GOTAS DE AGUA

Al marc de Fira Amposta, i en un dels actes d’inauguració del nou auditori, situat davant de l’entrada principal del pavelló firal, es va projectar diumenge el curtmetratge “Gotas de Agua” de l’ampostí Jaume Moya de Juan i quatre companys més de la seva promoció. 

El curt és el treball de final de carrera de Jaume Moya, a la vegada que un projecte que, segons paraules del jove realitzador, “feia anys que tenia al cap”.

És la història de dos nois (Joanet i Toni) que veuen truncada la seva joventut per la Guerra Civil Espanyola. Són reclutats i integren, com tants d’altres joves catalans, l’anomenada “Lleva del biberó” (Quinta del biberón) i els toca combatre a la Batalla de l’Ebre, la més sanguinària de la guerra. El film comença per una escena que no és desconeguda per a molts ampostins, sobre tot per aquells que ja tenen una edat més avançada o aquells altres que l’han escoltat de la boca dels seus pares o iaios: la destrucció del pont penjant per l’aviació alemanya que lluitava amb el bàndol feixista i la mort d’una venedora de llet que va voler creuar cal a l’Aldea i fer cas omís de les recomanacions dels milicians.

Els indrets que hi surten no van deixar indiferent ningú: el pont penjant sobre el riu Ebre, Miravet, el riu Canaletes al seu pas pel balneari de la Fontcalda, el celler modernista del Pinell de Brai.

Alguns dels actors que col·laboren a l’obra (no m’atreviria a parlar “òpera prima”) de Jaume Moya són força coneguts: Marc Selva, Yannick Munch, Xavi Lite, etc. En canvi d’altres són persones anònimes per al públic en general, però conegudes per la gent d’Amposta. Moltes d’elles formen part de la seva família, com ara tiets, cosins, amics etc. (la majoria presenta a l’estrena)  

Només felicitar a Jaume Moya i desitjar-li molta sort en aquest món tant dur i competitiu com és el de realitzador cinematogràfic.

Montilla, en funcions; Mas, en capella

Article de Xavier Sardà publicat al Periódico de Catalunya d'ahir diumenge.

Ara resulta que Montilla és el millor que hi ha. Ara tot són elogis per la dignitat i la rapidesa amb què busca la sortida d'emergència. El diferent ens deixa, per fi les aigües tornen al seu curs i ja tornen a manar els nostres. El sobrevingut fa la maleta i torna al cinturó roig del qual, segons alguns, no hauria d'haver sortit mai.
Diàleg de senyores en un gimnàs:
-Ja ha passat l'ensurt. El problema no és que sigui d'esquerres, perquè Maragall també ho és i mira, bé que l'acceptem.
-No, si l'home és seriós i assenyat, però no sé com dir-ho... I després que té poca gràcia, tu, li falta sang.
-És que com a andalús és desaborío, és molt tancat.
-Sí, no té la sal andalusa. Ja que hi som, doncs dius: vinga, va, ¡una mica de gràcia!
-I el català el parla molt malament.
-Sííííí, li costa.
-I veus el Mas i és que no hi ha color.
-I desenganya't, que és d'aquí, tu, no sé com dir-ho.
-Ara, mira, Montilla ha sabut acceptar la derrota.
-Això sí. Ja se la veia venir. Quin remei, pobre.
-A mi ja m'agradaria saber si a Andalusia acceptarien un català com a president.
-¡Calla, on vas a parar! Això és més Europa.
-¿Fem spinning?
Al mateix temps, servidor surt de la tertúlia de Fuentes a Catalunya Ràdio. Obro la porta del locutori i s'acosta decidit el senyor Felip Puig. Fa només unes hores que han guanyat les eleccions. Em toca l'espatlla dues vegades, aixeca un dit admonitori a prop del meu nas i em diu: «Tu i jo hem de parlar. Sí, sí, hem de parlar, perquè ara ja s'ha acabat la campanya electoral i hem de parlar. Perquè ara ja puc parlar, ¿saps?».
La veritat és que jo he criticat el senyor Puig, però la seva reacció és errònia. Fa 30 anys que treballo en això i sé quan els periodistes ens equivoquem, però també tinc clar quan el polític pixa fora de test. Catalunya Ràdio es converteix sobtadament en el passadís de casa seva. És clar, si Puig em tracta a mi d'aquesta manera, ¿què no deurà fer amb algú a qui pugui acollonir? No he portat a Catalunya Ràdio i a TV-3 ni el raspall de dents. No hauré de fer les maletes.
Després, dimarts a la nit, veig Artur Mas a l'entrevista amb la directora de TV-3 i el veig bé. El que té de bo que un s'hagi significat políticament és que es pot permetre l'elogi sense ambigüitats ni oportunismes imbècils.
Mas ha esperat molt, l'han votat molts i sap quina una se li acosta. Crec que no està per tonteries i té vocació de ser president de veritat. No el veig jo amb ganes de tornar al règim convergent i sí amb dotació d'estadista. El gest a vegades és més important que les paraules, i sembla disposat a no recloure's per plantar cara al vendaval. Si Mas passa una mica del tupè i del sector integrista del partit, pot empatitzar fins i tot amb els que discrepin de la seva política. La situació és excepcionalment greu i cal deixar-se d'hòsties. Jo què sé...

JESÚS ÁVILA GRANADOS A GANDESA

El passat divendres, l’escriptor, periodista i amic Jesús Ávila Granados va presentar el llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” a la biblioteca municipal de Gandesa, la capital de la Terra Alta.

