PARLEM SOBRE ELS POLÍTICS

Parlar sobre els “polítics” vol dir parlar sobre mi mateix i sobre molts amics i amigues que tinc (i d’altres “no tant” amics ni amigues)
I vull parlar de “polítics” en general, sense concretar en ningú i sense individualitzar tampoc en ningú.
I perquè vull parlar de “polítics”? L’enquesta que es publica avui, encarregada per la pròpia Generalitat de Catalunya i realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió, em dóna peu per a fer-ho.
Per exemple el Periódico li dedica la primera pàgina de la secció política amb el següent títol: “La corrupció converteix la política en el segon problema dels catalans”. I la notícia comença així: “El nivell d’insatisfacció dels catalans amb la política i els polítics s’ha disparat l’últim anys...”.
La insatisfacció amb la política i els polítics només ha quedat al darrera de “l’atur i la precarietat laboral” i davant d’altres preocupacions com “el funcionament de l’economia” (en tercer lloc), la immigració (en quart; tot i els que s’ha arribat a parlar amb el tema de Vic...), les relacions entre Catalunya i Espanya (en cinquè lloc; tot i els referèndums sobiranistes...) o la inseguretat ciutadana (en sisè)
Per tant, tots els que d’una manera o un altra ens dediquem a la política, cal fixar-nos molt amb el resultat de l’enquesta i fer-nos-ho mirar...
Evidentment, com passa quasi sempre d’anàlisis i de conclusions se’n poden treure tantes (o quasi tantes) com ciutadans hi ha. Però alguns aspectes negatius són clars i evidents i cal, més d’hora que tard, mirar de canviar per millorar aquesta imatge.
Però a l’hora de preguntar-se si tots els polítics donem aquesta imatge, vull pensar que no; que uns la donen més que els altres. Però també n’hi ha d’haver que no donin gens de mala imatge, es a dir, que la donen bona. Encara que, com no “plou sempre a gust de tots”, trobar una qualificació de plena satisfacció seria més que improbable.
En primer lloc, la referència dels ciutadans quan es parla de “polítics” la tenen amb el líders dels partits més importants i amb el càrrecs que ocupen llocs de responsabilitat. Després, localment (es a dir, els ciutadans de cada ciutat i poble) podran valorar els seus polítics locals d’una manera individualitzada i particular. Per exemple, què respondria jo si em preguntessin sobre l’alcalde de Riudellots de la Selva, posem per cas... Què m’expliqueu a mi sobre qui és aquest senyor o potser, senyora!
Per tant, la imatge pública dels “polítics” (de tots els polítics) la donen els polítics coneguts els que dia a dia surten als mitjans de comunicació i dels que se’n parla. Però aquesta imatge (mala imatge) la transmeten sobre tota la classe política, siguem o no coneguts del gran públic.
Però encara hi ha uns altres polítics que ajuden a (i de quina manera!) que els ciutadans ens valorin de la forma que ho han fet a l’enquesta: els corruptes.
Molts d’aquests han aconseguit passar desapercebuts (o quasi) fins el dia que els han enxampat robant els diners dels seus conciutadans. I per això no cal que els trobin amb les “mans dintre de la caixa forta”, ja que també són diners dels ciutadans aquells que l’empresari de torn els hi dona per a que requalifiquin uns terrenys per fer-hi una urbanització. A la curta o a la llarga, això encarirà els costos i sempre qui ho acabarà pagant és el comprador.
Però encara hi ha una altra cosa que el ciutadà desaprova dels polítics: Que en lloc de resoldre els grans problemes de la societat es dediquin a criticar-se els uns als altres amb aquell argument de “I tu més...”.
Quan la societat demanda solucions, se’ls hi ha de donar solucions i no bones paraules i gestos cap a la galeria.
Però si, com es desprèn de l’enquesta, el segon problema son els “polítics”, potser el que caldria canviar és a una bona part de la pròpia classe política. Però com fer-ho?
A les eleccions, els ciutadans, voten i n’hi ha que es queden al “carrer”. Però és evident que no tots, ja que els valoracions del líders no son coincidents entre els ciutadans i afiliats del propi partit.
Potser la “purga” hauria de ser interna i convincent!

