EMBOLICA QUE FA FORT

De vegades la rivalitat és sana. De vegades pot arribar a ser el pitjor dels mals.

A Amposta, des de fa quasi un segle hi ha dues bandes de música: La Lira Ampostina i la Unió Filharmònica (La Lira i la Fila, com sé les coneix col·loquialment) El funcionament de totes dues és idèntic. Les dues tenen un local propi, amb auditori, bar, sala d’assajos. I les dues tenen una escola de música que és el germen de les bandes. Les bandes són la part més coneguda de les dues entitats, però que lis coneix a fons sap que darrera hi ha moltes més coses. També compten amb una gran massa social que els hi dona tot el recolzament necessari per poder funcionar.

Des de fa mesos (un any aproximadament) el departament d’Educació del que és conseller l’Ernest Maragall, subvenciona les escoles de música d’arreu del país. Però amb les escoles de la Lira i la Fila, té un greu problema: no són municipals.

A finals de l’any passat (concretament l’11 de desembre, el conseller Maragall va visitar l’ajuntament de la nostra ciutat i va signar amb els presidents de totes dues entitats, Javier Escrihuela com a president de la Lira i Núria Gómez, per part de la Fila, un acord de “bona voluntat” per poder-los-hi donar aquesta subvenció. Però calia buscar la fórmula adequada per a fer-ho, ja que com escoles privades de música, no tenien encaix dintre de la normativa d’atorgament dels ajuts.

Finalment hi va haver una proposta per part del departament d’Educació: que les dues escoles passessin a ser municipals.

Amb aquesta solució, les dues entitats, segurament, hi perdien alguna cosa, però en guanyaven una altra potser més i important. Mentre que com escoles privades la subvenció era de 300 euros per alumne i any, com a escoles municipals, la subvenció quasi es duplicava.

Han passat prop de 10 mesos i el termini donat per la conselleria s’esgota. I a Amposta no hi ha acord. Mentre la Lira signaria demà mateix, la Fila es mostra reticent a fer-ho.

Mentre, la regidora d’Ensenyament Isabel Ferré, ens deia dijous que si la Fila no acaba acceptant l’oferta, com a regidora es negarà a engegar el procés de municipalització de les bandes. O totes dues o no cap!

Davant d’això, suposo que la Fila no deu de tenir cap tipus de problema de finançament. Amb els temps que corrent és força estrany, però és l’únic motiu que veig pel que estigui en desacord amb la petició d’Educació.

La seva actitud pot fer mal (i suposo que molt de mal) a l’altra entitat. Però potser el que estava parlant al començament, la rivalitat existent entre totes dues és la que comporta la forma d’actuar de la Fila. No voldria pensar que fos per motius polítics, encara que no és descartable.

La regidora ens va dir que fa uns 10 anys les postures eren oposades. Fa 10 anys jo no estava a l’ajuntament, però no crec que la situació fos similar a l’actual. Fins el que jo sé, les subvencions a les escoles de música s’han concedit a partir del govern actual i no tenen precedents anteriors.

Las diez estrategias de manipulación mediática

El lingüista norteamericano Noam Chomsky elaboró la lista de las “Diez Estrategias de Manipulación” a través de los medios de comunicación masiva, que reproducimos aquí y que van desde la estrategia de la distracción, pasando por la estrategia de la gradualidad hasta mantener al público en la ignorancia y la mediocridad.

La estrategia de la distracción El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto 'Armas silenciosas para guerras tranquilas')
2. Crear problemas y después ofrecer soluciones Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.
3. La estrategia de la gradualidad Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.
4. La estrategia de diferir Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.
5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver 'Armas silenciosas para guerras tranquilas')
6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…
7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas')
8. Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto...
9. Reforzar la autoculpabilidad Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución!
10. Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídos y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.  

