ESTRETES RELACIONS

Aquests dies el Periódico de Catalunya ha anat publicant diverses informacions periodístiques que relacionen directament el cas Palau amb el partit liderat per Artur Mas.
Segons aquestes informacions, on hi ha diverses proves documentals de les anotacions fetes per Gemma Montull, la que era la directora financera de l’entitat, del comptes del Palau de la Música s’haurien desviat fons destinats, presumptament, al finançament il•legal de Convergència Democràtica de Catalunya. La major part d’aquests diners haurien arribat primer a l’entitat presidida per Fèlix Millet de la constructora Ferrovial i Millet hauria fet de “repartidora”.
Sé sap que part dels diners que van arribar al CDC es van destinar a pagar “propines” a la policia local de Barcelona. La qual cosa no deixa de sorprendre, ja que, ara mateix, no em ve al cap per quin motiu es poden donar diners als agents de l’ordre si no é per fer “ulls grossos” en temes d’aparcament u altres relacionats amb el trànsit rodat u ocupació de la via pública.
El més sorprenent, però, ha estat la tèbia resposta d’alguns líders de la formació nacionalista. Mentre el “Cid” Pujol va sortir a donar explicacions el mateix dia que es commemorava el 50è aniversari dels coneguts com a “fets del Palau” on ell va ser un dels protagonistes, per part de la direcció actual a qui li va tocar “per torn”, va ser Felip Fuig que, com és evident, tant un com l’altre van negar els fets.
En canvi Arturo Mas ha optat per “donar tot el protagonisme” als seus, es a dir, a amagar el cap baix de l’ala i no dir res...
Si fem memòria retrospectiva, ens recordarem de quan Maragall era el president de la Generalitat i, en un aïrat debat parlamentari, davant l’actitud de Mas, va sentenciar amb aquella famosa frase: “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu el 3 %”. Maragall, segons fonts molt fiables es va quedar curt...
Què hi havia uns “estreta” relació entre el antics dirigents del Palau de la Música i la cúpula directiva de CDC? Era més que presumible. Potser per això, alguns membres de Convergència d’Amposta van tenir aquella reacció desmesurada, amb fortes sortides de to, quan els socialistes locals “ens vàrem atrevir” a preguntar sobre el “grau d’execució dels convenis signats entre l’ajuntament i el Palau”...
En quan a les relacions que puguin tenir algunes empreses constructores (com he dit Ferrovial en seria una, però no la única) i CDC, també es fa força evident a la nostra ciutat.
Perquè sinó, en períodes electorals, algunes constructores locals posen propaganda electoral de CiU a les seves tanques? Serà perquè els propietaris d’aquestes empreses tenen el carnet de Convergència?
Segur que només és una coincidència...
Quan el riu sona... I sinó, perquè no han amenaçat el Periódico de posar-los una querella?

ASSEMBLEA DE DELEGATS DE LA FSP-UGT

Per avui a les 12 estava convocada l’assemblea de delegats de la FSP-UGT de les Terres de l’Ebre als saló d’actes de la UNED a Tortosa (antic banc d’Espanya)
L’assemblea ja estava programada abans de que Zapatero anunciés les dràstiques mesures que afecten als treballadors públics i als jubilats i havia de comptar amb la presència d’Encarna Fernández, la nova secretaria general de Catalunya.
Cal agrair que l’acte ha començat amb una puntualitat anglesa, però la secretaria general, finalment, no ha pogut assistir, ja que s’ha tingut que desplaçar a Madrid, ja que el dia a la capital d’Espanya es presentava “mogudet”.
Fent constat als secretari general de les TT.E. Valentí Marin, hi eren presents, el secretari d’organització de Catalunya, Miguel Ángel Sánchez i també el secretari d’administració local.


El primer en prendre la paraula ha estat Valentí que, en una línia molt política ha explicat com es va produir la crisi actual i les mesures alternatives que s’haurien pogut arribar a prendre en lloc de fer-nos pagar als funcionaris i la resta d’empleats públics i també als pensionistes les conseqüències de la crisi econòmica. Ha dit de fer tributar més a les societats d’inversió mobiliària (més conegudes com a SICAM) que mouen molts diners i que pràcticament no tributen. També ha parlat de suprimir algun ministeri, com els de Cultura, Sanitat i Igualtat. Els dos primers perquè té totes les competències traspassades a les comunitats autònomes i el tercer, ha dit, “podria convertir-se amb una direcció general”. Ha estat força contundent quan ha dit que l’actual govern de Rodríguez Zapatero no s’ha atrevit a actuar contra els que van provocar la crisi (la banca) i als qui, l’any 2008, va ajudar i, en canvi ara, no s’atreveix a demanar-los el sacrifici que caldria que fessin. També ha arribat a suggerir l’abolició de la Corona d’Espanya.
El secretari d’administració local ha estat dels tres qui ha fet una xerrada més tècnica, explicat (fins on sé sap) com pot arribar a afectar-nos la retallada.
Finalment, el secretari d’organització ha parlat de les mesures que cal prendre, però també les que prendran els sindicats contra una “solució” injusta per part del govern. Aquestes mesures serà la presentació de recursos contra un “decret” al considerar que no pot afectar mai una llei com és la de pressupostos, ja que l’increment dels sous públics està aprovat per les Corts Generals i publicat a la llei de Pressupostos de l’Estat per aquest 2010.
Finalment s’ha obert un tor de paraules on s’ha demanat a la mesa l’aclariment de determinats aspectes com ara “que es retallarà exactament del sou dels funcionaris”. Cal dir que la nòmina dels funcionaris és força complexa ja que es composa, bàsicament, de sou base, complement de destí, complement específic i triennis.
En sortir de l’assemblea he pogut escoltar diverses veus crítiques amb el calendari de mobilitzacions preparat pels sindicats, al creure que seran molts els funcionaris que, després d’una retallada en la nòmina no voldran fer vaga ja que significarà una altra disminució dels sou.
Caldrà seguir-ho de prop i anar esperant esdeveniments, ja que, de moment sembla que tot es força confús.
He escoltat per la ràdio que aquest matí els representants sindicals s’han reunit amb la secretària d’estat de la Funció Pública Consuelo Rumí i, pràcticament no els ha aportat cap novetat, per acabar emplaçant als assistents a escoltar les declaracions de Zapatero aquesta tarda per la ràdio. Un gest que diu molt poc de la directora general.

