Aquesta setmana, concretament divendres passat, llegia al Periódico que l’Aragó obria un nou front de guerra. Si bé les obres d’art sacre de la Franja van ser (i són) una guerra oberta contra Catalunya, en aquest cas no és ben bé contra Catalunya però si contra el català.
Deia l’article (que estava il•lustrat amb la foto d’una manifestació del PP i del PAR amb banderes espanyoles i amb un lema: Nosotros no hablamos catalán) que l’Aragó vol imitar a la Comunitat Valenciana i vol crear la “Academia Aragonesa de la Lengua”. Evidentment per a defensar els seu aragonès, ara castellà. Ja que l’aragonès, com ja us contava una vegada aquí al meu blog, al parlar-vos de Jesús Moncada, és un idioma diferenciat del castellà, però molt poc parlat.
Normalment, als territoris fronterers, ja siguin entre estats o, simplement, entre territoris que parlen llengües diferents, s’hi troben zones a un costat i a l’altre d’aquestes fronteres on es parla una llengua comuna, sovint un dialecte de la llengua “mare” u oficial.
Tenim casos molt eloqüents com Suïssa on es parla fins a tres “grans” idiomes: el francès, l’alemany i l’italià.
Aquí, al nostre país (o estat si voleu) on la varietat de llengües és una riquesa extraordinària, aquest exemple passa sovint. No cal anar a buscar-lo a d’altres territoris, només cal mirar el nostre, de vegades anomenat “quinta província”.
La influència del català a l’Aragó va es del N fins al S del seu territori. També la influència del català va més enllà del riu Sènia i, tot i reconeixent que el valencià té trets diferencial, el gran filòleg Sanchís Güarner, parla del català com la llengua d’us dels vinarosencs.
Tradicionalment, els pobles del Matarranya limítrofes amb la Terra Alta, han tingut més vincles amb les Terres de l’Ebre que amb l’Aragó. La companyia d’autocars Hife (la Hispano de Fuente en Segures) tenia una línea regular que arribava fins Alcanyís.
Quan la xarxa hospitalària no era com la que coneixem ara, era freqüent que els habitats d’aquests territoris acudissin a Tortosa a la recerca d’un remei als seus problemes de Salut. Això també passava amb les poblacions del N de Castelló on, també molts d’aquests pobles estaven comunicats amb Tortosa per línies regulars de transport terrestre.
Tornant a la Hife, el seu nom delata la seva procedència, ja que la font “en Segures” es troba a Benassal. Jo encara recordo quan es denominava a una de les seves línies con el “cotxe de Benassal”. També, l’autobús de la Sénia que passava per la Galera, sortia, en primera instància, de Rossell.
Aquí al nostre territori (incloent-hi les poblacions que es situen més enllà dels límits administratius), que no ens parlin de diferències de parla, ni tan sols de costums, caràcter, etc. penso que som una unitat prou homogènia i amb més característiques pròpies que ens uneixen que no que ens separen. Bona mostra del que estic dient la tenim en la creació de la mancomunitat de la Taula del Sénia que agrupa poblacions dels tres territoris històrics: Catalunya, València i Aragó.
A principis de setmana vaig conèixer un senienc que em parlava amb tota normalitat dels masos que hi ha passada la Sénia i camí de la Tineneça de Benifassa i que, indistintament es poden trobar al costat valencià del riu o al costat català. Quan passada la Sénia creues el riu i t’endinses a l Tienessa, sempre havia cregut que ja em trobava al País Valencia, fins que t’introduïes al Parc Natural dels Ports i, allí sí, que et tornaves a retrobar amb Catalunya. Tal com em va explicar Roberto, ben bé no és així.
També la noia que regenta en l’actualitat la fonda la Morena de la Pobla ens deia si fa o no va, el mateix el mes passat. Ella havia estudiat a la Sénia i entenia que el català i el valencià eren una mateixa cosa.
Només postures de persones intransigents i sovint amb motius força interessats, volen crear unes diferències que, entre la gent, no existeixen.
Voldria acabar donant un toc d’atenció a aquest tipus de polítics. Que ens deixen en pau!