AVUI S'HA INAUGURAT "LO PASSADOR", EL NOU PONT DE L'EBRE

A les 11 i escaig del matí, Joan Castor Gonell, alcalde de Sant Jaume d’Enveja (PSC) i Gervasi Aspa, alcalde de Deltebre (ERC) es fonien en una forta abraçada al bell mig de “lo Passador”, el pont que, des d’avui uneix les dues poblacions veïnes del delta de l’Ebre. L’abraçada ha tingut un espectador d’excepció: el President de la Generalitat de Catalunya el MH José Montilla Aguilera.

Moments després, i complint el protocol establert, el president Montilla tallava la cinta i el pot sobre l’Ebre, quedava oficialment inaugurat.

Una gran multitud s’ha aplegat a les dues ribes del riu per poder ser testimonis directes d’un esdeveniment únic, històric i segurament que irrepetible per a la gent del delta de l’Ebre. Una gent que només fa uns anys veient el pont més com un somni que no es produiria mai que com una realitat que acabarien veient complida. Segurament, molts dels que avui hi eren presents, un dia podran contar als seus fills i nets que van ser testimonis de la inauguració històrica. Segurament les generacions futures es preguntaran com s’ho feien abans de construir el pont per poder creuar l’Ebre sense haver d’anar a fer-ho per Amposta. I els explicaran que hi havia tres famílies que regentaven cadascuna d’elles una barcassa o transbordador que podia carregar diversos cotxes per a transportar-los d’un costat a l’altre de riu.

A partir d’avui, d’aquestes 3 famílies, només Garriga quedarà com atracció turística i record d’una època ja superada.

Per als amants de les dades, cal explicar que “lo Passador” ha costat 18 milions d'euros i dos anys de construcció. La seva llargada és de 242 metres i l’amplada de 18,9, dividida en dues parts. Sortint de Sant Jaume, la part esquerra, que consta de dos carrils, una d’anada i un de tornada, per a vehicles a motor. La part dreta serà usada per les bicicletes i vianants que vulguin creuar amb finalitats turístiques o, simplement, per a visitar un amic o familiar que visqui al poble veí. 

El pont "lo Passador" és obra dels enginyers Diego Cobo i Jiri Strasky. 

Entre la gent es podien escoltar comentaris de tot tipus. Des d’aquells que havien quedat amb algú per a imitar als seus respectius alcaldes i abraçar-se al mig del pont, fins els que simplement volien creuar-lo per a tenir la satisfacció de fer-ho. Com és el cas d’Eugenio Fumadó, un avi de 85 anys i que li va demanar al seu fill gran, també Eugenio que volia passar des de Sant Jaume a Deltebre. Avui he parlat amb Eugenio i m’ha dit que els seus pares ja l’havien creuat.

No cal ni dir-ho que el President de la Generalitat i els dos alcaldes han estat ben acompanyats. A més dels seus conciutadans, tota una representació institucional i política han volgut, també, ser testimonis de l’acte. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal, acompanyat d’altres càrrecs del seu departament, diversos alcaldes, tant del Montsià com del Baix Ebre, diputats i diputades al Parlament de Catalunya, un senador de l’Entesa, un bon grapat de regidors. Però entre tots ells, deixeu-me que destaqui la presència del Dr. Ramon Espasa i Oliver, conseller de Sanitat a l’època de Josep Tarradellas i originari de Sant Jaume. Per a molts, sobre tot per als polítics més joves, la seva presència els hi passava desapercebuda. Jo els hi he explicat qui era.

Per cert, a la informació que ha donat TV3 sobre la inauguració del pont (Comarques i Telenotícies migdia), cap imatge ni referència a la presència del President Montilla. Després em direu que sóc malpensat!   

29-S

Avui s’ha fet la primera vaga contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

La primera sensació que he tingut, ha estat la de sorpresa. Sorpresa perquè, la veritat, no m’esperava un seguiment tant important com pareix que ha estat (segons els mitjans de comunicació) El sector que més l’ha secundat ha estat la indústria i, segurament, el que menys, l’administració pública. Era d’esperar.