L’encarregat de obrir l’acte i presentar l’escriptor va ser el miravetà Aureli Monge, també un gran coneixedor de l’ordre dels Cavallers Templers. No envà,  

Jesús Ávila no va defraudar ningú. En la línia que el caracteritza va parlar dels templers i de la seva obra. La xerrada va estar il·lustrada en tot moment per una projecció de diapositives i, també per un seguit d’anècdotes que, tant l’autor del llibre, com el seu presentador, explicaven d’aquella ordre religiosa-militar dels segles XII-XIV.

Jesús va explicar el paper que va jugar el balear Ramon Llull, de qui creu que va ser un mag de l’odre i que tenia com a missió unificar els templers amb els cavallers de l’ordre de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem. Durant el viatge, cap a Jerusalem, Ramon Llull, va ser enverinat pels seus per ordre el Papa. Encara que va sobreviure gràcies a les cures dels metges templers.

També va explicar l’estada del càtars a Catalunya. Una vegada derrotats per les tropes del rei francès, els qui van poder escapar dels seus territoris del S de França, molts van establir-se a Catalunya, però d’altres ho van fer a Sant Mateu del Maestrat. Jesús Ávila troba, al menys curiós que, als cinc anys d’haver arribat els càtars a Sant Mateu, es fundés l’ordre de Montesa.

Quan al final de la presentació, el públic assistent, li va preguntar sobre temes concrets, fins i tot locals, Jesús Ávila va donar resposta a les preguntes i es va mostrar com un gran coneixedor del nostre territori.

Finalment, va signar els llibres que havien adquirit els assistents, alguns, com vaig poder comprovar, fidels seguidors de l’escriptor. 

  

L’ADMINISTRACIÓ I LES NOVES TECNOLOGIES

Sempre dic que actualment estem vivim a l’era de la tecnologia. Superada la revolució industrial del segle XIX i després de les dues guerres mundials de la primera meitat del segle XX, els canvis soferts per la humanitat han estat brutals. Sense cap mena de dubte, la informàtica i, sobre tot Internet, han revolucionat com mai el món desenvolupat, fins convertir-se en eines imprescindibles de la societat actual.
Avui és possible fer una conferència on el ponent estigui a centenars o milers de quilòmetres de distància o una reunió entre diversos membres sense sortir de les seves respectives ciutats o enviar un document a l’altre costat de món en només uns segons i a un cost molt baix, quasi que simbòlic. .
Però par a que tot això sigui possible s’han de posar a l’abast dels usuaris la tecnologia necessària per a portar-ho a terme. Aquesta tecnologia serà més o menys sofisticada depenent de la mida de les empreses i, també si es tracta d’estaments de govern o d’administracions públiques.
Aquests avenços tecnològics els visc, més o menys, amb el dia a dia de la meva administració.
Certament, l’administració tributària espanyola, des de fa anys, ha fet un esforç considerable per a posar a l’abast del públic els mecanismes imprescindibles per a que es puguin fer per Internet tota mena de tràmits per mig de la seva “oficina virtual”. Comparada amb la resta d’administracions, l’Agència Tributària, sempre ha estat capdavantera. La qual cosa és força lògic si pensem que, gràcies a la seva eficàcia a l’hora de  recaptar impostos, depèn, en bona part, que l’estat pugui complir amb tots els seus compromisos econòmics i socials.
La majoria de les altres administracions, poc a poc, també van adequant els seus sistemes de treball i utilitzen cada cop més les noves tecnologies per a facilitar que el ciutadà pugui realitzar tota mena de gestions. Del més senzill, com seria poder “baixar-te” un qüestionari per a fer una petició, al més sofisticat com fer un pagament on, a part de l’usuari i l’administració, també intervé una entitat financera.
Alguns d’aquests tràmits, el més complexos, necessiten una eina imprescindible: el certificat d’usuari que emeten determinats organismes certificadors, com per exemple la Fàbrica Nacional de Moneda y Timbre o el Document Nacional d’Identitat “digital”, que al portar un xip incorporat i, sempre i quan disposis d’un lector de targetes, et permet fer les mateixes gestions.
L’Agència Tributària, a part de ser una administració de referència, tecnològicament parlant, és un organisme que intervé directa o indirectament a l’hora d’obtenir subvencions, beques, participar en concursos, contractar treballadors estrangers, o gestionar la targeta de transports. Per a realitzar totes aquestes gestions (i també d’altres), és imprescindible haver complert amb les obligacions tributaries requerides.
Per evitar tràmits i, sobre tot desplaçaments amb la consegüent pèrdua de temps, l’Agència Tributaria facilita a les altres administracions, mitjançant la signatura de convenis de col·laboració, poder consultar la situació requerida dels sol·licitants dels ajuts o la resta de tràmits. Així, tant els departaments dels altres ministeris, com les administracions autonòmiques i locals, poden accedir amb certa facilitat a les dades de les persones físiques i jurídiques prèvia autorització per escrit dels usuaris. 
Poques són les administracions que encara ara no utilitzin aquesta via de simplificació burocràtica. Però entre elles en cal destacar una: l’Administració de Justícia.
Sóc de l’opinió que l’Administració de Justícia no vol adaptar-se als noves tecnologies que li permetrien simplificar molt la feina quotidiana dels jutjats i tribunals.
No fa gaires dies m’explicaven que, per a un procediment, un jutge demanava els “originals” d’uns documents fiscals. Com aquests documents s’havien enviat per Internet, a l’interessat li era impossible poder aportar uns documents “segellats” per l’Agència Tributària, tal i com es feia habitualment fa uns anys. I el jutge insistint en la necessitat de tenir els originals.
El més greu de tot és que hi ha una llei estatal que regula la presentació telemàtica de declaracions, autoliquidacions, etc. Llei que, al menys en aquests cas, el jutge pareix que desconeixia. És que ell no presenta la seva renda per Internet?