi podem trobar tota una sèrie de paraules, dites i frases fetes, que ens són pròpies i que no tornarem a trobar en lloc. També l’entonació ens delata quan viatgem arreu del Principat.
Però no només és la parla la que ens fa diferents de la resta del territori català, sinó també la nostra manera de ser, les nostres festes i tradicions, els nostres costums, sovint molt més propers als del País València que als de Catalunya.
Històricament caldria anar a buscar els orígens d’aquestes tradicions (després en parlaré) a l’època de la colonització del delta de l’Ebre. Amb la construcció dels canals de rec que van paral•lels a riu (el canal de la dreta, el de la part d’Amposta, va complir 150 anys el 2007, encara que els antecedents més remots són de l’època del rei Carles III amb el canal de navegació, mentre que el de l’esquerra o de la part de Tortosa, el mateix any va celebrar el seu centenari) hi va arribar molta gent procedent de València. A més a més de la ma d’obra, van aportar al territori bona part de les seves costums. Experts amb el cultiu de l’arròs, també van ensenyar a la gent d’aquí l’art de la construcció de barraques, fetes amb canyes, fang i palla d’arròs, una matèria primera que era a l’abast de tothom i sense caler anar-la a buscar a grans distàncies, ja que el delta n’és ple.
Però també ens van aportar la seva cultura en la vessant tal vegada més pròpia de València: les bandes de música. Al principi, les bandes de música les solien formar instruments de vent i percussió (la corda s’ha anat incorporant posteriorment) i el nombre de músics difícilment arribava a passar els vint o trenta. La seva formació musical era més bé escassa i els movia més les ganes de xalar, tot amenitzant les vetllades i els dies de festa, que una altra cosa.
També els valencians van aportar altres tradicions a Catalunya més enllà de les Terres de l’Ebre. El ball de valencians (les muxerangues de la Ribera del Xúquer) es creu que va ser l’origen dels tradicionals castells (veritables torres humanes que poden arribar a tenir 10 pisos d’altura), avui escampats arreu de Catalunya, però que tenen el seu origen a Valls (capital de comarca de l’Alt Camp)
Tornant a les bandes de música, dissabte 28 de febrer, qui va ser president de la Confederació Espanyola de Societats Musicals, l’ampostí Joaquín Urquizú, em deia que al País Valencià hi ha comptabilitzades fins a 516 bandes de música. La comarca del Montsià, la més meridional de Catalunya, té una mitjana que res té que envejar a les dades anteriors: 13 bandes en 12 pobles. Només Freginals, el poble més petit, amb uns 400 habitants no en té, mentre que Alcanar (on per cert, està la més antiga, fundada ja al segle XIX) i Amposta, en tenen dues.
Relacionat directament amb la música, la dansa típica de l’Ebre és la jota. Són molt coneguts els balls de mantons de manila d’Alcanar i Ulldecona, dansats en el marc de les seves festes majors amb el ritme de la jota. Però també seguint el curs del riu la tradició del ball s’ha conservat malgrat el pas del temps. Així pobles com Benifallet, Tivenys, Xerta, Paüls, etc. amb les seves variants i amb vestits no tant festius com els que he citat abans, fan ballades de jota, de vegades de forma improvisada, com és el cas de Paüls durant la celebració de la romeria a l’ermita de Sant Roc, patró del poble. A altres pobles ha estat feliçment recuperada, com és el cas d’Amposta.
Bona part de la recuperació i foment dels nostres sons els hi devem al grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, guanyadors de diversos premis de música popular i tradicional de Catalunya.
Però els actes que reuneixen més aficionats són, sense cap mena de dubte, els bous. La modalitat més tradicional de les Terres de l’Ebre són els bous de plaça, també anomenats vaquetes, encara que podem trobar-hi variants com els bous de carrer. I també el bou capllaçat, que sol obrir les festes patronals de la majoria de pobles. Destaca sobre tot el d’Amposta on, la vigília de festes majors, se’n arriben a fer fins a tres: dos pel matí i un per la tarda. En el primer bou, el de les 7 del matí, la participació és multitudinària. Es barregen les diferents colles, normalment amb camisetes distintives que donen color a la festa, amb el públic en general, fins a congregar a unes tres mil persones. Finalment, la darrera modalitat taurina és el bou embolat. Després de donar la volta he tornat a l’origen, ja que aquesta tradició també ha estat importada des del País Valencià, però que cada cop s’ha anat estenent més i fent-se més popular entre la gent d’aquí.