Després d’escoltar per la televisió les primeres informacions i dades, he anat a buscar el diari. Eren quarts d’onze del matí i el Periódico ja estava esgotat. M’han ofert la Vanguardia i he triat Público. M’han dit que diaris n’han arribat la meitat d’un dia normal. També m’han avista de que hi anaven molt poques pàgines. Ja ho havia escoltat. Público ha sortit amb 24 pàgines, es a dir, 6 fulls. I, pràcticament és un monogràfic sobre la vaga d’avui, amb un repàs històrics de la resta de vagues generals que hi ha hagut a Espanya des del restabliment de la democràcia l’any 1997.

Sobre 2/4 de 12 he enfilat cap a Tortosa per assistir a la concentració convocada pels sindicats convocants de la vaga (valgui la redundància) A la ràdio portava Catalunya informació i estaven fent música. He canviat a la SER. Francino i el seu equip estaven allí. Dues trucades. La primera d’una noia que secundava la vaga i es queixava del tracte rebut per l’emissora. Els acusava de “tirar merda contra els sindicats” (literalment) i de criticar de les subvencions que reben de l’estat. Francino s’ha quedat perplex. Li ha preguntat si no s’havia equivocat d’emissora. La jove li ha reiterat que ho va escoltar a la SER. Francino l’ha contradit i li ha dit que mai posarien en qüestió les mesures que pren un “estat de dret” i les subvencions dels sindicats ho eren. Després ha trucat una senyora de Granollers. Ha criticat a la jove que havia intervingut moments abans i ha dit que ella estava en contra de la vaga i dels sindicats. Que de jove també havia segut “revolucionària”, però que ara ja no. I, per a la meva sorpresa, ha donat una noticia sorprenent: “Els piquets informatius cobren 100 euros i el dinar per fer la feia que fan”. Avui no he fet de piquet, però l’any 2002 si que ho vaig fer i, entre d’altres llocs, recordo que varem anar al polígon de Campredó i, concretament a la fàbrica Rehau. No em van pagar ni “cinc”. Potser llavors encara no pagaven...

Abans d’arribar a la plaça del mercat m’he trobat amb un conegut que treballa per al departament d’obres públiques de la Generalitat. M’ha dit que no feia vaga, però que hi estava a favor.

En arribar al mercat la primera cosa que he vist han estat patrulles dels Mossos d’Esquadra. Després m’han dit que també n’hi havia de camuflats entre els manifestants. Res d’estrany.

Des d’una tarima els tres líders territorials dels sindicats convocants: UGT, CC.OO. i USOC, des d’una tarima, s’han adreçat als 300 congregats que hi havia (més o menys)

Entre la gent, algun polític. Daniel Pi, vingut a posta de Reus, repartia exemplars de “Treball”. A primera línia (suposo que per sortir millor a la foto) el senador de l’Entesa Pere Muñoz i al seu costat el regidor de Tortosa Ricard Forés. Algú m’ha preguntat si no n’hi havia de socialistes. També n’hi havia: el sindicalista i exalcalde de Xerta Moises Fabra (també a primera línia) i els regidors de Tortosa Cristina Bel i Jordi Bonilla.

Entre els assistents, diverses cares conegudes d’Amposta: el poper cap de llista d’ICV-EUA, l’exregidora Francesca Valldepérez, el sindicalista i també exregidor Antonio Recio, etc.    

A l’acabar l’acte i després de saludar al secretari general del meu sindicat, Valentí Marin, he marxat amb diversos companys d’un total de 5 que n’hi havia del meu centre de treball.

De la poca informació que donen avui els mitjans, una nota significativa és la baixada del consum d’energia. Força significativa a l’hora d’avaluar una vaga general. De totes formes han dit que la baixada ha estat inferior a la del dia de la vaga de l’any 2002. També normal si tenim en compte que als sindicalistes els costa menys sortir contra un govern de dretes que contra un socialista.

Si, finalment, Zapatero convoca els sindicats a negociar, la vaga podrà considerar-se un èxit. Però si no ho fa, la vaga d'avui no haurà servit pràcticament de res.