LOS PÁJAROS AZULES DE MANOLO MÉNDEZ

Anit, a la sala d’adults de la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta, l’amic Manolo Méndez presentava el seu primer llibre.

La presentació de l’autor va anar a càrrec de la regidora d’Ensenyament de l’ajuntament d’Amposta Isabel Ferré, amiga personal de Manolo y la del llibre de Núria Gil, dinamitzadora cultural i també bona amiga de l’autor.

La sala estava plena de gent. Com poques vegades es pot veure a l’hora de presentar algun treball literari.

“Los pájaros azules”, com he dit, és la primera obra de Manolo Méndez, un malagueny de naixement i un ampostí d’adopció i com aquell que diu, “de tota la vida”, ja que des dels 7 anys que està vivint entre nosaltres.

L’obra és una sèrie de 28 narracions curtes, de les quals, el llibre n’agafa el nom d’una d’elles.

Segons Núria Gil, al llegir l’obra es descobreix a l’autor més intimista. Algunes de les narracions estan escrites en primera persona del singular, d’altres en la primera del plural. Manolo explica històries d’amor, de desamor, de cinema.

El llibre està imprès en una bona qualitat i hi destaquen tant la portada com les diverses làmines que hi ha cap al final, tot dibuixos originals dels seu amic el pintor i escultor Josep Niebla de qui, durant molts d’anys, Manolo, en va ser-ne el marxant.

Com sempre, Clara, de la llibreria la Gavina hi era present i venia els exemplars a 20 euros i, com és costum, l’autor, en acabar la presentació els dedicava als assistents que així ho volien. També es podien adquirir les làmines que il·lustren el llibre.  

“TAMAYAZO” A VALÈNCIA

Dña. Esperanza Aguierre va arribar a la presidència de la Comunitat de Madrid, suposo que tots ho recordareu, gràcies a l’anomenat “Tamayazo”.

El dia de la sessió d’investidura de qui havia de ser el president, Rafael Simancas, que comptava amb una justa majoria sumant els vots de PSM i EU, Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez, de forma, llavors incomprensible, es van absentar de la seu de l’Assemblea de Madrid fent que Simancas no pogués ser proclamat president. Allò va produir una repetició de les eleccions i, incomprensiblement, molts votats d’esquerres es van quedar a casa i va guanyar, amb majoria absoluta, el PP. Després va venir la investidura d’Esperanza Aguirre i etc. etc.

Aquests dies a València s’ha produït uns fets força rocambolesc des que, una bona part dels mitjans de comunicació no se’n han fet ressò, o al menys, jo no he vist.

Els desenllaç l’he pogut llegir per Internet al diari Público i també al Plural.

L’inici dels fets és quan l’exministre de l’interior en els darrers temps dels governs de Felipe González, Antonio Asunción, decideix presentar candidatura per a ser-ne el cap de llista del PSPV-PSOE a les properes autonòmiques de l’any vinent. A Antonio Asunción se’l coneix per haver hagut de dimitir arran de la fugida de Luis Roldán, que va ser director general de la Guardia Civil, al veure’s involucrat en un sonat cas de corrupció a l’apropiar-se de fons reservats del cos armat.

Després de tants d’anys sense activitat política, suposo que a més d’un li va estranyar el retorn d’Asunción. Aquest fet pareixia encaminar-se a la celebració d’unes primàries al si dels partits socialista valencià entre ell mateix i el seu secretari general Jordi Alarte, proclamat l’any passat després d’una dura pugna amb Ximo Puig, alcalde de Morella.

Però abans calia la presentació dels avals corresponents per part de tots dos candidats. Asunción no en va poder reunir prou, ja que molts dels avals van ser anul·lats per irregulars. Senzillament, algunes de les persones que van avalar Asunción no eren militants del PSPV-PSOE. Asunción va amenaçar llavors d’impugnar el procés.

Finalment, i com us avançava, ahir vaig llegir el desenllaç. Les empreses d’Antonio Asunción havien rebut l’any 2008 unes subvencions de la “Xeneralitat” valenciana de 2,9 milions d’euros, la qual cosa fa pensar que darrera de la candidatura d’Asunción pot estar el PP interessat en contrarestar el vot socialista, per evitar així la més que previsible pèrdua de vots que patirà el partit de Francisco Camps després de ser esquitxat com ningú per la trama Gürtel.

Suposo que s’aniran sabent més coses, però de moment, no és poc. 

Més informació: Llegit a Público: "Blanco: 'O Asunción demuestra el pucherazo o tendrà un problema'"

LA VARA DE MESURAR

Certament, la majoria de les persones humanes mesurem els mateixos actes (o similars) depenent de qui els fa.

Normalment si els més propers a nosaltres comenten alguna relliscada, sé la sol justificar i fins i tot perdonar. La mateix relliscada la realitza algú que no és de la nostra estima i sé la critica fins i tot desmesuradament.

