INDICIS DE PREVARICACIÓ A AMPOSTA

Potser la pregunta que caldria fer-se és: Perquè no ha passat abans?
Des de fa anys i panys, a Amposta s’hi veuen coses sospitoses, relacions “íntimes”, etc. Però hi faltava una cosa: O bé un testimoni que hi aportés proves fefaents sobre la “presumpta” relació d’interessos econòmics entre el senador i un determinat empresari de la nostra ciutat o bé una investigació per part de la fiscalia que fes sortir a la llum pública aquesta “presumpta” relació.
Però a Amposta ningú s’atreveix a parlar i si es fa, es fa en la més estricta intimitat. I si algú té proves que aportar en forma de documents o qualsevol d’altra que pugui servir davant d’un tribunal, evidentment, no les farà públiques. Segurament per por a possibles represàlies. De fet, coneixem a gent que sap “coses”, però segurament no les dirà mai.
Ha tingut que ser arran d’una denuncia feta per una empresa de fora de la nostra ciutat Proconsa SL que un fiscal de Tarragona hagi instat al Jutjat de Primera Instància núm. 1 d’Amposta a que investigui el cas dels cinemes d’Amposta que porten 8 anys sense arribar a obtenir la llicència municipal d’activitats (segons informava ahir el diari el Punt)
Durant la darrera legislatura de Roig com alcalde, el grup municipal socialista de l’ajuntament ja va denunciar presumptes irregularitats urbanístiques: el regidor d’Urbanisme feia de promotor immobiliari, el primer tinent d’alcalde (avui alcalde) es va construir una caseta i la va fer passar com a magatzem agrícola i també una empresa constructora va construir amb el vist i plau de l’ajuntament un “magatzem agrícola” de grans dimensions a la zona del delta i per a que no es digués, hi va posar davant mateix una sèrie d’estris agraris...
Aquesta denúncia li va portar al portaveu del PSC a rebre amenaces i insults i al propi partit li va “passar factura” en les darreres eleccions municipals amb la pèrdua de diversos centenars de vots i a dures penes va poder aconseguir mantenir el quart regidor.
Roig ja va ser imputat al principi del seu mandat per “ús d’informació privilegiada”. El seu entorn familiar va comprar diverses parcel•les a Valletes quan eren terreny rústic i abans de que l’ajuntament les acabés requalificat en sòl urbà. El jutge el va acabar absolen per prescripció dels fets, encara que el fiscal va sentenciar que la seva actitud era “reprovable”. L’exalcalde encara va treure pit d’aquella absolució i va encadenar diverses majories absolutes a l’ajuntament de la capital del Montsià.
Roig sempre ha mantingut que la seva acció al capdavant del govern de l’ajuntament ha estat “impecable”.
De la primera noticia jo me’n he assabentat minuts abans de començar el ple ordinari d’aquest mes de juny, encara que ningú m’ha nomenat a l’exalcalde (si al empresari) i m’havien dit que va estar publicada al diari Avui (?)
Duran el ple res m’ha fet pensar que hi hagués preocupació entre els membres de l’equip de govern.

REMEMORANT LA RECONQUESTA PER TERRES D’ARAGÓ

I més concretament pel Nord de Saragossa, terres frontereres amb Navarra. Allí és on hem estat aquests darrers dies. Ens allotjàrem a Sos del Rey Católico, precisament perquè va ser allí on va néixer Ferran II d’Aragó, que es va casar amb Isabel I de Castella, unint així els dos grans regnes de la Península Ibèrica. Però tot això és història i aquesta pot trobar-se consultant un llibre que parli d’aquest tema i també per Internet.

La comarca on es situa Sos s’anomena de las Cinco Villas i és una de les més grans de l’Aragó. Les cinc viles “majors” són: Tauste, Sádaba, Uncastillo, Sos del Rey Católico y Ejea de los Caballeros que és la capital de la comarca. A la majoria d’aquest pobles s’hi poden trobar castells però també esglésies, sobre tot d’estil romànic. Hi ha llocs, com a l’església de San Martín de Tours, que va ser capella del Palau de Sada (on va néixer Ferran) i el castell d’Uncastillo on es projecten audiovisuals explicant històries de la reconquesta d’aquella zona, però també d’altres èpoques de la seva història. També hi ha projeccions als castell de Sádaba, el més impressionant que venguérem, però no estava obert malgrat que el cartell indicava que érem dintre del horari.