DON FRANCISCO

L’historiador Joaquim Monclús, a l’article que avui signa al Periódico de Catalunya titulat “la dignitat dels altres ‘franquistes’” parla d’aquells que van tenir que col•laborar amb el règim de Franco sense acceptar forçosament les idees feixistes de l’època.
Això m’ha fet recordar-me de Don Francisco, un dels primers mestres que vaig tenir.
Quan D. Francisco va arribar a l’escola “graduada mixta” de la Galera es va fe càrrec dels alumnes més grans. Per aquell temps a la Galera només hi havia dos mestres i dues mestres (dos homes i dues dones) Com es portava a l’època, els homes ensenyaven els xiquets i les dones a les xiquetes. Un mestre (o una la mestra) es feia càrrec dels més petits (petites) i els altres dels més grans.
Podies entrar a l’escola a partir dels 4 anys. Encara que n’hi havia algú que ho havia fet als 3 i, normalment, quan feies els 10 ja passaves a l’escola dels grans. Llavors a classe s’ensenyava les “enciclopèdies” Álvárez. Els cursos van arribar després... De fet jo vaig passar directament a 4t.


M’explicava el meu pare que D. Francisco va haver de fer durant molts anys de pagès. Ell era fill de Santa Bàrbara i, per aquella època, als pobles no hi havia tanta gent en carrera (o estudis) com ara. Només uns pocs, els més bons o els que, a casa, més diners, podien arribar a estudiar i treure’s la carrera.
El meu pare havia vist a D. Francisco sovint llaurar darrera d’un matxo. Finalment, vulguis que no, va haver de jurar el “Principios Fundamentales del Movimiento” per poder exercir la seva professió d’ensenyat.
A classe mai ens va parlar de política, ni tant sols va arribar a insinuar mai res. No cal ser massa intel•ligent per comprendre-ho. La repressió franquista era tant gran, que d’haver dit alguna cosa, en el cas d’haver transcendit a segons quines esferes (inspecció d’estudis, alcalde, etc.) l’acomiadament hauria estat fulminant. Després, tampoc teníem l’edat necessària per a comprendre segons què.
Als 11 anys jo me’n vaig anar a Ulldecona i D. Francisco va continuar a la Galera fins que es va jubilar.
El seu fill Javier va ser, durant molts anys, el director de l’oficina de Santa Bàrbara de Caixa Tarragona (Caja Provincial de Tarragona), fins que el van ascendir a cap comarcal. D. Francisco solia acudir diàriament a la sucursal de la plaça Cid i Cid a llegir el diari i fer-la petar amb els amics i coneguts.
Un dia, després de molts d’any, vaig entrar a l’oficina. Enseguida vaig saludar-lo, com ho feia tantes vegades quans ens trobàvem pel carrer. Jo ja tenia més de 30 anys i ja estava ficat en política, la qual cosa, suposo, no era cap novetat per ell. Em va explicar que quan Convergència i Unió es va voler expandir pel nostre territori (recordo que la força més votada a les primeres eleccions que va guanyar Pujol a les nostres comarques va ser Unión del Centro Democràtico de Suárez) el van anar a buscar per ser-ne el seu representant local i, segurament, hauria estat el cap de llista a les municipals.
D. Francisco els hi va dir que estaven molt equivocats amb ell. Que les seves idees no “anaven per aquí” i, en bones paraules va rebutjar l’oferiment.
D. Francisco Favà Pla, era un republicà convençut que va haver de “col•laborar” amb la dictadura per poder fer allò que més li agradava: ensenyar els infants.

(A la foto, la seu de l'ajuntament de la Galera on eren fins els anys 90 les escoles públiques, abans escuelas nacionales)

CARTA DE UN FUNCIONARIO A SU BANCO

Muy señores míos:

Por la presente lamento comunicarles que he decidido pagar un 5% menos en el recibo mensual de la hipoteca que tengo con su banco. Ha sido una decisión difícil pero me es imprescindible recortar gastos para salvar mi economía particular y reducir mi déficit.

En situaciones como ésta es cuando todos debemos arrimar el hombro por lo que les pido comprensión y solidaridad.

Al fin y al cabo yo, como el resto de ciudadanos, colaboré en su día en la inyección de liquidez que recibieron ustedes para salvar el sistema financiero.

En realidad me he visto forzado a tomar esta decisión porque mis padres, al ver el saldo de mi cuenta corriente, temen verse en la obligación de dejarme dinero y ustedes, como banqueros que son, saben mejor que nadie que no tiene sentido poner capital si no es para conseguir pingües beneficios.

Me he informado y sé que es lícito tomar este tipo de decisiones de forma unilateral y sin previa negociación (Hay precedentes, ver declaraciones del Presidente del Gobierno en el parlamento el pasado 12 de mayo).

Aprovecho la ocasión para comunicarles que ya dispongo de suficientes sartenes y no necesito que me regalen ninguna más.

Atentamente,

Un funcionario hipotecado.