DE FANTASMES I FANTASMADES

Avui, en veure el Periódico, m’he sorprès quan he vista a la portada unes declaracions fetes pel conseller d’Innovació, Universitats i Empresa Josep Huguet qualificant de “fantasmada d’Hereu” la iniciativa de l’alcalde de Barcelona de voler organitzar una Olimpíada d’Hivern per al 2022. Després he vist que, a la contraportada del mateix diari, qualificaven Huguet a la “baixa” per aquestes declaracions.
Com he dit tantes vegades, els d’ERC, un dia els toca govern i un altre oposició. Però Huguet no és dels que acostuma a sortir a fer oposició, potser per això la sorpresa encara ha estat més grossa.
Ja sé que una cosa és el govern de la Generalitat i l’altra l’ajuntament de Barcelona on, ERC, ara sí, està a l’oposició per voluntat pròpia ja que el seu cap de llista, Jordi Portabella, així ho va decidir, fossin quins fossin els seus motius.
Jo entenc que l’anuncia de voler portat uns “jocs d’hivern” a Barcelona feta per l’alcalde Hereu, va poder agafar amb el “peu canviat” molts dels seus adversaris polítics i potser no tant adversaris. Vaja, a tot el món. Però la idea, personalment, no em sembla malament.
I perquè no em sembla malament? Molt senzill. Perquè a la ciutadania se’ls hi ha d’anar renovant la il•lusió cada cert temps. Barcelona, com a capital de Catalunya, ha de fer de motor de tota la resta del principat i sé li ha d’exigir que vagi fent coses importants per a poder seguir atraient per al nostre país tant turisme, com comerç i indústria i tot allò que pugui fer falta...
El qui han estat crítics en Hereu li retreuen el fracàs del Fòrum de les Cultures i les pèrdues que va generar. Però va crear il•lusió i va aconseguir recuperar el camp de la Bota, un dels llocs més degradats de Barcelona. I mireu, a mi em va agradar. Jo hi vaig anar fins a tres vegades i, pregunto: Tots els detractors poden dir que hi van anar encara que només hi fos una vegada?
En cavi, per a la gent dels Pirineus, que completaran la candidatura per als Jocs Olímpics d’hivern de 2022, si que els ha creat il•lusió i noves expectatives i, majoritàriament (sembla) estan d’acord amb l’alcalde de Barcelona.
Jo només li demanaria a Hereu dues coses. La primera (i ja s’ha dit de forma reiterada), si finalment s’acaba organitzant l’esdeveniment, és que sigui sostenible mediambientalment parlant. Ja sabeu que sovint s’ha qüestionat la sostenibilitat de les estacions d’esquí. I la segona és que faci el possible per presentar una candidatura conjunta amb Saragossa i Jaca. I només per allò de que l’altra candidatura es va avançar en presentar-la i està que “trina” amb l’anunci d’Hereu. No vull pensar que s’hauria dit des d’aquí si hagués estat a l’inrevés i Saragossa i Jaca haguessin anunciat ser-ne candidates després de fer-ho Barcelona.
Dissabte Hereu estarà per terres ebrenques. Té previst un dinar a la Ràpita i, per la tarda, una breu estada a Amposta. Si tinc ocasió penso felicitar-lo per la iniciativa i només li diré que llàstima de no haver pensat amb nosaltres ja que amb la neu que ha caigut aquest any, guardant-la i afegint la que pot caure fins el 2022, potser també podríem fer pistes d’esquí amb garanties per a poder ser-ne subseu olímpica.
(Evidentment faig broma)Ah!, m’oblidava de parlar de fantasmes. Bé, no cal... tothom en coneix i saben com actuen...

LA SÍNDROME D’ESTOCOLM

Simultàniament a l’escriptura d’aquesta entrada, al teatre la Llanterna de Móra d’Ebre s’està fent una assemblea informativa sobre els MTC (Magatzems Temporals Centralitzats) o per a que ens entenguéssim tots: sobre els cementiris nuclears.
Quan vaig veure el cartell de l’assemblea al blog d’Alego, li vaig deixar un comentari que el posaria jo també al meu blog i aquí ha estat durant uns dies. Llavors, Glòria també va deixar un comentari al meu convidant-me a visitar “Volem viure a Flix”.
Penso que una de les coses més dignes del ser humà es poder viure allí on li plagui i, si a sobre, és la terra dels teus sentiments, encara millor. Ja no parlo de terra de naixement, perquè hi ha que viuen a un ou indret i s’han acabat integrant tant, que ja la consideren casa seva.
És lloable que la gent de Flix vulgui viure a Flix o que la d’Ascò vulgui quedar-se al seu poble. Però molt em temo que el preu que estan disposats a pagar és molt alt. Massa alt!
I ho diré de forma molt vulgar i potser impròpia amb mi: Voler viure rodejats de merda potser rendible econòmicament, però insostenible mediambientalment parlant.
A la part N de la comarca de la Ribera d’Ebre, fins ara, les centrals nuclears i les químiques han deixat molts diners. Diners en forma de jornals, subvencions, ajuts, etc. I els ciutadà “mig” s’ha acostumat a viure amb un ritme de vida que, segurament, no tenen molts pagesos de només uns quilòmetres més avall.
Això m’ha donat a pensar i, he arribat a la conclusió que potser, molts d’aquests ciutadans, estiguin vivint la síndrome d’Estocolm que, per si algú no ho sap, significa, aplicat als segrestos, “una forta dependència del segrestat cap al segrestador”.
Vull entendre a totes les “glòries” de la ribera d’Ebre, però potser “elles” també tindrien que entendre als ciutadans que voluntàriament i sense pressions ni interessos de cap mena, s’hi oposen.

