ESTAT D’ALARMA

El dia d’ahir passarà a la història de la democràcies espanyola per haver estat declarat “l’estat d’alarma” per part del govern central.

I tot degut a una vaga encoberta i salvatge dels controladors aeris, un dels col·lectius d’elit dintre del món laboral.

Divendres, mentre anava a treballa, ja vaig escoltar com el ministre de Foment José Blanco, referint-se a aquest col·lectiu, deia que “no permetria que, una vegada més, fessin hostatges els ciutadans”. Segurament la magnitud de la tragèdia es veia venir, però, en aquella hora, els principals esdeveniments encara havien de transcorre”.

De fet, divendres, quasi no em vaig assabentar de res més. Encara que fos l’última Fira Amposta com a regidor, tenia un compromís amb l’amic Jesús Ávila Granados que, a Gandesa, tenia previst presentar el llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” (que ja va presentar al Parador de Tortosa ara fa més o menys un any)

Sopàrem al Pinell de Brai i jo estava segut d’espatlles a la televisió, quan un amic que m’acompanyava i que la tenia al davant, va advertir-nos del succés de la vaga de controladors aeris.

Segons els diferents mitjans, entre el 80 i 90 % del col·lectiu van decidir presentar simultàniament la baixa mèdica. Això suposava tenir que cancel·lar, a la pràctica la gran majoria dels vols nacionals i internacionals que tinguessin com a sortida o destinació un aeroport espanyol.

Aquesta situació va fer que el govern sencer, encapçalat pel seu president José Luis Rodríguez Zapatero, s’hagués de reunir en un gabinet de crisi i adoptar una mesura inusual: la declaració de l’estat d’alarma.

A la pràctica, la mesura, va suposar la militarització dels controladors i, per tant, se’ls aplicava el codi penal militar. Acte seguit, molts dels treballadors ja van començar a ocupar els seus respectius llocs de treball, sobre tot a Barcelona i Madrid, els dos aeroports més afectats.

 Això vol dir, ni més ni menys, que la suposada malaltia no era tal, ja que si, de veritat, estàs malalt, a la pràctica estàs impossibilitat per acudir a treballar.

Però hi ha una cosa molt greu i de la que no he sentit parlar. Quin paper hi juguen els metges amb tot aquest enrenou? Perquè són els metges els qui firmen les baixes laborals, no? És que estaven en plena connivència amb el controladors. Crec que a l’hora de demanar responsabilitats hauria que demanar-ne als controladors (i també al seu sindicat, encara que va voler aparèixer ahir com a innocent davant de tota aquella situació), però també als metges que van signar les baixes.

El mal que s’ha produït, al usuaris que volien aprofitar el pont de la Constitució per a desplaçar-se de vacances a algun indret d’Espanya o d’Europa, al sector hoteler, que ha vist reduïdes les seves expectatives de negoci i a la imatge d’Espanya que ha patit, una vegada més una vaga sanguinària en unes dates clau per al sector turístic.

Segons el codi penal militar, l’acte d’indisciplina pot comportar fins i tot penes de presó. Estaria bé prendre alguna mesura exemplar en contra de tots dos col·lectius (insisteixo, també als metges que van signar les baixes) Sinó pena de presó, potser si que no puguin treballar més al nostre país.           

ZAPATERO VOL FER CAIXA

El govern central, en la seva lluita per a reduir el dèficit públic de l’estat, ha posat a la venda unes quantes “cireretes” que encara són patrimoni nacional: els aeroports de Barajas (Madrid) i el del Prat (Barcelona) i també la societat estatal d’apostes (travessa, primitiva, Bono Lotto, etc.) Si bé no se’n desfà totalment, si que una bona part per endur-se’n una bona “tallada”.

Aquestes mesures em sonen a “neoliberals”. Així, mentre els món empresarial les aplaudeix, els partits a l’esquerra del PSOE, les posa en qüestió.

Com he dit, una d’aquestes mesures va encaminada en vendre el 49 % de les accions de l’aeroport del Prat. Aena, l’organisme estatal que controla els aeroports espanyols, encara se’n reserva la majoria absoluta. Pel que pareix dos son les grans empreses que, en principi, estan interessades en comprar: Ferrovial i la catalana Abertis que ja explota autopistes i túnels de pagament.

Resulta, al menys sorprenen, dues coses. La primera és que aquestes mesures s’hagin anunciat després de que CiU guanyés les eleccions de diumenge (demà està previst que les aprovi el Consell de Ministres) i la segona és que la Generalitat no hi participi. Tampoc pareix que vagi a participar l’ajuntament de Barcelona.

Des de l’oposició, CiU i altres partits del govern d’Entesa com ERC, fa anys i panys que venien demanant el traspàs a la Generalitat de Catalunya del aeroport del Prat.

Sense haver escoltat les declaracions del futur president Arturo Mas, jo també penso que ha estat “un càstig” al nou govern encara no formalitzat.

Suposo que les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que a Catalunya hi haurà un nou govern, s’hauran de redefinir. El govern central no donarà “gratis” res al nou govern. L’exigirà un recolzament institucional que, fins ara no li havia donat.

