LA PROFESSORA DE MATEMÀTIQUES

En aquella hora del matí d’aquell llunyà mes d’agost de 1973, mentre esperava l’autobús de la Hife que m’havia de portar a Tortosa, encara no feia massa calor. Sota el braç portava el llibre de matemàtiques, l’assignatura que havia suspès de 5è de batxillerat, la llibreta per a fer els exercicis que em demanava la “profe” de repàs i un petit estoig amb tots els “estris” necessaris: bolígraf, llapis, goma d’esborrar, maquineta per a fer-li punta al llapis, etc.
L’autobús, que venia d’algun lloc indeterminat del N de la província de Castelló (es deia que si sortia de Catí), puntualment feia entrada a la Galera. Com era costum, abans d’arribar a la torre medieval que ha fet d’església en els darrers segles, tocava el clàxon reiteradament per avisar de la seva presència. Finalment parava davant del bar Rodríguez, popularment conegut com “d’Aigualera”. En aquella hora, jo solia ser l’únic passatger que recollia.
L’autocar era força més rudimentari de com són ara. No hi havien portes automàtiques, ni aire condicionat. Això si, podies obrir-ne les finestres quan tenies calor, tal i com passava durant els calorosos dies d’estiu. De la ràdio, que quasi sempre sintonitzava una emissora de la zona, sortien unes notes musicals que et feien el viatge molt més agradable.  
Abans de tocar les 10, l’autobús entrava a les cotxeres que tenia l’empresa de transports de viatgers al carrer Historiador Cristòfol Despuig. Des d’allí al carrer Sant Blai, era un simple passeig per a un jovent de 15 anys.
Mirant de caminar per l’ombra, ja que el sol ja començava a deixar-se sentir, vaig entrar en un vell portal d’una casa situada al costat d’un carreró ombriu d’on baixaven unes escales que donaven a la part del darrera de l’ajuntament. En arribar al primer pis, vaig tocar el timbre i em va sortir a rebre Rosa (usaré un nom fictici),  la meva professora de repàs de matemàtiques, amb el somriure marcat al rostre, com solia fer-ho cada dia que acudia a casa seva per escoltar les seves explicacions i fer les tasques que em manava. Em va dir que aquell dia estava sola, que la seva mare havia sortit i que no arribaria fins l’hora de dinar. Rosa tenia uns 18 anys i estudiava Magisteri a Tarragona. Era una noia morena, no gaire alta, però tampoc baixa, d’allò que se’n diu d’estatura “normal”, amb els cabells curts, físicament atractiva i de caràcter agradable. Era d’aquella classe de noies que et feia girar a mirar-la quan es creuava pel teu costat.
Entràrem fins el petit menjador de la casa amb una única finestra que donava al carreró del costat, les portes de la qual estaven obertes per a que pogués entrar una mica d’aire que apaivagués la calor. Tret d’una taula, més be petita i unes poques cadires, no recordo que hi hagués més mobiliari. Segurament hi havia alguna cosa més, com una vitrina per a posar el parament domèstic i algun moble auxiliar. Com era costum, ens asseguérem donant-nos la cara. Ella, Rosa, em demanà que obrís el llibre per la pàgina on s’explicava la trigonometria i que anés apuntant les fórmules a la llibreta: “sinus de ‘x’ igual a...”, “cosinus de ‘x’ igual a...”, “tangent de ‘x’ igual a...” I així amb la resta de les fórmules.
Amb el cap inclinat  i els ulls ficats en les maleïdes fórmules matemàtiques, ni tant sols em fixava amb Rosa. Mentre, ella, segurament devia de donar un cop d’ull a la pròxima lliçó o buscava exercicis que manar-me per a fer a casa.
Quan ja portava una estona estudiant-me les fórmules trigonomètriques, Rosa em digué: “Ara, dóna-li la volta a la llibreta, memoritza-les i anota-les”. En acaba la frase Rosa s’alçà per anar a un lloc indeterminat. Al donar-se la volta, no vaig poder d’estar-me de mirar-la. Llavors vaig poder veure que només li cobria el cos l’antiga bata de ratlles marrons mig destenyides pel pas dels anys i les rentades de l’època en que Rosa anava a les “Teresianes”. En moure’s, la bata, que només la mantenia cordada pel botó més proper al coll, sé li va obrir parcialment mostrant-me unes petites calcetes blanques que quasi no destacaven sobre la pell blanca i fina. Fins aquell dia, els meus ulls només havien pogut veure la part superior dels seus pits rodons quan s’inclinava lleugerament al meu costat o quan, de peus, podia gaudir d’una “visió privilegiada”.    
De sobte, Rosa, es donà la volta i em va dir de forma contundent: “No miris al darrera”. En aquell moment m’hauria volgut veure la cara que vaig posar. Entre sorpresa, incredulitat i picardia. M’hauria volgut fondre!
Imagino que per la cara que vaig posar, vaig merèixer un aclariment per part de Rosa: “No miris al darrera de la llibreta. No facis trampa!”.
Vaig respirar alleugerat. No obstant, aquella imatge de Rosa amb la bata semioberta pel darrera ensenyant-te la seva peça de roba més íntima, la vaig retenir a la meva ment d’adolescent durant molt de temps.    

   

INTENT D'ESTAFA?

El passat dijous per la tarda em va sonar el telèfon fix de casa. Vaig contestar i em van dir que em trucaven del meu subministrador de telefonia. Degut a un error, el nom que figura a les factures no és “exactament” el meu, per la qual cosa, quan s’adrecen a mi, ho fat malament, com va passar dijous. Em van preguntar si havia rebut el “router blanc” (el que ara tinc és negre) Els hi vaig dir que “no” i en van respondre que el rebria “properament”.