(Foto de Joan Revillas per al Periódico de Catalunya)

LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE JOSEP GONZÁLEZ

José González, el president de PIMEC, és un home important. No és extraordinàriament important ni molt important, és simplement important. Ho és fins el punt de concedir entrevistes, donar conferències o inaugurar fires (va inaugura la d’Amposta de l’any 2008) Però també per a que una cadena de ràdio d’àmbit nacional (la SER) es fes ressò ahir de les declaracions que va fer aquí a Catalunya.
Quan una persona és important, ha de tenir molta cura del que diu i com ho diu, perquè sempre hi ha qui les pot criticar i, el que es molt més greu, interpretar malament o incidir en la persona que les ha escoltat. Mireu sinó les declaracions que va fer el bisbe de Sant Sebastià, monsenyor Munilla sobre les víctimes d’Haití i la pèrdua de fe per part dels cristians.
Les declaracions que va fer ahir Josep González es referien a la immigració i l’increment de la delinqüència (pareix que es referia a Barcelona...)
Evidentment, va haver qui les va escoltar primer que jo i ja li va contestar. La primera qualificació és que són demagògiques.
No tots els immigrants són delinqüents ni tots els delinqüents són immigrants. La delinqüència, sigui organitzada o no, és inherent a la condició del ser humà i la hi ha des de que existeix la nostra espècie. O és que no hi havia delinqüència fa 50, 25 o 10 anys? I els gitanos? Abans els delinqüents pareixia que tots eren gitanos.
Quan fa del bum de la immigració al nostre país? 10 anys? 10 anys des de que van començar a arribar en massa ciutadans de l’Àfrica, de Romania o de l’Equador? I abans? És que no hi havia xarxes mafioses russes que actuaven a la Costa del Sol? O xineses? O colombianes? O les pròpies del nostre país...
Però el que passa ara és que hi ha molt d’atur i els carrers estan plens “d’aquesta gent” (com els diu despectivament la gent d’aquí) I no només els carrers, també els centres hospitalaris, col·legis i dependències administratives de tot tipus.
Entenc que hi hagi preocupació i més ara que molts “s’han de buscar la vida” en activitats il·legals. Però, si us plau ¡No posem tothom dintre del mateix sac!
Ahir mateix, vaig comentar amb un amic pagès les paraules de González i, de seguida, em va mostrar la seva preocupació pels qui roben les olives. ¡Les olives i altres productes agraris! I els fils de coure o qualsevol altra mercaderia que sigui susceptible de ser venuda i treure'n uns bons euros...
Però jo conec gent d’aquí que robaven olives ja fa anys. Així com d’altres utensilis agràries (fins i tot n’hi havia de la meva família) I, un amic que treballa a Endesa de Tarragona, ja fa anys que em va parlar dels robatoris de coure de les línies d’alta tensió.
Si tenim que controlar la delinqüència (la d’aquí i la que ens ha vingut) no només falta més policia, sinó també més jutges i més personal de justícia. Perquè sí, és veritat que quan arriben els immigrants el que no pot fer-se és fer-los passar per una espècie de colador i separar els bons dels dolents. I estic d’acord amb que hi haurien d’haver convenis amb els països d’origen per a que fossin aquells els que se’n facin càrrec dels ciutadans del seu país que haguessin estat jutjats i condemnats per la justícia espanyola.
La presidenta del PP català, la Sra. Alícia Sánchez Camacho va fer, ahir també, unes declaracions amb la mateixa línia, Però la Sánchez Camacho és una política catalana que representa a la dreta més dura i casposa d’aquest país i, en un any d’eleccions, és normal que faci aquesta mena de declaracions.
El Sr. Gonzàlez, no. Ell representa a una part de la patronal catalana i des d’aquest organisme no s’hauria de fer ni política ni parlar així... Per molt convergent que sigui!