CiU ha vist que, han estat altres partits, com el PNB, encara que no governi a Euskadi o Coalició Canària, els que li han recolzat els pressupostos per al 2011 a Zapatero. Per tant, sap CiU que no és imprescindible. Per tant, pot jugar al “gat i la rata” a l’hora de cedir noves competències per a Catalunya.

Tornant als aeroports, avui es deia que, pareix que Ferrovial vol quedar-se amb la part que es ficarà a la venda del de Madrid i Abertis ho faria amb el de Barcelona.

Les companyies aèries que operen al part, en la Boca dels seus presidents (Josep Piqué de Velig i Ferran Soriano d’Spanair) també han mostrat la seva satisfacció. La qual cosa demostra que les mesures adoptades van pel camí del neoliberalisme econòmic.

Potser sorprenent que l’Organisme Nacional de Loteries i Apostes de l’Estat (ONLAE) també es privatitzi en part. Cal pensar que és un organisme que genera uns molt bons beneficis. Per exemple, Jocs i Apostes de la Generalitat, amb els governs de CiU, també tenia una gestió privada. El govern d’entesa se’n va fer el control per a destinar, sobre tot, a obra social.

Però la crisi “obliga” i com els temps són durs, s’han de prendre mesures encara que siguin impopulars i, molt possiblement, a la llarga, perjudicials per a l’Estat.

Evidentment, aquestes privatitzacions no són noves. Molts governs (iguals socialistes que del PP), s’han venut les millors empreses de l’antic INI (Institut Nacional d’Indústria), com ara Campsa i la mateixa Iberia.            

REFEXIONS POSTELECTORALS

Les reflexions u opinions que us faré avui, ja les vaig fer, majoritàriament, entre diumenge i dilluns. Però ahir era un dia per a refer-me (políticament parlant) Com vaig dir a molts, el meu resultat particular va sr el d’1 a 1. Derrota sense pal·liatius diumenge i victòria contundent dilluns.

Les eleccions no es guanyen amb publicitat.

Hi ha militants que volen que la propaganda electoral del seu partit figuri en llocs ben visibles i com més ni hagi, millor. En canvi, també hi ha militants d’altres partits que t’arranquen les pancartes que has penjat. Per exemple les 5 les que varem penjar a la sortida d’Amposta pel Grau no van durar ni dos dies.

A Godall, per exemple, pareixia que a les eleccions només es presentava un sol partit: el PSC. Crec que eren les úniques pancartes que hi havia. L’alcalde (i diputat provincial) ha de fer mans i mànegues per a conservar el seu lloc. Al final també va guanyar CiU.

Suposo que la publicitat alguna cosa farà, però no guanyar eleccions. Les eleccions s’han de guanyar a partir del dia següent de posar-se a governar. I és un treball llarg i feixuc fet, principalment des del govern.

Tampoc la construcció d’infraestructures fa guanyar unes eleccions.

Ha quedat prou evident. A les nostres comarques, la infraestructura “estrella” va ser el pont “lo Passador” que uneix les dues lleres de l’Ebre entre Sant Jaume i Deltebre. Certament a Sant Jaume la victòria va ser per als socialistes, seguit de prop per CiU, mentre que a Deltebre la victòria va ser per a CiU. Allí no calia que guanyessin els socialistes, però bé ho hauria pogut fer ERC que té l’alcaldia i el govern municipal, que va quedar en segon lloc i el PSC, com a tercera força. Això si, la diferència de vots entre CiU i les altres dues va ser molt inferior (percentualment parlant) als resultats generals de Catalunya. D’haver-se “projectat” els resultats de Sant Jaume i Deltebre a la resta del país, segurament el govern tindria una composició diferent.

Tenir un candidat al poble no et fa guanyar.

No és el cas de Batea, on l’alcalde Quim Paladella, el número 5 de la candidatura del PSC, sí que va fer que aquest fos aquest partit el que s’endugués la victòria, però amb una diferència molt menor a la de fa 4 anys.

En canvi a Ulldecona, l’alcaldessa Núria Ventura, la número dos del PSC, no va poder ser profeta al seu poble. Fa 4 anys sí que havia guanyat.

El “pacte per l’Ebre” queda enterrat difinitivament.   

Al crit de “Mai més un govern transvasista”, el moviment que va aglutinar la Plataforma en Defensa de l’Ebre, va facilitar que els partits “catalanistes i d’esquerres” poguessin pactar per a formar l’anomenat govern “tripartit”, arraconant a CiU i, sobre tot al PP. Ara, aquest pacte que ja feia aigües fa anys, ha quedat enterrat de forma definitiva. No crec que mai més es pugui incidir des del territori a l’hora de formar el govern de Catalunya. I si alguna cosa li faltava, l’actitud de Puigcercós amb la sintonia que va demostrar durant la campanya amb CiU, encara el fa molt més difícil.