Llavors em van dir que si me’n havia adonat que la companyia que em subministrava fins fa uns mesos havia estat absorbida (fins llavors era filial) Els hi vaig dir que si. A partir d’aquí em van parlar d’una oferta durant uns mesos que, al final d’aquell període em tornarien aplicar la mateixa tarifa plana que vaig contractar amb l’altra companyia. A qui no li pareix bé que et facin una rebaixa encara que només sigui per a uns mesos?

Llavors van dir que havien d’efectuar una sèrie de comprovacions per veure si les dades que els figurava eren correctes o no. Així, cada cop que m’anaven preguntant, responia. Al demanar-me el DNI, em van dir que, per “seguretat”, no els hi digués la lletra que me la dirien ells (o ella en aquest cas, ja que es tractava d’una dona) I així ho vaig fer. Finalment em van demanar el meu número de compte. Els hi vaig respondre que per “seguretat”, no els hi donava per telèfon. Em van preguntar si havia tingut algun tipus de problema i els hi vaig dir que no, però que els hi vaig insistir que no els hi donaria per telèfon.

Llavors, la senyora, sempre amable, em va dir que li demanaria al seu cap de poder-me’l dir ella i jo li confirmaria de ser correcte i que em tornarien a trucar divendres. Varem acordar una hora que jo estigués a casa i així va acabar la trucada.

Ahir, a l’hora acordada no em van trucar i dubto molt que ho facin. Vaig recordar després que va un anys (aproximadament) també vaig rebre una trucada on van acabar demanant el compte i tampoc, en aquell cas els hi vaig voler donar. Des de llavors no m’havien trucat més.

Evidentment he de pensar que em volien estafar. Pot ser no, però en aquests casos hi ha que actuar amb molta cura. No seria el primer ni tampoc l’últim que enganyen amb aquests tipus de procediments.

Així que pareu atenció quan rebéssiu aquesta mena de trucades.

¿No creieu que seria més procedent que la companyia de telefonia et fes arribar un escrit, bé per correu ordinari, bé per correu electrònic on t’anunciessin de l’oferta?

Si ja tenen les teves dades, perquè te les tornen a demanar? Fent unes petites comprovacions ja estaria bé, no?

El que he dit abans, esteu a l’aguait!          

L'ORIGEN DE LES MIGRACIONS MODERNES (Arcadi Oliveras, Dr. en Ciències Ecoòmiques de la UAB)

Es pot dir més alt, però no més clar. Val la pena escoltar-lo.

CALEN UNS GOVERNS MÉS INTERVENCIONISTES

Quan el preu del petroli és noticia, em poso a tremolar. Ahir pel matí va arribar als 120 dòlars/barril de Brent. Després, per la tarda va baixar fins els 114. Encara és una burrada. Però és previsible que ens els propers dies segueixi pujant. Segurament passarà del màxim històric de 140 dòlars/barril.
A les benzineres el preu dels carburants estan arribant al mateix nivell que fa dos anys. En aquest cas es degut a l’increment de l’IVA del juliol de l’any passat. Tot plegat, una panorama força negre per als temps que vivim.
En època de crisi, els alts preus dels carburants no ajuden gens a la recuperació econòmica. Avui, el Consell de Ministres, ha aprovat una sèrie de mesures encaminades a estalvia energia. Sense saber-ne l’abast exacte (s’ha parlat d’abaixar la velocitat màxima a autopistes i autovies, així com també els preus de les tarifes ferroviàries dels trens de curta i mitja distància), a priori, penso que es quedaran a mig camí del que caldria fer.
I que caldria fer? Evidentment hi ha moltes i diverses solucions. La primera seria incrementar el transport públic en zones rurals i adaptar-los als horaris d’entrada i sortida de fàbriques, oficines, etc. per a que les treballadores i treballadors poguessin desplaçar-se sense necessitat d’agafar el cotxe.
En segon lloc, obligar a les benzineres que facin una veritable “llibertat de preus”. Les diferències que hi ha entre unes benzineres d’una marca determinada i les de la competència és escàs. Això fa sospitar que han pactat els preus, la qual cosa vulnera les lleis de l’oferta i la demanda, però al contrari que passa en altres sectors, el govern té por d’enfrontar-se a les multinacionals petroleres i sancionar-les com es mereixen.
Finalment, els estats haurien de ser més intervencionistes. Si el preu del petroli segueix pujant, i tot fa pensar que així serà, l’economia pot tocar fons quan ja pareixia (aquest cop sí) es començaven a veure “brots verds”.
Ara, els sectors que depenen més dels derivats del petroli (transports, agricultura, pesca, ramaderia, etc.) tenen un futur molt incert. Al menys, evidentment, que es prenguin les mesures adients. De moment la carestia dels combustibles fa que algunes activitats no siguin rendibles i per l’altre costat, els productes sofriran un encariment del preu final que hauran de pagar, com sempre, els consumidors.  
Els governs tenen marge de maniobra i, sobre tot, la força necessària per actuar.
La crisi actual és conseqüència d’una manca d’intervenció dels estats (actuant plegats, cada un d’ells pels seu compte no té res a fer) contra els especuladors internacionals als que importa poc si l’economia en general funciona bé o malament.
De l’actual pujada del preu del petroli de bona part de la culpa els conflictes que s’han expandit per molts dels països productors, però també dels especuladors que davant de “l’aigua revolta” esperen treure abundants beneficis.