Avui crec que no trobat un bon exemple sobre com opinen de casos, per a mi, força pareguts.

El Periódico de Catalunya, censura a l’alcalde de Mont-roig del Camp (comarca del Baix Camp) Fran Moracho López per “promocionar una festa en la qual, bàsicament, es tracta de consumir alcohol amb diversos jocs...”. Quan ja llegeixes la noticia a la pàgina 24 del diari dintre de l’apartat de societat, coses de la vida, veus que el que vol fer l’ajuntament de Mont-roig és promocionar un còctel fet amb els següents ingredients: vodka, cava, suc de taronja (fins aquí força paregut a l’aigua de València), granadina i “un ingredient secret”. Aquest còctel, anomenat “roget” pel color que li dona la granadina, el van inventar els joves del poble fa tes anys i volen que s’acabi convertint amb “la beguda de les festes”.

Si continuem llegint el diari, a l’arribar a la pàgina 39 (de fet sé sap que és la 39, perquè l’anterior és la 38, ja que aquesta no porta número) hi trobem un gran anuncia que obri tot un “monogràfic” de 12 pàgines sobre la “30 anys de mostra de vins i caves de Catalunya” al Moll de la Fusta entre el 23 i el 26 d’aquest mes. Per cert, jo vaig ser a la primera, a la rambla de Catalunya de Barcelona.

I jo pregunto: “Què va a fer la gent a la mostra de vins i caves? Potser van a veure les ampolles? O van a Beure (degustar) el contingut de les mateixes? No es promociona també el consum d’alcohol?”. L’alcohol, base de qualsevol festa, cal veure’l amb moderació, però tampoc cal prohibir de forma taxativa el consum.

Això si, a la mostra de vins i caves hi són presents els principals cellers catalans. Cellers amb tant renom com Codorniu, Freixenet, Pinord, Maset del Lleó, Portell o d’altres més propers con el Celler de Batea o Gandesa de Vins. A més a més hi escriuen articles el conseller d’Agricultura Joaquim Llena i el director general del INCAVI Oriol Guevara. Tot d’allò més oficial i legal.

I tornant als còctels. Me’n he recordat del gran barman tarragoní Boada, tot una figura dintre d’aquest món i que ha guanyat diversos premis d’elaboració de còctels. He estat unes tres vegades al seu bar i té les parets plenes de fotografies, diplomes i retalls de diaris que parlen de la seva dilatada trajectòria. Una de les vegades que va guanyar un premi va ser a la localitat alacantina d’Alcoi i segons consta “per haver fet un còctel amb begudes típiques locals”.      

JUTGES AMICS

No es d’estranyar que el “ciutadà del carrer” pugui preguntar-se (amb raó) si la justícia s’aplica igual per a tothom.
Un des casos que més va cridar l’atenció va ser el cas Palau de la Música on, després de molts de mesos, el jutge que porta el cas encara ha d’arribar a empresonar a Millet i Montull. És cert que, finalment, van entrar a la presó, però per un cas diferent: el cas l’hotel que s’hi volia fer davant mateix del Palau de la Música.
Ahir, un altre jutge, Juli Solanz, va decidir allargar el termini per declarar dels mateixos dos personatges. La fiscalia li demanava que ho fessin pel més que provable finançament il•legal de CDC.
El suport implícit que el jutge Solanz presta a CDC és inestimable. Damunt d’unes eleccions transcendentals com són les catalanes, la imputació sense pal•liatius de CDC podria haver suposat un revés electoral important. Sense les declaracions dels màxims imputats del cas Palau no hi haurà imputacions i, per tant, tampoc desgast de la formació nacionalista.
De totes maneres, encara que s’ajorni el cas “sine die”, els altres partits intentaran treure-hi partit. És el cas d’ERC que ja va anunciar que faria un vídeo explicant la trama financera de Convergència i el cicle de conferències que farien arreu del territori per a explicar també con van anar a parar uns sèrie de milions des d’empreses constructores a la tresoreria de CDC passant pels comptes del Palau mentre Millet se’n quedava una “petita” comissió.
HI ha qui ja veu un paral•lelisme entre el cas que ens ocupa i el de Banca Catalana, una de les principals entitats financeres de Catalunya als anys 70 i principis dels 80.
El cas banca catalana esquitxava a Jordi Pujol, que en va ser directiu de l’entitat. Amb l’arribada a la presidència de la Generalitat, els jutges “van passar de puntetes” pel cas i es va tancar sense fer massa soroll. Jordi Pujol hi va quedar absolt.
Ara es tem que passi el mateix amb la imputació de CDC. Si, finalment, el 28 de novembre CiU guanya les eleccions i governen a Catalunya, es tem que la part del cas palau que els vincula directament amb un delicte de finançament il•legal quedi en un “no res”.
I és que no hi ha res millor que tenir “jutges” amics. “Ahir em vas fer un favor tu, avui te’l torno jo!”