A Catalunya hi haurà un govern transvasista. Si no és de l’Ebre, serà del Roina, però és evident que voldran afavorir els interessos de les grans constructores, de les quals ja sabem que algunes d’elles són de militants del propi partit o els ajuden a finançar-se.


Més participació no vol dir més vots d'esquerres.
Sempre es diu que "la dreta sempre va a votar i l'esquerra es queda a casa". La participació de diumenge va ser uns 4 punts superior a la de fa 4 anys. En canvi, aquest increment de vot no fa afavorir a cap dels tres partits que han governat Catalunya en els darrers 7 anys. De l'increment de vots se'n han vist beneficiats CiU i el PP, entre d'altres.

Resultats electorals a la demarcació de Tarragona comarca per comarca i poble per poble.   

EL BARÇA GUANYA PER MAJORIA ABSOLUTA!

Avui, perdoneu, no podia deixar passar l’ocasió de parlar del nostre Barça. No sé si us heu fixat, però quan parlo del Futbol Club Barcelona, sempre dic “Barça”. Suposo que és normal.

Quin partit el d’anit! A priori reunia tots els requisits per a ser una gran ni de futbol. Encara que, segurament, pocs érem els “culers” amb una mica de seny que pensàvem que podia acabar amb el resultat que reflectia el marcador al final de l’encontre. Ah! Què no ho he dit encara? 5-0 (cinc a zero, per a que no hagi cap dubte) I que tampoc he dit el rival? El Madrid... No, no l’Atlético, el Real, l’etern enemic i si segui així, no aconseguirem mai la seva amistat... Ni falta que fa! Segurament gaudirem més. Encara que de tant en tant també ens tocarà patir i, de vegades, perdre.

Però això, en tot cas, ja vindrà. El partit d’ahir va ser màgic, pletòric, grandiós... D’aquells que humilien al contrari... I de quina manera: primer va ser Cristiano Ronaldo qui va perdre el nervis davant de Guardiola quan aquest no li va voler donar una pilota que havia sortit fora de banda tot donant-li una empenta. També Carvalho va pegar una colzada a Messi. Però el pitjor va ser al final, quan “la maneta” ja havia pujat al marcador, Sergio Ramos, el mateix que va dir que donaria les rodes de premsa “en andalú” quan Piqué contestava en català a un periodista català en una convocatòria de “la Roja”, va fer una entrada molt lletja a Messi, cansat de que el superés una vegada rere l’altra.

I és que ahir, els jugadors del Barça, del primer fins l’últim, van estar genials. Potser no com para posar-los a tots un “10” (tal i com ho fa el diari Sport, una cosa a la que ja ens té acostumats en partits com aquest –cal recordar el 2-6 de fa un any i mig, per exemple-), però si de puntuar-los amb molt bones notes (el Periódico puntua a Xavi amb un “10” i a Puyol, Abidal, Busquets, Iniesta, Pedro, Messi i Vila amb un “9”. Dels titulars, només Valdés, Àlvez i Piqué obtenen un “8”. En canvi, del Madrid, segons el Periódico els únics que aproven són, Xabi Alonso amb un “6” i Casillas i Marcelo amb un “5”. Tota la resta suspèn, destacant el “3” de Özil i Benzema. En canvi, per a l’Sport, només aproven Casillas i Pepe (amb un “5”) i la puntuació més baixa és per a Ramos amb només un “2”.

Després de veure el partit en un bar amb un amic, en arribar a casa vaig voler veure les repeticions que donava TV3 amb els comentaris tècnics del benicarlando Pitxi Alonso. Al segon gol, aquell de Villa que alguns del Madrid s’aferren a que estava fora de joc (ni que estès 2 metres per darrere de la defensa!) va dir que era la jugada on més estona sé van anar passant la pilota els jugadors del mateix equip (més d’1 minut) i que, finalment, va acabar en gol.

Quan ja ens havíem gitat, el so del mòbil ens va despertar. Li vaig dir a la meva dona que era un missatge i que ja el miraria pel matí. El missatge es va enviar a les 00:48, era d’un cosí meu del Pertús i deia així: “Això del Barça sí que és un orgasme”. Vaig pensar que en clara al·lusió al vídeo de les JSC al votar Montilla. La meva resposta ha estat aquesta: “A mi em sembla més un ‘coitus interruptus’”.

Tal i com diu el Jueves (ells diuen que només hi ha una portada però que n’hi havia més), jo també tenia més titulars: “Han faltat només 3 gols per als 8” (Ronaldo va dir que el Barça no li faria 8 gols al Madrid; no els hi va fer, però tampoc va estar tant lluny”. Va mancar el ‘triple” de Messi (també per aquest camí) “Segundo chorreo” (Boluda el va fer famós)

Uns darrers apunts. Ahir, amb el Barça van jugar fins a 10 jugadors de la cantera de total dels 14 que van acabar xafant el camp. Del Madrid 1 o 2, ja que a part de Casillas, no sé si Arbeloa és de la pedrera.

I Lillo i, sobre tot Preciado, encara deuen d’estar gaudint del partit i de la humiliació que va patir el Madrid.