INCREDULITAT

Potser no per esperats, però el “resultat” d’ahir al Congrés del Diputats em va deixar una mica perplex, fins i tot “tocat”. Com pot ser què a Madrid no siguin capaços de posar-se d’acord els diputats catalans? Tant difícil és consensuar una moció i presentar-la de forma conjunta? Es veu que sí.
Avui, a la premsa, no s’hi troben massa opinions dels diputats en un o en altre sentit. I com sempre sol passar, segons el “color” del diari, ho analitza d’un manera. El Punt, per exemple, titula. “El PSC vota contra si mateix i fracassa amb el PSOE”, en al•lusió a que no van ser conseqüents a l’hora de votar: mentre a Catalunya van votar, a proposta del President Montilla, el preàmbul de l’Estatut, a Madrid no va se així, cal suposar que per imperatiu del PSOE, de qui estant massa (i subratllo la paraula massa) supeditats.
En canvi, el Periódico de Catalunya ho veu des d’un punt de vista més “neutral” i titula: “Fiasco català a Madrid”. I subtitula: “La unitat catalana sobre l’Estatut salta pels aires al Congrés”. I parla de retrets mutus entre els dos principals partits, PSC i CiU.
Hi ha, no obstant, un article de Joan Tapia titulat: “Quan el PSC té raó” que analitza les conseqüències de presentar mocions separades. Segons Tapia, haver presentat una moció conjunta dels partits catalanistes (PSC + CiU + ERC + ICV-EUA) no era cap garantia d’èxit, ja que hauria calgut consensuar-la amb el PSOE per poder ser aprovada, ja que, evidentment, amb el PP hauria estat del tot impossible, Aquesta ruptura fa ver que, finalment, no fos aprovada cap de les dues mocions al no comptar amb els suports necessaris.
Si jo com a polític em mostro, tal com dic al títol, “incrèdul” i més avall, “perplex”, ¿com es mostrarà el ciutadà “de peu” que no estigui massa posat en política i hi vagi de “bona fe? Escèptic davant els polítics? Estupefacte per la situació?
Hi ha qui pensa que tota aquesta situació ve creada per la proximitat de les eleccions autonòmiques. ¿Canviaria el resultat si en lloc d’estar a pocs mesos de unes eleccions, estiguéssim a dos anys vista (per exemple) dels comicis autonòmics? Penso que no. Entre alguns partits catalans hi ha massa recels i alguna cosa més. Per exemple entre el PSC i CiU. I en altres, com ERC, massa ambigüitat (la famosa equidistància)

LA TRANSPARÈNCIA DELS MUNICIPIS

Llàstima! A la llista només hi surten els 110 municipis més grans d’Espanya. Pel que veig, són els que tenen una població superior als 100 mil habitants.
A l’estudi (publicat al diari Público) s’han analitzat diverses “variables”: informació sobre la corporació municipal (o sigui els regidors), relacions amb els ciutadans i la societat, transparència econòmico-financera, transparència amb les contractacions de serveis i transparència en matèries d’urbanisme i obres públiques. Tot a l’any 2010.
També hi ha una classificació global que encapçalen conjuntament els municipis de Bilbao, Gijón, Ponferrada, Puerto de Santa María Sabadell i Sant Cugat del Vallès.
Si voleu veure tots els llistats estadístics, premeu aquí.
Per a mi seria força interessant veure un estudi similar sobre els municipis de les nostres comarques. Potser ens emportaríem més d’una i més de dues sorpreses.

LA FOTO DEL DIA, UNA FOTO DE 1932!

Diuen que les modes tornen. Les reivindicacions, també.
El temps passa o s'atura? Potser hi ha qui està capficat en que s’aturin, al menys les coses importants per a Catalunya!

REFORMAR LA CONSTITUCIÓ

La Constitució espanyola necessita ser reformada. Des de la seva promulgació l’any 78 fins el dia d’avui, han passat quasi que 32 anys i, des de llavors fins ara, la societat espanyola ha canviat molt i, sobre tot ha avançat.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha posat de manifest la necessitat del canvia i ha posat sobre la taula un debat que ja dura massa. És evident que abans es parlava de petits retocs: successió de la corona d’Espanya (encara més si el segon fill dels prínceps hagués estat mascle), reforma del Senat per a convertir-lo en la cambra de representació de les CC.AA. i poca cosa més.
Ara s’ha demostrat que la reforma ha de ser en més profunditat. No n’hi ha prou en aspectes puntuals, sinó que ha de permetre modificar lleis orgàniques (l’Estatut n’és una), sobre tot, per a modernitzar moltes de les estructures d’aquest país.
Però per a reformar-la cal una majoria de les 3/5 parts del diputats del Congrés, la qual cosa posa molt cosa amunt si no hi ha un pacte ampli entre els diversos grups que composen la cambra baixa.

Així, ara com ara, em sembla impossible mentre un dels grans grups del Congrés no hi estigui d’acord. Estic parlant, evidentment, del Partit Popular. I no deixa de ser curiós... L’hereu de l’antiga Alianza Popular que l’any 78 va promoure el “no” a la Constitució (com per exemple un botó, tenim el cas d’Aznar que escrivia articles postulant-se pel vot negatiu), ara resulta que són els màxims valedors de la Carta Magna.
Una mica (salvant les distàncies, moltes distàncies) també passa amb Esquerra Republicana de Catalunya que pareix que seguin els més agreujats amb la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya. És evident que ells no el van votar, perquè, entre altres coses, no era el que havien votat al Parlament de Catalunya, però a l’hora de tancar files i manifestar-se per la sentència, van ser el primers (o dels primers, no vull que ningú s’enfadi)

I mireu, no puc fer-hi mes. Tot aquest enrenou de la reforma de la Constitució ha fet recordar-me d’una sèrie que va emetre Tele 5 l’any 2001. Diu la Wikipedia que va deixar-se d’emetre per la poca audiència que tenia. Personalment ho poso en dubte. Estic parlant de la sèrie anomenada “Moncloa dígame”. Eren els temps de la política absolutista d’Aznar i jo crec que va ser degut més a les pressions de la Moncloa que no la poca audiència el motiu de la retirada del programa de la graella televisiva.
Recordo que era sobre els funcionaris del palau presidencial del cap de l’executiu espanyol. Quan suposadament sortia Aznar, aquest estava envoltat de tants escortes i, per la seva estatura, mai es podia veure.
També hi havia dos gossos (o gosses): Democràcia i Constitució. La Democràcia era dòcil i tothom la podia tocar. Mentre la Constitució era tant agressiva que era “intocable”.
Després de 8 anys... I de 32, la Constitució segueix sent intocable per als de la dreta nacionalista espanyola.

(L'acudit el publica avui el Periódico de Catalunya i és del mestre Ferreres)