Una de les coses que més ens cridà l’atenció va ser quan es parlava de la convivència entre les distintes religions: moros, jueus i cristians. De fet és una cosa que ja coneixíem, ja que a Tortosa, per exemple, també passava. Però al palau gòtic de Pere IV, al costat mateix del castell d’Uncastillo s’hi podia llegir aquestes paraules: La sociedad de la Baja Edad Media era estamental y feudal. “En esta época se utilizaban varias lenguas en la península: castellano, leonés, galaico-portugués, catalán, árabe, etc. y todas ellas se hablaban en la corte”. Ni més ni menys que ara!

En molts d’aquest pobles s’hi poden veure les rajoles indicant on estava situat el barri jueu o call, en català.

A part de les nostres vivències i, sempre que arribàvem a l’habitació del hotel enceníem el televisor per escoltar les darreres notícies. També fullejàvem alguns exemplars de diaris, sobre tot el País, el Periódico de Aragón y la Vanguardia (que era el que parlava més de Catalunya)
Així va ser com ens vàrem assabentar de la mort de la Farrah Fawcett, tot una icona sexual dels anys 70, però sobre tot de Michael Jackson.
Però la notícia per a mi més sorprenent va ser el “relleu” al jutjat de Núles, el que hauria de jutjar a Carlos Fabra, el president de la Diputació de Castelló. Crec que és el 9è des de que es va incoar l’expedient. El nou jutge, Jacobo Pin Gódos, és fill d’un dirigent històric de l’antiga Alianza Popular. Un advocat que representava AP davant la junta electoral. D’arribar-lo a jutjar, algú creu que hi pot haver imparcialitat?

“L’EMPERADOR” SARKOZY, EL “CORTESÀ” BERLUSCONI I D'ALTRES ESPÈCIES

Des del temps de l’Imperi francès, concretament des de 1848, mai cap rei o president de França s’havia adreçat a les cambres legislatives des del palau de Versalles. Sarkozy va trencar motlles com tantes altres vegades. És un president atípic. Malgrat ser de dretes, fins i tot les seves formes d’actuar, per molt progressistes que semblin alguns cops, són típiques de la dreta, de vegades pren mesures que “descol•loquen” als seus opositors, com per exemple que diversos membres del seu govern vinguin dels partits de l’esquerra tradicional de França.
No puc estar a favor de les seves formes, però si ho estic amb el contingut de la frase que va dir ahir (la frase que més ressò ha tingut del seu discurs”: “El burkha no és un símbol religiós, és un signe de submissió de la dona cap a l’home”.
Difícilment trobarem a l’islam societats obertes on els drets dels homes i les dones siguin iguals. Les revoltes actuals de l’Iran, son degudes, precisament a buscar aquesta igualtat. L’Iran és un país complex. Una revolució va derrotar el darrer xa de Pèrsia (que és com s’anomenava l’Iran) i va convertir un país “massa” occidentalitzat amb un país on l’integrisme islàmic va passar a ocupar tot el poder. Ara, les dones, però sobre tot la joventut des dos sexes volen més llibertat. I aquesta llibertat passa per treure's els mocadors i vestir com ho fa la joventut d’Europa. De fet, a la intimitat ja ho fan.
Mentre, a l’Itàlia de Berlusconi, la fiscalia investiga el seu primer ministre (o sigui, al propi Berlusconi) Recordo que davant les darreres eleccions italianes ja opinava sobre aquest personatge. Berlusconi ja havia ocupat el càrrec i com ara, tampoc llavors va passar desapercebut i d’escàndols també en va protagonitzar uns quant, encara que no recordo que ho fossin sexuals.
Ara sí. Les festes a les seves mansions s’han fet famoses. De fet potser caldria parlar més d’orgies que de festes pròpiament. Les noies que hi participaven eren molt joves i boniques. I com que la joventut i la bellesa es cotitzen alt, el primer ministre pagava bones quantitats de diners per poder gaudir dels seus serveis.
Ara la fiscalia investiga si a les “festes” hi va haver prostitució i cocaïna. Pot sonar estrany parlant d’un primer mandatari, però tractant-se de qui és, la cosa ja no estranya gens.
Berlusconi mai ha estat un personatge discret. Els seus escàndols amb les dones (“pròpies” i les altres) han estat un constant en la seva carrera política. Què passaria si Silvio no controlés la majoria dels grups de comunicació italians? Segurament encara haurien sortit a la llum molts més casos dels que s’han destapat.
A l’hora de la veritat, se’m fa difícil escollir quina mena de mandatari no desitjaria mai per al meu país.
Però a Espanya vàrem tenir un altre “primer” ministre a mig camí entre tots dos en alguns sentits. Encara que mentre va ser cap del govern espanyol no sé li van conèixer “aventures” extraconjugals. Però sí que anys després va sonar un cas, precisament amb una ministra de Sarkozy Rachida Dati que va quedar embarassada de no sé sap qui i alguns mitjans de comunicació la relacionaven amb Josemari. Ell ho nega tot i amenaça amb denunciar (si és que ja no ho ha fet) a qualsevol que ho vagi pregonant. Ara que ja fa 5 anys que no governa, encara treu pit del bé que anava Espanya quan ell n’era el president.
Pobra Europa...

PROPOSTA DE LLEI ELECTORAL I FINANÇAMENT

Divendres passat, el conseller de Governació de la Generalitat i Administracions Públiques de Catalunya Jordi Ausàs (ERC) va remetre un document sobre el nou sistema electoral de Catalunya als diferents partits que conformen la cambra catalana. Quasi que immediatament va ser contestat per Arturo Mas i Duran i Lleida. Des de CiU entenen que Ausàs pretén desviar l’atenció i preparar el terreny de cara al tancament, segons CiU, d’un mal pacte de finançament, més enllà de la xifra final que es pugui acordar.
I ara és quan formulo les dues grans preguntes (quasi que existencials): Han fet els governs tripartits alguna cosa bé als ulls de CiU? I encara millor: Fa ver alguna cosa malament CiU duran els 23 anys de governs de Pujol?
Des del punt de vista convergent, sembla que no. Ni els governs de Maragall primer i Montilla segon amb els suports d’ICV-EUA i ERC han fet res bé (ni ho faran) Ni CiU va fer res malament en el període de 23 anys que va governar Catalunya en solitari. Al menys això és el que es desprèn si escoltes als convergents. Bé, si no recordo malament, Pujol va acabar acceptant que “provablement” amb el tema del seu suport al transvasament de l’Ebre es van equivocar. Però després de tot el que s’ha vist i la insistència dels seu successor en demanar el del riu francès Roine, crec que ho diu de boca cap a fora, ja que segueix pensant que va actuar bé!
Des del PSC tampoc no es que s’hagi rebut massa bé la iniciativa d’Ausàs. Ahir, el portaveu parlamentari Miquel Iceta, a l’entrevista de Catalunya Ràdio (entre les 12 i 2/4 d’1 del migdia) deia que el debat s’ha de començar a principis de legislatura, no quan manca 1 anys i mig per al final. I que diu ICV-EUA? Que si no es porta a terme des del Parlament, “pegaran ma” de la iniciativa legislativa popular (ILP) i ho portaran fins el parlament de Catalunya. Recordem que Ciutadans pel Canvi (integrats dintre del propi PSC, avalaven la ILP.
El que queda clar és que alguna vegada s’ha de començar. Sigui ara o sigui a l’inici de la novena legislatura. De manar CiU, l’abordarà? Tinc els meus dubtes.
Fixeu-vos bé que els dos grans temes de les dues darreres legislatures han estat l’Estatut amb Maragall i el finançament amb Montilla. I queda la llei electoral com a tercer sense saber qui serà el pròxim president.
Tots tres temes que CiU, en el seu moment, no va saber (o no va voler resoldre) Mai ho sabrem si va ser perquè sabia que eren temes que els podia desgastar electoralment (com els hi està passant ara i també li va passar factura a Maragall) o simplement va ser perquè ja els hi anava bé com estaven.
Al final de l’etapa de Pujol, CiU sabia que calia abordar una reforma de l’Estatut i no ho va fer. Si s’hagués tancat amb Madrid un sistema de transferències adequat, no estaríem parlant ara d’això ni discutint els tres socis de govern. Potser un sistema com el del País Basc o Navarra no podia ser (concert econòmic) però alguna cosa que s’hi assemblés. CiU mai va saber negociar amb Madrid un bon sistema de finançament. Cada vegada mirava de millorar una mica respecte l’anterior, però mai va arribar ni a un model ideal ni a res que s’hi assemblés.
La prova d’això ens la dóna avui el Periódico de Catalunya. A la pàgina 20 hi podem llegir: “Catalunya hauria de retornar diners a l’Estat l’any 2010”. I segueix: “Serà el primer cop que els avançaments de Madrid superen la recaptació real” i “La fórmula va aportar el 2008 un 2 % menys d’ingressos a les arques catalanes”.
Però ells ho feien tot bé i la resta no tenen ni idea de governar... Tantes vegades ho repetiran que al final la gent s’ho acabarà creient!